I allà dalt, en un turó, com si fos un
castell...hi està la gran catedral romànic- gòtica... lloc de peregrinació...
A poc més de 30 quilometres de la frontera amb Espanya des de la Vall
d’Aran està la població francesa de Saint Bertrand de Comminges, un poble amb encís! Ho dic jo i
també una comissió d’entesos francesos que l’han catalogat com un dels pobles més bonics del seu país: « Les plus beaux villages de
France » Bonic i molt menut.. sobre uns 250 habitants i això que destacava en temps romans i fou diòcesi
catòlica fins l’època de la revolució francesa. La seua catedral fou molt important. Si, segons documentació medieval, la catedral era el centre d’un recinte
fortificat composat pel palau episcopal, les cases canòniques, un cementeri, el
claustre i quatre cases canones. El textos també parlen de les tendes, posades,
bodegues, artesans, vinyes, jardins i fins i tot un hospital i una presó. Era
un centre influent. Actualment és un llogaret
on el viatger acudeix per veure eixa catedral que fou tan significant i alhora recórrer
els carrers del poble que tenen tan d’encant.
Els seus orígens són basc-aquitans, un poble diferent als de la Gàl·lia. Degut a
la bona situació geogràfica, en el 72 a.C. foren conquistats per Pompeyo el
Magno i el poder de Roma. Aleshores es
fundà la ciutat amb el nom Lugdunum-Convenarum, de la que actualment queden
restes en la planura.
És un poble penjat en la muntanya…amb una part alta i una baixa. Quan estem
a la part baixa del poble, mirem cap amunt... Antigament estava protegit per
una muralla, que veiem allà dalt…Hi ha molta pendent, pugem en vehicle fins a la
part més alta, però encara caldrà pujar a peu més costeres..
Fou seu episcopal (diòcesi de Commiges) des de la legalització de la
religió cristiana del segle IV. Però fou atacada entre els anys 409 i 585 per bàrbars.
I després de temps foscos, la primera etapa d’esplendor des del segle VI dC, arribà amb el net del comte de Toulouse, Bertrand de L'Isle, anomenat bisbe de Comminges en
1083. I es que el camí de Santiago, conegut en esta zona com Chemin
du Piedmont vorejava l’extrem nord dels Pirineus i
passava per este indret. Bertran de l’Isle restaurà i revitalitzà la seu episcopal entre altres
coses construint la gran catedral romànica, a més a més d’altres temples, i
millorant les condicions de vida dels habitants. Quan va morir en 1123, la ciutat, ja era un punt molt important en la ruta de
jacobea que travessava França pel nord dels Pirineus, una variant de camí
d’Arles. La seua fama s’escampà. Hi anaven els peregrins a venerar al que
anomenaven el sant dels Pirineus, quan encara no estava santificat. L’any 1218,
el poble adoptà el seu nom Saint-Bertrand de Comminges.
En el nostre passeig per costeres que ens duen cap a eixa catedral tan rellevant parem
atenció en detalls. Sovint veiem la conxa del peregrí, símbol del camí de Santiago.
A mesura que avancem veiem la catedral en el turó, a més de 500 metres. És un gran
edifici de pedra amb aspecte de fortalesa inexpugnable.
Dos segles més tard de morir Bertrand de l’Isle, fou nomenat bisbe Bertarnd
de Goth, que després seria arquebisbe de Bordeus i papa, el papa Clemente V. Sent
encara bisbe, en 1304 va mamprendre una gran reforma en la catedral
actualitzant-la a l’estil gòtic i potenciant la peregrinació. Ell fou el propulsor
de la canonització de Bertrand de l’Isle i allí deixà les relíquies per a que
els peregrins les veneraren.
Arribem a una plaça. Encara hem de pujar un poc de costera... Hi està, imponent. Hi està la catedral junt a altres edificis. La plaça és espaiosa, amb
carrers transversals amb encant i cases amb arquitectura dels temps passats. És
una plaça bonica en la que em quedaria temps observant-la i descansant.
Al segle XVI entre 1523 i 1551 es
feu altra reforma de la mà del bisbe Jean de Mauleon donant-li aspecte
renaixentista, com la veiem actualment, amb vidrieres, tapissos flamencs, el retaule de
l’altar major, la sillería del cor i l’orgue. Trenta anys després, en 1856 els
hugonots assolaren la ciutat i mataren els religiosos, cremaren arxius i
robaren objectes de valor com les relíquies, que es recuperaren a canvi de
molts diners en 1591. L’antic reliquiari fou destruït i fins el segle XVIII no
es va fer altre.
La catedral destaca enmig de dos
edificis.
Al costat dret, tenint la catedral enfront, està l’ajuntament.
I al costat esquerre hi ha un edifici neogòtic del segle XIX que era l’antic convent
de les Olivetans de la congregació benedictina de nuestra Señora del Monte
Oliveto, fundada en 1313 que actualment és l’oficina d’informació i turisme,
una llibreria cultural i sala d’exposicions.…
La catedral de Nuestra Señora fou declarada en 1840 Monument històric de
França en la primera llista feta pel país, i com part dels camins de Santiago
està inclosa en la de bens Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de 1998.
No vaig a entrar en detalls artístics o arquitectònics perquè no sóc
entesa, vaig a parar-me en alguns aspectes només, sabent de bestreta que la
catedral és molt més del que jo puga mostrar. I ha tant! La catedral té tres parts
i un claustre al que malgrat ser valuós no em dona temps d'entrar.
Està la part romànica del segle XII, la part iniciada per Bertand de
l’isle, una nau de 35 metres de llarga per uns 15 d’ampla. Encara podem veure romànic
part dels murs del pòrtic i de la torre. Per edificar aprofitaren materials de
la ciutat romana. Tambè està la part Gòtica,
la del segle XIV, quan el papa Clemente V, Bertant de Goth modificà l’aspecte a
un gòtic meridional i construeix capelles.I per últim la catedral renaixentista
del segle XVI amb les reformes de Jean Mauleon, embellint moltes parts,
especialment el cor.
De l’exterior destaca el campanar
de 33 metres del segle XII amb una part de fusta, com si fos una torre de
defensa. Tambè sembla una fortificació pels contraforts i arcbotants que sostenen els murs de l’edifici. De l’epoca romànica
veiem la portada de la Adoración de los Reyes del segel XII on estan els 12 apòstols.
Entrem a l’interior. És alta i elegant.
Intente endevinar quins elements corresponen a cada etapa… vaig mirant…
Hi ha molta llum, en part tanta lluminositat és per les vidrieres
renaixentistes.
El cor dels canonges dels segle XVI es sumptuós amb 66 seients tallats en
fusta. També de fusta és el cor alt i l’enorme l’orgue del segle XVI. Mire amb
deteniment l’orgue perquè està bellament decorat amb figures simbòliques
de temes religiosos i profans, tot tallat en la fusta, en uns llocs de roure i
en altres de noguera o til·ler. Es recolza sobre cinc columnes corínties, i amb una peculiaritat que crec que el fa
únic. Té forma adaptada al cantó. Ha estat restaurat en ocasions per conservar
la qualitat sonora.
És un dels orgues més valuosos de
França. També el cor alt m’atrau apropar-me i mirar millor els detalls. Tot el
treball en fusta és excel·lent, una
meravella.
En una de les
capelles, d’estil gòtic flamíger, que contrasta amb l’estil més auster de la
resta, veiem la tomba del bisbe que finalitzà l’ampliació gòtica de la catedral
a mitjans del segle XIV: Hugo de Castillón i està feta amb marbre blanc. És una obra
mestra en escultura funerària.
Seguim mirant... les voltes o escuts del sostre...l’antic pis per on
caminem... la capella de Santa Margarita on no entrem encara que està el tresor de la
catedral…els arcs romànics…els gran pilars…Ja estic pensant que a este poble hauré de tornar...
Especialment m’agrada el mausoleu de Bertrand, del segle XV, la part
principal de la catedral, en el deambulatori.
El mire per tots
els costats. És de pedra amb quatre pilastres que acaben en pinacols, i davall hi ha àngels.
En el costat que mira a la
capçalera del temple està cobert de pintures
narrant la tasca evangelitzadora del sant i la representació de la canonització.
El costat que mira al cor està perforat amb un cavitat que conté el gran
reliquiari de plata i ebà on reposa el cos del sant. Per un estret passadís
poden accedir a veure altres relíquies. Entrem
i passem per davant del que es el gran "tresor".
Fou el bisbe Pierre de Foix el
que es va proposar crear un veritable mausoleu per substituir la modesta tomba.
Ell començà i el seu nebot Jean de Foix-Béarn ho enllestí.
Una meravella. Mire un detall
més...a la catedral hi ha exvots. Uns estan en el mateix mausoleu... són manilles i cadenes, possiblement de presoners
alliberats gràcies al favor del sant i altre exvot, realment curiós és un
cocodril colgat en na paret, segons es diu,
portat des de Terra Santa al segle XIV per un peregrí en agraïment al
sant per haver-lo protegit durant el viatge.
Quan eixim a la plaça li donem la volta a la catedral per darrere i eixim a
un mirador amb bones vistes. Ens quedem per la plaça
descobrint carrers, val la pena perdre’s, deambular sense saber per on.
La catedral domina amb majestuositat i elegància les pintoresques cases del
poble. Cases de fusta dels segles XV i XVI són testimoni de la grandesa del
lloc en aquella època.
Caminem tranquil·lament pels carrers empedrats, per les places menudes
mirant les cases …les costeres no són excusa... quan s’està en una lloc tan
bonic no hi ha peròs que valguen… és un poble totalment recomanable i per haver
sabut conservar el patrimoni artístic i monumental és mereixedor d’una visita.
En eixir de passada mire la part baixa del poble...on estan les ruïnes
romanes...Cert que em quede amb ganes de més… m’haguera quedat hores i hores
passejant pels carrers, descansant en alguna terrasseta d’alguna plaça o mirant
millor l’interior de l’església que tant de valor té. Se m’ha quedat pendent
tantes coses…qui sap? Tal volta torne. Anualment, des de 1975, Saint Bertrand
de Comminges celebra un festival de música sacra...i per què no? Seria fabulós
poder escoltar l’esplèndid orgue...
QUADERN DE VIATGE, VALL d’ARAN i VOLTANTS, estiu 2022