GUATEMALA: El volcà Pacaya

De vegades el que tenim davant són visions impossibles de captar per una foto, una pel•lícula de vídeo o una explicació, mai es podrà detallar amb exactitud per les sensacions que la realitat desperten.

En un moment determinat parem, uff!! encara quant de camí que ens espera fins arribar dalt...



Però tirem la mirada enrere...i ens consolem perquè tenim ja molt avançat...

Pujar al volcà Pacaya és una experiència difícil de contar. És una situació que es passa una vegada en la vida i s’assimila per sempre, es queda a la retina, primer per la impressió que dóna formar part d’un espectacle semblant i després perquè de segur quan tornem a Espanya serà de les coses que contarem i contarem als pobres amics que hauran de suportar les nostres pesades històries, que per altra, mai podran imaginar per moltes floridures que posem.

Jose, el guia acompanyant en la pujada ens ha previst uns pals. No sé que haguérem fet sense ells, han sigut com una tercera cama necessària per a la costera continuada. Pareixíem tots peregrins del camí de Santiago, amb la diferència que esta era la ruta al Pacaya i que Santiago de Compostela, para en este moment molt allunyat de nosaltres.



I sota els peus...una gran esquerda...el foc clarament per baix i un olor a socarrat...

Estem al costat, a un metres escàs de la llengua de lava.

He sentit una mescla de sensacions: calor sufocant carregat de suor i un poc d’asfíxia per la pujada que ha començat per una senda entre vegetació. Conforme hem anat pujant el paisatge canviava a arena fina volcànica i després es mesclava amb pedres, fins arribar a l’últim tram final on hem caminat sobre llengües de lava. Pujar pareixia un veritable malson però conforme hem anat avançat ens hem enorgullit com anàvem superant-ho. L’ultima part ha sigut un tram dificultós per la verticalitat de l’ascens de 500 metres i per la terra i les pedres soltes que xafàvem. Quan hem arribat a 200 metres del cràter principal, hem parat l’ascensió. Ja no es podia pujar més. Ens haguérem asfixiat. Hem donat una volta per damunt de la lava solidificada del dia anterior. Eren llengües i llengües que desprenien un calor intens i sufocant des de l’interior. De sobte he vist el foc que com un animal corria incandescent i roig i sortosament en direcció contraria. Era un espectacle sense precedents.

I de sobte esclata una llengua que busca per on eixir.

La llengua de foc se'n va en direcció contraria, però el lloc no és molt segur perquè en qualsevol moment pot tronar, com diuen ells.

Mai es podrà explicar el que he sentit quan una vegada al cim el calor em pujava pels peus...quan es veien esquerdes amb foc encès roig, viu, corrent per baix nostre...quan la llengua de lava es movia, sortosament a ritme lent, molt lent i sortosament en direcció contraria a nosaltres. El que no es podia saber era si en un moment donat podia esclatar altra esquerda (tronar diuen els locals), per deixar eixir el foc que contínuament vol brotar per tota la superfície. Es corria eixe risc. I així ha passat, segons escoltem com altre guia li ha dit al nostre Jose “Acaba de tronar donde estabais”, “Uff que emocionante” ha contestat Jose ... uff quina por, hem dit nosaltres.

La lava de només uns dies enrere, ara solidificada.

Tot amb un calor xafogós i amb la inseguretat personal afegida d’olorar per moments  goma socarrada i pensar que les botes recent estrenades comprades a Panajachel s’anaven a desfer. I és que les botes que portava de casa van quedar desfetes en la caminada pels camps de panís que envolten el llac Atiltlan que férem fa uns dies i Gloria..quina  indígena maia més predisposta i quina ruta pel seu país ens ha organitzat ...doncs Glòria em va acompanyar a una tenda del seu barri, fora de la zona turística de Panajachel, assegurant-me que trobaria les substitutes botes que tant em feien falta. Al final les botes han passat la prova de foc (mai millor dit),... i també nosaltres.

Només una persona del grup, del sis que anem junts en esta aventura continuada que està resultant este viatge, va començar el trajecte amb un dels cavalls, posats amb tota idea per al caminant sense ànim o sense forces de fer tan llarg trajecte. En arribar a la pujada final va decidir no continuar i cert que va fer be perquè l’esforç ha sigut fort i s’ho haguera vist apurat.

I si la pujada ha estat esgotadora, sobre tot per la falta d’oxigen amb el canvi d’altitud i perquè, amb roques tan grans, a mi les cames no m’arribaven sovint on volia, la baixada tampoc ha deixat de ser esgotadora, costera avall arrossegant-se per l’arena volcànica i per les pedres com si fórem nosaltres la mateixa lava.



Les botes es soterren en les pedres.

El guia m’ha agafat d’un braç i junts hem anat baixant deixant-se arrossegar entre pedres, sovint soterrant-se les botes en elles. Els altres companys han anat per darrere amb precaució i guardant la distància de seguretat com els cotxes en carretera.

Així que gràcies a Jose ho he aconseguit. De camí li ha donat temps a contar-me intimitats personals i familiars. Es curiós la facilitat que tenen les persones en este país per contar-les. Com allò que m’ha explicat que “mi abuelita era española”, afegint com a colofó: ”mira que como te estoy mirando veo a mi abuelita, a la que te pareces mucho, era española, pequeñita y se casó con mi abuelo indigena que media casi dos metros”.

Jo l’he escoltat rient, primer perquè l’únic que estava pensant caminant entre pedres, era no caure un bac i trencar-me la cama i segon perquè és la segona vegada que em troben un paregut en Guatemala.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA  2009

Per saber més sobre Guatemala pots llegir en este bloc a la secció de ressenyes literàries corresponent.