VITÒRIA: asfalt i natura

De la mà d’una persona local...la millor manera de conèixer els secrets que amaga un lloc.

Anem a Vitòria per tres raons: la primera per conèixer una ciutat que des de fa temps volíem visitar i que sempre quedava relegada a segon lloc per evitar la violència política que malauradament s'hi respirava en la ciutat fins fa poc; la segon perquè volíem visitar uns amics, Pedro i Isabel, als quals feia sis anys que no havíem vist i tercera, i més inusual, per visitar l’única catedral del món oberta per obres.

De la mà del nostre guia local particular, descobrim com és la ciutat i com és la gent que hi viu. El casc vell nascut a l’edat mitjana està concentrat en uns carrers envoltats d’esglésies, “las cuatro torres”, les anomenen. Hi s’accedeix des de la part més baixa de la ciutat per unes cintes automàtiques semblants a les que hi ha als aeroports per avançar sense caminar i poder descarregar per moments les maletes. Quin gran invent!. En este cas i en esta ciutat, és un ingredient modern enmig del casc vell, un punt de polèmica que a mi m’agrada perquè fa la seua funció. És una ciutat amb costeres i la pujada és suavitza amb la cinta mecànica.

Unes escales mecàniques per alleujar l’esforç de la pendent  són un gran invent incorporat al casc vell de Vitòria. Hi haurà opinions contraries però a mi m’agradà, no solament per la comoditat, també m’agrada el contrast de vell i modern.

També és una ciutat verda, molt verda, no només hi ha jardins en la ciutat també hi ha un cinturó verd que l’envolta.

El punt neuràlgic de Vitòria és la plaça de la Virgen Blanca que s’identifica per unes modernes fonts que eixen de terra. Des d’este punt s’accedeix a altra plaça més menuda, la plaça d’España, que està porticada i té seients en els quatre costats. M’agrada este detall que també està a Bilbao. És un bon lloc per seure, descansar i aprofitar els moments escassos de sol que esta ciutat són pocs perquè en Vitòria sovint fa fred.

La plaça d’Espanya, porticada i bonica és menuda i acollidora.

Descobrim una preciosa i acollidora ciutat. Hi ha racons bonics com la costera de sant Vicent, que fotografiem des de dalt i des baix.

Este és un preciós racó de Vitòria. Mires per on mires és bonic.

Visitem per dins el palau Escoraza Esquivel construït per un fill de la família en honor als pares per demostrar a tothom l’amor que estos es professaven. Així dins, hi ha escultures que mostren tan l’amor platònic com el carnal. Passegem per la muralla i després mengem bé i barat a una taberna típica del carrer Cuchillerias.

Des del palau Escoraza Esquivel es veu perfectament la muralla.

Hi ha molta harmonia en Vitòria, amb palaus i edificis importants així com a les cases dels carrers estrets que antigament acollien els diferents gremis.

L’harmonia de Vitòria es veu en parts antigues i modernes, en la zona urbana i en la verda.

Entrem per curiositat a l’antiga casa del Cordón que, ara rehabilitada, són oficines d’atenció social per a la tercera edat. També passem pel Portalón, al costat de la catedral, que és un restaurant que conserva l’arquitectura de l’edat mitjana,  tan la de l’interior com l’exterior. 

La Casa Cordón conserva l’arquitectura antiga. Està a prop de la catedral, que estava oberta per obres.

Hi ha harmonia però a primera vista el casc vell es veu deteriorat. Anys enrere este era un niu d’idees contraries al govern, centre de manifestacions i revoltes, actualment ha perdut molt en este aspecte. Últimament el govern i algunes entitats privades està fent l’esforç per adquirir moltes d’estes cases i rehabilitar-les i donar així al casc vell un aire diferent, es vol llevar l’aspecte de deterior implantant tendes elegants i restaurants bons.

És un privilegi tindre un guia local, així ens assabentem de coses que només pot contar qui les viu. I així sabem d’una curiositat sobre el sistema de recollida de fem: hi ha una espècie de tub que absorbeix la bossa de fem i la canalitza cap a l’abocador central. Tot un invent molt higiènic que deuria imposar-se més i col.locar-se en més llocs d’Espanya. Pedro ens parla al voltant de la situació política fa 40 anys quan ell va arribar a Vitòria procedent d’un poble de Salamanca. Pedro recorda de quan era més jove, l’ambient reivindicatiu als carrers de casc antic.

Els carrers del casc vell han sigut escenari, al llarg de la història,  de reivindicacions socials i politiques.

També ens conta sobre la quantitat de gent de fora del Pais Basc que viu a Vitòria perquè quan l’empresa Michelin, el seu lloc de treball, va arribar a la ciutat, temps enrere, va necessitar molta mà d’obra, que només Vitòria no podia subministrar. Es va crear un classe social nova, eren els emigrants anomenats, maquetos i vivien apartats en un barri més allunyat. Eren els simples operaris, els que feien treballs inferiors i es conformaven amb baixos salaris, els que eren considerats una mala influencia per al poble basc.

Hi ha places menudetes que conserven el sabor de l’antiguitat.

Mentre passegem i parlem de l’abans i de l’ara de al ciutat. Pedro ens fa notar quan veu guardaespatlles que alguna gent continua portant per precaució. La por arrossegada des de fa temps és difícil de llevar. Es veuen càmeres de seguretat exteriors en edificis oficials com correus. Encara que la situació va a millor tot procés necessita un període d’adaptació. Pedro conta com per la zona de Diputació quan arriba alguna personalitat, de vegades desactiven l’ús dels aparells electrònics. Es una mesura per evitar que salte un cotxe bomba per control remot. Ho sap de primera mà perquè Isabel, la dona, té una tenda a prop de Diputació i sovint no pot obrir o tancar la persiana perquè el comandament no li va. Es fa per precaució i així evitar l’explosió de bombes, que s’activen a distància.

I una cosa a destacar en tota la ciutat és la quantitat de murals de grandària descomunal que decoren façanes i que omplin de vida, color i cultura la ciutat. Perquè en alguns casos mostren elements de la història i de la tradició que així no s’oblidaran. M’agrada eixa explosió de color i d’enginy, eixe cúmul d’art al carrer que segur dóna llum en els nombrosos dies grisos de fred.

POWER

Los pintores de Vitoria (nx power lite)

L'amic de Vitòria em va enviar esta presentació de fotos que mostra l'obra de pintors de la ciutat. Esta presentació vol donar a conèixer els 9 murals existents al casc vell de la ciutat. 

Esta és altra idea més que la resta de pobles o ciutats podríem copiar de Vitòria. Esta iniciativa la sumem a la de les escales automàtiques en el cor de la ciutat per estalviar costeres i a valorar i potenciar els espais verds de dins i de fora de la ciutat que no són pocs.

Amb l’amic-guia improvisat descobrim també un poc sobre la Vitòria verda.

Primer en la mateixa ciutat caminem pel parc de la Florida que continua amb el passeig de la senda que després es transforma en el de Fray Francisco de Vitòria. Este és un passeig que constitueix un relaxant deambular mirant a un costat i a altre, els millors palaus i les vil•les més luxoses de la ciutat com Ajuria Enea, residència del lehendakari del govern basc. És una llarga avinguda, ampla, bonica i tranquil•la vorejada d’arbres, que acaba en l’ermita de sant Prudenci, patró molt venerat.

Residencia de lendekari, actualment Patxi López.

Després, eixint fora de la ciutat, a pocs kilòmetres, visitem un xicotet parc natural anomenat GARAIO, a 15 quilòmetres de Vitòria, lloc que s’usa com a platja. És una zona humida on fan niu moltes aus com cigonyes o pit-rojos, també al bosc munten casa teixons o eriçons.

Parc Natural GARAIO, molt a prop de Vitòria

S’hi poden vore uns curiosos ponts flotants per creuar el llac, molt ben posats perquè eviten haver de donar la volta sencera sobre tot als ciclistes, senderistes o corredors que van al parc per practicar l’esport. És curiós i no ho havia vist mai, com el pont s’adapta al nivell de l’aigua.

A Garaio hi ha un pont flotant, mai n’havia vist cap semblant. Resulta molt curiós el mecanisme de funcionament pujant o baixant segons el nivell de l'aigua.

Una vegada vist Garaio anem a altre paratge natural SALBURUA, dins del cinturó verd de Vitòria, on hi ha un edifici que és centre d’interpretació ambiental: ATARIA. Hi s’estudien les aus i hi ha una exposició didàctica de l’entorn natural.

Parc Natural Salburua, dins del cinturó verd de Vitòria. Hi està el centre de interpretació ambiental ATARIA.

Al costat hi ha un enorme edifici d’oficines fet per la caixa Vital, la més important entitat banquera del país Basc i que en Vitoria ha fet moltes inversions per rehabilitar palaus i monuments.

L'edifici preten simular les branques dels arbres i així confondre's amb el paisatge. En dies d'hivern amb boirina des de la llunyania s'aconsegueix l'efecte.

L’edifici és avantguardista, va guanyar un premi d’arquitectura moderna d’integració en l’entorn perquè la façana simula ser un conjunt de branques d’arbres sense fulles i cert que en la tardor i hivern, quan els arbres del fons estan sense fulla, es confonen amb l’estructura. La pena és que funcionalment no és tan eficaç i no s’ha tret tot el profit que deuria.

Entre arbres o per asfalt, val la pena visitar Vitòria.

És un edifici bonic, a mi m'agrada, però està desaprofitat. En un principi estava destinat a oficines que no resultaren funcionals.

QUADERN DE VIATGE : VITORIA 2011

Ha passat poc de temps des de la meua estada a Vitòria, però espere que haja canviat una cosa en Vitòria i en tot el País Basc en general, espere que haja desaparegut la por a ETA. La imatge dels guardaespatlles que en el seu dia vaig vore deuria formar part de la història i el bloqueig del comandament a distància per obrir la porta d’entrada a la tenda-negoci de l'amiga Isabel que està enfront de Diputació també; el comandament ja deuria de funcionar sempre, perquè “en teoria” les amenaces de bomba s‘han acabat.Segur que així serà. esta imatge gris donarà pas definitivament  a la verdor que predomina en tota la ciutat.

I és que Vitòria ha rebut una menció especial: capital verda d'Europa. S'ho mereix per ser la ciutat espanyola amb més quantitat de parcs i jardins, per plans de futur respecte a energia, aigua, canvi climàtic, tractament dels residus...Per celebrar l'esdeveniment al llarg de l'any s'estan programant moltes activitats. Tal volta és un bon moment per descobrir o redescobrir esta preciosa ciutat.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre VITÒRIA 2011

SICÍLIA: Un passeig per l’illa més gran del Mediterrani

La diferència entre ser viatger i turista és tema de debat, jo pense que tan uns com altres poden anar d’un lloc a altre bé en grup o sols, dirigits o lliurement...el que importa és l’actitud front al que s’està visitant.

El sol pegava de valent des del començament del viatge. Feia molta calor, el vent del siroco contribuïa a més sensació de xafogor. 

El viatge era un circuit que feia parada en les ciutats i paratges principals, els més turístics i per tant els més visitats. 

El primer lloc que visitàrem va ser el poble d’ACIREALE. Recorde que tenia unes termes balneari de gran renom. I recorde els campanars. El poble d’Acireale tenia quasi més esglésies que persones i també hi havia molts edificis amb façanes, la majoria quasi desfetes, d’estil barroc. Visitàrem el poble de vesprada i nit, i no conserve fotos d’este esplendor passat que ja s’havia perdut. 

I després de fer-se un gelato a la plaça del poble ens anàrem a l’hotel per sopar en un lloc magnífic: una terrassa amb vistes a la mar. Este sopar fou un dels moments privilegiats que s’han de gaudir quan arriben: era un lloc bonic, s’hi respirava una brisa agradable, amb bona companyia i bona tertúlia...i alhora contemplant un preciós capvespre.

Des de la terrassa de l’hotel gaudim d’un meravellós capvespre sobre el mar Jónico.

El millor de l’hotel era la platja pròpia, només s’havia de baixar per unes empinades escales de fusta...A simple vista la idea semblava idíl•lica..però hi havia un inconvenient. La tornada...perquè s’havia de pujar...i això si que no ho puc oblidar, com era d’empinada  la costera!.

La platja de l'hotel estava només baixar per unes empinades escales de fusta...que bé i que còmode!...però una vegada baix...uffff!!!que pesat això de pujar!

La visita als més importants vestigis greco-romans és obligada quan es visita Sicília, així com ho és la pujada a l’Etna. I cert que tan una cosa com l’altra va pagar la pena. Tant l’esplendor artístic dels monuments antics com la meravella natural que és el volcà, ambdós són mereixedors de comentaris més extensos separats d’este passeig general pel país. 

En el nostre itinerari pes Sicília férem una parada a MESSINA. L’estret de Messina separa Sicília de Calabria i segons ens contaren, té nomes 3 km.

L’estret de Messina que separa Sicília de Calabria, és com diu el nom estret, solament té tres quilòmetres.

La ciutat de  Messina no la recorde com un indret amb encant perquè ha estat en moltes ocasions destruïda per tremolors de terra i també la guerra del 1943 la va enderrocar en part. És cert que posteriorment ha estat reconstruïda segons les normes antisísmiques d’avingudes amples, però al meu parer amb la reconstrucció s’ha perdut el sabor històric. 

La catedral també va ser pacientment reconstruïda després de cada sisme. Les escultures dels pòrtics són del segle XV i XVI. El que més destaca és la torre que té el major rellotge astronòmic del món. I això si era bonic!

La catedral de Messina fou reconstruïda després dels sismes que l’enderrocaren.

Visitàrem el campanar per dins i observàrem tot l’engranatge necessari per posar en marxa este mecanisme tan sofisticat. Em va semblar tota una obra d’enginyeria i em va despertar les ganes de conèixer altres entranyes dels rellotges de campanars. 

M'impressionà el rellotge, però no la part exterior, sinò l'amagada, la part de l'engranatge que el fa funcionar.

Era estiu i malauradament la zona per on anàvem feia dies que estava castigada pels incendis. S’especulava que eren provocats i que utilitzaven gossos com torxes vivents per incendiar per diversos llocs a la volta. Quina barbàrie! Com és possible eixe horrible delicte només fet per especular amb el terreny!.

El calor sufocant que estàvem patint era degut també perquè part de les muntanyes del voltant s'estaven cremant.

De sobte em ve al cap un olor. De Messina a Cefalú, vorejant el mar Tirreno quan teníem les illes Eòlies al costat, va haver un moment que feia un olor fort a sofre. I és que mentre es construïa l’autopista se n’adonaren que el volcà Etna i els de les illes estaven en connexió. Per la qual cosa van haver de fer un túnel dins d’altre túnel per protegir els treballadors de l’autopista  d’inhalar sofre.

Seguint la ruta prevista arribàrem a CEFALÚ. Em va semblar una ciutat amb encant on hi havia un port considerat únic en tota Sicília per estar encaixonat en una roca. Tanmateix no arribarem a veure’l, feia tanta xafogor pel calor i pels incendis que ens envoltaven, que no donava ganes de passejar. 

La parada a Cefalú esrava prevista i s'havia de complir per qüestions de quilimetratges, tanmateix no poguèrem assaborir res del lloc.

Era mal moment per visitar el poble i nosaltres no ho férem, al menys com cal. Simplement seguirem el carrer principal buscant un lloc fresquet per menjar, i no poguérem evitar, en passar per un llavador remullar-nos de cap a peus, només buscant llocs per refrescar. Tothom feia el mateix. 

I en trobar aigua...a refrescar...

Les gotes de suor em relliscaven per la cara i m’arribaven als ulls. Quin calor feia!. Però hi havia una cosa que no podíem deixar de fer, era anar a la catedral. I ho férem. L’arquitectura normanda és impressionant. 

I ara mirant les fotos només puc somriure mirant com ens posàrem al cap les tovalles  de platja totes mullades per poder aguantar. 

La catedral de Cefalu és impressionant, l’art normand hi representat una meravella. Dins dels murs compactes de l’edifici gaudirem d’uns minuts de frescor ambiental...

... però en eixir de nou fora de nou notarem el calor asfixiant.

Volíem caminar de pressa per arribar a llocs frescos però ho fèiem espai pel calor asfixiant. Era la sensació d’estar a l’infern. La pluja de cendra cada vegada era més forta. 

Així i tot amb dificultat, trobàrem racons bonics i acollidors.

A l’hora de dinar, amb la impossibilitat d’aconseguir taula dins d’un restaurant per la quantitat de turisme al poble, haguérem de quedar-nos-en a l’exterior...amb el calor i amb la cendra no només omplint-nos el cap sinò les pizzes que ens havíem demanat. 

No exagere, era una situació alarmant, fins i tot  se’n va anar l’electricitat i les autoritats locals  estaven evacuant gent de cases. Però el turisme és el turisme i els mateixos habitants, per no perdre guanys, no volien espantar la clientela i llevaven importància a la situació. 

Són racons i carrers populars, on es viu i s’hi veu la vida constant, no són carrers museu com sovint trobem en les visites de les ciutats.

Cert que era desesperant. Als 40 graus del dia se li va afegir el vent del Siroco i el calor del foc que ens envoltava per tots els costats. Vaig patir el calor més sufocant de la meua vida. I recorde que telefonant a casa ens digueren que en Espanya plovia sense parar. Quina enveja vaig sentir en eixos moments per no poder sentir les gotes de pluja caure damunt meu...

A la gent en general, ni forasters ni locals, semblava importar-li que uns metres enllà hi havia incendis, que la població sencera estava envoltada de foc. Així que férem el que veiem fer...Alguns del grup, trobaren temps per remullar-se a la platja del mar Tirreno amb el foc al fons. 

L'aigua de la platja i l'aire  suau del mar  Tirreno alleujava el calor, tanmateix només veure el foc, allunyat però alhora tan propet, donava ganes d'escapar d'aquell indret.

Per qüestió de minuts no ens quedàrem atrapats a Cefalú, perquè només fugir d’eixe infern, les carreteres les tallaren i impediren les entrades i les eixides a altres vehicles. 

Fins el dia següent, llegint el periòdic, no fórem conscients de la magnitud de la tragèdia que s’havia viscut a la població. Van haver morts i moltes conseqüències negatives per anar-se’n la llum en el poble i en la rodalia. 

El viatge va seguir per ciutats grans com Catània i Palerm i per ruïnes del passat com les d’Ortiga i Siracusa...Segesta, Selinute, Agrigento, Piazza Armerina i les de Taormina on férem nit a un hotel enorme. I és que jo no havia vist mai un hotel on s’havia d’agafar un telefèric per accedir a les habitacions. 

Tot anirà eixint en capítols separats. Els llocs i les sensacions s’ho valen.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SICILIA 2007

COSTA RICA: Visita a la finca Trapiche

Quin plaer escoltar les explicacions de mà d’un expert...i quin privilegi poder saber totes les respostes al moment.  No oblidaré mai Diego  ni la seua família, el seu afany per mostrar tot el que, a base d’esforç, havien aconseguit. No oblidaré l’entusiasme demostrat explicant els projectes de futur per a la finca que enorgullit Diego ens ensenyava.

La visita a la finca familiar EL TRAPICHE en Monteverde ha estat instructiva i agradable, el temps ha passat volant. És un lloc on hi ha i es fa, un poc de tot. El nom de TRAPICHE l’han agafat de l’aparell antic que s’utilitzava per extraure el suc de la canya del sucre. Diego el fill major de la hisenda ha estat el que ens ha ensenyat sa casa i els camps. Ell s’ha encarregat d’explicar-nos pas a pas tot allò, què hi ha i com ho treballen. Tenen tant de terreny que fins i tot hi ha un tram on es creua un bosc nuvolós on sovint es veuen els “perezosos”, uns animals que viuen la major part de la seua vida penjats a les branques des arbres i que només baixen una vegada a la setmana per defecar. 

Diego és l’amfitrió de la finca El TRAPICHE, en la que s’hi conrea un poc de tot i sobre tot , intenta recuperar el procés tradicional de l’extracció del sucre de la canya mitjançant el sistema trapiche, que dóna nom a la finca i que consisteix en un molí que usa com a força motriu els animals.

Este viatge a Costa Rica és tot un constant inesperat privilegi. De nou en esta hisenda familiar, l’explicació ha estat exclusivament per nosaltres dues, i a més exhaustiva i minuciosa. No acabe d’entendre perquè on anem este a soles, perquè es veuen espanyols per tot arreu...I no deixe de pensar la sort que suposa esta dedicació tan “en exclusiva” que per ara hem rebut. Açò és un luxe, sense grups grans de gent... amb explicacions individualitzades, amb converses que permeten preguntar sobre qualsevol tema... 

Des de la plantació de bananes, passant per la de cafè o la del sucre, tot els processos ens els ha explicat Diego amb l’entusiasme del treball que es fa a gust i la paciència que té qui entén que està parlant per a inexperts.

Plantació de canya de sucre

La plantació de bananes es concentra més en la zona del Carib, no obstant això, en esta hisenda en tenen perquè decidiren que hi haguera un poc de tot. El problema de la canya del sucre és que empobreix el terreny, per la qual cosa la majoria de gent opta per canviar de conreu. L’arbre bananer creix molt i la reproducció s'hi deu als fills que naixen al voltant de la mare tallada. La producció bananera va tenir el seu auge a finals del segle XIX i principis del XX quan l’any 1895 es funda la UNITED FRUIT COMPANY.

Jo no imaginava que la planta arbust del café arribara a tres metres d’alçada, en esta hisenda hi ha molta plantada. I cada vegada hi ha més. La família de Diego estan deixant de banda la canya de sucre i substituint-la per café, li es més rentable. Diego ens conta que per a la collita contracten a emigrants de Nicaragua que es queden a viure en la plantació i quan s’acaba la temporada de treball tornen al seu país. També és tasca que solen fer els estudiants perquè és en època de vacances. Quan el fruit està madur és d’un roig intens. Quan vaig estar a Guatemala vaig veure el fruit madur a punt de collir, en esta ocasió encara està tot verd. Els cafès de Costa Rica són tots bons per moltes raons, contribueix la fertilitat volcànica de les terres a la vall central, també és condició favorable el terreny elevat, així com la bonança de l’oratge i les pluges abundants. Per això en esta muntanya i en esta hisenda es fa també un café de qualitat.

En el recorregut per la finca estem atentes a les explicacions, esta vegada sobre el café.

 I amb la confiança que li ha donat estar més de dues hores xerrant, Diego ens ha contat els projectes que té en ment iniciar, un d’ells patentar una marca de cafè i deixar de vendre’l a la cooperativa, com ho fa fins ara. Pareixíem amics de sempre, ell contant  les seues coses i nosaltres contrastant-les amb les que es fan en Espanya. Semblava que Diego no volia que ens n'anàrem i cert és que nosaltres també estàvem a gust com en una casa de confiança. Després amb son pare i sa mare ens ha ensenyat el procés tradicional d’extracció de sucre de la canya utilitzant la maquinària del trapiche, posat en marxa per tracció animal. Així dos bous eren els encarregats de donar voltes per fer funcionar la màquina. 

Els trapiche: bous fent la força motriu necessària per a l'extracció del sucre de la canya.

Estos bous abans els hem vist enganxats a una carreta pintada de colors. Esta carreta és el símbol nacional i del treball des de l’any 1988, és l’element representatiu d’artesania del país i el resultat de l’evolució de les que originàriament portaren els espanyols i que servien unes vegades per llaurar i altres com mitjan de transport. Al final del segle xix s’inicià el costum de portar-les a romeries i festes patronals per la qual cosa este element fonamental en el treball i vida diària requeria ser engalanat. A hores d’ara encara se’n pinten a Sarchí, on acaben de col•locar la carreta més gran del món, amb quasi 5 metres d’altura i una llargària de 14 metres, han estat tres mesos fent-la i pintant-la. I esta informació la sé per una publicació local que vanagloria la tasca feta pels artesans de Sarchi. El dia que anem al volcà Irazu, segurament passarem per esta població i veurem si la carreta és tan gran com es diu.

La carreta actualment és símbol nacional de l'artesania del país. 

De passeig pels camps de la hisenda, Diego ens mostra la planta de la pinya tropical. És un conreu introduït fa poques dècades i pertany a la família de les bromèlies. Cada planta només dóna un  fruit a l’any i no solen créixer molt, generalment no arriben al metre d’alçada. Quan es cull el fruit, de la ferida eixirà un nou fruit i la producció continuarà al llarg de tot l’any. Amb les explicacions de Diego anem a fer-se unes expertes.

La planta de la pinya

Amagat en un racó hi ha un artefacte que, segons ens conta Diego quasi a cau d’orella, serveix per fer ron a partir de la canya de sucre. En este cas el que es fa és l’anomenat guaro que és un aiguardent format quasi totalment per alcohol. És producció casera de la qual no hauria de parlar-nos-en perquè és clandestina.

Al capdavall seguint tot el procés tradicional i junt a Diego i els seus pares, hem fet sucre que, com xiquets experimentant noves coses, ens fa il•lusió emportar-nos-en a casa. Al començament del procés, s’han afegit a les explicacions tres joves americans que anaven a fer un reportatge fotogràfic de tota la tasca. I és que és cert que ha estat veritablement interessant digne de ser difós per no oblidar-se. Les tradicions s’abandonen, es perden i no està de bé donar l’esquena a la saviesa de la gent del passat que amb pocs recursos feia tant.

La família de Diego ens mostra tot el procés tradicional d'elaboració del sucre.

Per acomiadar-nos-en la família de Diego ens ha preparat amb productes propis un suc de llimó i café xorreado com se sol fer en Costa Rica, tot  acompanyat d’un menjar anomenat PICADILLO DE ARRACACHE que segons ens conta Diego és típic en els convits de noces. Segons ens diu, quan a una parella de nuvis se’ls vol preguntar quan es casen, en lloc de dir-ho directament, els diuen ¿CUANDO COMEMOS ARRACACHE?, perquè este menjar mai falta als convits nupcials.

Hem estat tant de temps en casa de Diego que quan tornem a Santa Elena ja és de nit i no tenim temps d’anar al granotari. És una llàstima, anit veiérem les granotes nocturnes i hui volíem veure les de dia...altra vegada serà perquè al final ha compensat haver passat més temps del previst amb tan bona companyia. 

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA 2006

Palaus i temples de BANGKOK en TAILÀNDIA

Quan es va a Bangkok la visita turística de la part històrica no pot faltar...palaus, monestirs...tot forma part del passat. Actualment conviuen harmoniosament amb el caos de la ciutat.

Després d’haver conegut el caòtic trànsit dels carrers de Bangkok i haver patit el bullici constant de transeünts que quasi no ens deixaven caminar per les voreres, tocava conèixer els monuments.

Començàrem la ruta de palaus i temples per Wat Traimit, que és on s’hi trobava el Buda d’or, l’or sòlid més gran del món, diuen. Un Wat és un conjunt de temples que serveixen com a monestir. Per ser un wat ha d’haver al menys 5 monjos hi vivint. 

Wat Traimit es va construir aparentment al segle XIII. El Buda té tres metres d’alt i pesa cinc tones i mitja. Segons especulacions que no s’han pogut verificar, durant la invasió birmana el Buda es va cobrir d’estuc i va ser pintat de color or, per evitar el saqueig. El rei Rama III va portar l’estàtua a Bangkok i la va instal•lar en un temple que es deixà d’utilitzar  en 1931. L’estàtua va quedar a la intempèrie durant més de 20 anys. En 1955, ignorants del passat del Buda, es va decidir el seu trasllat a Wat Traimit i durant el trasllat començà a desprendre’s l’estuc que el recobria, descobrint a tothom el que hi havia davall. Va ser una gran sorpresa trobar-se un enorme Buda que no era daurat, sinó totalment d’or.

Wat Traimit amb el Buda d'or

Després anàrem al Wat Pho on estava el Buda reposant que mesura 46 metres de llargària i 15 d’altura. Este temple és el més gran i antic de Bangkok. Va ser construït al segle XVI com centre d’estudis budistes i de medicina natural. A poc a poc ens estàvem adonant de la importància de mostrar els Budes immensos, valuosos, en cada temple d’una manera i sempre espectacular. 

Wat Pho amb el Buda reposant

Recorde que en este lloc paràrem per fixar-nos en un chedi que és l’edifici que guarda les relíquies de Buda. També ens adonàrem d’un conjunt arquitectònic que mostrava les diferents postures per a fer massatges. Els massatges tailandesos actuals estan basats en les fonts tradicionals. Este conjunt era com un llibre obert on dependre les distintes maneres de fer-ne.

El Chedi

Escultures que representen el massatge tailandés.

Tot el que ens venia al pas era espectacular però malauradament en part m’ho estava perdent perquè no em trobava gens bé. Ditxosa tensió arterial! De vegades als llocs més  inoportuns em fa alguna mala passada. Feia un calor tan humit i sufocant que per moments m’estava marejant, a punt del desmai. Era un colp de calor i una baixada de tensió. No podia seguir el ritme del grup i parava, però només un moment, perquè la visita guiada havia de continuar, malgrat estar sense forces. I és que el grup marcava un ritme al meu gust massa precipitat. I havíem de seguir-lo perquè el recinte era molt gran. I tanta gent, m’atabalava...si parava, podria perdre els companys....

Tots junts i jo més mal que bé, sempre vigilada pel meu fidel grup que no em perdia de vista observant-me de prop per observar si la cara tornava a tindre el color natural, arribàrem al Palau Reial. 

El palau reial és un gran conjunt arquitectònic format per un grup d’edificis que serviren com seu reial des del segle XVIII fins a meitat del segle XX. La seua construcció s’inicià l’any 1792 durant el regnat de Rama I.

Palau Reial.

És un museu a l’aire lliure. S’hi barreja entre arquitectura i jardins, enormes gegants vigilant portes amb flors delicades, hi ha també per tot arreu pintures i espills que canvien segons la llum. Un conjunt divers de formes i colors que despertava els sentits. Al recinte s’hi veien diferents temples que estaven construïts sota influencies diferents: Sry Lanka, Ayuttaya o Birmània.

Hi ha edificis  amb un estil arquitectònic influenciat per països del voltant.

Però l’edifici més important de tots era el wat Phra Keo o capella reial que guarda el Buda Esmeralda, i que està ben resguardat per 5 gegants o yak de 5 metres d’alçària. El Buda és menudet i està representat en posició asseguda. Però no per ser de menudes proporcions deixa de tenir valor, tot Buda en Bangkok té la seua importància i gran valor, este està fet en jade verd i alhora esta cobert amb vestimentes d’or. Té tres vestimentes segons l’estació estiu o hivern i altra per als dies de pluja. I és el rei l’encarregat de canviar-la fent una cerimònia especial als canvis d’estació. 

Capella Reial on es guarda, ben custodiat per uns gegants el Buda Esmeralda.

Jo seguia amb el meu mareig. Quan trobava un seient l’aprofitava. Sobre tot als recintes tancats, ho necessitava per prendre forces i descansar. Observar atentament les estàtues de Buda em reconfortava. Estaven en llocs tancats i a mi m’alliberava del sol i l`ambient xafogós de l’exterior que m’estava debilitant tant. Puc dir sincerament que eren moments que Buda m’estava ajudant a que la tensió arterial em pujara.

No solament cal mirar els edificis en tota la seua magnitit, també cal mirar detalls.

El palau Reial, casa dels reis de la dinastia chakri, hui en dia és utilitzat en certes ocasions per a invitats especials de la família reial. Que bonic era!

Ja al final del trajecte guiat i mirant este palau que m’evocava escenaris de pel•lícules vistes sobre Tailandia, sortosament m’hi vaig trobar millor.  

Edifici del palau reial que s'utilitza per a ocasions especials

REFLEXIONS POSTERIORS sobre TAILANDIA 2001