COSTA RICA: Per les muntanyes de TILARAN

Hi ha moments en la vida que no se sap com reaccionar...

Estem de camí al volcà Arenal i necessite escriure. Malgrat l’organització digna de ressaltar en tot el país en qüestió de turisme, este viatge està ple d’imprevistos, encara que especifique que no tots són roïns. Estem viatjant com voliem, molt lliures, ho tenim mig organitzat, amb els llocs de dormir i els trasllats contractats, la resta sense horaris. Tanmateix en realitat no sabem molt bé què anem a trobar en cada moment, malgrat ser de les persones que ho estudien tot abans de viatjar. En som dos i tot i que és un "paquet de viatge", anem a soles. Sovint els paquets resulten més econòmics que els contractes individuals, perquè disposen d'ofertes en hotels i en avions que un particular no té.  

El conductor que ens ha d’acompanyar de Monteverde cap al volcà Arenal ha vingut abans d’hora i com ja estàvem a punt, tot seguit hem pujat al vehicle per anar-nos-en.  Este conductor no ha mirat cap paper, simplement ha preguntat per un nom, el meu, i cap allà que ens hem enfilat. No recorde com li deien, no sé tampoc si ho va dir. Com va demostrar ser un poc poca-solta, “Poca solta”  és el nom que se li queda.

Des de Monteverde anam cap al volcà Arenal, però ho fem travessant les muntanyes de Tilaran. 
Si fórem més gent, aniriem en autobús, encara que per estos caminals de fang i clots no ho podriem fer...
Com només som dos persones les que fem este trajecte, tenim conductor propi: un inesperat privilegi que ens hem trobat en este viatge a Costa Rica.

El primer que ha fet, ha estat dir-nos que ens espera un camí de poc més d’hora i mitja de viatge i que seria fastigós perquè anava a ser per les muntanyes, per pista de terra i pedres on hi ha moltes revoltes. En un principi ens estranyà un poc el que ens deia sobre la durada perquè ens esperàvem més. Tanmateix hem callat els nostres dubtes i hem esperat que el Poca-solta donara en algun moment algun detall esclaridor.

Entre bots que ens feien saltar constantment del seient, hem anat per una muntanya a més de 1500 metres d’altitud acompanyades de boires i pluges dèbils continuades, i d’esta persistent pluja no ens hem estranyat per estar a la muntanya de Tilaran, que és un nom indígena que significa “lloc on sempre plou”.

Conforme pugem...més boires, més fred...i  comença la pluja intermitent.

Hem passat per nuclis menuts de població, per paratges on s’hi veien cases disseminades i solitàries i hem notat com ascendíem en altitud perquè el fred es feia sentir cada vegada més.

Hi ha molta vegetació .

Les finestres les hem deixat obertes perquè amb tant de moviment de vehicle i revoltes hi havia perill de mareig. L’aire fresc de la muntanya ha ajudat a portar millor el trajecte.

...i malgrat entrar aire gelat...cal obrir finestres...Quines revoltes...Quin caminal! 

Només pujar al vehicle hem encetat una conversació amb el Poca-solta, primer sobre l’oratge en general, després sobre les pluges de Costa Rica i la sequera d’Espanya. I amb eixes estàvem quan hem arribat a un indret que no era exactament una població, eren grups de cases disperses a 1600 metres d’altitud.

I mirant mirant el paisatge...començà una situació inusual, de les que no se sap com reaccionar, de les que veus com comença i no vols imaginar el final...

De sobte ha passat una cosa inesperada, fins el moment tot havia estat normal. Ens hem estranyat quan el conductor parava el vehicle i es quedava mirant la façana d’una casa. Nosaltres dues ens hem mirat sense entendre el per què de la parada al camí i esperant una explicació per part del Poca-solta. Un poc neguitoses ens hem adonat que ell també ho estava perquè mirava sovint el rellotge. No hem gosat preguntar.

Faig fotos que no sé com eixiran  amb els bots i la velocitat del vehicle. 

Als pocs minuts hem començat a entendre. De la casa ha eixit una xica que ha pujat al nostre vehicle i després de saludar-nos dient un amable hola, ha començat a parlar amb el Poca-solta. I ja s’han acabat les paraules amb nosaltres. Cert és que la situació ens ha resultat desconcertant. La situació confusa ha continuat quan uns metres més avant de nou el Poca-solta ha parat el vehicle perquè pujara altra xica. Ja no sabíem què pensar i al cap ens han vingut tot un sortit d’especulacions. Sobre tot tenint en compte que l’última jove en pujar anava amb roba molt ajustada i escot molt generós, del qual el nostre conductor se n’ha adonat posant-se-li el ulls grans com a plats i brillants d’entusiasme.

Camins de terra i de fang, camins intransitables, 
com diuen els locals...està bien asi, todo és acostumbrarse.

Nosaltres estàvem atònites, tanmateix hem continuat sense preguntar. Donava la sensació que en aquell vehicle nosaltres dues no pintàvem res. Molt educada la segon jove ens ha saludat i tot seguit han començat una animada conversa que ha entrat en el terreny personal. En cap moment han pensat que estàvem darrere escoltant. Parlaven els tres, però era sobre tot el Poca-solta qui preguntava a la xica de l’escot. Ella riallera i segura del seu poder i magnetisme contestava seguint el flirteig que el conductor havia iniciat.

Des del seient de darrere, perquè les xiques estaven situades davant junt al conductor, hem escoltat cada detall de la conversa intentant que no se n’adonaren de la nostra indiscreció. Era inevitable no parar l’orella, perquè en cap moment han baixat el to de veu. Han parlat com si estigueren sols, com si hagueren oblidat que els seients de darrere estaven ocupats per gent que entenia la llengua que parlaven. I la veritat és que no sols escoltàvem també observàvem cada gest del Poca-solta a traves de l’espill retrovisor. Ells, capficats en els seus enraonaments, ni se n’adonaven, perquè la conversa ha adoptat un to íntim i personal.

Més que nuclis de població hi ha cases disseminades.

En els tres quarts que ha durat l’animada xerradissa hem deduït que a les xiques les havia conegut en una festa del dissabte anterior i que el xicot, que passava dels trenta, entre rialles i alcohol havia convidat la jove de l’escot, que era la que li agradava, a portar-la al treball per així evitar el transport públic. Només calia mirar-li els ulls al Poca-solta per notar com se la menjava amb la mirada. Pensem que la de l’escot havia acceptat amb la condició que l’amiga també anara amb ella i  així no anar a soles... per no deixar tant a les clares en un principi unes intencions que s’hi veia de lluny compartia.

I les cases tenen els seus animals... 
docilment mengen la nutritiva herba que en estos paratges sempre està verda. 

Ell no va perdre detall quan la xica dels seus desitjos, li contava una vida d’esforç i de treball lluny de la seua família a la que esperava en estos dies impacient. La xica volia que els seus parents se n’adonaren de com havia progressat i havia sabut eixir-se’n sola sense ajuda, tenia ganes que els pares admiraren la casa on s’havia establert amb la seua empenta i amb poques ajudes. El conductor preguntava encuriosit si se’n tornaria a la casa familiar i ella esvanida del que havia aconseguit, deia que el seu lloc era on ara vivia, mentre feia l’ullet al Poca-solta donant-li esperances de continuïtat en la relació.

No ens podem queixar, hem estat quasi una hora molt distretes i trafegoses intentant fer dues coses alhora. Per una banda admirar el paisatge muntanyenc que ens ha envoltat en tot moment i alhora no perdre el fil de la conversació que cada vegada ha anat enganxant-nos més. La jove que havia pujat en primer lloc, l’amiga, ha parlat poc, la major part del temps s’ha limitat a escoltar i de segur també ha fet les seues deduccions del flirteig que s’hi respirava. Tal volta la seua situació ha estat més incomoda que la nostra perquè estava asseguda just enmig dels interlocutors entusiasmats amb les seues coses i les mirades “luxurioses” es creuaven per davant d’ella.

En un moment donat, en arribar a una menuda població, just davant el supermercat les joves han baixat. Segurament era el lloc on treballaven.

Tal volta no era la primera vegada que el conductor feia de taxista voluntari i altruista. Qui sap? Una vegada han baixat les passatgeres improvisades, ens hem quedat de nou tots tres en el vehicle. En els minuts següents el Poca-solta ha estat callat segurament absort en els seus pensaments sobre la xica i analitzant les possibilitats amb ella.

Les granges semblen abandonades, però no ho estan.

No ha donat cap excusa, encara que no ha fet falta res per entendre. I tampoc ens ha donat cap explicació uns minuts després en rebre altra sorpresa. Encara no havíem eixit de la població, el vehicle s’ha aturat perquè pujara un xic amb el qual ha demostrat molta familiaritat. A la nostra estranyesa s’ha afegit un poc de preocupació perquè no sabíem si ens podíem fiar d’aquells xics, tan comunicatius i extravertits, dels quals depeníem totalment en aquells moments.

No era una situació normal la que estàvem vivint camí del volcà Arenal, afegint a més que era un lloc apartat, allunyat i incomunicat de tot. Tanmateix els dos amics començaren una conversa amb nosaltres amb la qual, a poc a poc, van aconseguir que els agafàrem confiança i que espantàrem pensaments desconfiats.

La veritat és que la xerrada va ser interessant i ens va mostrar el tipus de vida que es porta en la muntanya. És curiós com esta gent s’adapta a les circumstàncies en les que viu. És un viure de manera aïllada i amb autosuficiència. En estes muntanyes, cada nucli de població té els serveis mínims per viure, hi ha menudes escoles i tenen llocs d’esplai, generalment el bar, i  una cosa que mai falta enlloc és el camp de futbol.

Este cavall s'estranya quan em veu traure la càmera de fotografiar...

Notem que falten hospitals, al menys no n’hem vist molts en el nostre pas ràpid per la població dispersada. La conversa amb els dos xicots, el Poca-solta i l’amic, ha girat al voltant de què passa per estos paratges quan hi ha una urgència mèdica. Però ens contesten que no és motiu de preocupació perquè a la població de Tilarán hi ha metges que atenen perfectament i que estos visiten els pobles de manera periòdica, que no és diària ni setmanal. Volem saber més. Preguntem què passa amb les dones que es posen de part. La resposta és la mateixa, diuen que no passa res, molts xiquets naixen a les cases i algunes mares que necessiten algun tipus de cura especial i han d’arribar a l’hospital, van per esta intransitable via sense problemes i si per efecte dels bots al camí els xiquets naixen abans del previst, sempre hi ha algú que fa de comare improvisada i trau la situació endavant. No suposa cap problema ni la distància ni el camí que està fet pols i que no tenen cap interès en asfaltar-lo.

Arreglar-lo si que ho fan, de fet trobem un camió que està apanyant els desperfectes d’un despreniment de terra per les pluges. Un barranc se n’ha anat avall, just parant damunt del camí i cal llevar terra i aplanar el terreny per fer-ho transitable. Les obres de reparació ens reté durant uns deu minuts i no sembla un problema esperar, tothom està  acostumat.

Per fi, al cap de dues intensives hores des d’iniciar el trajecte a Monteverde hem parat. Hem tardat un poc més del que havia vaticinat el Poca-solta però molt menys del que tarda l’autobús regular quan fa este trajecte de Monteverde a Tilaran. L’autobús fa 30 quilòmetres i tarda 3 hores.

No sabem on estem perquè només hi ha un bar que es diu EL CRUCE, tampoc sabem  per què estem enmig de cap lloc, ja que el Poca-solta i l’amic estan molt enfeinats preguntant i anant amunt i avall i no ens ho diuen. Nosaltres no tenim més remei que confiar amb estos dos individus i simplement estem deixant-nos portar per les circumstàncies. No tenim més remei que confiar.

EL CRUCE? i ara on estem?  mirem per on mirem no veiem res, el llac Arenal i lloc solitari i abandonat.

Al moment d’acomiadar-nos hem sabut que l’amic del Poca-solta és també conductor de l’empresa, i també hem sabut els nostres immediats “plans de futur”. Anem a creuar el llac Arenal. El Poca-solta i l’amic ens han deixat en mans del conductor de la barca. És altra cosa inesperada. Mirant el paisatge que ens envolta, entenem perquè s’han reduït les hores que esperàvem de les nostres deduccions del principi. Nosaltres havíem comptabilitzat el quilometratge fet pel camí terrestre, que és com crèiem en tot moment que anàvem a fer-lo, i el fet de creuar el llac redueix el temps en més de dues hores. Ara  entenem moltes coses.

Mentre escric i estem esperant en este paratge inhòspit arriben uns quants vehicles plens...però de nou, segons ens diu el Poca-solta com acomiadament, no anem a creuar el llac amb esta gent. Nosaltres ho farem a soles.

De sobte apareix més gent...continuem sense entendre res...

I arriba tambè una barca...que és per nosaltres a soles!!! 
Després mentre creuem el llac, Carlos el conductor de la barca que ens acompanya, ens dóna una possible explicació: 
Tothom fa el trajecte de Costa Rica al reves que nosaltres...per això no tenim companyia mai.

El volcà Arenal és la nostra pròxima parada...generalment les boires tapen el cim...ara no, i ens preguntem, tindrem sort i veurem com la lava s'arrossega cap avall?

QUADERN DE VIATGE , COSTA RICA 2006