GIRONA: Les viles medievals de PALS, BESALÚ i SANTA PAU

De vegades “perdre el temps”suposa guanyar-ne per a altres coses.

El primer contacte amb el món medieval de Girona va ser a la zona de l’Empordà, al llogaret de PALS. Teníem la platja a 6 km, però no volíem aigua, ja en teníem prou. Era abril i la visita a Pals la férem plovent...plovia com si sant Pere s’haguera deixat obertes totes les aixetes del cel. A més estava la humitat de l’ambient...feia un fred que calava fins els ossos...però per als devots viatgers, tan se val, no hi havia queixa. Quan plou ens posem un bon impermeable i la deixem caure, i si fa fred ens abriguem.

Pals

Era certament un reducte medieval on s’hi respirava l’ambient de segles enrere. Passejant pels seus carrers pareixia com si el temps no haguera passat i fàcilment ens podíem fer idea de la vida que s’hi portava aleshores.

Pals

Era, i segur que continua sent,  un poble molt menut. Quan hi vaig estar sols hi havia 2000 habitants i els carrers i els edificis estaven molt ben conservats, encara que, segons ens contaren, algunes de les cases eren de nova construcció  imitant les existents abans.

Pals

La zona monumental ocupava pràcticament tota la població. Pals, segons els entesos en art, és exemple de gòtic on hi ha també molta barreja de diferents estils. Jo només puc afirmar que m'agradà, malgrat que els carrers estaven tan entramats que de vegades en el nostre deambular sota la pluja incessant no sabíem per on anàvem i no sabíem retornar a algun punt determinat.  El sentit de l’orientació havia d’estar alerta per no despistar-nos.

Pals

Cada dia des de Girona escollíem una part per a visitar, depeníem del transport públic, no en teníem propi ni cap llogat. És altra manera de viatjar, fent combinacions horàries de trens i autobusos, compartint seient generalment amb persones grans, estudiants o emigrants. La premissa, en este cas, és no pensar que es perd el temps en cap moment, la premissa és pensar que se’n guanya. Així mentre s'ha d'esperar a l’estació o parada del bus s'hi pot observar, escriure o llegir el llibre guia del lloc...Mentre estem passejant per llocs que ràpidament es veuen es pot aprofitar per descansar, s'hi pot dedicar el temps a pensar en tot el que s’ha fet de viatge i el que queda per passar.

Per anar a la zona de la Garrotxa agafàrem un autobús de línia regular, passàrem pel llac Banyoles i després d’entrar dins del poble de Castellfollit de la Roca per a que pujaren uns viatgers, al final arribàrem al destí  desitjat. Es va fer llarg i pesat, sense ser molt el quilometratge, perquè hi havia moltes parades. Tanmateix la paronàmica  allunyada del poble de Castellfollit de la Roca va valdre la pena, és una imatge inusual i bonica veure el poble construït sobre una cinglera basàltica formada per sedimentació de lava.

Llac Banyoles

Castefollit

Ja a la zona volcànica visitàrem BESALÚ, altre poble medieval amb encant. Ja era el segon poble de pedra visitat a Girona i ja podíem comparar. Al primer colp d'ull Besalú em va semblar més gran que Pals, i tal volta per ser més turístic i conegut, vaig pensar que havia perdut un poc l’essència, és el primer que em va vindre al cap. Tanmateix malgrat la meua primera sensació, Besalú em va agradar, continuava guardant història perquè tot el casc antic és monumental. Només un aspecte negatiu, recorde haver parat l’atenció en algun que altre edifici, més modern, que no m’agradava perquè trencava l’harmonia històrica.

Besalú

De Besalú, i segur que tothom pensa de la mateixa manera, el que més destaca és l’espectacular pont. No hi ha cap igual. Vist pel costat que siga el pont és espectacular. Des de fora i també des de dins del poble buscàvem les millors fotos i en férem una des de la Mikwa o barri jueu, que, s’ha de dir, que és un dels més importants d’Espanya. I és que en Besalú, cal matisar, vivia una quantitat important de població sefardí.

El pont de Besalú

La nostra següent destinació era el municipi menudet de SANTA PAU, però abans d’anar-hi havíem de parar a Olot per poder visitar un poc el Parc Natural i també perquè d’Olot eixia l’autobús cap a Santa Pau. Teníem tots els horaris d’autobusos controlats. El Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa constitueix el millor exponent del paisatge volcànic de la península. 

Caminàrem al voltant de mitja hora cap al volcà apagat Motsacopa. Del volcà poc puc dir, el fossat que havia deixat el cràter no era de molta fondària, però eren boniques les vistes de la ciutat d’Olot i dels altres volcans de la Garrotxa .

Zona volcànica de la Garrotxa a prop de la població d'Olot.

La visita a Olot la férem de manera ràpida, l’autobús no esperava.

De camí a Santa Pau veiérem la gran preparació de la zona per a fer senderisme. En esta ocasió a l’autobús viatjaven molts motxillers que pararen en punts concrets per iniciar caminades per accedir o bé als volcans o bé a la fageda d’en Jordà que és un bosc de faigs excepcional que creix en terreny planer i s’assenta damunt d’una colada de lava. La Fageda està envoltada de bona part dels vint-i-un volcans de la Garrotxa.

Si haguérem anat amb vehicle propi, sense horaris d'autobusos, haguérem fet alguna caminada però en eixe moment no era possible, així que ens dedicàrem a planificar que hi tornàriem per poder trepitjar per eixos camins de terra i pedres i no fer-ho utilitzant rodes.

I amb eixes arribàrem a SANTA PAU, un  llogaret sorprenent, per bonic, per tranquil i perquè tal volta dels tres pobles visitats que conserven carrers i cases de l’edat Mitjana, este era el que guardava els racons més imprevisibles.

Santa Pau

En estos carrers on s’assaboria tant la tradició, sobrava algun cotxe aparcat que molestava a la vista del transeünt vianant escodrinyador de tot. Però alhora este signe de modernitat demostrava que eren cases vives, que aquell poble, aquells carres, places i cases no eren peces de cap museu. La plaça principal tenia porxos com la majoria de les que havíem visitat. Actualment s’utilitzava per fer mercat i arrecerar-se de la pluja o del sol. 

Santa Pau

Per la combinació horària del mitjà de transport ens va tocar passar hores i hores en este menut llogaret que en un tres i no res ja estava vist. Però no ens va importar en cap moment perquè gaudirem de la solitud i de la tranquil•litat. Hi havia poca gent deambulant pel carrer, només alguna dona del poble que anava o tornava de comprar i cap visitant I no és que siga un poble allunyat de tot o desconegut, és que va coincidir així. 

Santa Pau

De casualitat entràrem per fer-nos un café a “Cal sastre”que inesperadament resultà ser un lloc molt afamat. A les parets del local s’hi podien veure fotografies de molts famosos catalans: Guardiola, l’ex-entrenador, els membres del grup teatral El tricicle, Toni Soler, Buenafuente, Narcis Serra, Serrat, MªPau Huguet...

Va seu un goig estar durant hores, llegint i escrivint a este bar...

Cal Sastre al poble de Pals

De la mateixa manera que Pals, tot el poble havia sigut declarat conjunt arquitectònic. I s’ho valia. Cert que em va agradar este i els altres poblets medievals de Girona. 

Va estar molt bé això de “perdre el temps” hi sense fer res, només dedicant-nos a mirar i passejar, escriure, xerrar  i pensar; i és que de vegades “perdre el temps”, és guanyar-ne per a altres coses.

  REFLEXIONS POSTERIORS, GIRONA primavera 2005