ITÀLIA: pinzellades de GÉNOVA, capital de La Ligúria.

Visitem la Ligúria i com no? també la capital Genova, d’on diuen és Cristobal Colón. 

Diuen alguns que així és, que Cristóbal Colon és italià i genovès, però altres diuen que és espanyol i altres diuen que és portuguès. Tant se val d’on siga el navegant descobridor de les Amériques, la documentació històrica no dóna resposta a este dubte que quedarà per sempre.

Sempre dic i diré que m’agrada més la zona rural que l’urbana, prefereixo els poblets a les grans ciutats, tanmateix en els meus viatges no renuncie a visitar-les. S’ha de veure tot.... tot el que siga posssible, clar!. 

Nosaltres anem a Gènova després d’haver visitat la zona: poblets amb encant i paratges naturals preciosos com Camogli, Cinqueterre, Segorba, Dolceaccua o Rapallo, abadia de San Fructuoso, san Salvatore de Fieschi,  santa Margagrita i Portofino, Sarzana i Varese Ligure,  Albenga i Cervo. 

M’agrada esta part d’Itàlia i no descarte la possibilitat de tornar-hi, sobre tot a llocs encisadors que no he visitat amb profunditat.

Ara ja estem a la capital, Gènova, i donem un passeig, cert que no molt gran però suficient per adonar-nos-en de com és la ciutat i entendre la seua importància històrica.

La població té grans avingudes que compaginen molt bé amb els carrers estrets que hi ha sobre tot a la zona del port. Parem primer l’atenció en esta part portuària. De fet, la seua història comença al mar, bé es mereix, doncs, esta consideració.

Zona del port

Al port trobem uns carrers on es veu molta emigració sobre tot africana, també misèria, no de gent demanant sinó de prostitució i lladres que esperen que et descuides  per furtar-te qualsevol cosa. He vist un molt sospitós que tal volta buscava ocasió. Hi s’ha d’anar a l’aguait. Precaució i estar atent és el que cal. Però esta visió negativa no ens descoratja a seguir visitant esta ciutat que guarda altres parts més agradables que esta. I les trobem en no res, només eixint dels carreronets foscos i estrets. Hi està el port i el mar.

El gran port és molt important a nivell internacional per al comerç italià. Ho era antigament i també ara. Es per això que es va fer una important tasca de reestructuració de la zona.

Com a mostra de temps antics, hi ha un galeó que el va utilitzar Polanski en la seua pel•lícula Pirates. Però llevat d’este ingredient anecdòtic, al port es respira sobre tot modernitat, amb construccions actuals com l’aquari més gran d’Europa, (no se sap si després del de València) i un ascensor per veure el conjunt de la ciutat. Des de les altures, les vistes són molt boniques, és quan es veu la grandària de la ciutat i els monumentals edificis que la formen. 

Al port s’hi troba Torre della  lanterna la torre de la linterna, el far símbol de la ciutat. A la torre es pot pujar a peu, amb 720 esglaons o en ascensor. Nosaltres no ho fem, algú ens ha dit que la vista tampoc val tant la pena, així que li fem cas i ho deixem córrer.

Zona del centre històric

Deixem el port i ens endinsem al centre històric i comencem per la catedral. 

La catedral de San Lorenzo és un magnífic monument per dins i per fora, l’estil arquitectònic va del romànic al gòtic amb les típiques línies blanques i negres que hem trobat a altres temples de la Ligúria. És un monument digne de ser visitat. Les mateixes franges bicolors les trobem a l’església dessacralitzada des san Agostino, que actualment és un museu.

El carrer Garibaldi o Strada Nuova inclosa al llistat de Patrimoni de la Humanitat l’any 2006, és el que concentra la majoria dels palaus i enormes cases d’estil clàssic i barroc i en les que sovint hi ha un gran pati interior amb un conjunt arquitectònic que forma una font. Alguns palaus són museus que acullen importants firmes. El carrer es va crear a mitjans del segle XVI quan la noblesa genovesa decidí s’hi traslladar de la vella a una nova zona. 

Al voltant està el Palau Reial que és la galeria nacional. I ja eixint dels casc històric està el barri residencial ric anomenat Nervi, lloc predilecte de l’aristocràcia del XIX.

A més de les grans places com l’elegant piazza De Ferrari, plena d’activitat, transit i gent constant, on està l’edifici de l’opera i el palau Ducal, també hi ha d’altres més menudes i acollidores on sovint  hi ha instal•lats venedors de flors  o artistes ambulants. 

Visitem la zona de la universitat i arribem fins a la plaça que presideix una estàtua de Colon, però no faig foto perquè està plena d’obres.

I d’estàtues... Colón en té, però Garibaldi també  per ser gran protagonista en la seua història.

QUADERN DE VIATGE: Estiu 2007. La Ligúria italiana.

FOTOS i MÚSICA: La BRETANYA FRANCESA (INTERIOR)

I quines ciutats, i quines cases medievals...

No cal dir molt...

aneu-hi i comproveu-ho

Música

La pluie ZAZ

Ni oui ni non ZAZ

LA ALBERCA ( Salamanca)

Entrar a La Alberca és entrar al passat medieval. El primer que pense quan veig les primeres cases, és que jo hi he estat... i no és cert. Que té este poble que em resulta familiar?

  

Estic passant uns dies a Salamanca, que està a 73 quilometres de La Alberca. Salamanca és la seu des d’on fem visites pels pobles del voltant, però en esta ocasió no venim a La Alberca directes, abans d’arribar a este llogaret tan allunyat, hem anat a Ciudad Rodrigo, que arquitectònicament parlant és totalment contrari.

Des de Ciudad Rodrigo, en 45 quilometres arribem, la situació del poble es privilegiada. El paratge que l’envolta és molt bonic, fins i tot en època d’inici de primavera que encara estan els colors d’hivern i els arbres no llueixen la verdor que  toca. Per la carretera vegem allunyat, dalt de la muntanya, el santuari de la Peña de França. Imagine que la carretera  que hi haurà per arribar-hi serà infernal.

La Alberca és poble de tradicions, com la majoria dels pobles menuts i arrelats al passat. La Alberca, en concret en té moltes sobre naixements, casaments o sobre la mort, que a poc a poc van perdent-se. Però hi ha algunes que perviuen, com la del “marrano” de san Anton, en la que un porc va passejant pels carrers del poble des del 13 de juny fins al 17 de gener. Serà una imatge xocant anar de visita turística i trobar-se pels carrers del poble el porc caminar com si fos l’amo, content perquè és ignorant del final que li tenen preparat.

      

Però si deles  tradicions de La Alberca parlem, tal volta la més peculiar de totes, que encara perdura, és la que es fa tots els dies de l’any. Quan s’amaga el sol eix una “Moza de las Animas” i recorre el poble fent sonar una campana alhora que entona un res per tots els difunts del poble. Curios, no?Nosaltres fem part del recorregut que fa la “Moza”, caminem per alguns carrers, trobem encant i història, cases de nobles com la casa dels ducs d’Alba, un antic hospici, ermites i escuts a les façanes que denoten propietat i importància.

Entrar a La Alberca és transportar-se al passat medieval. El primer que pense quan veig les primeres cases és que jo he estat ja en este poble i no és veritat. Però si que l’he vist en nombrosos documentals que el promocionen com un dels llocs més bonics de Salamanca i encara que és cert, que és molt bonic, també s’ha de dir que no és l’únic, hi ha altres més propers que no reben tantes atencions turístiques, la qual cosa fa que no tinguen tant de visitant. Un exemple és Candelario, d’on vaig eixir enamorada per la tranquil·litat en escoltar el soroll de l’aigua passar acompanyant-me en el meu caminar.

I també em sembla que he estat ja a La Alberca, perquè em recorda molt la Bretanya francesa. Ciutats com Rennes o Dinan tenen carrers similars, l’arquitectura és molt semblant, no dic que és igual perquè hi ha molta diferència però al primer colp d’ull me les ha recordat perquè tenen el mateix encant.

    

La Alberca també té encís especial, i un color general peculiar que no se si és per l’ombria dels carrers que a més a més són estrets, o pel color fosc que la majoria de les cases tenen a la façana. I eixa peculiaritat és bellesa, i els habitants ho saben i tenen cura de mostrar-la als nombrosos visitants que cada dia hi van. 

Em conten que en estiu o més entrada la primavera, el poble està més bonic perquè les balconades s’omplin de flors, és una manera d’engalanar les façanes. També em diuen que en estiu o més endavant quasi no es pot anar caminat pel carrer per la quantitat de gent que hi va, i també que casa si i casa també són la majoria botigues de records, embotits o mèl.

M’alegre, doncs, de no visitar el poble en estiu, encara que no tinga el color de les flors, m’alegre perquè la gent de vegades tergiversa la imatge convertint el que és, en altra cosa diferent.

Altre aspecte que m’agrada del poble és notar vida més enllà de les cases, també passa a Candelario. En alguna ocasió he parlat dels pobles escenari, on només es viu de dia i de nit ”tanquen” perquè no hi ha gent que hi viu, perquè el poble es només el lloc de treball on tenen les botigues que esperen impacients al turista que es vol emportar un record a casa de la seua estada, i no he parlat molt bé.

         

Anar un poc fora de temporada a La Alberca suposa trobar moltes cases en obres, estan posant-les a punt per a quan arribe l’allau turístic, moltes seran cases rurals per passar dies i visitar la zona. També hi ha molts hotels, hostals i restaurants en cases antigues que ara semblen recent construïdes i que no han perdut l’essència del que eren temps enrere.

El poble és bonic, sense cap dubte, el poble té fama merescuda. I és que el sabor d’antiguitat s’hi respira en el carrers empedrats i entramats i en les places i placetes on hi ha més espai, en les creus que et trobes de tant en tant, en les fonts… en les portes velles, en els “soportals” sobre els que hi ha vivendes… i en les façanes que encara que rehabilitades estan fetes segons plànols originals. Està bé que es tinga cura del patrimoni perquè és mirar per la història, és ajudar a recordar-la a mantenir-la present perquè forma part de la vida.

QUADERN DE VIATGE: SALAMANCA i VOLTANTS, primavera 2016