Pàgines

dissabte, 29 de juny del 2013

Illes de GRÈCIA: RODAS, CRETA i SANTORINI


Quan es fa un viatge en creuer per l'Egeo, la visita de les illes és curta, malauradament es va a contrarellotge.


Estem de creuer, hem visitat Mikonos i Patmos  i seguim el trajecte.

La següent parada del creuer és RODAS que és una ciutat medieval tancada dins d’una gran muralla de molts quilòmetres de longitud. La ciutat fou declarada patrimoni de la humanitat per l’UNESCO.


El port de Rodes, afamat i llegendari.

Al port de Mandraki s’erigia l’afamada estàtua del Coloso de Rodas de dimensions extraordinàries, segons diuen 37 metres, que permetia que els vaixells passaren per davall de les cames. Era una de les set meravelles del món antic i segons conta la tradició va ser destruïda per un terratrèmol.



Vestigis medievals com la muralla es conserven, malgrat el temps.

Rodas és la major de les illes del Dodecaneso i la quarta illa de Grècia. És una de les zones més turístiques de Grècia per les solejades platges i pel llegat de mites i llegendes que perduren en qualsevol racó de l’illa.


RODAS, illa turística, parada dels creuers per l'Egeo.

De Rodas arribem a LINDOS després d’una hora de trajecte en bus a traves d’un magnific paisatge. LINDOS és un dels llocs més meravellosos de l’illa que conserva el caràcter de vil·la pesquera, encara que, pense, massa turística. Les dones eixen a vendre els seus brodats fets als tapets i ho exposen damunt de les roques que hi ha en el camí de pujada a la necròpoli. És un camí que molts fan en burro i altres a peu i on  manen els burros sobre els vianants. Els burros deixen els seus excrements per tot arreu en perjudici dels caminants i del veïnat que viu a les cases que han d’anar recollint tot allò ”perfumat” que els animals van deixant i que els viatgers intentem no xafar.



Camí de puajda empinat i amb calor sufocant...

El temple dòric s’erigeix en un promontori a 150 metres sobre el nivell del mar. Damunt del penya-segat de l’acròpoli s’hi troba la fortalesa medieval unida a un acollidor poblet format per cases antigues i blanques. Lindos amb la seua platja d’arena fina és un dels llocs preferits per artistes i escriptors i va ser escenari de la pel·lícula Zorba el Griego que donà a conèixer el sirtaki, protagonitzada per Anthony Queen.




Les vistes des de les altures són espectaculars, arribem al temple, a 150 metres sobre el nivell del mar.

I de Lindos, a l’hora del capvespre, tornem  a Rodas, puntuals per embarcar. Ens espera un trajecte llarg de camí a CRETA. El vaixell va a tota màquina, es nota el balanceig al vaixell, molts de nosaltres, fins i tot ens maregem. Pels corredors anem de part a part, i és que el vaixell ha pres molta velocitat perquè té previst arribar al port per veure l’eixida del sol.

Creta, és la major de les illes del Egeo i la quinta del Mediterrani, va ser el centre de la cultura minoica, contemporània de la civilització egípcia i la mesopotàmica. 


Arribem just al moment de l'eixida del sol.

En Creta, anem a Heraclion per visitar el palau de Knossos del rei Minos, el més antic que s’haja excavat en Europa. Heraclion és el port i ciutat més important de Creta, la major de les illes gregues. Situada al limit meridional del mar Egeo, hi va ser on es va desenvolupar la primera civilització del Mediterrani. Knossos és un exemple. Va ser restaurat pel seu descobridor sir Arthur Evans. Knossos representa 4000 anys de cultura. Els seus passadissos i nombroses escalinates confirmen l’existència de l’afamat “laberint” de la llegenda de Zeus i el Minotaure, “el cachorro” del legendari rei Minos, semideu de Zeus.




Palau de Knossos

Segons la mitologia grega Rea, va amagar a Zeus en la muntanya Ida. Quan Zeus va raptar a Europa, la portà a Creta i de la seua unió nasqueren tres fills, un d’ells va ser Minos, l’esposa del qual va donar a llum al Minotaure que va ser tancat al laberint. Teseo matà al minotaure i va escapar del laberint ajudat per Ariadna, filla del rei Minos.




La llegenda del minotaure està present al temple.

L’entrada al palau és a traves d’un enorme pati que segons es diu servia de plaça de bous per a l’esport dels combats, estos es poden veure representats en els frescos i en les peces ceràmiques del museu.


Ens dediquem a recòrrer tranqil.lament els edificis endinsant-nos en les seues  dependències.

Visitem la sala del tron amb la cadira del rei Minos, les dependències de la reina, el vestíbul  i el rebost. L’arquitectura, els frescos i un elaborat sistema de drenatge demostren l’alt nivell cultural de la civilització minoica. I la visita la fem sense massificacions de gent. De les illes de Grècia, Creta és la menys visitada per estar més allunyada.


Observem raconets...

L’última illa que visitem és SANTORINI. Per accedir a la seua capital  Phira, cal pujar en telefèric o a peu per una empinada escalinates. Hi ha també la possibilitat de fer-ho en burro.



El burro és una de les opcions per pujar a l'illa.

Sense cap dubte ni discussió Santorini és l’illa més espectacular de l’Egeo, per situació i per l’estampa que dibuixa...Té forma de mitja lluna. Al voltant de l’any 1500 a.C. va tenir lloc una erupció volcànica gegantesca que va causar l’enfonsament del centre de l’illa en el mar.


Santorini és un lloc especial, em sap greu no disposar de més temps...només unes hores no són suficient per aconseguir conéixer ni entendre esta illa.
L’especial configuració geològica, que li dóna una especial bellesa, salvatge i única, l’han convertida en una de les principals destinacions turístiques d’Europa. 

La capital Fira, amb estrets carrerons empinats de cases blanques, penja sobre penya-segats verticals de pedra volcànica.  Penya-segats hi ha molts, alguns de 300 metres d’altura.

S'ha de caminar per camins empinats per arribar dalt...tot l'esforç val la pena.

 L’antic port de Fira, està situat 270 metres davall de la ciutat, al peu del penya segat. No disposa de carretera. Per poder hi pujar s’ha d’anar per una llarga escalinata de 588 graons, telefèric o burro. Els preus en este moment són: telfèric 4 euros, burro 5 euros i escalinata debades.

Hi ha un moment màgic en Santorini, quan el sol es fon amb el mar. És una de les postes de sol més boniques del món.



La màgia de Santorini apareix just al moment qua el sol s'amaga

Nombrosos historiadors pensen que Santorini forma part de la llegendària “Atlàntida”. En 1967 es trobaren restes d’una colònia minoica. Era un poble sencer cobert per la lava del volcà, com Pompeia, en Itàlia. 

Nosaltres no hi anem, no tenim temps. És el que passa en estos viatges que van a contrarellotge. En esta ocasió veiem l’ ambient de la ciutat, preferim fer un relaxat passeig i deixar pendent per a altre viatge les que  segur són interessants excavacions de Akrotiri.

QUADERN  DE VIATGE  GRÈCIA 1994


divendres, 28 de juny del 2013

PREMI DARDOS 2013 al RACÓ VIATGER de MARILÓ


EL RACÓ VIATGER ha rebut per segon any consecutiu el PREMI DARDOS i no puc més que mostrar agraïment. Fa uns dies que em va arribar la noticia de la mà de la CATOSFERA VIATGERA  http://lacatosferaviatgera.blogspot.com.es/ i l'expert que la dirigeix.

L’expert del qual parle és l’Eduard un català experimentat viatger i escriptor, que m’arrisque a dir, és possiblement una de les persones que més sap sobre el món dels blocs i dels viatges. L’Eduard porta endavant, a més de la Catosfera i el seu propi bloc personal on recopila històries i llegendes d’orient, (que m’agrada molt), El bloc de viatges. Tan este com la Catosfera,  concentren un munt de lectures viatgeres que són experiències en primera persona, relats que ens obrin una porta al món i ens conviden  a traspassar-la. 

Actualize este post unes setmanes després, quan de nou m'ha arribat altra nominació, esta vegada de la mà de DE VIATGE, un bloc interessant de literatura, d'escrits personals i viatgers...i més coses més, que porta endavant Dolors Jimeno.  http://dolorsjimeno.blogspot.com.es/

A tots dos gràcies.

Quan l'edició passada vaig rebre el DARDO de la mà d’altre gran viatger, Jordi Canal-Soler, ja vaig explicar en que consisteix el premi, reprenc les notes i us ho torne a contar. 
Per a acceptar el premi hi ha tres normes a complir:
-1ª: Incloure una imatge del premi al bloc
-2ª: Fer esment i enllaçar el bloc que ens ha atorgat el premi
-3ª: Atorgar el premi a 15 blocs.

Este tercer apartat, triar, és realment el més difícil...no vull repetir els de l'any passat i no vull coincidir amb els que ha atorgat l’Eduard, alguns dels quals també m'agraden...tanmateix, hi va. 

Enhorabona a tots, alguns oferiu conèixer llocs allunyats, altres ens mostreu llocs més propers, altres parleu de literatura o cine.. hi ha qui fa barreja de tot.. tots doneu consells..... En tot cas, teniu un bloc molt interessant on capbussar-nos i trobar un grapat d’informació o experiències. 

Hi ha alguns blocs que no puc evitar nomenar perquè són els que veig en la pantalla de l’ordinador cada dia i amb els quals de manera indirecta i virtual em sento un poc connectada. No seria just que no els donara el premi, malgrat imaginar que, de premis...ja en tenen, siga el premi DARDOS o altres.

-QUADERNS DE BITÀCOLA http://www.quadernsdebitacola.com/
-DIARI DE LA BONA VIDA http://diaridelabonavida.com/
-VOLTAR I VOLTAR http://voltarivoltar.com/
-ELS PETITS VIATGERS http://elspetitsviatgers.com


Enhorabona i endavant!

dimarts, 25 de juny del 2013

FOTOS I MÚSICA: ISTANBUL (Turquia)


Istanbul és ciutat europea i ciutat oriental, 
perdre's pels basars és un deliri, 
passejar pels carrers un plaer...
Istanbul té una màgia especial.


Música:
Arabic folk music

Si vols llegir sobre Istanbul:

dissabte, 22 de juny del 2013

ISTANBUL: Del maremàgnum del GRAN BAZAR a la tranquil•litat del BÒSFOR


En un mercat àrab s’hi poden experimentar tots els sentits: olorem essències i espècies, assaborim tastant el que ens ofereixen, veiem colors i gent, escoltem sorolls o cançons, també els crits buscant compradors...i involuntàriament palpem, quan contínuament entropessem uns amb altres enmig de tanta gent. 

Diuen que Istanbul és la ciutat més gran i occidentalitzada de Turquia. Gràcies a la seua situació entre dos continents, la cultura de la capital turca és molt rica.

Istanbul: la ciutat que està entre dos continents

L’any 2010 el Parlament Europeu la va declarar Capital europea de la Cultura. S’ho mereix pel conjunt monumental que acull  i per la historia que s’hi respira.

Els mercats àrabs tenen un encís especial, no em canse de repetir-ho perquè és cert. Són molts els ingredients que s'hi concentren: olors, sabors, colors, sorolls i també inclou entropessar amb la gent, siga xiquets o adults, locals o forasters, al gran Bazar sempre hi ha gent. El mercat és un fenomen social que agrupa personal, uns a mirar, altres a vendre i altres a comprar. També està el cas simple d’anar hi per veure les amistats. M’agraden els mercats orientals però també qualsevol occidental, més proper, per observar la gent i costums, per saber-ne un poc més d’on sóc en aquell moment.

El bullici, els olors, els sorolls...tot és especial en un mercat àrab.

Però si de mercats parlem en Istanbul, el rei és, sense cap dubte i junt al basar de les espècies, el mercat cobert conegut per tothom: EL GRAN BAZAR en funcionament des del segle XV (1461), és del més gran i antics del món. Està situat al centre de la ciutat vella, a la part europea. Hi ha comptabilitzats al voltant de 60 carrers i al voltant de  4000 tendes. Ens fiem de les estadístiques perquè és impossible comprovar si estes dades són certes, només cal dir que per hi entrar, hi ha 22 portes. 

Allò és enorme, per comprovar-ho farien falta molts dies i molt de sentit de l’orientació per saber que no repetim carrers. El gran Bazar és un maremàgnum de carrers, uns més amples i altres més estrets. De vegades volent tornar a una tenda en concret trobàrem dificultat. Encara que cada tenda té la seua particularitat. En passar un parell d’hores recorrent carrers i tendes, pel cansament i per tant d’estímuls rebuts en poc temps, semblen totes les parades de venedors iguals i si haguera anat a soles, possiblement no haguera sabut eixir de similar entramat.


Encara que portes d'entrada hi ha moltes, nosaltres sempre entràvem per la mateixa...Hi ha tant de carrer, tanta gent que facilment et desorientes.

Hi ha de tot: joies, orfebreria, espècies, estores, pell, espills, teles, vestimentes...i encara hui estan agrupats per gremis. El sistema gremial va deixar de funcionar en Turquia després de constituir-ne la república en 1923 i s’hi donava ensenyament artesanal basant-se en la relació aprenent-mestre.

No tinc moltes fotos de l'interior, la foscor i el moviment de gent feren que les fotos no eixiren amb claredat.
Però en són suficients, només mirar-una recorde fins i tot l'olor que s'hi respirava i recorde el temps passat regatejant per poder comprar.

M’agrada deambular per les ciutats sense cap punt en concret com a finalitat. Així que una vegada vist el principal, que eren els monuments i el gran Bazar, ja podíem dedicar el temps a caminar pel plaer de caminar, simplement per gaudir de l’ambient, de la gent, dels olors, dels colors…i així poder contrastar-ho amb el que ja coneixem d’altres països semblants.

I d’eixa manera és com s’hi veu una ciutat de vegades sense saber on s’hi va. Encara que això pot tenir conseqüències. Un dia buscant el palau Topaki ens equivocàrem i agafàrem un tren cap al barri de Topaki, als afores. Eren els primers dies i no controlàvem les distàncies, no sabíem que el palau que buscàvem estava cèntric i no calia cap tren que ens portara a l’extraradi. Com tots dos s’anomenaven de la mateixa manera, ens vàrem confondre en mirar el plànol.


L'estació de tren


Pujàrem al tren convençudes que era el que tocava fer, però en mirar per les finestres veiem que se n’eixíem de la ciutat. Miràrem a les persones del tren i totes eren locals, Que estrany, el palau Topacki és un dels monuments més turístics de la ciutat! Allò començava a pintar mal, però de sobte vingueren uns militars, que ens envoltaren protegint-nos i indicant-nos  l’errada comesa i mostrant-nos el camí de tornada.

Llevat d’este incident, i el de l’aeroport i la “pistola res més va passar mentre inspeccionàvem la ciutat. Anàvem de dia i de nit, per carrers o places, visitants museus, esglésies o mesquites, sempre al nostre aire.

Recorde els tranvies i nosaltres intentant evitar que ens atropellaren...recrde els voltants de les mesquites envoltant el basar i recorde el caminar sense rumb..només per miirar  i gaudir de l'ambient.

Altres vegades identificàvem el que teníem davant perquè portàvem unes guies de viatge, però les miràvem solament de tant en tant. També vam tenir el privilegi de ser acompanyades per joves locals que ens van voler acompanyar i guiar de manera desinteressada, simplement per fer d’amfitrions de la seua ciutat. Una nit, estant nosaltres al costat, la policia els va obligar a aturar-se, després de mirar-los les cares, un d’ells va ser registrat de dalt a baix, era kurd i per tant molt mal mirat i sospitós de tot el que sempre passa i el que està per passar. 
La universitat
Mosaics al museu.

Els coloms...a les places principals són els amos...

Férem una passejada pel Bòsfor. El Bòsfor és un estret que separa la part europea de la part asiàtica; divideix la ciutat en dos parts i connecta el mar de Màrmara amb el mar Negre. El Bòsfor es va formar cap a l’any 5600aC després d’una crescuda de les aigües del Mediterrani i el de Màrmara que va fer que inundara la vall fluvial procedent d’un llac proper. Amb la irrupció de les aigües del mar de Màrmara a traves del Bòsfor es va fer el mar Negro actual. 

Fugint de l’embarcació turística la passejada la férem amb una menudeta barca de fusta on cabíem uns pocs solament, no hi havia ni lloc per seure, però va ser més autèntic, com si fórem uns simples mariners.

Un home al port en va oferir esta possibilitat i nosaltres no ho dubtàren. la barca que agafàrem era menusa i e fusta, resa a veure amb els vaixells preparats per als turistes.


Però abans de pujar-hi i embarcar-nos en una mini aventura que no sabíem com resultaria, donàrem una volta pel port, gaudint de l’atmosfera clara pel mar, salada i humida...observant...

Al port hi ha vaixells a punt per embarcar l'allau de turistes que sempre hi ha per poder contemplar les aigües del Bòsfor.
.
Al port hi ha molts venedors ambulants de panets.

Va ser una odissea, començant pel regateig que va aconseguir minorar quantiosament el preu que costa fer el mateix trajecte amb el vaixell preparat turísticament. És cert que en este barquet no teníem cap persona explicant-nos el que veiem. És cert, com també ho és, que quan puges en un vaixell on s’explica tot en un grapat d’idiomes quan arriben a contar el que es veu amb el que nosaltres entenem, el monument o el paratge ha passat i ens quedem sense saber res.







El passeig en barca ens va agradar i al dia següent agafàrem un vaixell més gran per anar pel mar Negro camí de les illes dels Princeps, agrupades al mar de Mármara. En són 9, hui en dia lloc és lloc turístic per passar el dia. En època bizantina era anomenada illa dels sacerdots per la quantitat de monestirs que hi havia i solia ser lloc de retir de sacerdots, nobles i prínceps.



Paràrem en unes poques. S’hi respirava tranquil•litat. Hi havia per a visitar convents, monestirs, esglésies...Nosaltres optàrem per donar una volta, perquè anàvem amb el temps controlat, així que hi férem una passejada d’un parell d’hores i prou. El vaixell no esperava.




Illa Burgaz i illa Bukiyada. A estes illes s'hi respira pau comparant amb el bullici de la ciutat. Malgrat ser un lloc turistic no hi ha molta gent, ni forasters ni locals. Istanbul és lloc de pas en viatges circuit tota Turquia i visitar estos paratges no caben quan s'hi va amb el temps just. 


REFLEXIONS POSTERIORS sobre ESTAMBUL 1993



dimarts, 18 de juny del 2013

FOTOS i MÚSICA: Parc natural de l'Albufera de VALÈNCIA


Visitem el Palmar i en entrar dins una barraca retrocedim al passat...quanta cosa que hi ha! La majoria són objectes que ja ni es gasten ni es coneixen... és un passat que queda molt  allunyat per a les generacions actuals i que Blasco Ibañez va saber plasmar molt bé a les seues novel.les.



Música

"Les anguiles de l'albufera" La Pop
"Tinc una barraqueta" Paco Muñoz
"Passava per aqui" Joan Isaac i Aute.


dissabte, 15 de juny del 2013

PARC NATURAL DE L’ALBUFERA DE VALÈNCIA


Quin goig el passeig en barca per l’Albufera, tranquil·litat i sol observant la natura, intentant fer el mínim soroll per no espantar les aus que hi viuen. Són aus aquàtiques que arriben per hibernar a estes riques aigües que, des de sempre i tradicionalment, tant han servit i serveixen a pescadors i arrossers. Són aus úniques.


En El Palmar agafem una barca per visitar el llac.

El Palmar és el punt on estem i des d’on hem fet el trajecte en barca. Estic mirant a un costat i a l’altre per no perdre detall, veient aus com ànecs o colls verds…i imaginant les anguiles que per davall l’aigua aniran nedant.

Encara queden algunes barracas, unes poques es visiten.

L’anguila dóna fama a l’Albufera, sovint la gent va als restaurants que actualment proliferen per la zona, per tastar l’all i pebre que és el suculent plat fet amb anguiles. Quan s’hi va sempre és tema de conversa perquè és un plat que té tants devots, com contraris. Uns només parlar-ne se’ls fa la boca aigua, altres es negues a menjar eixe peix que tant s’assembla a una serp. Però si no es vol menjar anguila no passa res, la llisa i llobarro també tenen importància al llac i els restaurants ho preparen de manera suculenta i variada.

L'activitat al llac amb el pas dels anys ha canviat.

El llac no té molta profunditat, una mitja d’un metre, en este moment molt menys, el cabdal ha anat a parar als arrossers que a hores d’ara estan inundats. I a més s’hi veu que no és molta la profunditat i que hi ha tan poca agua perquè les hèlices de la barca remouen la terra i l’escampa per les aigües.


El passeig és bonic, de camí trobem altres barques turistiques...

Fent la passejada i observant l’aigua, no puc evitar pensar en la contaminació actual que l’Albufera suporta, no ho puc evitar perquè m’arriben olors que no deurien existir i que trenquen l’harmonia del lloc. Pense que este aspecte deuria d’estar vigilat, desconec si hi ha normes al respecte, només és la subjectiva visió del visitant.

...no deixem de mirar..a un costat i altre...

És el llac més gran d’Espanya i una de les zones humides més importants que tenim a la península Ibérica. És un paratge Mediterrani valuós. L’albufera va ser declarada Parc Natural en 1986 i després ha rebut altres reconeixements que la doten de protecció. I és que, entre altres,  hi viuen espècies en perill d’extinció com el fartet o el samaruc.

...i sovint veiem aus que no s'amaguen al nostre pas...

Prèviament hem visitat una barraca i no he pogut evitar recordar les novel·les de  Blasco Ibáñez que tan bé mostren esta manera de viure del passat. També recorde unes series televisives de quan era més menuda, “Cañas i barro” o “La barraca” són  les obres que han mostrat tothom com era l’albufera valenciana de principi de segle XX. 

Visitem la barraca d'Irene, per dins i per fora.

Conten que la primera edició de la novel·la escrita per Blasco Ibañez, “la barraca” només va vendre 500 exemplars, però en ser traduïda al francès va començar a ser coneguda en Espanya...Són coses que passen i passaran... no sabem reconèixer i valorar el que tenim...En estos moments se me barregen al cap personatges i situacions de les dos novel·les, però recorde que ambdues mostraven la vida rural de l’horta valenciana, vida de llaurador i de pescador del llac. Recorde com un dels protagonistes guanyava terreny a l’Albufera abocant terra per cobrir l’aigua i així s’aconseguia més parcel·la.


No puc deixar de fotografiar, tot ho trobe interessant.
Tots els utensilis mostren la manera de viure del passat.

La barraca que visitem està en exposició i conserva un grapat d’utensilis i aparells, estris de casa, de pescar o de llaurar. Està tot ben col·locat, per dins i per fora, i mostra una vida diferent a l’actual. La barraca és menuda, com s’hi vivia al passat, hi ha dependències per a dormir i una cuina sala-menjador amb llar on s’hi feia la vida.

Són molts els racons on mirar...
Actualment no hi ha moltes barraques, però al Palmar se’n conserven encara algunes. A hores d’ara no fan la funció del passat i s’han acollit a la vessant turística. L'ama de la barraca que visite ens conta que actualment, a més de mostrar-la al públic, la lloguen per a esdeveniments, i així de tant en tant la barraca es veu abordada per gent que hi va a fer reunions o dinars i acaba la jornada fent el passeig en barca. També està l’opció del passeig al capvespre que deu ser fabulós veure’l.

I quan entrem a la barraca, no tenim prou ulls per mirar.
És com un museu...Primer mirem la part de baix i pugem per una estreta escalinata i accedim a la part de dalt.
Tal volta si torne, opte per esta opció. Observar com s’amaga el sol i les tonalitats rogenques vistes des de la barca deu ser un bonic espectacle...

Hi ha de tot, utensilis de treball i de casa, de decoració, d'us personal...
és la tipica barraca valenciana

També hem fet una passejada pel poble de El Palmar vorejant els camps d’arròs, tots inundats d’aigua per ser primavera. Per veure’ls d’altra manera haurem d’esperar l’estiu, aleshores els camps canviaran d’aspecte i es cobriran de verd intens.

Este viatge està resultant molt didàctic, 
veiem també els arrossers  que seguint el procés a hores d'ara estan inundats d'aigua

I durant el passeig parle amb uns vellets que ara, ja jubilats, es dediquen a descansar. Ja han fet prou feina durant tots els anys passats...l’arròs, la pesca...és el que tothom fa al Palmar.


No desaprofite l'ocasió de parlar amb la gent sabia local...

Acabem el trajecte a la llotja d’anguiles i parem a observar-les, estan separades en diferents sectors, unes són més grans i altres la grandària és menor. Entrem dins la llotja on s’està fent una venda. És curiós veure estos animals que es mouen tan ràpidament, quasi no em deixen fer-los foto...Estes anguiles s’escapen al meu objectiu... per sort hi ha moltes.

I de nou veiem una cosa nova: entrem a una llotja d'anguiles...

A l'eixida i seguint el carrer vaig escodrinyant de les façanes de les cases, algunes amb les portes obertes de bat a bat. En una casa hi ha un home que està fent miniatures de barraques. Entre a parlar. L’home m’ensenya la seua artesania i com ho fa.

Altre veí del Palmar m'explica com fa estes barraques de miniatura de manera artisanal.

A prop hi ha altre senyor assegut a una cadira contemplant els transeünts que com nosaltres, anem amunt i avall...està a una cotxera, i a les parets pengen xarxes de pescar.

La tradició pesquera es veu en cada racó.

L’Albufera està separada del mar per una estreta franja de terra arenosa amb dunes estabilitzades per un bosc de pins, és la Dehesa del Saler, un paratge de gran bellesa. M’agrada veure el contrast de pins i arena, m’agrada el contrast cromàtic i les ombres que tot el conjunt forma.

La Dehesa del Saler és un paratge preciós, per la barreja de pins i dunes d'arena.

Eixint de la Dehesa parem a contemplar les aigües clares de la platja, les netes arenes on hi ha gent estirada prenent este sol, un sol valuós i considerat per tots, i sobre tot pels estrangers com una  joia.

La platja del Saler, encara buida, és la ultima imatge del dia abans d'iniciar el camí de regrés a casa.


VALENCIA, primavera 2013