Des del PORT DE SANTA MARIA fins a CADIS amb "EL VAPORCITO"

Volíem tastar un poc de mar i  agafàrem “El vaporcito”, encara que no era un bon dia perquè bufava un vent de llevant molt molest.

Ens anem a Cadis, però no ho fem amb el mitjà de locomoció més ràpid. Ho volem fer amb "EL VAPORCITO", seguint la ruta marítima que s’usava abans de manera rutinària entre el Port de Santa Maria i la capital de la província. Actualment l’ús d’este “mític”vaixel ha quedat reduït a uns pocs nostàlgics i alguns forasters que trobem peculiar este transport. Però en som pocs, només agafem "El vaporcito" els que tenim dies per davant i no ens importa tardar més per arribar.

El 2 d’octubre de 2001 “El vaporcito” va ser declarat “bien mueble de interes cultural”

Però abans d’embarcar cap a Cadis visitem El PORT DE SANTA MARIA. A esta localitat li dediquem dos ratets de dos dies diferents. Un ratet és el dia que anem a preguntar horaris del vaixell i l’altre el ratet abans de l’eixida del vaixell. 

Passegem pels seus carrers amples i nets, plens de cases senyorials i palaus rics. Diuen que este llogaret se’l coneix per “la ciutat del cent palaus”i és cert que en trobem de camí, encara que molts estan en mal estat. I és que des del segle  XV s’edificaren nombrosos palaus adaptats a les necessitats del rics comerciants que hi havia. Estos comerciants començaren a arribar per tal de comprar els productes que arribaven del Nou Món, per la qual cosa els anomenaven “Carregadors d’Indies”.

La casa de los Leones mostra del barroc del segle XVIII

Així que la ciutat prosperà, en part també gràcies a Colon, que durant un temps va ser inquilí dels senyors del Port de Santa Maria i va rebre aportació econòmica per mamprendre el segon viatge que el portaria al descobriment del Nou Món. Este va ser el lloc on es va construir la caravel•la Santa Maria i el lloc d’on va partir. Així s'explica el per què del nom. Hi va ser el lloc on va “naixer” el primer mapamundi que incloïa la nova terra conquistada. El Port de Santa Maria es va convertir en la ciutat portuària per excel•lència per infraestructura en drassanes i per institucions en formació de navegants i mariners. 

El nostre deambuleig ens porta en primer lloc a l'esglèsia.

També del segle XV, data l’església, construïda en ple auge constructiu fomentat pel Ducs de Medinaceli. L’any 1493 el temple estava obert al públic però tardaren anys en concloure les obres. L’any 1636 un terratrèmol el va destruir en part però posteriorment es va reconstruir.

L’església es digna de visitar.

Seguint el breu passeig que estem fent arribem fins el Castell de San Marcos, d’estil àrab que està situat en una ampla plaça on hi ha un palau, me n’adone que hi ha unes banderes, m’hi fixe i veig que són les de setmana santa que encara hi estan. Pensava que era algun lloc institucional.. 

El Puerto de Santa Maria conserva palaus rehabilitats i cases senyorials habitables.

El castell es va construir a partir d’una antiga mesquita transformada en església fortificada en temps d’Alfons X el Savi. Encara es conserva el mur de la quibla on estava el mihrab i l’aspecte almohade de la construcció, patent en línies horitzontals i llises ressaltant la torre hexagonal i els merlets del segle X. El castell va ser restaurat a la dècada dels anys 40 dels segle XX.

El castell és inmens i impressiona l’entrada.

Se’ns fa tard per agafar "El vaporcito" i no tenim temps de més. El Port no és un poble menudet, hem vist solament el principal. No podem fer cap ruta de vi, encara que sabem que importants bodegues com Osborne, Terry, Caballero, 501, Grant...tenen la seu en esta localitat. Moltes de les façanes per les que passem tenen darrere les gran bodegues. Ho intuïm, ho olorem...

És l’hora d’agafar " El vaporcito" i anar cap a Cadis on hem quedat amb l’amiga Ana que ens podrà fer de guia per la seua ciutat. "El vaporcito", és una estampa típica i tradicional del Port que funciona des de l’any 1929 . Des d’aleshores va fent el mateix recorregut, sempre ha durat 45 minuts i permet veure la badia des d’un angle diferent i atractiu. Ara ja no va a vapor, els temps canvien, ara va a motor, però conserva l’aire de vell vaixell.

A l'embarcador trobem tota la informació sobre els horaris de "El vaporcito"

"El vaporcito" va buit: tres estrangers i nosaltres dos. Les raons són obvies. Primer perquè és més còmode i ràpid anar d’altra manera a Cadis, i segon perquè hui bufa vent de llevant que és molest, però no tant com podria ser.

Ja ens ho havien augurat...el vent de llevant és desagradable i crea inestabilitat a les embarcacions per la qual cosa de vegades talla les comunicacions marítimes. Ja sabíem que l’eixida del vaporcito depenia de la climatologia. Tanmateix hi estem, malgrat les negatives prespectives.

Fa vent, però s’està bé, al menys al principi quan el vaixell encara està eixint del port i no ha agafat velocitat.

El vaporcito arranca cap al seu destí encara que el vent no amaina, ens pega a la cara fort però no ens impedeix gaudir del sol a l’aire lliure i veure les esplèndides vistes de la badia. Al final tots els mals auguris són exagerats, no s'està tan mal...

Amb tot ha valgut la pena patir la força del vent per gaudir de les vistes en arribar a Cadis.

QUADERN DE VIATGE Província de Cadis 2010

Les TORTUGUES VERDES de COSTA RICA, un documental vist en directe

És un espectacle únic veure en directe com les tortugues de Tortuguero enterren els ous a l’arena, i més si cap ho és, gaudir-ho sota unes enormes estrelles brillants com les que eixa nit hi havia.

Estàvem a Tortuguero, al Parc Nacional, amb la intenció de veure com les tortugues arribaven a la platja des del mar per posar els seus ous i enterrar-los a l’arena. Sense dubte un espectacle únic, dels que s'hi veuen una vegada en la vida. 

El Parc Nacional de Tortuguero és un paratge natural que no s’ha de deixar de visitar quan es va a Costa Rica. Guarda, malgrat el turisme l’essència de vida salvatge, de lloc on queda clar que manen més els animals que les persones.

Primer visitàrem l’escenari de dia. La seua platja és un àrea silvestre creada l’any 1975 per a la protecció de la tortuga verda. Esta platja, res propicia per al bany, recorde que estava plena de brosses i branques, també les aigües del mar contínuament dipositen hi uns sediments que per altra banda són beneficiosos per a quan les tortugues arriben en massa per enterrar els ous, durant els mesos de juliol  a octubre. 

La platja no era un lloc paradisiac per prendre el sol i el bany, tenia brosses, branques i la gent local avisava que a l'aigua s'hi formaven remolins.

I arribà el moment. Per la nit assistirem a la incomparable visió de les enormes tortugues arrimant-se a la platja per deixar els seus ous. I m’agradà la cura especial que es tenia en este paratge per aconseguir que no fóra un muntatge de circ, m'agradà que es respectara la tortuga i el seu entorn. Em semblaren molt bé les normes rígides de comportament destinades a tots els curiosos que volíem observar les tortugues verdes. 

N'éren molts els que cada nit ens adjuntàvem a la platja, tanmateix estava de manera tan organitzada que no es trobàvem uns amb altres. Mentre dura el lent procés de dipositar els ous i després quan es produeixen els naixements, durant totes les nits s'hi formen grups reduïts,d'un màxim de deu persones.

Així era quan jo hi vaig estar. S'hi feia un sorteig de parcel.les entre els guies. A cada guia i el seu grup de deu persones li corresponia una parcel•la de platja, un sector sense límits visibles. Com l’extensió de terreny on arriben les tortugues és tan ampli els grups de gent estan molt separats, no es barregen i sembla que l’espectacle siga en exclusiva.

El meu grup tingué sort amb la guia. Era una jove intrèpida i decidida que li deien Verònica. Els qualificatius d’intrèpida i decidida eren els justos que li corresponien després d’observar-la en este ofici que l’ocupava  les nits, i que contrastava amb l'ofici del matí a la bugaderia de l’hotel on la seua actitud era dòcil i de subordinació. La del matí era una Verònica diferent a la de la nit, res a veure una amb l’altra. La nocturna era la que mostrava la personalitat i temperament real, la que es movia per la "seua" platja i amb les "seues" tortugues, perquè a la fi, desprès de tant de temps observant-les i veient com cada any arriben a la costa prop de sa casa, les tortugues eren com unes convidades més de la família.

Per anar al punt que ens havia tocat en sort, vam haver de fer una caminada, quasi a fosques, corrent i sudant, vorejant el poble.

Ens tocà el torn de 10 a 12 de la nit i a un dels sectors més allunyats de tots, el catalogat amb el nº 48 dels 50 que hi havia en total. Amb pas militar, perquè segons les seues paraules: es mejor esperar que llegar tarde,  i les normes ben marcades des del principi, Verònica ens portà durant quasi dos quilòmetres fins el nostre destí final. Per arribar-hi, travessàrem pràcticament tot el poble de Tortuguero però no anàrem entre cases, ho férem per una senda oberta i fosca entre el arbres que anava paral•lela a la platja. Per a les deu persones només teniem tres llanternes. I pensant-ho bé, era millor anar a fosques i també ho era que anàrem tan ràpidament.

Quan més prompte arribàrem, més prompte acabàriem, El trajecte no era còmode. A fosques era millor tambè per així no adonar-se’n realment del que haguera pogut eixir al nostre pas... des de serps o jaguars, fins aranyes gegantes o ratolins... Els mosquits també ens acompanyaren però des que estàvem en este Parc Nacional, com en tot moment ens envoltaven, ja quasi ni ens adonàvem que existeixen. El camí era estret i malgrat haver tallat arbres per poder fer-lo transitable, la seua creació era un benefici molt gran per a la conservació de la platja i dels nius dels ous. Així s’evita que la platja es trepitge i es faça malbé.

Amb la llengua fora per la velocitat que portàvem caminant i mullats de dalt a baix de suor, arribàrem al nostre allunyat emplaçament al moment just quan les tortugues estaven entrant a la platja i sortosament no haguérem d’esperar res. 

En tot moments caminàvem paral.lels a l'aigua. Aixi no s'invadeix l'arena abans d'hora i es deixa les tortugues més tranquil.les.

Fins fa poc els curiosos que volien veure les tortugues les buscaven anant sense to i so per l'arena i inevitablement les molestaven tothora. Per sort la situació es controlà.  Des d’aleshores només s’accedeix a la platja quan una persona encarregada, el rastrejador, dóna el permís pertinent. Mentre arriba el moment s’ha d’esperar al lloc atorgat. El rastrejador avisa el guia i al seu grup quan veu que una tortuga esta eixint de la mar i va cap a la platja. Esta persona indica el lloc exacte on estan les tortugues i així no es trepitja l’arena sense necessitat. 

Este control és necessari. Imaginem per un moment que tots els que volem veure les tortugues envairem l’arena...el que passaria és que no deixariem lloc per a les tortugues.

Així va ser en el nostre cas. Només arribar a l'emplaçament nº 48, el rastrejador ens alertà que entrava una tortuga  i ens indicà el lloc exacte. La funció del rastrejador és  important si és té en compte que a la platja s’està totalment a fosques, no es pot portar cap llanterna, només la què fa servir el/la guia amb una llum roja que no les espanta. Era de nit, s’havia d’anar amb cura per no entropessar amb brosses arrossegades per l’aigua i dipositades a l’arena, amb les branques o nius abandonats per les tortugues a meitat fer i que en ocasions podien arribar a ser de profunditat. 

Sovint s'hi veien llocs on alguna tortuga havia intentat fer niu i per alguna raó ho havia deixa córrer.

Anàrem a fosques i en silenci. Sortosament teníem el llum extra proporcionat per unes generoses i enormes estrelles, que convidaven a alçar la vista per admirar la meravella de cel que havien dibuixat i que donaven visibilitat a l’entorn amb una força especial. Amb la seua ajuda s'hi podia apreciar millor l’espectacle que oferien les tortugues.

Haguérem de retrocedir uns metres. La tortuga havia començat a fer un niu però trobà impediments, segurament branques o fulles que no podia apartar, com no li agradà el lloc, havia de buscar altre millor. De sobte el rastrejador ens avisà que hi havia altra tortuga més retirada i amagada. Esta ja estava a punt, ja tenia tot el niu net i estava en posició. El rastrejador la vigilà però no volia que l’espantàrem, el procés de preparació és lent i només ens avisà quan començà a deixar caure els ous per soterrar-los.

I ens apropàrem respetuosament. I miràrem expectants el que teniem davant. Quan jo vaig arribar on estava la tortuga que mesurava un metre vint cm. de grandària, el procés havia començat i ja havia deixat caure cinc o sis ous, i continuà i continuà...fins uns vuitanta o noranta. Va estar al voltant de mitja hora o un poc més. Sempre amb moviments reiterats i controlats, la tortuga els deixava caure sense deteniment. Per moments semblava que havia caigut en un estat d’èxtasi i que no se n'adonava de res del que passava pel seu voltant enfeinada com estava dipositant els ous en l’arena. 

Bocabadats, callats i immòbils admiràrem aquelles imatges que semblaven tretes d’un documental. Després de dipositar els ous la tasca continuà. La tortuga els protegia formant amb l’arena una massa compacta utilitzant les potes de darrere. Tenia molta destresa movent l’arena a la seua conveniència. Jo no deixava d’observar cada moviment i patia pensant en la fragilitat dels ous, però vaig oblidar les reticències veient la mestria de la tortuga que sabia el què s’hi feia.

El següent pas era cobrir la bola per a la qual cosa començà el procés de remoure l’arena per anar tapant a poc a poc tot el niu. Era un procés lent, molt lent, mesurat, estudiat. La naturalesa és molt sàvia i sovint les actuacions animals sorprenen per la perfecció.

Una vegada tot tapat, la tortuga, seguint la tónica de la tranquil.litat, amb pas lent i molt espai, se’n tornà a l’aigua. Per alguna cosa es diu la frase feta "anar a pas de tortuga", mirant-les anar-se’n cap a la mar s’enten perfectament el que significa.

Observar aquell fet va ser una veritable experiència que va quedar gravada a la retina dels meus ulls de per vida, ho sé cert, sense necessitat de vore fotos, mai ho oblidaré. Estava prohibit fer-ne i s’entén perfectament. No estaria bé molestar amb llums de flash inútils un moment tan privat. 

Comprensiblement no es podia fer fotos a les tortugues per no interferir en la privacitat del que estaven fent, és per això que reprodueisc instantànies procedents de google imatges fetes per personal autoritzat.

En dos mesos les tortugues començarien a nàixer. També deu ser un espectacle incomparable. I diuen que en passar vint-i-cinc anys les nascudes d’estos ous tornaran a esta costa per desovar al mateix lloc d’on procedeixen. 

Malauradament en seran poques les que naixen i les que tornaran. El control organitzat i exhaustiu aparent que s’hi veia sembla fer-se solament als forasters. Les autoritats fan la vista grossa davant del negoci local. És un fet comprovat que només el dos per cent d’estos ous aconseguiran nàixer i sobreviure, és cert que un grapat de rapinyes animals esperen el moment per fer-se amb les recents nascudes però també ho és que altre tipus de rapinyes, estes humanes, s’encarreguen de furtar ous per a consum propi i per a vendre, perquè estan convençuts que menjar-se’ls fan efecte de vitalitzador sexual. I encara que és un delicte  castigat no ho està suficientment o hi ha molta corrupció que tanca els ulls mirant el que passa. 

No es deuria consentir que esta ànsia de diners i negoci sense escrúpols, sense mirar el bé comú continue fen malbé la població de tortugues al món.

Fa un temps m'enviaren un correu electrònic amb estes esgarrifoses imatges d'esta barbàrie humana massacrant la població de tortugues. Són fotos d'homes, de dones i de xiquets omplint sacs encara estant presents la tortuga...No hi ha paraules per expressar la repulsa d'este delicte. Estes fotos volen complir la tasca de denuncia per a que esta corrupció no continue. 

RELEXIONS POSTERIORS sobre COSTA RICA 2006

ALEMANIA : Llac KÖNIGSSEE i llac OBERSEE

Hi havia unes aigües tan nétes que semblava teníem al davant un espill.

Sembla o no sembla un espill? Esta foto, com una postal, ens esperava al final del camí, després de caminar i caminar...

Estem a l’Estat lliure de Baviera, a la regió muntanyenca dels Alps alemans, a un municipi rural anomenat Königssee on està el parc Nacional Berchesgaden creat l’any 1978. Té una particular i  natural bellesa i  a poc a poc s’ha convertit en un dels majors atractius d’Alemanya. El turisme de masses està restringit a unes poques zones públiques, la qual cosa dóna pau i tranquil•litat al Parc.

Un dels principals atractius naturals és el llac Königssee però segons ens diu el guia alpí acompanyant, més endins i amagat hi ha altre paratge màgic on les aigües són perfectes miralls. El lloc on estem ara em sembla una meravella, no puc imaginar que pot haver més enllà que ho puga superar. Ya veras, te digo yo que te gustarà, em torna a dir el guia de muntanya que ens acompanya, i m'he de fiar perquè ell és qui coneix estes muntatges i paratges com si fóra casa seva. 

Les altes muntanyes s’amaguen entre les intermitents boires i la imatge no deixa de sorprendre.

El llac és d’origen glacial, ells són els responsables d’esculpir eixa preciosa forma en V. I és que està envoltat d’altes i escarpades  muntanyes alpines que li donen aparença de fiord. En la paret est s’eleva la  muntanya Watzanm, la tercera més alta d’Alemania.

El llac té una profunditat 200 metres i 8 km de llarg.

Königssee té una superfície de més de 5km2 i fa més de 6 km de llarg, 1 km d’amplada màxima i una fondària de quasi 200 metres, sent el llac més profund d’Alemania. És un magnífic llac, molt bé podríem dir de categoria reial com el seu nom indica, llac Königssee significa llac del rei.

És un lloc molt turístic, ja ho he dit abans, així que gent no en falta, de tots els països i de totes edats. Ens dirigim cap al moll perquè, en un primer moment, fem el que tothom fa, muntar a una còmoda barca que ens donarà un passeig.

Però la diferència d’uns viatgers a altres radica en interessar-se pel que estem veient i nosaltres ens adonem que no és un moll, ni una barca, ni un llac usual, així que  preguntem. El llac s’anuncia com el llac més nét d’Alemania i volem saber per què. Escodrinyem si és cert allò que diuen de la transparència i puresa de les seues aigües...i ho corroborem. 

Embarcadors d'on parteixen els vaixells que van pel llac.

Ens conten que des de l’any 1909 només el poden travessar embarcacions amb motor elèctric, a pedals o bateria per no fer sorolls que puguen molestar a la seua fauna. Això està molt bé, esta idea podríem copiar-la en molts llocs...pel bé de la natura i també pel nostre bé. També, s’entén, està totalment prohibit tirar res que puga contaminar les aigües. Tot està fet pensant en conservar el lloc impecable. Una empresa s’encarrega dels vaixells, procurant amb el seu servei contribuir a la puresa del llac, qualsevol altre particular no pot hi anar. Des de l’any 2003 hi ha dos vaixells amb casc d’acer, la resta continuen sent de fusta com els primers de principis del segle XX.

Deixem l'embarcadors i ens enfilem en un passeig tranquil pel llac...

Des del vaixell admirem el paisatge que entre núvols que apareixen i desapareixen, podem veure. Són unes boires que no deixen de sorprendre i  li donen encara més encís al paratge, li donen un cert misteri, entre voler i no voler descobrir realment que amaguen i saber quines dimensions té realment eixa muntanya que ens acompanya en el nostre passeig amb vaixell. 

Degut a la seua grandària, és poc habitual que el llac es congele en hivern. Diuen que passa una vegada o dos per segle i qui ho ha vist o li ho han contat, diu que fins i tot poden circular cotxes pel  mig* .

De sobte em trau dels pensaments el so d’una trompeta, és un operador del vaixell. Ho fa per a que ens adonem dels nombrosos ecos que generen els penya segats que envolten el llac.

De lluny vegem l’església romànica de san Bartolomé, ampliada al barroc i construïda sobre un monument sacro pagà. I ens apropem a poc a poc i parem en la península on està, formada per la “morrena” o pedres que van arrossegar el glacial. Ens conten també que este lloc era coto de cacera dels reis de Baviera. 

A meitat camí parem a la peninsula de San Bartolomé formada per la “morrena” o pedres que va arrossegar un glacial.

De la península de San Bartolomé partim per fer una ruta a peu. El senderisme és una activitat popular en els Alps, els camins estan ben assenyalats encara que no tots són de  fàcil accés. Tanmateix malgrat la dificultat val la pena totes les possibles penúries que podem passar, per veure el paisatge que amaguen i que es troba al final del camí. 

El senderisme és activitat popular en esta zona de muntanya.

Nosaltres estem disposats a caminar, per on siga i el temps que siga. I això que, parle per mi, sóc una simple aficionada, tanmateix estic disposada a complir tots els reptes que se me presenten. Caminem per una senda i pugem fins els 830 metres d’altitud per tal d’arribar a la CAPELLA DE GEL, que és una gruta  quasi amagada entre muntanyes on la neu no s’ha desfet. Quin raconet! Ens endinsem entre terreny pedregós per anar a xafar la neu. És com un joc això de vore neu, està bé traure de tant en tant els xiquets que portem dins. Està molt bé.

La capella de gel, un raconet inesperat.

Tornem al poble a dinar, uns portem un entrepà i fruita, altres s’asseuen al bar. Uns i altres,  amb la cervesa que no falta, mengem rapidet perquè en acabar de dinar anem a fer una senzilla caminada per arribar al llac OBERSSE que segons ens diuen és la principal font del llac Königssee, afegint, una vegada més, que és una ruta de les que mai oblidarem.

Un gràfic ens mostra els dos llacs, el que hem vist i on anem després de dinar.

Front semblant publicitat per part dels guies de muntanya que ens acompanyen, ens donem pressa...la caminada ens espera i el llac "que mai oblidarem " també. En començar a caminar vegem allunyada la cascada de Röthbach la més alta dels Alps bàvars que fa 400 metres de caiguda.

Comencem a caminar i comencem a descobrir un poc de la meravella que ens espera.

Al final del trajecte admirant la vegetació que trobem de camí, arribem al llac...Tot el que havien augurat era cert. Això si és arribar al paradís... un paradís on no va quasi ningú, un paradís amagat perquè només s’hi pot anar caminant. Malauradament o sortosament segons com es mire no està a l’abast de tothom.

Este llac formava part milers d’any enrere del llac Königssee  però els moviments de terra els separaren mantenint-lo enmig d’una atmosfera fascinat. Les aigües fan reflexos  com si es tractara d’un espill. Són unes imatges que no ens cansem de fotografiar i de mirar, d’assaborir, perquè el passeig el fem sense presses com si tinguérem tot el temps del món. 

Quines aigües tan transparents! No podem deixar d’admirar el paisatge que tenim davant! Al fons hi ha una caseta de fusta...i ens preguntem, per que no hi anar?

I com estem tan disposats a caminar, una vegada arribats al llac no ens conformen en veure’l per una part, encara caminem més vorejant tot el temps les aigües, seguint un camí estret i amb trams dificultosos, per poder admirar el llac des de l’altra banda. 

I ho volem veure per tots els costats...malgrat que això suposa altre trajecte més caminant...

Quin privilegi!, em sent una afortunada per gaudir d’esta meravella. 

Vorejant el llac arribem fins la caseta de fusta que teniem just enfront només arribar al llac

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL I BAVIERA 2005

Al llac Königssee vaig estar en agost del 2005, mesos després en gener i febrer de l’any següent va passar este extraordinari fet del qual ens havien parlat recordant temps passats: la superfície del llac es va gelar i va romandre congelada durant 29 dies, en els quals  es va  permetre caminar fins San Bartolomé per un camí marcat.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre CAMINS DELS TIROL I BAVIERA 2005

IRLANDA NORD : La Calzada de los Gigantes

Diuen que Irlanda és el país més net del món perquè Déu el neteja tots els dies.

En Irlanda sempre està plovent. Per això en aquella ocasió, una vegada arribats a la Calzada de los Gigantes no parava de mirar el cel i donar les gràcies per un dia tan solejat. En el primer viatge a Irlanda, en una ruta que venia del Regne Unit, també arribàrem fins este paratge però no el vam poder veure, plovia a cànters! 

En una primera ullada el paratge suscita estranyesa. Què és açò? Com s'ha fett?

Després de fer tants kilòmetres i creuar la frontera d’Irlanda del Nord, una pluja torrencial que no parava, ens va impedir baixar del bus i passejar per aquell estrany lloc. Aleshores se me va quedar l’espineta de tornar per poder veure millor este indret que a traves de la cortina d’aigua, que era la pluja, i des del seient del bus, semblava únic. Allò era tan diferent!

De lluny mentre anem-hi imaginem què és allò, recordant la llegenda del gegant.

I així va ser. Al cap dels anys vaig voler tornar a Irlanda fonamentalment per caminar per paratges naturals i la Calzada de los Gigantes era dels llocs més esperats. No em va defraudar, ho vam poder veure amb un sol radiant.

La imatge que s'hi trobem vora el mar és impressionant.

La Calzada de los Gigantes “Giant’s Causeway” és un singular paisatge de formacions geològiques que es va formar fa 50 o 60 milions d’anys com a conseqüència del ràpid refredament de lava basàltica. És un penya-segat amb 40.000 pedres de basalt en forma de columnes hexagonals quasi regulars que ocupa uns 6 km de costa. L’espesor de la lava, convertida en blocs, curiosament la majoria de 45 cm de diàmetre, arriba en alguns llocs els trenta metres.

Hi ha enormes blocs hexagonals.
Està sempre ple de turistes però nosaltres trobem llocs més apartats on l'allau de gent no arriba...així i tot...Què fa el vellet? l'objectiu de la càmera de vegades capta inesperades imatges.

El turisme està controlat, l’allau de curiosos que visitem este lloc és tan gran que es necessari moderar les visites per mantenir l’entorn. I és que les imprudències de vegades no tenen límit i la rapinya de les persones tampoc. En 1961 es va prohibir que la gent recollira basalt. Esta pedra l’agafe per a record, està per a regalar...I és que una a una i persona a persona, s’hi feia de notar.

Es mire per on es mire el paisatge impressiona. Hi ha temps per a fer de tot, caminem, "escalem" buscant les millors vistes, descansem asseguts a les pedres contemplant el mar, ens perdem per llocs menys transitats...

El paratge, realment espectacular té un origen màgic, segons la tradició irlandesa, un gegant Finn McCool, va construir un camí per poder veure’s amb la seua enamorada, altra geganta  que vivia a una illa propera. Serà veritat? No sé, tan se val, diuen que el que importa d’una llegenda, és que siga bonica per poder-la escoltar.

En este lloc trobaren restes de la fragata Girona de l’Armada Invencible espanyola naufragada en estes aigües el 26 d’octubre de 1588. No és un fet inusual, la costa irlandesa està salpicada de restes d’aquella aventura bèl•lica. El Girona transportava una càrrega procedent de nobles i rics. Així que amb el vaixell es va enfonsar un tresor. I açó no és cap llegenda, part es va recuperar al 1968 i està exposat al museu de Belfast, la resta s’hi va quedar al fons d’estes aigües.

És una meravella que no ens cansem de mirar ni de fotografiar. I ho fem amb avidesa, intentant captar-ho tot en la retina perquè sabem que com açó, no hi res igual.

Esta meravella de la naturalesa és espectacular...senzillament magnètica i enigmàtica.. si s’ho haguera proposat algú, no haguera eixit tanta harmonia i bellesa, tanta perfecció de formes...com un trencaclosques on s’encaixen hexàgons quasi exactes.

Les pedres encaixen com si fpren un trencaclosques premeditadament confeccionat. 
La mare Naturalesa és molt sàbia!

REFLEXIONS POSTERIORS sobre IRLANDA NORD 2008-IRLANDA NORD 1992