Pàgines

dimecres, 29 d’agost del 2012

ASTÚRIES: poble de CUDILLERO


Un bonic amfiteatre natural mirant cap al mar, això és Cudillero. Sobre les costeres que té, millor callar, els habitants locals són els que més les han de suportar.

I arribem a CUDILLERO, quin poble mès bonic! Les cases estan disposades com si fos un amfiteatre. Resulta realment curiós la situació de les cases penjades a la muntanya formant un semicercle mirant al mar. El port pesquer i les cases multicolors constitueixen la part més característica d’este poblet d’uns 5000 habitants.



Els carrers són la majoria escales estretes per on pugem a la part més alta del poble. Seguim una ruta establerta, la ruta dels miradors, que mostra les millors vistes. Observem, en el nostre fatigós camí cap al casc antic, com estan construïdes les cases aprofitant racons. De vegades es veu una construcció complicada.



I sense predre detall seguim la nostra ascensió. No és fàcil la pujada. Em pregunte com seran estos laberíntics carreronets i escales estretes per la nit i done pas a la imaginació que es posa a inventar mil històries i situacions. Em pregunte també com serà el dia a dia dels habitants i de sobte s’obri al meu pas una porta d’una casa a la part alta. És una veïna que encuriosida eix al carrer a veure passar els nombrosos visitants que cada dia el poble rep. I aprofite per preguntar.



La dona, ja major, em respon que hi s’hi viu “normal”, que això de pujar i baixar escales o costeres és tot acostumar-se, també diu que poc més coneix fora del seu poble, sempre treballant...ara ja quasi ni ix del carrer on té sa casa, i afegeix que quan era més jove baixava més al port. Ara s’hi conforma en mirar des de dalt o en xarrar amb gent com jo que li pregunta, li agrada veure el tràfec continu de gent, perquè això, segons diu,  li dóna vida. També li dóna vida al poble. Sense llevar-li la importància marinera que és qui ha donat de menjar des de temps immemorials, actualment este tràfec turístic constitueix una font d’ingressos important al poble que està ple de cases rurals, hotels, hostals, campings, bars i restaurants.




Des de la part més alta observem la plaça la Marina, com un escenari on estan els transeünts caminant, “grandària formiga”. La imatge és preciosa, i bé que es mereix la catalogació de conjunt històric artístic.



Ens diuen que en Cudillero hi ha un monument destacat: “La Quinta de Selgas”, que és un luxós palau dels segle XIX amb jardins i quadres de Goya a l’interior. No tenim temps per visitar-lo, ni tampoc el veiem per fora...deambulant pel estrets carrerons de Cudillero ha passat el temps volant donant voltes sense rumb fixat. A més esta ruta pels pobles asturians és “exprés”,anem  massa ràpid al meu parer, però hem de seguir l’horari i l’itinerari establert.

FOTO procedent de GOOGLE imatges on s'hi pot veure la disposició de les cases mirant el mar com si foren un amfiteatre.


QUADERN DE VIATGE: ASTÚRIES  2006


divendres, 24 d’agost del 2012

LA BRETANYA FRANCESA: SENDA DELS DUANERS per la Costa de Granit Rosa.


La Costa de Granit Rosa i la reserva natural de Ploumanach són unes meravelles impressionants: la roca es torna escultura en arribar al mar.

A la senda dels duaners trobem escultures modelades de manera natural.

Estem a la costa atlàntica, concretament a Côtes d’Amor, la Costa del Granit Rosat i just a un racó de la Bretanya francesa anomenat Perros-Guirec, un antic poble mariner on actualment la vida gira quasi exclusivament al voltant de prendre el sol i el bany a la platja, així com descansar en algun café a la vora del mar.

I s’aprecia només entrar a la població de Perros Guirec que el que més abunda són les mines de roca granítica carregada d’òxid de ferro, perquè totes les cases estan fetes amb la pedra rosada que dóna la zona i configuren una totalitat uniforme molt peculiar i agradable a la vista. És el que es veu al primer colp d’ull, però imagine també que este granit decoraria mobles, xemeneies i escalinates de palaus en temps passats.

Hem dinat mirant el mar, a un restaurant situat vora l’aigua i hem descansat en unes gandules respirant l’agradable brisa marítima que ens arribava directament.


Dinem en un lloc privilegiat contemplant a traves de la finestra i el cristall el mar i les roques arrodonides i rosades  que trobe molt especials. A la terrassa hi ha unes gandules que conviden al descans.


Després ens hem enfilat per una senda per fer una caminada. Mentre estàvem reposant el bon dinar no érem conscients de la meravella de paisatge que uns minuts després anàvem a veure, no sabíem que gaudiríem com xiquets passejant entre unes inusuals roques, corrent, pujant i baixant-les, i de vegades lluitant contra el vent que ens volia tirar al terra.

La platja és d'arena fina i blanca; i molt gran. Tot junt al paisatge que l'envolta fa que esta zona siga molt turística.


I és que a més de prendre el sol i el bany a les fabuloses platges de la zona, si es vol estirar les cames, s’hi pot anar a donar una volta pel “sentier de Douaniers” entre Perros-Guirec, que porta el nom per un sant bretó, Guirec St, i Ploumanac’h, que va ser una dels primers assentaments celtes i el nom es tradueix com “pantano de los monjes”.

Ens dirigim a un lateral de la platja per iniciar el camí...


Este és un dels millors trams de la senda costera atlàntica perquè passa per l’espectacular promontori conegut com “Pointe de Squewel”. En este punt i també al llarg del trajecte, pedres apilades i rosades s’amuntonen formant capricioses formes erosionades al llarg dels segles per l’efecte del vent, la intempèrie i el mar. I és tanta la bellesa que no importa saber el nom del que s’hi esta mirant, importa gaudir de cada instant.

Ho explique pas a pas, perquè si algun dia pareu per estes terres bretones heu de visitar este paratge, no s’ho podeu perdre.

Agafem la senda dels duaners, la que voreja la costa, que es va obrir per als senderistes l’any 1907. Esta ruta (GR 34) és una de les millors maneres de descobrir Bretanya a peu. És una infraestructura per als caminants de a peu, que voreja la costa al llarg d’uns 2000 quilòmetres i on les sendes estan perfectament senyalitzades i separades de la resta de vies. Estan protegides fins l’extrem que si alguna persona té parcel•la privada, ha de deixar pas obligatòriament a tothom. També hi ha al llarg dels que s'estimes al voltant d'un 2000 quilòmetres una xarxa d’albergues i “gîtes d’etape” per poder descansar i dormir.

I seguim durants uns minuts la ruta , entre vegetació, la ruta marcada. Al fons s'hi veu el blau del mar .

La senda té la seua història que es remunta al segle XVIII: Jean Baptiste Colbert ministre del rei Lluis XIV va implantar unes tasses duaneres per als productes d’exportació. Este fet va propiciar el contraban, així que per a lluitar contra este negoci fraudulent, que venia sobre tot de Gran Bretanya, va establir un sistema de vigilància al llarg de tota la costa nord. Els duaners tenien una caseta on resguardar-se amb un determinat tram per vigilar i unes vistes espectaculars cap als imponents penya-segats. Actualment vegem cases, en trobem una molt gran, una mansió senyorial, i altres disseminades al llarg de la senda. Quin privilegi!, Quines vistes!

De lluny divisem un far. I enfront una enorme casa edificada en la part alta.

Estes formacions rocoses estan al llarg de 25 hectàrees. Són Patrimoni Nacional francés i propietat del Conservatori del Litoral. És reserva de la Biosfera, la primera en establir-se en França i per demanda dels habitants del lloc. Les sendes estan marcades per a que no trenquen el normal desenvolupament de la fauna i flora autòctones.

Totes les vistes panoràmiques són boniques, es mire on es mire. A l'horitzó s'hi divisen illes.

Un dels trams més afamats són al voltant d’uns set quilòmetres, anada i tornada.  Nosaltres no comencem pel principi, i tampoc tornem pel mateix lloc pel qual accedim. Seleccionem la part més espectacular, no obstant això tot el circuit sencer és un tram fàcil que en un matí a pas relaxat i fent parades s’hi pot fer. Ho deixe pendent per a altra ocasió, perquè este és un dels llocs on no m’importaria tornar. Fem la caminada per la vesprada i s’endevina que hores més endavant, a l’hora de la posta del sol, les pedres adquiriran una tonalitat ataronjada diferent que segur li donarà un encís particular.

En arribar al far, volem apropar-nos per veure millor els penya-segats i les enormes formes de les roques.

Comencem a caminar i fa calor, molta calor, més de l’esperada en estes terres, però alhora corre un vent que minora la xafogor. En som molts els que anem pel camí, és un lloc turístic de fàcil accés, cadascú camina el que vol, pot fer un tram i tornar-se’n. Nosaltres ens enfilem i anem a seguir durant uns quilòmetres per eixir en altra banda diferent.

El camí fins arribar al far és fàcil, altra cosa és que es vulga muntar per damunt de les roques i en eixe cas simplement fa falta un bon calçat. Amb sol és fàcil, tal volta si plou les roques rellisquen.

Encara que no sóc molt amiga de llocs massificats este m’agrada per ser a l’aire lliure no s’hi nota tant la quantitat de persones concentrada. Perquè de gent hi ha molta, gent gran i gent petita. Els xiquets estan continuament corrent amunt i avall, les persones grans van al seu ritme, parant i avançant i retornant després pel mateix camí pel qual han arribat. 

Al nostre pas van apareixent roques, algunes menudes i altres d’enormes dimensions. Hi ha que arriben fins els 20 metres d’altura. Totes de granit rosat, amb formes modulades ondulades, sinuoses, rodones i allargades, adoptant unes vegades figures fàcilment identificables. Primer crida l’atenció el far i després ja mire amb deteniment les roques i  veig una cara i no molt lluny una enorme orella, i una botella, una bruixa, una parella...


La naturalesa ha creat figures...
... que la imaginació humana li pot donar nom.

De tant que hi ha no sabem on mirar, el cap va cap a un costat, cap a altre, mirant per davant, per darrere... Hem deixat la senda per anar per damunt les roques, hi ha molts xiquets que busquen raconets per jugar a l’amagatall, altres es tiren per les pedres com si fossin tobogans i mirant-los, cert que dóna ganes de fer el mateix. L’alegria infantil contagia.

El vent a les parts altes espenta amb força, s'ha d'anar amb cura per a que no et tombe al terra.

No hem fet un trajecte llarg malgrat estar més d'una hora caminant. Tampoc ha estat una caminada seguida, ha estat un passeig relaxat barrejat amb el joc pujant i baixant roques admirant el color dels camps i les pedres. Quin conjunt més harmoniós! Roques grans i xicotetes, sepàrades o amuntegades...camps acolorits.

He dit que ha estat un passeig relaxat i pensant-ho bé caldria  matisar, perquè és estressant voler mirar-ho tot, no voler deixar res per fotografiar, només impedeix que fem foto quan tenim el sol de cara, perquè sabem que la fotografia eixirà fosca...encara que fins i tot obscura, marcant silueta del contrallum, serà bonica.

Aparentment mirant les fotos pot semblar tot igual, però no ho és. 
En cap moment resulta un paisatge repetitiu.

Em recorda Irlanda, em recorda Galicia... És una enorme sensació de llibertat total per la llunyania de l’horitzó, per estar en espai obert amb el vent d’acompanyant, per estar envoltada a més a més per extensions vegetals,  com si foren estores de color morat i verd. És el bruc i l’argelaga el que acompanya este paisatge singular donant el seu color que li va perfectament al rosa de la roca i el blau del mar.

M'agrada el  bruc i el color lila esguitant el paisatge.

El que hem vist és senzillament bocabadant, magnífic, és un d’eixos paratges que regala la Mare Naturalesa i que hem de valorar. 

Amb la mateixa imatge inicie i acabe. 
S'hi pot apreciar les dimensions de la roca comparant la gent que camina o escala al voltant.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA FRANCESA, estiu 2012



dilluns, 20 d’agost del 2012

Circuit fotogràfic per ciutats d’ESCANDINAVIA


Tota manera de viatjar és vàlida. El circuit on es visita molt en poc temps també. És com una degustació en un restaurant, una vegada tastat el menjar ja saps el què més t’agrada. En un circuit una vegada visitat un lloc, pots tornar hi per degustar-lo amb més temps. Jo és el que vaig fer.

De Madrid a Copenhage anàrem amb avió i des de la capital de Dinamarca agafàrem un autocar que ens portà també a Noruega i Suècia. Visitàrem un poc de tot, una selecció del millor feta per experts. Un poc amb presses, és cert, és la part negativa. Però té de bo que va ser un primer contacte molt vàlid per a agafar una idea del lloc. Fotos no en conserve moltes,  este va ser un dels viatges dels primers anys i la mirada, així com la càmera de fotos, era més rudimentària. Així que les poques fotos que tinc, a més a més no són de molta qualitat. Tampoc en tinc moltes representatives, tanmateix he volgut  mostrar solament les pròpies sense agafar-ne de la web que hi ha gran assortiment .

DINAMARCA: COPENHAGE

Ajuntament de Copenhage.

Visitàrem el Palau Reial, al moment del canvi de guàrdia.
La "sirenita", assombossament xicoteta, és tothora visitada.
La minúscula estàtua del personatge de conte junt a l'autor Andersen, són símbols de la ciutat.

El TIVOLI, és un parc d'atraccions per a majors i xicotets: fira, espectacles, música, teatre...

De Copenhage en autocar anàrem cap a la península de Jutlandia a HIRSTSHALS on embarcàrem per fer travessia nocturna cap al port de KRISTIANSAND en NORUEGA.


En NORUEGA i cap a OSLO
De Noruega la visita estrella va ser el fiord  HARDANGER, que té capítol a banda.
Després seguírem ruta cap a Bergen i de camí veierem una casa tradicional exposada per al visitant.
Anàrem al preciós poble de Bergen i no conserve fotos perquè arribàrem amb foscoreta i plovia a cànters, solament en conserve d'un pub, on vam conèixer un holandés casat amb una espanyola que treballava a un buc escola.

Interior del buc-escola a Bergen.
Va ser una bonica experiència escoltar les històries d'aquell experimentat navegant que era l'encarregat de la ràdio del buc.
I seguírem cap a OSLO travessant carreteres, vorejant boscos... 

I una vegada a la gran ciutat ens sorprengué un parc, el PARC VIGELAND, res usual, on enormes figures humanes esculpides s'entrellacen i es barregen formant conjunts sinuosos que no pots deixar de mirar.

Conserve les fotos de l'ajuntament de la capital i altres imatges  com el trampolí olimpic o un grup de Hare Krishna en meitat de l'avinguda principal.


Museu viking i el KON-TIKI, unes visites que no poden faltar.

Travessàrem Noruega i entràrem a Suecia per dirigir-nos a la seua capital Estocolm.
De camí, encara en Noruega visitàrem unes cases tradicionals.

SUECIA: ESTOCOLMO

L'ajuntament és un edifici simbòlic de la ciutat, el vistàrem per dins.
Hi ha diverses sales destinades a conferències i un restaurant de luxe, on jo, amb el meu pressupost, només vaig entrar per mirar.
I està la sala "azul", la seu del banquet anual dels premis nobel.
Estàvem trepitjant el mateix xòl que moltes personalitats mereixedores de tan digne premi!

La ciutat té molt més del que ací mostre...açó solament és un tast.

Del port de HELSINBORG embarcàrem per tornar a COPENGHAGE i agafar l’avió de tornada a Madrid.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ESCANDINAVIA 1991, estiu.


dissabte, 11 d’agost del 2012

TAILÀNDIA: illa de KO SAMET


La pressió humana del turisme és molt forta, es prenen precaucions i es dicten normes però de vegades els interessos econòmics van per davant i malauradament alguns paradisos naturals perden l’encís natural.


KO SAMET és una illa accessible per als habitants de Bangkok, donat que està només a 200 km de distància. També ho és per als turistes que passen uns dies en la capital. Tanmateix vull pensar que esta illa competeix amb moltes altres de la mateixa Tailàndia i no serà de les més visitades, tal volta per no ser la més afamada.

Ko Samet era com l'illa de Robinson Crusoe...però amb diferència: Robinson va arribar a soles...i nosaltres en bandada...

Hi ha una raó. A Tailàndia hi ha moltes illes però esta, malgrat que tothom a Bangkok sap de la seua bellesa, no és de les més visitades perquè el govern tailandès va posar límits restringints al dret a passar la nit. Esta prohibició va deixar de ser efectiva l’any 1981. Eixe mateix any, l’1 d’octubre, el departament forestal tailandès declarà l’illa i es seus voltants Parc Nacional marítim. Tal volta és el motiu pel qual, quan jo hi vaig anar fa més de 10 anys l’illa encara era un indret solitari.

De lluny ja s'hi veia que molt poca gent hi havia...

Nosaltres no arribàrem procedents de Bangkok, hi anàrem des de la ciutat costera de Pattaya, on teniem hospedatge i ni les condicions de la platja ni l'ambient de prostíbul a l'aire lliure ens agradaven. Decidirem, doncs buscar altre lloc per passar el dia i buscàrem una platja.

I va ser un encert. Primer ens traslladàrem en  furgoneta i després amb una barca penosa i plena. I és que el vaixell amb el qual anàrem era poc convencional. I em refereisc a que no era un transport turístic plenament. Era una vaixell que transportava viatgers però també sacs de menjar i productes necessaris per a sobreviure a l’illa. Així el recorde ple de fardots amb provisions i garrafes d’aigua per tot arreu. No hi havia espai per poder moure’s. Recorde que mentre els meus peus estaven enredats entre xarxes, vaig estar asseguda el trajecte damunt d’un enorme sac preguntant-me tot el temps què podria haver hi dins. La resta del passatge també estava en les mateixes condicions perquè seients hi havia només uns pocs.


Tal volta arribaren més vaixells, no ho sé...si és així pararien en altre sector de l'illa.


L’arribada a l’illa va ser una odissea inesperada i divertida. El vaixell no podia apropar-se i una plataforma ho va fer. Així que passàrem del vaixell a la plataforma. Però tampoc esta embarcació arribà del tot a la platja i encara haguérem de caminar un bon tram, amb l’aigua fins els genolls, fins aconseguir tocar arena seca. Ens mullàrem però va ser una graciosa experiència eixa manera d’abandonar el vaixell on ens havíem dedicat a custodiar durant dos hores els queviures dels habitants de l’illa.  

Esta és la segona plataforma que ens va apropar a l'arena...comptabilitze al voltant d'unes quarant les persones que ens quedàrem a l'illa. El meu grup el formàvem uns deu. 

I una vegada al lloc on anàvem a passar el dia...amb poques paraules queda dit: quin inesperat paradís! 

Espanya té platges meravelloses, i parant l'atenció en esta illa tailandesa no vull llevar-li importància a la nostra costa. Espanya és molt gran i variada i racons costaners en té preciosos. El que estic reflexionant és on hem anat a parar. Les nostres platges eren paradisos naturals fa molts anys, quan els interessos econòmics no primaven tant. Només cal mirar fotos antigues o postals quan les costes estaven lliures d'edificis i no s'especulava sobre el terreny. I tot és important, perquè el turisme és un benefici nacional, però s'ha de fer prioritzant l'espai natural, que és qui hi ha estat sempre abans que ningú começara a edificar. 

KO SAMET començava a sofrir una explotació turística però sortosament per nosaltres encara era mínima. Allò que el turisme acabava d’iniciar-se era un fet, nosaltres mateixos hi érem, això significava que pel temps n’arribarien més i més com nosaltres. Aleshores ja vaig pensar que de no parar podia portar a perdre l’encís natural que la caracteritzava i que ja al primer colp d’ull atreia. Però no havia de pensar en el futur, en eixos moments era una illa inhòspita i verge on, vora aigua solament hi havia un bar, uns bungalows i poc més. I no puc evitar fer comparacions i rememore fa unes setmanes la platja de Sant Joan d’Alacant, plena de gom a gom, sense quasi espai ni per moure's.

Ens havien dit que esta illa tenia una microclima especial que feia que fins i tot en època de pluges no plovia quasi mai. Que no ploga molt és un al·licient quan es va a Tailàndia en època humida perquè les pluges encara que solen ser curtes són torrencials i a ningú li agrada estar prenent el Sol a l’arena fina i blanca, o estar banyant-se a les aigües verdoses i clares de la mar, i de sobte veure ennuvolar-se i sofrir la descàrrega impetuosa de l’aigua caiguda del cel.

I dels quaranta...ja no vaig veure ningú més fins l'hora de tornar, es dispersaren per l'illa.
Va ser un deliri estendre’s al Sol durant hores, descansar de tots els dies precedents de viatge que ja en sumaven  tres setmanes o més...i tindre temps per a molt. No anàrem a l’interior, que ens digueren era verd, amb frondosa vegetació, ens limitarem a estendre la tovalla a l’arena, contemplar les aigües que teníem davant i tot el que la gent local feia.





Els locals seguien les seues tasques, els pocs  turistes no els molestàvem.

I així entre altres coses, tinguérem temps d’imaginar la vida al passat quan este indret era refugi de pirates, valorant la imaginativa possibilitat de trobar els possibles tresors que deien encara estan amagats; i també va donar temps de reflexionar sobre el present, pensant en la gent amb vida senzilla i sense necessitar quasi res.

Va ser un dia especial i més encara per haver-lo passat tot el temps sense més gent al voltant, solament nosaltres el grupet de deu companys que portàvem compartint ja moltes jornades de viatge. 

De nou me’n recorde del dia de platja de fa unes setmanes a Alacant...no ho puc evitar. A Ko Samet estàvem els del grupet i uns habitants locals que passejaven per l’arena oferint fruita fresca, també oferien la possibilitat de fer un tatuatge i el serveis de massatge o perruqueria fent trenetes al cabell. I mira per on!, seguint amb les comparacions, de venedors de roba o bijuteria, perruqueres de trenetes i massatgistes a la carta, a la platja de San Joan d’Alacant, també en trobàrem, però estos vigilant en tot moment l’arribada de la policia que els amonestava.



Venedors i massatgistes no en faltaren, però sense angoixar, no com a la platja d'Alacant que nomès mirar ja es pensaven que volies un massatge o comprar.

Espere que les coses no hagen canviat massa a l’illa tailandesa. M’agradaria que tot continuara de la mateixa manera com jo ho vaig conèixer. Però per molt que ho intente no puc imaginar en l’actualitat el vaixell portant els turistes en els vaixells junt els sacs de menjar sense comoditats. No vull pensar que esta illa, que era tan paradisíaca, estiga envaïda per un turisme massificat. Però pot haver passat.

Continuatà sent Ko Samet aquell paratge privilegiat?

I em pose en el lloc de qui viu a l’illa i puc entendre que cada turista és un bé potencial que ajuda a l’economia familiar.  Però també em pose en el lloc del viatger que busca pau i tranquil·litat.

REFLEXIONS sobre TAILANDIA 2001




dissabte, 4 d’agost del 2012

SIRIA: la capital DAMASC


L’horrible present que viu Síria en estos moments no ha de fer oblidar el passat i el seu important paper en la història de la humanitat.

Està al Pròxim Orient, limita amb Turquia, Iraq, Israel, Jordània, Líban i el Mar mediterrani. Diuen els entesos de Síria que a les seues terres l’home inicià l’agricultura i va inventar el primer alfabet. Diuen els historiadors que hi s’han desenvolupat grans civilitzacions. 

Parlem doncs de Síria, per importància al passat i per estar malauradament en portada actualment. També per recordar així  a tothom que no molt lluny d’ací s’està massacrant gent. I a més a més fer pensar que malauradament és només un exemple de les moltes barbàries que passen actualment en un món tan desigual com este. 

Una de les agencies turistiques més importants del país ens organitzà els dies que anàvem a passar en Síria. Com  sempre passa quan es disposa de poc i limitat  temps, és molt el que no es visita, però els paisatges que vam veure, les ciutats que vam trepitjar i la gent amb qui vàrem parlar,  ens va donar una bona visió del país, de la vessant física i de la vessant humana, que sempre serà incompleta i subjectiva, perquè per aprofundir es necessita més temps i perquè sempre s’involucren els propis sentiments.  La visió política era tema que es callava,  pel que respecta a la visió religiosa, en grups de confiança, els locals expressaven el seu pensar però a cau d’orella.

Damasc és la capital de Síria i la ciutat més antiga del  món encara habitada. Diverses civilitzacions han deixat la seua petjada: l’aramea, la grega, la romana, la bizantina i l’àrab; i cadascuna ha deixat els seus monuments.

Hi està la mesquita de Los Omeyas amb els seus tres minarets i els murs plens de mosaics, i la sala de les oracions. Per a resar els musulmans han de fer tres ablucions: rentar-se les mans, els braços, els peus, cap i coll abans de l’oració. En cas d’escassejar l’aigua, com és el cas del desert, s’hi pot fer en arena. A més a més han de tapar-se el cap, sobre tot les dones i posar-se en direcció a la Meca. 


Mesquita de Los Omeyas, és una joia arquitectònica, a més d'importància històrica i religiosa.


Nosaltres per visitar les mesquites de tot el país haguérem de complir amb les seues normes, tapar-nos les cames per davall del genoll, muscles i escot, i deixar les sabates abans d’hi entrar. En el cas d’esta mesquita ens prestaren una capa negra per cobrir-nos tot el cos sencer. 



Abans d'entrar-hi ens deixen una capa per tapar-nos i seguir les seues normes de discreció en la vestimenta.

L’emplaçament de la mesquita és lloc sagrat, temples de distintes religions s’han superposat contínuament. L’any 635,  la guerra santa arribà a Damasc i es va convertir a l’Islam, és quan els Omeyas s’instal•laren al tron i decidiren construir la mesquita més bella del món islàmic com un regal per a Alà.

Interior de la mesquita: s'ha de respectar el silenci i l'oració.



Visitàrem també la mesquita de Zayede Zeinab, que és el mausoleu de la néta d’Alí, el quart califa. És un dels principals centres de peregrinació xiïta. Resultava esgarrifant veure com homes i dones cridaven en veu alta els seus laments i es colpejaven front les reixes que protegeixen la tomba. I és que sempre sorprenen les demostracions de fervor, tan se val de quina religió es parle. En tot cas el nostre deure de forasters i visitants, és observar, callar i respectar. 


Mesquita xiïta de Zayede Zeinab.

També està el palau Azem  construït al segle XVII. Era la residència del governador otomà que dóna el nom al palau. Recorreguérem les tres parts del palau: les habitacions privades de la família, les dependències on els homes rebien les visites i la zona de serveis, cuina i armeria. Quan jo hi vaig estar, imagine que encara continua, era una museu etnogràfic que mostrava com vivien les famílies adinerades síries: de tot el que mostrava el museu ara em ve al cap un maniquí vestit de novia a la manera tradicional. 


Palau Azem, per saber com era la residencia d'una familia adinerada.

I a Damasc, com totes les ciutats àrabs están els suqs coberts, amb activitat comercial frenètica en sedes, perfums, llanes, especies i dins dels quals hi ha xicotetes esglésies, restaurants i menudes façanes que amaguen a l’interior enormes  banys típics. En el suq Al-Hamidiyeh que és el més important de Damasc, hi ha un bany dels de més renom de la capital, en un moment que s’obrí la porta, descobrirem a l’interior un inusitat lloc de confort i plaer. 

Tots els zocos àrabs són laberintics, el tancats i els oberts, són oscurs, i sempre estan plens, resultant de vegades angoixants...però alhora quin plaer perdre's en els seus carrers...


El recinte Tekiya Suleymaniya és exemple del pas otomà. És el complex religiós més gran construït en Damasc sota el regnat de Suleiman el Magnifico. Era un centre d’estudis religiosos i lloc d’oració i descans per a peregrins en ruta cap a la Meca. Aleshores albergava un museu militar i un centre d’artesania.

Complex religiós de Tekiya Suleymaniya.

I també entràrem al museu arqueòlogic nacional per conèixer la gran col•lecció d’antiguitats .

Façana del museu arqueològic, endinsar-se en la història passada també és manera de conéixer la història present.


Síria és molt més que un passeig mirant racons i monuments per la capital. Tot no és descriptible, ni es pot ni ho vull fer. No hi ha paraules per expressar el caos de la ciutat i l’enorme perillositat en voler creuar els carrers, per plasmar els sorolls cridaners del transit, les veus mesclades de la gent als mercats...els olors pul•lulant i omplint l’espai, les crides a l’oració cinc vegades al dia...l’amabilitat de la gent...Si, Siria és molt més.

I ara em pregunte alhora que escolte les noticies i parlen de la guerra que als seus carrers s’està lliurant, que hi quedarà en peu? Com es mantenen els ànims front tanta adversitat? Perquè malauradament, tot el que es destrueix en una guerra no és sempre material.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997