Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 29 d’abril de 2014

FOTOS i MÚSICA: NIÀGARA i pinzellades de CANADÀ





Les cascades de Niàgara són immenses, espectaculars, magnètiques...
però tremendament explotades turísticament. 
Quina enveja de l’espectador del passat, quan tota la infraestructura que les envolta no hi era!


Música:
Lovesong 
(The Piano Tribute To the cure)
  Inmaculate Fools

*Per llegir el text que ho complementa, clica ací.



dissabte, 26 d’abril de 2014

CARRÍCOLA (València): un poc del que hi ha, unes pinzellades del que és.

El poble que, negant-se a ser catalogat dins del llistat de pobles abandonats, està més viu que mai.

Com en tots els pobles, el campanar domina, té la visió completa...
...però més amunt, en la  serra,  és el castell qui tot ho mira.

Carrícola és un poble menudet de la Vall d’Albaida (València), que no arriba al centenar d’habitants. No sabria especificar quants en falten per a cent, però tampoc importa per ressaltar la seua importància. 

El poble conserva l'harmonia arquitectònica amb les cases antigues restaurades.

Carrícola té ascendència islàmica, després de la conquesta cristiana, Jaume I la donà al cavaller català Ramón de Timor, el nou propietari, després passaria per més mans fins arribar a formar part del marquesat d’Albaida. 

Este poble, situat al costat d’Adzeneta, als peus del Benicadell, és exemple de supervivència i model a seguir per molts altres que estan en perill de ser abandonats. Recorde quan fa uns anys li tancaren l’escola, la quantitat de xiquets no era suficient per mantenir-la oberta, coses del govern. Ja aleshores em picà la curiositat de saber-ne més, m’agraden els pobles i si són menuts, millor que millor, conserven l’essència, saben ser sense additius, són purs sense més. 

Les cases de poble tipiques valencianes configuren el nucli urbà de Carricola, 
el patrimoni devocional ceràmic es conserva.
Per a alguns és el poble que oferta la millor manera de viure, de fet qui hi viu no se’n vol anar, ho té clar. I qui se’n va, ho fa per necessitat, pels xiquets, per la faena... Els pobles del costat ofereixen més serveis, com l’escola, les fàbriques també estan fora, unes coses i altres són una temptació.

El poble es veu en un tres i no res...però té raconets boniquets.
L'esglèsia de Sant Miquel arcangel, antiga mesquita que mira al Benicadell, forma part del Patrimoni arquitectònic.

Carrícola és un conjunt de cases, carrers, una plaça, un patrimoni...tot envoltat d’una serra i una horta. Destaca el seu castell dels segle XIII, quan l’edificà aquell primer noble a qui Jaume I atorgà Carrícola simbolitzant el poder feudal. Està declarat bé d’interès cultural.

El castell, que pertany al poble de Palomar, des de dalt vigila  i enorgullit respira en veure com hi ha gent que es preocupa que el poble no es faça malbé, gent que busca trobar l’equilibri entre turisme, ingressos i natura. 

El castell va ser restaurat pel poble de Palomar, a qui pertany, 
i actualment es pot visitar, seguint la ruta establerta s'arriba.
També des del poble d'Adzeneta, on hi ha un indicador que per una pista forestal porta al mirador i  seguint uns metres avall  s'hi pot accedir.

Això és una gran sort, tot poble hauria de tenir gent amb eixes idees al cap. Des de la dècada de 1980, aposta per l’agricultura ecològica, que ara està de moda però aleshores seria una idea revolucionaria, aposta per projectes en pro de la sostenibilitat, aposta per una vida sana. Cada diumenge fa mercat de productes ecològics i clientela segur que no li’n falta. 

Carrícola és un espai d'art mediambiental obert, un museu a l'aire lliure.
 Només aparquem el cotxe al lloc habilitat, tenim una mostra de les escultures
que el projecte Biodivers Carrícola va portar endavant fa uns anys.
M'agrada este llaurador cavant, aixada en mà,  símbol de la riquesa del poble, capdavanter en els conreus ecològics.

Però Carrícola és sobre tot gent. I la gent de Carrícola passarà a la història gràcies a un magnífic llibre de fotografies “LA CIRCUMSTÀNCIA DE CARRÍCOLA” que el fotògraf Xavier Mollá va publicar l’any 2012, després d’haver fotografiat a cadascú dels habitants del poble. Algun veí faltarà i algun altre dels que hi apareixen no serà dels que hi viuen habitualment, però el que conta del fet és l’originalitat del projecte, o no? Quants pobles poden dir el mateix? Quants tenen els seus habitants fotografiats un a un en un llibre d’imatges? 

I a més a més, Carrícola pot presumir de tenir el poble, la serra i l’horta, més decorats de la zona. La ruta escultòrica pels espais ambientals “Els camins de l’aigua” “Un passeig pel barranc del castell” o el circuit urbà, és un tresor  en forma d’art, i cada una de les més de 70 obres realitzades per 58 artistes de la Vall d'Albaida, l’Alcoià, la Costera, la Ribera, Baix Empordà, València o Madrid entre altres, són com xicotetes joies. 

Llistat d'artistes que participaren al projecte Biodivers Carrícola, l'any 2011.

I dic xicotetes en sentit figurat perquè la majoria tenen grans dimensions per poder ressaltar entre roques, entre ramatge, en les parets de la muntanya, en meitat de les hortes o en façanes o portals de cases, tots llocs on estan la majoria situades.

No vaig a descriure les rutes establertes, ni la que va pel poble, ni les que porten al Castell o a les Arcades perquè les heu de gaudir vosaltres. Al bar de poble venen, pel preu simbòlic d’un euro, un detallat i complet plànol que porta sense pèrdua per tots els racons que s’han de visitar. Això si, s’ha de posar atenció perquè sovint enmig del camp o en la muntanya, l’art i la natura es confonen i l’escultura passa desapercebuda. 

En la ruta urbana, l’art eix al pas, conscient, com en la resta de llocs, que va a sorprendre el visitant.

Tota demostració d'art cap al poble, Les obres que es feren l'any 2011,  van complementant-se amb altres actuacions, les obres canvien de lloc. Fa uns anys al Llavador hi havia un quadre de molts colors, que ara està en una façana. I és que l'art del poble, com el poble mateix, està viu i en constant evolució.

Per a fer les rutes que se n’eixen per fora del poble és aconsellable anar un dia que el sol no pegue amb força. Ho dic per experiència, ho he intentat algunes vegades i als minuts de començar el trajecte he desestimat la idea pel calor sufocant que convidava més a seure a l’ombra que a caminar. 

La plaça, amb l'ajuntament, el bar, la famàcia, el bar...

Però hui, dilluns de Pasqua, coincidint amb els dies festius quan el poble munta un mercat d’artesania, alimentació, quan hi ha actuacions...i per als xiquets i xiquetes hi ha distraccions com tallers, jocs o contacontes... hui, si que ho he fet.

Arribem matí, encara estan muntant el mercat, quan tornem despres de la caminada està ple de gent, xiquets, sorolls... Mai haguera pensat veure tanta gent  hi concentrada.

Tanmateix les circumstàncies manen i no ho he pogut fer tot complet, però si he gaudit de part dels trajectes que m’han donat una idea del que Carrícola és. 

La ruta que porta al castell és una ruta bonica,  costera amunt, però s'hi gaudeix d'unes vistes precioses i un  saludable aire de muntanya. I a més a més entretinguda perquè en tot moment vas buscant l'estatua, que unes vegades és visible, però altres està camuflada.

Hi ha escultures curioses i no entre a jutjar si són boniques o lletges. 

Em sembla una idea original, la d'anar a visitar el poble, castell o les Arcades i trobar-se pintures o escultures a cada pas.

D’entre totes hi ha una realment xocant, la dels llibres apilats en meitat serra, són una nota de color divertida que per la meua aficció a llegir i escriure m’encanta. Està molt bé escampar cultura per tot arreu, i este toc que anima a la lectura ho és. 

Homenatge als llibres 
I també ho és, trobar un conjunt escultòric que homenatja al meu venerat escriptor Saramago. L’obra de la qual parle està formada per un grapat de pedres de molts colors, que pel temps han perdut brillantor, i que tenen de fons el castell, no podien tenir millor posició. És una obra de l’amic Rafa Amorós i, ja de bestreta, li demane perdó per la rudimentària descripció que he fet del seu treball.

Però vull saber més sobre este conjunt escultòric, així  que, abans de donar per enllestit este relat, li pregunte a Amorós la raó del vincle de l’obra feta amb Saramago. Amorós no tarda en contestar i amablement em fa l’explicació. L’escultura la va fer després de llegir la novel•la Cain. La peça que està a Carricola, s’anomena Babel. Cain, el protagonista de la novel•la queda meravellat quan veu la torre de Babel pensant en el prodigi que havien creat el homes. Tanmateix li diuen que Deu no està content i que anava a destruir-la perquè pensava que estaven desafiant-lo. La novel•la és una constant confrontació entre creador i la seua criatura i així Cain diu que a Deu no li agraden mai les coses ben fetes. Segons Amorós, en llegir este apartat i motivat per un sentiment de revenja va projectar com una xicoteta torre de babel elevada al cel construïda amb pedra seca i donant color a algunes pedres amb pigments de vius colors fent referència a la diversitat que formen el món en el qual vivim i que tots junts, com les pedres, podem fer molt, uns pels altres.

L'artista Amoros fa homenatge a Saramago amb este conjunt escultòric anomenat Babel.

També vull ressaltar, per simpàtic i encertat, el cartell que l’amic Joan Sancarles va fer i que està situat a l’entrada del poble. Quina idea més genial, simula una publicitat d’una coneguda beguda americana. I és que els artistes tenen la imaginació a cabdals. Segons em diu Joan Sancarles, les idees venen com venen, i esta, en concret, li va arribar un dia, jugant amb les paraules. 

Joan Sancarles és el creador d'este cartell, que ja és símbol del poble.
Sé que tornaré per poder acabar de veure el que no he vist, sé que li dedicaré al seu menut castell, en exclusiva, altre espai en este racó viatger, sé que aconsellaré esta visita a més gent, de fet ja ho estic fent.

I és que este poble m’agrada i pel que veig quan mire a dreta i esquerra, no solament és a mi.  Hui dilluns de Pasqua al poble ja no caben més cotxes, el camí de pujada al castell està ple de gent, de joves, de no tan joves, de xiquets juganers que impacients s’agafen la caminada amb energia deixant enrere els pares. El camí de baixada a les Arcades també és com un riu de gent que puja i baixa. Carrícola és com un formiguer, que en amagar-se el sol tornarà a la quietud pròpia, la seua, la que es mereix després de veure alterat el silenci del poble. 

Jo li done a Carrícola un aplaudiment per ser capaç de fer un turisme controlat, amb seny, per obrir les portes a la cultura, a la natura, al divertiment. Un divertiment pensant en esportistes que gaudeixen de les rutes amb caminades i maratons que s’organitzen, pensant en xiquets que troben l’essència de poble que fins i tot a la resta de pobles s’està perdent. I també és un goig per als joves agricultors que poden agafar el model de cultiu que a Carrícola s’ha establert o per als historiadors que hi troben vestigis importants com és el castell. 

Camí de les Arcades. El castell sempre hi és, m'ha recordat Paris i la torre Eiffel, perquè mires per on mires sempre la veus, de la mateixa manera passa en Carrícola i el seu castell.

S’ha de valorar l’esforç que s’està fent a Carrícola potenciant un poble, una gastronomia, una manera de viure... quan cada cap de setmana, dies festius o vacances obri les portes i la quietud del poble de nou es trenca perquè activitats lúdiques programades, ni en hivern ni en estiu, mai falten,.

El poble de Carrícola, està més viu que mai.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2014, CARRÍCOLA, La VALL D'ALBAIDA



dimarts, 22 d’abril de 2014

ESPECIAL dia del LLIBRE: LA FONT ROJA i ELS CONTES DE JORDI RAÜL VERDÚ

Perquè l’estima per conèixer nous paratges s’inculca des de menuts i  una de les maneres d’aconseguir-ho és llegint  aventures... i altra és fer-los-les viure.

Per commemorar el 23 d’abril us presente una excursió escolar a un paratge que en este bloc ja he mostrat, es tracta de l’estimada Font Roja , on no m'hi canse d’anar. 

La Font Roja és inspiració de molts contes, històries i llegendes, i el professorat del primer cicle de Primària del col.legi Elias Tormo d’Albaida (València) amb l’alumnat, després d’haver-ne llegit unes poques, vàrem fer una excursió seguint la ruta que uns protagonistes de conte havien fet abans.

Els protagonistes que ens van motivar pertanyen al conte “El fantasma del mas de Tetuan” de l’escriptor alcoià Jordi Raül Verdú i Pons, que és un gran coneixedor d’este  paratge i els secrets que amaga.
També coneixíem el conte de “El dinosaure del Menejador”, que tant ens agradà. Anàrem amb ànim de trobar-nos amb el fantasma de mas de Tetuan, i també voliem conèixer al simpàtic dinosaure i al final a qui trobàrem en la Font Roja va ser a l’escriptor.


*El vídeo, fet per Silvia de Carmen, és un muntatge mesclant moments en els quals els alumnes m’escolten al col·legi els relats de Jordi Raül Verdú, adaptats per mi per a l'ocasió, amb moments viscuts durant l’excursió feta al paratge natural, trobant-nos amb l’escenari dels contes. No hem volgut eliminar cap part d’explicació ni d’entrevista perquè tot és interessant.



dissabte, 19 d’abril de 2014

PICS D’EUROPA: Passeig fotogràfic per la RUTA DEL CARES

La ruta del Cares és molt coneguda per moltes raons, però tal volta es poden resumir en dos: és fàcil de fer per a tota la família i a més a més és una ruta preciosa.

La ruta del Cares està situada al Parc Nacional dels Pics d’Europa, transcorre entre dos províncies i entre dos  pobles, el  de Cain, en Lleó i el de Poncebos, a Astúries,  travessant la gorja que segueix el riu. És una de les rutes més espectaculars de tota Europa, cert.

És coneguda com la “gola" divina, la ruta esta tallada a les roques de les muntanyes. Són un poc més d'11 km i altres 11 o més, si s’ha de fer la tornada, però és un camí fàcil, que en la majoria del trajecte té  més de metre i mig d’amplària. No obstant això, no s’ha de deixar de mirar on es posa el peu, doncs la caiguda al barranc podria ser mortal.

Si és una ruta llarga o curta depèn de la cama de cadascú, de si és més o menys esportista, del ritme que porte o de les parades. Tot és subjectiu. 

És un goig anar caminant i mirar amunt cap a les elevades muntanyes que ens observen a 2000 metres d’altura, i mirar cap avall les aigües clares del riu Cares. És molt agradable passejar sense cap moment de dificultat que permet mirar bé el paisatge, creuant túnels de roca i trobant al pas coves.

Estem en estiu i fa calor, hem d’hidratar-nos, beure molta aigua, en este paratge no corre gens d’aire. I fa calor, a més a més, perquè el sol reflexa damunt la pedra i augmenta la intensitat de xafogor.

Escoltar la remor del riu és temptador, doncs fa desitjar una remullada que en este lloc és impossible. No s'hi pot baixar, i ens hem de conformar en veure l’aigua passar.

Tots els trams són bonics, tota la ruta encisadora, però si s’ha d’escollir una entrada perquè no es vol fer tota la ruta sencera, tal volta la part de Cain té el camí més estret i la mirada al riu és més espectacular.

Diuen que sempre hi ha molta gent fent la ruta, sortosament nosaltres no en trobem tanta. Hi ha trams que caminem a soles, sovint em separe del grup per fer fotos, per escoltar el silenci, és el que m’agrada fer en plena muntanya.























QUADERN DE VIATGE: PICS D’EUROPA, ruta del CARES, estiu 1994


dimarts, 15 d’abril de 2014

LLAC ATITLAN de GUATEMALA-II PART: SANTIAGO DE ATILTLAN, SAN PEDRO i PANAJACHEL

Quin relax. Quina meravella admirar el llac a més de 1500 m sobre el nivell del mar! Quina immensitat amb 18km de llarg i 12 d’amplària...

Sense comptar el tracte amb la gent, només per veure imatges com esta, val la pena tornar una i mil voltes a Guatemala.

És com un imant. No puc deixar de veure els verds de l’aigua, intensos... brillants, clars, foscos, verds blavosos i blaus verdosos, verds que canvien de tonalitat en qüestió de segons. I envoltant-nos sempre els volcans, sempre mirant, sempre inquietants. 


Fotos de l'any 1998...veure el llac Atitlan deixa una inesborrable petjada que et marca i t'obliga a retornar.

Després d’haver visitat Santa Caterina i San Antonio, anem a SANTIAGO ATITLAN. 

S'observa la vida tranqul.la dels habitants del llac

Comencem el deambuleig pel poble, però cal parar per situar-nos en el plànol. Ho fem en un jardí on hi ha na taula i bancs per seure. De sobte una jove molt simpàtica i riallera síndrome de Down se’ns apropa i es queda amb nosaltres, el seu nom és Micaela. Ens conta sobre ella, ens parla sobre les coses que fa. Sembla que s’hi troba a gust i  seu al meu costat. Deu ser que la professió m’eix pels porus de la pell, acostumada al tracte amb personetes amb necessitats especials, perquè ha decidit quedar-s'hi, colze amb colze amb mi, el seu cap damunt del meu muscle. Desprès els companys que l’han estat observant des d’altra perspectiva diferent a la meua,  m’han dit que l’adolescent Micaela no semblava ser una virtuosa de la neteja. Tanmateix en eixes circumstàncies no es mira si va neta o no, senzillament no es pensa, senzillament et deixes portar pel moment. En altre ocasions ens hem vist en similars circumstàncies i no hem dubtat en actuar de la mateixa manera. 

Les coses han canviat en onze anys...

Micaela  ens ha contat, entre altres coses, ens diu que a prop d’on estem xerrant hi ha uns xics que estan “tomando”, bevent, vol dir, afegeint el seu parer dient que “eso es malo”. Quantes veritats que es conten des de la innocència... estariem tot el temps amb ella, però sentint-ho molt deixem la conversa amb la nostra interlocutora perquè volem visitar el poble. 

I costera amunt anem a buscar l’església. Pel camí me n’adone d’un canvi respecte els altres pobles. 

Hi ha molta botiga...hi ha molta necessitat de vendre...i malauradament per a ells, hi ha poc turisme.

En este hi ha una gran concentració de botigues, a dreta i a esquerra, molt per a vendre o per a comprar, segons qui ho mire. Espanta tanta preparació per al turisme, sobre tot perquè no hi ha turisme per enlloc. Fa onze anys el poble no estava igual, hi havia artesans, si, però unes poques botigues, no tant com en estos moments.

Viatjar i veure altres maneres de viure i pensar... sempre és bó, sempre fa reflexionar.

Este contrast comercial i social em va fer pensar sobre el que estem vivint, veient i de vegades patint. I no físicament sinó moralment, en veure com hi ha gent demanant per aconseguir unes monedes, alguns intentant vendre, altres no tenen ni això i demanen sense més. Fa onze anys no hi havia tanta gent demanat pels carrers, tanta gent suplicant. Fa onze anys no hi havia tanta necessitat de turisme perquè encara no havien descobert el turisme com a font d’ingressos. I el problema actual que veu és que la crisi general mundial repercuteix en que hi ha poca gent viatjant. Les tendes estan abarrotades de productes artesans que no tenien eixida. Quina pena!

Seguim caminant fins arribar a la plaça on esta l’església. 

Foto de 2009.
Foto de 1998.
I trobem una imatge curiosa. 

Enfront hi ha un edifici que deu ser un institut i a les portes unes files d’estudiants amb les vestimentes tradicionals. Els estudiants estan asseguts en cadires de les que tenen un suport per escriure. Les cadires estan, amb premeditació i ordre, separades unes d’altres, els alumnes, tots i totes, posant atenció al que fan, escrivint uns i pensant altres. Tenim curiositat i no podem evitar preguntar . Ens diuen que fan un examen al carrer. 

Els estudiants, diligents i disciplinats fan un exàmen a l'aire lliure.

Perquè això si. ..no ens queda cap dubte per resoldre, l’idioma no és cap entrebanc en estes terres guatemalenques... sempre hi ha algú que respon. A més a més, tothom vol contar les seues coses i els agrada ser escoltats. I  nosaltres no desaprofitem cap ocasió. 

Foto 1998. Recorde com si fóra ahir estes xiquetes i especialment a esta xiqueta...eixe somriure em va captivar, ara ja serà una jove adulta...

Per a dinar canviem de lloc, sempre agafant la llanxa i creuant el llac, i anem al poble de SAN PEDRO, segons ens diuen refugi de hippies, És un menudet poble, el  més tranquil de tots el pobles que envolten el llac. 

SAN PEDRO

Ens asseguem en una taula que hi ha a una terrassa d’una casa on fan menjars. Ens han recomanat el lloc pel bon menjar i per les vistes immillorables al llac. Tastem el peix de la zona, la bujarra, que està molt bo, però el veritable goig, si cal, és respirar l’aire que ens envolta, un aire màgic perquè el paisatge que estem veient ho és.

Plat de bujarra

En acabar de dinar i d’impregnar-nos de les vistes, tornem a l’embarcador per agafar la barca i seguir travessant el llac, se’ns ha fet un poc tard. L’únic punt negre del trajecte és quan la barca en un moment donat, agafa una extrema velocitat i les aigües, potser per estar un poc marejades degut al vent xocomil que agita les aigües per les vesprades, fa que el trajecte resulte un poc violent i sacsejat, amb moviments bruscos que per moments fan pensar el pitjor.

I amb un poc d’emoció-por al cos tornem a PANAJACHEL, on gaudim del capvespre des del moll.

Panajachel, el poble més turistic dels que envolten el llac.

I també el gaudim des de la privilegiada terrassa de l’hotel Porta del Lago on entrem per escodrinyar. 


QUADERN DE VIATGE 1998 i any 2009