GUATEMALA: La població garífuna de LIVINGSTON

Qui li agrada viatjar sap exactament el què vol dir la paraula diferència. Una persona del Carib amb la pell negra és diferent físicament respecte a mi i té diferent mentalitat perquè l’educació rebuda no és igual. Aparentment és una persona distinta, però jo, amb la meua cara blanca i descolorida, també sóc diferent per a ell.La diferència ve determinada segons el punt de vista des d’on es mira. 

La llanxa ens portà al poble de Livingston, altre món, altra gent, cert que era com si estiguérem en altre país diferent a Guatemala, en altre continent distint a l’Americà. La població d’este poble s’anomena garífuna i són de raça negra. Els garifuns són resultat de la mescla entre els esclaus haitians que arribaren a Amèrica  i la població local que hi havia, els kalinagu. Actualment s’escampen entre Guatemala ,(solament al poble de Livingston) Beilice i Honduras i lluiten per mantenir forta la seua identitat. Tenen idioma propi mescla d’espanyol, francés anglés i criollo i viuen intensament els seus balls i danses declarades per l’Unesco be d’interès no material.

Amb el Carib envoltant-nos en tot moment, arribàrem a Livinsgton, un lloc encisador al qual només s’accedeix en vaixell.

La natura està per tot arreu, és un lloc paradisíac que s’hi troba a la desembocadura de rio dulce a la costa caribenya. L’hotel, en esta ocasió està molt bé, no com altres, on hem estat convivint amb tot tipus d’insectes.

Diuen que a Livingston queden pocs homes de raça garifuna, que la majoria ha emigrat buscant noves oportunitats. El turisme, que encara és escàs, està obrint noves portes. Espere que amb el temps no trenque la simplicitat de vida que s’hi respira, espere que siga sempre el turista conscient i responsable el que els visite. Pels carrers hi havia també guatemalencs indígenes amb roba tradicional però n’eren pocs. I el que més predominava era turisme estranger, bohemi i motxiller. Era una zona de musica reggae a l’ambient.

En arribar a l’hotel, que estava molt bé, a corre cuita ens anàrem a dinar perquè com altres ocasions, se’ns havia fet tard i quasi el que tocava fer era més bé sopar. Les circumstàncies involuntàriament ens obligaren a estos “trastorns” alimentaris i sovint se’ns ajuntaven les dos menjades del dia en una.

L’espera valgué la pena, anàrem a parar a un lloc on tastàrem el ”tapado” que era una espècie de suquet de peix però barrejat amb coco i plàtan, una delícia de plat. Podria assegurar que un dels menjars més bons que he tastat en la meua vida. Després cadascú demanà el peix local, molt bo i saborós, amb gambes obertes. Tot torrat a la planxa. La cervesa Gallo, com sempre, no fa faltar i de postre el coco loco de la zona i la pinya colada típica caribenya tampoc.

El tapado...un dels menjars més bons que he tastat en la meua vida!

I en acabar el "tapado," bevem  el coco-loco.

Un goig de dinar i de tertúlia mirant la gent passar. També un goig el temps fent un relaxant passeig pel poble.

La majoria de les tendes són per a us local. Unes poques per a turistes també hi ha. A Livingston no arriba (sortosament)  el turisme massificat.

El poble era bonic, acollidor amb casetes de colors i tendes venent mil objectes, també algunes paradetes destinades als estrangers, però poques. Anàrem per un carrer principal, sota un negre cel amenaçador de pluja torrencial, i caminàvem observant tot el que ens venia de pas, persones, cases..i parlant amb algun altre viatger de tant en tant. 

El que si hi ha són agencies de viatges locals, per al viisitants que no van en grup, que van per lliure...

Passem per la tenda de les mil coses...i per la clínica dental.

I arribàrem fins la platja. El carrer s’havia acabat. Vora l’aigua hi havia carrerets tranversals amb cases aparentment més paupèrrimes, més aïllades. Tal volta hi s’hi viuria millor per estar més allunyat dels viatgers curiosos que paren més per la zona de botigues. 

Quan eixim del carrer principal, trobem les cases dels veïns que miren al mar. I una discoteca!

No era una idíl•lica platja d’aigües blaves i netes, més bé al contrari, era una platja plena de fem i brosses perquè està situada a la desembocadura del riu. Qui busque les aigües cristal•lines les pot trobar molt a prop, a mitja hora de camí.

 El camí s’acaba...tenim el mar davant.

La platja estava bruta, no convidava al bany.

Al final acabàrem entrant a l’església catòlica, singular per estos paratges. I era singular perquè la majoria de les esglésies que hi ha a Guatemala són evangelistes i també per diversitat de la població assistent. Era diumenge i ens adonàrem que s’hi concentrava molta gent, molts tipus diferents, tants com grups existien al poble. 

Els habitants locals garifuns tenen la pell negra.

La majoria dels que hi entraven eren de pell negra, “purs” descendents d’antics pobladors esclaus. Estos garifuns, amb llengua i costums propis, són conscients que el turisme va a Livingston per veure’ls. Hem de ser respectuosos perquè a ningú ens agrada que ens observen com si fórem una atracció de fira. Alguns amb tot el dret del món, remugaven quan veien càmeres de fotos. Jo també em queixaria. Devien estar farts de ser el focus d’atenció. Hi havia altres persones amb la pell més clara, resultat de la mescla de garifuns amb guatemalencs de la resta de país. També entraven a l’església indígenes maies amb vestimenta tradicional delatora de l’ètnia a la que pertanyien. El rector que feia la missa també era un indígena o ladí amb trets facials delators dels arrels i recorde haver pensat en aquell moment, que tenia cert paregut al bolivià Evo Morales.

Aquella església estava plena però la realitat visible és que la religió catòlica en Guatemala esta en perill. Els evangelistes proliferen per tot arreu fins i tot als llocs més abandonats del país. Ens contaren que per formar una església nova només cal dotze membres. Així s’entén l’existència de tantes diferents. Les esglésies capten adeptes oferint ajudes però després, com passa en moltes, la majoria de les vegades abandonen als feligresos.

A Guatemala, en general, proliferen molts tipus diferents d’esglèsies.

Sortosament els núvols negres s’esperaren a descarregar l’aigua que portaven quan ja estàvem a l’hotel. Va ser amable i condescendent amb nosaltres, com totes les persones que fins i el moment havíem trobat en el nostre camí. L’amabilitat guatemalenca també era qualitat del la població garífuna. 

Els habitants del poble, segueixen la seua rutina, sense fer cas dels forasters que els visitem.

A l’hotel hi havia un espectacle de danses típiques garífunes, amb ritmes frenètics i encisadors, sensuals i temptadors. Tot premeditadament turístic, però té de bo, que és una manera de mantenir tradició i folklore. M’agradà veure com xiquets i xiquetes dominaven l’art de ballar de la mateixa manera que ho feien els seus pares. Alguns dels companys de viatge no van perdre l’oportunitat de ballar eixos ritmes trepidants, mentre els altres miràvem i ens preníem l’ultima cervesa del dia.

I a ballar toca...esta exhibició turística és una manera de preservar la tradició d’un minoritari grup de gent que lluita per mantenir la identitat.

Després del ball encara vàrem eixir a gaudir de la nit a la terrassa de l’hotel i comentar les anècdotes del dia, que no n’eren poques. En eixos moments l’aparell dels mosquits va començar a funcionar perquè “los zancudos” ens rondaven i ja no pararien de fer-nos companyia en esta zona caribenya. 

No cal ser un expert en fotografia quan hi ha un preciós paisatge davant. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009