Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 30 de gener de 2016

SANTANDER: pinzellades del centre històric.

Ciutat elegant...com poques...

M’agrada Santander. S’hi respira pau, s’hi respira benestar i elegància... i no sabria dir exactament per què. 



Durant la primera dècada del segle XX, la ciutat de Santander va ser elegida com destinació balneari del cantàbric. Aleshores començaren a visitar-la personatges de la reialesa anglesa i això comportà una fama paral•lela. Els turistes començaren a arribar.

La Universitat Menendez Pelayo situada a la península de la Magdalena dóna també prestigi a la ciutat i fa que arribe gent de tota arreu. 

Si, ho estic veient, no cal que m’ho contem. Veig que Santander és ciutat cosmopolita i moderna i gaudeix d’una de les badies més boniques de la zona cantàbrica. És un dels encants de Santander, compaginar vida urbana de ciutat important amb la vida natural amb parcs naturals on s’hi pot anar en un tres i no res. Així que hi ha de tot, bullici per als urbanistes i tranquil•litat per als amants dels entorns naturals.

Cada dia vaig al centre des de la platja de Sardinero, i ho faig caminant, gaudint del passeig i de la bonança de l’oratge. Cada dia quan arribe al final del camí, abans de passar al centre històric m’assec a un  banc vora l’aigua, junt a les escultures que hi ha tan ben col•locades. 



A la meua esquena tinc la preciosa avinguda passeig Pereda, és qui separa la franja costera del casc antic santanderí.

El passeig Pereda va paral•lel al mar i al port,  amb típiques cases senyorials de miradors i jardins on conflueixen diversos estils arquitectònics. Es una avinguda construïda al segle XIX en honor a l’escriptor Jose Maria de Pereda, un dels escriptors il•lustres de la ciutat. Una estàtua honorifica a l’escriptor envoltada de gravats que representen la seua obra i diverses fons envolten gran varietat d’arbres que converteixen el lloc en un dels punts verds més importants de la ciutat. Els estornells ho saben i cada hivern, de setembre a març, omplin la plaça arborada. 




Un dels edificis del passeig Pereda és el del banc de Santander, porta d’entrada al casc històric de la ciutat. 



L’edifici del Banco de Santander, no solament és símbol del banc, sinó també de la ciutat. És una de les edificacions més importants del passeig, està considerat com el més representatiu de l’arquitectura civil de Santander de finals del segle XIX i principi de XX.

El banc comprà l’edifici l’any 1919, hi havia un hotel anomenat el club de Regatas i era molt diferent a com es veu en l’actualitat. L’any 1923 l’edifici es va ampliar comprant cases properes i per a decorar es van anar afegint elements nous. Són cinc plantes d’estil neoclàssic. Té dos cossos diferents units per un arc. Destaquen uns balcons molts alineats. No s’hi pot visitar per dins per ser propietat privada.



Travessem el seu arc, per on entrem a descobrir la part més vella de la ciutat.

I en creuar comencem el recorregut pel centre històric on  trobem edificis nobles emmarcats en carrers i places. Quina elegància s’hi respira en tota la ciutat, no solament en la zona de la platja sinó en totes les parts.

Ens agrada passejar sense saber molt bé per on anem. Parem l’atenció en la plaça portalada Velarde.







La catedral, és un dels edificis més antics de la capital, la primitiva construcció és del segle XIII . Entrem. Imposa, com la majoria de les catedrals perquè estan impregnades d’espiritualitat. Visitem la cripta menuda i acollidora, de sostres baixos: és l’església del Cristo de 1217 on s’hi trobaren vestigis romans. La catedral va ser restaurada després d’un incendi al 1941, al seu interior es va afegir una girola, típiques de les esglésies del peregrinatge.





I des de la plaça eixen un grapat de carres comercials que conserven encara el sabor de l’autenticitat passada.

I un dels carrers ens porta a l’ajuntament, en ple centre de la ciutat, construït en pedra blanca d’estil eclèctic de planta regular i molta ornamentació de columnes i arcs. No s’hi visita a no ser que s’haja de fer alguna gestió administrativa.  

I altre carrer ens du a la Biblioteca Menendez Pelayo que  és lloc emblemàtic de la cultura muntanyesa, també la visitem, com no?  tractant-se de llibres, ni s’ho pensem. M’agrada entrar dins d’estos magatzems de cultura, observar l’antiguitat d’alguns volums guardats en velles vitrines, m’agrada pensar que la saviesa està ben custodiada.




QUADERN DE VIATGE, SANTANDER primavera 2009





dimarts, 26 de gener de 2016

SANTANDER: passeig vora mar

 Cada dia gaudim de la tranquil•la platja dels mesos de primavera que convida a fer passejos perquè està buida de gent. Es un privilegi! 



Anem a Santander en tren directe des de Villena. Tardem quasi 8 hores... és desesperant, però al final arribem. Hem fet reserva a un hotel a la platja del Sardinero, és l’hotel que li dóna nom a la platja. Magnific per estràtegic i per història.

Hotel Sardinero

Quin privilegi! No per ser un gran hotel, sinó perquè la platja és el primer que ens trobem en obrir cada dia els ulls, eixa platja tranquil•la dels mesos de primavera que convida a fer passejos i està buida de gent. 


Hotel amb vistes privilegiades...

Si, és una sort poder gaudir d'estos dies, ho és. No fa temps de banyar-nos però si de baixar a la vora de l’aigua i respirar la brisa directa del mar.

La platja a primera hora...

Cap petjada...un goig ser la primera en fer-hi passejada.

La plaja neta, buida, sense petjades... s’acaba de despertar com nosaltres...

La platja, la primera que va veure nedar a un rei, Amadeo I, té fins i tot un ascensor per baixar a la vora de l’aigua. Em sembla una idea genial, segurament es faria per donar prestigi a la platja però també dóna accessibilitat a la gent incapacitada de caminar.

Una platja amb ascensor...
Hem vingut amb la idea de visitar tot Santander, zona del far i port pesquer, la peninsula de la Magadalena, el centre històric i també la rodalia. I és el que fem, un dia anem a Laredo, altre a Castro Urdiales, i altre a Liérganes.

I tots els matins fem la mateixa ruta per anar al centre, no agafem l’autobús urbà, anem a peu. Ens agrada caminar. I sempre el primer edifici gran amb que entropessem és el gran casino.  Este edifici de 1916, és el segon construït i no te res a veure amb el primer de 1870, que va rebre l’aristocràcia i la reialesa, Amadeo de Saboya, Alfonso XIII o Victoria Eugenia,  arribats a Santander per la bellesa de les platges.

El casino

És un goig de caminada, i més si cal per les vistes i l’aire sa que s’hi respira. Així dóna gust començar cada jornada. 



Passeig amb carretera a un costat i aigua al'altre...
En arribar al passeig Reina Victòria, s’observa a un costat les elegants i ben situades cases senyorials, a l’altre costat està la mar, nosaltres no deixem la vorera que mira al mar. Tot va ser construït per una visita del Rei Alfonso XIII.



Les cases que trobem de cami denoten la riquesa del passat i el toc indiscutible d'elegància que despren la ciutat.

Són al voltant de quinze minuts de passeig des de l’hotel i el mar ens acompanya sempre. Arribem al carrer Castelar, un dels més importants de Santander els edificis burgesos ens acompanyen en tot moment.

Ens sorprèn al final del carrer Castelar un edifici modern, fora de lloc, que trenca la uniformitat elegant de Santander: és  El palau dels festivals. Imagine que hi haurà opinions de tot tipus, a mi no m’agrada perquè desentona totalment. Al menys és un centre cultural i d’actuacions musicals i artístiques i això està bé.

Palau dels festivals...el toc modern.
I en no res ja estem al passeig Pereda, emmarcat també per cases riques, i un port enorme. El passeig Pereda va ser declarat conjunt històric en 1985.



I el passeig Pereda mirant el mar, fa de porta d'entrada al centre històric.

És el lloc ideal per prendre el sol, nombrosos bancs a la vora de l’aigua conviden al passejant, turista, esportista o jubilat, a seure i passar hores gaudint de la vista: observar la mar tranquil•la.. o la mar envaïda per vaixells... Puerto Chico ha estat sempre el lloc on parava la flota pesquera, actualment és el port esportiu amb tasqués i restaurants per gaudir de menjars típics.

El port...
I parar l’atenció en la gent que passa o que fa el mateix que jo.




Este punt és un dels més agradables...s'agraeix el sol...és un goig.
Un dia trobem una competició esportiva...


Nombroses escultures adornen el passeig, algunes curioses; com esta, que m'agrada:

SI MUERO QUE ME PONGAN DESNUDO; DESNUDO JUNTO AL MAR. SERAN LAS AGUAS GRISES MI ESCUDO Y NO HABRÁ QUE LUCHAR. José Hierro.


Escultura de Jose Hierro, m'agrada, és original, diferent...

Este punt en el qual m’hi trobe és el lloc idoni per seure, gaudir del sol que hui brilla i escalfa, contemplar el mar i llegir un poc sobre la ciutat. Una ciutat que està delimitada per zones: de marxa, de visita històrica, de restaurants...de pescadors, de platges...és fàcil moure’s per Santander.

Este punt és l'inici de la ruta històrica.

QUADERN DE VIATGE, SANTANDER primavera 2009

dissabte, 23 de gener de 2016

Madinat al-Zahra (Cordova) : El Versalles de l’Edat Mitjana

Madinat al-Zahra: l’efímera ciutat cordovesa que perdurarà en el temps gràcies al valor històric i artístic, però també a la bonica llegenda d’amor que l’envolta.



Madinat al-Zahra, el jaciment arqueòlogic declarat bé  d’interès cultural en la categoria de monument des de l’any 1923, és un lloc especial. Més que especial, és màgic, Caminar entre les ruïnes del la ciutat palatina és caminar entre fantasmes. A mi m’ho sembla, la meua imaginació es desborda en traspassar l’entrada i respirar l’atmosfera romàntica que conta la llegenda. 



La història explica la construcció de la ciutat per un tema de demostració de poder, tanmateix la cultura popular, conta altra vessant diferent. Diu una bonica llegenda que Madinat al-Zahra, també vist escrit Medina Azahara, fou construïda en homenatge a la favorita del califa, la jove Azahara, la més benvolguda d’entre totes les seus dones.

Però "Ciudad de al-Zahra", la "Ciudad de la Flor de Azahar", també significa “La “Resplandeciente”, per la qual cosa també hi ha qui diu, els qui volen llevar-li l’aura llegendària a la ciutat i refusen que el nom siga en honor a l’esposa,  que el que significa és per la nova ciutat “resplandeciente” que sorgia.



Abd al-Rahman III, al-Nasir, de la dinastia dels Omeya, és el culpable de la construcció de l’estat andalusí l’any 936 d.c, convertint-lo en símbol musulmà polític, social i ecònomic, conegut per tota Europa i arreu del món.




L’emplaçament elegit va ser a 8 a quilòmetres més enllà de Còrdova, a la Serra Morena. Un lloc idoni per poder permetre la construcció jerarquitzada, així que la ciutat i la vall que s’estenia als seus peus quedaren física i visualment dominades per les edificacions de l’Alcasser.

La construcció de la ciutat suposà desenvolupar un xarxa d’infraestructures hidràuliques i d’abastament per a la construcció, que s’hi conserva en part en l’actualitat en forma de camins, canteres,aqüeductes o ponts.



I front a la construcció laberíntica predominant en l’urbanisme musulmà, la ciutat és construí en tres terrasses per aprofitar el desnivell del terreny i adoptà forma rectangular. El palau, a la part més alta, mostrava la clara importància sobre la resta de construccions. A la zona residencial del califa li segueix la zona oficial, dependències administratives, habitatges dels guàrdies... i a continuació estan les residències  urbanes amb gran àrees no edificades front a l’alcasser, per mantenir l’obertura visual sobre el paisatge del camp que  enfronta.




La mesquita Aljama també està separada per una muralla especifica per separar el conjunt palatí de la part més baixa. És una de les primeres edificacions construïdes, és la principal des d’on els divendres es dirigia l’oració comunitària, esta situada junt al jardi alt i extern a l’alcasser. En esta part baixa estaven també els mercats, els banys i també els jardins públics.



A banda del fet que Abderraman li dedicara el palau a l’estimada, els motius de la construcció són clars. El califa havia de mostrar el seu poder creant una ciutat, de la mateixa manera que ho havien fet altres califats orientals, era una demostració de superioritat front els enemics politics i religiosos del nord africà.



I la ciutat i el nom d’Abderraman va ser molt important. Però al cap del temps, en menys de cent anys, i per problemes successoris es desencadenà una guerra, amb enfrontaments, saquejos i incendis que acabaren  amb la ciutat magnifica construïda temps enrere i que havia aconseguit tanta hegemonia. Les posteriors invasions enemigues acabaren enderrocant edificis i destruint aquella ciutat meravellosa.



Entre la versió històrica i la llegendària, em quede amb la part més dolça i tendra, la de la història romàntica que no és incompatible amb l’altra. El califa manà construir la ciutat per a mostrar el seu poder davant de tothom però també per mostrar l’amor davant la seua preferida. Per tot, havia de ser un lloc magnífic, lloc de plaer, bellesa i poder, un lloc que portaria el nom de l’estimada i que alhora mostraria l’esplendor del califat cordovès per tot arreu.

La literatura i la història s’han encarregat de parlar de la monumentalitat del lloc, del treball minuciós fet en cada edifici, del luxe i ostentació que hi havia al palau i que oferia el califa en cada recepció. Parla del rics salons decorats amb sumptuoses estores que rebien als  reis cristians desposseïts de trons, ambaixadors d’arreu del món i l’arribada cerimoniosa d’emissaris diferents. I parla de com apareixia el califa sobre molsuts coixins envoltant de la cort i com semblava una divinitat quasi inaccessible. Explica com, el quasi deu, oferia la mà per a que el servent que agenollat es prostrava als seus peus li la besara. Tot queda allunyat en el passat.

 Hui en dia podem passejar entre les ruïnes i trobem com llocs importants com la porta Nord enmig de la muralla, el punt d’entrada. També trobem la casa Real, la residència intima del califa a la part més alta de l’alcasser, la casa de la Alberca, o casa del príncep, la casa de Yafar, la casa militar o el gran pòrtic que és l’entrada més emblemàtica a la zona més noble del palau.





El saló ric és la part més valuosa del palau i de la ciutat per art i per història. En realitat no era un espai únic sinó diversos palaus separats per arcs, tots amb una fastuosa  decoració, tots amb arcs del ferradura califal policromats amb dos colors: rogencós i altre blanc-groc derivat de l’arena. Els arcs estan sobre columnes de marbre de qualitat amb tonalitat rosa i blau clar. 



L’explicació de la decoració d’este conjunt de palaus és molt extensa i molt interessant per als entesos en art, jo em limite a fer pinzellades i així  convidar-vos a visitar el palau i llegir sobre el tema, cert que és realment interessant. El que està clar es que hi trobem luxe i riquesa barrejat amb exquisidesa, bon gust i fantasia creativa, ingredients essencials que li dona personalitat i grandesa.



En la nostra visita a Medina Azahara, trobem treballs d’excavació encetats, un treball que continua des que s’inicià l’any 1911 de manera oficial, pararen  durant la guerra civil i després es mamprengueren  de nou. L’any 1985 una vegada creades  les autonomies, la gestió del recinte passà a mans de la Junta d’Andalusia que és  l’encarregada actual dels treballs d’excavació, recuperació i promoció. 

Hi ha molts projectes, moltes idees noves de treball i de projecció. Arqueòlegs i restauradors hi treballen de valent. Cada any hi ha troballes noves que expliquen molt, donen llum a molta història del califat, i renovades pistes sobre art. Aixi i tot, actualment només hi ha excavat un 10%.



M’encantaria tornar dins d’un anys per veure com va reapareixent la medina del passat de les entranyes on està soterrada. Cert que ho veuré amb altres ulls perquè cada dia se sap més del que hi ha descobert i també  amagat. 

QUADERN DE VIATGE , primavera 1991