ALEMANYA: CREUER PEL RIN

Vida tranquil·la vora un dels rius més transitats del món.

Fa trenta anys que vaig fer un creuer pel Rin similar al que hui faig. I el recorde! Us estranya? És que tinc fotos, notes escrites…i va ser molt divertit. Tot em transporta a aquells remots dies. Tal volta algú que no em coneix s’estarà preguntat l’edat que tinc. Podria dir que tinc un grapat d'anys però alhora en són pocs. Just en estos dies que estic per Alemanya celebre aniversari. Dic que en són molts pensant en tots els viatges que he pogut gaudir i dic que en són pocs pensant en els que em queden encara per fer. Viatge des de molt jove i el circuit pel sud d’Alemanya va ser un dels primers. Recorde que era viatge on teniem organitzat només els trajectes i els hotels, la resta era  lliure completament i recorde que tots els companys de viatge érem molt joves.

Eren altres temps. 
A 50 quilòmetres de Frankfurt, hui comencem el trajecte vorejant el Rin. Passem per  Maguncia, bressol de Guttenberg, inventor de la impremta. Guttenberg era fill d’un ferrer i va desenvolupar el seu projecte amb l’ajuda financera d’uns jueus. Quan ja el projecte estava quasi complet se li va acabar la finançament i com no podia seguir els jueus es van quedar l’invent. Guttenberg vivia en la misèria mentre la seua impremta prosperava en mans jueves. Sortosament al capdavall se li ha reconegut l’autoria i en Maguncia  l’estimen i el seu nom està per tot arreu, també se l’estima a Estrasburg i Frankfurt on va viure.

A 29 quilòmetres de Maguncia a la localitat de Bingen am Rhein comença el tram de la Vall superior del Mig Rin, són de 65 quilòmetres, Declarat Patrimoni de la Humanitat per Unesco l’any 2002 per ser un conjunt qe ajunta geologia, història, cultura i industria, per la bellesa del paisatge, els pintorescos pobles que hi ha a la vora i les fortaleses que s’hi veuen en les parts altes de les muntanyes. Són les fortaleses que vigilen el riu des de fa segles.

Els romans van portar el vi. De camí veiem conreu de vinyes que arriba fins el cim, i fa pensar en els bons vins que es criaran en les bodegues. Quan més altes estan les vinyes més dolç està el vi.

Travessem poblets bonics i bucòlics, i parem en el més encisador de tots. Sembla de conte. És Bacharach, i és preciós. Amaga racons acollidors darrere de la muralla, mansions i cases amb entramats de fusta. A hores d’ara està ple de turisme però en estos pobles la vida en hivern no és fàcil.

En els últims anys s’intenta atraure gent amb els mercadets nadalencs. Però hi ha tants!. 

Fent el passeig pel poble he  recordat els poblets de la Selva Negra, al sud d’Alemanya. Que bonics!

S’hi respira l’ambient tranquil que convida al turisme tranquil, de bicicleta, de senderisme, de creuers que paren de poble en poble sense presses. Hi ha camping de caravanes.

Parem a Boppart per embarcar al vaixell que ens portarà a una de les parts més boniques del Rin. Ho era fa trenta anys i ho seguirà sent. No recorde detalls de tants anys enrere, només que vaig passar molt de temps admirant el paisatge i gaudint d’un sol gratificant. Recorde moltes rialles.

És un passeig molt agradable prenent el sol i l’aire contemplant pobles i castells medievals mig enderrocats o restaurats, i també el transit de vaixells de turisme i de càrrega. Quants!  Per alguna cosa diuen que el Rin és el riu més transitat del món. Ho corrobore.

Al vaixell té servei de restaurant i s’hi pot menjar.

De tant en tant una veu d’un altaveu conta alguna cosa del que estem veient, dels castells o dels pobles. Passem per un poble amb un bar que té una  església adjunta i curiosament per anar al bar, s’ha de passar obligatòriament abans d per l’església. Curiosa combinació, no?

Estem arribant a Goar, on nosaltres baixem per seguir el trajecte pel Rin per carretera, però abans de baixar,  de sobte veiem la famosa Roca Lorelei, que és enorme, uns 130 metres d’altura amb parets verticals de pedra cobertes d’arbres. El lloc té llegenda. Diuen que una sirena solia seure en la part més alta de la roca i amb el s seus cants i insinuacions captaven  l’atenció dels mariners dels vaixells que navegaven pel riu. Aquells homes es rendien a la temptació de saber què eren aquells cants tan sensuals i quan arribaven a les punxegudes roques de la base de la muntanya, naufragaven i alguns perdien la vida mentre la sirena continuava impassible pentinant-se els llargs cabells rossos. El que és cert és que en esta part del Rin els corrents de l’aigua són forts i perillosos i tal volta les revoltes per passar la roca portaren a més d’un vaixell a la deriva, si el mariner era poc experimentat. Pot ser la llegenda té una base real. Quan nosaltres passem no escoltem cants però si veiem una estàtua d’una sirena recordant la mitològica.

En este punt el riu arriba  a 200 metres de profunditat. No voldria hi caure! Arribem a Goar i baixem del vaixell.

Des d’este moment agafem de nou carretera i fins a Coblenza seguim gaudint dels mateixos paisatges verdosos i agradables vora el riu.

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA estiu 2019