Necròpolis i temples d'EGIPTE: El mite de Tut-aj-amon

Terra de Moises, terra de faraons...terra d’amors impossibles com el de Marco Antonio i Cleopatra...en Egipte res queda amagat, totes les parets són llibres oberts que expliquen el que en temps passats el país va ser i va fer.

El primer viatge a Egipte  el vaig fer capbussant-me al passat. Així que una vegada vista la part que correspon a l’Imperi Antic (les PIRÀMIDES d’EGIPTE: Primer contacte amb el país seguint el fil de la història ) havíem de seguir amb l’imperi Mig, (segle XI-XIV) del qual visitàrem els colossos de MEMMON, gegantesques estàtues fetes de pedra que s’hi troben a prop de la ciutat de Luxor.

Els colossos constitueixen l’últim testimoni del temple funerari construït a començament del segle XIV a C. Estes estàtues monolítiques de 1300 tones de pes i 18 metres d’alçària, són enormes, com si estiguérem front a un modern edifici de 6 pisos.

En temps de dominació grega, els colossos es van deteriorar i tenien unes esquerdes des del muscles fins la part inferior del troc. A partir d’eixe moment a l’eixida del sol les estàtues començaren a emetre sorolls per culpa de l'esquerda, hi havia qui deia que gemien, tothom assegurava que parlaven. Va ser quan nasquè l’oracle de Memnón, convertint els colossos en punt de peregrinació. En restaurar les esquerdes els colossos callaren definitivament.  

Els colossos de Memnón són dos estàtues immenses.

Foto de l'album de l'any 2000

En este periode està també DEIR EL BAHARI, temple de la reina Hatshepsup, amb un estil arquitectònic únic. Esta magnifica edificació és una obra d’enorme importància en la història de les construccions humanes. És fruit de l’habilitat de l’arquitecte Senenmut, digne hereu d’Inmhotep, que havia viscut mil dos-cents anys abans. El grandíssim temple estava dedicat al Ka de Tutmosis I, pare de la reina Hatsepsut i al Ka d’esta última , fet que legitimava el dret a ocupar el tron malgrat ser dona. Esta reina va governar de la mateixa manera que ho a fer un faraó, per això se la considera la primera cap de govern de la història. Es va casar als 15 anys amb Tutmosis II el seu germanastre que tenia 12 anys. Només va engendrar filles però Tutmosis II va tenir un fill il•legítim al qual va passar el tron.

Es diu que tenia aparença masculina, segons alguns per imposar més respecte en el tron. En tot cas es pot comprovar eixa aparença poc femenina, mirant els relleus de les parets del temple on se la pot veure amb barba postissa.

La reina Hatsepsut era dona valenta que va regnar quan encara cap dona ho feia.

Foto de l'album de fotos de l'any 2000

De l’ Imperi nou (XVIII-XX) visitàrem la VALL DELS NOBLES on hi ha moltes tombes dignes d’admirar. Les parets  estan decorades amb escenes de la vida quotidiana, nosaltres entràrem a vore una de les més famoses: la tomba de Ramose. Quin impacte vore tant de color, i com es possible que es conserve intacte després de tants anys? Quantes coses per explicar, quantes tècniques avançades que utilitzaven els nostres avantpassats egipcis.... 

I a la VALL DELS REIS entràrem a vore la tomba de Seti I, que impressionava per gran i per estar inacabada. Conforme s’anava entrant s’hi veia més incompleta, artísticament parlant. En arribar a l’ultima sala algunes parets ja no tenien color i només hi havia esbossos del que s’anava a dibuixar i després pintar. I és que Seti I es va morir abans que li acabaren la tomba. Hui en dia recorde perfectament la imatge d’aquelles parets, les que estaven  perfectament pintades i les inacabades i el nom del seu morador no el puc oblidar. Esta tomba no és excessivament coneguda perquè molt a prop hi ha altra que s’emporta la publicitat, i siga dit de pas, que merescuda: la tomba de Tut-aj-amon.

La Vall dels reis està en terreny sec, àrid, amagat i així i tot és profanat contínuament.

Foto de l'album de l'any 2000

És la tomba més senzilla i alhora la més afamada per l’immens tresor artístic i arqueològic que s’hi va descobrir a principis del segle XX. És un sepulcre modest perquè es construí apressuradament per a un faraó de segona categoria, mort a més a més, molt jove.

La tomba de Tut-aj-amon consta d’un curt corredor que porta la part anterior de la càmera d’on parteixen a un costat la càmera sepulcral i l’habitació del tresor, mentre que enfront hi ha una dependència destinada a guardar les ofrenes i el mobiliari. De tota la construcció només la càmera sepulcral va ser decorada. Amb un intacte color s’hi pot “llegir” gràficament part de la història que envoltava este jove faraó. A penes col•locat l’aixovar reial i tancada sòlidament, la tomba va ser profanada per lladres però sorpresos en meitat tasca no pogueren emportar-se molt. Ràpidament els sacerdots posaren en ordre la tomba i la clausuraren.

Cent anys després la tomba de Tut-aj-amon va quedar soterrada baix les runes provocades mentre s’excavava per a construir la tomba de Ramses IX, situada més amunt, Així que gràcies als enderrocs, l’emplaçament del jove faraó quedà amagat i ja no va ser més visitat per lladres.

El lloc va ser oblidat durant quasi tres mil anys fins 1922 quan Howard Carter el va descobrir. Al voltant de Carter i la maledicció del tresor del faraó s’ha escrit molt. Es cert que molts integrants de l’expedició passaren desgràcies, però també s’ha escrit molta ficció. Realitat i invenció s’han barrejat per a crear llegenda del faraó i de l’únic gran tresor trobat en les tombes egípcies que ens ha servit per conèixer les meravelles que guardaven els reis en ser soterrats.  

Prèviament havia estat al museu de El Caire i havia vist tot el tresor recuperat, era molt el que hi havia, tot valuós, esplendorós encara que era un jove faraó. I recorde que em vaig preguntar que si tot el que tenia davant estava dins de la tomba d’un jove de denou anys, que hi hauria dins de les altres tombes dels faraons més longeus i amb més poder. 

La façana del museu l’any 2000.

Allò era impressionant, bocabadava, per valuós i per quantitat. En entrar a l’interior de la tomba em vaig imaginar aquell grapat d’objectes que estaven ordenats al museu, com estarien amuntegats i desordenats a l’interior de la càmera principal. Pareixia impossible però era cert, tot estava dins, tot sortosament s’havia recuperat i ara estava en exposició al museu de la capital.

I de camí d’una vall a altra, recorde la forta sensació d’impotència sentida en una de les aldees del voltant. Uns xiquets eixiren al nostre pas, malgirbats, despentinats, bruts, descalços...Especialment tinc el record d’una xiqueta que portava a les mans una nineta feta amb solament dos pals creuats, una piloteta feia de cap i un tros de tela la vestia. La xiqueta me la mostrava enorgullida i recorde perfectament que vaig pensar que els nostres xiquets, els occidentals, amb tanta varietat de jocs, una nineta semblant la tirarien a la brossa sense contemplacions.

Viatjar és obrir els ulls a la realitat.

La xiqueta de la nineta vivia en este llogaret...quantes coses podem aprendre mirant qui té menys que nosaltres...

REFLEXIONS POSTERIORS sobre EGIPTE 1987


*He tirat mà d'unes fotos que no són de l'any 1987 per completar l'entrada, el gran album de fotos de l'any 2000 anirà eixint en acabar este sèrie  més centrada en la història.