Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimecres, 30 de novembre de 2011

COSTA RICA: Un bar diferent

Prefereisc no viatjar sola per poder compartir les sensacions del moment. Molts aventurers viatgen sense companyia. I encara que és cert que és una bona manera de conèixer la realitat perquè t’obliga a relacionar-te, hi ha molts moments en els quals una veu amiga és necessària.  

Visitar un lloc també és gaudir de temps d’esplai, de lliure deambular sense saber on s'hi va, de xarrar amb qualsevol que dóna peu a la conversa o de prendre un cafè  assaborint cada glop en un lloc agradable. És on estic ara, un bar original edificat al voltant d’un arbre que deu ser mil•lenari on la música de Bob Marley marca el ritme i l’ambient. M’agrada este lloc en este menudet llogaret de santa Elena al parc de Monteverde. Demostra una vegada més el gran respecte a la natura del que parle sempre quan es tracta de Costa Rica. De segur que en Espanya molts no s’hagueren dubtat en tallar el preciós arbre que està al pati central i que envolta la casa. En Espanya no hi ha massa escrúpols, per molt valuós o antic que siga. Per sort actualment ja hi ha colles que vigilen per la natura i eviten barbàries ecològiques.

La natura mana en Costa Rica, de la mateixa manera que ho fa en els voltants verds també ho fa en els llogarets habitats. 
Al bar diferent amb un encís particular, l'arbre és immens, les branques eixen per la balconada i envaeixen la calçada.

I dins del bar l’arbre ocupa el lloc central, les branques s'enfilen pel costat de les taules.

Entre cafè i café, pensant i escrivint este quadern que cada dia està més ple de sensacions i situacions, veig una cara que em resulta familiar. Mire sense contemplacions capficada en qui pot ser. És espanyol, això ho sé amb seguretat  perquè a tots se’ns nota de lluny la procedència, i als espanyols més que a ningú. A més a més, nosaltres entre nosaltres ens “identifiquem”.

No deixe de mirar i a la fi caic en el compte que és un actor català del qual no recorde el nom malgrat agradar-me molt com treballa. Quina ràbia! Sé qui és, i si no és s'assembla. La majoria de les vegades fa de secundari en les pel•lícules i mai he entès el per què no li donen més papers protagonista perquè tots els que ha fet, que jo haja vist, els ha brodat.  En estos moments va acompanyat d’una xiqueta que pense serà filla.

L’actor no deixa de mirar perquè jo tampoc aparte la vista, i a més a més perquè se’ns nota a la meua germana i a mi que som espanyoles de la mateixa manera que se li nota a ell. Un poc deu ser la identitat nacional que ens eix quan s’està fora de casa i que es fa evident. 

Qualsevol lloc és bo per descansar i escriure les sensacions del moment.
Este raconet és el meu preferit en santa Elena, al parc natural de Monteverde.

Em dona molta ràbia no recordar el nom de l’actor que tantes vegades he tingut en boca i me’n vaig amb la mania al cap, i li pegue voltes i més voltes i no hi ha manera de recordar...segur que esta nit acabaré somniant i tot amb l’actor.

No sé si esta nit  he somniat o no amb l'actor però el quie si ha passat és que m’he desvetllat, de sobte, a les dues de la matinada el televisor de l’habitació s’ha posat en funcionament, sense més ni més. Deuria estar programat per l’inquilí anterior, és l’única explicació que li trobe. Ha estat molt inoportú perquè ja no puc dormir, la pluja torrencial que cau amb un vent que en esta part tan alta del turó de muntanya es fa més de notar, contribueix a que no puga agafar el son, així que he decidit agafar el llapis malgrat no ser hora.

Plou sense parar i el vent xiula sense treva, ací se sent més perquè estem a la part més alta de tot l’hotel. Este hotel que el formen edificis dispersats a la falda de la muntanya,és tan gran que es necessita un vehicle per anar de part a part. I a mi m’ha tocat l’edifici més allunyat de tots. Si, si és tan gran que necessitem un plànol per situar-nos i poder anar de part a part. No n’havia vist mai cap tan gran i dispersat i tan ben dissenyant per no desentonar de l'entorn.

L'enorme hotel respectant la natura està edificant seguint el terreny de la muntanya, 
cada edifici en un turó.
M'enfade amb mi mateixa! Deuria estar dormint perquè demà m’espera un dia de molta activitat, però no puc, malgrat intentar-ho. Al cap em venen un grapat de pensaments sense transcendència, pense en com pot continuar este escrit...com li diuen a l’actor català que vaig veure al bar de Santa Elena...i de sobte...me’n recorde d’eixe nom que durant tot el dia he tingut a la punta de la llengua.

Ja sé que és Eduard Fernandez. Pense amb un somriure en la boca i un poc fent castells en l’aire, si algun dia estes línies eixiren a la llum i Eduard les llegira i ho poguera corroborar...seria quan, definitivament, eixiria del dubte si he encertat o no amb el nom. 

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA 2006

Des de la tornada de Costa Rica i durant mesos després he vist a l’Eduard per tot arreu, és clar, s’entén que on l’he vist ha estat al cine i a la tele. Continue dient que és un dels millors actors espanyols en el moment actual, però no se li dóna la importància que mereix perquè no és cap Brad Pitt. 

Amb la perspectiva del temps, els records de vegades perden nitidesa. De sobte em pregunte si en realitat aquell que vaig veure en Monteverde era l’Eduard i m’angoixa seguir parlant-ne per si em vaig confondre. Tal volta té un doble. Moltes persones en tenim, jo sense anar molt lluny, allà on vaig tinc gent que s’assembla a mi. 

No vaig a seguir parlant d’ell. Quin dret tinc jo a dir el que fa, no fa i on està.? I si l’Eduard no volia que ningú s’assabentara que havia estat eixe estiu a Costa Rica?. 
Perdona Eduard la intromissió. 
Per compensar posaré alguna foto teua i et faig publicitat.



REFLEXIONS POSTERIORS sobre COSTA RICA 2006



divendres, 25 de novembre de 2011

ALGÈRIA: Ciutat sagrada de Beni Isguen

Quan eisc de casa, siga on siga, procure saber abans on vaig. Pense que trobaré entrebancs, alguns tal volta per diferències en les mentalitats. Quan es viatja hem de saber adaptar-nos a les  circumstàncies del lloc i en cap moment pretendre que la resta s’adapte a tu. 

Entre roques, al sud del país algerià, a la vall M’zab, es troben unes ciutats peculiars, abans n’eren set, ara en queden cinc. Les cases estan pintades d’un colors concrets pensant en la funcionalitat: de color blau per espantar els mosquits, de color blanc per minorar el calor i de color ocre per homogeneïtat amb l’arena del desert que està tan present.


El desert ocupa gran part de la superfície del país. La carretera travessa les muntanyes d'arena.
Moltes de les fotos d’Algèria que presente en este blog són del company de viatge català Jaume. La meua càmera es va trencar en entrar-li arena. Per sort Jaume en portava una molt bona.
La ciutat santa de Beni Isguen està situat en ple cor del desert.
Sempre dic que tot té prespectives diferents segons qui ho mira. Este cas també. D’una d’estes ciutats visitades vaig eixir trasbalsada. Va ser a l’anomenada ciutat santa de Beni Isguen. Ciutat emmurallada, tancada amb pany i forrellat a certes hores del dia. Ciutat on està prohibit fer de tot. La meua curta estada estigué en tot moment controlada. Un guia ens dirigia a tot el reduït grup d’estrangers que anàvem junts, dient què anàvem a fer cada minut. 

Va ser un xoc veure l’intransigent actitud front als viatgers forasters que s’atreveixen a envair els seus carrers tancats al món. I n’arriben, pocs però se’n veuen. Nosaltres érem un exemple. Sols creuar la muralla d’entrada, els individus de fora que no sabem de les normes que regeixen la comunitat, ens trobem amb un individu qui explica com s’ha d’actuar per no ofendre els creients vilatans locals. Els forasters podem caure en una falta greu si no ens ajustem a les lleis complides metòdicament des del segle XI, quan s’hi instal•laren els primers fanàtics integrants d’esta secta m’zabita. Els descendents actuals hi estan, parats en el temps, amb les mateixes tradicions dels inicis, sense adaptar-se al pas dels segles. 

Hi ha normes a complir. Seria un sacrilegi contemplar les dones sense tapar i elles serien castigades per deixar-se veure. Tampoc es pot fumar. No es pot menjar ni beure pel carrer. Esta prohibit anar agafat de la mà d’un altra persona, encara que siga la parella, ni tan sols s’admet tocar-se innocentment. Cert que ens va deixar bocabadats tanta advertència. 

Per això ens varem espantar quan malauradament ens passà un incident. Una companya del grup, jugadora de basquet, va donar una mala passada i es va fer malbé al genoll que ja tenia un poc danyat. I no va haver més remei que traslladar-la al bus en braços dels dos xics més forts que venien perquè era molt alta. Sabíem que als locals no els agradaria, que podríem ser castigats, però no hi havia més remei. La cara del guia intentant solucionar la situació violenta que estava vivint i evitant al màxim entropessar de camí amb algú,  ho deia tot.

No vaig perdre detall de tot allò que aquella misteriosa ciutat em mostrava. Havia sentit parlar de la tradició aferrada que es respirava en la població però mai haguera pensat fins quin extrem podria arribar. Vaig observar els homes i em resultà curiosa una peculiaritat que es donava en molts d’ells. Em vaig adonar que la majoria tenien un defecte visual, eren torts. De les dones no puc parlar-ne perquè anaven totalment tapades. Ho dic sense exagerar. Entre plecs de teles i vels, sols se’ls permetia mostrar un ull. Les poques trobades al meu pas, em donaren l’esquena amagant eixe ull al descobert. Tenia al davant complidors i complidores de la tradició en extrem. En començar a ser dones, menudes encara, les xiquetes mozabites, són tapades de cap a peus per ocultar-les davant tothom. Diversos vels les cobreixen, un per tapar el cos, altre per cobrir el cap i altre per amagar la cara en la qual sols deixen obert un forat a l’altura d’un ull, simplement un forat per a un ull solament. Són dones amagades per apartar-les d’un món que tenen prohibit. Elles submises accepten l’única realitat que coneixen.

Esta és una foto clandestina. La dona mzabita  va tota tapada i només deixa al descobert un forat per a un ull.

La integritat de la comunitat mozabita s’aconsegueix també per mig de l’arquitectura. Vaig observar com vivien enclaustrades dins els seus habitatges, darrere els murs quasi cecs de les cases. Escodrinyant què hi havia darrere d’una porta entreoberta em vaig adonar que, per tal d’evitar ser vistes per desconeguts, l’entrada de les cases era en zig zag, a fi també, que cap persona poguera violar la intimitat familiar. Les cases no tenien finestres, la llum es captava pel sostre. 

Emmudida pensava en les pobres dones tancades a les cases, al poble...a la vida real extramurs. La protectora muralla de l’entrada envoltava els carrers i estos alhora estaven al voltant de la mesquita, centre social i cultural dels homes. Estava en un indret al qual es difícil entrar i d‘on és impossible eixir si se és nascut allí. 

El grup que anàvem junts, poguérem deixar durant uns moments el control vigilat del guia i donàrem al nostre aire una volta per aquells desconcertants carrers. Hi havia mercat a la plaça triangular principal. Fins i tot el poble era diferent a altres en este aspecte. En este mercat els compradors estaven asseguts tranquil•lament al voltant de la plaça sobre estores i esperaven que els venedors donaren la volta i els mostraren el producte, unes vegades eren unes sandàlies, altres uns objectes de metall, altres uns tapissos, de vegades un mateix venedor era qui mostrava cada vegada un producte diferent. Este espectacle es repetia cada dia a les quatre de la vesprada i durava un hora. A les cinc havia d’acabar, abans de la crida del muetzí, donant temps als forasters, viatgers i  venedors, per anar-se’n abans de tancar les portes de la muralla. 

L'unica foto que ens permeten fer és des de la mesquita.
Amb la presió d'estar vigilats per controlar-nos cap a on dirigim la càmera, les fotos que ens eixen des d'este punt no són del tot nítides.
Vaig preguntar al guia si sabia el per què del defecte de la mirada en la majoria dels habitants i em va dir que no s’havia posat mai a pensar-ho. Insistint en la meua pregunta dies més tard m’explicaren que el defecte visual podria ser degut al costum local de casar-se entre parents. Era un raonament convincent. Com segueixen de manera tan radical la tradició, els habitants de Beni Isguen no solen casar-se amb gent de fora de les muralles i la mescla entre la mateixa sang de vegades porta el naixement de fills amb algunes tares físiques. 

També em contaren que molts homes hi nascuts, han d’emigrar a buscar treball per altres indrets, però que visqueren on visqueren sempre tornaven a la ciutat i tots eren soterrats al cementiri de la ciutat. I que l’home que per qüestió de treball havia de marxar fora, es casava amb una jove abans de partir. I ella des del moment del casament, quan tenia dotze o tretze anys, no podia eixir del poble i tenia l’obligació de no deixar-se veure per la resta d’homes. Els homes estaven segurs que les dones complien les normes perquè hi havia una, entre elles, que era l’encarregada de vigilar i imposar els càstigs pertinents. Això era el motiu pel qual les dones es giraven d’esquena en veure’ns pel carrer.

A partir d'aquell moment, cada passatge de vida que m'apareixia al davant, ho veia diferent,  pensava en les dones, i també en l’educació que els menuts reben cada dia.
I jo pensava: Quines mentalitats tan tancades!. M’haguera agradat explicar-los l’existència d’altres coses, d’altres maneres de veure la vida. De segur, que haguera estat mal vist el fet d’anomenar o rebatre sols una de les idees tan contraposades que estava escoltant, per això vaig callar. També perquè em vaig posar al seu lloc i vaig imaginar el que podrien arribar a pensar eixes mateixes dones tapades si vingueren al nostre món occidental i tingueren l'oportunitat de veure, per posar un exemple, les platges on les dones es mostren nues o en top less.


Sóc occidental i estic educada en altra mentalitat. Mai oblidaré la impressió que em causaren les dones d’aquella ciutat, però sé que tot és cultural. Allà on es va sempre s'ha de respectar el que hi ha.  

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ALGÈRIA 1990 

Per saber mé sobre Algèria clica ací

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·lahttps://www.facebook.com/entredosmonsllibre


divendres, 18 de novembre de 2011

IRLANDA: Les illes ARAN II PART

Per a llegir IRLANDA les illes ARAN I PART

Dún Aonghasa és un dels quatre forts de l’edat de bronze o de ferro, no se sap. Tal volta és el més espectacular de tots els que a l’illa Irismore s’hi conserven. Quan hi arribem és el moment què ens acomiadem de Martin, el vehicle ja no pot avançar, si volem arribar fins Dún Aonghasa hem de caminar. 

I sense por a l’aigua, fem una caminada de mitja hora per un  camí escarpat i en trams perillosos perquè la pedra rellisca per la humitat. Caminem amb precaució i una vegada allà fem una visita curta: arribem, el veiem lluitant contra el vent i se’n tornem. De l’aigua ja ni dic res.


 Situat als penya-segats del sud de l'illa, està Dun Aonghasa, la fortificació més important i més visitada.
Per hi anar,  s'ha de caminar un poc.
Els penya-segats no tenen protecció,  s'ha d'anar amb cura de no caure a l’aigua.
Més que la pluja,  el que més molesta és el fort vent.

Pense que la vida continuada en este llogaret deu ser molt dura, malgrat semblar bucòlic el paisatge, amb cabres i ovelles per tot arreu i a més a més envoltat de mar. I és que d’ovelles, sembla que han d’haver-ne moltes perquè es crien per confeccionar les afamades samarretes de punt irlandeses. Hi ha comerços que venen els afamats suèters d’Aran, així com crema hidratant a base d’algues. Està bé, els habitants han sabut traure partit de la terra propicia per a pasturar, i del  mar, que el tenen per tots els costats.

D'ovelles i cabres hi ha molt,  els suèters fets amb llana d' Aran són afamats.
La presència pesquera es fa patent en tot moment.

Una vegada dominades les distàncies i situats en l’entorn, no necessitem cap vehicle ni acompanyant guia que ens indique per on anar. Sabent o no sabent si encertem el rumb fixat, caminem per caminals, ja acostumats sense importar si plou o no plou i amb plànol en mà visitem tot el que s’ha de visitar.

Ens aconsellen anar a un penya segat, qualificat de germà menor de l’afamat Moher. No renunciem a caminar, malgrat no estar prop i malgrat la intensa pluja que ja és un fet habitual que no ens impedeix seguir amb els nostres plans. Sabem de bestreta que no serà un agradable passeig de dues hores entre verda natura, senzillament perquè de tanta boira i aigua quasi ni es veu per on es va.

No tenim por de l'aigua, el paraigües poc el fem servir perquè sovint el vent se l'emporta.

Sabíem que ens banyaríem, però no esperàvem que fóra tant. La força del vent és impressionant en esta illa i més per on hem caminat. La sensació que es viu no es pot contar, s’ha d’experimentar. I cert que ho tornaria a fer. L’experiència ha estat fabulosa: la sensació quan l’aigua va calant, no pel cos que va protegit per l’impermeable sinó per les cames, per on l’impermeable no ha tapat...les gotes de pluja en la cara...

El solitari paratge és impressionant . Ha valgut la pena la remullada i la caminada.

Tot s’ha suportat amb la motivació de gaudir d’un paratge poc vist, solitari, preciós... on poca gent va i més amb les inclemències meteorològiques que estem patint. De camí de tornada, a més a més m’he capficat pensant que segurament a la nit la roba estaria mullada i no podria eixir, però em donava igual. 

I a la fi s’ha complit el pressentiment. Ací estic. No tinc més remei que quedar-me al bed and breakfast enclaustrada per no tindre roba de canvi. Tothom al poble sopant i jo amb les botes i pantalons deixats assecar. L’ama de l’hostal, diligent, m’ha posat els pantalons a la seua assecadora però no puc fer res amb les botes...s’han impregnat de molta humitat. Per una vegada que he volgut alleugerar pes en la bossa de l’equipatge... per una vegada que he volgut  ser “una viatgera com cal...” 

I ara, tancada a l’habitació de l’hostal recorde un comentari al moment d’embarcar quan els companys de viatge em deien: Però com t’ha cabut tot en eixa bossa tan menuda? I jo contestava innocentment enorgullida, és que he portat el mínim indispensable ...
I ara m’adone que eixe mínim no ha sigut  prou.
I ara em penedeisc i no entenc per quina raó no vaig pensar en portar altres sabates de recanvi a més de les botes de caminar...

Em console dient-me a mi mateixa que no passa res...el sabor d’Irlanda es veu  caminant  i plovent, és just com nosaltres ho estem fent...



QUADERN DE VIATGE: IRLANDA 2008



dissabte, 12 de novembre de 2011

IRLANDA: Les illes ARAN I PART

Enya, afamada cantant irlandesa, té una cançó amb títol  “A day whithout rain”que significa”Un dia sense pluja”,  i és que el fet de no ploure és excepcional en Irlanda.

Estem a la ciutat de Galway d’on agafem un vaixell per anar a l’illa Inishmore, la major de les illes Aran. Com el vaixell no és molt gran i va sempre abarrotat, ens han aconsellat que portem poc equipatge, només el que siga imprescindible per passar dos dies, la resta de la maleta es queda a Galway custodiada al bus que habitualment ens porta d’ací cap allà en este viatge que fem per descobrir l'Irlanda verda, un viatge que fem fonamentalment per caminar per senderols i gaudir dels preciosos paratges naturals. 

Anem cap a les illes... i poc sabem més, només que fins fa relativament no res, Iris era un  nucli totalment aïllat que conserva molt de la tradició gaèlica.

El trajecte és agradable, tenim sol!
Estos ratets de bon oratge s'han d'aprofitar perquè quan es va a Irlanda se'n veuen pocs.
El vaixell que uneix Galway amb les illes Aran tarda una hora i funciona des de l’any 1891, fins eixe moment les illes eren un refugi catòlic aïllat del món i vinculat a la mar. Actualment les coses han canviat, el turisme envaeix l’illa de manera provisional. És turisme passatger, que va i després d’un dia o màxim dos abandona l’illa donant pas a altres turistes diferents. Així que, igual que abordem l’illa, igual l’abandonem. La vida continuada hi deu ser molt dura, s’entén només fent una primera ullada.

En arribar el ferry al destí, un vehicle conduit per un xerraire personatge anomenat Martin, ens porta cap al bed and breakfast que tenim reservat per a dos nits. El nostre bed and breakfast està allunyat del poble, com la majoria de llocs de dormir. I és que al primer colp d’ull es veu el paisatge predominant, són la majoria vivendes solitàries enmig d’enormes paratges. 

Una vegada instal•lats, tenim dos dies lliures per moure’s per este minúscul llogaret on no hi ha res massa allunyat però tot està molt separat, la qual cosa fa que les distàncies semblem més grans.

Com plou i plou de valent, i malgrat la nostra predisposició a fer caminades i trepitjar este país tan verd en el que s’hi trobem, la primera decisió que prenem és que siga Martin, el xerraire conductor que acabem de conèixer, qui amb el seu vehicle ens porte a vore un poc de l’illa. Iris és un lloc menut que té al voltant d’uns 900 habitants, però és millor així, sobre quatre rodes, per mesurar distàncies i al dia següent ja sabrem per on anar. 

Plou massa per caminar...millor fer-ho amb el vehicle de Martin.
Martin és un personatge singular, un amant del seu origen i dels seus arrels celtes, un difusor de la llengua i els costums, que habitualment parla en gaèlic i només utilitza l’anglès amb els viatgers que hi anem. Martin canta i conta coses mentre, alegre i juganer, bromista i parlador va conduint. Parla molt de pressa. Per sort, una companya del grup fa d’intèrpret i va traduint tot el que no para de contar quan ens explica sobre el que a traves de les finestres de la furgoneta anem veient o també al voltant de com són els habitants de l’illa, sobre la seua vida al passat i al present.

La majoria dels habitants d’Iris, com ell, parlen gaèlic i segons conta encara construeixen els curraghs, antigues embarcacions de tela alquitranada com ho feien tradicionalment. 

Hi ha un imatge que es repeteix quan anem pels caminals estrets i de terra d’un lloc a altre i que li dóna un caràcter especial i diferent. Turmentats pels vents els habitants d’estes illes, descendents dels celtes, construïren murs de pedra que feren de contenció de la terra i protegira l’escassa terra dividida en menudes parcel•les. És una estampa repetitiva i alhora única, que mostra el caràcter inhòspit del lloc, la simplicitat de vida, la solitud del lloc i la tranquil•litat que s’hi respira. Potser eixa sensació ve també perquè no trobem a ningú allà on anem, potser perquè plovent com plou, la gent no s’atreveix a eixir de casa i no es veu ni un ànima per cap lloc.

Els murs de pedra fan de contenció, la força del vent en esta illa és impressionant.
Contemplar reiteradament este paisatge forma part de l'encís de l'illa.

I no para de ploure... De camí veiem uns cottage, la típica vivenda de l’illa.


Hi ha cottage que està condicionat com hostatge o bar.

Però la majoria són  vivenda habitual dels habitants de l'illa.

També parem per vore una colònia de foques, però per molt que Martin ens indica on mirar, les busquem i no les trobem. I es que amb tanta aigua no es pot vore res. 

Les foques no estan a la vista...s'hauran amagat amb tanta aigua.

Parem en unes ruïnes d’una església amb les corresponents tombes...plovent, sempre plovent...Martin ens fa una ruta turística però malauradament la pluja torrencial impedeix poder assaborir el que estem veient. 

L'illa conserva vestigis celtes.

En un moment donat, mentre nosaltres remullats contemplem les ruines, Martin ha de buscar on girar el vehicle, el cami estret pel qual anem dona directament a l'aigua.

Una vegada tenim al xerraire Martin tan disposat a portar-nos a qualsevol lloc, ens aprofitem del seu vehicle per a que ens porte al lloc més allunyat de l’illa: Dun Aonghasa.  


QUADERN DE VIATGE: IRLANDA 2008

Continuarà...





dissabte, 5 de novembre de 2011

TAILÀNDIA: El turisme sexual de PATTAYA

De vegades la bellesa o la felicitat quan es torna d’un país s’ennuvola quan es pensa en les injustícies que sofreix la població que acabes de conèixer. 

Motivacions per a viatjar hi ha moltes. Malauradament també s’ha de parlar dels viatges que es fan per sexe, el que ve anomenant-se turisme sexual. Jo mateixa faig constància d’este fet per haver-lo presenciat. 

Va ser a Tailàndia. Viatjàvem junts un grup de persones, al qual s’incorporà un jove al que qualificaré de desesperat ignorant, perquè no se li pot dir d’altra manera, donat que no tenia cap inconvenient de dir que viatjant a este país tan exòtic i ric en cultura i tradició, l’únic que buscava era sexe pagat. Havia escoltat dir que les tailandeses feien prodigis sexuals sorprenents que volia comprovar de primera mà. De fet no es meravellava amb res del país que veia, ni dels palaus de Bangkok, ni dels monestirs budistes, tampoc va demostrar entusiasme per conèixer les dones girafa assentades a la frontera de Laos. Res de res. La seua fixació era arribar al final del viatge, que per a ell era la platja de Pucket, on li havien dit que era molt fàcil aconseguir sexe sense límits. 

Però abans d’arribar a la paradisíaca illa dels seus desitjos, ho va intentar a Patpung el barri de la capital BANGKOK, on hi havia un bon grapat d’establiments de tipus eròtic per a tots els gustos, ben assortits de jovenetes tailandeses amb biquinis i tanges esperant la clientela que un encarregat a la porta del club aconseguia declamant les virtuts a trobar a l’interior. Així que envoltant la plaça on hi havia paradetes ambulants amb articles tèxtils, rellotges i aparells de so, tot d’imitació d’alta qualitat, estaven també els locals on, com en les tendetes de fora també s'hi dedicaven a vendre, però en este cas era fonamentalment plaer i misèria que és el que desprenien les xiques explotades per fer aquells afers. 

Per a tots els que viatjàvem junts en aquell ocasió, i també per al xic buscador de plaer, aquell barri va ser el primer contacte amb la concentració de sexe a l’abast de tothom. I n’era tanta la quantitat que hi havia als clubs de Patpung, que l’individu en qüestió, es va atabalar i no es va atrevir a donar el pas pel qual havia fet tant de quilòmetre des d’Espanya. 

A la fi, no sé si aconseguiria la seua obsessió carnal perquè el meu camí va seguir per altra rumb i no vaig anar a l’illa de Pucket com ell tenia previst fer. 

La meua destinació va ser altra platja, la de Pattaya i el meu espant va ser adonar-me que este era el lloc ideal per aquell desesperat per fer turisme sexual. Pucket no era res en comparació al mercat que s’oferia en este indret. 

Benvinguts a Pattaya, diu el cartell i jo afegiria allò de... "homes passeu, dones, no cal ni que entreu..." 

Pattaya era un residu de la guerra de Vietnam, i encara que parle en passat, estic segura que encara ho continua sent. Allà paraven els soldats per descansar i allà segurament continuen anant per al mateix, bo per descansar i alguna cosa més. Aixi que esta relativament jove ciutat es creà, tot just en eixos anys, quan els soldats americans de la guerra de Vietnam decidiren utilitzar este lloc com un punt de descans, diversió i desfogue.

A Pattaya tota la ciutat sencera era un club d’alternar. Pattaya era una de les destinacions de les joves que són comprades per míseres quantitats de diners, a pares pobres desesperats i ignorants que, en anar-se’n la filla de casa tenen una boca menys que alimentar. També es parla de màfies que s’emporten les joves pobres de les tribus sense consentiment familiar, no sé, en tot cas este és un aspecte amagat.

Ja havia vist en barris d’altres ciutats prostitució exhibida, el barri roig a Amsterdam, Pigalle a Paris...però fins el moment, esta era la visió més denigrant per a la dona que havia vist en la meua vida. I dic clarament que era fonamentalment per a la dona, perquè encara que locals d’exhibició sexual masculina hi havien uns quants en Pattaya, eren els femenins els que predominaven. 

El turisme de Pattaya que s’hi veia pels carrers era vulgar, bast. Estava ple d’americans tatuats tipus Rambo i vellets que de segur eren els mateixos marines de la guerra que seguien acudint a Pattaya com ho feien de joves. El que s’endevinava era un intercanvi mutu: ells pagaven i les tailandeses vivien a costa d’ells mentre podien, podia ser qüestió d’hores o de més temps, depenent de la relació establerta o el contracte fet. Se’ls veia passejar junts pels carrers, i com elles acompanyaven els clients en restaurants, de vegades sense menjar, i també com junts, sense dissimular, pujaven a les habitacions dels hotels.

Sovint es veien jovenetes tailandeses pujar a les habitacions dels hotels, la qual cosa demostrava que el turisme sexual de la ciutat no s'amagava en cap moment.

La fesomia de les persones ens delata d’on som. La manera de vestir i comportar-se també. Pels carrers es veien sovint parelles d’ex combatents americans ja molt madurs acompanyats de la tailandesa de torn. Unes vegades la tailandesa era madura com el marine, i feia pensar que era una parella formada en aquella època i que continuava des d’aleshores. De vegades hi havia fills també. Però en tot cas la impressió primera era que hi havia moltes parelles, de joves i de madures, que vivien la relació bé amorosa, bé de compra-venda o bé de parella fixa, a distància i en molts casos segurament compartint la parella amb l’esposa tradicional americana que podia estar assabentada o no que el seu marit portava una doble vida. 

Malgrat tot el que es feia en esta ciutat,  la vessant religiosa no estava oblidada i s'hi veien altarets disposats per a l'oració.

Hi havia prostíbuls a l’aire lliure i en locals tancats.
En l’exhibició a l’aire lliure, la del carrer, s’hi veien clares diferencies. 
A un costat estaven els locals que estaven oberts a l’avinguda principal, la més ampla i gran, sense façana, només una barra i un mig sostre, amb les xiques assegudes al seient de la barra, esperant, acordant tractes. Només passejant per la vorera se les veia exposant-se, “treballant”, unes mirant els transeünts per intentar captar-los l’atenció, altres llegint, altres bevent, altres parlant entre elles... i sempre esperant. Totes les d’este costat eren jovenetes, algunes excessivament joves, quasi xiquetes; i precioses, arreglades i ben vestides. 

La platja de Pattaya no era de les que convidava al bany.

A l'altra banda, al costat de la mar,  estaven les altres. I les altres eren el grup de les ja retirades que no podien exercir als locals per ser “massa velles” i que venien els seus serveis a preu més barat. Algunes no tindrien tants anys, però si ho semblaven, tanmateix turistes sexuals hi ha de totes les condicions i estes, malgrat estar arrugades i malgirbades també se les veia acompanyades de possibles clients. 


L’avinguda principal que vorejava la platja, bruta i res paradisíaca, donava a la walking street, que era el carrer principal on es concentraven tots els establiments tancats dedicats al sexe imaginable i per imaginar. Els meus companys de viatge i jo  miràvem callats, absorts i bocabadats. No m’avergonyeix dir-ho, front semblant espectacle érem tots uns ignorants que no sabíem on ens havíem ficat.
La walking street estava plena de clubs d'alternar que ofereixen espectacles eròtics variats.

De prostitució ja n'havíem vist per l'avinguda principal, a mà esquerra els clubs a l'aire lliure i a la dreta les dones en l'area del mar...
però en entrar a la walking street..
ens quedàrem bocabadats, ni la càmera de fotos ens varem atrevir a traure, esta foto és l'ultima que varem fer del carrer.

El que teníem davant nostre era una demostració d’una manera de viure, que mai havíem pensat vore de manera tan explicita. A les portes de cada lloc s’oferia de tot, algunes de les opcions eren tan estranyes i desconegudes per nosaltres que ni mirant-ho gràficament enteníem el significat. I és que hi havia tanta competència entre establiments que com a reclam hi havia davant de cada façana un jove incitant a entrar, de vegades explicant de paraula, amb un anglès amb fort accent, el que es podia trobar dins, de vegades mostrant-ho en fotografies. Totes les maneres servien per atraure clients. Altra manera d’aconseguir-ho era deixant la porta del club d’altern entreoberta per mostrar un avanç del que hi havia dins. I el que s’hi veia eren sales fosques il•luminades de manera intermitentment per llums de neó i de colors que seguien el ritme de la musica,  igual que ho feien les jovenetes ballarines que mitges nuetes es movien al voltant d’una barra col•locada damunt d’un entarimat. 

Mai oblidaré esta experiència, esta manera de viure voluntària o involuntària però que en tot cas s’arriba per desesperació personal i  per mal funcionament del sistema social. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre TAILANDIA 2001