Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

RESSENYES LITERÀRIES i de CINE-II PART


 

nº101. ELS POETES DE L'ÀRTIC: LLIBRE, sobre expedicions a groelàndia, en el passat i en el present.
nº102. LA CASA DEL COMPÁS DE ORO: NOVEL.LA HISTÒRICA sobre el món dels llibres.
nº 103. 14 quilometros, PEL.LICULA: Sobre el drama de la inmigració d'Africa cap a Espanya.
nº 104-PATRIA: LLIBRE: sobre el coflicte basc.
nº105- LA CASA DE MI PADRE, PEL:LICULA: sobre el conflicte basc
nº 106 LEJOS DE LOS HOMBRES: PEL.LICULA sobre l aguerra de Argèlia
nº107 UNA HISTORIA DE LOCOS: PEL.LICULA sobre Armenia.
nº108 LA ADOPCIÓN PEL.LICULA sobre les adopcions internacionals i els entrebancs que es troben.
nº109-La otra educación. PEL.LICULA, sobre 4 maneres de veure l'educació, de portar-la endavant. 
nº110. NACIDAS PARA SUFRIR. PEL.LÍCULA, amb escenari Bocairent, sobre dos dones que viuen a un poble.
nº111- WONDER. PEL.LICULA-LLIBRE, tracta el tema de l'assatjament escolar patit per un xiquet que té una deformitat facial.
nº112-LA CHICA DE LOS SIETE NOMBRES, LLIBRE. La fugida de Corea del Nord, en primera persona d'una jove.
nº113-UNA BOLSA DE CANICAS. PEL.L.LICULA. En la França envaida pels nazis, dos xiquets jueus han de fugir de casa  per retrobar-se amb els germans i amb la Frnça lliure sortejant un cami ple d'entrebancs i perills. 
nº114: LA HIJA DEL ESTE. LLIBRE: la filla del carnisser de Bosnia conta la seua vida i el descobriment de la veritat sobre son pare que la porta a suicidar-se.
nº115:EL AUTOR. PEL.LÍCULA. Un escriptor frustrat s'obsessiona per buscar la novel.la de la seua vida en la realitat.
nº116: EL CUADERNO DE SARA. PEL.LICULA: Una advocada va al Congo a buscar a la germana desapareguda i es troba amb els perills derivats de la lluita pel coltan a Virunga.
nº117- LA VIDA DE PI, PEL.LICULA sobre un fantastic viatge per l'oceà.
nº118-LA FORMA DEL AGUA, PEL:LICULA. una hist+ria d'amor meravellosa i irreal però profunda i amb contngut pera pensar.
nº119- LA GRAN ENFERMEDAD DEL AMOR, PE.LICULA. historia sobre un matrimoni mixte.
nº120-L'EUROPA QUE HE VISITAT.  LLIBRE: Exeriencies presonals sobre viatges arreu d'Europa.
nº121-LA LIBRERIA. PEL.lICULA. La lluita d'una dona cotra la ignorància.
nº122-GOOD LENIN. PEL.LICULA. Berlin est i oest i les diferènvies.
nº123-MEMÒRIES VIATGERES D'ANAR PER CASA- LLIBRE. Experiencies i anedotes d'un guia turistic.
nº124.UNA VIDA A LO GRANDE. PEL.LICULA. Mostra un món fantastic on es podem convertir en menuts de la nit al matí.
nº125. DRACULA.LLIBRE.  Unclàssic de terror ambientat en Romania.
nº126-LA LECCIÓN DE AUGUST i la resta . LLIBRES Educació emocional de qualitat que agrada molt als xiquets i joves a partir de 9 anys.
nº127- HOTEL TRANSILVÀNIA. PEL.LICULA. Els mosntres van de creuer.
nº128-TODOS LO SABEN. PEL.LICULA. intrigues entre amics i familia.
nº129LA VERDAD SOBRE EL CASO HARRY QUEBERT. LLIBRE. Una desaparició genera una intriga.
nº130 MAX I HELENA, PEL.LICULAsobre jueu i nazis.
nº131- GREN BOOK. PEL.LICULA. Un viatge cap al sd d'EEUU, cap al racisme en estat pur.
nº132.EL BALCÓN DE LAS MUJERES. PEL.LICULA. Un grup de dones dis del context jueu ortodox, reivindiquen els seus drets.
nº133-EL TEMPS DELS REGALS, ENTRE ELS BOSCOS I L’AIGUA, L’ÚLTIM TRAM. LLIBRE. Un viatge d'occident a Orient fet amb l aintenció d'escriure un llibre.
nº134: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA: NOVEL.LA: Una novel.la d'intriga ambientada en Guatemala basada en notes escrites per l'autora després d'haver visistt el país en dos ocasions, un dela viatgesfet en furgoneta coneixent la realitat maia de primera mà. 
nº135: LA SILUETA DEL OLVIDO: NOVEL.LA, trama policiaca ambientada en València.
nº136:GIRL: PEL.LICULA. La història d'un axica que naix xic i vol arrbar a ser ballarian professional.
nº137: UNO DOS TRES. PEL:LICULA,Comedia ambientada en el berlin dividit.
nº138: LA CASA ALEMANA: NOVEL.LA. Un judici als nazis important per curar ferides de guerra i descobrir secrets familiars.
nº139: LLIURES, CIUTATANES DEL MÓN. Dones rellevants arreu del món.
nº140- LA VIDA DE LOS OTROS, PEL.LICULA sobre la vida al Berlín durant la guerra freda.
nº141. A LA PLATJA DE CAMUS. NOVEL.LA ficció que mostra la vida dels valencians a Alger abans i despres de la independència.
nº142- LO QUE MUEVE EL MUNDO. LLIBRE Sobre les conseqüències de la guerra.
nº143- LA LLAVE DE SARA. LLIBRE sobre l'holocaust
nº144- PARASITOS. PEL.LICULA. sobre les diferencies socials i les enganyifes per xuplar del que és ric.
nº145-ADÚ. PEL.LICULA sobre el tema de la inmigració.
nº146- 10 de dones. LLIBRE recull de lleibres escrits i protagonitzats per dones.
nº147-ANTES DE LOS AÑOS TERRIBLES. LLIBRE. sobre els xiquets soldat a Uganda.
nº148-NO TENGO MIEDO: ambientat en la puglia
nº150. INTEMPÈRIE: PEL.LICULA sobre la posquerra en un entorn rural
nº151. LA ODISEA DE LOS GILES. PEL.LICULA. comedia drama sobre argentina i el corralito
nº152. LA REPUDUADA: llibre
nº153.POSTALES DEL ESTE: LLIBRE
nº154: UN MILLON DE GOTAS; LLIBRE
nº155: ESO QUE TÚ ME DAS, DOCUMENTAL entrevista a Pau Donés
nº156-EL SUEÑO DE AFRICA: LLIBRE de javier Reverte




 

156-EL SUEÑO DE AFRICA

Javier Reverte



Hui ressenye un gran llibre de viatges que m’ha fet endinsar-me en l’Africa que desconec. I ho faig per homenatjar al seu autor que fa poc s’ha mort, concretament el dia 31 d’octubre, vespre de la festivitats de Tots Sants. “ El sueño de Africa” és un llibre de 1996 i va ser èxit de vendes. Quan el lliges s’entén la raó. Este si que es mereix el reconeixement i no altres “best sellers” que es venen pel màrqueting que tenen darrere.

M’alegre molt d’haver descobert la literatura viatgera d’este magnífic periodista- escriptor-viatger. No serà l’últim llibre seu que llisga.” El sueño de Africa” és el primer d’una trilogia, però  també en té més escrits que parlen d’altres països. Amb la lectura d’este llibre em queda clar que l’autor era un viatger de debò, que gaudia del viatge mateix, sense l’ànsia d’arribar a l’objectiu final. Quan anà a Africa, Javier Reverte era un mzungu, que no és simplement ser estranger, significa ser una persona que arriba de fora al país i que no s’hi queda, és com un vagabund que eix de casa i no sap com acabara el dia. Un mzungu és un viatger, Javier Reverte no era cap turista, com en una ocasió al llarg del viatge que conta matisa, per deixar clara la diferència.

A més a més del relat, al llibre hi ha un mapa que  està molt bé per situar el trajecte que va fer l’autor en el seu viatge. I també  cada capítol està encapçalat per la fotografia d’un  personatge històric al que fa referència l’autor en eixe apartat concret. M’agraden estos detalls diferenciadors que ajuden a situar-nos en l’espai i a reconèixer físicament els protagonistes històrics.

“ El sueño de Africa” no és un llibre d’aventures encara que d’aventures en  conta unes quantes. L’autor conta llegendes i històries de finals del segle XIX, explica sobre personatges variats, siga exploradors, escriptors, biòlegs, alguns despietats, altres estrafolaris, altres tendres... compagina històries del passat amb les del present, i amb les seues. M’ha encantat  com acaba barrejant  el seu relat personal amb la part històrica.

Javier Reverte era un viatger dels que miren, analitzen, i sobre tot pregunten al natiu que  va trobant, per saber la realitat amb ulls reals. M’agrada la relació que crea amb conductors o guies. Les converses que manté estan carregades de molta saviesa. Al llibre es parla del racisme i del l’esclavisme del passat. Tot és una realitat que de tant en tant rebrota. La diferència racial no deuria d’existir per marcar diferències, sinó per sumar, per la diversitat.

El llibre mostra paral·lelismes entre visions diferents, tots passaren pel mateix lloc i la diferència està en el temps que fou l’estada. M’ha fet ganes de llegir alguns dels llibres dels qual parla, tots escrits per grans viatgers que obriren camí per Africa, que visqueren  aventures en un món desconegut totalment, que feren un viatge que començava un dia i mai se sabia com acabava. Molts dels primers exploradors moriren en el camí, per malalties o altres fets.

El viatge de l’autor que podem llegir en este llibre, va de Kampala a Dar es Salam, Tanzania on va visitar Zanzibar,  després arribà a Kenia emprant  el tren lunatico entre Mombasa i Nairobi i de Nairobi inicià un safari  que el va dur al volcà Ngorongoro i a Serengueti. Al capdavall tornà a Kampala. De tot el que va visitar l’autor, destaque el volcà Ngorongoro. M’atrauen els volcans i la descripció del que va veure en arribar-hi,  m’ha causat un magnetisme especial. Si algun dia vaig a esta part d’Africa, este volcà no pot faltar.

El llibre analitza sovint el turisme actual. L’autor quedà decebut en alguna ocasió quan el portaren davant d’alguna tribu, que el que li mostrà és un ball impostat molt allunyat de la realitat. Les tribus actuals lluiten entre acceptar obrir les portes al turista i així poder guanyar uns diners que cada vegada necessita més, o fer el contrari, allunyar- se i preservar l’essènia en costums i tradicions. D’este ultimes, queden poques tribus així, la cultura pròpia d’estos poblats ancestrals esta morint un poc cada dia.

Amb tot l’autor aconsegueix crear en el lector una Àfrica molt propera i està tan ben  descrita que de vegades es pot fins i tot olorar l’aroma del paisatge que trepitja. M’agrada la prosa que ha emprat, transmet emoció. Em quede amb la diversitat del paisatges i amb els colors vius i alegres on predominen el rogencs. Em quede amb  el desig que el turisme no faça malbé tot este valor propi. I és complicat perquè la pressió de la societat que ho envolta tot és molt extrema.

És dels llibres que s'han de tindre a mà i es poden llegir més d’una vegada, és un llibre guia de llocs i de personatges, d’història i de vides. És de lectura fàcil, tan la part històrica, tan ben documentada, com  el dia a dia del viatge personal que descriu, perquè en tot moment barreja el seu parer i ho fa amb tocs graciosos. Hi ha filosofia i política, hi ha molt de sentit comú en tot el que enraona.

M’agraden les ultimes reflexions de l’autor, convidant a tothom a viatjar, a ser mzungus permanents, a tindre passió per l’aventura, encara que l’aventura ja no siga la mateixa com la que visqueren els primers en trepitjar aquelles terres. Però si que hi ha aventura quan somnies sobre un lloc i després hi vas per comprovar que els teus somnis estan encertats. El somni de viatjar no ha de parar.

 

nº-155-ESO QUE TÚ ME DAS

Documental-entrevista  a Pau Donés

Jordi Évole



Esta setmana he vist el documental de l’entrevista a Pau Donés, el líder de Jarabe de Palo, fet per Jordi Évole. És un gran treball que el periodista dirigeix amb la professionalitat, sensibilitat i bon criteri que el caracteritza. No és el primer llarg metratge que el periodista fa. El primer tractava sobre la crisis dels refugiats al Mar Mediterrani. Amb “Eso que tú me das” demostra així, una vegada més, que no és un periodista que para l'atenció en temes banals, sinò que busca conscienciar. I això m’agrada.

 El primer que vaig pensar en eixir del cine és que acabava de veure un documental “pura valentia”. En primer lloc la valentia de Pau Donés per decidir exposar-se públicament, malgrat el seu impactant aspecte demacrat i prim, molt prim..., per parlar del camí que ha fet al llarg de la vida, a dos setmanes d’arribar al final del trajecte. És trist veure a un  Donés que sempre s'ha mostrat públicament amb una veu bonica, i que ara quasi no te força parlant. És trist i dolorós però Pau riu i això ja es una lliçó que tots ens hem d’ensenyar.

Ha estat cinc anys lluitant contra el càncer, amb etapes optimista i altres no tant, però assumint sempre que estem al món per un temps limitat i s’ha de viure cada minut sense parar-se en embolics innecessaris i trivialitats. Al capdavall Pau se n’ha anat d’este món sabent valorar les coses menudes, que abans tal volta li passaven desapercebudes, ha sabut traure-li partit a les insignificances. I ha estat vivint durant l’última etapa en la tranquil·litat dels seus arrels, la vall d’Aran, en sa casa, en la seua muntanya i envoltat de l’estima de la seua família, deixant ben clar que per a ell ser família no implica tindre la seua sang, família és qui de veritat t’estima. 

I en segon lloc la valentia d’Évole per dur a terme  una entrevista tan complicada. Pense que és una gran responsabilitat fer l’última entrevista en la vida a una persona i més si cal, sabent de bestreta que el final està anunciat i quasi està tocant a les portes. I ho fa molt bé. Diu Évole que qui dirigia el documental era Pau, que ell es deixà guiar. I es nota. Fou Pau qui demanà que l’entrevistaren, Pau es qui trià l’escenari i Pau qui marcà els horaris perquè no s’hi trobava bé a totes les hores. Tot s’entén.

A Pau li quedaven quinze dies de vida i ell no ho sabia amb tanta exactitud però s’ho imaginava. Pau no volia morir però ho acceptava. Jordi comença el documental amb una conversa amb l’oncòloga mentre va en cotxe camí de la casa de Pau, demostrant a l’espectador la incertesa del què passarà. I queda bé quan Jordi Évole de vegades dubta i  no sap que preguntar, quan en altres moments improvisa segons respostes, així demostra molta humanitat, la mateixa que Pau contestant.

En l’entrevista es nota també l’amistat. Hi ha molta complicitat i confiança. Esta entrevista no haguera quedat tan bé sense este ingredient afectiu tan important.  

Pau Donés em queia bé perquè les seues cançons són “de contingut” i tenen un cert grau de poesia. Ara després d’escoltar com afrontà la malaltia, sense ràbia i fent introspecció,  després d’escoltar-lo dient als quatre vents com plorava per tot i que la filla l’ensenyà a estimar i a dir-ho en veu alta, encara m'ha demostrat més solidesa en la personalitat i molta saviesa, que ha volgut compartir en els últims moments. Perquè com bé diu, l’entrevista era necessària perquè en les del passat no parlava de la vida, es parlava d’aspectes secundaris que al capdavall no van enlloc. 

Pau Donés pot representar a molts. Malauradament no en són pocs els que estan lluitant contra el càncer o qualsevol altra malaltia. I Donés recalca que no cal esperar a estar malalt per aprofitar-se’n de la vida. Que la vida és valuosa, és or. Pau encara la mort i dona pistes com hem de fer-ho: sense esperar a tindre “clarament” els dies contats. 

És un documental dur però desborda humanitat. No és lacrimogen, és sensible i real. I fa pensar. Eixe és el gran valor, el que Pau Donés ens conta sense artificis i els espectadors hem d’assimilar.

Pau Donés va saber viure i morir abraçant la vida i volia l’entrevista per donar gracies. és un fet lloable.

És un documental totalment recomanable per a adults i per a joves, perquè hi ha moments emotius i reflexius, i ho barreja amb humor que també està present. Seria una bona opció passar el documental als instituts per treballar el valor de la vida partint de la mort. I si les paraules arriben per boca d’un cantant, segur que l’alumnat farà més cas. És una lliçó en forma de cançó, un cançó enaltint la vida.

Pau ja no està entre nosaltres però ha deixat per a la posteritat unes reflexions per a ser feliç. Diu que s’ha de viure el present, que s’ha de creure menys en la sort i més en nosaltres mateixos. Que s’ha de deixar de fer muntanyes dels grans de l’arena. Que la vida s’ha de viure en qualitat i gaudir de la bellesa que té. I s’ha de cantar, riure i estimar molt. Que us sembla? No és tan dificil.

Cal anar al cine, malgrat el virus. Els cines són segurs, la cultura ho és. I en este cas s’ha d’anar perquè a més a més, la recaptació anirà a parar a la investigació del càncer.


nº154-UN MILLON DE GOTAS

Víctor del Árbol



Després de llegir la que per a mi és una obra mestra de Victor del Arbol, “Antes de los años terribles”, vaig mamprendre la lectura de “Un millón de gotas” perquè tothom deia que era la millor de l’autor. I està molt bé, com tot el que escriu del Árbol però no puc evitar tindre predilecció per l’obra que se centra en Uganda, que ha posat el llistó molt alt i en el seu dia em captivà.

“Un millon de gotas” també m’agradà i molt. És thriller comença amb una cruel assassinat i des de la primera fulla s’augura que moments cruels  i situacions dures estaran  presents en tota la novel·la. Victor del Árbol és especialista en mostrar la part més sòrdida de la vida.

En este llibre, l’autor continua demostrant com domina el llenguatge a la perfecció. I en este cas en concret demostra una especial capacitació d’organització perquè el llibre conté un grapat de situacions i personatges de totes les edats, diferents entorns i èpoques, que es relacionen entre si i Victor mou tots els fils amb destresa. Només una persona que té clar l’esquema del que vol explicar  pot arribar a escriure portant entre mans tanta varietat que s’uneix d’una manera o altra.

Victor del Árbol sap enganxar al lector, de manera que qui llig no pot deixar el llibre fins el final, intrigat per saber què passà amb els personatges i les situacions. Passa el mateix que en “Antes de los años terribles”. Victor ens capta amb la seua prodigiosa escriptura fent-nos gaudir i alhora patir, però també fent-nos pensar. Ens fa parar l’atenció en aspectes de la vida i de les persones, ens dona l’oportunitat d’analitzar situacions i comportaments per a després que cadascú faça el que vulga amb les conclusions.

Tot comença quan un dels protagonistes, Gonzalo, investiga el suïcidi de la germana que presumptament ha assassinat a un rus. La monotonia de la vida de Gonzalo es veu alterada de sobte. I la trama es complica i va destapant el passat on està l’explicació de molt. Són dues histories, el present de Gonzalo i el passat del pare, Elias. És una novel·la  dura perquè hi ha assassinats, tortures, suïcidis però també hi ha pinzellades d’amor. Especialment m’ha agradat la història d’Elies en Siberia, on es confinaven a les persones i es veien obligades a viure en  condicions infrahumanes.

Llegir en la novel·la sobre Siberia i Moscou, m’ha recordat la meua vista al país ja fa molt de temps. A Siberia no vaig arribar, encara que tenia previst fer el trajecte amb el tren transsiberià i per uns determinades circumstàncies el viatge es va anul·lar. enn alguns capitols, he recordat situacions que vaig viure a Moscou que donaven a entendre que el país havia  viscut sota un regim totalitari i encara persistien comportaments arrelats derivats d’aquells temps, he recordat la quantitat de gent alcoholitzada que s’hi veia vagant pels carrers.

Quan llig novel·les m’agrada jugar a endevinar què es fictici i que és real, per això sempre busque informació complementaria. I “Un millon de gotas” m’ha fet buscar noticies sobre eixa part de Siberia aïllada on enviaven als dissidents o simplement els que el govern decidia perquè li abellia. I com sol fer en les seues novel·les, l’autor ens mostra la història. Mirant en uns llocs i en altres, he descobert les noticies en premsa al voltant d’eixa illa siberiana apartada de tot, Nazino, i la tragèdia dels que hi anaren,  al voltant de la qual Victor situa l’acció principal. A més a més hi ha altres situacions, però quasi tot gira al voltant d’esta amarga experiència. De la mà de Victor del Árbol,  se’ns posen els pèls de punta quan dona pinzellades de les penúries, misèries i barbaritats a les que es veuen sotmesos els confinats pel govern rus. Però la realitat supera la ficció i tot va passar realment, va ser un horror viscut per persones de carn i os i no només les de paper de la novel.la. La part del canibalisme és certa i m’ha esborronat comprovar-ho, mentre escric encara estic assimilant-ho. 

L’autor, com altres vegades fa en els seus llibres, tracta sobre la subjectivitat d’actuar bé o malament, una mateixa persona pot ser moltes persones. Tendresa i crueltat s’ajunten en alguns dels personatges. És la metàfora de la matrioshka, uns personatges  estan dins d’altres, unes mateixes persones són moltes a la vegada. També tracta sobre l’abús del poder i com imposar la por significa assegurar-se fidelitat. Parla d’ideologies i sobre l’orgull que fins en condicions extremes no es vol perdre. I tracta temes actuals com els maltractaments i la pornografia infantil. Si, Victor en “Un millon de gotas”, també para l’atenció al món infantil com en “antes de los años terribles”. M’agrada la sensibilitat de l’autor demostrada quan dona importància a este sector de població al que hem de mimar perquè són el futur.

Llegir sobre tanta violència m’ha recordat Alemanya, primer la crueltat en els camps nazis perquè just preparant un treball personal, estic immersa en l’estudi de l’horror patit pels jueus i també m’ha fet pensar en la policia stassi alemanya que posava micròfons en els edificis i tot ho controlava.

L’únic “pero” que li he vist al llibre ha sigut l’excessiva llargària i que la lectura requeria massa atenció per no perdre el fil de la narració, perquè tot està relacionat amb tot. Hi ha alguns passatges excessivament llargs i situacions que s’hagueren pogut eliminar per a minorar la sensació de “llibre condensat”, jo haguera reduït, tal volta, la part política que no m’agrada tant, prefereisc que el relat se centre en la part humana. És una simple opinió que no em tirarà enrere per a seguir llegint a Victor del Árbol, perquè sé que tot el que conta en els seus llibres és interessant i a més a més ho explica bé fent gaudir de cada línia escrita.

De fet, ja estic impacient per llegir el llibre que l’autor porta entre mans i que espere no tarde en publicar. En una presentació a la que vaig assistir va donar pistes del tema i pense que serà molt interessant i tal volta, crec jo, superarà el seu llistó literari que cada dia té més alt.

nº 153-POSTALES DEL ESTE

Reyes Monforte


Hui ressenye un llibre molt complet, ple d’història i de sentiments, és un llibre realment dur on només en les últimes pàgines s’hi veu un raig de llum. I malgrat tota la foscor i horror del relat m’ha agradat molt, pel tema que tracta i per ben escrit. M’agrada com Reyes Monforte transmet el que vol dir.

“Postales del este” no ens mostra cap paisatge, ni cap ciutat…ens mostra un camp d’extermini, que actualment s’hi pot visitar, que va ser escenari d’un passatge històric cruel i dolent que no hem d’oblidar per a que la barbàrie no torne a passar. Parla de l’holocaust, se centra en Auscwitz i és l’any 1943 quan la francesa protagonista comença el seu malson al camp.

Però la referència a les postals si que evoca viatjar. Una postal és la que, fins fa uns anys, tantes vegades hem enviat estant de vacances perquè volíem saludar a la família o amics des del lloc on ens trobàvem. El nostre desig era mostrar-los una porció de la realitat que estàvem gaudint i els nostre estat d’ànim en un entorn escollit. Les postals d’este llibre no s’envien des d’un lloc desitjat, en este cas les postals que ens mostra Reyes Monforte serveixen per transmetre fragments de vida desesperada amb final incert.

Al llibre hi ha de tot sobre la vida al camp d’Auschwitz, en esta ocasió vist, des de la perspectiva d’una presonera en un barracó privilegiat, el Kanada, on es guarden els equipatges dels presoners. La protagonista té una cal·ligrafia perfecta i sap molts idiomes, i això li comporta gaudir d’un cert avantatge en quant a condicions de vida. És altra manera de veure l’existència a Auschwitz perquè cada víctima ho va  viure d’una manera. La gran majoria dels barracons de les jueves i jueus veurien la realitat diferent, i amb tota seguretat més dura que la que veu la protagonista de la novel·la.

El contingut  està molt ben filat i escrit. Es nota que la documentació ha estat exhaustiva i l’autora l’ha sabuda combinar. He llegit esta novel·la mentre estic enllestint la recopilant d’informació sobre esta època malaurada del segle XX  i cert que he pogut comprovar que tot el que diu i conta passà en realitat i que de la totalitat, que facilment es pot llegir a la xarxa, poc ha deixat de contar. 

L’autora presenta una trama a partir d’una protagonista fictícia i tot el transfons són fets i personatges reals. Apareixen Josef Mengele, Heinrich Himmler, Irma Grese, Rudolf Hoss, Ana Frank, Gisella Perlo Alma Rosé. Acabes odiant a Maria Mandel i a Mengele i a molts més. I també el lector acaba odiant el sistema polític que no va impedir la massacre. No s’enten perquè els aliats arribaren tan tard. Cert que llegir tanta veritat crea impotència, angoixa  i molt de malestar pensant en la falta de justícia.

La novel·la, pense,  queda com a document i testimoni per a que les futures generacions no obliden mai els actes salvatges i genocidis que s’hi van arribar a cometre no només en este camp. És un valor afegit. A més a més en un annex al final del llibre es corrobora la veracitat dels fets i personatges ampliant la informació. Este apartat és molt clarificador.

M’agrada com comença la novel·la quaranta anys després de l’alliberament i com acaba situant-la al mateix temps, tancant així la roda temàtica, i que siga la filla de la protagonista la que en primera persona descobreisca la vida de la mare. Els capítols centrals són el relat d’aquells anys, que no deixa treva per a respirar perquè tot el que conta sobre les víctimes i torturadors, manté el cor en un puny per dramàtic i dolorós.

El llibre enganxa. És un relat emocionant mostrant amor per la vida i les persones i també l’amistat entre presoneres que va ser fonamental per eixir endavant. Es poden llegir les històries paral·leles i les de resistència i rebel·lió contra el que estava passant. La lluita personal de la protagonista és salvaguardar les postals i fotografies que troba al magatzem on estan totes les maletes dels deportats. La protagonista escriu darrere d’aquelles imatges per a que no s’obliden les identitats. Així, valora la paraula escrita atorgant-li un poder alliberador. Que bonic! I que cert! Esta frase és el millor regal que pot escoltar un escriptor.

Les dones són les grans protagonistes en esta novel·la encara que Mengele està omnipresent envoltant-les sempre. Poques vegades s’ha parlat de les guardianes SS i Reyes Monforte ho fa sense miraments, mostrant-les com essers endimoniats i torturadors. Són assassines i estan enorgullides dels delictes que cometen per patriotisme.

L’orquestra de dones i la música tenen un paper fonamental. Reyes Monforte mostra moltes referències de música clàssica que era la que agradava a aquells monstres, homes i dones sense discriminació. I jo em pregunte, com és possible que foren tant besties amb el tracte humà i tingueren sensibilitat per emocionar-se escoltat a un músic clàssic (que no fóra jueu... clar). És un dels misteris de la naturalesa humana.

Acabe dient que no vull desprendre un to pessimista. És un relat difícil de digerir per la temàtica, però enmig de la  lluita constant per la supervivència també hi ha un brot d’esperança. És la vida i és la mort, que sempre van juntes de la mà.



152-LA REPUDIADA
Eliette Abécassis



Hui parle d’una novel·la curta. Hi ha lectors que les refusen per ser curtes. Hi ha qui jutja les novel·les per grossària i dedueixen que si tenen moltes fulles segur que serà una gran obra literària. Estan equivocats, les obres literàries les podem trobar en qualsevol relat sense importar la quantitat de línies escrites. Val més qualitat que quantitat diu la dita i en este cas també es pot aprofitar la frases feta. Sempre pose com exemple la novel·la Seda, que és una joia per ben escrita i temàtica, per sensibilitat i delicadesa.
Doncs, Repudiada també podria ser un exemple de novel·la curta i ben feta. No cal més per explicar el que vol dir. No cal reomplir fulles amb paraules que només serien paraules palla. Estic farta de llegir transcripcions de la wilkipedia en novel·les només per a fer-les llargues. Repudiada és una novel·la breu, concisa, directa que mostra perfectament la realitat al cor del barri de MeahShearim, el barri jueu dels hasidim, els jueus ultra ortodoxos de Jerusalem. I està ben escrita perquè alhora que hi ha dramatisme hi ha bellesa i hi ha poesia.
Quan vaig estar a Jerusalem caminant per carrerons i un poc desorientada malgrat anar plànol en mà, vaig entrar al barri ortodox, ho vaig saber  immediatament perquè no hi havia turistes i totes les dones anaven vestides fins els peus, tots els homes i xiquest vestien  de negre i amb els "tirabussons" a cada costa de la cara. Vaig eixir ràpidament perquè em sentia una estranya i pensava que era irrespectuós i estava infligint alguna norma. En esta novel·la he llegit que a qui mostrava els braços li tiraven pedres.m’haguera pogut passar.  Els fanatismes no duen a enlloc. No m’agraden. Cap.
Els ultra ortodoxes segueixen unes normes molt estrictes i per a les dones més. Els homes es dediquen a l’estudi i les dones treballen i tenen  cura de la casa i dels fills. Les dones no poden estudiar la Torà. No poden viure un amor lliure, han de viure l’amor imposat. És un integrisme que posa a les dones en segon lloc i han de ser submises. Les dones han de caminar sempre per darrere dels homes, no poden cantar en públic, no poden mostrar el cabell, la menstruació les converteix en impures... Són normes establertes que per altra banda afavoreixen als homes. Tot en el nom de Deu.  
I per a les dones que no tenen fills la situació és horrible i són repudiades. És el que li passa a la protagonista, que amb només 26 anys viu amb dramatisme el seu matrimoni perquè porta deu anys casada i no té fills. I ella va tindre sort perquè va estimar al marit des del mateix moment que el va veure, quan es va casar. Abans no l’havia vist mai.
La protagonista  viu esta vida amb resignació i amb certa felicitat fins que pateix el fet de ser repudiada per no concebre. i l’obliguen a divorciar-se i es quan cau en un fons ple de gelosia, soledat i tristesa. I el pitjor de tot és que ella no és estèril. Hi ha una veu dissident, la germana de la protagonista, obligada a renunciar al seu amor perquè el jove va decidir fer el servei militar i va contra la norma.
M’ha agradat molt. És un llibre de descripcions de costums, de costums absurdes, el que li dóna un valor afegit per saber més sobre un tema tan específic d’una comunitat religiosa tan tancada. S’hi veu perfectament el dolor i sofriment que es pot patir per l’abús de la llei.
Pense que mostra als utra ortodoxes  però representa moltes societats igualment injustes i antiquades amb tradicions aberrants i costums que segueixen unes lleis imposades per homes. Pense que són societats que haurien  de plantejar-se molts canvis perquè tot evoluciona i no es pot quedar estancat en el temps.



151-LA ODISEA DE LOS GILES

Sebastián Borensztein





Comencé explicant què significa la paraula “gil”. En llenguatge col·loquial argentí es refereix a una persona incauta,  poc astuta i amb falta d’intel·ligència, la que confia amb tothom i que compleix regularment totes les normes. Diuen que als gils tothom els pren el pèl però en esta pel·lícula es demostra que els perdedors també poden guanyar. És el toc d’esperança, la idea que sent honrat es pot reeixir d’una situació dramàtica. Encara que el terme honradesa comporte unes accions, que a títol subjectiu són valides per ser accions justes perquè el que no es pot perdre és la dignitat. A la pel·lícula els gils, que són gent senzilla, actuen amb  poca maldat, encara que  facen malifetes.

En la pel·lícula, els gils són els protagonistes però en realitat bé el terme es pot fer extensiu a la majoria dels argentis que foren gils també perquè confiaren  massa en una banca que els va tancar les portes de la nit al matí. El “corralito” va ser una greu crisis que van haver de patir els argentins en desembre de 2001 i durà un llarg temps. No podien traure del banc els seus propis diners. Això és tràgic. M’agrada esta pel·lícula que posa per fons esta etapa viscuda a l’Argentina. Es bo saber-ho perquè  molts països podem viure en les mateixes circumstàncies i acabar de la mateixa manera.


En este cas el corralito s’emportà el somni d’obrir una cooperativa agrícola en un poble que necessitava ressorgir, necessitava llocs de treball per a sobreviure en la crisis. Els protagonistes són un grup d’amics i veïns que se n’adonen que els seus diners se’ls ha endut un estafador sense miraments que sabia de bestreta el que anava a passar i que el dia d’abans aconsegueix traure tots els diners que hi havia al banc.

És un drama però en to de comèdia. Els protagonistes riuen i ploren alhora. Estan  acostumats a viure així, seguint el que marca el país, unes vegades estan bé i altres no tant a expenses d’un sistema polític, econòmic i social on la corrupció és el plat principal.

La pel·licula està basada en un llibre, “La noche de la Usina”, que no he llegit. No té cap pretensió de ser la pel·lícula perfecta però entreté mostrant una realitat que no va ser res agradable de passar. Tal volta falta més atacs directes als provocadors del corralito, tal volta hauria d’haver un focus més fort a esta part per a crear realment consciència de qui va ser el culpable. Pot ser. La pel·lícula se centra en les conseqüències i no en la part abans dels fets, se centra en un estafador i uns estafats en concret sense mirar l’arrel del problema. La pel·lícula es critica als dirigents que van permetre els fraus però amb un toc lleuger es l’espectador el que ha de deduir eixa critica que no es mostra explicita.

Els protagonistes són actors de renom i interpreten  eixe rol d’incauts de poble a la perfecció. Entre tots els incauts innocents i ingenus  hi ha un que és el que te les idees més clares, que és Ricardo Garin. Per a mi Ricardo Garin és garantia d’èxit d’una pel·lícula, sóc una fan i seguidora. Faça el paper que faça, sempre trobe que ho fa bé. En este cas interpreta a un ex-jugador de futbol famós ja retirat i està acompanyat de grans actors, entre els que també està el seu fill Chino Darin. Encara que en esta pel·lícula just el seu paper siga el menys interessant i el que menys brille, tal volta perquè la resta són personatges amb pes especial representant la seua falta d’habilitat per recuperar el que era seu i que un dia els ho van robar. Ells no roben, ells reclamen el que és seu, no volen més, només volen portar endavant el projecte cooperatiu que els feia il·lusió per bé de la comunitat.

És una pel·lícula de les que no fa pensar, Ricardo Darin inicia el relat contant tot el que va a passar, anticipa però no detalla. Un dia s’assabenten què ha passat amb els diners cedits per a la cooperativa desitjada i també on estan. El ritme és frenètic intentant recuperar el que és d’ells i tot entre dubtes i decisions unes vegades encertades i altres no. I sempre emprant l’humor argentí amb el que jo si connecte. Em moltes ocasions el que deien o feien els protagonistes m’han tret un somriure. I ho especifique perquè fa poc ressenyava una pel·lícula coreana i deia que d’humor coreà no l’entenia.

És faci empatitzar amb els protagonistes perquè en realitat la majoria dels mortals som innocents, volen creure en la bondat del món però quan ens toca directament ens tirem endavant i la innocència es deixa de banda. Pot ser ha quedat poc creïble exagerar l’estupidesa d’alguns personatges arribant a caricaturitzar-los perquè contrasta amb l’eficàcia com duen endavant la recuperació dels diners.
Es pel·lícula coral perquè tots els actors tenen els seu moment destacat.

A mi m’ha agradat. M’ho he passat bé, fa setmanes que només veia pel·lícules en les que eixia del cine amb el cor compungit i amb “La Odisea de los giles” he tingut un respir.  No sorprèn però si entreté amb la ironia i l’emoció. Es pot aventurar el final però no importa. Els protagonistes es guanyen la simpatia  de l’espectador que hem seguit amb atenció tota la seua odissea.    
 







nº150-INTEMPÈRIE



Director Benito Zambrano



Contra gustos no hi ha res escrit, així que cada persona pot tindre el seu criteri per agradar-li o no una pel·lícula o llibre  i tot ser vàlid. Jo expose el meu parer i pot ser siga o no siga compartit per altres. El que tinc clar, és que ja fa un temps que m’agrada veure pel·lícules o agafar entre mans novel·les  i emocionar-me. Pot ser l’edat em fa valorar aspectes diferents als de fa anys, pot ser el bagatge que vaig acumulant siga el culpable del canvi de mirada, el cas és que m’agrada eixir del cine o enllestir un llibre i  plantejar-me coses. També m’agrada la comèdia sense més, que una cosa no li lleva l’altra, cada pel·lícula o llibre té el seu moment.

En este cas parle de “Intemperie”, que és un relat dur però ben fet. És la història d’un xiquet que fuig de maltractaments i humiliació i un pastor que fuig del món i del passat. I tots dos es troben.

Reconec una mala decisió que vaig tindre fa poc. Vaig estar a punt de comprar el llibre “Intemperie” i no ho vaig fer. No sé... em va temptar més altre llibre. Mai haguera pensat que era un contingut tan significant i mostrara un paisatge tan especial. I ara, després d’haver vist la pel·lícula  em penedeisc, perquè estic segura que és un bon relat.

La pel·lícula m’ha enganxat des de la primera escena escoltant una preciosa cançó que ha sigut guardonada amb un Goya. Altre Goya rebut ha estat al millor guió adaptat. El que m’estranya és que no n’haja rebut més, de premis, dic. Sincerament “Intemperie” m’ha agradat molt més que la guanyadora a la millor pel·lícula d’este any: “Dolor y Gloria”. I no tinc res en contra d’Almodovar, que té algunes pel·lícules que m’agraden, però crec que és un director que estan pujant-lo massa pels núvols per tot arreu. Crec que la seua pel·lícula no és per a tant, però com dic al principi, cadascú té el seu gust i endavant. Els jutges dels premis  els seus motius tindran.

“Intemperie” és una pel·lícula ben feta, mostrant una realitat del passat de misèria i dolor, de superioritat i submissió. Rics i pobres, criats i amos. I els amos manen molt i els criats han d’obeir i deixar que facen tot el que vulguen amb ells. Així era, malauradament en temps de postguerra.

M’ha agradat veure el paisatge de la província de Granada que desconeixia. L’aridesa i el calor és part protagonista, en part, m’ha recordat el paisatge del desert de Tabernas d’Almeria que fa poc vaig visitar. El que es veu són escenaris del poble d’Orce, Galera o Puebla de Don Fadrique, pobles que  no formen part dels recorreguts turístics  habituals. Tanmateix molt bé podrien fer-se rutes per eixa serra d’Orce o Castellón Alto, on hi ha un recinte arqueòlogic, a la localitat de Galera, o tal volta visitar les coves excavades en la muntanya que, amb tota seguretat, guarden encara l’encís de l’autenticitat. Segur que serien un bon al·licient turístic per a la província.

En la pel·lícula intervenen  pocs actors i tots ho fan a la perfecció. Destaque el paper del xiquet, Jaime Lopez, que segons he llegit en premsa tenia por a les ovelles i mira per on... va haver de fer-se amics d’elles per compartir moltes escenes. I també per donar credibilitat al seu personatge, va aprendre de mans d’un expert pastor, a munyir les cabres o a cavalcar. Luis Tosar també va rebre lliçons directes de com ser un bon pastor. El que no hi ha dubte és que el pastor-mestre va fer un treball fantàstic ensenyant als actors protagonistes. I per cert, el pastor-mestre, contractat com figurant, com uns dos-cents habitants més de la localitat d’Orce i Galera, fa de doble del pastor en ficció en set escenes i també és qui va proporcionar a la pel·lícula el grapat d’ovelles, les més lletges i flaques que només serveixen per a matar-les, per fer creïble que eren temps de fam i de postguerra.


Tot pensat per a fer un bon treball. Encara que he trobat algun aspecte criticable, com el  detall no resolt de la procedència del ganivet del xiquet, o tal volta per al meu parer, sobra l’apoteosi final de tirs i morts  típica del wester. Però estos aspectes són banalitats perquè valore el conjunt total. 

El pastor té uns valors molt clars i els inculca al xiquet, el més important és perdonar. Només per eixe ensenyament tan profund dins de l’entorn amb tanta  violència, real i moral, val la pena veure la pel·lícula.  L’espectador eix del cine esperançat pensant que el món malgrat tot hi ha un raig de llum i de bondat.



148-NO TENGO MIEDO
Autor del llibre:Niccolò Ammaniti
Director de la pel·lícula:Gabriele Salvatores


EL LLIBRE:

M’agrada viatjar, este blog ho demostra, i abans de fer-ho gaudeisc llegint sobre el lloc que vaig a visitar per fer-me una idea aproximada del que vaig a trobar. Qui em coneix sap que ho faig sempre. Les meues lectures són al voltant d'informació pràctica o històrica i també relats que em mostren o em fan imaginar el lloc on tinc intenció d’anar. És una manera de capbussar-me en la realitat que vaig a conèixer el país, els pobles o ciutats. Unes vegades em faig idea encertant i altres no, això tan se val. 
  
En este cas, sabent que en unes setmanes me n’anava a la regió italiana de la Puglia, vaig comprar i llegir el llibre “No tengo miedo” perquè sabia que estava ambientat en eixa part d’Itàlia, la zona més desconeguda del país i la que fins fa relativament poc, podem dir que estava oblidada i abandonada. A hores d’ara està canviant, la Puglia s’està valorant i cada vegada i ha més gent interessada en visitar-la. 

Però jo, al capdavall, no ho he fet, el viatge a la Puglia no ha pogut ser, el coronavirus ha estat el culpable... no cal dir més. Italia ha estat des del primer moment un dels focus més afectats. 

La història que conta el llibre, publicat en 2001, succeeix l’any 1978 i el paisatge rural que descriu, m’ha recordat als pobles de l’Espanya de la dècada de 1960 i els anys abans de postguerra que tantes vegades s’han mostrat en pel·lícules. El nom del poble on transcorre l’acció, Acqua Traverse, és fictici i és una aldea formada per quatre cases envoltades de camps de blat, alt i brillant. 

L’acció transcorre en època de calor sufocant i el text està tan ben escrit que fins i tot el calor traspassa les fulles de paper del llibre i envaeix el lector quan està llegint. A mi m’ha passat. En dies de calor tan fort tothom es queda en casa, excepte els xiquets que es passen el dia al carrer amb les bicicletes amunt o avall o jugant a les penyores, amb els seus codis de joc, que són norma sagrada que s’ha de complir sota amenaça del cap de la colla que sempre hi ha, que és qui mana i atemoreix a la resta. Hi ha paràgrafs que m’han fet recordar els meus jocs infantils al carrer, la llibertat amb la colla dels amics. Al llibre hi són. El grup d’amics i amigues són inseparables i hi  ha un que mana i altres  es deixen manar, hi ha una dèbils per menudeta i altra marginada per grosseta, totes dues sovint queden apartades perquè no poden seguir la marxa del que mana.  Els que hem crescut als pobles sabem què és jugar al carrer com ho fan estos xuquets. Una manera d’explorar el món sense pors “a tot” ni distraccions tecnològiques, que no existien. El món ha canviat molt ràpidament i tal volta algun jove no entenga estes paraules què expliquen altar manera de créixer.

I entre jocs el protagonista descobreix un terrible secret, que li canviarà la vida. No pot ni explicar-lo, no ho entén, és incomprensible per a una ment tan jove que no sap de maldats ni enganyifes, que no sap de necessitats, només vol jugar amb els amics i que el pare estiga més en casa.

El sol és protagonista i hi ha contrast amb l’enlluernadora llum del dia  i la foscor de les nits i de les vides dels protagonistes, hi ha contrast entre les mirades infantils sense picardia i les adultes malintencionades i ha lluita entre el bé i el mal.

No vull desvetllar la trama perquè és bonic anar llegint-la i desentranyar la tensió, magistralment escrita que genera, però si que puc dir, que a traves de les situacions descrites es demostra el malestar social general en Itàlia existent, que va durar unes dècades i que acabà produint diferents tipus de terrorisme com els de Nàpols o Sicília. No crec que explique molt si dic que em va fer recordar un fet que m’impactà quan era menuda, i crec que és el mateix que sent Michelle el protagonista. Parle del cas de John Paul Getty III, nét d’un multimilionari, al que en la dècada de 1970 al sud d’Itàlia, van segrestar i acabà sense orella. El que està clar és que tot el que s’escriu la majoria de les vegades està basat en la realitat, potser viscuda o no, però al capdavall  és real.

La misèria social familiar en la qual viuen immersos els protagonistes és tema important però el que més destaca és la mirada infantil del mateix context. Eixa mirada infantil és innocent i plena de dubtes i s’ajunta amb fantasia. I també és especialment important el tema del descobriment personal del protagonista principal i observar com va deixant la infantesa a banda, com va superant pors i pren decisions adultes.

“No tengo miedo” és interessant i recomanable. És de les lectures que valen per a adults i per a joves, tracta el tema dur però la manera com està escrit emociona, perquè hi ha bellesa en el text. És un llibre que commou, mostrant alegria i tristesa, nostàlgia també. És un relat que sorprèn, està ple d’humanitat, perquè sovint passa que els xiquets i xiquetes poden ser més humanitaris que els adults que es mouen per interessos. És molt fàcil de llegir perquè desperta intriga per saber el final, encara que al capdavall el final és el menys important. L’autor deixa un final obert. Ensenya que els menuts també tenen coses que ensenyar als adults, el comportament i els sentiment son més nobles. I la vertadera amistat és tot un exemple.



LA PEL.LICULA

La pel·lícula en angles es va traduir per “El secreto”, en espanyol per “El pozo”.Està rodada en la província de Potenza i als voltant de la localitat de Melfi. Analitzant-la en conjunt està bé, però el llibre m’ha agradat molt més, una vegada més el llibre supera la posada en escena. I és que es difícil transmetre en imatges tots els pensaments del protagonista. Els pensaments són molt importants en el llibre perquè donen a entendre la innocència del xiquet, la seua mirada que és diferent a la de l’adult. Es pot veure la pel·lícula sense llegir el text però com he llegit el llibre no puc evitar les comparacions.

La pel·lícula perd la intriga i el ritme ascendent del text, i he notat unes quantes situacions no resoltes que en el llibre s’entenen perfectament i en la pel.licula es queden enlaire.

M’ha sorprès veure a Aitana Sánchez Gijón, 17 anys més jove que ara,  fent un paper protagonista, el de la mare del xiquet. I ho fa molt bé creant credibilitat. També apareix en una breu escena fent de mre del segon xiquet protagonista, l’actriu espanyola Susi Sanchez, que quasi no es veu i que jo he identificat perquè sabia de bestreta que hi era.

La posada en escena està molt bé: els paisatges, la aldea, els protagonistes, el calor emprant ingredients com els ventiladors, anar amb roba lleugera, la suor relliscant per la pell i el color groc enlluernant que es veu en tot moment en els camps...i també està molt ben representada la sensació de que tot està paralitzat. El director coneixia la zona  perquè hi anava de jove.

La pel·lícula, així com el llibre van ser molt premiats.


nº 147-ANTES DE LOS AÑOS TERRIBLES

Victor del Árbol

El llibre “Antes de los años terribles” m’ha sorprès i l’autor, Victor del Árbol, també. El cas és que és un autor internacional i molt premiat i no havia llegit cap llibre seu. I encara m’estic preguntant per què. Pensava que les joies literàries no se m’escapaven. Sóc una il·lusa pensant que puc estar a dia en totes. Ho sé. Pot ser la raó-excusa és que hi ha molt-massa al mercat editorial, (encara que jo siga en part culpable contribuint a este fet) i de vegades el que realment val la pena llegir no es veu amb facilitat perquè la publicitat d’altres és molt cridanera i ennuvola la resta.

El llibre conta la història d’un jove ugandès que viu a Barcelona on ha aconseguit crear-s’hi una nova vida ben diferent de la que portava de xiquet a la seua terra. El jove Isaïes va ser víctima de segrestament, va ser adoctrinat i obligat a convertir-se en  xiquet soldat. I va complir amb dedicació perquè a més a més tenia un don especial per caçar les víctimes que havien d’apressar. Al cap de molts anys, la roda de la vida el porta de nou a Uganda on ha de reviure més períodes d’angoixa i supervivència.

El protagonista és real i representa a milers de xiquets a qui un autoproclamat dirigent i líder anomenat Kony els furtà el dret de la infantesa. Foren molts els que perderen la innocència i foren condemnats a deixar els jocs i convertir-se en malvats. Isaïes, com molts altres, va ser culpable i víctima, monstre i humà, i eixa contradicció és la que ens fa pensar que res és blanc o negre totalment, que hem de ser tolerants i flexibles, que la vida és molt complicada i no hem de complicar-la nosaltres amb banalitats. El personatge de Joseph Kony és real i actualment encara estan buscant-lo per apressar-lo. Mai se sabrà amb exactitud totes les barbaries que ha arribat a fer. S’hi comptabilitzen més de 40000 xiquets i xiquetes segrestats i posats al seu servei.

Generalment valore els llibres en la mesura que m’enriqueixen, siga en saviesa o com a persona. Quan busque què llegir mire un contingut interessant però de res serveix si no està ben contat. Sóc una amant de les paraules escrites i em molesta la mala literatura, la que no té en compte al lector crític. I este llibre està molt ben escrit.

Per a mi un llibre és interessant quan em desperta la curiositat. “Antes de los años terribles” m’ha fet buscar un mapa per situar Uganda, així com m’ha motivat a buscar informació complementària sobre qui és Kony o la problemàtica dels albins i xiquets soldats a Àfrica. També una lectura em resulta interessant quan em mostra “els móns” i diferents mentalitats, les diverses i complicades maneres de ser i actuar que hi ha en la vida real. Perquè el que és una indubtable veritat, és que generalment vivim a la nostra bombolla particular i no sabem, o no volem saber, què passa més enllà. Qui em coneix sap que no és la primera vegada que parle de les bombolles aïllants en les que vivim perquè pense que és una realitat que s’ha d’evitar.

Victor ens convida a trencar la bombolla que ens cobreix per a conèixer altres vides i històries, és necessari saber que passa més enllà de la nostra comoda realitat, per crear-nos empatia i fer-nos tolerants. Este tipus de llibres haurien de ser de lectura obligatòria per aprendre a posar-nos en la pell d’altres i intentar entendre’ls sense criticar-los.

Victor del Árbol no dicta normes de conducta, però si mitjançant les situacions i els personatges es pot arribar a comprendre la dificultat d’allò que s’anomena “viure” per a certes persones. I això indirectament influencia en la manera de pensar de qui llig. El lector no queda impassible.

M’agrada l’estil literari de Victor del Árbol relatant tanta situació esborronant amb una antagònica bellesa literària captivadora que a poc a poc atrapa el lector per guiar-nos per un món de desesperació i per una realitat que no hauria de passar. I així, barrejant present i passat, mirada infantil i mirada adulta, Victor va embolicant tot l’ambient, tota la trama, tota la crueltat... És un llibre dur que va directe a la nafra, però el patiment que transmet és més fàcil de suportar gràcies a la bellesa de les frases emprades.

El llibre té molt de contingut convidant-nos en tot moment a a reflexionar-hi, no només tracta el tema dels xiquets soldats,  parla de la lluita i esforç per un objectiu, del lideratge i com un individu pot arribar a dominar la voluntat de tantes persones, parla de racisme, de discriminació dels albins considerats sers amb poders màgics, parla de la dissipació de la ingenuïtat, també dóna pinzellades sobre els matrimonis mixtes i les diferències entre occident i orient. I fa pensar-hi al voltant de les identitats amagades.

El llibre té tots els ingredients per poder convertir-se en una pel·lícula, encara que a mi no en fa falta cap pel·lícula perquè jo ja m’he creat la meua pròpia. Els personatges estan molt ben definits, els escenaris molt ben recreats... Pàgina a pàgina mentalment he anat imaginant cares i situacions, he imaginat diàlegs, l’horror o les xicotetes dosis d’amor, la duresa o la tendresa que es dedueix  en alguns moments. Eixa és la millor lectura, la personal, la que cada lector fem a mesura que anem llegint. És el que ens queda: la nostra interpretació d'allò que l'autor volia contar.

I si és un plaer llegir a Victor del Árbol per tot el que aporta, més ho és, si cal, escoltar-lo. I jo he tingut eixa sort. Ara sé que tots els títols de Victor del Árbol parlen de temes dels que val la pena saber i que estan ben escrits. 

Per cert, ja tinc entre mans altre llibre de Victor del Árbol que també té molt bona pinta... 


nº 146-10 DE DONES

Diverses autores

Hui al racó viatger, fent-ho coincidir amb el dia de la dona, vos mostre uns pocs llibres en femení o llibres lila, llibres en els que la dona és protagonista.

Encara que en este blog el tema central és el viatge, pense que també és un viatge el recorregut fins a la igualtat de genere i  esta data és  moment idoni per a reconèixer el que han fet i fan moltes dones al llarg de la història.  I alhora, també és moment d' agrair al món editorial l’esforç que està fent per posar en el mercat llibres que compleixen eixa finalitat: escrits firmats per dones i biografies que mostren el paper femení en la societat al llarg de la història. I que quede clar que no són llibres “per a dones”, són llibres per a tothom.  De fet, són molt atractius i algunes biografies podrien ser la base per a fer guions de pel·lícules.

Al recull de llibres biogràfics que mostrem, cada editorial ha fet la seua pròpia selecció i,  amb tota seguretat, totes seran conscients que s’han quedat a mitges. Hi ha tant a dir! Són llibres per a llegir a poc a poc,  tranquil·lament, sense pressa... i així anar assimilant la importància del que conten. I són còmodes de llegir, perquè no necessariament han de llegir-se els capítols en ordre, cadascú pot començar per la part que més li abellellisca.

Triar i encertar de quin llibre parlar ha estat difícil  però he intentat que haja varietat. Hi ha dones dels temps passats i dels més recents. Hi ha llibres en valencià i en castellà. Hi ha per a adults i per a joves, i també per als més menuts. Hi ha que presenten dones valencianes i altres mostren dones que ja són universals. Hi ha noms coneguts, altres que tal volta desconeixíem. Hi ha dones ocupant tots els camps de treball. I totes, són dones valentes i lluitadores que van haver de fer front al món que les envoltava, un món que no acceptava el que feien i com es comportaven, dones que al llarg de la història han estar relegades a ciudatanes de segona i el seu talent ha estat anònim i amagat.

Tal volta algun dia ja no facen falta  llibres que mostren les vides femenines perquè ja seran totes visibles, tal volta en un futur pròxim ja podem dir que vivim en igualtat de condicions i aleshores no farà falta inclinar la balança cap a ningun costat. Però mentre arriba el moment, hem de compensar el desnivell i mostrar noms que estaven  arraconats.

Hem d’anar canviant de mentalitat i, sortosament, ho estem fent: alguns d’estos llibres són èxits de vendes. Tan de bo continue l’èxit durant més temps. El món ha de funcionar amb una premissa: s’ha de tindre en compte el treball ben fet en general, siga de qui siga. La societat la formem homes i dones i la unió del talent, la intel·ligència,  la feina i la sensibilitat d’ambos és qui dóna empenta i farà avançar la societat dia a dia.  

*DEU DE DONES. Projecte del voluntariat pel valencià. 2018. Autores:  Isabel Clara Simó (D.E.P), Gràcia Jiménez, Carme Agulló, Carme Miquel, Lliris Picó, Mercé Viana, Rosa Roig, Amàlia Roig, Violeta Tena,  Empar de Lanuza i Mariló Sanz Mora. Edició en valencià. És un recull de deu relats de ficció en femení, escrits per dones valencianes, on les protagonistes estan envoltades de realitat, tendresa, dolçor, enyor...És tot un orgull per a mi formar part del projecte.

*LLIURES, CIUTATANES DEL MÓN, Carmen Alborch. Editorial Aguilar. Edició en castellà. Este llibre m’ha atrapat només fent una ullada. I llegir-lo és un goig. Hi trobem nou biografies de dones que han alçat la veu reivindicant drets i injustícies. Procedeixen de diferents parts del món, i així mentre cada capítol explica qui són i què han fet, alhora ens endinsa en les circumstàncies socials i politiques que les envolta i de contra les que han lluitat per alliberar-se. I així gràcies al talent escriptor de Carmen Alborch,  junt a la seua mirada analítica, sabem un poc més sobre Brasil i l’Amazònia, sobre l’esclavitud afroamericana, sobre la Itàlia de Mussolini, sobre Iran, sobre la  India, Irlanda o Xile. Amb este llibre, sabem un poc més sobre les diferents mentalitats que convivim al món.

 *NOSALTRES, HISTÒRIES DE DONES i ALGUNA COSA MÉS. Rosa Montero. Editorial Alfaguara. Edició en castellà. Com m’agrada este llibre! Quina selecció més exquisita! És una reedició molt acurada d’un llibre anterior, ampliada per a l’ocasió. Rosa Montero escriu molt bé i explica amb un text interessant les biografies de cada dona, que tenen  en comú ser singulars, que se n’eixiren de la norma, no necessariament són les més perfectes i que tingueren una vida fascinant. Són biografies per a adults que expliquen les circumstàncies socials i personals que envoltaren les protagonistes i això enriqueix per a poder-les conèixer millor. També enriqueix el text el fet de basar-se en biografies o autobiografies publicades, en cartes, en cites... la qual cosa ajuda  a fer un retrat més exacte del personatge.

*TRENTA DONES FASCINANTS EN LA HISTÒRIA DE VALÈNCIA, de diverses autores. Editorial Vinatea. Edició en castellà. Són trenta històries de dones valencianes amb la  singularitat que el textos no pareixen biografies sinó relats novel·lescs.

*CONTES DE BONA NIT PER A NENES REBELS, Volum I, Volum II, de Francesca Cavallo i Elena Favilli, Editorial Estrella polar. Edició en castellà i en valencià. Són dos llibres molt complets, amb més de cent vides cadascú ordenades alfabèticament. Les biografies són curtes i escrites amb llenguatge simple adequat per xiquets i xiquets de Primària. Hi ha molts noms recents. Gran part expliquen superació personal així com també hi ha altres dones que han estat protagonistes de fets exemplars.

*UN MÓN DE DONES EXTRAORDINÀRIES, Eva Prada, Editorial Tandem. Edició en valencià. Llibre amb disseny tipus atlas mostra dones de tots els continents. La primera fulla és una invitació temptadora amb un gran mapa mundi situant totes els retrats de les biografiades en el lloc de naixença. I una vegada dins, el text didàctic  i les atractives il·lustracions, el fan molt interessant per a estudiants de Primària.

*DONES VALENCIANES QUE HAN FET HISTÒRIA, Maria Viu i Sandra Capsir, Editorial Bromera. Edició en valencià. Són curtes biografies de dones valencianes, que d’alguna manera o altra han fet la seua aportació a la societat. Els textos estan escrits amb llenguatge adreçat al lector juvenil.

*100 DONES QUE CANVIAREN EL MÓN, Sandra Elmert. Editorial RBAEdició en castellà. És una acurada selecció de dones importants, que aportaren el granet de sorra per al canvi social. El llenguatge és senzill adequat per a xiquets i grans.

*CONTEM HISTÒRIES DE DONES D’ACI, Rosa Roig i Manola Roig, Editorial  VincleEdició ben valencià. És un recull de dones actuals o del passat, explicades amb llenguatge infantil, com si es tractara d’un conte.

*DIDIN VOL SER PERIODISTAEmpar Bria i Pelufo, Edicions 96. Edició en valencià. És un conte infantil que visibilitza cara als més menuts el treball de la periodista, escriptora i activista cultural Didin Puig i Grau. A la col·lecció també hi ha altres  dos contes dedicats a dones: Asuncion Cruañes i Isabel de Villena.

I amb tot, a llegir! Teniu on triar.




nª 145-ADÚ

Salvador Calvo




Adú és una bona pel·lícula espanyola que m’ha emocionat pel seu fons humà. M’alegra anar al cine i gaudir amb pel·lícules de qualitat que, a més a més, aporten un grau de conscienciació a la societat per a que siguem tots un poc millor. En este cas per a que siguem més  tolerants front al tema de la emigració.

Quan eixes del cine queda clara la idea que cap persona abandona família i amics per anar-se’n a altre país on no té res ni a ningú conegut, cap persona ho fa si no és per una bona raó. Perquè en esta pel·lícula es veu un poc de la problemàtica que pateixen els emigrants abans d’arribar a les nostres fronteres. I encara que la pel·lícula és realment dura, crec que encara és poc el que mostra en comparació al que realment passa. El director ha mostrat una mínima part. Hi ha tantes casos com persones, i tots els casos esgarrifants. 

El director conta tres històries que conflueixen en una, són diferents i alhora connectades. La més important i la que dona el nom a la pel·lícula és la historia d’Adú, un xiquet camerunès de sis anys que fugint de la mort segura i junt a la germana s’amaga  en les bodegues d’un avió. Tanmateix en el camí perd a la germana i es queda sol. Per sort troba altre acompanyant que és somali i amb qui descobreix la veritable amistat. Tots dos s’entenen, un parlant en angles i altre en francés, barrejant paraules. Els idiomes no són barreres quan hi ha intenció de comunicar-se.

La innocència d’Adú contrasta amb la realitat que l’envolta, el seu somriure és el raig d’esperança i els seus grans ulls  ho diuen tot. Els seus ulls podrien entendre’s com una metàfora i així cada vegada que Adú ens mostra eixos gran ulls en pantalla, obri els ulls i els cors de l’espectador. Encara que per altra banda estic segura, que l’espectador que va a este tipus de pel·lícules no cal molt que li obriguen els ulls perquè ja té empatia amb la problemàtica i l’entén. Per això tal volta seria convenient que "Adu" fora tema vist i tractat en els instituts per anar ensenyant els valors des de menuts. Adú és del tipus de pel·lícules necessàries en una societat on cada vegada en som més de totes les races. Es necessari per fer-nos preguntes sobre els que viuen al nostre costat o seuen junt a nosaltres en les escoles.

La interpretació del  xiquet és fabulosa i hem de valorar cada minut davant de la pantalla perquè és un xiquet que no sap ni llegir ni escriure i que aprenia el que havia de dir de memòria. Per fer-li entendre el que estava passant en la pel·lícula el director li va mostrar per primera vegada un elefant, que no havia vist mai, també va tindre que aprendre a nadar. El xiquet és pura naturalitat i esponaneitat.

Els altres dos temes complementen la trama però són secundàries.

La història del pare i de la filla és un tema de generacions confrontades. Està el pare que vol educar bé i no sap i la filla mal-educada sense valors. Tots dos són pobres en intel·ligència emocional i els costa gestionar els sentiments. Tal volta el personatge de la filla s’hi podria haver involucrat més en el tema de la immigració, veure’l de prop i adonar-se més de la realitat, i no ho fa. El viatge a una realitat tan dura no la fa canviar perquè no es para mirar.  Este tema és un cercle tancat entre pare i filla i de fons tracta la cacera furtiva.

La història dels guardià civils està situada en la tanca de Melilla i els subsaharians que la volen traspassar. L’escena inicial de la pel·lícula és realment forta i alhora real: la lluita per la supervivència d’uns i el compliment del deure i les ordres per part d’altres.  I mostra amb cruesa el que és i passa: actuacions de persones que fan bé les cosesse sent remordiments de consciencia per saber que no s’ha fet justícia.

Les tres històries estan d’alguna manera connectades. La bicicleta uneix Adú amb Sandra. I Adú alhora està relacionat amb el guàrdia civil honest que és qui el salva. El que està clar que en les tres històries als protagonistes de cada trama els canvia la vida. Adú buscant una vida millor, la filla canviant d’actitud respecte al pare i penedint-se de tota la ràbia sentida. I el guàrdia civil honrat que al capdavall salvant una vida queda compensant de la mort d’altre emigrant.

La pel·lícula està ben feta i ben ordenada. En un principi recorda a la pel·lícula “El cuaderno de Sara”, per estar també ambientada en Africa però en "Adú" no hi ha saturació de violència com passà en l’altra. En Adú hi ha sentiments i m’agrada que es ressalte este aspecte i que prime abans d’entrar en aspectes morbosos que podrien tergiversar l’autenticitat que desperta la història.

Només acabar la pel·lícula reflexione-hi. Pense que els nostres problemes diaris són nimietats comparant amb els grans problemes reals amb els quals s’han d’enfrontar els emigrants cada dia, bé abans de fugir o una vegada arribats on volien, si és que arriben. Perquè les històries dels emigrants al país que els acull mai acaben, contínuament troben entrebancs i cada dia ho presenciem. Som així, malauradament, per això és bo conèixer les realitats viscudes pels que no han tinguts els nostres privilegis i han nascut en un país avançat lliure de malfies que exploten al més necessitat. Tan de bo el mateix que estic pensant jo ho pense més gent. El món seria altra cosa.

 Adú es va rodar en Melilla, Madrid, Marroc i en Benin, per la gran diversitat geogràfica i cultural amb selva, deserts rocosos o palmerals, era la primera volta que acullia una producció de cine internacional. També es va rodar en Murcia enganyant a l’espectador fent creure que Murcia era alguns escenaris d’Africa. I és que el cine sempre és màgia. 




nº144-PARASITOS

Bong Joon-ho



Fa poc he vist la pel·lícula “Parasitos” i he eixit del cine commoguda…no sé si és exactament la paraula adequada. He eixit pensativa, analitzant el que acabava de veure He anat a veure-la per recomanació d’una amiga però poc sabia més, només que havia estat aclamada i molt ben valorada en certàmens cinematogràfics, encara que per a mi este aspecte no és prou, perquè sovint no coincideisc amb l’opinió del jurat. Pense que hi ha molt de cine sobrevalorat que no és per a tant. Sóc de l’opinió que en moltes ocasions, els premis de cine com els d'altres àmbits culturals, es mouen per interessos. I jo no em fie molt. En el cas de “Parasitos”, m’atreia que fora subcoreana, erròniament pensava que trobaria escenaris del país i en tot cas mentalitats diferents a la nostra. I no ha estat així. No mostra el país però el que he vist m’ha impactat veritablement i ho volia compartir en este racó viatger que té com a modesta finalitat obrir les ments a diferents maneres de ser.

La pel·lícula tracta el tema de les diferències socials: qui viu “dalt” és el ric, qui viu “baix” és el pobre. Per moments m’ha recordat aquella afamada sèrie anglesa “Arriba y abajo” formada per senyors i criats d’una mansió. En este cas i amb un joc de paral·lelismes, “els de dalt” són 4: un matrimoni i dos fills que viuen en una casa de disseny perfecta situada en una zona alta, on viuen  gaudint  de tots els privilegis socials i econòmics, amb criada, professors particulars… i també en són 4 els integrants de la família “de baix” que tenen per casa un semi soterrani on sobreviuen en condicions infrahumanes: és brut i xicotet, tot està amuntegat, no hi ha menjar i els integrants de la família no treballen per poder-lo comprar.

La pel·lícula comença explicant la raó del títol. La familia del semisoterrani “xupla” wifi per a internet del veí de dalt. Però el que els espectadors no es podem ni imaginar es fins a quin punt arriba eixa manera de viure “xuplant” dels altres.

El director ha volgut donar uns tocs graciosos, però alhora en realitat pensé que són  esgarrifosos. Algunes escenes trauen somriures però són agres, a mi m’ho semblen. Tal volta siga maneres diferents de veure i jo no entenga l’humor asiàtic.

Els de “baix” veuen als de “dalt” inaccessibles però com la picaresca és una manera d’enginyar-se-les per a sobreviure, un dia la família de “baix” descobreix com pot accedir on està la família de “dalt” i hi comença tot. Amb un enganyifa basada en la conquista de la confiança,  els de “baix” van dominant a poc a poc el terreny dels de “dalt”. Els de “baix” són uns mestres en l’art d’enredar. Fan un joc continu vivint dobles papers. Però els de “dalt”, malgrat la confiança dipositada en els servents, sempre els miraran per damunt del muscle i estos han de suportar humiliacions continuades com les demostracions cruels sobre  l’olor corporal, menyspreant així als que no són com ells. Els de “baix”poden mostrar-se dòcils i competents però porten arrelada la misèria i el que està a la capa alta no la suporta.

L’acció no perd ritme, manté la intriga a mesura que van incorporant-se paràsits a la casa. Primer és un, desprès altres... no especifique per no estripar la trama que està realment ben dissenyada. Però és que a més a més apareix inesperadament altre paràsit alié a la familia que està xuplant de la casa des de fa temps. I de nou calle per no desvetllar res.  És un toc magistral, com la resta de la pel·lícula que he trobat de principi al final carregada d’imaginació i creativitat.

I tants paràsits dins de la casa suposa una envaïment en tota regla. Ja no hi ha intimitat. Es cruel i alhora real. És una pel·lícula intel·ligent en quant a contingut i forma, mostrant gradualment eixa immersió gradual  que desestabilitza l’acomodada vida de la família rica i desencadena el final sorprenent.  I és que al final es perd el control de manera dramàtica, és com quan es destapa una botella de cava prèviament sacsejada per a traure el gas espumós. És una pel·lícula creïble mostrant els antagonismes que sempre hi ha i hi haurà: mostrant  l’explotació o la falta de comunicació.

La pel·lícula acaba com a l’inci, cadascú al lloc d’on procedeix: els de “dalt queden “dalt” i els de baix”s’hi queden “baix”.  “Parasitos” no deixa impassible, em va fer pensar molt i especialment en la facilitat en la que caiguem quan intenten enganyar-nos, en la mestria i la facilitat de mentir. No hi ha bons ni dolents, tots són les dues coses. Tot és una metàfora, una denuncia social sanguinària amb tocs politics. 

Analitzant eixa invasió tan talentosa i  gradual, que he vist sense perdre detall, m’he sentit malament perquè dues veus interiors lluitaven entre si, una deia que “Parasitso” m’havia agradat molt però alhora enraonant l’altra veu em deia que no em podia agradar èticament. Després, de nou analitzant-la, ja desenganxada de  l’impacte inicial, dic que la pel·lícula està molt bé en tots els sentits i es mereixedora de tots els reconeixents que té i els que encara li donaran a mesura que siga més vista.

Perquè al capdavall el cine com la literatura ha de remoure consciencies. No penseu el mateix que jo?


143-LA CLAU DE SARA
Tatiana de Rosnay


Gran llibre. Malgrat que ja té anys, és actual, perquè tracta un tema universal: el dolor dels jueus perseguits pels nazis. Va ser una tragèdia injusta que cal tindre present  per a  no oblidar-la. Les víctimes, no només  jueus sinò que també gitanos o homosexuals, mereixen l’honor de se recordades.
El llibre comença en França, l’any 2002, amb una periodista americana que viu a Paris i que vol escriure un article sobre una batuda contra els jueus “Redada de Vel d’Hiv”, que va tindre lloc durant el 16 i 17 de juliol de 1942.
Amb la història del passat i la història dels present, l’autora ens mostra dos relats que conflueixen en un.
En la part del passat es narra amb cruesa un dels fets més denigrants de la història francesa. Un fet vergonyós del que poca gent vol parlar i poca gent viu per recorda-lo. Però la periodista s’entossudeix que és un fet transcendental en el qual els policies francesos van prendre part  i vol que se sapia.  
Va ser un fet dramàtic: 13ooo jueus foren apressats al velòdrom d’hivern situat a prop de la Torre Eiffel. Els jueus francesos estaven fitxats des de 1940 i les autoritats coneixien les seus adreces. I les ordes van ser clares. Els policies havien de buscar-los i una vegada verificada la identitat sense fer cas del que pogueren objectar i el més ràpidament possible sense fer comentaris, els havien d’arrestar. No importava la salut, si estaven sans o malalts. Tots. Només es podien emportar de casa una manta, un parell de sabates i dos camises. I tot va ser organitzat i dirigit per la policia francesa en complicitat amb l’estat. França estava aleshores ocupada per Alemanya.
Els van agafar, tancar i mantenir  al velòdrom sense menjar ni aigua uns dies  per després transportar-los als camps d’extermini. Molts morien abans d’arribar al destí final perquè les condicions en les que hi estaven eren infrahumanes. Alguns jueus alertats per la resistència francesa van poder escapar, però pocs, la vigilància era extrema.
Després separaren els pares dels fills. I este és el cas que es conta al llibre, el de Sara i la seua família. Sara té un germà, al que per protegir-lo en el moment de la detecció deixa tancat en un armari. La innocència infantil no sabia el que passava amb els jueus com la seua família i pensava que en unes hores tornaria a casa. I una vegada apressada l’angoixa per haver deixat el germà tancat la persegueix constantment i l’obsessiona. 

Els dies van passant i la seua desesperació augmenta. La clau de l’armari  sempre va amb ella. És l’únic contacte amb la realitat mentre viu el malson cruel al que es sotmesa. Tocar la clau i pensar amb el germà és qui li dona força per mantenir-se en vida.
L’autora conta l’emotiva història  de la xiqueta jueva de 10 anys i alhora va alternant-la  amb la història personal de Julia Jarmond, la periodista que busca informació sobre els esdeveniments.

Les dues històries es barregen, a mesura que va avançant el relat del passat, la vida del present de Júlia va evolucionant fins que deriva  en un canvi radical de viure i de pensar.  I sobre tot està indignada quan se n’adona com els parisencs observaren els fets impassibles, indiferents i després s’aprofitaren ocupant les cases jueves buides. Júlia se n’adona que els francesos tapen els fets, els disculpen, i veu com passa en el present i també quan van succeir els fets. Eren altres temps. I és que prèviament s’havia fet una propaganda política en contra dels jueus per la qual cosa els francesos podien pensar que apressar-los no era molt greu. Tampoc se sabia molt bé què feien amb ells quan els apressaven. Es desconeixia què passava dins dels camps d’internament i després als de concentració i extermini. Tot se va saber després i segur que s’horroritzaren i avergonyits optaren pel silenci perquè no són fets per a vanagloriar-se.
El relat de les vides de ambdues protagonistes mantenen la intriga, encara que  personalment he trobat més interessant la història del passat, la del Sara. Al meu parer, la història del present de Júlia és secundaria, especialment quan parla del seu matrimoni o de la filla. Pense que de vegades interfereix per a seguir el fil que més interessa, el passat de la família del marit i el de la família jueva. Jo ho entenc així. Però el fet de ser secundària no vol dir que sobre, simplement és un complement que ni sobra ni falta.
El llibre està ben escrit, el llenguatge emprat és clar i el relat està ordenat, hi ha equilibri entre narració i diàleg i no hi ha excés de descripcions. És novel·la històrica perquè esta basada en fets reals però el pes de les vides és major, per tant és història de personatges i de sentiments.
M’agrada que siguen protagonistes femenines i que demostren fortalesa. La xiqueta és forta i la periodista també, cadascuna lluita per diferent causa i a la seua manera però les dos lluiten pel seu destí i per la seua vida.
I m’agrada la recreació dels escenaris, els carrers de Paris, la campinya francesa, els camps on tancaven els jueus... l’escriptura transporta al lloc.
Després de la guerra el velòdrom continuà sent utilitzat no només per fer carreres ciclistes sinó per altres activitats i esdeveniments. Al capdavall l’any 1959 va ser enderrocat i al seu lloc fins fa poc uns anys hi havia un edifici d’oficines. I només una placa recorda el que allà passà. No sé si al final s’ha fet justícia, o no, però que la placa d’homenatge a les víctimes del velòdrom estiga abandona i qui la veu no sapia de què tracta dóna a entendre que hi ha molt del passat oblidat i moltes veus que no s’han escoltat.


142-LO QUE MUEVE AL MUNDO

Kirmen Uribe





“Lo que mueve el mundo” no ens descriu cap país en concret però si que mostra una realitat que no hem d’oblidar per a que no torne a passar. Es una història que entrellaça la duresa de les víctimes de guerra.

La novel·la de Kirmen Uribe ens transporta a temps de guerra, la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial i té a la ciutat belga de Gant com escenari principal. Que bonica és la ciutat de Gant, capital de Flandes, cultural, universitària...molt a prop de Bruixes i Brussel·les... totes tres són ciutats incomparables i precioses, hui en dia focus de milers de turistes que admiren la bellesa. El llibre també anomena sovint, la ciutat alemanya de Lubek prop  d’Hamburg, ciutat patrimoni de la humanitat, que he visitat recentment.

Kirmen Uribe ens conta una història real, amb ingredients inventats, daltbaix com la majoria d’autors fan, ( fem) i compta amb un protagonista principal però altres al voltant també rellevants.

Uribe fa un homenatge als herois anònims que en tots els temps han hagut i sempre hi haurà en tots els conflictes bèl·lics, és un tribut a aquells noms que no s’escriuen al llistat dels condecorats amb medalles però des de la seua posició de no visible en la que hi havia molts més, va contribuir amb una activitat perillosa i clandestina a intentar un món millor. Alguns d’estos herois tingueren sort i van poder contar-ho en primera persona, altres acabaren malament i el que se sap és per la història o pels relats familiars, per records o cartes que es guarden. És el que passa en esta novel·la.

“Lo que mueve el mundo” ens situa només començar, en l’any 1937, després del bombardeig de  Guernica, en el port de Bilbao, on un vaixell carregats amb xiquets i xiquetes bascos estan a punt d’abandonar el país per exiliar-se cap a una vida lliure de bombes.  Una de les xiquetes exiliades que puja al vaixell és Karmentxu,  té huit anys, i va a Gant a casa d’un escriptor anomenat Robert Mussche. A  Robert li canvia la vida amb l’arribada de Karmentxu. Robert es sensibilitza amb la causa espanyola formant part de la resistència durant la guerra civil d’Espanya. El lligam amb Karmentxu és molt fort, la considera com una filla i està present en els seus pensaments al llarg de tota la seua vida, malgrat que la xiqueta va retornar al poc de temps, a Espanya.   

Es una història amb histories amargues però alhora dolces. No només és un bon relat sinó que està escrit amb un estil càlid emprant una prosa poètica que atrapa al lector que gaudeix de la bona escriptura. Kirmen escriu amb uns frases plenes de sensibilitat, mostrant la dura realitat barrejada amb tendresa. I un exemple és quan Robert lluitant en la resistència durant la segona guerra mundial, és empresonat en un camp de concentració alemany on viu una i mil penúries.

M’agrada l’estil emprat amb una xicoteta esmena. En el fil narratiu Kirmen relata en tercera persona i en passat, però sense previ avis, només canviant de paràgraf la tercera persona continua però canvia de passat a present per relatar una escena concreta. La primera persona sempre fa que els lectors sentim més el que li passa al protagonista o la protagonista, que ens posem al seu lloc, que sentim el que en eixe moment sent. Però si la veu és del narrador, li lleva credibilitat. Tota la fiabilitat que desprèn la resta del relat es perd en estos moments en els que el narrador ho sap tot el fa i el que sent del personatge.

Llevat d’esta part, la novel·la, a sovint, emociona, bé mostrant la duresa de la guerra, el patiment, l’amistat, la resignació o l’amor.


Altre aspecte que valore de l’autor és la capacitat de condensar tot el que ha volgut dir en una novel·la curta de poc més de 200 pàgines. És un encert. Ho dic moltes vegades. Molta gent jutja les novel·les segons nombre de pàgines i estan totalment equivocats, així lligen els llibres quan més grossos millor.  I eixa mateixa gent, no se n’adona que de vegades és més complicat escriure una novel·la curta que llarga, perquè saber sintetitzar és molt important i de vegades complicat. Des d’aci, doncs, reivindique que les novel·les “breus”, que no arriben a 300 fulles,  no siguen considerades de “segon fila”.


nº141- A LA PLATJA DE CAMUS

Elvira Cambrils



En el món literari hi ha molts autors i autores, alguns noms ens sonen més que altres, tenen més publicitat o públic, tenen més èxit de vendes o estan més mimats per les llibreries i editorials que els promocionen. L’atzar em va portar un dia a saber sobre Elvira Cambrils, sobre la seua afició viatgera i sobre els seus llibres en els quals estan presents les realitats que va  descobrint. 


Només unes primeres paraules virtuals em van servir per saber que Elvira i jo teníem molt en comú. Quan vaig escoltar de què tractava el seu darrer llibre “ A la plaja de Camus”  ja tenia clar que tenia que llegir-lo.  I a més a més necessitava conèixer-la. Tenia que parlar amb ella. No va ser fàcil, ella de la Safor i jo de la vall d'Albaida, però al final es va donar l’oportunitat durant la setmana del llibre en català a Barcelona, quan les dos anàvem a presentar una novel·la. Llàstima que fora un encontre breu, però les xarxes socials ens permeten xerrar de tant en tant i compartir pensaments.

“A la platja de Camús” parla sobre Algèria. Qui em coneix sap que Algèria és l’eix principal d’una de les meues novel·les, “Entre dos mons”,  basada en un viatge personal a un país que, estant tan prop, alhora està tan allunyat del nostre. Per això sabia que Elvira i jo teníem moltes coses a xerrar. Ens unia Algèria. Sabia que d’alguna manera o altra, el seu llibre, “A la platja de Camús” complementaria el meu llibre “Entre dos mons”. Sabia que serien mirades diferents però focalitzades en un mateix lloc i en èpoques diferents però al capdavall mostrant un país que la majoria de les persones desconeix i del qual es creen  idees tergiversades.

El llibre d’Elvira recrea l’Algèria quan hi vivien els valencians que anaren a Alger buscant una vida millor. La buscaren i la trobaren. I no n'eren pocs, eren moltes families les que deixaren tot per refer la seua vida. Espanya estava en postguerra i hi havia pocs mitjos per sobreviure. Per altra banda l’Algèria francesa era moderna. L'Algeria francesa els va rebre amb una mentalitat oberta. I quan aquells joves, xics i xiques, tornaven de tant en tant al seu poble, destacaven per avançats i progressistes, tenien idees més modernes comparant-les amb les idees tancades que existien en els pobles on havien nascut.

A la novel·la  també s’hi veu la vida dels àrabs envaïts pels francesos i la dels francesos que es convertiren en “Pieds Noirs” en ser expulsats del país. Aquella data va ser històrica. Va ser el 5 de juliol de 1962 quan França va reconèixer la independència d’Algèria i va suposar l’expulsió d’un milió de colons europeus, així com també van haver d’eixir minories ètniques religioses com els jueus. Jo tenia un amic, Guy, malauradament va morir fa uns anys i francès nascut a Algèria, que en sabia molt del tema. Guy va ser expulsat de França i considerat un Pied Noir. Gràcies a la novel·la d'Elvira Cambrils “A la platja de Camús” he pogut reviure les fructíferes xerrades amb Guy quan estava preparant la novel.la “Entre dos mons”. I m’ha alegrat recordar-lo emocionat parlant del seu estimat país on va néixer i que considerava propi.

Guy, que tenia avantpassats valencians com els personatges de  “A la platja de Camús”, em transportà a l’Algèria del passat. Guy m’explicà aspectes familiars com el que son pare era cantant aficionat, em contà sobre una Verge a la que anaven musulmans i cristians tots junts a resar... em contà sobre la riquesa del país en petroli i  gas... i sobre la història. 

I  la part que més l'emocionava i en la que sempre acabava amb llàgrimes als ulls era la de la guerra. Quan arribà la guerra a Algeria Guy tenia uns 20 anys i es va veure obligat a lluitar i anar en contra d’alguns que fins el moment eren amics. Així són totes les guerres i així va ser la guerra de la independència algeriana que acabà l’any 1962, una guerra  que tan bé mostra Elvira en la novel·la. Molt del que em contava Guy ho he vist escrit en " A la platja de Camús". I destaque entre tot, les idees contraposades dels que hi vivien: “estem a casa però sabem que també es casa seua”. Com deia Guy, no sempre se n’adonaven que els algerians, amos de la terra, estaven vivint com a ciutadans de segona,  però era així i algun dia havia d’esclatar la guerra.

I quan va arribar el final del conflicte, els valencians i els francesos considerats invasors, van haver d’exiliar-se de nou. Per als valencians era un segon exili. I van tindre que fer vida en ciutats que els miraven amb recel. Van tindre que començar de nou amb la càrrega de la vida viscuda a Algèria a les esquenes.

En la novel.la hi ha molta investigació, es nota. Hi ha estidi previ dels llibres de Camús, de cançons franceses, de la vida dels valencians en aquelles terres... I altre detall interessant és que l’autora diu que ha escrit sobre d'Alger sense conèixer la ciutat però, jo que si la conec, puc dir que ho ha fet bé perquè amb el seu relat ens hi trasllada. De la mateixa manera que ens trasllada a Perpinyà o Narbona, ciutat que m'agrada molt i trobe acollidora amb el seu canal de Robine, un preciós pont de flors i el mercat les Halles, que també anomena en la novel·la. 

I és que, viatjar maleta en mà  és un gran plaer però viatjar llegint també ho és.

Emprant un llenguatge curat i bonic i saltant en diferents èpoques on va deixant parlar a diferents personatges, Elvira ens mostra estes vides del passat junt a uns nous protagonistes del present, alguns hereus d’aquella vida i altres desitjosos de conèixer-la. I també va mostrant temes que preocupaven aleshores i a hores d’ara preocupen. Parla del tema de la territorialitat tan en boga últimament així com del tema de les venjances i de com tirar endavant les relacions humanes que es deriven front a tant de conflicte. Però per damunt de tot, està l’amor com un tema fonamental, junt a la idea d’optar per la concòrdia per a conviure, com deia Camús, un Pied Noir que fins l’últim moment va lluitar per eixa convivència. Camús és un protagonista més de la novel·la.

Rellegint el que he escrit pense que tal volta la ressenya ha quedat molt personal i siga subjectiva. Segurament és cert, però hi queda, és el que “ A la platja de Camús” m’ha inspirat. És el que en pense i vull contar.  Espere que estes apreciacions personals no importen per motivar a llegir este interessant llibre del que m’ha agradat tot: el que conta i com ho conta. És important conèixer el que passa o ha passat pel món i també és important saber part de la nostra història i Elvira ho fa traient a la llum la vida d’alguns valencians que durant molts anys foren feliços en terres algerianes.

Ara sé que a Elvira i a mi ens uneix a més a més del plaer d’escriure i de viatjar,  la visió de la vida. Totes dues pensem "fermament" que el món s’ha de veure amb ulls de tolerància i  respecte, i amb el cor obert front a la diversitat.

140-LA VIDA DE LOS OTROS
Florian Henckel von Donnersmarck



La vida de los otros” és una gran pel·lícula ambientada en el Berlin de l’Est durant els últims anys de la guerra freda, concretament des de l’any 1984 fins a l’any 1989 i mostra com s’hi vivia en la zona soviètica berlinesa. Al final la pel·lícula s’allarga fins l’any 1993 per mostrar un desenllaç que, per ser tan simple, és perfecte i adquireix força.
Vaig veure la pel·lícula per primera vegada ja fa temps i m’agradà, i molt. Però aleshores em va resultar impossible escriure ressenya perquè només pensar en la situació m’esgarrifava posant-me en la pell dels protagonistes i de la gent que vivia en la part de l’Est berlinès. I pensar-hi em feia pensar en la meua ignorància. No em podia creure que tot allò passara en el mateix any just que jo havia aprovat una oposició de treball i estava feliç. I no deixava de pensar que mentre jo estava tan contenta amb el meu lloc de treball assegurat, en altra part d’Europa hi havia gent condicionada i pressionada pel govern. La coincidència de l’any em va fer reflexionar-hi sobre les bombolles personals en les quals vivim sense assabentar-nos del que passa en l’exterior.
Així era. Havia llegit sobre el tema, havia escoltat noticies, havia vist la pel·lícula “Good ByeLenin”, que siga dit de pas és divertida i agradable de veure mostrant la tragèdia en forma de nostàlgia i no de manera tan contundent...però realment no m’havia parat a pensar en el seu significat plenament. Veure “La vida de los otros”, em va obrir uns ulls que fins el moment veien però tal volta no miraven, i hi ha molta diferencia entre els verbs. Em vaig adonar que era una ignorant i eixe era el motiu pel qual no en podia parlar, m’avergonyia no ser conscient de la història que m’envoltava. La pel·lícula es va fer l’any 2006 i és cert que fins el moment no havia vist de forma tan evident les funcions de la policia Stasi en la República Democràtica Alemanya, que de democràtica no tenia res.
I quin control sobre la gent! Eren més de 100000 empleats en la policia Stasi, a més a més de milers d’informants reclutats.  S’obligava espiar als amics, familiars i veïns,  i la gent ho feia bé per amor al comunisme o per por a represàlies si no es complia.
Els intel·lectuals estaven en el punt de mira perquè havien de ser transmissors dels valors del govern i podien adoctrinar amb el que feien o deien. I intel·lectuals hi havia de tot tipus: els que acceptaven el règim convençuts, els que vivien resignats i els inconformistes. A estos dos últims grups pertanyien la majoria i eren els que més patien la paranoia del regim comunista. I tanta paranoia acabà fent que els millors artistes acabaren exiliant-se, fugint o suïcidant-se. Eren els que veien clarament el que passava i no ho acceptaven. Mirant la pel·lícula pensava en la hipòtesi què jo mateixa haguera pogut ser una de les persones controlades, l’atzar va fer que jo nasquera en un lloc i no en altre.
Este estiu he estat a Alemanya i durant el viatge vaig tornar a veure la pel·lícula i de nou  em va atrapar. No podia deixar de mirar-la. Com ja sabia la trama em vaig dedicar a no perdre detall de cada imatge i intentant posar-me en la pell de cada personatge.
Dels considerats sospitosos se sabia tot el que feien. I gent sospitosa hi havia molta. Els edificis estaven plens de micròfons i càmeres. La policia escoltava les converses que pogueren delatar a la persona espiada i veien cada minut de la seu vida. Quan estava per Berlin fa uns mesos,  vaig veure alguns dels edificis que estaven totalment cablejats. Una  vegada tombat el Mur, en restaurar-los es van descobrir parets plenes de cables amagats. I la gent ni sabia que ho tenia!. I la gent vivia i parlava despreocupada mentre la policia escodrinyava la seua vida.
La pel·lícula es va filmar en Berlín l’any 2004, en els llocs autèntics havent d’adaptar alguns espais a l’estètica del passat. Tot Berlin en va impactar per la diversitat o per la història que comporta, però va ser molt interessant passar per davant de l’edifici de la Stasi o també per altres llocs que van servir d’escenari a la pel·lícula, com  Karl-Max-Allee. I quan passejava pels seus carrers i m’entropessava amb gent gran, mentalment i incoscientment calculava l'edat per si hauria viscut durant eixos anys separats pel Mur, no podia evitar pensar en quin costat viuria i què pensava del passat.
Curiosament recordava la pel·lícula en blanc i negre i en veure-la per segonavegada em vaig adonar que no ho és. Però és que tot en la pel·lícula és gris: l’ambient de desconfiança és gris, els policies són ombres fosques que pul·lulen al voltant dels sospitosos espiats i especialment el policia protagonista és el més gris de tots vivint la vida dels altres a traves de càmeres i veus enregistrades. No té vida pròpia sempre tancat entre les quatre parets sense mobles, alimentant-se de menjar preparat i rebent la visita d’una prostituta. A més a més el govern feia llistes negres.
“La vida de los otros” parla entre altres temes  de corrupció,  de perdó, de supervivència o de conviccions. En tot cas és la vida en RDA basada en dos protagonistes oposats però que en realitat no estan tan allunyats un de l’altre. Tot el que va viure el personatge protagonita intel·lectual acaba escrit en un llibre dedicat al policia que a poc a poc evoluciona en les seues  contradiccions i desenganys. No dic més per no desvetllar contingut ni final. 
La pel·lícula va guanyar l’any 2006, un merescut Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Va ser el moment quan tothom vam saber més sobre RDA i el continu espionatge. Este estiu en Alemanya, i concretament en Berlín, he aprofundit en el tema de la separació entre la zona oriental i occidental i ara si que sóc conscient de la vida que portaria la gent durant els 28 anys que va estar en peu el Mur de la Vergonya.




nº 139-LLIURES ciutadanes del món

Carmen Alborch



24 d’actubre de 2018 moria CARMEN ALBORCH, hui fa un any. Carmen Alborch, doctora i professora de dret, que va ocupar nombrosos càrrecs entre els quals destaca haver estat de directora de l’IVAM i haver ocupat la cartera ministerial de  cultura del govern espanyol durant tres anys,  quan encara era poc habitual veure cares femenines al govern, va rebre molts premis per la seua tasca per la igualtat social entre dones i homes. Carmen Alborch era una persona preocupada per la cultura i difondre-la i tindre les idees en este aspecte és signe de ser una persona culta.

Libres és, junt al Solas i Malas una trilogia sobre els drets de les dones i feminisme.

Fa mols anys vaig llegar “Solas” i m’agradà per dignificar l’estat de la soltería i la soletat. Carmen mostraba en aquell llibre converses i reflexions i lectures de dones de la seua generació. L’esta civil és el que menuys importa , deia l’autora, el que s’ha de lluitat es per la cooperació i l’afecte. El llibre Malas no l’he llegit, però sé que refelxiona sobre trencar les exprectaves tradicionasl i ser “menys obedients.

En “Libres, ciudadanas del mundo” l’últim llibre de la trilogia publicat al 2004,  ens parla d’extraordinàries dones contemporànies que són importants però només conegudes en àmbits reduïts. Són dones valentes, compromeses que caldria imitar, dones que desitgen la llibertat coma eina per a dignificar les persones,  dones constructores del món, de vides plenes de valentia i sentit comú. Són dones amb vides creatives i dignes que han pres decisions que han marcat la seua vida i la de molts, dones defensores dels drets humans pioneres, innovadores, hàbils, fortes…dones que amb el seu exemple ajuden a eliminar la inseguretat de la resta de persones. Són estímul de que el canvi es possible. Són dones amb el qualificatiu d’excel·lència. Cap d’elles ho ha tingut fàcil, totes són líders malgrat ser poc conegudes. És el que em crea malestar, sabem què fan  i què no fan “famosillos” que no ha fet res per a ressaltar en la vida  i tothom coneix, i  en canvi no en sabem res d’altres realment valuosos per a la humanitat. No és just, encara hi ha molt que canviar.

Es un llibre didàctic i enriquidor, no només ens mostra la vida de la protagonistes sinó que explica al detall les circumstàncies que l’envolten i que han contribuït en gran mesura a que siguen com són i actuen com han actuat.

És un llibre que et transporta amb bona narrativa a  diversos llocs del món i la problemàtica que viuen una gran part de la població perquè cadascuna de les 9 dnes representades procedeixen de diversos punts geogràfics.

Així que llegir el llibre de Carmen Alborch ens obri una finestra al món i als seus problemes en general.

Coneguem la problemàtica de la deforestació en l’Amazònia de la mà de MARINA SILVA. Un problema que va comportar misèria per a moltes famílies que es veien sense res mentre altres engreixaven les butxaques amb la riquesa del terreny. També va comportar, malauradament, el genocidi de nombrosos grups ètnics d’indignes.

Amb l’autora del llibre El color purpura, ALICE WALKER, neta d’esclaus,  sabem del patiments de la dona africana del passat i en l’actualitat. No només va escriure este llibre tan conegut, especialment desprès de convertir-se en pel·lícula, també va escriure altres relats, assajos i poemes sempre centrats en a lluita dels afroamericans, especialment dones que son testimoni de societats racistes, sexistes i violentes.

RITA LEVI-MONALCINI era una científica i neuròloga italiana que va viure en època del Mussolini i dels nazis. Carmen ens conta l’entorn del nazisme que la va envoltar mentre anava preocupada ens investigacions importants que la van dur al  descobriment del primer factor de creixement conegut en el sistema nerviós i a  guanyar el premi Nobel de medicina l’any 1986, convertint-se aixi en la quarta dona guardonada amb este premi al llarg de la història. Els seus descobriments han ajudat a comprendre el funcionament de les cèl·lules.

Carmen Alborch para l’atenció en la premi nobel de la pau de l’any 2003, la musulmana irani SHIRIN EBADI, la veu de qui no tñe veu  que va aparèixer a fer el discurs a Oslo sense vel i amb un discurs contundent i clarament reivindicatiu explicant la stuació de la dona al món que l’envolta i la lluita contra l’integrisme islamic. Advocada i jueva al seu país va haver d’abandonar el,càrrec despres de la revolució islamica l’any 1979. Va destacar, com la resta de done sselcionades per Alborch en este llibre,  per la lluita constant per la democracia  ipels drets humans I ella ho tenia molt dificil i aixi i tot va ser molt valenta no fent cas a les constants amenaces que atentaven contra la seguretat personal. Les amences van continuar cada vegada que mostrava cara a occident una cara que el seu pañis no volia mostrar.

Presentant-nos a ADRIAN PIPER Came alborch divaga sobre que és ell’art i é quq la protagonista d’este apartat és una filosofa  concetual que a traves de l’art mostra la reivindicacio social, politica feminista i busca la provocació com una nova manera de reflexió. Adrian Pipe, de pell blanca nacuda en familia de negres de Harlem  paral sovint sobre xenofobia perquè sap perfectamnet del tema.

La societa hindú queda plasmada prensentant a la següent protagonsta seleccionada per Albosrch, VANDANA SHIVA, una activista en favor de l’ecofeminisme qualificada com l’heroina ambiental. Impulsa a done s agricultores a recuerar el tradicional paper que havia tingut durant segles, al guardar les llavors per preservar l’especie i tornar-la a plantar. Aixi Shiva es nega a obeir les lleis internavcionals de comerç i es nega a catar les regles de l’economia de mercat per crear el seu mercat independent.

MARY ROBINSON és política i advocada irlandesa, va ser la primera dona presidenta del seu país amb preocupació constant pels drets humans i per la pau.

La xilena, metge i politica MICHELLE BACHELET JERIA va ser presidenta del país en dos periodes no consecutius. Michelle sap que és l’ exili politic i les tortures.

MARILYIN WARING, Política i intel·lectual feminista nascuda a Nova Zelanda, va escriure el llibre “Si las mujeres contaran ” desafia els homes politics i economistes analitzant amb una mirada global, l’economia moderna destacant que l’economia dominant ignora el treball no





LA CASA ALEMANA
Annette Hess

Qui llig les meues ressenyes sap que dic sempre el que en pense. Generalment escric sobre llibres o pel·lícules que m’agraden i si hi ha critiques negatives no dubte en expressar-les. I hui ho vaig a fer ressenyant “La casa alemana”. I comence criticant la llibreria on el vaig comprar. El llibre el vaig adquirir en una "molt coneguda", on junt a altres seleccionats ocupava moltes prestatgeries i taules. I és que malauradament fins i tot, en els llibres hi ha classes socials. És el que critique. Hi eren els llibres que tenen editorials fortes que paguen per ocupar el lloc privilegiat. I no tots els llibres exposats són bons ni estan ben escrits. Però hi estan i avalats per critiques sempre favorables en la solapa. I sincerament, ja ni em fie si són vertaderes i em fan pensar que tal volta són inventades o comprades per a que facen l’efecte iman, un captivador iman en el que els lectors ens solem deixar atrapar.

No va fer falta preguntar si el tenien o no, el llibre estava a la vista. Com no ser un dels llibres més venuts quan està per tot arreu exposat? Una vegada més em  va fer reflexionar-hi sobre el fet evident que la majoria de les llibreries ens venen als lectors els llibres que els interessa vendre, els que tenen un màrqueting molt fort. De fet ho vaig corroborar quan vaig preguntar per un títol d’una autora valenciana i ni sabien qui era, ni de quin llibre en parlava i fins i tot,  al venedor  li costava pronunciar el cognom i el títol demanat. Cert que em fa vergonya que estes coses passen en València en un centre comercial cèntric que presumeix que té de tot. 

Enfadada i intrigada per saber què tenien en valencià, vaig rebuscar i si que en tenen llibres però uns pocs situats en una prestatgeria arraconada i només de l’editorial Bromera. Aixi que bé es pot dir que Bromera és una privilegiada de ficar cap entre tanta editorial potent!. I quan vaig preguntar sobre llibres d’altres editorials em contestaren: “Uff tal vez cueste encontrarlos”

Volia llegir una història concreta sobre Alemanya i els nazis, el llibre ja l’havia vist promocionat a les xarxes socials. Editorial rica és sinònim de promoció segura en tots els llocs. Vaig llegir la contraportada i com no tenia temps d’anar a altre lloc i mirar més, el vaig comprar convençuda que anava a trobar-me una gran història, una història amb  majúscules de les que recordes passats els anys. I no va ser així, tal volta tanta expectativa va fer  que em defraudara.

El tema si que em va semblar interessant. És la història basada en un judici real i tot des de la perspectiva alemanya. El judici va transcorre  l’any 1963 i era contra uns oficials de les SS dels camps d’Auswitch. He estat a Polònia i al camp de concentració i el d’extermini i m’atreia la idea de llegir més sobre la barbàries i les injustícies ocorregudes contra el poble jueu. També era una manera d’introduir-me un poc més en la història d’Alemanya, país que anava a visitar a les poques setmanes. Abans de fer un viatge, solc documentar-me amb llibres, documentals i cine perquè m’ajuda a entendre i assaborir més el país.

El vaig llegir amb avidesa i malauradament des de la primera línia vaig trobar  aspectes que em desagradaven. Sé que la culpa no la té l'autora. Per a mi el llenguatge és fonamental i són les frases ben escrites les que em capbussen en el que es conta. Jo jutge a traves de la manera com està escrita una obra perquè és la que em captiva o no. I en este cas, llegia i perdia el fil corregint mentalment el que jo veia que no estava ben escrit o millor dit traduit. No puc entendre com una editorial de renom traga a la llum una traducció de tan poca qualitat. No se si m’explique. No vull que es mal interpreten les meues paraules.

Segurament l’autora Anettet Hess en la versió original alemanya haurà escrit frases correctes morfològicament parlant, però en la traducció espanyola hi ha algunes expressions mal formulades, altres poc formals com “d’anar per casa” que són uns castellanismes que vulgaritzen el text i que no corresponen al context. També he trobat falta de concordança de verbs, l’ús incorrecte d’alguns pronoms i frases interrogatives mal formulades. I un detall fóra de lloc com cridar al 112 que en 1963 la Unió Europea encara no l’havia unificat com numero d’emergència. O si que existia i estic jo equivocada? Tot em saltava a la vista com un semàfor en roig i em paralitzava la lectura. Era inevitable no enganxar-me. Llegir un text tan mal traduït feia que contínuament perdera l’atenció.  

I pensar que el 90% de les critiques que he llegit sobre este mateix llibre són lloances! No  entenc per què s’ha deixat passar tanta errada i tampoc per què no hi ha critics de professió que es posen les mans al cap front a tantes frases mal expressades.  Pot passar i passa, que de vegades la persona encarregada de la correcció de l’editorial no veu errades simples que no són importants per a la lectura. Això queda perdonat, com autora m'ha passat i com lectora n’he vist moltes i en diverses editorials, grans i no tan grans. Però en este cas, es veu clarament que darrere de la traductora que ha traduït el text al castellà no ha hagut cap persona revistant  el text. Han pensat que amb la traducció n’era suficient. I estem parlant de l'editorial Planeta, que és de les "grans"!

La primera part és lenta i en gran part sobra, és un preàmbul excessivament llarg que no aporta res. I jo em pregunte, per què hi ha tanta obsessió en que les novel·les han de ser llargues. Hi està “Seda”, una de les millors novel·les que he llegit el la meua vida i és molt curta. Llegint a trompicons per culpa de les frases mal fetes vaig trobar uns personatges buits i sense  aprofundir i una trama totalment previsible dirigida per uns protagonistes amb els que es difícil tindre empatia. Eva, la filla d’un restaurant de Frankfurt que és traductora, és una jove estereotipada i el nuvi també. La protagonista mostra una evolució i maduració que la fa més forta, és cert, però al capdavall, el conjunt del llibre deixa questions no resoltes i un final precipitat i absurd.

I després està el narrador omnipresent i que a mi, particularment, en algunes ocasions em molesta perquè descaradament ho sap tot, el que passa i el que no, el que pensen tots, el que senten.... Tot. I no m’ho crec. I en llibres d'esta temàtica llegir un text que siga creible és fonamental. 

Però no tot és negatiu. La base del la novel·la és bona, el tema de l’holocaust és un bon recurs i important per a traure a la llum. Parlar de culpabilitat o el  perdó i el càstig que es mereixen els culpables a traves de la mirada alemanya està bé. També dic que la novel·la es llig fàcilment, tal volta perquè l’autora és guionista i descriu molt l’ambient. De fet, mentrestant llegia, imaginava mentalment una pel·lícula que, per altar banda,  crec que ja està aparaulada. El capítol  quan la delegació alemanya es passeja pel camp de concentració i extermini polonès, m’ha fet recordar el meu passeig particular quan hi vaig estar, on se me posaren els pèls de punta imaginant el passat. També estan bé les sessions del judici explicant, sense detallar molt, el sofriment, fa situar-nos en l’atmosfera asfixiant de la víctima.

Però reincidisc en que tot m’haguera agradat molt més, n’estic segura,  si la versió castellana haguera estat escrita amb un llenguatge curat. No puc perdonar esta manera de destrossar la llengua. 



UNO DOS TRES

Billy Wilder



Quan visite un país m’agrada informar-me abans llegint llibres o mirant pel·lícules que em facen entendre el seu passat o el present, que em mostren realitat. M’agradà empassar-me d’història i de paisatges i després escoltar el que em diuen quan estic allà i veure amb els meus propis ulls i així contrastar idees. Amb tot, al capdavall em faig  opinió pròpia. És com un ritual. Este any he visitat Alemanya.

Pel·lícules en les que apareixen ciutats alemanyes hi ha i n’he vist moltes. Ara recorde l’entranyable i recomanable GoodBye Lenin que tan m’agradà  i tinc ressenyada al blog perquè sempre la veig amb un somriure a la boca i també recorde la totalment oposada “La vida de los otros” que també m’agrada molt però em deixà un sabor amarg. Totes dues mostren el Berlin d’anys passats, el de l’època recent acabada la guerra, i mostren molt la part soviètica. La primera pel·lícula, quan el mur caigué i la segona en plena guerra freda quan la policia vigilava per a que cap persona se n’eixira de la norma.

I hui he vist una pel·lícula de les d’abans, de 1961, tot un clàssic dirigit per Billy Wilder que mostra el Berlin durant la guerra freda des de la perspectiva occidental.

“Uno, dos tres” és una pel·lícula que transcorre a un ritme àgil, més bé frenètic, protagonitzada per un directiu de la multinacional Coca Cola establert al Berlin occidental intentant obrint mercat en el Berlin oriental i en Rússia, si es presenta. Tot és qüestió d’eixamplar fronteres i fer que tothom bega el refresc americà que ell representa. El protagonista somnia pujar de càrrec i anar a Londres i mentre espera, un dia rep l’encàrrec del seu cap per a que tinga cura de la seua filla de disset anys que està fent turisme per Europa. Sembla fàcil però no ho és. La jove, un poc forassenyada, s’escapa cada nit a la part oriental perquè ha conegut un jove socialista, i  només conèixer-lo  s’ha casat. El directiu de Berlin ha  d’arreglar la situació perquè en saber-ho el pare, que en hores arribarà,  ja s’ha acabat el seu ascens en el lloc de treball desitjat. No li queda altra que iniciar una farsa típicament americana i transformar el jove revolucionari en un gendre digne i exemplar. Tot ho fa  a contrarellotge, en menys dels que es tarda en dir “un dos i tres” per evitar un conflicte internacional i personal, perquè amb la dona tampoc les té totes les de guanyar.

És una comèdia divertida cent per cent, malgrat tindre algunes situacions que estan passades de moda i no serien adients en temps actuals.  Hi ha acudits cada segon i tots amb to de veu excessivament alt, imagine que segons seria la moda en les pel.licules d’aquella època. Cridar fort va unit al ritme accelerat. Però tot es perdona perquè esta pel·lícula s’ha de veure sabent quan està feta, no s’ha de jutjar amb mirada actual. El guió és fantàstic i ben filat i l’elecció del fons musical acompanya l’agilitat. Diuen els entesos que el protagonista, James Cagney, fins el moment conegut per papers de gàngster, es va esgotar tant que va tardar 20 anys en tornar a treballar en  altra pel·lícula. Cert que el seu paper seria tremendament esgotador memoritzant tanta quantitat de frases continuades que  bombardeja sense pausa totes juntes en una seqüència, de tiró, sense descans, i sense deixar treva a l’espectador que no pot perdre el fil del que està escoltant.

La pel·lícula està inspirada en una obra teatral de 30 anys abans, adaptada als esdeveniments de l’època. Billy Wilder es burla amb sàtira continua de tot, amb caricatures dels personatges i de les situacions, dels capitalistes i dels comunistes. També dels nazis i s’entén sabent que ell és d’origen jueu i la família passà les conseqüències fatals dels nazisme  hitlerià.

Apareixen imatges de Berlin, avingudes, places, la plaça on està l’església no reconstruïda, també l’aeroport de Tempelhof des de 2008 en desús i hui en dia reconvertit en zona de picnic i esports, i la porta de Branderburg. LINK Tanmateix Billy Wilder mentre rodava la pel·lícula va patir un contratemps. La nit del 12 al 13 d’agost de 1961 es va alçar el mur que dividiria la ciutat durant molts anys. Billy Wilder es va veure obligat a enllestir  la pel·lícula en altre lloc. Imagine com es quedaria de bocabadada tota la població alemanya.  Billy Wilder també.  Les autoritats de l’Alemanya oriental no li van donar permís per rodar a la porta de Branderburg. Van haver de traslladar-s’hi als estudis en Munich i recrear un set amb escenaris ficticis simulant els reals amb  els que van començar.

La pel·lícula va estar nominada a l'Oscar a la millor fotografia en 1961 però no va ser un eixit de taquilla, tal volta hi havia massa ironia que no es va entendre el públic de l’època. Quan es va reestrenar, després de la caiguda del mur, els alemanys van anar a veure-la en massa i ja va ser acceptada.  

Hui en dia se la considera un clàssic del cine pel que conta i com ho conta, per la mestria de la direcció,  la valentia per fer-la i per l’actuació bordada del protagonista.
*****

nº136- GIRL

Lukas Dhont

Fa setmanes vaig veure una pel·lícula boníssima i alhora fortíssima: "Girl" del director Lukas Dhont. Si així, ho dic amb adjectius superlatius. I m’abelleix compartir les meues reflexions perquè la considere una pel·lícula necessària per crear empatia entre qui no entén de  respecte ni tolerància amb qui no és com ell. Vull donar a conèixer esta valuosa pel·lícula per a que, qui no sapia mirar amb ulls de tolerància, s’ensenye. Vull mostrar-la per a crear debat sobre un  tema que està guanyant visibilitat però encara li falta molt per a ser total.

En este apartat del blog solc ressenyar pel·lícules de viatges o amb fons d’algun lloc que em transporta a algun indret conegut o desconegut, però que em resulta atraient, doncs esta pel·lícula "metafòricament" parlant també és un viatge.

Girl és una fugida buscant la llibertat per desfer-se d’una angoixa i opressió. Girl és el retrat d’una vida real (Nora) i a mi m’ha recordat a casos que conec que són similars. En este cas és una xica atrapada en el cos d’un xic, una jove de 15 anys que està obsessionada per abandonar la presó en la que viu. Lara, que és el nom de la protagonista, riu per fora però plora per dins, però fins i tot la felicitat externa és trista, se li veu en la mirada, en l’actitud front al que l’envolta.

M’alegra que haja estat valorada i premiada en molts festivals, ja és un pas per a fer-la més visible. Però dubte  sobre l’acollida del públic que, al capdavall, prefereix veure pel·lícules més comercials i fàcils de digerir. Jo mateixa vaig veure la pel·lícula junt a tres persones més en una gran sala buida. I em dol pensar que pel·lícules com esta passen desapercebudes en la societat. Realment la pel·lícula arriba a ser claustrofòbica perquè és com se sent la protagonista. 

És un drama perquè a més a més Lara vol ser ballarina, el cim de l’elegància femenina,  és el  somni que l’encoratja a la lluita. I generalment les ballarines comencen de més menudes la disciplina i l’entrenament, per la qual cosa, Lara necessita més esforç que la resta d’assistents a l’acadèmia.

El paper de Lara l’interpreta un jove ballari que mereix critiques excel.lents, perquè actua de manera impecable, millor impossible. Està brillant. Va haver d’aprendre a ballar de puntes i només ell sabrà el que patiria en l’aprenentatge.  Pràcticament apareix en quasi totes les escenes de la pel·lícula, amb primers plans que, amb la mirada o altres gestos facials, mostren els sentiments que l’afecten. També mostran sovint el cos que tant odia. Fa un paper totalment creïble amb molta sensibilitat en la interpretació. Per moments mentre veia la pel·lícula pensava que l’actor belga Victor Polster s’estava interpretant a si mateix. I no és així Victor és un ballarí professional que ha sabut interpretar amb gran professionalitat a un transsexual.

La pel·lícula mostra la falta d’adaptació al món, partint de la pròpia aparença de la protagonista que no encaixa en el seu cos. Mostra una lluita constant. Lara lluita pel tractament hormonal que requereix un procés i unes condicions físiques adequades, pel patiment degut a l’assetjament de certes xiques companyes, contra l’obsessió d’anar de pressa que comporta perdre la paciència mentre arriba l’operació necessària...per la lluita contra el seu cos  per aconseguir la flexibilitat pròpia de la ballarina. I  tota l’angoixa traspassa la pantalla i es fa present entre els espectadors. Jo mateixa estava angoixada i patia...patia molt.

Per sort no ha de lluitar contra la família perquè la recolza. El pare només vol entendre i li pregunta constantment i per a Lara tanta pregunta també és motiu d’angoixa. Perquè és difícil explicar el que l’apressa i obsessiona, perquè les paraules no poden definir el sentiment de frustració quan no veu els avanços amb la rapidesa que desitja.

La desesperació la du a no escoltar el que li recomanen i al capdavall la du a  un desenllaç que no desvetlle però que ha causat controvèrsia entre la població transexual i ho puc entendre perquè cada cas és diferent. No dic més.

Aixi que benvingudes siguen estes pel·lícules que donen visibilitat al que està amagat, que en vinguin moltes més altres. Encara que tinguin públic minoritari. Als que ens agrada este tipus de bon cine, som fidels i intentem captar amb els nostres  comentaris nous afiliats.

I com no... un gràcies ben gran a qui contribueix a que els espectadors puguem veure pel·lícules no taquilleres. En el meu cas el meu agraïment és al cine de la TV-2 i especialment el cine club Utiye d’Ontinyent que programa amb encert sempre pel·lícules de qualitat, la majoria en versió original, que és  altra manera de veure el cine en el que es capta més l'essència. 


nº135-LA SILUETA DEL OLVIDO

Joaquin Camps



Hui faig una ressenya especial, perquè no em limitaré a escriure sobre un llibre sinó sobre un escriptor i les seues dues novel·les. A més a més, també és especial perquè mentre escric estes paraules em dóna la sensació que li les estic dient cara a cara a l’autor. I això és una excepció. De fet, moltes d'estes paraules escrites, ja li les vaig dir fa uns mesos quan va acudir reclamat pel club de lectura d’Ontinyent i vaig seure al seu costat durant l’acte de presentació de "La silueta del olvido" i en el sopar-tertúlia posterior. Quin goig!

Parle de Joaquin Camps i els llibres que aconseguiren atrapar-me des de la primera línia com feia temps no ho feien altres. I això que no sóc una gran lectora de novel·la de gènere policíac! Però és que els llibres de Camps tenen molts altres ingredients que les enriqueixen i les completen, que no són simplement policies i assassinats.

Joaquin Camps va publicar la seua primera novel·la “La última confidència de Hugo Mendoza” fa quatre anys i em va captivar,  així  que des d’aquell moment esperava amb impaciència la segona. I este any ha arribat “La silueta del olvido” que no m’ha decebut en absolut i l’aconselle. A més a més, ha rebut el premi Azorin de novel·la 2019 competint amb 215 novel·les, algunes procedents d’Europa i d’Amèrica. També cal dir que és un premi de prestigi que han guanyat prèviament escriptors de renom com  Gonzalo Torrente Ballester, que va ser el primer l’any 1994, Luis Racionero, Dulce Chacon...Espido Freire...la llista és llarga.

Joaquin és de Gandia, és economista i catedràtic de la universitat de València. Hi ha qui diu que això de saber de números és incompatible amb escriure bé. Esta novel·la i l’anterior, demostren que eixe pensament és una equivocació, un prejudici i un tòpic. Més bé al contrari, entendre d’altres matèries fa veure i escriure des de diverses perspectives i això sempre enriqueix un text. Joaquin escriu bé i sap enganxar al lector. 

Joaquin ha dit en alguna ocasió que la literatura crea mons que l’ajuden a respirar millor quan la realitat asfixia. I té tota la raó, perquè escriure suposa desconnexió del món que ens envolta per poder s’hi connectar al que està creant. Per això entenc perfectament que un expert en economia com ell, escriga novel·les que no tenen a veure amb el seu àmbit de treball. Escriure és evadir-se i és el que fa quan té una novel·la entre mans.

La novel·la, que té molta intriga, és la suma dels personatges i del que es passa, les situacions que viuen i les emocions que experimenten, que per altra banda van variant segons el moment. I de tots els personatges, destaca la inspectora Claudia Carreras, que és l’experta que domina la situació professional encara que la seua vida particular no la controla. Hi ha molts altres personatges, tots peculiars, que mostren dues cares segons la situació i el que senten. Joaquin els descriu molt bé amb actituts i fets.

També apareix un narrador amb tocs irònics i un particular sentit d’humor. Este narrador omnipresent és qui condueix el relat. Ell i també, de vegades, els mateixos pensaments dels protagonistes que sovint actuen com la veu de la consciència. Qui em coneix, segurament m’ha escoltat dir alguna vegada que no m’agrada trobar en els llibres narradors en tercera persona que van explicant detalladament, fins i tot els pensaments més íntims, senzillament perquè no veig creïble que una persona externa ho sàpiga tot. Tanmateix, el narrador de “La silueta del olvido” és l’excepció i m’ha caigut bé des del principi pel to desenfadat que adopta que l’allunya de ser un intrús.

De la mateixa manera que en el primer llibre de Joaquin, en “La silueta del olvido” hi ha referències a pel·lícules i escriptors, i este detall també m’agrada perquè és important no oblidar les fonts que ens alimenten i ens fan ser com son i escriure com ho fem.  

Altre aspecte que m’agrada i que també està present en la primera novel·la és que els escenaris de fons són valencians, barris, pobles... En “La silueta del olvido” apareixen noms de carrers de la ciutat de València i reconèixer els noms llocs concrets fa la novel·la més propera.

Però, fent honor a la veritat, també he de dir que és una novel·la "poc amable" i hi ha molta "insensibilitat" en paraules o pensaments. I ho pose entre cometes, perquè tot és per exigència del context, per com són i evolucionen els personatges. De vegades la lectura m’ha resultat asfixiant però, alhora, l’asfixia m’atrapava com una droga que sabent que és perjudicial no la pots soltar. I la droga, és simplement la manera com està escrit el relat i com els fets s’enreden com una xarxa. Els constants tocs d’humor alleugeren el pes de la dura i complicada trama.

La duresa i l’angoixa queden compensades, a més a més que per l’estil emprat,  perquè el relat és un joc constant que et convida a fer deduccions del que va passant i a més a més fan pensar. I a mi m’agrada que la lectura d’un llibre em faça participar d’una manera o altra. Amb unes frases estudiades, moltes basades en repeticions i contraposicions, cada pàgina és una invitació al lector/a per a que faça reflexió sobre temes importants i candents en l’actualitat. En cap moment el lector queda impassible front a allò que es relata.

Malgrat tot el món fosc i de patiment en el que el llibre ens capfica  línia a línia en “La silueta del olvido”, el que està clar és que Joaquin s’ho ha passat bé mentre escrivia, es nota en els jocs lingüístic o en la mateixa trama en la que res és el que sembla ser. I gaudir mentre s'escriu és condició fonamental per a fer gaudir al lector. Vosaltres que en penseu?

Jo estic convençuda que un text es contagia amb l’estat d’ànim de qui l’escriu i alhora contagia a qui el llig, per això esta novel.la agrada a tothom.

nº 134-ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

Mariló Sanz Mora



Hui vos parle d’una novel·la que conec perfectament, simplement perquè l’he escrita jo. Perquè... qui coneix millor a un fill que una mare? Un llibre escrit és com un fill, s'engendra i el veus créixer... i amb el temps és independent i ja no et necessita. Hui, a diferència de les altres ressenyes que he fet fins ara, deixe de banda les valoracions, a mi no em corresponen, seran  altres els que les facen, perquè una mare-autora sempre serà subjectiva. 

Algunes persones ja m'han dit que en pensen i m'alegra rebre critiques tan amables. Hi ha qui diu que ha quedat captivat pel país descrit. Diuen que la novel·la fa ganes d’anar a Guatemala i veure de primera mà la fascinació que desperten els  paisatges i la gent. Altres m'han dit que han estat intrigats des de l'inici, concretament, una lectora em va dir que havia tardat tres dies en enllestir el llibre. I també hi ha qui m'ha confessat que llegint "Els secrets de la Casa Verda" ha perdut la por a llegir en valencià  i fins i tot s'ha atrevit a escriure'l. Tot m'alegra moltissim.

“Els secrets de la Casa Verda” és una novel·la barreja de ficció i realitat. La realitat és perquè mostra Guatemala, un país que he tingut la sort de visitar dues vegades. També hi ha situacions viscudes i mostra persones que vaig conèixer i el que em contaren, però tot està camuflat en format novel·la. Només qui m'acompanyà en el viatge, pot saber què és real i què és inventat, la resta de les persones ha d’especular. I just este punt, especular i imaginar, forma part de l'encis de llegir. 

Hi ha fidelitat descriptiva en sentiments i fets, perquè quan viatge, m’agrada escriure cada dia en un bloc de notes el que veig i el que sento i quan torne a casa, en llegir de nou el text,  retorne al lloc visitat. Així que és una novel·la escrita des del cor, no ho negue i m’agrada que es note perquè és l’ingredient necessari per arribar al cor del lector. De cor a cor. 

Però no només està escrita des del cor. La novel·la està pensada i repensada per crear una trama fictícia plena d’intriga en la que estan involucrats molts personatges i els sentiments derivats de la relació entre tots. No és fàcil. Línia a  línia, pàgina a pàgina, van apareixent pistes que van destapant els secrets i això, ben bé ho sap qui ho fa, requereix agilitzar la ment i treball d’organització.

Si llegiu la contraportada sabreu que la novel·la conta la història d’un grup d’europeus que trenta anys enrere crearen a Guatemala una comunitat dedicada a ajudar als maies. Entre les tres parelles, hi havia dues dones que es feren molt amigues, Isabel, l’espanyola i Sara la belga. Després de deu anys d’ajuda a la comunitat creada, uns turbulents fets obliguen a tancar la casa i el  grup se separa. Estos turbulents fets són els secrets, i no hi ha un solament, hi ha molts, quan s’obri la caixa de Pandora, eixen un darrere d’altre. Vint anys més tard Isabel arrossega una depressió derivada dels obscurs fets que passaren a la casa i sap que ha de contar-los a la filla Maia per ser la seua hereva. Per altra banda Sara viu a Guatemala i sap també que devia d’haver contat els fets a la seua filla. Les dues mares tenen pendent la conversa. Però ja toca. I per a que les filles entenguen millor els fets, les mares les envien a Guatemala per a que puguen conèixer els escenaris reals on passà tot allò que continua sent motiu de turment.

Les dones són protagonistes, les mares i les filles. Les mares són emprenedores, valentes, viatgeres... però alhora somniadores, i eixe aspecte les fa fràgils. Les joves són joganeres i actives, tenen ganes de viure la vida sense perdre cap segon.

En “Els secrets de la Casa Verda” es  parla d'amistat i els diferents graus que comporta, també parla de veritats amagades i les conseqüències per callar-les.  I en este apartat  la  novel·la dóna pinzellades esperançadores de la depressió, una malaltia que pateix molta gent que ens envolta.


Altre aspecte tractat són les injustícies socials i el genocidi que patiren el indígenes maies fa relativament poc de temps,  una barbàrie de la que no se sap quasi res i que va ser molt dràtica. Encara a hores d’ara s'hi estan trobant cadàvers. Pense que és bo destapar el sofriment patit per les persones arreu del món perquè ajuda a crear empatia amb els que tenim al costat que venen buscant nova vida i fugint del seu país sense oportunitats de vida digna o en conflicte. Saber el que han viscut  ajuda a entendre’ls i a ser més tolerants. 

És una novel.la fàcil de llegir perquè són capitols curts que van variant segons qui parla. Hi ha dos parts, un inici i un final que ho envolta tot. I Aldous Huxley, l’escriptor anglès,  està sempre present de moltes maneres: està present en un llibre, en cites que encapçalen els capitols...i en un gat també. 

Llegiu la novel·la i en sabreu més. 


nº 133-EL TEMPS DELS REGALS
ENTRE ELS BOSCOS I L’AIGUA
L’ÚLTIM TRAM


Patrick Leigh Fermor


“La cultura és el que queda quan tot s’ha oblidat”, esta cita és la millor manera d’encetar la ressenya d’esta trilogia escrita per Patrick Leigh, perquè clarament la qualifica. El contingut del llibre és culte perquè l’autor era un home culte. Diuen d’ell que xicotet tenia problemes a totes les escoles on anava i sempre treia males notes, el qualificaren de xiquet difícil, l’expulsaren i decidí seguir aprenent de manera autodidacta llegint obres en grec i llatí, llegint a Shakespeare i tractats d’història. I per seguir amb l’aprenentatge es va entossudir en escriure un llibre i no sabia de què, així que, amb denou anys va decidir fer un viatge. Viatjar li proporcionaria idees. I així va ser, i no poques.

Fruit d’aquella aventura, experiència de vida juvenil, és la trilogia que presente i la frase-cita que encapçala la ressenya està treta del segon llibre. El viatge va ser a peu des de Rotterdam fins a Constatinoble. Els llibres expliquen el periple juvenil a traves d’una Europa ja desapareguda de principis de la dècada de1930 del segle passat i quasi sempre seguint el curs del riu Danuvi. Als llibre hi ha mapes que permeten veure el trajecte que anava fent i ajuden a entendre el contingut.

Vaig encetar la lectura d’estos llibres per recomanació d’altra persona “culta”, parle de l’amic Joan, un artista pintor que li agrada molt viatjar amb els llapis i quadern en mà, com l’autor i protagonista d’este singular viatge a peu. Me’l va recomanar, en part, perquè sabia que tenia intencions de viatjar a Romania i el llibre li dedica moltes fulles a Transilvània, als Càrpats i a Moldavia, on l’autor va residir temps. Així que, sense pensar molt li vaig fer cas i em vaig comprar la trilogia sencera. I en no res en vaig endinsar en la lectura del dia a dia d’este rodamóns en majúscules que va iniciar el viatge un 8 de desembre de 1933 quan Hitler acabava d’arribar al poder a Alemanya.

Amb quasi res de material inicia l’aventura un dia de pluja torrencial. L’autor parteix des de Londres en vaixell holandès. I és en Rotterdam on comença oficialment el viatge, sempre anotant en un quadern totes les peripècies que li passen.

I escriu de tot utilitzant referències històriques, literàries o pictòriques. Sap tant de pintors que quan trepitja un lloc recorda quadres que mostren el paisatge que veu. Allà on va busca les catedrals, els museus, els monuments... i vol saber la informació preguntant o empassant-se en les biblioteques dels amics que l’atzar li posa al seu camí. I és que té la sort de trobar interlocutors erudits que saben molt i ell s’alegra perquè són els moments que aprofita per eixamplar coneixements. Molts dels nous amics són aristòcrates, gent de la classe social alta de l’Europa central, alguns sense diners però amb títol. Tots li obrin el camí per saber més d’allò que ha vist i li falta per veure, i sovint el porten a festes exclusives envoltades de luxeÉs jove i no desaprofità ocasió
de passar-ho bé, siga de festa o quan se li presenta l’amor al que mai diu que no.

Per a despeses, periòdicament rep uns pocs diners des de casa, però en són pocs i quan no en té, la majoria de les vegades troba gent que li dóna hostatge. Els amics que va fent de camí li proporcionen lloc de dormir i quan no els té dorm en estables, graners, refugis de pastors, cabanes i en coves... fins i tot nevant o plovent. Però en termes generals, des dels  primers quilòmetres comença a notar amabilitat i hospitalitat que no deixa de trobar al llarg del camí, amb alguna excepció ocasional en algun país. A poc a poc, sense presses va avançant seguint una ruta anotada en un mapa i procura complir-la al peu de la lletra, encara que no ho fa sempre.

Pas a pas va coneixent gent de tot tipus, com la comunitat jueva o la dels romanis, i gent rica i gent pobra, joves i grans, i oficis de tot tipus com els que exerceixen a un barri ple de prostíbuls.  Allà on va escolta les històries que li conten  i està obsessionat amb els dialectes i el llenguatge de cada lloc on para.

Els dos primers llibres detallen el viatge i foren escrits moltes dècades després gràcies a les notes supervivents que escrivia sovint als seus quaderns i també gràcies als dibuixos que feia de la gent que trobava pel camí. Tot va ajudar, a més a més de buscar a la memòria les vivències que deixaren petjada inesborrable. El tercer llibre és diferent perquè encara que són les seues paraules escrites, ell no les ha plasmat al llibre. És un llibre pòstum que pretén seguir la línia dels llibres precedents però deixant clar que no és l’autor qui està escrivint el que llegim.


Els llibres s’enriqueixen amb la saviesa dels anys passats i la visió de la perspectiva que dóna la maduresa cultural perquè l’autor afegeix informació de tot tipus: històrica, antropològica, geogràfica, lingüística...de vegades fins i tot n’aporta tanta que hi ha perill de perdre el fil del relat de l’experiència viscuda. I escriu amb metàfores, amb descripcions detallades del que pensa, del que veu, del que viu... Per a ser sincera, de vegades tanta informació i detall resulta feixuc perquè el lector el que vol, és avançar camí amb el protagonista i no troba la mateixa bellesa que ell en els aspectes que explica amb exagerat deteniment. I és que empra fulls i fulls sencers per descriure un simple objecte, com un peix o el vol d’un ocell. Tot detallat a la perfecció.

Llegint-ho sembla que això de ser rodamón es molt fàcil encara que no ho és. El que al principi era escriure per traure experiències i escriure un llibre es torna una  necessitat. M’identifique amb ell perquè sempre vol escriure, ho desitja, encara que té moments que se li oblida perquè té altres assumptes entre mans que li ocupen les hores.

Llegir els llibres és gaudir d’un passeig per Europa. Només iniciar parla de pòlders i molins mentre travessa a peu el país i llegir-ho m’ha fet recordar els que jo he vist malgrat que hi ha molts anys de diferència entre una mirada i altra. Especialment m’ha agradat quan a Munich va a una cerveseria que he visitat les dues vegades que he estat a la ciutat alemanya. Ja aleshores, en temps de l’autor,  era famosa, seu de vida política i pública muniquesa. Durant la guerra va ser destruïda però va se reconstruïda i l’any 1958 coincidint amb el seu 800 aniversari va obrir de nou. És un lloc molt turístic de Munich i fins i tot a las Vegas hi ha una replica. Són molts els països que trepitja i que m’han fet recordar-los i també m’ha fet conèixer i reconèixer Romania després d’anar-hi. Enmig de la lectura vaig visitar el país per la qual cosa les referències al país romanès són les que més m’han cridat l’atenció perquè les tenia molt recents. Al respecte hi ha un detall que m’estranya. Els ossos només els anomena perquè els gitanos en tenien ensenyats per als seus espectacles i no parla dels perillosos animals quan va pels Càrpats, no té por quan travessa a soles els boscos. I és que a Romania hi havia molts i n’hi ha molts encara, alguns fins i tot en hivern baixen a la ciutat en busca de menjar. En Transilvània escolta llegendes deperits i fades i homes llop tothom creu i en sers ser sobrenaturals, veu danses folklòriques que li atrauen, descriu les esglésies fortificades, fa referències ortodoxes... Ha estat un goig llegir sobre el país del passat i contrastar-la amb la meua del present.


Patrick va arribar al seu destí desitjat l’any 1935, l’1 de gener, i després va continuar viatge cap a Grècia, que el meravellà. Va quedar atrapat pel país i el seu idioma i a Atenes es va enamorar d’una noble romanesa i junts van viure a Atenes i a Moldàvia, lloc on s’hi trobava quan esclatà la segona guerra mundial. Com soldat britànic va jugar un paper molt important en la batalla de Creta.

Després es casà amb una noble anglesa que l’acompanya a molts viatges i visqueren  a cavall entre el peloponesi  i Anglaterra. Grècia va ser el seu refugi estimat i el govern grec li tornà el reconeixement atorgant-li un títol de màxim honor, cavaller de l’ordre del Fenix l’any 2007. Aleshores Patrick s’estava ensenyant a escriure a màquina, sempre ho havia fet a mà, per poder enllestir el tercer volum del seu llibre de viatges, la trilogia de la que estem parlant. Malauradament va morir abans d’enllestir la tasca. Així que el tercer llibre està fet basant-se en el que deixà iniciat i respectant al màxim l’estil i contingut de les notes preses mentre recordava el final del trajecte.Patrick va morir l’any 2011 quan tenia 96 anys,  va tindre una vida longeva d’escriptor especialitzat en llibres de viatges, historiador i moltes altres facetes més.


Acabe dient que m’agrada la seua filosofia de viatge analitzant, estudiant, aprenent, vivint la vida que a cada pas se li presenta, rebent el millor del món. Perquè el que està clar, és que la vida ensenya.


nº132-EL BALCÓN DE LAS MUJERES

Emil Ben-Shimon



M’agrada veure pel·lícules que em transporten a altres realitats i mentalitats, ja ho he dit més d’una vegada. També m’agrada veure en pantalla bon cine de qualitat i més si cal quan les protagonistes són unes dones tan valentes i sensates que amb el seu rol fan denuncia social i pretenen l’apoderament femení en la societat. I fa poc ho he fet, he vist una pel·lícula amb tots estos ingredients amb la que he gaudit. Es tracta del film israelita “El balcon de las mujeres” fet amb humor per mostrar històries diverses i diversos comportaments en el context del judaisme ortodox. 

Està molt ben dirigida per un homeEmil Ben-Shimon, que va agafar idees per als personatges mirant sa mare, una lluitadora inconformista com les de la pel·lícula. També va prendre idees de “Lisistrata” d'Aristofanes, obra de la qual s’han fet moltes versions. I el guió està escrit per una dona, Shlomit Nehama, que ha sabut donar la sensibilitat i el tacte amable adequat per mostrar l’encertada idea que el director volia plasmar. I esta amabilitat i humor que mostra evitant critica dura i inquisidora és la clau per aconseguir despertar consciencies. Però el camí és llarg i difícil per a la dona i en este cas per a la dona jueva ortodoxa.

"El balcon de las mujeres" mostra especialment la desigualtat de gènere i el fanatisme religiós. Trobe que la pel·lícula té el valor de ser universal perquè malgrat estar en context jueu val per mostrar la realitat del fanatisme d’altres religions i el comportament respecte a la dona que sempre és infravalorant-la i relegant-la a segon pla.

En la pel·lícula es veu la desigualtat quan, per exemple,  les dones no poden compartir el temps de l’oració amb els homes i ho han de fer en un habitacle a banda. És la base i l’excusa del tema de la pel·lícula. En este cas és un balcó que inesperadament un dia mentre se celebra una festivitat s’enderroca. El rabí de la comunitat queda en estat de shock i per ocupar les seues funcions arriba un jove rabí dirigent, que amb les seues normes retrogrades i intransigents pretén anular el paper de les dones. El rabí desestabilitza la comunitat i la relació marital entre les parelles. En un principi, els homes, entre les forces religioses que miren cap enrere i la modernitat, es deixen portar pel rabí, que es una veu alienadora i no escolta les reclamacions de les dones. I és quan, totes elles, es veuen obligades a unir les veus per reivindicar els seus drets.

Després de la lluita,  al capdavall, guanya el poder de la unió que la comunitat sempre ha tingut. Eixa unió es veu molt bé en les escenes que mostren carrers estrets i cases menudes que em donen a entendre els lligams existents entre famílies que viuen unes tan a prop d’altres. S’endevina que viuen  junts i van  tots a una en harmonia. Veure els carrers m’han recordat els que vaig veure al barri jueu de Jerusalem quan fa anys hi vaig estar, i m'ha recordat les dones amb el cabell cobert i faldes llargues que junt als marits i xiquets amb tirabusons als cabells anaven al seu aire.

A banda de mostrar carrers de la comunitat israelita mostra els seus costums religiosos, com la de minyan o la necessitat d’ajuntar-se 10 homes per poder resar cada dia o la  de buscar nuvi mitjançant cites en les que els homes decideixen fent preguntes a la possible esposa. Són dos aspectes que no coneixia i m’han resultat singulars.

M’alegra que es facen pel·lícules com esta i que a més  a més siguen un èxit en el seu país, com ha estat està. La pel·lícula comença amb una festivitat, el bar mitzvah, del net d’una de les protagonistes i acaba amb altra festivitat,  un casament. El fet que acabe com s’inicia em fa concloure que al final les dones es queden com estaven abans perquè la lluita ha estat per recuperar un dret que ja tenien i no per aconseguir-ne de nous. S’ha de veure el gest reivindicatiu,  que és un primer pas de la revolució que estes dones poden arribar a fer, i ho, faran, però pas a pas. És el toc d’esperança que  veig en esta acció-lluita tan singular i valenta que la pel·lícula ens ha volgut mostrar.





131-GREEN BOOK
Peter Farrelly

Green book és una gran pel·lícula, ho dic jo i també el jurat de l’acadèmia dels Oscars de Holywood d’este any 2019. És un crit contra el racisme que hi havia fins fa poc als EEUU, un racisme que, malauradament,  no ha desaparegut en l’actualitat.
Mostra un viatge al sud d’Estats Units, des de Nova Iork a Nova Orleans, i conforme s’avança al sud, l’odi als negres és més fervorós. És un trajecte tranquil per uns escenaris que no ho són tant per culpa de la mentalitat. I també és un viatge personal dels dos protagonistes en un principi antagònics però que en realitat són iguals. Mostra lluita contra racisme i contra prejudicis però també mostra l’evolució d’una relació en la que cadascú té alguna cosa que aportar a l’altre per aixì aconseguir unió, perquè es necessari per a sobreviure a la barbàrie i tirar endavant en el viatge.
I és que la pel·lícula ens recorda la poca humanitat que hi ha quan es discrimina sense raó a persones simplement pel color de la pell, i alhora adverteix que això no pot seguir passant. Però passa. Som racistes. Espanya, Europa o Occident està  formada per persones racistes que es mouen pel poc trellat perquè la poca sensibilitat i empatia no demostren altra cosa més que ignorància.
La pel·lícula passa l’any1962, els govern recolzava els drets civils però al país hi havia molt que canviar. El racisme estava molt arrelat i en el dia  a dia s’actuava de manera molt descabellada i un encontre blanc-negre podia acabar en pallissa o assassinat: el negre sent la víctima i el blanc quedant indemne. 
Resulta bocabadant saber que existia una guia d’hostatges per a negres, “El llibre verd”, amb un llistat de llocs on podien parar i estar segurs sense que els blancs els molestaren, és impactant i dur, és pesarós pensar que això ha passat i relativament no fa molt de temps.
És un drama però mostrat amb format comèdia, així fent riure va conscienciant de la tragèdia. La pel·lícula mostra una realitat en la que els papers estan canviats.
Per una banda està qui mana, que és un elegant i solitari negre pianista afamat i alcohòlic afroamericà, Don Shirley, que té dificultat de trobar el seu lloc a la societat, no cap ni entre els blancs, que no el volen pel color de la pell, ni entre els negres, que el trobem massa sofisticat.
I per altra banda està el servent guardaespatlles, que és un genuí, malparlat, italo americà, un tant grosser i inculte, anomenat Toni Vallelonga. Viggo Mortensen, de la que soc una fidel seguidora, fa un paper fabulós representant a Toni, i va haver d'engreixar al voltant de 20 quilos per a representar el personatge, que és un golós que sempre està menjant en exageració.
Tambè  mostra la falsedat dels rics blancs que contracten al músic afamat i alhora admirat però, per posar un exemple,  no el deixen sopar o utilitzar el bany com a la resta de la gent perquè l’odien.
La pel·lícula està basada en fets reals i el guió el va escriure el fill del guardaespatlles, la qual cosa, és garantía de fidelitat argumental, al menys d’una part, faltaria veure què diu la família del músic afamat sobre el tema.
Se la podria catalogar de previsible cent per cent, donat que imagines i saps tot el que va a passar  en cada moment, però eixe fet no li lleva mèrit, tal volta el de la voluntat de fer cine popular que entenga tothom. Però no està malament la idea de voler arribar al màxim públic possible perquè així s’assegura que el missatge antirracista arriba a més gent.
La simplicitat de la pel·lícula i emotivitat que desprenen els personatges són un encert. M’alegra que la pel·lícula haja estat reconeguda i premiada als EEUU, pensé que és el que es mereix.

130-MAX I HELENE
Giacomo Battiato director versió cine
Simon Wiesenthal, escriptor de la novel·la




Fa uns mesos vaig veure una pel·lícula, la de Max i Helena, basada en una novel·la. Malgrat no tindre gran renom ni haver estat aclamada per la crítica, pense que és una bona pel·lícula perquè té bona base de contingut. També la valore perquè em va fer ganes d’indagar en el tema. Només acabar de veure-la, necessitava saber més, així que llegint per diverses fonts m’he assabentat que està basada en una història verídica, una història d’amor plena de penúries amb el fons de la guerra antisemita.

Transcorre en la segona guerra mundial, any 1943. Els protagonistes són un hebreu i una ària, filla d’un diplomàtic antisemita en la Itàlia feixista. És una amor prohibit i més pel pare d’ella, que és l’encarregat de afavorir l’empresonament dels jueus de la ciutat. Però l’amor clandestí quan més es prohibeix més força pren i pare i filla s’enfronten sense remei.

I també sense remei Max és deportat a Polònia. Però inesperadament Helene que no vol separar-se del seu estimat es fa passar per jueva per seguir-lo i també queda apressada. En el tren de camí als camps de concentració, o a la mort, un rabí els casa, però la nova vida com marit i muller dura poc perquè el destí i la crueltat nazi els separa.

A Max, suposadament, l’afusellen en una fossa comú i a ella, suposadament, també després d’haver sigut torturada i obligada a ser concubina del captor, que és un dels més sàdics nazis entre tots. Però res és el que sembla i miraculosament ambdós se salven del que sembla un final segur. 

Al cap de quinze anys Max vol venjar la mort d’Helene a la que creu morta. Helene també ha seguit vivint pensant que el marit va quedar soterrat en la fossa on va caure després de ser afusellat. Per a la venjança Max, aconsegueix infiltrar-se entre els nazis que ara viuen fugitius i amagats per a no se ajusticiats.

Però hi ha un caçador de nazis que no para en el seu afany per fer justícia i es posa entre ambdós supervivents. Coneix la realitat que en l’actualitat els envolta i els deixa fer la seua vida, renunciant a delatar al criminal per no desvetllar el secret que guarda la parella. 

No crec que faig spoiler amb el que he dit perquè encara hi ha molt que em calle.

A més a més d’esta versió italiana dels 2005 que jo he vist, a la dècada de 1990 es va fer una versió anglesa. Tal volta hi ha altres, però estic segura que la novel·la estarà molt interessant i plena de matisos que les versions de cine perden. I és que la novel·la està escrita des de la perspectiva personal de vivències i forçosament han de descriure sentiments i realitats en primera persona que li donen valia.

El buscador de nazis és Simon Wiesenthal nascut l’any 1908 en la que és l’actual Ucrània i va morir en Viena l’any 2005 als 96 anys. Arquitecte de professió va passar per cinc camps de concentració i quan va ser alliberat va dedicar part de  la seua vida a buscar els nazis assassins per a portar-los davant la justícia. Arribà a trobar-ne  a més de 1100 criminals de guerra. Wiesenthal  és autor de molts llibres sobre el tema hebreu i esta història la va escriure després de conèixer per boca dels protagonistes el relat real, era una història que no podia quedar al calaix,  va canviar noms però els fets descrits són els que passaren a la parella mixta hebreu-ària.

És una historia d’amor amb majúscula, una història de guerra també escrita amb lletres grans, i  no entra en les massacres i horrors que es veuen en altres pel·lícules de camps de concentració jueus perquè en esta pel·lícula no descriu este apartat sino els anys de després la guerra.

En la versió italiana es veu part de Venècia i m’ha agradat perquè m’ha resultat familiar. La casa on viu la protagonista és un racó molt bonic de la ciutat dels canals. Un racó que tinc fotografiat per tots els costats, perquè és molt acollidor i hi ha un pontet del que es veu un canal estret molt fotogènic. Els buscadors de localitzacions de la pel·lícula van tindre el mateig ull fotogènic que jo. També hi ha un moment que apareix una imatge de la plaça de Cracòvia que m’ha fet recordar la capital polonesa.

En resum, una història per no oblidar la barbàrie humana, per prendre consciència fins a quin grau de patiment han viscut moltes persones en el  món. Recomane la pel·lícula, però més la novel·la, que no he llegit però la pose a la llista de les pendents.


129-LA VERDAD SOBRE EL CASO HARRY QUEBERT
Joël Dicker



He encetat la lectura d’este llibre publicat l’any 2012 sabent de bestreta que el llibre ha estat ben aclamat, valora i premiat…s’ha parlat molt al voltant del contingut i de l’autor de Suïssa però no vull llegir res del que s’ha escrit, prefereisc llegir i  valorar segons el meu criteri personal sense saber res d’altres mirades.

El llibre s’inicia parlant d’un best seller i el ressó que té entre el públic, com anticipant l’èxit que realment va tindre esta novel·la en eixir a la llum. Eixe punt profètic ja em sembla curiós. També m’agrada l’estructura emprada per a desenvolupar la trama en la que es necessita tindre molta capacitat d’organització, no només perquè el llibre té 663 pàgines sinò per com combina la informació. A més a més la trama es mou en diferents èpoques, l’any 1975, 1998 i 2008. Està molt bé  la distribució del que conta i com ho conta, la descripció dels personatges i de les situacions i fets. En alguns moments se m’ha fet repetitiu però no m’ha importat. Les diferents perspectives que mostra donen més amplitud al lector per saber què passa i qui és cadascú i guiar-lo a que participe en la investigació. M’agrada molt llegir llibres amb diferents mirades d’un mateix fet. Això suposa repeticions però són adients al text. I m’agrada la intriga en la que res és el que sembla i a cada pàgina tot gira constantment.

Perquè si parlem d’intriga, en “la verdad sobre el casso Harry Quebert “ des de la primera pàgina fins a l’última hi ha, i no poca. Joël Dicker relata un secret que ha portat a desvetllar altres més. Reconec que al final he pensat que l’autor s’havia excedit un poc amb tant de canvi inesperat, amb tants fets diversos que apareixien de sobte quan ja pensava que el cas ja estava tancat i que, a més a més em desmuntava la hipòtesi que m’havia creat. Potser tanta nova informació s’haguera pogut dosificar. És un pensament subjectiu, està clar. Tal volta m’ha enutjat un poc, ho admet, el fet de no haver encertat res del que havia passat, però alhora he sentit admiració per l’autor per haver escrit  tanta imaginació. El llibre està molt bé. I ben escrit també.

M’ha enganxat des de l’inici fins al final. He anat llegint i he anat especulant. L’escriptor ha aconseguit que pensara el que intencionadament ha volgut que pensara, ha dirigit el meu pensament cap a on ha volgut. Això és saber escriure i demostrar mestria en l’ofici.
Llegint la novel·la, a més a més, es coneix un poc més quin  és l’ofici d’escriptor i les etapes per les quals passa. Veiem en general a l’escriptor que sap escriure i el que s’enfronta a la pàgina en blanc, l’escriptor que només busca la fama i el que gaudeix escrivint i simplement busca plasmar el que sent. Els capítols del consells m’han agradat i els trobe interessants perquè alguns donen la clau de com escriure un llibre i alguns també són aplicables a la vida diària. També llegint la novel·la descobrim un poc del món editorial que l’envolta que sovint per als lectors resulta una incògnita. De vegades passa, com en la novel·la que res és el que sembla.

Cert que l’autor, que té per davant un gran futur professional i ja anirem llegint més novel·les perquè és molt jove, es mereix les aclamacions rebudes i que la novel·la haja sigut traduïda a 33 idiomes. Ha sabut plasmar bé la necessitat de la veritat i sobre l’amor:  el prohibit, l’amor amagat, l’amor en la distància, el paternal, l’obsessiu... I  tot, en un poble menut on tothom es coneix i tots tenen coses que amagar. Al poble  no hi ha bons ni dolents, és un poble que pot arribar a ser asfixiant.

I parlant d’amor, i per dir un aspecte negatiu i fer la crítica completa, no m’ha resultat creïble l’amor entre els protagonistes Nola i Harry, malgrat ser l’epicentre temàtic. Cert que no sé si l’he acabat d’entendre, no m’ha quedat clar. És passió?. És respecte? Llegiu vosaltres, feu les vostres deduccions i després en parlem. D’este llibre no està tot dit perquè des de Holywood arriben noticies que estan preparant una sèrie de deu capítols. No m’estranya res perquè és el primer que m’ha vingut al cap quan he enllestit la lectura, he pensat que tant de contingut donava per a un llarg guió de pel·lícula. Ja veurem el resultat.

Afegeisc, per acabar, la nota viatgera. Qui em coneix sap que m’agrada descobrir paisatges i mentalitats diverses en les lectures, doncs este llibre està ambientat en una zona molt allunyada a nosaltres, a Amèrica del Nord, concretament la que fa frontera amb el Canadà, és Nova Anglaterra a l’estat de New Hamshire i al poble d’Aurora. Aurora tenia l’any 2010, no arribava a 125 habitants, imagine que a partir de l’aparició de la novel·la, el poble haurà guanyat en turistes.

Adaptació de la ressenya publicada a VILAWEB en juliol 2018

nº128-TODOS LO SABEN
Asghar Farhadi


Fa uns dies que vaig veure la pel·lícula “ Todos lo saben” i m’ha agradat. Tenia expectatives que així fóra i s’han complit, i no només per la història que conta i que atrapa mostrant-la amb intriga magistral, sinó perquè mostra una realitat rural espanyola. M’agrada que es veja com som als pobles i què fem, (en termes generals),  alhora que m’ha agradat veure imatges d’una localitat castellana que no arriba a 5ooo habitants i que arquitectònicament està estancada en el temps.

Parle del poble de Torrelaguna, que no és la primera vegada que eix en pantalla. Des de la dècada de 1950 quan Cary Grant, Frank Sinatra i Sofia Loren hi anaren per rodar “Orgullo i Pasión”, han passat un grapat d’artistes i directors de renom a filmar en els carrers d’este poble castellà que està molt prop de la capital d’Espanya, només a  uns 60 quilòmetres, daltbaix. Si, els habitants del poble estan acostumats a veure gent forastera famosa circulant pels carrers i a ser extres en pel·lícules que tothom veu. “Carmen la de Ronda”, “El turismo es un gran invento”, “el Quijote de la Mancha” de Fernando Fernan Gómez, “El lute”, “El rey pasmao”,”Amantes”… són unes poques entre moltes. En esta ocasió els veïns van conviure amb l’equip de rodatge durant tres mesos. I és que estos pobles de la serra madrilenya, conserven l’autenticitat del passat medieval i serveixen molt bé per a escenaris de pel·lícules d’època o d’ambient rural.

Torrelaguna és el lloc on va nàixer, entre altres personatges il·lustres,  el cardenal Cisneros, fundador de la universitat d’Alcalà de Henares i qui impulsà la construcció de diversos edificis a la població. El casc antic, que és la part que es veu a la pel·lícula, està declarat Monument Històric Artístic Nacional des de l’any 1974.

El que més es veu en la pel·lícula, és la plaça principal on està l’església gòtica Santa Maria Magdalena, iniciada el segle XV i enllestida el XVII, amb elements decoratius barrocs, renaixentistes i platerescs. Juan de Mena, que també és fill de la població, està hi soterrat. Altre edifici que s’hi veu  és  l’ajuntament, amb façana porticada, era un antic magatzem de gra que va ser construït l’any 1514. Aixi com també s’hi veu la Cruz de Cisneros de 1802, situada al lloc on estava la casa natal del cardenal famós que tingué un paper important en la història d’Espanya, com confessor real, arquebisbe de Toledo, inquisidor general de Castella i especialment per ser regent d’Espanya després de la mort de Ferran el Catòlic.

L’iranià oscaritzat Asghar Farhadi va saber molt bé triar el lloc per situar este thriller psicològic que manté l’espectador en intriga des de l’inici fins el final. També ha sabut envoltar-se d’actrius i actors que fan bé el seu paper: el versàtil Bardem  que faça el paper que faça sempre és creïble, junt a Penelope Cruz o Ricardo Darín, Bárbara Lennie, Inma Cuesta o Eduard Fernández. Totes i tots actuen molt bé, com s’espera d’ells. Són actrius i actors que omplin la pantalla només apareixen i són els que, només actuant, fan que es puga perdonar algun "defecte" que subjectivament es pot trobar, perquè cada persona té una mirada pròpia i un gust personal.

Així que a partir d’un escenari adequat, uns actors professionals i un director excel·lent no podia més que eixir un bon resultat. Al director l’he vist en altres pel·lícules que m’han encisat, com la commovedora 'Nadery Simín. Una separación' . Cal dir que la pel·lícula està rodada en castellà i el director no sap l’idioma i va estar en tot moment amb un professor d’espanyol perquè havia de vigilar cada gest, frase i entonació dels actors per aconseguir l’autenticitat desitjada. Eixa és la professionalitat i excel·lència de la qual parle, la d’aconseguir memoritzar cada paraula del guió per saber que els actors feien i deien el que tocava i la d’endinsar-se tan bé en la nostra cultura. Des del primer moment t’oblides que és un estranger qui fa la pel·lícula, que resulta molt autentica i allunyada d’estereotips.  Així que molt bé es pot dir que Asghar Farhadi és autor universal i que sap contar el que vol vaja on vaja.

El director explica en una entrevista que la idea de la pel·lícula se li va ocórrer quinze anys enrere durant unes vacances a Espanya perquè li va impactar veure cartells d’una xiqueta desapareguda. Estaven  escampats per tots els pobles de Castella. Fa cinc anys parlà amb Penelope Cruz sobre el projecte, ella havia de ser la protagonista i  també estava la premisa que havia de ser rodada a Espanya.

La història és simple. Laura està casada amb un argentí i viu a Buenos Aires. Comença la pel.licula arribant a Espanya sense el marit i amb el fill i la filla. Va  al poble castellà de naixença  per assistir a la boda de la germana. I arriba el dia de la boda i la festa deriva en un malson quan Laura se n’adona que la filla adolescent ha desaparegut. La desaparició és el tema excusa per tractar altres aspectes com les aparences, la mentida, la vida al poble, els lligams familiars,  els secrets, els rancors amagats o el passat que mai s’oblida.

És una realitat mostrada des de dins, des dels sentiments, des dels pensaments i és una realitat universal focalitzada en un poble castellà però universal, malgrat mostrar les peculiaritats pròpies del lloc. Perquè el dolor i les emocions són universals, iguals arreu del món.

I per envoltar-ho tot, este dolor i emocions està reflectit en les cançons de fons, que són, per al meu gust, molt boniques i tenen molta força. El compositor és Javier Limón i les interpreta la cantant veneçolana Nella que apareix en pantalla en la festa i també la mateixa actriu que fa de germana de la protagonista, Inma Cuesta, n’interpreta una, i ho fa amb molta calidesa.




nº 127-Hotel Transilvania 3:
unas vacaciones monstruosas
Genndy Tartakovsky





No he pogut resistir-me a veure esta pel·lícula tan plena de creativitat i bon treball, a més a més, té tots els ingredients per ser ressenyada en este blog viatger perquè parla d’una part de Romania i a més a més d’un viatge en creuer. Tartakovsky la va idear després de fer un viatge en vaixell familiar, va pensar que un trajecte per mar seria un bon escenari per la “seua” família de monstres.

De la sèrie Transilvània, que ja en són tres, vaig veure la primera part, centrada només en el hotel, però no la vaig veure quan l’estrenaren, confesse que em negava perquè generalment fuig de les pel·lícules que em recorden el treball diari. Tanmateix, un dia de casualitat, en una excursió d’autobús la posaren i reconec que no vaig parar de riure de les ocurrències d’aquells monstres tan divertits, tan bojos i alhora tan tendres.

La segona part no la vaig veure però se que va nàixer un xiquet fruit de la relació de la filla de Dràcula amb l’humà rodamóns pèl-roig Johnny, amb qui tant em vaig riure aquell dia mentre anava d’excursió.

I la tercera part l’acabe de veure i m’ha agradat malgrat haver perdut per a mi l’ ingredient de la novetat. Però ressalte la imaginació de cada imatge, de cada moviment, de cada acudit.... Fa falta molta creativitat i saber fer, per traure tants matisos de cada un dels monstres, a veure qui de tots és més monstre que l’altre, més simpàtic i protagonista. També es pot dir el mateix dels humans que hi apeixen, que són els nous personatges en la tercera part. En esta ocasió Drac necessita un descans de tanta feina a l’hotel transilvà i a més a més té ganes de trobar una parella perquè se sent sol des que enviudà. I aceptant una sorpresa de la filla se’n van a un creuer de luxe acompanyat del seus monstres i la família i  arriben a un típic creuer amb tots els tòpics del que hi ha i s’hi fa.

Tot és diversió en el gran vaixell que té el punt de partida en el triangle de els Bermudes, que generalment és lloc sinònim de misteris sense resoldre. I una vegada en marxa...hi troben de tot: esport, piscina i excursions exòtiques, com la visita a un volcà submergit, parada a una illa deserta... i acaben a la ciutat perduda de l’Atlantida representada com si fóra La Vegas.

Al principi tot és aparentment alegria i felicitat. Només hi ha uns entrebancs. El primer és saber que el creuer és una trampa del malvat humà Abraham Van Helsing i la seua atractiva descendent Ericka que és la capitana del vaixell, tots dos volen desfer-se dels monstres. La saga Van Helsing fa anys que persegueix Dràcula.

 I l’altre entrebanc, segons com es mire, és l’enamorament de Dràcula de la seua persecutora Ericka. És el que pensa la filla de Dràcula, a qui no li agrada gens la idea. En la primera pel·lícula el pare patia per l’amor de la filla amb un humà, i ara és la filla la que pateix per l’amor del pare amb una humana. El cercle és tanca.

De tots els personatges que la majoria tenen un punt de tendresa i simpatia el que més m’agrada és Dràcula, perquè és sensible i bonàs i en este creuer es mostra nerviós, i tan  maldestre davant l’estimada que quasi ni pot parlar... res a veure amb el Dràcula literari o el de les pel·lícules, tampoc té res a veure amb la barreja ficció realitat que es mostra a Romania, país que ha trobat un filó d’or cara al turista. També m’agrada molt la parella d’invisibles. Qui poguera! En general tots els personatges són graciosos i no desperten temor, com seria el seu rol, i eixe aspecte està molt bé perquè els xiquets ja no veuen als monstres com sers aterradors sinò com sers amables. Es la por que fa riure.

La música és ingredient destacable en esta pel·lícula festiva, i les  cançons i balls formen part important. Un toc que m’ha encisat i he trobat original és la llista de les cançons de “bonaona” per combatre la maldat. Fan una batalla per veure quina cançó guanya, si la terrorífica establerta que trau del fons del mar  l’enorme monstre endimoniat o les de “bon rotllo” com “Don’t worry be happy” o La macarena que és qui a la fi, fa guanyar la lluita. Reconec que és un toc d’humor en el moment adient que va fer riure a tothom en el cine, sense excepció. I ho dic jo, que la Macarena  no és sant de la meua devoció.

Tot comporta que esta tercera pel·lícula siga més alegre que la primera, aquella estava ambientada en un escenari més sinistre, en canvi esta amb més llum i color i la incorporació de paisatges marins i els animals que hi viuen, és més refrescant i lúdica, molt adient per viure noves aventures i emocions diferents. hi ha
Tartakovsky té una capacitat d’invenció realment envejable. No sé si copia o hi ha influències d’altres series animades o cinematogràfiques  ja fetes perquè no conec molt sobre este tema monstres, però el resultat final sense tindre un gran contingut però amb humor senzill, distrau molt,  que és la finalitat. És simple, els monstres volen passar-ho i els espectadors també. Tothom busca el mateix. El cine estava de gom a gom i la majoria eren xiquets i xiquetes.


M’alegre molt que hi haguera tanta colla de menuts perquè al capdavall la pel·lícula té un bon missatge i el repeteix sovint: la defensa de la diversitat, no mirar més enllà de les aparences i estimar tothom per igual sense mirar les diferències, és un gran missatge de tolerància i inclusió molt adient per ensenyar en l’actualitat: viure en la diversitat és possible.


nº126-LA LECCIÓN DE AUGUST
i la resta de la sèrie
R.J. Palacios



Avise de bestreta per als viatgers, que hui no ressenye un llibre de viatges, sinò un llibre de sentiments. I és que per a mi viatjar a l'interior propi, fent-nos preguntes sobre el nostre comportament,  és el gran viatge  que tothom deuria fer.

Llegir esta novel·la juvenil és bo per a la salut, com diria l’eslògan…la salut mental clar i també la del “cor”. La novel·la és beneficiosa perquè obri les ments i fa pensar, però pensar de veritat sobre el comportament propi, sobre l’amabilitat, sobre ajudar. Contribueix a ser tolerant i actuar amb empatia perquè en la vida és especialment important saber-se posar en el lloc del que tenim davant.

August té 10 anys i pateix el Sindrome de Treacher-Collins, una malaltia rara que consisteix en una deformació craneo-facial, però la síndrome no li afecta la  intel·ligència. Com des que va nàixer ha estat d’operació en operació sa mare és qui l’ha ensenyat els aspectes curriculars fent les funcions de mestra. Quan August arriba a 5è es pren la decisió que ha d’anar a l’escola perquè ha de trobar-se amb la realitat que hi ha en la vida diària. Aleshores tot  canvia i se n’adona de la reacció que tothom demostra quan el veuen per primera vegada. August voldria ser com tots, però no pot ser. Voldria passar desapercebut però és impossible i no pot evitar veure les mirades furtives que tothom li adreça. Tampoc pot evitar escoltar el que en veu baixa parlen sobre ell i adonar-se’n que la gent s’espanta quan el veuen.

August en l’escola ha d’aprendre a conviure amb adversaris i aprendre a acceptar-se. I ho fa reflexionant que ser diferent no és dolent perquè el que realment importa està a l’interior. Tots som diferents en este món i són les diferencies les que ens configuren com a persones. August aprèn que en les relacions humanes hi ha  enemics i intolerants però també amics i gent amable.  August és optimista i creu en la bondat.

El personatge de Wonder, va ser concebut en format paper l’any 2012. L’autora és R.J.Palacio, una colombiana que viu a Estat Units. El llibre és de molt fàcil lectura, capítols curts i està escrit en primera persona. Parla August i ens conta sobre la seua família i els companys del col.le que l’envolten. I després estan les aportacions en primera persona dels altres 6 protagonistes, tots molts diferents entre ells mateixos que van contant els mateixos fets que sabem sobre August però vist des de perspectives variades. Les mirades alternatives i alhora paral·leles són de la germana  Via, de Summer, de Jack, de Justin i de Miranda. I amb estes aportacions sabem com els afecta  tot el que li passa a  August i anem coneixent-lo un poc més. No sé perquè en la intervenció de Justin l’autora opta per no posar majúscules. Tal volta per diferenciar-lo de la resta per ser fóra del cercle principal del protagonista. 

L’autora empra un  llenguatge col·loquial, reproduint perfectament com  parlen els  adolescents entre ells. Està molt bé com Via demostra el conflicte intern entre l’amor fraternal i el fet de que August siga el centre d’atenció quedant ella relegada a segon lloc en la família.

“La lección de August” va ser un èxit juvenil de vendes arreu del món. Va rebre tan bona acollida que l’autora va escriure altres llibres recreant la vida dels personatges que giren al voltant del principal per a  que contaren què senten i què fan. Són una sèrie que poden llegir-se de manera independent i que deurien d’estar presents en les escoles per treballar els valors que es desprenen. 

Així que una vegada llegit este primer llibre he llegit  els que el segueixen.



LA HISTORIA DE JULIAN, en realitat és el capítol que li falta al primer publicat. Imagine que l’autora va voler separar-lo perquè hi ha molt de contingut explicant les raons de per què Julian és com és i actua tan cruelment amb August. La mare i també el pare, tenen molt a veure. Així s‘explica la importància de la família per a educar els fills. La història que cota la iaia m’encanta i és la que obri el ulls a Julian sobre el comportament humà. Este llibre jo el recomanaria especialment als pares.


CHARLOTTE TIENE LA PALABRA, explica la mirada de l’amiga d’August sobre tot el que li passa al xiquet, és una mirada intel·ligent i benèvola que veu tot el que passa.


EL JUEGO DE CHRISTOFER ens conta sobre la relació especial d’este xiquet amb August perquè es coneixen des que van nàixer i han crescut junts. Les famílies son amigues i els fills també ho són. Inconscientment Christofer no veu a August com la resta de les persones, ell veu l’interior d’August i no la deformitat facial que pateix.


EL LIBRO DE LOS  PRECEPTOS DEL SEÑOR BROWNE, és la recopilació de frases i sentències que han servit al professor Browne, que és molt estimat per tots, per a ensenyar al llarg del curs. Per escriure este llibre, en realitat l’autora va fer un reclam als fans per a que li n’enviaren de la mateixa manera que demana el professor cada estiu, i de tots els preceptes rebuts va fer una selecció que es la que mostra. Són frases que fan pensar entre les quals l’autora intercala situacions sobre August i les situacions viscudes en les classes. Este llibre l’aconselle especialment als mestres.



WONDER, TODOS SOMO UNICOS, és la versió infantil, la gràfica. Són moltes il·lustracions acompanyades de poc text que explica qui és Wonder i com se  sent per acabar concloent que en este món tots som diferents.

L’èxit dels llibres ha arribat a les pantalles i s’ha fet pel·lícula. Jo ja l’he vista i està ben plantejada, encara que per a mi quan s’ha de decidir entre llibre i pel·lícula, els llibres sempre guanyen la partida.
Tota la sèrie Wonder  en conjunt tracten temes importants com l’assetjament escolar, la incomprensió la intolerància, l’exclusió, el menyspreu... i l’autora ho fa amb simplicitat i amb la mirada infantil i sincera, que acaba sent la mirada que recolza.  

Són lectures àgils i entretingudes, divertides i emocionants, i no és emocionant perquè passen coses transcendentals sinò perquè desperta les emocions que de vegades tenim dormides i no volen demostrar. Wonder és una viatge als sentiments, a la bondat, a reflexionar. Pense que no sobren este tipus de llibres que toquen el tema emocional. Mai han de faltar, malgrat que les modes marquen altres tendències de lectures.

nº125-DRÁCULA
Bram Stoker


Qui em coneix, ja sap que m’agrada documentar-me abans de cada viatge.  En esta ocasió estava clar el llibre a llegir abans d'anar a Romania i Transilvània, havia de reprendre la lectura d’una mítica novel·la publicada per primera vegada l’any 1897. Hui parle parle de la novel·la de Bram Stoker  sobre Dràcula.

És una novel·la que, malgrat recordar haver-la tingut fa temps entre mans, no sé si vaig llegir completa alguna vegada, perquè no m'agrada molt la literatura fantàstica. No obstant això, me la sé de memòria perquè s’ha versionat de moltes maneres. Les versions de cine són les que l'han catapultada a la fama. Van ser molts anys després de publicar-se, ja a l’any 1983, quan la novel·la fou declarada un clàssic de la literatura en la universitat d’Oxford deixant de ser considerada una novel·la sensacionalista.

Quina llàstima! Ho dic pel triomf de la imatge sobre la paraula escrita. Al meu parer, el que queda escrit configura un conjunt més complet que les imatges pel·liculeres basades en els mateixos textos. Però està clar que és una opinió subjectiva d'escriptora, que ha de mirar per la paraula escrita més que per la imatge. 

He dit que no recorde haver enllestit la lectura del llibre, però tampoc recorde haver vist la pel·lícula sencera. Ara si que m’he agafat la novel·la de l’irlandès Stoker perquè m’interessava veure el que descriu de Romania, país que anava trepitjar en només unes setmanes. I m'he decebut en este aspecte perquè és poc el que descriu del país romanés. Tanmateix, encara que és una mínima part, és el que més m’ha agradat de tot el contingut, perquè la resta del que passa, és a dir la trama vampiresca, ja la sabia i el text no m’ha descobert res  de nou.

Una vegada enllestida la lectura feta amb intenció critica i per curiositat paisatgística, destaque de la novel·la l’inici. Veritablement atrapa. La novel.la està molt ben contada. L’autor empra la tècnica epistolar, cartes, diaris... que fa que tot el que escriu resulte familiar, com si estiguérem llegint i escodrinyant uns documents privats. També hi ha cartes d’altres personatges o noticies de premsa. Tot el conjunt ajuda a entendre la trama.

I tracta diversos temes: sobre la dona, sobre immigració... Són notes escrites per Jonathan Harker mentre viatja afegint dubtes o pensaments que ha d’esclarir. Escriure és una manera de parlar i contar-li el que veu i viu a la novia Mina. Para l'atenció en receptes de cuina de menjars tipis i especifica detalls que veu en tot moment, la qual cosa fa que el lector vaja capficant-s'hi en l’ambient. 

M’agrada molt el començament de la novel·la seguint les passes viatgeres del protagonista des de Munich a Viena, després Budapest fins que arriba als Càrpats on està el castell del comte que va a visitar per enllestir uns negocis. Jonathan és procurador i el comte ha comprat una casa a Londres. I m’agrada com continua el relat, en este cas en concret per una raó en particular que en altra obra m'haguera molestat, i és en tot moment jo sé tot el que el protagonista no sap i això és jugar amb avantatge. És divertit descobrir tanta ingenuïtat i ignorància en el personatge principal, per no saber què és en realitat el castell i amb qui va a trobar-se. És graciós imaginar la seua cara d’estranyesa davant dels consells de tothom advertint-li sobre el comte, o quan rep regals com una creu o un rosari que ell per cortesia accepta. Qui llig sap que aquell amb qui va a trobar-se no és un simple noble, sinò un xuclador de sang que va a amargar-li l’existència durant un temps.

L'evolució del protagonista mentre va descobrint la veritat, la de que al castell no és un convidat sinò un presoner, està molt ben descrita. I és des del moment que entra al castell i comença a veure coses rares quan comença a saber que qui té davant no és ni humà, ni bestia, és un monstre. El primer que descobreix és que la imatge del comte no es reflexa en els espills perquè els vampirs no tenen ànima. És el primer descobriment que l’horroritzai al qual en seguiran molts altres. Després s’assabenta que la seua dieta és beure sang humana i que converteix en vampir a qui mossega... i si no és prou descobreix que al castell  hi ha altres tres vampiresses més. Cert que la novel.la arriba a ser divertida, al meu parer, perquè és un tipus de por que fa riure, malgrat haver moments que posen els pèls de punta. 

Dràcula és un encantador d’animals, un hipnotitzador, una persona que té poder de persuasió i engany. És un personatge que fascina o repugna, és un ser poderós, perillós i immortal. Però té debilitats que no suporta: les creus, els alls, l’aigua beneïda, i es pot acabar amb ell amb una estaca al cor. Així que no tot està perdut, en aquell infern hi ha una porta a l’esperança d’eixir viu.

La idea d’escriure sobre vampirisme no era nova, Stoker ja l’havia tractada anteriorment. A Romania, com a altres llocs arreu del món, hi ha moltes històries tradicionals que parlen del tema i circulen des de temps remots,  Stoker coneixia perfectament la superstició i atribueix totes les característiques al seu comte vampir que situa al país romanès. Es diu que la figura de Dràcula està basada en el príncep de Valaquia Vlad III, anomenat Draculea, i conegut com L’Empalador per l'esgarrifosa tècnica que usualment utilitzava per acabar amb els enemics. Vlad era un personatge sàdic i cruel com ho era el literari Dràcula de l'autor Stoker. Però en realitat al llibre no especifica clarament la relació, només diu que és descendent d’Atila i els Draculea governats ho eren. Identificar a Vlad amb Dràcula ha estat més efecte del cine. També hi ha qui diu que Stoker va agafar de font d’inspiració per al seu personatge a Manus el Magnifico del clan O’Donnell que era a més a més un avantpassat seu. I alhora conten que per a configurar el personatge del compte es va inspirar amb Henry Irving, que era un actor i en Franz Liszt que era compositor  astro-hungar. Tot són especulacions, Stoker és l'unic que sap la veritat sobre el seu personatge.

El que si sembla cert és que Stoker va agafar informació sobre la zona on situa els fets a partir d'uns estudis sobre el principat de Valaquia escrits per Arminius Vámberry. Però no és suficient, segurament llegiria altres estudis del país perquè és necessari per a descriure un lloc desconegut. 

Personalment no m'agraden este tipus de novel.les, les que barreja tanta sang, mossejades terribles, taüts, llops udolant i persones xucladores camuflades com normals... no m'agraden els protagonistes que són morts vivents i mantenen al lector amb un "ai-ai" espectant. 


Tanmateix he de dir  que si que m’agrada l’ ingredient aventurer del protagonista endinsant-se en  un ambient per a ell tant exòtic. Stoker descriu  "El desfiladero del Borgo" quan arriba a Bucovina i cert que només llegir-ho fa ganes de conèixer eixe tenebrós paratge. La novel·la anomena llocs de Romania com Bistrita i un hotel que no eixistia realment,  es construí posteriorment a la novel·la. L'hotel el va inventar l’escriptor i la fama del llibre ha fet que anys després, com un recurs turístic, es construira. 

Hi ha molta gent que visita Romania seguint el passos de Dràcula i li agrada veure els escenaris sense importar-li que en molts casos siguen muntatges turístics. Fins i tot un descendent de l'escriptor irlandes, un nebot besnét anomenat Drake Stoker, que tambè es dedica  a escriure sobre Dràcula i el seu avantpassat, dedica temporades a fer de guia temàtic per Romania acompanyant a mitómans en rutes especifiques sobre el mític vampir, ajudant a esclarir la diferència entre els dos dracules, el fictici i el real.

En el meu viatge per Romania he travessat el port de muntanya del Borgo i he vist el castell construit posteriorment que està situat només eixir del port. Cal dir que el paisatge de camí que he vist és preciós i el vaig veure un tant tenebrós, entre pluja i boires, semblant a com el veuria el protagonista de la novel.la. Però després d'haver vist el Borgo i haver llegit el fragment que el descriu a la novel.la, m'aventure a dir, que l'autor s'ha agafat una llicència literaria per a la descripció i ha barrejat paisatges. A la tornada del viatge he rellegit  la part en la que explica sobre el Borgo especificant  que les muntanyes s'apropaven unes a altres pels dos costats del camí,  i cert que lluny de veure descrit el Borgo en eixes paraules, m'ha recordat més a les gorges de Bicaz, que és altre paratge natural romanés. Tal volta estic equivocada perquè en el temps de la novel.la el camí era diferent al que va l'actual carretera. Tan se val, el que és cert és que és un camí impressionant. Pel que respecta a l'hotel, millor calle, només dic que ho respecte perquè és una manera de guanyar diners com altra.

I què dir del castell que descriu Stoker?. En este cas només descrivint-lo fa ganes d’escampar a córrer... de por, clar. El comte de manera amable i persuasiva li diu al protagonista «Bienvenido a mi casa. Entre libremente. Pase sin temor. ¡Y deje en ella un poco de la felicidad que trae consigo!» Avisant que el lloc on va a entrar és lloc trist i que tot el que hi passe és perquè ell ha volgut arriscar-se.  També hi ha un castell a Romania que venen turisticament com que si fóra el de Dracula i en realitat no és cert però el reclam turistic és important. El que si és cert és que el castell de Bran podria haver sigut la inspiració per a Stoker.

M'ha agradat el final d'esta novel·la de ficció que barreja elements històrics i elements del folklore tradicional, quan en una nota de cloenda, explica que set anys després dels fets relatats, els supervivents tornen a Transilvania sense proves que corroboren el que han viscut,  i saben de bestreta que ningú els creurà,:   “No pedimos a nadie que nos crea“. 

És un final que tot escriptor pot dir molt bé en acabar una novel.la, jo mateixa ho dic a les meues presentacions de les meues novel.les: a partir d'ara pensen el que vulguen, hi ha realitat i ficció son lliures d'imaginar que és real o no.

124-UNA VIDA A LO GRANDE

Alexander Payne



"Una vida a lo grande" no és cap pel.licula de viatges, però si parla del món que ens envolta. Hui ressenye una pel·lícula de ciència ficció, i això que no sol agradar-me este tipus de cine, però en esta ocasió he fet una excepció i li he donat una oportunitat anant al cine en la setmana en la que s’ha estrenat. Fa poc en vaig veure altra diguem-ne “no realista” i em va bocabadar: La vida de Pie. Per eixa raó he deixat a banda el prejudicis i no he dit no, abans de jutjar, pensant que tal volta esta també em podria agradar.

“Una vida a lo grande” és una utopia satírica amb trets absurds i esperpèntics, és un disbarat en tota regla però no ho dic en sentit pejoratiu, més bé al contrari. També té tocs d’humor sense ser una comèdia que acaba en to dramàtic. “Fes-te xicotet i salva la Terra” eixe és l’eslògan.

He eixit del cine pensativa, estranyada i alhora valorant la idea tan original del plantejament. I no només el plantejament, en acabar he estat analitzant la metàfora amagada: la de la necessitat de tindre cura del medi ambient.

És una pel·lícula que distreu, fa passar una bona estona i especialment m’ha agradat com s’ha camuflat semblant idea, sobre tot perquè és una pel·lícula apta per a tots el públics i hi havia molts xiquets a la sala, i així van captant la idea de respecte al món en el que vivim, un món que en qualsevol moment pot acabar amb  catàstrofe mediambiental que ens pot perjudicar a tots. Així que dic molt bé pel contingut perquè amb una senzilla idea en forma de faula es parla d’uns temes importants: medi ambient, pobresa- riquesa, desigualtats socials....i acaba sent una pel·lícula molt humana.

Cert que és una idea sorprenent el fet que algun dia puguem reduir-nos de grandària i mesurar uns pocs (o molts centímetres). Eixe és el tema. En la pel·lícula la tecnologia ja ho permet. Un científic noruec aconsegueix descobrir la formula. A partir d’eixe moment hi ha un brot d’esperança perquè com els recursos naturals cada vegada són menys, si som menuts tot durarà més temps.

M’agrada com ho enraona i mostra tot el procés de canvi de les persones de grans a menuts. Un fet tan estrafolari el fa creïble. Cert que així es produiria menys residus per al medi ambient i a més a més es podria viure sense angoixes econòmiques. És una temptació per a tothom,  el que és pobre, en les ciutats dels xicotets és ric i viu envoltat de luxe, encara que acaben vivint vides buides.

Però hi ha altra realitat amagada, que és la que descobreix el protagonista gràcies a una vietnamita reivindicativa a la que castigaren al seu país per participar en una manifestació. El càstig va ser reduir-la de grandària i fer-la xicoteta però sense recursos, vivint en un món paral·lel al del luxe. A la pel·lícula hi ha moltes frases amb doble intenció, per a fer reflexionar-hi sobre el món.

Els efectes especials fent-nos veure les persones diminutes junt a les grans estan molt aconseguits, el món en el que conviuen també.

La pel·lícula té varies parts, la vida d’abans, la vida de després i la part final desconcertant i preocupant. I en esta tercera part apareixen uns preciosos paisatges de Noruega i dels fiords que m’han encisat, només per esta part esta pel·lícula es fa mereixedora de la ressenya en este racó viatger, perquè mirant estes imatges et transporta a Noruega.






123-MEMÒRIES VIATGERES D’ANAR PER CASA


J.Antoni Carrasquer Artal

La casualitat va ser la causant que caiguera este llibre a les meues mans. Si, així  va ser: una cita per a una reunió... un llarg retard involuntari de la persona que esperava... pobra!... unes prestatgeries plenes de llibres al costat del sofà on seia... la curiositat de donar-hi una ullada als lloms per llegir títols... la temptació de fullejar els volums que hi havia... el meu desfici per llegir siga on siga...i... al final caure en la temptació d’agafar sense miraments un llibre i seure per seguir esperant de manera entretinguda. 

I vaja que em vaig entretindre! El vaig agafar i ja no el vaig soltar, amb el permís de l’ama del llibre, clar!.

Llegint sobre l’autor de “Les memòries viatgeres d’anar per casa” sé que és bibliotecari suecà i me n’adone que ambdós tenim punts en comú. Tal volta eixos aspectes que ens uneixen ha fet que llegira amb més ganes i curiositat. I és que l’autor té ben enfonsat, com jo, el cuquet viatger i  a més a més, com jo, és un  amant de la història local i escriu sobre ella. Fins i tot coincidim en que tenim escrit un llibre de malnoms locals!. Algun dia el coneixeré i podrem parlar d’estes afinitats.

Al llibre, l’autor conta les experiències viatgeres viscudes durant una temporada i mitja fent de guia assistent per a una agència de viatges. Són històries realment divertides, de veritat, si voleu passar-ho bé llegint, endavant, tan si sou viatgers com si no ho sou. Des de la primera línia, el que escriu i com ho escriu, trau un somriure al lector i el somriure continua, i continua  fins al final.

Que el lector no espere cap trama novel·lesca, el que si trobarà són aventures i desventures viscudes. Encara que és cert que moltes podrien ser motiu per escriure una novel·la perquè ja ho diu la dita popular en casions,  “la realitat supera la ficció” i  estes memòries ho demostren. 

L’autor utilitza un llenguatge col·loquial, directe, senzill... amb paraules castellanitzades, frases fetes, locucions... perquè està parlant amb un interlocutor que de tant en tant li talla el discurs per discutir-li sobre la veracitat  del  que conta, acusant-lo sovint que està exagerant. I ho fa amb la confiança d’amic al que se li pot dir de tot, sense pèls en la llengua. Al capítol final l’autor explica amb deteniment sobre este interlocutor tan  crític.

Sóc viatgera i molt del que conta J. Antoni ho he vist amb els meus ulls, sé de què parla però la meua és una perspectiva diferent, la de qui està assegut al seient del bus. I des d’eixa posició, a l’altra part de la seua, també podria afegir un grapat d’altres experiències de viatge en grup igual de divertides o dramàtiques protagonitzades per guies o turistes. Els meus primers viatgers eren molt barats i de trajectes eterns, com els que el llibre explica. El temps i el bagatge viatger ha fet que prefereisca altres maneres d’anar pel món i sobre tot m’ha ensenyat a mirar bé si demane algun servei d’alguna agència de viatge.

J. Antoni descriu perfectament les diferents tipologies de "turistes", que no és el mateix que dir "viatgers".  Jo els diferencie per l’actitud: els primers van i no saben on van ni què veuen, els segons saben perfectament on van què veuen i què volen veure. Així resumeisc jo el debat que hi ha entre les dues paraules. Jo he sigut turista i ara sóc viatgera. La transició l’he feta viatjant perquè viatjar ensenya.

Llegint el llibre he recordat als típics turistes exigents i poc solidaris que millor seria que no eixiren de casa, n’he trobat alguns i sempre es fan de notar. Alhora m’ha vingut al cap quan vaig fer el típic circuit per Itàlia en acabar la carrera. I el que conta dels xicots lligons italians... tot cert. En el meu viatge uns italians amb descapotable seguiren la nostra ruta pel país perquè anaven darrere d’unes companyes a les que van satisfer d’atencions durant una setmana. Per cert, una d’elles es casava en un mes, així "faig l’acomiadament de soltera", deia tota contenta. També he pensat en la  màfia italiana que vaig viure en primera persona i quan parla de personatges estrafolaris, de sobte  i no sé perquè, he recordat una dona que intentava furtar fils d’or a les cortines de Versalles.

Per tot això m’ha agradat llegir les “Memòries viatgeres d’anar per casa” de J. Antoni, a més a més de tindre la garantia d’estar escrit  per una persona que sap i entén de viatges, m’ha fet recordar les experiències pròpies, algunes ja quasi oblidades.  És un llibre que cap amant dels viatges pot deixar de llegir. Convé que el llisga també el viatger esporàdic que contracta el tipus de viatge que descriu J. Antoni perquè explica l’ofici de guia i les estratègies que s’empren en moltes agències i sempre és bo saber estes coses. 



122-GOOD BYE LENIN

Golffang Becker

M’encisa esta pel·lícula, l’he vist un grapat de vegades i mai em canse de veure-la. Cert que la tornaria a veure altres altres vegades més malgrat saber-la quasi de memòria. Good Bye, Lenin!, és l’originalitat feta pel·lícula. Mostra com era l’Alemanya dividida, la diferència marcada pel mur de Berlin, el mur de la vergonya.

M’agrada l’actor, Daniel Brühl perquè negar-ho. Segueisc la seua trajectòria artística des de que era jovenet. De vegades el veia en pel·lícules internacionals i altres en espanyoles. És el que té ser fill de dos nacions. I no hem de negar que és un gran actor, ha anat fent-se gran en professionalitat de la mateixa manera que ha anat complint anys. I això que de xicotet ja era un dels millors.

Però deixant a banda les meues preferències pel protagonista, cal dir que és una de les pel·lícules més tendres, sensibles i alhora innocents que mai he vist, la innocència ve per creure que pot enganyar a la mare, i a la sensibilitat per les històries d’amor que s’entreveuen. La història d’Alex amb la infermera que es veu vindre des del primer moment i la més bonica i  tendra de totes, la que professa Alex  a la mare. Si no és per estima no s’arriba a fer el que eixe fill fa. I tot acompanyat d’un fons musical preciós.

Berlin oriental es l’escenari principal, l’acció transcorre des d’octubre de 1989 fins poc després de la reunificació alemanya.

Alex, el protagonista, viu amb la germana i el seu fillet, i la mare dels dos en l’Alemanya oriental. El pare va fugir a occident molts anys abans. En anar-se’n el pare, la mare va patir depressió i quan va eixir es convertí en una fervent  patriota partidària del partit socialista unificat d’Alemanya, el partit. Un dia veu que el fill ha estat arrestat per participar en una manifestació en contra del govern, pateix un atac al cor i entra en coma. Al poc de temps el mur de Berlin cau i el capitalisme envaeix els carrers del país. Mentrestant la mare continua en coma i no s’ha assabentat dels canvis que ha patit el seu Berlin idealitzat.

I l’acció comença quan es desperta i el fill, junt a un amic se les enginyen per a fer-li creure que res ha canviat. Són un seguit d’aventures i històries amb humor agre que van passant perquè la mare no pot saber que occident ha entrat en la part de la ciutat oriental. No pot saber-ho per perill a patir altre atac al cor. Seria molt dur descobrir el canvi tan radical, perquè ella era una idealista que creia en aquell passat.

I tot comença amb la decisió del fill de retornar la decoració de l’habitació on està la mare al llit i fer-li creure que la vida continua en el mateix punt on ella se la va deixar. Ni vestimentes, ni menjars, ni exterior, no pot haver cap indici de canvi, tot ha de retornar a com era abans. És complicat però eixe fill que tant estima a la mare no pot consentir que descobreisca la realitat que li podria comportar la mort. És un engany en tota regla, cada vegada exigeix més complicació i sofisticació, perquè la mare va trobant-se millor i reclama més informació. És l’engany portat a extrems amb mestria i per una bona causa perquè són mentides per pietat, per no arribar a altre mal pitjor que comportaria la mort. El fill fa de tot per sa mare. Fins i tot troba al pare i és quan se sap una veritat amagada, és la trama paral·lela en la  que sabem que la mare també ha mentit als fill inventat una mentida pietosa.

Val la pena veure la pel·lícula que en este seguit de trames i mentides hi ha tant d’humor. No conte més, no explique fins quin extrem arriba l’engany. Vull que mireu la pel·lícula i que us agrade tant com m’agrada a mi.



És una pel·lícula realment bonica i emociona, personalment diria que arriba a ser magistral, de les que mai s’obliden i sempre tens a la memòria perquè és un homenatge a les mares i un cant a la vida i dins de la seua simplicitat tota una meravella.


121-La LIBRERIA
Isabel coixet




Fa setmanes vaig anar al cine per veure LA LIBRERIA amb expectativa. "I quin títol més suggerent!" vaig pensar. Una llibreria és un lloc ple d’aventures i d’emocions, de vides. Les vides estan dins dels llibres, ja ho sé, però el títol em portà a imaginar. I el que deia al poster publicitari sota el títol que entre llibres cap persona es pot sentir a soles, és una gran veritat.

Així que només pel títol jo ja volia veure la pel·lícula, també, cal afegir,  per la directora. M’agraden les pel·lícules d’Isabel Coixet, no totes, no sóc incondicional de la directora, però si de la majoria de les seues pel·lícules on  demostra molta sensibilitat creadora.

El fet que fóra una pel·lícula adaptada d’un llibre valorat em donava garanties d’una bona base. En general quan parlem de guions que es fan dels llibres de vegades s’encerta i altres no. En este cas no he llegit el llibre (i m’agradaria) i no puc comparar, però  només diré que La LIBRERIA  ha aconseguit un premi a la millor adaptació literària a la fira de Frankfurt. És un punt a favor de la pel·lícula, vol dir que no s’ha allunyat de l’essència escrita originàriament per l’autora Penélope Fitxgerald, obra que va ser molt guardonada.

Però la meua expectativa començà a truncar-s’hi només entrar al cine. No vull buscar culpables, si va ser la jove que agafava les entrades o el panell momentàniament  avariat que no marcava a quina pel·lícula es podia entrar i en quina s’havia d’esperar, però el fet és que, quan ens van deixar  entrar als pocs espectadors que hi érem esperant, la pel·lícula ja estava començada. 

Em vaig posar de mal humor, sóc humana, i crec que va ser un condicionat per a que al final no trobara en la pel·lícula tots els aspectes positius que segurament té. Van ser minuts els que em vaig perdre, pocs, però suficients per a inconscientment pensar que estava perdent el fil del que veia. Havia llegit en algun escrit que era molt bonic escolar l’inici lloant el plaer de la lectura i com en un llibre es pot trobar el que se sent i no es pot expressar. Docs jo... m’ho estava perdent sense tindre cap culpa perquè just havia arribat al cine amb molt de temps d’antelació  a l’hora prevista.

Quan vaig  entrar a la sala la veu en off inicial estava parlant. I jo ja no vaig trobar sentit a eixes sentències fabuloses sobre lectura.  Quina ràbia! Sempre sóc molt puntual perquè em molesta molt no veure les pel·lícules des del principi de la mateixa manera que em molesta no veure el final.  Així que tal volta esta ressenya està, més que altres vegades, plena de subjectivisme i no corresponga a la realitat. Si algun dia torne a veure la pel·lícula, i canvie d’opinió promet rectificar en les parts negatives que puguen eixir en esta critica.

En este nou treball l’espanyola Coixet s’envolta de cares estrangeres, com fa quasi sempre, així li dóna categoria internacional a la pel·lícula i més difusió a nivell estranger. Cert que sembla una pel·lícula britànica i no espanyola. No li ho recrimine, cadascú té la seua estratègia. Encara que pense que en Espanya tenim molts bons actors que saben treballar molt bé.

En "La Libreria" una dona és la protagonista, Emily Mortimer, i tambè ho són els llibres. És l’any 1959,  la dona viu en un xicotet poble d’Anglaterra on ha decidit obrir una xicoteta llibreria però els veïns no volen, no ha hagut mai cap i no volen que se’n cree una. La dona és molt innocent i  no veu maldat en ningú, és com una heroïna capaç d’arriscar tot el que té per fer alló que creu, allò que desitja i que veu serà bo per a la comunitat.

Hi ha solidaritat per moments però també moltes picabaralles internes, hi ha pors, hi ha inadaptacions en una societat tancada que no veu correcte que hi haja gent amb somnis. No importa que el somni siga menut com és el de la protagonista, el que volen els veïns del poble és traure fora al que no es comporta  segons marca la norma de la pròpia societat, amb uns motlles establers que no es poden canviar.

A la protagonista l’envolta gent que no ha descobert la màgia que desprenen els llibres, i no entenen la seua passió, no l’entenen perquè no lligen mai. Viuen apartats del món, serà per això. La protagonista en canvi empra la lectura per no estar a soles i viure altres vides, per omplir l’espai afectiu que té buit de que es quedà viuda. Per sort en la seua lluita troba ajuda d’una xiqueta, altra somniadora com ella, i també troba a un ancià que viu tancat en una mansió des de fa 45 anys. La relació entre els dos adults és bonica, sensible i intensa, és la de  dos solitaris que s’ajunten per amor a la literatura i que desafien la moral que tan pertorba als que els envolten.
.
Per acabar cal dir que com a viatgera, m’ha agradat molt  veure els paisatge de la costa nord irlandesa, hi ha llocs d’una gran bellesa natural. L’ambient gelat, monocolor és adequat a la trista polèmica. Però al capdavall, i esta és la visió negativa de la qual parlava a l’inici de la ressenya, he eixit del cine un tant avorrida perquè la pel.licula m’ha resultat molt lenta. Fins i tot he pensat que la posició de la gent del poble era exagerada, tanta confrontació no m’ha semblat creïble,  tan de fanatisme en contra m’ha resulta fictici. És un assetjament en tota regla. Encara que sé, que tan a la decada de 1950, com actualment,  trobem gent malvada per tot arreu. No dic que no m’agradara la temàtica, sinò que se m’ha fet llarga la manera de mostrar-la. 

L’essència que vol contar m’agrada:  la lectura com a companya que ajuda a viure moltes vides, la lectura com a font de plaer i saviesa. És lloable que es faça homenatge als llibres valorant el plaer i el profit que es trau en llegir-los, això m’agrada. I també el personatge femení protagonista, ingenu, sensible i introvertit, la dona valenta front a l’adversitat, que  malgrat semblar fràgil és forta. No vol ser sotmesa i és símbol de llibertat, és una dona fidel a si mateixa.

Crec que tornaré a veure la pel·lícula de nou deixant un temps pel mig, parlar d’ella m’ha fet ganes per comprovar si canvie els aspectes que he vist negatius. Però serà  des de l’inici i sense prejudicis. Vull trobar matisos que se me van passar la primera vegada, vull analitzar converses que no vaig escoltar com devia perquè de tanta lentitud m'adromia, i contrastar maneres de comportar-se de la gent. I si la torne a veure, us ho contaré. 




nº120-L’EUROPA QUE HE VISITAT


Dolors Jimeno






Amb “L’Europa que he visitat”, Dolors Jimeno ens convida a descobrir, o redescobrir, Europa amb curiositats que ella ha sentit i experimentat en els llocs que ha seleccionat per al llibre. Dolors té molt més que mostrar-nos, només cal fer una ullada al seu blog de viatges per saber que el seu bagatge viatger és gran.

L’originalitat del llibre és que no és cap guia de viatge que explique al detall monuments i carrers, però en canvi, i ésta és l’aportació important, si motiva a conèixer, només fent menció.

Se m’ocurreix pensar que molt bé este llibre podria ser l’inici d’una sèrie de la mateixa col·lecció “Veles i vents” de l’editorial Neopatria on està publicat, en la que tal volta la mateixa autora fera una segona part. O si no és ella, foren altres autors els que mostraren la seua Europa particular que coneixen. Perquè Europa (o el món) és molt gran i segur que no es repetirien ciutats o llocs, i en tot cas, si hi ha repetició, la situació viscuda mai seria la mateixa.

Dolors presenta un tast d’Europa, unes pinzellades que més que descriure el que fan es convidar a saber més. He trobat a faltar que el llibre incorporara un mapa assenyalant exactament el lloc esmentant, que en molts dels textos no se sap fins que no has llegit algun paràgraf. Encara que semble estrany, no és habitual que s’incorporen mapes als llibres encara que siguen de viatges i com estic acostumada i m’agrada llegir i saber per on vaig, he fet el que sempre faig:  he buscat jo mapes a banda per situar els passejos que Dolors i el marit fan. 

Dolors i el marit viatgen en furgoneta adaptada com hostatge així que van fent parades segons càmpings o llocs permesos per a caravanes.  Esta manera de viatjar suposa una valuosa llibertat i si és vol, un ritme lent que es l’ideal per a assaborir cada racó amb més intensitat. I és el que ells dos  fan. 

Conec en persona a Dolors Jimeno i mentre passava les pàgines del seu llibre, capítol a capítol, ciutat a ciutat, m’imaginava que la tenia al costat contant-me allò que estava llegint. I és que el llibre sembla una conversa entre amics contant les anècdotes desprès del viatge realitzat. Una conversa on explica sobre la gent que ha conegut, el que li ha agradat i el que li ha desagradat... on mescla records d’altres viatges o incorpora al text situacions o llocs valencians comparant-los uns amb altres. També fa mencions gastronòmiques així com fa  referències a situacions històriques o lectures que tenen a veure amb el que està veient o vivint en un moment donat.  Eixa naturalitat relatant mostrant sentiments, records, opinions... atrapa.  

El llibre està format per  capítols curts i de fàcil lectura on Dolors salta de país a país, anat i retornat. Aparentment sembla desordre però no ho és, correspon a un ordre alfabètic que afavoreix per buscar a l’índex. I es que este llibre és del tipus “llegir i no guardar”, dels que es deixen a la tauleta de nit per anar fullejant. Ha d’estar a la mà perquè es pot anar llegint en funció del que abelleix o dels interessos del moment. Hi podem trobar referències de, entre altres països, Noruega, Polònia, Grècia, Itàlia, Còrsega, Sardenya, França, Suïssa, Escòcia, Alemanya... Dolors i el marit sovint creuen Europa amb la seua furgoneta.

Alguns relats estan escrits en present i altres en passat, imagine que en funció de quan els ha escrit Dolors, bé al moment, “in situ” o recordant-ho passat el temps, però coincideixen en que tots estan carregats de sinceritat. Dolors es una gran viatgera, de les que gaudeix de cada pas i gaudeix buscant el que està  amagat. És per això que amb ella entrem a un museu, a una església, (no necessariament la més important), assaborim una sopa de peix o anem a un mercat. També  sabem, entre moltes altres coses, que intercanvia receptes de cuina o veu la final de futbol de la copa d’Europa en un bar.


Alguns dels llocs que Dolors ens mostra al seu llibre els conec i m’identifique en cada frase que escriu, altres en canvi, no els he visitat però els tinc a la llista d’espera que cada dia és més llarga. I també estan els llocs que no sabia ni que existien i ara els vull conèixer. No ho puc evitar: és l’ànsia del viatger, que sempre vol més i més…a vosaltres no us passa?


nº119-La gran enfermedad del amor

Michael Showalter



“La gran enfermedad del amor” és una simple història d’amor de xic coneix  xica, però tal volta el que, personalment, m’atrau més de tot, és precisament eixa simplicitat aparent.

A més a més, hi ha molts aspectes que m’atrauen i que també estan agradant a la gent que la veu, la prova està en els premis i bones crítiques que ha rebut des que es va estrenar. I és que és una història peculiar, tendra i familiar però amb un encant personal que la fa mereixedora de totes les lloances.

M’agrada com està contada la trama amorosa camuflant temes conflictius importants com és la barreja racial, la intolerància i els prejudicis en els que cauen per desconeixement o per tradició alguns dels personatges. I és que els protagonistes de la història de amor són un jove del Pakistan, Kumail, i una americana, Emily, i en la diferència de raça sorgeix la problemàtica. Tots dos viuen a Xicago.

Però la pel·lícula, és més que la simple atracció que va fent-se més forta i que té la incomprensió familiar pel xoc de cultures. En “La gran enfermedad del amor” , la xica cau malalta i es quan eixen a relluir els veritables sentiments i la relació entre tots els membres familiars involucrats es defineix. No explique més, no vull desvetllar res. 

El que passa sembla increïble però és veritat. El que es veu és un cas real i el mateix protagonista Kumail Nanjiani , és el que ha viscut els fets en primera persona i ha volgut contar-los a tot el món. Segons diu el mateix protagonista, hi ha només un 10% de invenció per adaptar la vida real a la pel·lícula. I tanta veritat està contada de manera agradable i entretinguda, amb l’espontaneïtat que es respira en tot moment, i també amb l’humor que Kumail té de manera natural, perquè en realitat és humorista de monòlegs.

Si, ser dramàtica i graciosa alhora en este cas és una bona combinació.

La pel·lícula també té un punt moralista. El xoc entre cultures del qual parla està enfocat des de la perspectiva del fill educat en valors occidentals, i està molt bé que es veja la lluita que han de viure estes generacions que viuen a cavall de dos mons diferents. El jove ha de lluitar contra el  matrimoni concertat, ha de lluitar contra uns estudis marcats… ha de lluitar perquè el seu món on viu realment és altre i poques persones l’entenen.

El problema principal bé per part de la família musulmana, més aferrada a la tradició i sense intenció d’obrir la ment al món occidental en el que estan vivint. Hi ha una pregunta clau que en un moment donat diu el jove pakistaní i que molt bé la podrien fer molts emigrants com ell, joves segons generacions procedents d’altres països que creixen en un món diferent al que tenen en casa. Kumail diu adreçant-se als pares: Per que em porteu a Amèrica sinó puc fer el mateix que els americans? I és cert els immigrants creen  a les ciutats i als pobles guetos i algunes d’estes persones els costa l’adaptació.

En este ocasió no hi ha oposició a la relació amorosa interracial per part de la família occidental americana, que es mostra tolerant i permissiva, afectuosa amb la filla i dialogant. Tal volta posar els americans com els que accepten la relació sense inconvenient és per contrarestar la imatge generalitzada de l’Amèrica racista: la d’abans enfrontant-se injustament als negres i l’actual amb un dirigent que no té cap problema en mostrar les idees xenòfobes. Només el pare es mostra  un poc torpe a l’hora de tractar al que serà el gendre i li fa preguntes banals al voltant de l’11-S perquè al final cau, com la gran majoria dels mortals, en el tòpic de posar a tots els musulmans en el mateix sac.

No hi ha bons ni roïns, només mentalitats més obertes o més tancades. Està escrita per un oriental però és una pel·lícula americana i al final, un poc “patriotica” com tot producte americà. I és que Kumail és un americà més, perquè viu a Amèrica i sobre tot perquè ell ho vol ser.

I amb tot, també vol mostrar la soledat  i els somnis no aconseguits d’ell i d’altra gent. És una comèdia romàntica diferent a les que ens passen per la tele dissabtes i diumenges per les vesprades que segueixen totes un estereotip i estan carregades de dolçor empallegosa. Esta no, té la dosi romàntica correcta.

M’ha agradat, malgrat ser previsible, per ser autèntica per ser una  història d’amor incondicional  que dóna esperança a pensar que el món no està tancat en el materialisme i embolics politics allunyats de sensibilitat.


Que triomfe l’amor és una bona notícia.

118-LA FORMA DEL AGUA

Guillermo del Toro




Acabe de veure la pel.lícula LA FORMA DEL AGUA. 

En format conte de personatges bons i roïns, amb princesa i príncep inclosos, (un príncep que és blau, i verd també), és una pel·lícula original, completa, meravellosa, fantàstica, romàntica, per moments dolça… que parla amb mestria de la tolerància, de la soledat, de la supervivència, de les dificultats, d’emocions, d’amor... És una pel·lícula profunda malgrat el format juganer de persecucions i fugides. Tot bé, però per a mi, sobren els personatges estereotipats que sovint m’han recordat un còmic americà.

I de fons, el viatge a la Lluna per la qual cosa té espai en este raconet dedicat a somniar en llocs allunyats.  

S’ha d’entrar al cine sabent de bestreta que no és una típica pel·lícula, s’ha de saber que pot passar de tot. Així no hi ha decepció. Jo vaig entrar esperant molt perquè l’avalava les nombroses nominacions als premis oscars, (13 de les que ha aconseguit 3), i vaig eixir pensant que malgrat estar molt bé, tampoc era la millor pel·lícula que havia vist en la meua vida. Però vaig eixir assossegada  i sense pensar que  havia perdut el temps.

"La forma del agua" té moments tendres, són els que ajunten als personatges marginals, incompresos, diferents...però que entre ells s’entenen a la perfecció. I eixa connexió genera la bellesa que entendreix a l’espectador. Esta part m’ha agradat molt perquè  per una vegada els protagonistes reals i importants de la pel·lícula són els que la societat margina i deixa a banda.

Són personatges discriminats però alhora són importants. En la pel·lícula la fragilitat de la protagonista femenina muda és simple aparença. Perquè en realitat és una dona molt valenta i decidida que per amor lluita i fa tot el que es presenta. L’amor ho pot tot un  amor fantàstic i irreal, un amor de  pel·lícula

El cine, el d’altra època, és altre protagonista més perquè apareix en escenes de les teles de les cases i en el cine que hi ha davall de la casa de la jove. Està molt present.

La música m’ha agradat molt, és preciosa i suggerent, cert que m’ha envoltat de màgia quan apareixia la jove muda anunciant moments dolços i un poc m’ha recordat la melodia de la pel·lícula a Amelie, que és també un conte. I sobre la protagonista,  fa un gran paper gestual, amb la mirada i el somriure val per a transmetre el que vol. l’altre paper femení també està molt bé. Totes dues representen la valentia.

També la fotografia de filtre verdós o no sé quin color...dóna aires de la dècada de 1960 que es vol representar i et transporta al passat.

Esta barreja poètica amb l’espionatge polític està bé perquè convida a la reflexió de preguntes com on està la bellesa o què és respecte i amor. També sobre qui és el veritable monstre si el cap de seguretat o l’amfibi-home apressat.

I a banda de tot, Guillermo del Toro està rebent lloances però també pel·lícula s’ha enfrontat a problemes. Es va acusar al director de plagi i la pel·lícula ha passat pels tribunals. L’acusació diu que “La forma del agua” s’ha copiat d’una obra de teatre “ de l’any 1969  que tracta sobre una  dona que treball a un laboratori on es realitzen experiments d’animals, quan s’assabenta que va a matar un dofí per analitzar el cervell ajudar a alliberar-lo. Es una trama pareguda no? Que els tribunals dicten sentència.


També la temàtica de relació amorosa dona-animal ha portat controvèrsia entre algun membre d’una església radical americana. Amèrica és molt puritana i de vegades veu el que no hi ha. I és que, quan es treballa mostrant al públic el resultat, es pot rebre qualsevol critica, és el preu de la fama.
nº117-LA VIDA DE PI

Ang Lee

la pel.lícula
la novel.la

Hui us mostre un doble viatge: primer  en vaixell des d'India a Canadà, i després en un bot salvavides que transcorre enmig de l’oceà.

Heu vist la pel·lícula LA VIDA DE PI? Segurament si perquè va ser molt valorada i premiada fa anys. Però tal volta no sabeu que està basada en una novel·la escrita per Yann Martel, un escriptor de Canadà nascut a Salamanca. Diuen que la novel·la va ser refusada per cinc editorials de Londres abans de ser acceptada per una editorial canadenca, que va ser qui la publicà l’any 2001. Aleshores es va fer visible. L’edició del Regne Unit va guanyar el premi Booker a l’any següent i a partir d’eixe moment ja va ser èxit total  i obtingué molts premis més. Com son les coses ...eh? El que per  a uns no val res per a altres és el més ben fet.  Quantes obres s’hauran perdut pels racons de les editorials per falta de confiança i recolzament!

També diuen que per a escriure la novel·la l’autor es va inspirar en l’obra  “Max y los gatos”, d’un autor brasiler Moacyr Scliar,  que havia escrit sobre una aventura d’un refugiat judeo- alemany que va creuar l’oceà Atlàntic compartint el vaixell amb un jaguar. A Scliar no li va sentar molt bé que li agafaren la idea sense permís però al capdavall després de parlar amb Martel no va posar cap denuncia.

Recorde quan es va estrenar “La vida de Pi” i el ressò que va suposar, pel director i pel sistema 3D que encara no era molt habitual. Aleshores no la vaig veure però quan he tingut de nou l’oportunitat no he volgut deixar-la passar. Allò va ser una aposta arriscada i tindrà defensors i detractors, estic segura. L’originalitat genera controvèrsia i esta pel.lícula se n’ix dels canons de la direcció escènica.

Recorde quan va guanyar 4 oscars: al millor director, a la banda sonora, a la fotografia i als efectes visuals. Va ser rodada en 3D i  un plaer visual i goig per als sentits.

Jo no l’he vista en  3D però si he apreciat unes precioses imatges de simetries i reflexos. S'hi  nota que s’ha creat per a lluir-se en el tema fotografia. Les imatges irreals i alhora tan creïbles m’han  impactat i m’han bocabadat.

Cap a la meitat de la pel·lícula és quan arriba l’acció i l’aventura, és quan comença el viatge dels nàufrags que lluiten per la vida i lluiten  per l’espai. El jove protagonista comparteix bot salvavides amb animals. Alguns veritablement perillosos. Entre ells està el tigre de bengala amb nom de persona: Parquer que és l’altre protagonista de la història. Parquer és una fera ferotge però alguna vegada té mirada plena d’humanitat, és el que capta el jove nàufrag per domar-lo i aconseguir que siga un company de viatge.

Hi haurà qui en acabar de veure “La vida de Pi”  pensarà que és una simple pel·lícula d’aventures o també hi haurà qui pot pensar que és una  reflexió més profunda i espiritual que parla sobre la necessitat de creure en algú superior i mostra com les històries ajuden a sobreviure.
El que jo crec és que “La vida de Pi” és poesia mostrant un realisme màgic i exotisme,  és sensibilitat i valentia. És una faula que pots creure o no però atrau, és una metàfora de la vida. La india és un lloc poblat per moltes creences, el protagonista, buscant la millor s’acull a totes, no segueix el consell patern que li diu que si creu en tot acabarà per no creure en res. 

Lo inverosímil xoca contra lo real, és un conte, dins d’un conte, el que explica el protagonista anysn després, a un  interlocutor que vol escriure una novel.la.  La vida està plena de somnis i irrealitats, la vida està plena de veritats. I el protagonista juga amb tot creant el seu món propi que es el que vol mostrar. La veritat més clara de totes les que es conten, és l’explicació del nom del tigre. Li dien Parquer perquè és el nom del caçador que el caçà.

 Possiblement el 3D li afegirà espectacularitat, sobre tot quan es mostren imatges en les que entra el deliri i la por. El sistema 3D descriurà perfectament les emocions que sent el protagonista front a tanta adversitat. El tigre, les hienes, l’enorme  balena,  els peixos o l’illa carnívora és la vida, són la metàfora de com la veu el protagonista. La vida de Pi és horror i poesia, és una història d’emocions, misticisme i filosofia.




nº116-EL CUADERNO DE SARA

Norberto Lopez Amado






Esta és, una ressenya subjectiva, com totes. Tothom que analitza una pel·lícula o llibre, o parla sobre qualsevol tema, expressa el seu punt de vista, que pot o no pot ser compartit per altres. Amb esta premissa, vàlida per a qualsevol ressenya anterior i posterior a esta, explique el que vaig pensar només eixir del cine després de veure la pel·lícula “El cuardeno de Sara”. Hi ha aspectes que m’han agradat i altres no tant.

Amb “El cuaderno de Sara” viatgem a Àfrica acompanyant a la protagonista Laura. No és un camí fàcil, és un camí desesperant i angoixós el que experimenta buscant a la germana desapareguda anys enrere.

La pel·lícula està bé, la catalogue, sense cap menyspreu, de cine d’aventures o millor seria dir de “desventures”. Generalment m’agrada el cine espanyol i davant  la cartellera sovint el trie front a altres títols. I sobre el cine d’aventures, no sempre el busque, però esta vegada he fet excepció per estar emmarcat en Àfrica, perquè m’agraden les pel·lícules que et transporten a altres realitats diferents, les que et fan viatjar, i esta ho fa.

Però més que un viatge, el que viu Laura és una odissea perquè des del primer moment que aterra a Kampala, tot ho té en contra, cada dos minuts té un contratemps. Al meu parer massa desgràcies juntes. Tanta malaurança li lleva credibilitat a la pel·lícula, tanta  violència és opressiva, hi ha seqüències i situacions innecessàries de les quals s’haguera pogut prescindir. Cal mostrar tanta massacre? Perquè tant de tir? Per què tanta sang?. Arriba un moment en que arribe a pensar que Laura és una superwoman capaç de suportar tot el desgavell que li arriba. No cal tant.

He dit abans que m’agrada el cine espanyol i en part  és  perquè hi ha moltes precioses pel·lícules que saben tractar temes importants, com és el cas, però amb simplicitat i sense actuacions heroiques.

I m’agraden els actors i actrius nostres. Belen Rueda fa bon paper, és bona actriu. El canvi físic deteriorant-se a cada desgràcia està molt ben mostrat. L’horror que viu i veu fa petjada en ella. La pel·lícula està ben feta i amb una fotografia preciosa. Tècnicament està bé, malgrat les dificultats que amb tota seguretat hauran sorgit en una mampresa de semblant envergadura. És un gran mèrit aconseguir que l’espectador assegut al seient del cine vaja per la selva i pels  carrers d’Àfrica i es crega que està en Uganda o Congo, encara que no  sempre siga així. Es va rodar una part a Uganda i altra a Tenerife.

M’agrada la temàtica i el fil conductor: seguir el rastre d’una cooperant desapareguda. Està bé que es mostre una realitat social que no s’ha d’obviar, que tracte el tema real i indignant dels xiquets soldats i de les descabellades guerrilles que volen dominar la zona rica de coltan en Virunhga al Congo, antiga colònia belga. Eixe coltan, que està en els mòbils que ja són tan imprescindibles en la nostra societat. També està bé que es parle dels negocis fraudulents amb occident on tanquen els ulls al que s’hi fa i que sovint  les autoritats  no vulguen implicar-s’hi.

En “El cuaderno de Sara” s’ha volgut fer cine comercial, d’acció, el que es ven millor perquè és el que més es publicita. Però pense que Àfrica és més que tot el que es veu a la pel·lícula, hi ha més vessants que no ens mostren tan habitualment i és una errada perquè al capdavall tothom es queda amb esta imatge negativa. Àfrica és misèria i corrupció però també està plena de bona gent emprenedora, artista i treballadora, que no té res a veure amb esta part que es veu en esta pel·lícula.

I jo em pregunte, per què s’ha de vendre millor la mort, la pobresa i l’agitació social? Tot, per cert, degut a les injustícies. Per què no fer la pel·lícula donant altra visió més positiva del país?. M’haguera agradat altra mirada  amb més sensibilitat. “El cuaderno de Sara” no m’ha emocionat, no m'ha “arribat a l’ànima”. Només he sentit terror i horror, i eixa classe d’emoció no és la que m’agrada.

Encara que la pel·lícula està carregada de bones intencions, al capdavall no té portes a l’esperança, el missatge final és denuncia i cridar als quatre vents que res es pot canviar a Àfrica. Eixim del cine pensant que no podem fer res per ajudar. Però jo em pregunte, segur que no? Es difícil, ho sé perquè la cobdícia dels que tenen el poder governamental o econòmic és gran, però no és impossible. Pense, que per la nostra part podem contribuir evitant prejudicis, canviant idees preconcebudes negatives i derrotistes. Si des de l’exterior occidental tothom anàrem canviant  la nostra mentalitat ja tindríem molt avançat. 




nº-115-EL AUTOR


Manuel Martín Cuenca





Acabe de veure la pel·lícula EL AUTOR, i es cert que Gutiérrez està impecable en el seu paper d’escriptor gris, anònim i  frustrat. El Goya que li han atorgat se’l mereix, no hi ha dubte, interpreta un  personatge brutal i és un actor que sap veritablement actuar, faça el que faça. La pel·lícula està molt bé, però vaig eixir del cine desassossegada, pensativa... Ser autor, fins a quin extrem? En realitat què busca el protagonista? Vol la fama? Vol la satisfacció de completar un llibre? És imple gelosia?

Tal volta l’únic que vol el protagonista és donar color a la seua fosca vida. I una manera d’acolorir-la és somniant. I els escriptors sovint ho fem quan ens enfrontem al full i l’ordinador creant una obra.

També posant-me en el lloc del autor reflexione-hi sobre què busquem els autors quan escrivim.  Està clar que la resposta variarà segons persona, però el que tinc clar és que un autor o escriptor, o novel·lista o contista o periodista...o qualsevol que es dedica a l’escriptura,  no es fa en tallers d’escriptura. L’autor naix sent autor i en el taller l’únic que pot fer és millorar la tècnica, que per altra banda no és poc.

Jo sóc autora, com el protagonista, i sovint escric per necessitat,  sempre per plaer i la majoria de les vegades gaudeisc jugant amb les idees i paraules que involuntàriament  m’ixen a soles quan estic capficada en un tema.

Al protagonista li aconsellen, al taller d’escriptura, que visca i escriga el que viu, que mire i que escriga el que veu, jo també escric a partir del que  visc, o del que m’invente a partir del meu entorn, o tal volta sobre el que possiblement hauré vist abans i la ment ha guardat. Les idees flueixen de vegades no se sap com. Jo escric camuflant la realitat entre personatges inventats o el que és el mateix escric la vida de personatges inventats i camufle la  meua veritat. El joc de l’autor és barrejar veritat i ficció i que el lector jugue a saber què és cada cosa.

En este cas, el que fa EL AUTOR és forçar la realitat per a aconseguir una novel·la. Diuen que Gutierrez sempre interpreta personatges que cauen bé. A partir d’esta pel·lícula ja no se’l veurà amb tanta bondat, és un personatge irònic. En realitat a la pel·lícula hi ha pocs personatges amb bondat, la majoria són dolents i el protagonista encapçala el llistat amb la seua obsessió insana. I és que en EL AUTOR és veu maldat,  crueltat  per la constant  manipulació i alhora una ignorància per part del protagonista en no adonar-se del veritable final que li espera a la seua novel·la. 

I ara pense...hi haurà molts autors com ell?

La pel·lícula també planteja el tema dels tipus de lectura existents al mercat: La “facilona” que són els best sellers que tothom llig o la “literatura”, amb temàtica més profunda que arriba a només un sector de gent. És un dilema però cada autor sap què escriu i com ho vol fer, i sobre tot, sap per a qui escriu, si per a un mateix o per a les masses buscant la màxima audiència. Jo ho tinc clar i crec que la resta d’escriptors tambè ho tenen.

La pel·lícula està ben feta i manté l'espectador en suspens, es pateix junt al personatge, dóna a pensar que allò no pot acabar bé. Hi ha pinzellades de racisme i de política, retratant així la realitat de com pensa molta alguns sectors de gent. La pel·lícula té un guió sorprenent amb girs inesperats que estan molt ben interpretats. Tots els personatges sense excepció fan el seu rol a la perfecció i són necessaris per a donar veu al protagonista. Destaca la portera, Adelfa Calvo, que també ha sigut guardonada amb un Goya i el professor, Antonio de la Torre, que està fantàstic interpretant la falsedat i l’engany que l’alumne no veu clarament per l’obsessió que l’embarga.

El guió està basat en un llibre. És una adaptació de la primera novel·la de Javier Cercas El móvil, escrita fa 30 anys, un novel·la de 70 pàgines que va escriure demanant un préstec al pare per a llogar un pis i poder tancar-se a escriure, com fa el seu personatge. Cercas la va enllestir i va aconseguir que dos anys després es publicara i des de 1987 s’ha traduït a una desena de llengües. Cuenca va trobar i llegir la novel·la de casualitat. Com tota adaptació no cal comparacions, cada perspectiva valora uns aspectes segons la finalitat, llegir en llibre o veure en pel·lícula.

No cal dir més...aneu a veure-la, és cine espanyol de qualitat.

A més a més, de fons escenogràfic està la preciosa Sevilla, només es veu el gran riu i un pont famós i en una escena nocturna la Torre del oro, també uns carrers i uns portals d’edificis i els interiors de les cases carregades de decoració amb sants i passos de setmana santa. No es veu la ciutat andalusa però l’ambient embarga la pel·lícula.

I de fons musical inicial i final està Jose Luis Perales. Personalment trobe que la cançó final és molt bonica.





nº114-LA HIJA DEL ESTE

Clara Usón





“ La hija del Este” és la historia d’una bogeria que es diu guerra, la guerra dels Balcans, contada des de dues perspectives, les coses canvien segons qui ho mire. Són dues veus les que parlen, la d’Ana, la protagonista i la d’un jove estudiant de cine anomenat Danilo, pacifista i jueu amb ascendència de varies ètnies que descriu el que viu i veu amb humor negre. Danilo i Ana eren amics de joves. Són dues visions contraries. Amb elles anem coneixent Sèrbia i anem coneixent els personatges politics que configuraren tant d’embolic bèl·lic.

Sabem de bestreta que és un cas real, que l’autora va seguir la pista d’un suïcidi. També sabem qui és la jove que se suïcida i la raó, encara que es juga amb especulacions. És Ana, filla d’un militar provocador d’un genocidi, quan la jove sap la veritat sobre son pare no ho pot suportar. No desvetlle res que no es diu abans de llegir el llibre. Tothom comencem la lectura de la novel·la sabent estes dades prèvies que es poden llegir a la contraportada, és inevitable no fer ullada al text que hi ha escrit per saber de què tracta. M’haguera agradat llegir sense saber res, sincerament. Pense que no saber qui era en realitat la jove que al principi es passeja per Moscou i el fatídic desenllaç que li espera m’hauria creat més intriga. Pense que m’he perdut especular,imaginar el final que a qualsevol lector que gaudeisca capbussant-se en la lectura li agrada.

Llevat d’este detall trobe que és una lectura molt interessant i la trama està ben redactada. Per a perfilar el contingut l’autora empra diverses tècniques per evitar la monotonia: descripció dels sentiments i també de fets en primera o tercera persona, relat de fantasies, transcripció de carta o transcripció literal d’un fragment d’un llibre mèdic i fins i tot empra un relat tipus documental.

I es nota que hi ha molta documentació darrere de cada línia. L’autora detalla sobre un tema molt complicat d’entendre com va ser el conflicte dels Balcans, que per altra banda, els europeus van viure tan a prop encara que la majoria tancant els ulls als que hi passava. Recorde que ens arribaven noticies de com anava desmembrant-se l’antiga Iugoslàvia necessitant, en la majoria dels països, guerres per solucionar els conflictes. Estàvem a la dècada de 1990, era inexplicable, però passava. Com podia estar patint tanta gent aquelles  barbàries per disputar el terreny i el poder! Era en nom de la puresa ètnica? En nom de la religió? Per patriotisme? Hi es van barrejar molts aspectes. Llegint este llibre he pres consciència realment com, tan la resta d’Europa com jo, no fèiem cas al que hi passava. M’ha fet sentir remordiment de consciència pensar amb el què jo estava fent en aquells anys mentre tan a prop nostre es matava de manera indiscriminada. Un dia en un trajecte de tren vaig conèixer a una jove pintora de Bòsnia que havia aconseguit escapar de la barbàrie i s’havia establert a Espanya. Mentre parlava la mirava i no podia imaginar tot el que estaria patint. Feia poc que havia acabat tot l’enrenou bèl·lic. Si no haguera fugit, l’hagueren assassinada, estava segura. En aquell moment es mostrava contenta perquè havia guanyat un premi de pintura en Espanya i segurament este fet li obriria més portes. No sé que haurà sigut d’ella.

La novel·la mostra la relació d’un pare amb la filla i d’un militar amb la seua pàtria. El pare i el militar són la mateixa persona però no ho sembla. La filla veu al pare com un ser sensible, perquè realment ho és amb ella. El pare es transforma davant la filla i la família no deixant veure el sàdic que porta dins que actua en pro de la pàtria sèrbia.

Pàgina  a pàgina veiem com a poc a poc la jove perd la ingenuïtat, com la visió del seu pare idolatrat s’enderroca, com les seues aspiracions de doctora per als soldats serbis queden en no res. La vida perd sentit. Ella volia ser doctora per a salvar  vides i de sobte sap que són pare les aniquila sense contemplació, indiscriminadament mana matances i massacres.

La novel·la està molt bé per saber-ne un poc més sobre aquella part d’Europa i sobre el problema de la identitat que en aquell conflicte tant va tenir a veure. Té la part didàctica en la qual també explica el passat històric i la llegenda del rei Lazar a qui s’anomena sovint al llarg de la novel·la com el gran heroi patriota a qui s’ha d’imitar.

Per altra banda, al principi només apareix Ana, m’ha enganxat per un detall. Comença en Moscou l’any 1994 i jo hi vaig ser una any després. La protagonista i els companys tots procedents de Belgrado, hi són durant cinc dies en viatge d’estudis i tot el que llegia sobre el que visitava o veia la protagonista i la seua colla d’amics, jo ho havia vist amb els mateixos ulls.

He recordat detall a detall quan jo hi vaig ser i recorde pensar el mateix que la protagonista pensava davant de la cua esperant a veure la mòmia de Lenin. Aquella època trobàrem un Moscou ja amb turistes i amb unes quantes botigues de luxe amb preus desorbitats que abans no hi eren. Ana i les amigues, van pel carrer Arbat i també entren als magatzems GUM, jo també hi vaig ser i era xocant veure tendes modernes ja allunyades del passat recent quan no hi havia tant on triar. I també de la mateixa manera que ho veu Ana i la seua colla d’amics, jo vaig veure com que pertot arreu, sobre tot al hotels, hi havia moltes prostitutes de luxe acompanyades dels seus mafiosos. Ana ho conta i jo ho corrobore.  

Són una colla de joves i viuen el que al seu país no poden viure. Al llarg dels dies riuen, ballen, gaudeixen... alhora Ana va desvetllant els seus amoris i coneix a una persona, encara que clarament diu que l’únic home que ha estimat i estima és a son pare, al que idolatra i té com un déu.
Al llarg dels dies moscovites també hi ha temps per parlar de la seua sèrbia i suscita discussió. Ana no és com tots, les que creu amigues no ho són tant. Ana és filla d’un militar i no de qualsevol, i a més a més és molt patriota. Ana, seguint l’exemple que veu a casa, parla despectivament de tots aquells que no són serbis. La resta de la colla,  saben massa quines accions porta endavant el pare, però pocs li diuen res, callen perquè a la fi ella no té culpa, l’únic que parla clarament és Petan, un company d’estudis mig revolucionari que els acompanya.

A Ana li van contant sobre massacres i injustícies i ella no s’ho creu, té una bena posada als ulls que impedeix veure la realitat, i més si cal no ho creu quan el promotor de tanta barbàrie és son pare. Ana té molt clar el que vol creure, son pare és un heroi i això no li ho pot negar ningú. Tot el que fa son pare és per bé de la pàtria sèrbia i és digne d’admirar. I el pare també estima la filla sincerament. Eixa estima noble i amb sensibilitat que el militar demostra cap a la família tal volta és la part que li compensa en la balança comparant amb la crueltat que manifesta en la vida militar.


La guerra dels Balcans està relativament recent i amb tota seguretat encara hi hauran ferides per curar. Estic segura que hauran de passar molts anys encara per oblidar tant d’odi i violència, en tot cas, pense que només parlant del tema es contribueix un poc a fer justícia posant en evidència als carnissers de les matances en les quals tanta gent va perdre de manera injustificada la vida.



nº113-Una bolsa de canicas
Christian Duguay




“Una bolsa de canicas”, és una dolça pel·lícula francesa dirigida per un canadenc. La pel·lícula m’ha agradat molt perquè tracta el conflicte bèl·lic i el dramatisme que comportà el nazisme alemany des d’altra perspectiva diferent al que generalment ens mostren: la dels xiquets que es veuen separats de les seues famílies. I dic generalment perquè estem acostumats a veure l’horror nazi des de la perspectiva adulta. Hi ha excepcions que van funcionar molt en pantalla o en novel·la com “ La vida es bella” o "El niño del pijama de rayas” on es conta l’holocaust des de la perspectiva infantil, però esta vegada és diferent. A més a més la diferència està en que es mostra la duresa del que es va patir en aquella bogeria hitleriana sense mostrar en pantalla la realitat de dins dels camps d’extermini, ni es veu cap seqüència de jueus famolens o amuntegats a punt de ser soterrats. La situació dramàtica que estan vivint els jueus de la que es parla no es veu però s’intueix, està en l’ambient i la podem imaginar en cada moment.

En “Una bolsa de canicas”, els xiquets jueus protagonistes fugen per evitar el final fatídic als que estan condemnats només per qüestió religiosa: el final dràstic que van viure gran part dels seus paisans jueus. Els xiquets fugen sense saber per què. Escapen d’una realitat que els atrapa sense voler. Compleixen l’ordre dels pares. I en el dur camí els espectadors els acompanyem seguint les seues mirades innocents que no entenen el que passa, especialment el xiquet més menut de 10 anys que no sap les conseqüències mortals que els esperen si no arriben al final, a la ciutat francesa de la costa francesa on estan els germans. Però sortosament, malgrat fer patir a l’espectador amb tot el que han de suportar, són  xiquets astuts, espavilats i intel·ligents que se’n surten de tots els perills.

La pel·lícula està basada  en un llibre escrit l’any 1973 pel protagonista, el xiquet més menut,  Joseph Joffo. Joseph era perruquer, l’ofici familiar heretat com es veu a la pel.licula, i en una època que estava convalescent per un accident va decidir escriure les seues memòries. Este detall em fa pensar en la quantitat d’històries que s’hauran  quedat per contar, algunes ni les hauran conservat l’entorn familiar! Però Joseph havia d’explicar aquella dramàtica aventura que començà quan el pare va donar als dos fills menuts, a ell i al germà, 5000francs per a que eixiren de París en tren. El pla que havien de seguir era creuar com pogueren la frontera a la França lliure i anar a Menton on estaven ja els germans majors. Hi és on es reunirien tots. La pel·lícula mostra el viatge dels dos germans Joseph, el menut de 10 anys i Maurice uns pocs anys més major. És una road movie creuant França  buscant la llibertat i lluitant per la supervivència. Cert que va ser tota una odissea, contada en to melancòlic, portada endavant sortejant els soldats alemanys desitjosos d’apressar jueus i pujar-los als trens que anaven cap als camps. Va ser tota una epopeia, i dur per a ells,  haver de  negar en tot moment la procedència jueva.

I m’ha agradat perquè podria ser una pel·lícula plena d’odi i venjança però més bé és al contrari,  un cant d’esperança i amor. La relació familiar que hi ha entre tots és essencial i la connexió entre els dos germans que mamprenen  el viatge-fugida junts és molt bonica i tendra. La innocència impera en cada imatge. Els xiquets ho són i marquen el fil temàtic. Són valents, tenen coratge, són astuts i especialment Joseph té una careta que enamora, amb uns ullets blaus que entendreixen a qualsevol, una mirada capaç de captar l’espectador i fer que empatitze amb ell i amb el sofriment que està patint ell i tots els jueus en aquell moment.

Mostra una tragèdia però el dramatisme queda minorat per la tendresa i la humanitat, amb els tocs d’humor i d’ingenuïtat. Els xiquets creixen en maduresa i acaben assumint el rol encomanat pels pares: el de fugir per salvar-se. Tal volta en este apartat, quan cap al final, el xiquet menut va entenent la transcendència del problema, hi ha alguna frase que diu i que és massa cabal i sentenciosa per a ser dita per un xiquet tan menudet. Però no cal buscar tres peus al gat, cal veure el missatge i el treball ben fet.

Potser alguns crítics cataloguen esta pel·lícula de melodramàtica i diuen que busca la llàgrima fàcil però no ho és tant. I si ho és, tant se val! També es bo soltar l’emotivitat de tant en tant. Hi ha qui ho castiga en el cine i no vol veure pel·lícules de “plorar”. Per a mi no és criteri per descartar.

Els xiquets no són actors professionals i eixe fet dóna més relleu a la pel·lícula perquè fan una actuació  magistral, mostren espontaneïtat, com si tota la vida estigueren davant d’una pantalla i ens fan creure els seus personatges quan riuen i quan ploren, quan s’enfaden o quan tenen por. Realment actuen molt bé.


Recomane esta pel·lícula basada en l’heroïcitat dels xiquets Maurice i Joseph i que fa patent el racisme, la discriminació, l’odi, la traïció, la por, la culpa, la solidaritat, l’estima i també el perdó. 

nº112-LA CHICA DE LOS SIETE NOMBRES

Hyeonseo Lee - David John





“La chica de los siete nombres” és un llibre actual, massa, diria jo. I és que parla sobre Corea del Nord, un país del qual, malauradament últimament estem escoltant moltes noticies no molt bones ni esperançadores. I és que des de fa uns mesos, sovint ens llevem del llit amb informació que ens posa els pèls de punt sobre este desconegut país d’Àsia on la gent viu com en una bombolla tancada. Les noticies són amenaces armamentístiques del dirigent que poden arribar a ser realitat perquè té un arsenal químic a punt per fer-lo esclatar. No sap el que es fa: no para de dictar normes sense sentit, algunes transcendentals que poden afectar a la humanitat i altres que només afecten als ciudatans del país però que coarten la llibertat, com la que llegia fa poques setmanes que prohibia cantar i beure en celebracions festives, amb la conseqüència de greus sancions econòmiques.

Llegir el llibre és saber la realitat sense especulacions d’un país desconegut, la viscuda en primera persona per una desertora de Corea del Nord. Un país del qual, molta gent, com la protagonista està desertant.  Hi ha motius per desitjar escapar, Corea del Nord té les portes tancades a l’evolució, té un règim de repressió dictatorial dirigit per un governant que sembla estar “boig”. Malauradament no és l’únic”boig” que dirigeix un país amb poder i la lluita per la supremacia pot acabar malament.

La història que anem descobrint no és cap novel·la, és biografia sincera contada per la mateixa protagonista. Hyeonseo Lee conta primer els antecedents familiars per a situar-nos . També conta la seua infantesa i l’educació rebuda segons el sistema polític on tots queden atrapats i influenciats per unes idees propagandístiques inculcades per la dictadura que preconitzen  que estan vivint en un paradís incomparable i que tot allò que no és Corea del Nord, és enemic i s’ha de posar en dubte.

És difícil imaginar el dia  a dia dels nord coreans, aïllats de la resta de la humanitat. Un país on no hi ha oci, no hi ha alegria i per les nits amb talls elèctrics es viu en l’obscuritat absoluta. També desapareixen persones o famílies i ningú sap més, segurament van a camps de presos politics. És difícil imaginar un país on s’obliga als xiquets a presenciar execucions, així els van adoctrinant en el compliment de les normes. Ha de ser una vida monòtona, callant perquè els està prohibit parlar. I sense pensar perquè pensar diferent al règim comporta conseqüències irreparables. La gent viu, deixant passar el dies i no imaginen el que estan perdent-se, no saben que pot haver altre tipus de viure.


Però el relat que veritablement enganxa i convida a no abandonar la lectura, deixant pas a pas l’ànima compungida, és quan  se centra en la seua fugida. Hyeonseo és feliç perquè no coneix altra cosa, però fuig perquè és curiosa i llesta, i se n’adona que al seu país alguna cosa falla. Encara que, també és cert que  quan s’està tancat a la resta del món poc se sap del que s’està perdent. La perspectiva canvia, no es té la informació de l’exterior i no se sap el que hi ha portes enllà.

A la protagonista li mou el desig de saber més. Viu al mateix poble fronterer i té Xina només creuar el riu. És una temptació constant per a una persona tan avida per conèixer i que no es conforma amb el que li conten. Ella intueix què el món és més que el seu país i que allò que diu el dirigent que “Corea del Nord és el millor país del planeta” no deu ser veritat.

Quan  la misèria i la fam envolta Corea i també a la seua família,  decideix donar el pas i arriscar-ho tot per satisfer eixa curiositat que la persegueix.  I un dia de l’any 1997, encara menor d’edat, amb 17 anys, decideix creuar la frontera. La idea és passar uns dies, però en fer-se pública l’escapada, tornar és un risc per a la seua família i per a ella, així que no hi ha volta de fulla. I ella estima la seua Corea, l’estima però ja no pot seguir vivint d’aquella manera.

Comença, doncs la seua odissea adonant-se realment que fins el moment havia estat vivint en una mentida, i lluitant per anar adaptant-se a diferents llocs. I tot, canviant de nom per evitar ser apressada i deportada. És una vida de patiment continu, treballant fent de tot, enfrontant-se  a xarxes  de mafiosos intermediaris que s’aprofiten de la necessitat del dèbil. Viu clandestinament sense saber amb qui confiar per por a ser delatada i sempre amb desassossec continu i pesar per  estar separada de la mare i del germà. Però és llesta i espavilada, fins i tot aprèn xines a la perfecció i pot passar per xinesa.

Al cap de dotze anys aconsegueix la llibertat en Corea del Sud i el seu propòsit és traure a la família del seu país de naixença i que visquen amb ella. Vivint a Corea del Sud sap que sempre serà una forastera, una exiliada, però ho accepta.



És la història d’una dona valenta, amb la pinzellada esperançadora del triomf final de la llibertat sobre la bogeria humana. És una dona amb sort, com ella diu,  afortunada, perquè al capdavall aconsegueix el que vol.  Actualment es dedica a denunciar les condicions de vida dels nord coreans, ja sotmesos des de tres generacions a la mateixa dictadura que va a pitjor perquè s’han endurit les mesures per  a poder escapar, hi ha més vigilància i les penes i càstigs han augmentat. Hyeonseo Lee té clar el seu paper d’ajuda als refugiats, donant conferències arreu del món explicant la realitat social del seu país natal. El que vol és obrir els ulls al món i és optimista. Està convençuda que algun dia arribarà l’obertura perquè a Corea del Nord, cada vegada hi ha més gent que va descobrint la vertadera realitat que l’envolta. 



nº111-WONDER
Stephen Chbosky





Wonder és una pel·lícula i també és un llibre, a partir del qual s’han creat altres llibres. Wonder és una viatge als sentiments, a la bondat, a reflexionar. Pense que no sobren este tipus de pel·lícules, ni de llibres, que toquen el tema emocional. Mai han de faltar, malgrat que les modes marquen altres tendències de cine o de lectures. Tanmateix quan un producte és bo, es ven i quan una temàtica és preocupant també. En este cas tracta l’assetjament infantil escolar.

El personatge de Wonder, primer va ser concebut en format paper l’any 2012. L’autora és R.J.Palacio, una colombiana que viu a Estat Units. Va ser un èxit juvenil de vendes arreu del món. M’alegra molt saber-ho, que un llibre tinga èxit sempre és bona noticia. Va rebre tan bona acollida que l’autora va escriure altres llibres recreant la vida dels personatges que giren al voltant del principal. No els he llegit però ho faré. Sense falta. I segur que els recomanaré als docents per a que el facen llegir als alumnes. Des d’ara ja ho estic fent. I cal assenyalar que deu estar molt ben escrit perquè per la força del tema i la sensibilitat com està tractat, ha captivat a milers d’estudiants. En Catalunya ha estat un best seller tractat en l’escola. El fenomen s’inicià en Estats Units on el llibre era lectura obligatòria en moltes escoles. Però va haver un fet desencadenat que va contribuir a que l’èxit arribara a Espanya. Casualment la filla de Pep Guardiola, el conegut ex futbolista i entrenador, mentre vivien a New York el va llegir i li’l va recomanar a son pare. I Guardiola li’l va recomanar a un periodista, Jordi Basté, que alhora el va recomanar al seu programa. El boca  a boca sempre funciona. I així  junt a una bona campanya publicitària per part de l’editorial La campana, el llibre es va convertir en èxit al sant Jordi 2013. Els alumnes el demanen a més a més hi ha oferta per a treball en classe amb guies per a docents. Quan llisga el llibre, ja afegiré la ressenya.

Ara acabe de veure la pel·lícula que busca aconseguir un món millor i el triomf de  la sensibilitat. Està ben tractada, drama i comèdia,  no resulta empallegosa, com es pot pensar en saber el tema. Al meu parer, imagine que la base literària té molt a veure a l’hora de fer el guió i en este cas el llibre de Palacios será excel·lent. Hi ha bons i famosos actors i tots ho fan molt bé. La caracterització del xiquet es creïble i perfecta i la seua interpretació també, és un actor que ja fa quatre anys que eix per les pantalles demostrant naturalitat i bon treball en les 7 pel·lícules en les que ha format part, no és cap aficionat i ho demostra molt bé.

Wonder, de 10 anys pateix una deformitat facial la qual cosa l’ha obligat a passar per cirurgia moltes vegades i no ha pogut anar a l’escola, sa mare l’ha ensenyat tot el que sap en casa. Quan arriba el dia en el que ha d’anar per primera vegada al col·legi, tot son pors, incerteses sap que ha d’aprendre a lluitar per ser acceptat.

I és així com fotograma a fotograma, acompanyem a August Wonder en el seu viatge particular escolar del dia a dia, amb els companys, amb la família… rient i plorant. I la visió del protagonista es veu arrodonida amb la dels altres. M’agrada molt que s’aporte la perspectiva particular d’aquells que estan al seu costat, tots tenen la seua pròpia història i la seua mirada del que passa. I tot en s ajuda a entendre el món particular en el qual Wonder viu.

Només canviaria alguns detalls, el fet de que els xiquets bons són massa bons i els roïns són massa roïns, queda massa contraposat. I també pense que el final és massa  idíl·lic, és un poc ingenu, perquè la realitat del 90 % dels casos de classes on hi ha convivència amb una persona diferent és altra. Ho sé per experiència. Però entenc la finalitat de la pel·lícula que no és altra que mostrar optimisme i fer guanyadora a la bondat i la comprensió, fer victoriosa a la reflexió davant de la diversitat,  encara que siga una vegada en la vida.


En resum, m’agrada molt perquè mostra lluita i valentia d’un xiquet i demostra que la bellesa no està en l’aparença física sinò en l’interior de les persones. M’agrada perquè desperta emocions. Al meu costat en el cine hi havia una mare i un fill de la mateixa edat del protagonista. El xiquet s’ha passat tot el temps preguntant a la  mare i plorant, no ha parat de plorar a llàgrima viva. Tan de bo hi hagueren més  apostes com esta que ajuden a aprendre a empatitzar, a acceptar al que és diferent. Esta societat li falta molt encara per avançar en este aspecte, malauradament. 



nº110- NACIDAS PARA SUFRIR

Miguel Albaladejo





Quina pel·lícula més dolça i alhora amb humor negre! Quina pel·lícula més curiosa i original! No ho dic per temàtica sinó per desenvolupament i desenllaç. Fa riure i fa plorar, però no parle d’un esclat de riure a boca oberta ni un plor a llàgrima viva, no, els sentiments que desperta estan en el terme mitjà.

Esta pel·lícula datada a l’any 2010 fa temps que volia ressenyar-la per especial, ho senc així senzillament perquè l’escenari ho és. El fons que emmarca la pel·lícula, la panoràmica preciosa que es veu en tot moment i algun carrer que altre, és Bocairent, un poble, que ja sabeu que porte al cor i a les venes per les arrels. I si és curiós veure la fesomia del poble que em resulta tan familiar, més ho és encara veure com a la plaça del poble en la berbena de les festes, que qui coneix el lloc sabrà  que no és a la plaça principal sinò que està filmat darrere del cementeri,  una de les protagonistes balla amb un xicot que està casat amb una jove del meu poble. Recorde la crida per la Vall d'Albaida demanant extres per a  la pel.licula i la bona acollida amb la idea del càsting. I així ho feren, extres n'eixen molts. I és que el director l’alacantí Milguel Albaladejo amb un currículum de bones pel·lícules i premiat per algunes, ha volgut mostrar pobles (i gent )que coneix i que sap que tenen bona fotogènia,  com és el cas de Bocairent.

No vull explicar molt de què tracta “Nacidas para sufrir” per a no destapar contingut, només dic que tracta temes com el dol als pobles, dic que té tocs sobre els immigrants, també parla de l’homosexualitat, de la xafarderia rural sempre present en el pobles menuts...la hipocresia, l’egoisme, la bondat i la maldat...hi ha detalls exagerats per donar el toc com és el cantant  de la berbena o els balls de poble antiquats o també s’exagera la mateixa ingenuïtat de Purita per a fer-la més propensa a la manipulació constant.

Les protagonistes són dues dones prototip de moltes que viuen al món rural. Una és la tia Flora,  una soltera que ja passa dels 70 anys i viu al menut poble dedicada des de sempre a tenir cura dels familiars: primer els pares, també de la tia Benita que acaba de morir, així com de les filles d’una germana que va morir jove deixant les filles al seu càrrec. Ara les nebodes, com  la tia  no ha de tenir cura de la tia major volen tancar-la en una residència on treballa una de les nebodes que és monja. Però Flora no vol, el seu desig és continuar a la seua casa natal. Flora està disgustada amb les nebodes, veu que ha viscut tota una vida de sacrifici i poc tenen en compte el que pensa i vol.

L’altra protagonista és Purita, que és l’única salvació que troba Flora per no anar a la residència. Flora vol que Purita es quede amb ella, però les nebodes no volen pagar-li el seu treball a la casa, com ho feien amb la tia Benita, perquè no ho troben necessari. Diuen que la tia Benita era altre cas diferent i Purita era necessària, Flora encara s’hi val i està la residència on pot anar quan vulga. Flora estima a Purita perquè és pura innocència i és com si fóra de la família.

I és amb tots estos ingredients que Flora idea una original estratagema que deixa a tothom bocabadats per aconseguir  que Purita es quede amb ella. I va endavant amb la idea malgrat saber serà criticada per les xafarderes del poble. Fins i tot el rector vol capgirar-la en la seua entossudida idea. No destape quina és la solució ideada per a que mireu esta entranyable pel·lícula. La solució és bona però de manera provisional, més endavant entra en escena un ingredient nou amb el qual la idea tan bona inicial resulta un fracàs.

Tan la veterana actriu Petra Martínez amb el paper de Flora com l’actriu Adriana Ozores en el paper de Purita, estan magistrals, cadascuna amb el paper que li ha tocat, una de soltera exigent i un poc egoista, l’altra en el paper de paleta,  submisa, obedient i callada, agraïda pel que han fet per ella i  que creu ferventment que ha de complir el deure que li toca“siga quin siga”. La relació entre les dues protagonistes i  el diàleg constant que mantenen és el que marca el ritme.

Són fet quotidians, són fets reals, la pel·lícula és pura veritat, tal volta amb un toc humorístic exagerat en algun aspecte. Es mostren personatges propers, sobre tot per als que som de poble i coneixem l’entorn que s’hi respira. És una historia irònica que trenca motlles on les dones parlen i tenen protagonisme, on mostren el que senten i el que pensen (excepte Purita que calla com sempre ha fet ). I en ocasions les situacions que se succeeixen fereixen perquè són dones nascudes per a patir i del fet deixen constància.  

En resum, m’ha agradat esta  història costumista diferent i original. Que estiga filmada en entorns propers contribueix a que personalment li done més puntuació perquè a més a més m’ha fet recordar la meua infantesa quan anava a visitar la meua iaia Maria i als altres familiars estimats. Just la iaia Maria vivia als "corrals" situats molt a prop de la casa de Flora,  a la pel.lícula.




nº109-La otra educación

Giovanna Ribes



Hui he vist “ La otra educación”, una pel·lícula- documental que ens mostra diverses realitats que es mouen dins del camp de l’educació. Per aparèixer trossets de món i tractar el tema educatiu, que tant tinc a prop, esta ressenya és indispensable en este racó. I més, si cal,  perquè m’ha agradat el que he vist. Com molt bé diu el títol, són altres maneres d’accedir als aprenentatges, altres concepcions educatives emmarcades en diferents països del món, Africa, Europa o Àsia, perquè no sempre s’aprèn dins d’una aula.

No és un debat per saber quina és la millor educació, cada xiquet, cada escola, cada poble, cada país, té unes circumstàncies diferents i l’educació millor per a un xiquet o xiqueta està en funció de la seua individualitat. No s’ha de descartar cap mètode de la llarga llista dels considerats lloables, el que importa és traure de cada xiquet el màxim del seu potencial.

Recomane “La otra educación” als ensenyants i també als joves adolescents de Secundària i majors de Primària que han de saber que no tothom aprèn de la mateixa manera i té les mateixes facilitats per a fer-ho, la pel·lícula fa conscienciació social i ajuda en l’educació per a la tolerància.

He tingut el privilegi de veure el documental en un passi especial amb la presència d’una de les persones que han forjat el projecte des de l’inici fent de co guionista, Paco Ferrer. Incloent la pel.licula en la seua programació, el cine club Utiye d'Ontinyent ho ha fet possible. He eixit contagiada de la seua energia i passió, sempre s’apega alguna cosa quan es veu tanta devoció pel que es fa. Al passi de la pel·lícula érem molts, sortosament. La sala estava de gom a gom, ja no cabia més gent. Quin gust dóna veure el cine ple i interès pel que anem a veure.

“La otra educacion” forma part d’una trilogia. No he vist la primera part, però la veuré. Esta és la segona i en acabar la pel·lícula m’he quedat amb les ganes de preguntar-li a Paco Ferrer de què tractarà la tercera.

Junt a Paco Ferrer, que ha estat de mestre per esta zona,  tenia que estar al cine la valenciana Carmen Pellicer, una pedagoga i escriptora de renom que ha fet de guionista i directora. Però malauradament Carmen és una persona tan enfeinada que no ha pogut ser. No importa, encara que escoltar-la val la pena, jo fa temps ho vaig fer i com he dit de Paco Ferrer, són persones que viuen la professió i saben expressar-ho.

Mirant la pel·lícula anem saltant de continent a continent, observant vides diferents.

Vegem la vida i l’entorn d’una família xinesa, país on fins fa poc estava la llei que prohibia tindre més d’un fill. Els iaios tenen molta influencia en l'educació dels néts. Així que els fills, com la protagonista xinesa, són educats per sis adults, els pares i els iaios de les dues parts. És una educació estricta, difícil i el xiquet ha de viure atenent a totes les indicacions que els adults li van marcant, indicacions que de vegades són contradictòries.

Vegem una iaia i un nét que viuen al Camerun. Quina història més bonica!. Ens obri els ulls descobrint-nos com és de difícil accedir a l’educació als xiquets d’Africa. Ja sabiem un poc d'este continent gràcies a la lloable tasca que està fent altre mestre que ha estat treballant a Ontinyent,  Vicent Domingo d'Aielo, amb el seu projecte AfricaHugs. En "La otra educación" vegem com els xiquets necessiten espònsors que els paguen els estudis.  En este cas hi ha un desenllaç feliç perquè hi ha una associació que ajuda en este sentit. Els nostres xiquets i xiquetes, els espanyols,  deurien de veure esta manera de viure per valorar la sort que tenen de no haver de lluitar per aconseguir entrar a l’escola.  Esta història m’ha recordat la preciosa  pel·lícula “Camino a la escuela”, que tant m’agrada i que ja vaig ressenyar.

També vegem una família de francesos que han optat per l’escola en casa: Homeschooling. En Espanya està prohibida però personalment pense que és altra opció com qualsevol altra. Si els pares es creuen capaços d’assumir tota la responsabilitat educativa, ells són els que han de portar-la endavant. Pense que serà molt difícil perquè els pares han de dedicar moltes hores i saber de tot per poder ensenyar totes les disciplines que necessiten  els fills per ser competents en totes les matèries.

I per últim està l’aprenentatge amb el recolzament dels amics. Partint d’un projecte amb alumnes amb dificultats en l’aprenentatge per malaltia, uns s’ensenyen a altres i l’estima que es donen omplin moltes carències afectives que a més a més ajuden a superar les malalties que estan patint.


Són histories aparentment sense connexió però les uneix el fet de mostrar altres maneres d’aprendre. També en totes l’estima està de protagonista i és base fonamental,  i ha de ser una estima mútua, sense eixa estima poc s’aconsegueix, poc s’ensenya i poc s’aprèn. I una de les premisses principals que està present en les quatre històries és que en totes està la felicitat del xiquet i xiqueta com a finalitat.


108-LA ADOPCIÓN
Daniela Féjerman



Amb “La adopción” acompanyem a una parella a un viatge a un país de l’Est, no especifica quin, tal volta perquè al llarg de la pel·lícula no es diu moltes coses bones sobre ell. Pot ser Lituània, Ucraïna o qualsevol altre proper a Rússia. Recorde fa uns anys que esta zona tenia portes obertes a l’adopció i moltes famílies espanyoles hi anaven per aconseguir el desig de formar una família. 

La parella de protagonistes que mostren una gran sintonia al llarg de tota la pel·lícula, fan un viatge que no és de plaer, és un viatge - somni que comença amb il·lusió, alegria i expectativa. És una viatge per adopció. Però una vegada instal·lats al lloc, un menut poble hostil on no troben cap mena d’empatia per cap lloc,  el somni es torna un malson. La seua intermediària en el procés d’adopció és una simple buròcrata que vol agradar però no ho aconsegueix perquè es nota la falsedat.

I este malson s’inicia només baixar de l’avió. La parella comença la seua odissea adoptiva amb entrebancs que no deixen de passar durant la major part de l’estada al país de l’Est. 

En primer lloc els perden les maletes, també fa molt de fred i a més a més no tothom entén l’anglès, i qui l’entén de vegades no és fa entendre. Estos són els primers problemes. Hi ha ambient hostil i corrupte, arriba un moment després de moltes decepcions, que ja no es fien de ningú, tampoc de la  intermediària que sembla que l’únic que vol és  embutxacar-se els diners. 

Perquè a la fi el que es mostra a la pel·lícula és que  l’adopció és una simple transacció econòmica per als països que aporten els xiquets i també per a les famílies que adopten, que han arribat esperançades i  carregades de sentiments i afectivitat però acaben enxarxades en eixa  negociació burocràtica. Les famílies es deixen molts diners en el camí, alguns necessaris per passar els tràmits però altres fruits del corrompiment.

Planteja dilemes ètics i morals. Està  el dilema de que serà millor per al xiquets, si traure’ls del país o deixar-lo en el seu ambient. Perquè els  xiquets de vegades tenen família i no sabem per què que no s’ha fet càrrec. Cada xiquet és un món, potser ha estat abandonat per necessitat econòmica i no perquè no hi ha estima i desig de tenir cura d’ell.  

Tambè està el dilema de  triar un xiquet, i sembla un mercat. I a més a més, en quines condicions? Fins on s’ha d’aguantar la corrupció i la demanda indiscriminada de diners per a tot? Les agencies d’adopció presenten xiquets malats amb  deficiències físiques o mentals i crea malestar als futurs pares per desitjar un xiquet sa. Els xiquets sans en els mostren immediatament,  si els tenen els reserven per  a qui més pague. S’aprofiten de les famílies desesperades que volen un fill i van a per totes. Son enganyats i són sabedors que els estan enganyant, la qual cosa crea un continu  malestar.

I al final tanta adversitat, tant de problema acaba tambalejant la relació matrimonial. Pot passar i en este cas passa. Eixe trencament sembla que se soluciona quan el matrimoni s’emporta el xiquet a casa però l’esquerda està i no sabrem mai si la parella  veurà o no créixer al fill en la mateixa casa.

Tot el que es conta és real, la directora i guionista de la pel·lícula va passar pel mateix procés i plasma la seua experiència sumada  a la d’altres persones que com ella han  anat a l’estranger a adoptar i han tingut problemes. La majoria de les persones quan tornen callen per oblidar tots els mals tràngols que han passat perquè  al final ja tenen el somni complert. Però la directora va voler mostrar la realitat i no fer cas del consell que en el país diuen, que cal callar i oblidar totes les penalitats.

Pense que la pel·lícula està bé per mostrar esta realitat viscuda per tantes i tantes famílies o persones monoparentals que desitgen un fill algunes vegades de manera obsessiva i opten per esta via d’adopció internacional. Fins i tot pense que és esclaridora per als fills adoptats i  quan tinguen edat d’entendre puguen veure per tot el calvari que els pares han passat.

Tambè pense que esta pel·lícula pot llevar les ganes d’adoptar si hi ha persones que ho tenen en ment, però no s’ha de perdre l’esperança  perquè no passa sempre i no en tots el països hi ha un negoci al voltant de la vida humana, no sempre es viu  una espera dolorosa ni apareixen tants entrebancs. Sortosament hi ha països que controlen el procés. Sortosament hi ha molts casos d’adopcions fàcils i felices que no tenen res a veure amb esta realitat que la pel·lícula ha mostrat.

107-UNA HISTORIA DE LOCOS
Robert Guédiguian


He eixit del cine compungida, pensativa. Valore en veu alta el que he vist i resumeisc dient que m’ha agradat molt la pel·lícula. Potser perquè Armènia és un país on vull anar, el tinc estudiat i no m’agrada el genocidi que patiren els seus avantpassats,  potser perquè estic llegint una novel·la ambientada al País Basc (Pàtria) i trobe molts paral·lelismes amb el que he vist. El cas és que pense que val la pena veure pel·lícules o llegir llibres d’este tipus per entendre més els conflictes i la societat en general. És bo parar l’atenció i analitzar les raons per les quals es fan les coses. Val la pena saber per no jutjar sense coneixement de causa.

En este cas s’analitza el terrorisme derivat de la venjança armènia després del genocidi patit a mans otomanes. La pel·lícula no justifica la violència però si fa reflexionar-hi sobre els motius que porten a ella.

Es diferencien dues parts clarament delimitades. La primera es remunta a una època passada i mostra l’assassinat del dirigent Talat Pashá l’any 1921, arquitecte de l’holocaust armeni  a mans de l’heroi Soghomon tehlirian absolt pel tribunal alemany. És en blanc i negre. Millor així, hi ha una escena molt dura de l’atemptat de bala directa al cap que ja copa tot el grau de crueltat sanguinolenta que ha de tindre la pel·lícula. L’escena en color hauria sigut més cruel, la sang negra és menys cridanera.

La segona part, la més llarga, ja és en color i està situada en la dècada de 1980. La violència no es veu amb tant de dramatisme i s’endevina. Hi ha qui ho critica i diu que “Una historia de locos” no mostra clarament el genocidi i les massacres històriques i deuria fer-ho. Pense que no fa falta afegir morts, s’entenen. La pel·lícula és didàctica i no cal veure més volència.  Particularment m’ha fet ganes de saber més enllà del que et diuen i això és un èxit que no totes les pel·lícules aconsegueixen. 

I buscant informació he sabut que “Una història de locos” es va fer l’any 2015, amb motiu dels 100 anys del genocidi armeni. I sobre el genocidi, he sabut que  foren un milió i mig d’armenis els assassinats pel govern otomà entre 1915-1023. Actualment encara s’està demanant responsabilitat a Turquia, que no nega les massacres però no les anomena genocidi, es demana que la resta de països del món reconeguin els fets i fins el moment només quasi una trentena ho han fet.

També he sabut que la pel·lícula està basada en un llibre, “La bomba”, del periodista espanyol Jose Antonio Gurriarán que va patir un atemptat armeni en Madrid el 30 de desembre de 1980. Van haver 9 ferits, Gurriarán un d’ells. El periodista va estar convalescent durant temps lluitant per salvar les dues cames, com un dels protagonistes. A l’hospital en la dura i llarga recuperació, comença a documentar-se sobre la causa Armènia. I només eixir de l’hospital Gurriarán va voler  anar a parlar amb els seus botxíns, de la mateixa manera  també, com passa en la pel·lícula. Els va trobar un any després al Líban, eren els líders de ESALA (exèrcit secret armeni per a  l’alliberament d’Armènia) i es va reunir amb ells. Els militats anaven coberts amb passamuntanyes i portaven fusells a les mans. Gurriarán,  va donar al líder del grup armeni un llibre de Martin Luther King per a que pensara en el camí escollit. “ La bomba” va ser escrit amb intenció de ser un manifest pacifista dedicat a tots els terroristes del món. Va ser traduït a l’armeni i al francès i va tindre molta repercussió internacional. Una vegada trobats els motius, el periodista es va convertir en un dels principals defensors dels reconeixement del genocidi armeni.

I la pel·lícula mostra la història de l’absurd del terrorisme i la violència, és la historia d’una  bogeria, que podria ser substituïda per altra alternativa en la que no es derramara sang. La demostració que esta idea no és cap utopia està en Ghandi i com va tirar als anglesos de la India.

I basant-se en l’experiència del periodista espanyol, la pel·lícula es centra en el tema del perdó i la comprensió, concretament en el comportament de la mare del terrorista que se sent culpable de l’acció violenta del fill i decideix visitar a la víctima a qui la bomba deixarà coix de per vida. També mostra el comportament de la víctima que necessita parlar amb el terrorista per saber per pròpia boca el per què.  La víctima està plena d’odi, vol respostes i és a través d’ell que les sabem nosaltres. Quan ell aconsegueix la pau la trobem els espectadors. I encara que la resta del món no entén eixa relació que s’estableix entre la família del terrorista i la de la víctima, no importa, cadascú ha de buscar les respostes que vulga, i les que li dicta el cor. El diàleg de víctimes i botxins és un tema important que malauradament en temps actuals deuria d’estar més vigent per oblidar odis i rancors. Hi ha moments emotius, les emocions cobren importància encara que es busque  objectivitat.

En “Una història de locos”, no està clar qui són els bojos, i això m’agrada, així com el to esperançador que adopta el terrorista quan es planteja si l’acció violenta és la millor solució. Convida a la reconciliació, a la idea que cal el perdó i comprendre, és un bon missatge.

La lluita armada i les raons és un tema espinós, en Espanya coneixem la del País Basc, el llibre “Patria” tracta el mateix tema, el de reflexionar-hi sobre les dues parts implicades, és el llibre que estava llegint mentre mirava la pel·lícula. El llibre “Patria” i la pel·lícula “ Una historia de locos”, malgrat parlar de grups armats diferents, es complementen. A la fi, com bé queda patent en la pel·lícula, els grups terroristes estaven en contacte i s’ajudaven entre ells quan es necessitaven. 

nº 106- LEJOS DE LOS HOMBRES
David Oelhofen



“Lejos de los hombre “ és una pel·lícula independent de l’any 2014, només saber d’ella vaig sentir la necessitat de veure-la.  I així vaig fer. No ha esta fàcil trobar-la. No va ser una pel·lícula comercial en el seu temps i se li va donar poca publicitat, al menys pel que sé d’Espanya. El cine independent es deixa de banda i és una llàstima perquè en esta pel.licula eix de protagonista el sempre benvolgut actor Viggo Mortensen i a més a més en una seqüència apareix la nostra actiu Angela Molina . Angela Molina interpreta a una espanyola que regenta un bar on els intèrprets troben un respir a tanta angoixa i penúria. Mortensen és a més a més productor de la pel·lícula.

Si, la pel·lícula mostra penúries i desassossecs que venen per la guerra i pel sense sentit que comporta. Parle d'una guerra que no està allunyada. És l’any 1954 i comencen les revoltes per la independència d’Algèria i un mestre, fill de colons espanyols i  vidu des de fa deu anys, viu reclòs en una  escola rural que s’hi troba enmig de l’Atlas. Els alumnes són àrabs, no en té francesos. 

S’hi veu la realitat dels ensenyaments que rebien els xiquets i xiquetes àrabs: aprenien la llengua francesa i la geografia de França. És un dels motius pels quals es desitjava la independència. Els francesos s’hi posicionaren a Algèria com si fóra una província més de França sense entendre que la gent d’allà tenia altres necessitats més pròpies. Sé un poc del tema perquè tinc escrita una novel·la sobre el país i la seua guerra, (ENTRE DOS MONS, Mariló Sanz Mora, Nova Casa Editorial) i he tingut la sort de tenir d’assessor al costat a l'amic Guy, un francès algerià que com el mestre, Daru, se sentia francès i algerià alhora. I parle en passat perquè malauradament Guy va morir fa poc ( D.E.P.).

Daru porta, com el meu amic portava, les dues nacionalitats a la sang. Daru estima els àrabs i no són els seus enemics malgrat que el fet de la guerra vulga convertir en enemics a uns i altres. De sobte amb el desig d’independència es radicalitzen les postures i s’ha de pertànyer a un bàndol o altre, no valen les mitges tintes. Daru esta enmig i s’ho passa malament perquè de sobte ja no té pàtria.

Un dia un gendarme li porta a l’escola un presoner per a que el trasllade a una ciutat situada a 20 quilòmetres de l’escola perquè ha de ser jutjat per assassinar a un cosí. Daru en un principi es nega però obligatoriament ha de complir el manament com una contribució ciutadana. No té més remei que acatar la llei encara que té clar que vol deixar escapar l’àrab a meitat camí. L’àrab, Mohamed no vol escapar perquè seguint la llei del seu poble si escapa i no el maten els francesos els germans menuts hauran de seguir amb la llei de venjança. Són lleis ancestrals de les quals no poden fugir. No conte més, no vull desvetllar què passa en el camí i al final. El que si dic és que els dos homes desitgen la llibertat i estar lluny dels homes, com bé diu el títol de la pel·lícula perquè veuen que les lluites no tenen trellat i on millor poden estar és allunyats de tots.

La pel·lícula està basada en un relat escrit en 1957 per Camus, que va ser un pied noir expulsat d’Algèria en independitzar-se de França. I és altra de les raons, a més a més de la meua fascinació pel país àrab, per la qual volia veure la pel·lícula perquè sé que Camus parla amb coneixement de causa. El relat en qüestió és “El huesped”, “L’hote”, en francès i la paraula “hote” té el doble significat d’amo i convidat, just el que passava en Algèria on tots se sentien d’una forma i altra. Just el que passa en la pel·lícula on no sé sap entre els dos protagonistes, l’àrab o el personatge francès, qui és l’amfitrió dels dos.  En realitat els dos són les dues coses, són dos granets d’arena en un  gran conjunt on han de sobreviure sense importar diferències. Camus va escollir el títol amb tota la idea. En la pel·lícula també s’han inclòs idees de les cròniques propagandístiques de Camus com corresponsal en Algèria.

“ Lejos de los hombres” m’ha agradat molt, malgrat ser un poc lenta i amb pocs diàlegs, en són pocs però profunds. Però la pel·lícula desborda humanitat i s’hi veu la força de l’amistat. És una pel·lícula delicada. Són valors importants. M’ha agradat veure els paisatges àrids del Atlas rodats en Marroc. I m’ha agradat saber que fer la pel·lícula li va servir al director per entendre al seu pare, que, com Daru va ser professor en Algèria.

He vist la versió doblada, tanmateix la versió original també deurà ser interessant perquè Viggo Mortensen, que és americà, es va preparar amb profunditat per millorar el seu francès oral i aprendre la pronunciació de l’àrab. El castellà que va dependre de menut quan vivia a l’Argentina també el parla en una seqüència i eixa part no està doblada i se li nota l’accent argentí característic. Molt bé per Viggo Mortensen que és tot un políglota.





105-LA CASA DE MI PADRE
Gorka Merchán


 Esta pel·lícula la ressenye amb una cura especial perquè és de les desapercebudes  pel públic, de les que la gran majoria de la gent no en sap. I no vull que siga així perquè és una pel·lícula bona, de les que mostren realitats, de les que fan falta per esclarir situacions que es viuen i que no se’n parla massa. A més a més és una pel·lícula valenta, tracta el tema d’ETA i es va fer quan el problema encara estava vigent. Amb este comentari li faig un reconeixement al director que va primar la necessitat de parlar sobre una societat en termes de pau quan encara la pau no estava hi establerta.

Esta pel·lícula es mereix més lloances  de les se li van fer en el seu dia. No és novetat d’estos últims anys, fa anys que es va estrenar, l’any 2008 i tal volta eixa és la raó per la qual va tenir poca acollida per part de l’espectador i de la societat basca en general.

Jo deduiesc dues raons, primer perquè és cine espanyol. Mai entendré el per què la gent fuig del cine nostre sense mirar de què va, qui l’ha fet o el protagonitza. Prefereix l’americà. Per sort en estos últims anys ja no passa tant i note, crec (o vull) notar, un cert ressorgiment del cine de casa. Sempre dic que no cal anar a buscar cine fora, encara que a mi m’agrada també l’europeu en general.

L’altra raó per la qual crec que esta pel·lícula no va tenir el ressó que es mereixia va ser perquè tracta un tema espinós en boga en el moment d’estrenar la pel·lícula, temps on  encara qualsevol referència obria ferides.

En este any, un llibre PATRIA, encapçala les llistes de llibres llegits, és un llibre que  em va agradar per com havia tracta el tema etarra. Doncs, he de dir que la pel·lícula “ La casa de mi padre” és exactament el mateix tema i el mateix contingut. Per què el llibre ha tingut tanta acceptació i la pel·lícula no? Senzillament, pense, com he dit abans,  perquè es va fer quan la gent encara no estava preparada per veure’s reflectida. A l’any 2008 hi havia brots d’esperança, ganes de canviar les coses, però res clar. Encara els bascos no sabien mirar-se els uns als altres, com deia el director en un entrevista.

No vull contar molt sobre el contingut, només dic que a la pel·lícula, Txomin Garay és un empresari i antic pelotari de renom que se’n va anar a l’Argentina fugint de les amenaces d’ETA. Hi viu amb la dona i la filla.  Després de deu anys tornen  al País Basc perquè el germà, concejal abertzale amb el que no es parlava, està morint-se. En arribar al poble, es retroba amb la família: la cunyada, el germà i el nebot, Gaizka, un prometedor pelotari que està capficat en la kale borroca i veu a l’oncle com un traïdor. El germà, pare de Gaizca, abans de morir li encomana una tasca: que traga al fill de la kale borroca i l’encamine a altre tipus de vida més profitosa.

I l’oncle a poc a poc va convencent al nebot per a que dirigeisca les seues passes a ser pelotari i deixe el camí de la violència nacionalista i radical i  el de l’odi sense  sentit. Però el camí d’ETA continua i mata sense mirar a qui i un dia de la nit al mati, com passa en tots els atemptats, es trunca la tasca de Txomin. Hi ha un final obert a l’esperança.

Carmelo Gomez i Emma Suarez, així com Juan José Ballesta i Verónica Echegui fan un bon paper. Alex Angulo en el paper d’un periodista sense por també. Amb este personatge la pel·lícula fa homenatge als que defensant la llibertat, sabent de les possibles conseqüències, es negaven a portar escolta.

Conta una realitat, els dos bàndols, les dues maneres de pensar, cadascú veu una societat. Uns parlen d’uns, altres parlen dels altres, el món rural i els parlotejos de les persones que no veuen bé al qui no pensa com elles. Parla sobre la violència de la joventut que es mou més per seguir la tribu i fer el que fan el demés, parla sobre la por als atemptats i estar sempre a l’aguait per si de cas... Ha sigut una coincidència estar llegint el llibre PATRIA i veure la pel·lícula i no he pogut evitar comparar.

Tot este contingut és el que resumeix la pel·lícula i que també he llegit a PATRIA. Els mateixos temes trets a la llum en diferents dècades i en diferents formats, però tots dos mostrant els mateixos sentiments i situacions derivades del fanatisme independentista i radical que mata per aconseguir el que vol.

La pel·lícula segons el director naix per estar fart de tanta violència, per fer veure que l’estima als orígens és fonamental però mai l’estima a la terra pròpia ha d’acabar en violència. Mostra la realitat d’un costat i de l’altre i es nota que hi ha molta documentació darrere, no està feta a l’atzar.



nº 104-PATRIA

de Fernando Aramburu





Hui us recomane un gran llibre, gran per dimensions i per contingut. Puc començar dient que “Patria” és la historia de dues famílies basques que eren amigues i després enemigues o també que és la història de les conseqüències d’un conflicte. També puc resumir dient que la novel·la mostra “el conflicte”. Però tot seria simplificar, em quedaria a curtes perquè esta novel·la és molt més que tot açò.

Si parlem del contingut “Patria “ és una novel·la completa, valenta i arriscada, que demana empatia i que desperta emocions (de tot tipus). És una novel·la necessària per entendre el País Basc i posar-se en el lloc d’aquells que directa o indirectament hi han viscut, siga el que siga el bàndol en el que s’hi trobaren. Hauran de passar generacions per oblidar rancors i dolor, però esta novel·la és un primer pas. Aramburu ha escrit sobre el tema amb el cor d’un basc però des de la perspectiva de la llunyania vivint a Alemanya, el que suposa una mirada més objectiva.

Els personatges principals són els integrants de dues famílies. Les mares, Bittori i Miren, són intimes amigues. També ho són els pares, Joxian i Txato. I conseqüentment els fills han sigut amics des de menuts. En total són nou personatges als que veiem créixer, evolucionar i madurar al llarg dels 30 anys que transcorre la novel·la. Però l’amistat es trunca de la nit al dia per culpa d’unes pintades en casa de Bittori i Txato. I des d’aleshores la família al complet queda marcada i discriminada perquè estan en un poble nacionalista on la majoria de persones recolzen les accions radicals en nom de la nació. I els que més es posen en contra són els que fins el moment eren amics íntims perquè tenen un fill, Joxe Mari, que està dins de l’engranatge terrorista. Al Txato l’obliguen a pagar reiteradament  impost revolucionari, ja fart es nega i les amenaces acaben en atemptat mortal.

És quan la novel·la comença a mostrar les dues vessants del problema basc, la part de la família de l’assassinat i la de la família de l’integrant d’ETA que al final acaba empresonat però que al poble se’l tracta com un heroi.  No tots alaben els fets de Joxe Mari, hi ha molts que rebutgen els mitjos que empra. I és que en nom de la nació basca “es compleixen ordres sense pensar ni sentir”. El germà de Joxe Mari, Gorka, no és partidari de la violència i pensa que la nació basca es pot engrandir d’altres maneres: potenciant la llengua èuscara, escrivint llibres o contribuint a la difusió de la cultura pròpia.
La novel·la parla de fanatisme, el dels abertzales i el de les mares que amb el temps es radicalitzen, cadascuna per les circumstàncies que les envolten. També es tracta el tema de les víctimes mostrant diverses perspectives. Les dues parts se senten víctimes perquè cadascú viu el victimisme a la seua manera.

En un escenari on predomina la xafarderia fruit de la ignorància, el llibre parla sobre la por. Hi ha por a les males mirades i les represàlies,  por a parlar el què es pensa i a viure lliurement o por a sentir-se obligat a seguir els passos de la violència sense voler. També està la por que impedeix viure en la casa pròpia o la que obliga a soterrar el ser estimat  en el lloc no desitjat per a evitar la profanació. Hi ha por a seguir una amistat que “la política” ha decidit trencar i por a convertir-se en persona “assassinable”. Però també hi ha por a demanar perdó per temor a que els companys de militància o els veïns del poble ho sàpiguen i acaben destronant-lo.

Demanar i rebre el perdó pel que s’ha fet i el que s’ha patit és el gran tema. El llibre parla sobre eixa necessitat en una societat on és molt complicat oblidar. És difícil però hi ha xicotets gestos per part dels protagonistes que obrin el camí de l’esperança. 
  
Sobre l’estil d’escriptura, la novel·la m’ha cridat l’atenció. El llibre són peces que configuren el trencaclosques que forma la vida, peces que van relatant-la sense ordre aparent, de vegades saltant en el temps i només quan a l’autor li interessa dóna continuïtat a capítols. I capítols hi ha molts, curts i fàcils de llegir. Un llibre de 642 pàgines que podria resultar pesat per gros, esdevé lleuger per la facilitat com es mostra.

Està escrit en tercera persona, hi ha un narrador omnipresent que tot ho veu, tot ho sap i de tot opina, i fins i tot fa suposicions i ironitza. El narrador ens dirigeix cada pas, el lector només s’ha de deixar guiar. Generalment esta tècnica narrativa tan dirigida  no m’enganxa, prefereisc una primera persona, però este cas és una excepció. El tema és delicat, el narrador conta d’una part i altra i no es decanta per cap en concret.  A més a més li dóna la veu als protagonistes amb altra peculiaritat d’estil i és que comença frases en tercera persona i les acaba en primera persona, com si el personatge es ficarà enmig i parlara. Així, Aramburu convida als personatges a acabar de dir el que ell comença  i transmet familiaritat. També és una manera de desvincular-se i no fer-se responsable del que es conta. Altra peculiaritat és incloure en les frases diverses opcions, siga substantius, adjectius o verbs, separades per barra. Així precisa i explica millor el que vol expressar. L’autor també ha volgut deixar plasmada la manera de parlar basca, amb expressions usuals i transcrivint verbs en condicional als que la morfosintaxis reglamentaria castellana diria que li falta concordança. I altre recurs emprat és iniciar frases que no s’acaben perquè se sobreentenen, també és un toc singular que forma part de la parla espontània. Tots estes singularitats d’estil estan molt estudiades, es nota que darrere hi ha molt de treball literari.

Cap al final del llibre apareix un escriptor en una reunió de víctimes del terrorisme, i s’endevina que qui parla és Aramburu. És on queden plasmades les intencions de l’autor en escriure’l. M’ha recordat Hitchcock que sempre apareix momentàniament en  les seues pel·lícules. Així ha fet Aramburu, apareix com una ràfega, com un personatge més, com ho fa el director de cine.

De tots els personatges el que més m’agrada és Arantxa, la germana de l’empresonat  Joxe Mari, que també viu en la seua pròpia presó particular que és la cadira de rodes. Arantxa és la que acaba sent la més valenta i sensata, a la que tots estimen i la que estima a tots, la que desitja sincerament la conciliació entre les famílies, la que lluita per aconseguir-la i  obté el que ningú pot. Vull pensar que després del punt i final que ha fet Aramburu la vida d’Aranxa continua i el seu progrés caminant i parlant avança i millora, jo així ho voldria.                                                                      







nº103-14 kilómetros
Gerardo Olivares





Hui parlem d’un llarg viatge, un viatge que no està fet per plaer, sinó per supervivència, és el que es fa per no voler suportar una vida de misèria, em refereisc al llarg viatge de la immigració africana. En estiu, més que mai, escoltem noticies esgarrifoses de morts en el mar. De vegades ja ni posem atenció, en són tants que ja ens hem acostumat. I no està bé passar per alt una realitat que si bé no és la pròpia, forma part de la nostra societat.

Quan hi ha molts casos reiterats, que sol ser quan comença el bon temps, ja no és noticia i la  premsa ho  deixa en segon lloc. Per altra banda, quan es comenta, la noticia es limita a ser un titular i mai s’endinsa en el que precedeix a cada persona que aconsegueix arribar amb vida a Espanya. El món funciona així, sembla que si no és parla és perque no existeix o bé ja s’ha solucionat. Per sort hi ha pel·lícules valentes i didàctiques com “14 quilometros” que ens mostren la realitat com és. A mi m’ha agradat perquè colpeja les consciències.

Gerardo Olivares té experiència mostrant-nos la natura i la diversitat de pobles, este  film està en la seua línia documentalista i conta el que la premsa no diu, la cara B del viatge, les històries humanes que hi ha al darrere.

14 quilometres és la distancia que separa Espanya d’Africa. Des d’Africa ens miren amb enveja, volen viure la nostra vida i són molts els que s’arrisquen a fer el que siga per aconseguir-la. La pel·lícula mig ficció mig documental, mostra pas a pas el viatge d’uns  protagonistes des del seu lloc d’origen, el que han de patir per arribar a Europa és un camí ple de penúries marcat moltes vegades per màfies que s’aprofiten del desig tan fort d’arribar al destí somniat. Mostra paisatges preciosos i una fotografia fantàstica de Senegal, Mauritània, Mali o Níger. La bellesa del desert que es veu, tan espectacular, endolça el patiment que viuen els protagonistes entre arena.

I els protagonistes són tres africans, Violeta, Buba i Mukela encarregats de representar a  tots els immigrants que, com ells, fan el trajecte de milers de quilometres travessant primer  deserts i després el mar un trajecte perillós i ple d’obstacles. Una critica negativa, la pel·lícula es queda a mitges, just el trajecte per mar no apareix, eixa convivència en el mar, que deu ser penosa, no és veu en cap moment.

Amb tot, la pel·lícula emociona. Sentim prop el que senten, la pel·lícula transmet el que viuen, crea empatia en l’espectador i ajuda a entendre el sofriment. Tal volta haguera sigut millor no doblar la pel·lícula i escoltar-la en versió original, perquè els personatges serien més creïbles. Malgrat tot, la pel·lícula val la pena perquè  una manera bona de començar a millorar les coses és saber de bestreta què passa en eixe viatge que no és cap camí de roses. I és bo saber perquè així una vegada els tenim de veïns els puguem mirar amb els ulls de comprensió i respecte. Perquè una cosa està clara, qui aconsegueix salvar tants entrebancs patint i sobrevivint  tot el que el trajecte li ha presentat és un ser fort,  valent i amb coratge.

És doncs una pel·lícula homenatge i esta ressenya també ho pretén ser, dedicada a tots els que perseguint somnis o fugint d’un destí no desitjat, han aconseguit arribar vius al seu objectiu i als que moriren també. Siga també alhora una denuncia als corruptors i traficants que sense cap escrúpol tenen un negoci muntant aprofitant-se de la gent desesperada per fugir i crear una vida nova.

El món ha de donar un gir. En tots els sentits. Hem d’obrir les portes a qui vulga arribar però també ajudar-los a que els seus països d’origen arriben a ser pròspers, acaben les guerres i que cap persona tinga necessitat d’escapar. Cal ajuntar voluntats, que els dirigents s’ho creguen i actuen.



nº 102-LA CASA DEL COMPÁS DE ORO
Begoña Valero



Per què llegim un llibre i no altre? Unes vegades llegim per recomanacions, altres per interès personal per saber d’un tema, també  perquè la portada i el que hi diu sobre la novel·la atrau... també, potser, llegim perquè coneixem a l’autor o autora... o simplement llegim un llibre i no altre per atzar.

En el meu cas i este llibre en concret em ve recomanat per la meua bibliotecària que sap que el llibre està valorat per bons lectors. És un primer punt a favor per fer-li cas i començar a llegir el llibre en qüestió. Si a més a més tracta sobre el món dels llibres i també hi ha pel mig ciutats europees del passat, incoscientment li afegeix puntuació i augmenta l’ interès en mi. Estic quasi convençuda que serà la meua següent lectura però com hi ha més on escollir en un primer moment dubte i de sobte veig el nom de l’autora. No la conec personalment, però el fet que siga de Banyeres de Mariola fa que m’enganxe definitivament. Agafe el llibre i no el solte. Banyeres és un poble que porte al cor, bé ho sap qui em coneix. Així que ja no puc més que córrer cap a casa per començar a llegir. I així he fet i no em penedeixc.

“ La casa del compas de oro” és la lluita per un somni, només per açò val la pena llegir-lo, perquè ens dóna l’ensenyament de que tot és possible malgrat que per aconseguir-lo no sempre trobem un camí de roses.

Amb este llibre he passat una bona estona viatjant en el temps, al segle XVI, i concretament al món dels llibres. Era  una època en la qual era perillós fer (i llegir) llibres perquè el contingut, segons qui el llegia, era vàlid o no vàlid. Qui manava imposava el que s'hi podia llegir o no. A les editorials s’hi vivia i malvivia amb por constant de no cometre cap error.  La novel·la et capbussa al món dels llibres de la mà dels impressors, enquadernadors, llibreters i editors. Qui millor per mostrar com es fa un llibre? Qui millor per mostrar-nos els llibres que aquells que els estimen?.

Christophe Plantin, un personatge real nascut a una família humil de Lyon, és un amant dels llibres que arribà a ser l’editor més prestigiós d’Amberes, la qual cosa demostra que el treball i la constància és la base de tot. És un somniador i lluitador, és estrateg i constant, és intel·ligent i té avidesa per saber. És ambiciós en la seua professió perquè vol sempre la perfecció i l’aconsegueix. De menut ja mostrava estima pels llibres i es posà d’ajudant-criat d’un impressor. L’impressor té una filla de qui està enamorat amb idolatria i per una circunstància concreta fruit de la innocència i també un d'atac d’enveja per part d’altra jove, Regina, pare i filla són acusats d’heretgia i cremats a la foguera. 

Així comença l’agitada vida de Christophe i este fet l’acompanyarà de per vida. Sempre entre llibres i acompanyat de la seua estimada dona i després per les nombroses filles, anem veient com passa el temps i el protagonista es mou entre la misèria i l’opulència, viu dies negres i dies clars, dies desesperats i dies d’alegria plena. La dona i les filles són valentes, educades, llestes, estudien i trien amb qui casar-se. Pense que en una època on les dones havien de ser submises i callades estes dones se n’eixirien de la norma. Si algun dia parle amb l’autora li preguntaré si este detall està documentat o és fruit de la seua imaginació, desitjosa tal volta de donar veu i valor a les dones.

Al protagonista (i la família) l’acompanya un fidel amic soldat espanyol, és qui explica tot. La primera part de la novel·la ho fa en tercera persona i la segona ja en primera persona, relatant el que viu i veu junt al seu amic l’impressor, que cada vegada va ocupant un paper important en el món en el que viu i treballa. Tot fa que es llisga fàcilment perquè és com si fora un llibre d’aventures (també desventures). Hi ha  venjances i morts injustificades, amors i desamors, passió. Hi ha molta passió, tot es fa de manera passional: amistats incondicionals, amors desmesurats i duradors, odis forts i perennes, assassinats violents, lluites... I està ben escrit, al menys a mi m’agrada l’estil que l’autora ha emprat, el trobe molt adequat de tant en tant amb frases rebuscades, segons com es parlava al temps que descriu.

Llegint esta novel·la he sabut un poc més sobre història perquè l’autora ens l’explica i ens fa entendre les situacions que ha de passar els protagonistes: dies de glòria i altres de penúries. L’ambient medieval està perfectament descrit. També detalla les turbulentes guerres de religió que acabaven cremant bruixes i heretges, els inquisidors eren constants buscant culpables. En este sentit llegint les pàgines de la novel·la, he recordat la fabulosa obra de “Los Miserables, per la idea de que la persecució no para mai. 

Este llibre m’ha fet recordar els centres històrics de les ciutats europees en les que he estat i que anomena seguint les anades i tornades del protagonista: Lyon, Paris, Orleans, Caen, Brussel·les o Amberes, on s’hi queda definitivament a viure. L’autora ha sabut descriure l’ambient i les situacions, fa sentir el que els protagonistes senten, en ocasions m’ha fet patir pensant en les angoixes que estaven vivint i això només s’aconsegueix quan el relat està be escrit.

Sé que este llibre, història i ficció amb aventures plenes de gelosies, traïcions, mentides... però també amor i amistat i sobre tot vocació pel treball,  ha fet que estime més la lectura, que valore més, si cal, el que és un llibre i tot el procés que hi ha des que és un manuscrit fins a que és un exemplar a paper. I a més a més ha fet que conega un personatge històric que tant ha tingut a veure en la cultura.

nº101-ELS POETES DE L’ÀRTIC
Francesc Bailón Trueba



Només llegir el títol ja volia llegir el llibre, sabia que l’havia escrit l’antropòleg Francesc Bailón i no me’l podia perdre. I és que Bailón ja forma part del blog per haver escrit “Els caçadors del nord (en català i castellà), i ser assessor expert de la pel·lícula “Nadie quiere la noche”. Sé com narra, de quin tema i ja sé de bestreta que m’agrada. Els inuit és la seua especialitat i sé que tot el que conta ho fa sent coneixedor del tema.

Llegint a Bailón la primera vegada, vaig descobrir una cultura que per a mi era totalment desconeguda, però llegint “Els poetes de l’Àrtic” (també en català i castellà)  he sabut de les seues pròpies aventures des que va fer el primer viatge obsessionat pels inuit. El llibre és el fruit de deu anys de treball. 

M'agrada perquè llegim sobre una gran realitat: el pas de la teoria a la pràctica i com Bailón comprova que tot no és com els llibres diuen, que experimentar és altra cosa. M’ho he passat molt bé sabent sobre les inquietuds del seus inicis en els estudis, el que pensà quan acabà la carrera l’any 1993 i els primers viatges, eixos en els que tot és nou i són les primeres experiències. M’ha agradat adnar-me'n de la seua obstinació per conèixer als poetes de l’Àrtic que quan discuteixen canten per fer les paus. Eixa obstinació l'ha portat a saber i no voler parar de saber més. 

I si, encara que sone a estrany és cert que antigament els inuit feien les paus cantant i a mi em sembla genial. Només per esta característica peculiar val la pena conéixer esta cultura perquè posen de manifest creativitat i inventiva i ja se sap que estos ingredients són  els que mouen el món.

El títol és suggerent. “Poetes” a mi em fa  pensar en sensibilitat o calidesa i “Artic” em fa pensar tot el contrari, gelor i fred. Doncs eixa aparent contradicció és atractiva perquè just el que ens vol mostrar Bailón és la  calidesa entre el gel, la calidesa demostrada amb l’acceptació, la bona acollida i amabilitat que va trobar quan hi anà per estudiar els pobles inuit de les terres gelades.

L’estructura del llibre fa que siga còmode de llegir, malgrat les seus 436 pàgines, perquè són com tres llibres concentrats en un però alhora cohesionats entre si. Estan  els relats històrics de l’expedició britànica al nord de Grenlàndia l’any 1818 quan el capità John Ross i el tinent William Perry  anaven buscant el Pas del noroest i contacten per primera vegada amb un grup inuit del nord de Grenlàndia que havia estat aïllat durant 400 anys. Està la part d’assaig on explica la societat la política, la geografia, els costums... però en termes generals. I en tercer lloc està la part que a mi més m’ha atret, l’ autobiogràfica, on Francesc relata els seus viatges al gran nord seguint les petjades històriques. Així que quasi dos segles més tard va al mateix lloc que Ross i Perry, i conviu amb els caçadors del gel. Esta estructura fa que es puga llegir tot d’una tirada o a elecció pròpia .

Francesc Bailón sap transmetre, sap contagiar el que sent per mig de l’escriptura. I no és fàcil fer-ho, no tothom ho aconsegueix, Bailón escriu sense tecnicismes des de les vivències i des del cor. Tal volta ja ho he dit abans en altra ressenya sobre ell, però és cert. El llibre té explicació informativa instructiva. és didàctic i esclaridor del món que descriu, mostra clarament la base per entendre. És un relat que molt bé podria servir com llibre-guia per al viatger que vulga anar a les mateixes terres.

El llibre és sincer i divertit. Bailón mostra tan els moments de felicitat i diversió com les adversitats i ho relata tot  posant-li  passió. En cada línia es  nota que estima la cultura amb la que conviu per entendre-la, es nota la seua devoció. Francesc Bailón deu ser la persona que més sap sobre els inuit i gràcies als seus textos, la resta de les persones podem saber també un poc més, així que de la meua part, gràcies Bailón pel teu treball i la teua aportació. Gràcies a Bailon sabem de la importància de la transmissió oral en la cultura inuit i em dóna un poc de pesar pensar que la meua, la d’esta societat tecnològica va perdent-se perquè la cultura de la imatge impera i no és dedica temps a escoltar la saviesa de la gent gran que tan sap dels temps passats. També llegint el llibre fa pensar sobre el tema de l’escalfament global i la contaminació, afecta directament i pot resultar perillós.

Tot el llibre és interessant, la part personal i la històrica, les il·lustracions, les gràfiques... les fotos.. Tot atrapa i enganxa motivant a voler saber més i més sobre ètnies i dialectes, a escoltar entrevistes de Bailón que a la xarxa hi ha moltes... Fins i tot alhora que llegia he anat mirant  el mapa per saber de quin territori en concret  parlava. He situat llocs que ni imaginava allà a la part més septentrional del món, a Grenlàndia, un país que s’autogoverna i que es convertirà en independent, de fet ja  se sent i ho celebra  el 21 de juny.

Cap comentari:

Publica un comentari