Pàgines

dissabte, 16 de juny del 2012

RUSSIA : La PLAÇA ROJA de MOSCOU

La catedral de San Basilio és un edifici singular...cert. La Plaça Roja és de les més boniques que he vist en la meua vida i he d’especificar que la fa especial esta meravella de catedral construïda.

Aquell estiu de 1995, fa quasi vint anys, ens anàrem a Rússia 15 dies, que no era poc, però no el suficient per arribar a apreciar la mínima part del país. I començàrem l’itinerari de la menuda porció elegida, anomenada “ Anell d’or”,  per la capital, Moscou.

La catedral de san Basilio, simbol de la Plaça, simbol de la ciutat. 

Reincideisc amb els termes "viatge dirigit" perquè encara que elegirem eixa opció, nosaltres intentàrem en moltes ocasions apartar-nos del control saltant-nos moltes menjades i visites ja pagades per fer-les al nostre aire, però l’angoixa del control estava perenne.

I és que el control començà perquè en arribar al país, sense importar la majorista que havíem contractat cadascú i donava igual haver pagat més o menys, tothom anava a parar a l’agencia estatal NITA. No sé si a hores d'ara les coses hauran canviat. Al país es podia anar per lliure, però si s’optava per viatge dirigit, esta era la formula obligada.

Arribàrem a les tres de la nit a un aeroport secundari no molt ben condicionat, destartalat, “miseriós”, vaig escriure al quadern de viatge, tal volta en veure les parets despintades i sostres que queien a trossos. Era una situació d’incertesa no saber el per què en una capital com Moscou, hi havia tanta deixadesa. I és que recorde perfectament que en un moment donat, mentre feia cua per “declarar l’or i els diners”, que portava i que entrava al país, vaig mirar el sostre i l’escaiola estava foradada. Això de la “declaració” és una obligació molt controlada que s’ha de complir religiosament. I més controlats ho estàvem perquè a l’aeroport no hi havia altres viatgers, solament el grup d’espanyols que em eixos moments arribàvem.

Els guàrdies perfetament uniformats imposaven respecte, nosaltres diligents els seguíem mentre ens guiaven. I no puc oblidar el desassossec que ens crearen quan passant els controls duaners a l’aeroport ens retenien el passaport un temps que semblava interminable i que podien ser 5 o 10 minuts. No puc oblidar com ens inquietava mirar-los com ens miraven. Era un ritual amb tothom: ullada al passaport, ullada als nostres ulls. Seriosos, ni una paraula, només mirar i callar. No sabíem què pensar. Després entendríem eixa actuació. Els ordinadors processaven de manera molt lenta. Ells ens miraven mentre esperaven perquè no sabien què fer.

Aquella arribada al destartalat aeroport no havia sigut un  bon començament. Se’ns van fer les 5 de la matinada quan arribàrem a l’hotel, on continuàrem sentint l’angoixa del control veient com hi havia dones vigilants en cada planta.

En el programa establert per l’agencia estatal NITA, a les 9 hores teníem programada una visita panoràmica. No valien excuses ni hi havia opció de canvi d’hora. Vàrem acceptar entre dents, i el fet ens va corroborar  la rigidesa general que s’hi respirava.

No havíem començat bé, però estàvem de vacances i a més a més a Moscou. Havíem d’agafar-nos les coses amb resignació i pensar que en veure la Plaça Roja tota la mala primera impressió se’ns oblidaria. I així va ser.

Admirar la plaça Roja, primer de dia seguint les passades del guia i després de nit al nostre aire, va compensar tot el que havia passat i tot el que ens passaria.

Hores més tard, amb els llums encesos...la Plaça es tornà màgica.


La plaça és enorme, 330 metres de longitud i 70 d’amplària, separa el kremlin, la fortalesa reial on resideix el president de Rússia, del barri històric comercial. És el centre de la ciutat i diuen que de tota Rússia. De la plaça parteixen els principals carrers i avingudes que es prolonguen en autopistes fins eixir fora de la ciutat.


Antigament estava envoltada d’edificis de fusta, però per por als incendis Ivan III, manà construir-ne una nova, esta vegada de rajoles i ciment, que va servir entre altres coses de mercat, per fer cerimònies publiques i també per a proclamacions reials.

El nom de la plaça Plaça Roja, no ve per reminiscències comunistes ni perquè el color predominant dels rajols que l’envolten siga el roig. Ve de la paraula russa ”roja” que en l’antic rus significava “bonica” i que en un principi anomenava la catedral de San Basilio. Més endavant, cap al segle XVII, el nom el va adoptar la plaça.

Hi ha molts monuments envoltant-la, destaca el museu d’història que ocupa el seu lloc privilegiat a la plaça i va ser construït segons arquitectura moscovita. Diuen que a l’interior la quantitat total d’objectes custodiats es de milions.

Torre de San Salvador

I també s’imposa com eix principal la paret del Kremlin on hi ha sepultats importants militants comunistes i on està el mausoleu de Lenin, que tothom visita i que nosaltres no deixàrem tampoc de visitar.


Mur del Kremlin
Per hi entrar férem una cua infinita i tant de temps esperant desesperava i donava temps per pensar. Jo em preguntava: Què faig ací perdent este temps per vore la “mòmia” d’un dirigent?, però també em deia: com deixar d’entrar-hi? ara ja estic enfilada. Com desaprofitar tot el que tinc avançat en la cua? Així que amb la resignació per davant, havia de fer el que tot turista fa, visitar la tomba de Lenin com cal, seguint un ordre i respecte sempre vigilat per uns guàrdies, que malgrat ser molt guapos i ben plantats, no els feia cap gràcia que nosaltres trencàrem el silenci i l’estricta serietat. I del mausoleu, no cal aprofundir, no sé si hi havia presses per tancar però en tocar-nos el torn ens digueren que havíem de passar ràpidament. Així que pel que respecta a “l’assumpte Lenin”, va ser visi i no vist. Res.

Entrada al mausoleu de Lenin.

El que no vaig acceptar és entrar a l’Armeria. El grup d’amics ens dividirem, uns si que hi entraren altres ens quedàrem fora esperant-los a la plaça. Sovint ens apropàvem a la porta de l’Armeria per veure si eixien els companys, i de tantes vegades repetir el mateix ritual, els guàrdies de la porta es varen mosquejar. Al cap d’una hora esperant, els guàrdies ens van dir que els acompanyàrem. Què?, ens preguntàrem mirant-nos uns a altres i, dissimulant l'espant, férem com si no entenguérem. Sortosament al moment eixiren el companys i els guàrdies es tranquil·litzaren, comprenent la raó per la qual feia més d’una hora que nosaltres els rondàvem.

GUM  és el nom d’un conjunt de tendes creades en la Unió Soviètica. L’edifici principal és un dels que envolten la plaça Roja. Actualment privatitzat i lloc d’estrangers que som els únics que podem pagar alguns dels preus d’algunes de les exclusives tendes. Hi ha marques occidentals. És un lloc “d’exhibició de preus”, expressió russa referent a la venda de productes cars inassequibles per al ciudatà rus. És un immens edifici, com tot el que està a la plaça amb una façana de 242 metres d’ampla, va ser construït entre 1890 i 1893 seguint patrons d’arquitectura medieval russa a més d’utilitzar acer i sostre de vidre.

GUM per fora i per dins.

Però de tot, jo em quede amb la catedral de San Basilio del segle XVI, el temple ortodox conegut per les seues cúpules en forma de bulb. Este és un d’eixos edificis que no et canses de mirar mai. Cridava l’atenció la combinació de colors, les formes sinuoses de les cúpules, les diverses tonalitats que l’efecte del sol feia a la façana..tot sense excepció.


Diuen que una imatge val més que mil paraules, però en este cas, les paraules es queden curtes i les imatges no fan honor a la realitat.

L’afamat Ivan el Terrible la manà construir per commemorar una conquesta, posteriorment altre Tsar va manar afegir una nova capella al costat sobre la tomba del sant, per la qual cosa la catedral començà a anomenar-se San Basilio.  La idea inicial era construir un grup de capelles cadascuna dedicada a cadascú dels sants del dia en el que el tsar guanyà una batalla, però la construcció d’una torre central unifica els espais en una sola catedral.

La catedral atrau. De lluny és preciosa, de prop passejant entre els jardins i estàtues que l’envolten i admirant de prop els detalls, també. Els seus colors que contrasten amb els monocromàtics de la majoria dels edificis que l’envolten  obliguen a mirar i no deixar de mirar. És una de les imatges que més recorde d’aquella Russia imperial que vaig visitar ara ja fa molts anys. Segur que la ciutat, com el país haurà evolucionat, la gent, el comportament...aspectes que anys enrere eren usuals ara ja no s’hi donaran, però el que amb tota seguretat no ha canviat és la Plaça i la catedral que hi estan i seguiran igual.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre RÚSSIA 1995



1 comentari:

  1. El racó viatger de Mariló ja té pàgina de facebook, busca'l (Mariló Raco viatger de Marilo), ajuntat a la xarxa i comparteix els viatges...així en serem més els que viatgem junts

    ResponElimina