Pàgines

dissabte, 31 de desembre del 2016

EL PORT DE VALÈNCIA

La porta marítima valenciana per al consum i la producció.



Hui us mostre un racó especial, diferent al que us tinc acostumats. I és que no és dels indrets on s’hi va de turisme, és dels llocs que es veu però no es mira, m’enteneu? Ho veiem sovint però no parem atenció. I és una llàstima perquè és realment interessant. Em refereixo al port de València, però no el port nàutic on paren els iots de luxe, que si mirem amb deteniment tal volta fins i tot somniant desperts pensant en ser els possibles amos i capitans dels vaixells. El que us mostre és on s’aturen  els grans vaixells, on es fan carregues i descarregues de productes que venen de l’altra part del mar. El port de València és la porta marítima per a la producció i el consum. 




És digne de veure, sincerament, m’he meravellat amb el passeig que he fet en vaixell observant de ben a prop el que mai m’havia parat a mirar, com per exemple  els contenidors, alguns a punt per viatjar i altres a punt per a ser descarregats. 



He observat un “altre món” per dins i  alhora n’he imaginat altres pensant en la procedència de tot allò. No ho he pugut evitar, sempre tinc els viatges al cap.

Fins el moment l’única referència al port i les tasques que s’hi fan, era la de l’amiga Marina, perquè son pare hi treballava ja fa molts anys. Marina tenia sa casa plena d’objectes decoratius d’arreu del món que el pare arreplegava. I jo, que ja aleshores  tenia curiositat viatgera, quan els veia, sobre tot els africans i els asiàtics que eren a la meua vista els més exòtics, em preguntava quina sort que tenia aquell home per veure cada dia gent que havia estat en llocs tant allunyats i que podria contar com era aquella vida i aquella terra.





Ara amb esta oportunitat de veure el port per dins estic encisada i recorde aquella amiga i sa casa. He gaudit de debò amb el passeig però el millor de tot és que he tingut la sort de mirar tot este enrenou que configura el port seguint les explicacions d’una jove hi empleada que ha anat contant història i tasques, anècdotes i detalls dels que anava passant per davant nostre. 




La història del port començà al segle XV quan Ferran el Catòlic li atorgà a un valencià anomenat Antoni Joan, el privilegi de construir un pont de fusta a la platja del Grao. 









Des d’aleshores s’anà construint més i millorant les instal•lacions existents. Alhora el trànsit del port anava creixent i al segle XVII s’obté el privilegi de comerç amb altres regnes i al segle XVIII amb Amèrica.  Tot acabà convertit el port de València en un dels millors d’Espanya.




Al segle XX continuaren les millores i s’ampliaren els molls fins a arribar a com es veu actualment, amb instal•lacions especialitzades   segons    els tipus de    mercaderia.   A més a més, hi ha molt de moviment de contenidors que han convertit al port de València en líder entre els ports del mediterrani occidentals.




I les ampliacions continuen perquè la demanda així ho exigeix, quan més trànsit hi ha més s’ha de condicionar el port per donar entrada i cabuda. Els trànsit de creuers turístics també és molt important al port de València, de fet quan estem fent el passeig en veiem un. També veiem a la llunyania la ciutat de les arts i les ciències que segurament els turistes que baixen del creuer no deixen de veure.




I passem per davant de les batees de clotxines preparades al port, com un conreu de camps però al mar i que produeixen els afamats musclos diferents per la salinitat de les aigües. Les clotxines valencianes es caracteritzen  per ser de menor grandària i tenen un  gust més intens per les  aigües que les alimenten. Es reprodueixen una vegada a l’any, entre primers de maig i finals d’agost, així que en estiu a menjar-ne toca, són les millors, les de la temporada.





La gestió del port des de 1992, amb l’estatut d’autonomia, corre a càrrec de l’entitat anomenada  entitat portuària de València. Esta entitat s’encarrega del control dels tres ports, València, Sagunt i Gandía i ha aconseguit que Valenciaport, els tres ports,  siga líder en trànsit comercial fonamentalment de mercaderies en contenidors, gracies a la xarxa de connexions amb els principals ports del món. Són innovadors en activitats i en tecnologia, en infraestructura i tot amb ubicació privilegiada.








Si tens oportunitat, val la pena la visita.



 QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, primavera 2013

dimarts, 27 de desembre del 2016

FOTOS i MÚSICA: volcà POAS ( Costa Rica)




Un volcà accessible... 
un olor peculiar... 
una imatge incomparable...
una història darrere...
això i més, és el volcà Poas...



Música: 
Alan Silvestri
Forres Gump

dissabte, 24 de desembre del 2016

PORTUGAL: La LISBOA MODERNA, sobre places i placetes

El mèrit de la ciutat ha estat el saber avançar i engrandir-se conservant la part antiga intacta. 

Estació de trens de Rossio.

Ens situem a la plaça neuràlgica de Lisboa que és PRAÇA ROSSIO i volem anar cap al nord i visitar la zona més actual i moderna. Només caminant uns metres trobem la PRAÇA RESTAURADORES, però cal parar entre una i altra plaça perquè hi ha un edifici de façana singular, és l’estació de trens del Rossio, estaçao ferroviària do Rossio, construïda a finals del segle XIX i amb decoració externa manuelina que destaca. L’any 1495 va pujar al tron Manuel I, el seu regnat està unit als més importants descobriments i monuments de Lisboa construits amb l’estil conegut per manuelí.

I és que les portes en forma de ferradura es veuen des de la llunyania i la identifiquen. Creuem els arcs moriscos i passem a l’interior. El sostre va ser idea de Gustave Eiffel, creador de la torre parissina. Crida l’atenció un aspecte: les plataformes on estan les vies s’hi troben uns metres per damunt del nivell de l’entrada principal. La raó és que l’edifici va ser construït al lateral d'un turó de Bairro Alto.

Estació de trens de Rossio.

Praca Restauradores també és gran i amb un obelisc central que recorda la independència portuguesa front a Espanya l’any 1640. També va ser escenari històric quan l’any 1910 s’hi mostrà la bandera nova republicana que canvià els colors blanc i blau pels del partit republicà, roig i verd.

Envolten la plaça elegants edificis del segle XIX i XX perfectament restaurats. Abans d’entrar plenament s’hi veu un edifici cridaner, és  Eden Teatro, el lloc de Lisboa que oferia els millors espectacles. Actualment és un hotel de luxe. 

Praca Restauradores.

En esta plaça està el funicular da gloria. des d'on es pot accedir a altra part de Lisboa.

Funicular Da Gloria

Però ara no ho fem, estem un poc més de temps passsejant: li donem la volta, mirem façanes, edificis,  i imaginem vides mirant la gent que ix i entra a les cases.

Si seguim cap amunt trobem una gran avinguda enjardinada amb estàtues i estanys, és l’avinguda LIBERDADE, el que fóra al segle XIX el passeig públic de la ciutat, on s’ajuntava l’élite. Actualment està plena de bancs i hotels internacionals, botigues exclusives i modernes, les marques selectives, res a vore amb el centre històric on les botigues tenen sabor popular. 

Avinguda Liberdade.

Són establiments on les dependentes miren i cataloguen la clientela segons l’aparença. Nosaltres anem amb esportives i motxilles, està clar que som turistes i conseqüentment dedueixen que amb poc poder adquisitiu. Entrem en una botiga a veure què passa. I passa just el que pensava, la dependenta ens fa una cara que espanta, com tirant-nos fora. Tal volta és política del propietari i compleixen ordres de restringir l’entrada a qui  “aparentment” només entra a escodrinyar. Tal volta pensen que la nostra presència "poc elegant" li lleva categoria al local. Si és així, s’equivoquen, no s’ha de jutjar per les aparences. Els carteristes sovint porten jaqueta i corbata. També és cert que jo he entrat per curiositat i saber preus, en això si que han encertat. Només veig un preu i eisc de la tenda a corre cuita. Un simple vestit val 1550 euros. I és senzill, no li trobe res d'especial. He estat mirant-lo per tots els costats per si tenia fils o botons d’or, però no he pogut saber la raó de tanta exclussivitat. La dependenta no m’ha llevat la vista de damunt, potser es pensava que anava a  furtar la peça de roba que mirava amb tanta atenció. No m’agraden les tendes tan selectives, les que jutgen sense saber que hi ha darrere. Què sap eixa dependenta de mi? No pot saber si puc pagar o no el que em demana simplement mirant-me! No és la primera vegada que em passa, em deuen veure cara de pobra.

Final de l'avinguda Liberdade.

Caminem molt però sense cansar-nos, arribem al final de l’avinguda, molta gent puja en bus turístic però nosaltres ho hem fet a peu perquè ens agrada trepitjar els carrers i en nore, estem a la PRAÇA MARQUES DE POMBAL.

A la Rotonda i sobre un obelisc, està l’estàtua del marqués que va ser un polític molt influent de Portugal durant el regnat de Jose I. L’any 1760 va reconstruir la ciutat després del fatídic terratrèmol i posterior incendi ocorregut l’any 1755 , incendi que va marcar profundament un abans i després en Lisboa. Cal mirar el monument amb deteniment.


Praça Marques de Pombal

I tot seguit, seguint un camí enjardinat molt agradable, està el PARC EDUARD VI batejat amb el nom del rei anglés que va visitar Lisboa l’any 1902. 

 Vamí del parc Eduard VI

Hi ha unes vistes extraordinàries de la ciutat, és un parterre anglés ben condicionat, mol verd i arreglat, és enorme, 25 hectàrees, un veritable pulmó verd de Lisboa, com molt bé se l’anomena. 

 Parc Eduard VI


 Parc Eduard VI

Més amunt hi ha altre jardí dedicat a la cantant  Amàlia Rodrigues, la famosa fadista.

Homenatge a Amalia Rodrigues, la cantant de fados.

QUADERN DE VIATGE, Lisboa, estiu 2014





dilluns, 19 de desembre del 2016

AIELO DE MALFERIT ( València): Les fotos d'un inusual riu CLARIANO

Són les fotos que mostren la bravura de l'aigua i el cabdal inusual consequència de dies i dies on no ha parat de ploure... més que ploure ha diluviat... la mare naturalesa sempre mana...

Imatges d'un dia especial, 19 de desembre de 2016:






























QUADERN DE VIATGE, final de tardor19-12-2016