Pobles de CADIZ : ARCOS DE LA FRONTERA

Alt ben alt... hi està Arcos de la Frontera... bonic però massificat i desvirtuat pel turisme estranger i nacional. La visita la fem ràpida... tanta gent espanta! 

Visitem ARCOS DE LA FRONTERA, un dels més afamats pobles blancs de la província, una joia musulmana de 28.000 habitants però té un inconvenient, degut al turisme, els carrers de la localitat estan cada dia de gom a gom. I és que hi ha tanta gent que mareja, tant de soroll que no s'hi respira tranquil•litat, i per a mi es un inconvenient, no m'agrada, malgrat ser jo un ingredient més de la massa. Tal volta és un dia especial i no me n'he adonat, o simplement la casualitat ha fet que tothom, haja decidit concentrar-se en este poble blanc.

Tant de turisme i explotació dirigida a mostrar i vendre decep, fins i tot s’ha de pagar per entrar a l’església. Puc arribar a entendre que vulguen aprofitar-se’n però em desagrada.

Això si, és una ciutat bonica, no puc dir altra cosa, singular, blanca, lluminosa... Si està declarada d’interès turístic és perquè s’ho mereix. És gran i costerut, amb carrers entramats, les parets pintades de calç i ben conservades perquè es viu per a exposar-les al turisme. Tanta blancor enlluerna! però m'agrada.  

Tanmateix per culpa de la gent, no fem un passeig gaudint del que estem veient. Hi ha molt de Patrimoni artístic i monumental amb el qual ens entropessem de camí al castell però em molesta veure tantes persones fent el mateix passeig que jo estic fent. Hi ha maremagnum, són molt cridaners.

I cert que hi ha molt per a veure: l’església de san Miguel, la basílica de santa Maria, convents... cases senyorials i palaus, hi ha un castell. També hi ha molts carrers amb encant: costera de Belen, carrer Maldonado o costera del Socorro... però difícilment s’hi pot observar en detall. Així i tot m'entossudeisc a buscar-ne dels que no hi ha tanta gent i, al menys, s'hi pot fotografiar, estic segura que els trobaré i trobaré l'essència del lloc.

Però més que la gent el que em molesta són els vehicles. Sobren cotxes... La gent vol arribar fins la part alta de manera còmoda i això no deuria de permetre’s. No entenc com deixen passar cotxes.

Una vegada hem arribat a la plaça principal, la plaça del Cabildo veiem l’església amb façana plateresca. Ens encarem al mirador des d’on es veu el riu Guadalete. És una bonica panoràmic i mirant el riu m’oblide del maremàgnum que tinc al costat i darrere.

La plaça el cabildo és testimoni de la història d’ARCOS: lloc d'adestrament de soldats i genets, on feien tornejos els nobles, on s’hi lidiaren bous, on es feien mercats... A partir de 1608 s’inicia hi la vida civil i s’hi construiren cases al voltant.

Just l’edifici de l’ajuntament es va traslladar-hi l’any 1634. Es bonic este edifici! Té una portada de pedra coronada amb el patró d’ARCOS que data del segle XVII.

Sense eixir de la plaça trobem el Castell de planta quadrangular amb quatre torres de merlets als costats. Va ser alcasser militar en temps musulmans però l’actual castell es del segles XIV i XV. És de propietat particular.

I al final trobem la tranquil·litat. Per sort fugint del carrer principal que porta a la plaça i al castell i tal volta perquè és hora de dinar deambulem per carreronets transversals, i ho fem “miraclosament” a soles.

 Gaudim del passeig, ara si.! I tal volta són els millors racons del poble i els millors moments nostres.

La visita l'hem feta ràpida... És una llàstima no poder assaborir el poble en essència, saber del seu passat, amb importants vestigis prehistòrics, i també romans i musulmans. Estos últims configuraren els traçat dels carrers de la ciutat, que si que distingim entre la multitud amunt i avall i crearen una muralla, que després es traspassà per instal•lar més edificis i temples religiosos ja entre el segle XV a XVIII.

No dubte que passejar per estos carrers i parar-se en racons i miradors deu ser encisador. Estic segura que a primeres hores del dia o a boqueta nit quan els turistes no han arribat o se n’han anat, ARCOS serà diferent. Caldria anar en eixos moments, perdre’s pels carrers i parlar amb la seua gent, que segurament ja estarà farta de veure’s sempre envoltada de curiosos que van com autòmats carrer amunt i avall  sense parar-se en detalls perquè van a contrarellotge.

QUADERNS DE VIATGE, XERES i VOLTANTS, primavera 2010

Si vols saber més sobre CADIZ i provincia clica a l'etiqueta corresponent

Ruta per GALICIA: RÍAS BAIXAS- II PART

Val la pena visitar esta preciosa zona d’Espanya, pel sabor mariner, per la senzillesa de la gent, pels paisatges i pel menjar tan suculent. 

Seguim la nostra visita per les Ries Baixes, seguim fent ruta. Tenim temps per a tot, això d’anar de la mà d’un local fa que no perdem cap minut i a més a més, parant sovint a descansar i prendre el vinet local.

Visitem EL GROVE on agafem un vaixell per observar de prop una “batea” i el treball que s’hi fa. és un muntatge turistic, ho sabem, però acceptem les normes del joc.  Les batees són plataformes que es construeixen en l’aigua per a la cria de clotxines o musclos. Una vegada vista la batea, al vaixell ple d'estrangers, ens conviden a menjar clòtxines regades amb albairinyo. Tot un luxe. Esta és l’única vegada de tota la setmana que ens sentim turistes perquè fem el que està pensat i premeditat per enganxar divises. Tanmateix, mirant sempre el costat bo de les coses, en esta ocasió també es pot traure la part didàctica. Ens adonem del què és una batea i quan posteriorment tinc l’oportunitat de veure’n altra al port de València ja sé el que és i com funciona, i sóc l’única que ho sap d’entre els companys que tinc al costat.

Batees al El grove

Visitem la GUARDIA. La citània són les restes d’una ciutat celta excavada en 1914. En 1965 es va refer la primera casa amb sostre de palla.

Ciutat celta.

Des del monte Tecla vegem el port de la Guardia, també es veu la desembocadura del Miño amb Portugal al fons. 

Al lloc s’hi trobaren també nombroses restes romanes.

Santa tecla és la patrona del mal de cap i el mal del cor. Tindrà a veure amb l’expressió popular valenciana “estic teclosa”, referint-nos a quan no ens trobem bé del tot.?

A prop de Baiona trobem la Verge de la roca de 15 metre d’alçada.

Baiona

La costa atlàntica de prop de La guardia és brava amb fortes ones...

Costa atlàntica a prop de Baiona.

BAIONA és un port de luxe, més xicotet que Sanjenjo i de més qualitat. Hi vegem la fortalesa de Monterreal. Per atzar és un lloc que ocupa pàgines de la història perquè hi va ser on els germans Pinzon pararen en primer lloc contant les noticies del nou món.

Anem a CARRIL, afamada per les “almejes”. Quan baixa la marea, sovint s'hi veuen les dones afaenant amb unes altes botes d’aigua, amb davantal i amb poal, estan buscant les ostres, les clòtxines o altres musclos.

Des del port de Carril es veu l’illa de Cortegada cedida al Rei. La idea era que la família reial es fera una casa i encara que es feren els plànols no s’hi va arribar mai a construir.

Carril

Anem a VIGO, tenim una vista impressionant, de lluny vegem les illes Cies, davant l’empresa de Citroen i les fàbriques conserveres. Les gavines i altres aus marines són una constant al llarg de totes les Ries Baixes. Passegem pel mercat de la pedra, sovint la gent compra ostres i amb un raig de llima se les menja. 

Vigo

Passem per VILAGARCIA DE AROUSA, port contínuament en boca de la premsa. I parem a Armenteira, del segle XII , un monestir de façana romànica i claustre barroc .

Armenteria

Al monestir de POIO hi ha un mosaic que representa el camí de Santiago i dintre del recinte hi ha un dels horreos més grans de Galicia.

Poio

Un del horreos més grans de Galicia a Poio.

Anem a un Pazo Quinteiro da Cruz, que subministrava el vi albairiño a la casa reial, no sé si encara ho fa. Hi ha una dita que diu: “ermita, horreo i cipres, pazo és.” Hi es conserva un horreo gran del segle XVIII i un més menut del segle XIX. També hi ha en este pazo, una de les col•leccions  de camèlies més grans d’Europa.

Ens conta Pedro, amo del pazo i amfitrió de luxe, que l’actual rei Felip, participava temps enrere en les festes que s’hi feien... parle de molt de temps, el rei era príncep i solter.

Pazo Quinteiro.

COMBARRO és una menudeta població amb encant, plena de vida i animació, plena de llocs on beure vi o cervesa, tan se val...de tot hi ha a les tavernes de la població, sempre plenes de gent jove animant.

Combarro

Un dia anem a PONTEVEDRA, la visita la fem curta i ràpida, esta vegada anem per lliure, amb l’autobús de línia regular des de Cambados, doncs solament està a 26 quilòmetres. Anem al santuari de la divina peregrina i a la plaça de la herreria.

Pontevedra.

I la ruta per Galicia en du fins i tot a Santiago on plou, com no? Diuen que la pluja a Santiago és art. La veritat és que la pedra mullada i la verdor li donen un toc especial. No ens podem queixar, de tota l’estada en Galícia hui és l’únic dia de pluja. Esta ciutat m’encanta, tornaré.

Santiago de Compostela

També anem a LA CORUNYA, una ciutat, que al primer colp d’ull la trobe elegant,  tindrà alguna cosa a veure que siga coneguda com la ciutat del cristall?. Estic unes hores i ja sé que també vull tornar a passejar detingudament pels carrers i respirar eixe aire i gaudir d’eixe color tan particular. I es que he vist tan poc!. Em quede amb la imatge de les galeries de la viuda, conegudes així per ser el lloc des d’on les dones dels mariners esperaven impacients, mirant el mar, l’arribada dels marits... i els marits de vegades morien abans de tornar. 

La Corunya.

Esta ruta per les Ries Baixes ha donat per a molt, fins i tot creuem la frontera amb Portugal i anem a València do Miño i es nota que estem en un país diferent per les façanes, per les placetes, pel parlar de la gent... és una ciutat empedrada, laberíntica i amb muralles i comprovem que el que es ven com ganga, no es tan barat com ens fan creure.

Valencia do Miño

Al final ha estat un goig de viatge. Malgrat preferir viatjar al meu aire, no em penedeisc d’haver anat en grup dirigit, ha estat un plaer compartir furgoneta amb  la parella murciana que és molt agradable...i amb la Teresa...la Teresa és un encant, cert que hem congeniat amb esta dona catalana ja gran  amb esperit viatger, era el seu primer viatge després d’enviudar i estic segura que ja no deixarà mai de viatjar.

QUADERN DE VIATGES GALICIA-RIES BAIXES, primavera 2001

Si vols llegir la primera part clica aci.

Ruta per GALICIA: RÍAS BAIXAS- I PART

Estem a la terra del bon menjar i el bon beure...i sobre begudes, el vi Albairiño és l’especialitat.

Ens hem agafat una super oferta d’avió més hotel i ja estem a Galicia. Dormim en un hotel de CAMBADOS, un bonic poble que l’any 1971 va rebre el premi al millor conjunt urbà de la província. Ja han passat anys, però el poble continua amb encant.

En fer una passejada ens adonem que el poble que serà el nostre refugi durant una setmana és acollidor. L’amo de l’hotel també ens acolleix amb els braços oberts, desborda amabilitat i ens tempta... és el primer que fa. Però no heu de malpensar, la temptació és una oferta per fer cada dia rutes turístiques pels voltants i còmodament. Nosaltres parem l’orella, no portem vehicle, tal volta ens pot interessar.

I és que  nosaltres veníem disposades a, una vegada instal•lades al lloc, buscar-nos el mitjan de transport per moure’ns per la província, però el xicot amb totes les arts de persuasió, segurament exercitades en multitud d’ocasions anteriors, ens ofereix  la possibilitat de dirigir-nos  les nostres passes. En total som cinc els qui ens hem acollit a la super oferta avió-hotel i front estes circumstàncies ens proposa organitzar-nos un circuit per les Ries Baixes en furgoneta i amb una jove guia de conductora que és molt simpàtica, riallera i sembla  experta. L’oferta és molt, però que molt temptadora. Ens diu el preu i cert que ens sembla raonable, més que raonable, fins i tot més econòmic que si ens hem de buscar el trasllat de poble a poble nosaltres. Ens pensem l’oferta del jove amo de l’hotel que ja sap de bestreta que ens va a enganxar i que anem a acceptar el que proposa, però ens ho pensem per allò de no precipitar-nos i perquè trenca la idea que portàvem d’anar al nostre aire. I ho pensem una vegada i no molt més. Si anem pel nostre compte no arribarem a veure ni la meitat del que amb el xicotet grup (de cinc persones) proposen. Ho sabem perquè amb els mitjans de transport locals cenyint-nos als horaris es perd molt de temps i a més a alguns dels llocs “imprescindibles”, és difícil arribar des de Cambados.

Vinyes d'albairiño a Cambados.

Així que ja està decidit, ens agafem al ”paquet” i ens enfilem  dins  la furgoneta amb els desconeguts, només en un principi, companys de viatge: una parella murciana i la Teresa, una senyora gran catalana qui no perd l`ànim en cap moment i que segueix constantment la nostra marxa. 

No solament l’amo de l’hotel i la guia és amable, tot el personal que treballa a l’establiment que ens ha acollit ho és. Deu ser norma en les clàusules del contracte. Hem agafat confiança amb un cambrer que amb molta familiaritat cada nit quan ens serveix el sopar, ens “obliga” a menjar i menjar. I cert que tot està molt bo  però és que posen tantes quantitats... i s’ofenen si no menges tant com ells tenien pensat.

Una vegada organitzats i amb els plans clars, emprenem la ruta, que cert ens agrada. És el que volíem fer nosaltres i que des de Cambados per no disposar de vehicle propi no haguérem pogut fer.

Cada vesprada després de fer una passejada pel poble, anem a la plaça principal emmarcada pel Pazo de Fefiñames. La plaça és gran, té molt d’espai, només sobren els cotxes que trenquen l’harmonia visual. I fa sol, un oratge boníssim que cal aprofitar, així que ja el primer dia, després de tenir clar el programa setmanal, comencem fent-nos un vinet en una terrassa de tan magnífic lloc.

Pazo de Fefiñames

Curiosament gire el cap i veig uns coneguts. Mira per on! Una parella que són  del mateix poble que jo, el món és un mocador… Este vinet és el primer dels molts que ens anirem fent. I acabarà sent un ritual, cada vesprada després de la visita pels voltants, que mai passa de més de 50 quilòmetres, venim a parar a este mateix bar.

Abans deia que la Teresa ha seguit el nostre ritme en tot moment, però especifique, no sempre la Teresa ve amb nosaltres. En dos dies la jove guia acaba sent més que guia i és quasi com una amiga que,  ja fóra de l’horari de treball, agafa el seu cotxe particular i ve a buscar-nos per portar-nos al seu poble, amb els seus amics. I clar... com el cotxe és de cinc places... la  mateix Teresa és qui es retira, dient que ella no vol fer vida nocturna.

Cambados: a la plaça principal.

La guía ens conta molt més del que li correspon, ella mateixa ens diu que no ens considera un grup de treball, ens veu de la seua edat i ens tracta amb molta familiaritat. I ho fa perquè sempre té grups nombrosos de jubilats i esta vegada li han canviat a gent de menys edat. I amb este qualificatiu també entra  la Teresa, que encara que d’anys ja en té molts, l’esperit el manté actiu, àgil i jove.

M’agrada eixa familiaritat de la guia contant-nos amb deteniment la vida i els costums de la terra gallega. Parlem de tot, també de temes que, especialment ací, s’han de parlar a cau d’orella. Estos dies hem llegit al periòdic una noticia sorprenent, un xic de Cambados s’ha trobat un bon grapat de diners soterrats en un solar, no se sap res però tots sospiten la procedència: el tràfic de drogues.

Cada dia pugem a la furgoneta i endavant... tenim ruta establerta però la guia de vegades la canvia pensant que així podem veure algun lloc més. És una primera mirada, els llocs els estem veient de passada, s’ha d’elegir o veure menys llocs o veure’ls més ràpidament. En Galicia hi ha mes de 8000 aldees, és a dir poblets menuts que es reuneixen i comparteixen ajuntament… tenim molt per a veure.

En ruta per Ries baixes...

La ruta comença visitant l’església de Sta Mariña que es va cremar però el cementeri continua sent utilitzat.

Església de Sta Mariña.

Anem a CATOIRA, les torres de l’oest, que es construïren al segle IX per a controlar possibles invasions del víkings.

Catoira

En RIANXO, veiem els primers “hórreos", que originàriament servien per a guardar el panís i protegir-lo de les rates i també per conservar-lo i fer-lo madurar.

horreo a Rianxo

Rianxo

Este també és el primer contacte amb les ries i ens adonem del què significa la pujada i la baixada de les aigües que s’hi repeteix al llarg del dia quatre vegades. Les ries són penetracions del mar en la terra, o de la terra en el mar…

Rianxo

Parem a la localitat de PADRON, terra de Don Camilo Jose Cela, i terra dels pimentonets, dels que diuen uns piquen i altres no. De camí veiem un bust dedicat a Cela amb la cara de fàstic típica del novel•lista. Els veïns del poble s’enorgulleixen de tenir un novel•lista afamat però reconeixen el seu mal geni.

Visitem la casa-museu de Rosalia de Castro reconstruïda segons les indicacions dels descendents i donem un relaxat passeig pel jardí, que és menut i acollidor, on hi ha una planta arbust que m’agrada molt: el rododendro.

Casa-museu de Rosalia de Castro.

Altre dia el dediquem a visitar SANJENJO, que és molt turístic, està ple d’hotels. Destaca la platja de Silgar. Els guanys pel tràfic de drogues es deixa notar en les construccions que s’hi veuen. Es diu, en veu baixa també, que molts dels hotels importants d’esta localitat pertanyen a una família de narcotraficants, jo conte el que m'han contat.

Sanjenjo

I altre dia anem a l’illa de la Toja, antigament denominada temple sagrat de la salut per les aigües termals del balneari.  Hi està el gran hotel de luxe i l’ermita de san Caralampio tota recoberta de conxes.

Ermita de san Carlampio a l'illa de La Toja.

Però el viatge no acaba encara... Galicia...és molta Galicia...

QUADERN DE VIATGES GALICIA-RIES BAIXES, primavera 2001