SEDA
Alessandro Baricco
Ressenya feta per editorial Anagrama 1999
Alessandro Baricco presentava l’edició italiana de “Seda”, que tingué un extraordinari èxit al seu país amb estes paraules: Esta no és una novel•la. Ni tan sols és un conte. Esta és una història. Comença quan un home travessa el món i acaba a un lloc que permaneix immòbil, en una jornada de vent. L’home s’anomena Hervé Joncour. El lloc, no se sap. Es podria dir que és una història d’amor. Però si només fóra això, no calia contar-la. Estan barrejats desitjos i dolors que se sap molt bé el que són, però que no tenen cap nom exacte que els designe. I en tot cas este nom no és amor (axó ve de molt antic, quan no se sap un nom per anomenar les coses, aleshores s’utilitzen històries. Així funciona. Des de fa segles.
Totes les històries tenen una música pròpia. Esta té una música blanca. És important dir-ho perquè la música blanca és una música estranya, de vegades et desconcerta: s’executa suaument i es balla lentament. Quan l’executen bé és com escoltar el silenci i als que la ballen bé se’ls mira i semblen parats. La música blanca és rematadament difícil.
No hi ha molt a afegir. Tal volta el millor siga aclarir que es tracta d’una història decimonònica: el justet per a que cap persona espere avions, rentadores o psicoanalistes. No hi ha. Tal volta en altra ocasió.
Opinió personal
Seda és un llibre de viatges i d’amor, ambdós temes es complementen. Va ser publicat l’any 1996 i ha estat traduït a nombrosos idiomes. Raons no li’n falten.
Vaig llegir esta novel•la d’èxit, no per les critiques que la valoraven, sinó perquè en un trajecte de viatge de paisatge monòton que anava a durar unes hores, una amiga me’l va deixar i em va dir: Llig-lo, és curt, i quan l’acabes farem una “xerrada literària”. I així va ser.
Me’l vaig llegir en tres hores ininterrompudes perquè aquelles pàgines tan ben escrites m’obligaven a no deixar-les. No podia parar, ni volia tampoc, no pel compromís d’acabar-lo i poder fer “la tertúlia literària” prevista, sinó perquè el relat era tremendament interessant.
Mostra una època diferent a l’actual, la segona part del segle XIX, i un ambient exòtic. Suficient per a enganxar. Conta la història d’un fiancés que ha de viatjar al Japó per buscar el millor comerciant de cucs de seda i així subministrar la millor matèria prima a la industria francesa per a la qual treballa. Açò és l’excusa per mostrar-nos unes històries d’amor i desamor escrites de manera tan simple com un conte.
És una novel•la curta, amb capítols breus que afavoreixen la lectura ràpida però també es pot dir que el llibre és intens, molt intens. Tanmateix el ritme del relat és pausat. No sé si amb tant de qualificatiu m’estic contradient, però és que esta curta obra, fugaç lectura i profund contingut, es mereix tots estos qualificatius i uns quants més.
M’agradà que la visió fóra d’un occidental que es bocabada per cada misteri que anava trobant. I que fóra un expedicionari amant d’entropessar experiències noves en llocs nous. Un poc com jo...buscant nous llocs per descobrir, per admirar, per contrastar...un poc solament, no sóc cap expedicionaria. No hi ha ni punt de comparació.
Herve, el personatge aventurer que se’n va cap al Japó té un matrimoni convencional, amb la dona perfecta viu un amor passiu, tranquil i pausat sense sobresalts ni sorpreses, sense acció. I són feliços.
Un dia, al Japó coneix la concubina de l’home ric amb qui fa negocis i tot el seu món canvia. Aleshores viu entre dos amors. Ell aprofita tots els moments per declarar la seua estima a la concubina i en cada viatge l’estima és més gran. Ella accepta agraïda. Li agrada la idea de tenir un amant i un dia li entrega una carta escrita en nipó declarant-li que també l’estima però que és un amor impossible.
L’ ingredient epistolar és un element clau. El final gira al seu voltant. La presència de les dones que Hervé estima està de manera física o no física i és fonamental. Elles configuren un final, obert a interpretacions variades.
El paper de l’esposa és bàsic, al principi és secundari però conforme s’avança en la lectura va destapant-se com una dona intel•ligent que coneix perfectament el marit i sap que té un misteriós amor allunyat. Sap este detall i molts altres més. I actua en conseqüència, és una dona del seu temps, que actua com s’espera, una dona que no pot mostrar els seus sentiments perquè la societat li ho prohibeix. Però esta actuació és només en aparença, va més enllà, a la seua manera i de manera molt subtil.
.Tot el llibre val la pena, per gaudir d’una bona lectura però en quant a contingut la carta final és tremendament reveladora, és pur sexe epistolar, progressiu, augmentant en intensitat. Passió desbordada.
I m’agradà l’estil amb cert lirisme, un estic basat en les repeticions que al meu parer són necessàries al text per a aconseguir la millor descripció sobre el procés de fabricació de seda dels cucs, un procés lent que requereix lentitud en l’explicació. També este ritme lent és l’adequat per mostrar una historia d’amor que dura anys entre la misteriosa dona i el personatge. La narració està redactada amb una “simplicitat estudiada”, perquè és una lectura per a adults, frases curtes i repeticions son necessàries per despertar els sentits.
No vull destapar més, vull que llegiu esta curta novel•la.
Realment val la pena llegir esta metàfora, esta lluita entre somniïs i realitat, entre l’amor moderat i el platònic.
Val la pena llegir el llibre i viure la passió imaginaria del protagonista amb la concubina i el seu posterior sentiment en descobrir una realitat que mai haguera pensat.
Val la pena descobrir la dualitat dels dos tipus de viatges que descriu: els reals, que van d’occident a orient i el viatge a l’interior que fa el viatger Hervé, que buscant cucs de seda troba altra cosa més i el que és més important, al final s’arriba a conèixer totalment.
