ALACANT: Paisatge i fotos de “LA CATEDRAL DEL SENDERISME”

Mentre trepitgem sendes per on els moriscs l’any 1609 s’amagaren perquè no volien ser expulsats de la terra que era seua, jo me’ls estic imaginant: vivint i lluitant, vivint i claudicant, vivint i morint...no ho puc evitar.

Esta ruta té molts al.licients, entre altres està l'esport, la natura i la història. sovint necessitem atruar-nos per observar la meravella de paisatge que ens envolta.

A la comunitat Valenciana, concretament a la província d’Alacant està la Vall de Laguar, a prop de Fontilles i de Pego. I en la Vall de Laguar hi ha uns poblets singulars que cal hi anar. Els tres pobles de la Vall són Campell ( poble baix), Benimaurell (poble dalt) i Fleix ( poble mig). Però en esta ocasió no pare l’atenció en els pobles, me’n vaig directament a la muntanya per fer una ruta preciosa, perfecta  per als amants de fer caminades, també per als amants de la natura, i per què no? també per als  amants de la nostra història morisca perquè trepitjar estes sendes i muntar i baixar estos graons ens transporta als temps del segle XVII.

Mapa de la ruta

Anem pas a pas.

Comencem la ruta cap al Barranc de l’infern, que és l’encaixament del riu Girona al seu pas per la Serra del Mig Dia i la Serra d’Ebo, lloc que molts excursionistes utilitzen per fer rappel. Nosaltres no farem rappel, perquè no anem a baixar al barranc, nosaltres anem a caminar i gaudir de la bellesa del paisatge que l’envolta.  

El barranc de l'Infern convida a l'esport de risc i és perillós si no s'està acostumat. S'ha d'anar amb compte quan s'hi va, han hagut casos d'accidents mortals.

El punt de referència per a esta ruta circular és el llavador de Benimaurell. Podem començar des d’este punt o passat el poble, on un plànol ens mostra el camí que hem de fer. Des d’ací s’inicia la ruta cap al barranc. Són 14’4 km i un desnivell de 1205 m. I el temps estimat de 4 o 5 hores tenint en compte que hi ha desnivells i s’hi fan moltes parades.

Primer, mirant el gràfic abans de fer marxa, ens espantem perquè hi ha molt de trajecte, després ens encoratgem. L’amic Ernest que ens acompanya i fa de guia per estos paratges, ens anima dient que “no és res” afegint que al final tindrem la compensació d’un bon dinaret.

Esta ruta s'anomena  “La catedral del senderisme” per la quantitat d’escalons que hi ha. I és que en són molts els que se’n trobem en el nostre caminar, un caminar que fem sense pressa però sense pausa, muntanya amunt, muntanya avall.

Escales de pedra afavoreixen l'ascensió i el descens, Al dia següent les cames  segurament "es queixen" estaran adolorides...tan se val...El dolor de cames, com arriba després se'n va.

No passa res, venim dispostos a tot, posats d’impermeable, per si plou i bastons per afavorir la caminada.

Ens passem el temps posant-nos i llevant-nos peces de roba,
durant uns minuts plou, però després para.

Este paisatge agronatural té un encís particular. Els àrabs ens deixaren, entre altres coneixements, la forma d’aprofitar el terreny mitjançant bancals o terrasses, que permeten el conreu en paratges tan abruptes com este que hui visitem.

Seguim el sender, no hi ha pèrdua, està molt ben senyalitzat i delimitat. Solament quan arribem al riu cal buscar l’entrant per on començar a pujar. Nosaltres parem en este punt a esmorzar, cal agafar forces per a l’ascensió.  Però és optatiu, cadascú que pare quan li vinga la gana de menjar.

El riu és un bon lloc per reprendre forces, encara que acaben d'iniciar la ruta i el cansament no s'ha fet de notar.

I només un advertiment, que diu l’amic-guia “improvisat” per a l’ocasió:  si hi ha pluja, és un barranc perillós perquè no té eixida, solament s’hi pot pujar i baixar pels laterals, l’aigua desemboca a una presa  i ja han hagut casos de morts. Queda dons advertit per als possibles futurs visitants. No és broma, adverteix per finalitzar.

I després d'esmorzar, cal pujar buscant l'accés més fácil.

La ruta transcorre creuant varies vegades el riu. Passem el temps mirant on posem els peus entre sendes, pistes i molts escalons, i alhora mirant també les parets d’escalada que ens envolten. És una meravella que admirem els que ens agrada la muntanya i també els que ens agrada caminar. Si a més a més ens agrada la història l’admiració és més gran.

I és que la història de la Vall de Laguar està unida al seu origen àrab i als moriscs que s’hi quedaren en estes terres fins el segle XVII. És un paratge símbol de valentia i fortalesa malgrat acabar la història en derrota.

Al llarg del camí parem de tant en tant...l'excusa és unes vegades descansar...

Conta la història que quan al port de Denia la nau ja estava a punt per emportar-se tots els moriscs de la zona cap a Orà, els que estaven a la Vall de Laguar s’amagaren per estos paratges a l’ombra de la muntanya El cavall verd, anomenat així perquè segons conta la llegenda hi arribaria un cavall verd per salvar-los. El moliner Melini i la sanadora Ezme foren els que comandaren el grup primer i es comptabilitzen milers els moriscs de la zona que s’hi amagaren.

Altres vegades la parada és simplement per admirar el que tenim davant...

Quan estic caminant per este paratge no puc evitar pensar al voltant de possibles vides i situacions, que no són certes perquè són fruit de la imaginació, però que tal volta hagueren pogut passar. Ho faig sovint... això d’imaginar.

I també parem per jugar amb la imaginació inventant vides i històries que podrien haver passat entre estes muntanyes.

Puc sentir, fins i tot, el terrible desassossec dels moriscs en veure l’assetjament de l’exèrcit, els terços de Nàpols, i el dolor per la massacre que es deuria lliurar en estes muntanyes abans de la rendició total al novembre de 1609. Van ser expulsats definitivament i amb la carta nova de repoblació hi acudiren 27 famílies d’agricultors procedents de Mallorca.

Caminem i no ens cansem de mirar el mateix, cada vegada des d'una perspectiva.

Quin plaer de ruta, amb bones vistes, respirant aire pur i història, encara que al final  acabem amb picor de quàdriceps per la llarga caminada fonamentalment feta pujant i baixant els 6500 escalons que diuen hi ha en total. Això diuen, jo no els he comptat. Són escalons de pedra moriscs que hi queden malgrat el temps passat.

De tornada, deixem enrere el refugi dels moriscs i entre bancals d'ametlers, cirerers i oliveres arribem al punt d'inici.

Hem anat a bona marxa, millor dit, a una marxa “normal” perquè ni hem tardat tant com es vaticinava, (més de 5 hores) ni tan poc com el que tarden els experimentats en muntanya que no paren en cap moment (3 hores o 3 hores i mitja). Nosaltres comencem cap a les deu del matí, i acabem a l’hora de dinar estimada, (un poc més de les dos) fent moltes parades, per esmorzar, per xarrar o per contemplar el paisatge.

Han estat al voltant de 4 hores, o un poc més, fent gran part del temps camí en zig-zag. Amb bona companyia i bones vistes el temps ha passat volant.

QUADERN DE VIATGE: La VALL DE LAGUAR, hivern del 2010

*Si voleu veure i escoltar en este bloc FOTOS i MÚSICA: La vall de Laguar, clica ací.

 *Si voleu saber més us convide a llegar la visió d’uns experts en muntanya,  entreu A UN TIR DE PEDRA, on hi ha, entre altres articles de la zona, un apartat complet i detallat sobre esta catedral del senderisme.

FOTOS i MÚSICA: Llacs de BAVIERA

Aquelles aigües eren miralls...
Ara, escoltant el piano i els ocells de fons cantar, retorne a aquell paratge natural recordant la caminada per hi arribar i el que vaig sentir en cada moment mentre formava part d'eixa preciosa "postal".

Si vols llegir el text corresponent clica ací. 

Música:

Larry Cohn, "Springtime" de Piano solitude

FRANÇA: Mont SAINT- MICHEL

L’imponent monestir en la roca només veure’l impressiona però  encara el valore més en acabar de visitar-lo: per història i art que guarda i per la gran mampresa de construir adaptant-se a la roca.

Mont de Saint Michel a la zona francesa de Normadia.
Diuen que és el segon monument frances més visitat després de Paris.

El Mont Saint-Michel és una illa rocosa situada a la regió francesa de Normandia, a un quilòmetre de la costa nord del país, a prop de les ciutats de Caen i Saint Maló. És el segon lloc més visitat de França després de  Paris. La visita ho val i tot el reconeixement que se li faça també.  Es remunta a l’any 708 quan el bisbe d’Avranches va manar construir el santuari dedicat a l’arcàngel després d’aparèixer-li tres vegades en somnis per ordenar-li que construira el temple en el seu honor. Va ser aleshores quan comença a ser lloc de peregrinatge i quan s’hi instal•laren els monjos.

Lloc de peregrinatge a l'antiguitat, el nostre pergrinatge particular comença en el moment d'aparcar..i és que està  allunyat. De lluny el vegem...hi anem...

Els monjos benedictins  fundaren l’abadia l’any 966. En l’occident medieval les tres peregrinacions més importants eren Roma, Santiago de Compostela i Le Mont Saint-Michel. Durant la guerra dels Cent anys al segle XV, va servir de refugi per als cavallers francesos front l’ocupació anglesa i als segles XVIII i XIX es va utilitzar com a presó. L’any 1979 va ser declarat Patrimoni Mundial per Unesco.

Uns vehicles, furgonetes llançaderes, ens apropen i així ens estalviem part de la caminada.

Les espectaculars marees de la badia van contribuir a fer del mont un lloc inassequible. Durant molts segles solament s’hi podia arribar a peu quan la marea baixa deixava pas lliure. Actualment s’hi pot accedir en tot moment perquè es va construir una carretera que arriba fins el peu de la roca. El turisme massificat va començar a acudir-hi per visitar-ho i aleshores es va creure convenient facilitar l’accés.

Però les coses van a canviar, van a donar-li de nou el caràcter marítim que abans tenia. De fet en este moment ja està en procés de remodelació i es vol tornar a l’essència perduda d’abans. Es vol convertir de nou la roca en insula i han començat prohibint l’aparcament de vehicles al peu de la badia. L’any 2005 començaren els treballs sobre el terreny i la previsió és que l’any 2015 estiga acabat. Entre altres obres es vol construir un pont passarel•la que reemplaçarà el dic existent. És necessari. Durant dècades la badia ha anat acumulant sediments amenaçant convertir l’afamada illa de l’abadia de Normandia en una península.

I caminem  i caminem...ja queda menys...

Personalment trobe la nova iniciativa genial, al menys és seguir "l'ordre natural", i ho dic sincerament malgrat estar sofrint en estos moments les conseqüències d’una organització que encara està molt desorganitzada. Parem en l’estacionament que està molt allunyat, a tres quilòmetres del Mont Saint-Michel. El Mont es veu de lluny, en estos moments entre boires perquè l’oratge no ens està acompanyant i dóna indicis de pluja. El vehicle el deixem a uns 50 minuts a peu. I que passa si va gent minusvàlida? No passa res, l’organització et porta directament. Tanmateix hi ha persones que no tenen carnet de minusvàlida i els costa caminar...per a eixos res, tal volta amb molta insistència s’aconseguiria ajuda. El cas és que a l’aparcament s’hi respira un poc de caos i sorgeixen moltes preguntes. Perquè no deixen que el grup dels autobusos baixen en el punt més proper i després el conductor ja va al lloc que li toca? Eixa és una, i altra pregunta sorprenent és per saber on van uns autobusos plens de japonesos. Ells passen directament...Este fet fa pensar en interessos. I és que a prop del Mont hi ha hotels i restaurants, botigues de regals...tot un muntatge preparat. Qui s’hi queda a dormir o menjar té dret a passar. Este fet em fa malpensar. Facilitar l’accés a canvi de despeses als llocs que hi ha al voltant..no, això no m’agrada...

Hi ha qui diu que tants entrebancs llevarà visitants perquè a més a més de la caminada, que tothom no està disposat a fer-la, està el pagament del pàrquing.

Però fora maldecaps, hem vingut a veure el Mont Saint-Michel i res ho pot entorpir. Així que fem el que els organitzadors han mal organitzat i seguim el camí marcat. I pense que els encarregats aniran adonant-se de les errades plantejades i fins que les obres acaben milloraran l’accés. Perquè estic segura que de queixes, en este apartat, en deu acumular moltes.

És un edifici imponent.

Arribem a un punt a uns 5 minuts del pàrquing, sempre relatiu segons el ritme de caminada personal,  on hi ha un cartell que indica que si continues recte vas a peu i tardaràs 40 minuts, i si no vols caminar pots optar anar a l’esquerra a buscar unes llançadores, unes “navettes” gratuïtes que apropen el personal.

Fa molta humitat i està mig plovent així que optem per les “vanettes” que ens acurten el camí. Pujant al vehicle acabem la nostra particular peregrinació cap al lloc on antigament s’hi anava a peregrinar. Ha sigut un llarg tram, des que hem baixat del autobús aparcat al sector nª7 de l’àrea del pàrquing fins arribar al peu de la roca.

Tanmateix, una vegada davant la roca i admirant tanta meravella res importa. El Mont s’ha fet de voler perquè l’hem vist des de la llunyania i després cada vegada més a prop. I ara hi està, a 80 metres d’altura i amb un quilòmetre de circumferència. El monestir d’estil romànic i gòtic, està edificat sobre una roca i totes les dependències s’adeqüen a la base on està. S’hi veu des de l’exterior com s’adapta a la forma de la roca.

Entrem per la porta d’accés al poblet. Tanque els ulls i el puc veure com seria antigament, he vist reproduccions i m’ho puc imaginar: tendes d’artesans, el negoci de les veles era el més important, bullici pel carrer estret que puja en costera cap amunt, carreters amb carros arrossegant el carro ple de provisions al monestir.... Però quan deixe de somniar veig la realitat de la massificació turística, a més a més amuntonada perquè el carrer és molt estret i no hi ha quasi espai.

El carrer està tan ple que opte per fotografiar les parts altes de les cases.

I està ple, a mà dreta i esquerra, d’un grapat de tendes que desvirtuen l’essència del que anem a veure. Però el negoci és el negoci i Saint Michel atrau turistes i les antigues tendes artesanals que abans imaginava ara estan ben asortides de “souvenirs”, i altres productes que segur són cars i sense qualitat. Parle en general, alguna hi haurà que marcarà l’excepció.

El poble manté l'estructura medieval. Tal volta si no fóra pels comerços actuals, les cases haurien caigut i no s'hagueren restaurat. S'ha de veure la part positiva.

Només entrar a la ciutadela medieval ens crida l’atenció un cartell en un restaurant amb el nom  “Mere Poulard”, que té al seu menú com plat principal una “omelette”, una truita, molt afamada, res a veure amb la que nosaltres els espanyols anomenen francesa. En la cuina del restaurant, cara a tothom, uns cuiners mostren el ritual de com es fa l’afamada truita de Mere Poulard. Però nosaltres ho deixem per al final, primer pugem i anem a veure el monestir.

Al monestir s’entra per una escalinata molt llarga dedicada a l’arcàngel san Miguel i dos vegades a l’any   fan peregrinacions en el seu honor.

L'escalinata d'accés.

Després de pujar l'escalinata, passem un arc.

Pugem a una terrassa. Dalt de tot les vistes a la badia expliquen la necessitat de tornar de nou que les aigües circulen naturalment. Estan d’obres i s’hi veu el terreny fangós. De lluny també podem veure l’illa d’on es va extraure el material emprat en la construcció i només era possible el trasllat quan les aigües estaven baixes.

Des de la primera terrassa a la que accedim, seguint l'itinerari marcat, veiem les vistes a la badia i les obres que estan fent de neteja per canalitzar de nou les aigües.
Al fons, un punt negre, és una illa d'on antigament van transportar tot el material necessari per a la construcció de l'edific aprofitant les marees baixes.

Entrem dins l'edifici per visitar-lo i una audioguia ens va explicant el que estem veient. Pas a pas ens traslladem en la imaginació a altre temps. La veu enregistrada que escoltem ens convida a imaginar, ens explica la part històrica, l’artística i la monacal.

El temple, per a les celebracions religioses.

Em sorprén en una de les sales que cada vidriera és diferent, totes miren a l'illa que enfronta la roca.

La veu enregistrada guia la imaginació explicant detalladament el que estem veient. Hem entrat al refectori on imaginem el menjar silenciosament, a la sala de visites, a la cripta construïda per a suportar el cor de l'esglèsia i per això té grossos pilars...tot ho veiem seguint el camí que ens indica la veua enregistrada.

Una polea servia per pujar els aliments.

De tot em quede amb el claustre que  es una meravella construïda l’any 1228 en estil gòtic i va ser restaurat al segle XIX. Té dobles columnetes que creen un efecte interessant de perspectiva.

Els claustres sempre garden misteris. Jo sempre imagine que són els llocs on els monjos deixen per moment els resos i s'hi dediquen a llegir, xerrar o cultivar l'hort...els imagine que són llocs d'esplai dins la rígida vida monacal.

Però el que més m’ha impactat de l'edifici és la construcció, el plànol perfectament estudiat per adaptar-se a la forma piramidal de la roca, amb l’església de 180 metres de llarga al cim sobre criptes. No s’ha d’oblidar que es va construir al segle XIII i que no és fàcil recolzar sobre la pendent de la roca un edifici de tres pisos. Senzillament una meravella arquitectònica.

Per tornar a la porta d’entrada es pot evitar el maremàgnum de gent i anar vorejant la muralla. És un camí estret que dóna per una banda a la badia i per altra a la part de darrere les cases. El que serien els patis ara són terrasses de bars i una continuació de les tendes. I malgrat no abandonar el consumisme en el que s’ha convertit esta antiga ciutadella, esta part resulta agradable, al menys s’hi respira, al menys no  entropessem...I si mires cap amunt, imponent i sobreeixint entre els sostres de pissarra, estan les torres del monestir i te n’adones realment com de costerut és el poble.

Voregem la muralla per evitar la gent...i és un encert.

I baixant hem arribat al punt inicial: el restaurant de Mere Poulard que es remunta a 1879. Ara si que li dediquem temps a mirar. Però només "mirar", perquè l’afamada “omelette", que sembla més un “soufflé” té un preu desorbitant. De tota manera em console pensant que eixa truita amb sal, pebre,  mantega i nata és massa consistent per a mi.

Anette Poulard va tenir ull empresarial i va inventar una truita fàcil i ràpida de preparar per als peregrins que arribaven a Saint Michel cansats i famolencs. Ella va donar el primer pas i el màrqueting posterior ha fet la resta. Actualment Poulard és una industria lucrativa, a més del restaurant i la venda del receptaris de cuina hi ha cafes o tendes, tot encapçalat amb la imatge de mère Poulard.

Restaurant La mère Poulard, l'havíem vist només entrar, però és al final quan ens parem per saber què hi fan.

El joves de la cuina amb finestra oberta al carrer són un reclam i una atracció, estan en una cuina tradicional amb recipients de coure amartellat i porten vestimenta de l’època. A més a més el xic bat els ous  fins i tot amb ritme i musicalitat, és un dels trucs de la truita.

Amb ritme els cuiners fan l'omelette, segons la recepta tradicional. són una atracció

La sorpresa més gran que trobem en eixir del Mont, quan ens anem cap al parquing, és veure que l’oratge ha canviat i podem veure l'edifici espectacular amb altra llum, la del sol. És fluixet però val més això que res. I així la primera imatge tètrica entre boires que hem vist des del pàrquing queda oblidada.

Les cases semblen amuntonades, com si no caberen en la roca, com si disputaren la parcel.la...

Així que abans del "segon peregrinatge", esta vegada cap a l'autobús li fem les últimes fotos a este incomparable monument, que si ja m'ha  impressionat en veure’l a l'inici, en acabar de visitar-lo encara m'impressiona i el valore més.

El sol canvia la panoràmica, li dóna més vida. A les primeres fotos hores enrere anàvem amb paraigües i imperemables.

M'agradaria tornar-hi dins d’uns anys, veure totes les obres acabades i comprovar la variació de les marees. Sobre tot seria bonic veure l’estampa del mont en marea alta, envoltada d’aigua. Ah! i tastar el corder que pastura quan hi ha marea baixa, en menjar eixe herba del terreny banyat amb aigua salada diuen que té un sabor especial.

Una última foto...No ho puc evitar!

TOTES LES FOTOS AMB LA MÚSICA de Los chicos del coro

ho pots veure: CLICANT ACÍ

QUADERN DE VIATGE,  FRANÇA (NORMADIA),  estiu 2012

nº17 RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Terenci del Nilo. LLIBRE

nº 17-TERENCI DEL NILO

Viaje sentimental a Egipto

De Terenci Moix

Ressenya feta per Plaza & Janés editores, 1984

Si en tota persona culta, l’Antic Egipte exerceix una gran fascinació, molt especial i intensa pot ser per a un escriptor, de la qual cosa hi ha testimonis en la literatura universal. Entre els narradors espanyols, Terenci Moix donà l’any 1970, i en llengua catalana, una d’eixes mostres de fascinació que en el seu cas ha arribat a ser “un profund acte d’amor” amb el títol “Terenci del Nil”, l’autor de “El dia en que murió  Marilyin” oferia la que anava a ser una primera demostració d’un gojat encís “nilòtic”: un important llibre de viatges composat a partir d’un primer apropament físic a Egipte en 1968.

Des d’aquell any i des d’aquell llibre, Terenci Moix ha aprofundit en visites i en meditacions al voltant d’esta gran realitat i gran enigma que continua sent tot el que es refereix a Egipte, fins i tot el temps actual. I com a resultes de la insistència tan joiosa com patètica, hi està, ara i escrit en castellà, este “Terenci del Nilo”, que conserva el mateix subtítol que la versió catalana. No és cap traducció amb afegits, “posada al dia”. En tot cas l’actualització, ha acabat en un volum que en quantitat de pàgines dobla la primera versió acabada l’any 1970, mentre que l’actual versió acabà en juliol d’aquest 1983.

Amb “Terenci del Nilo”, les lletres espanyoles passen a figurar amb tots els honors a l’àmbit de la més exigent i exigible literatura sobre Egipte. Terenci Moix la inaugura, pel que respecta a les nostres lletres.” Este llibre solament aspira a convertir en literatura un profund acte d’estima, es llig a l’inici. I així és. Un amor que s’hi manifesta de la mateixa manera en la dimensió de narrar el viatge i les seues peripècies que en les meditacions sobre la història, l’Arqueologia, la Societat,i sobre tot el Temps. Llibre, doncs, èpic i líric, en el qual acció, contemplació i meditació s’ajunten amb la naturalitat pròpia d’un home de gran cultura, de gran sensibilitat i de gran talent narratiu. “Terenci del Nilo”, no podrà faltar en cap biblioteca, espanyola o estrangera, en la que tinguen cabuda les obres dedicades a sentir, recordar i viure Egipte.

Opinió personal

No havia llegit res de l’autor i tampoc en sabia massa de la seua trajectòria literària, però en veure aquell llibre que parlava del Nil el vaig fullejar i m’agradà el que veia.

Recorde que vaig pensar que no podia haver manera millor d'expressar l'esplendor del passat des del la perspectiva del cor, deixant-lo parlar...recorde haver envejat la facilitat d'escriptura de Terenci per mostrar Egipte, per transmetre el seu encant.

Així que el vaig llegir de casualitat, fa molts anys i dues vegades, abans d’anar a visitar eixe Nil del qual parlava i després de la tornada. I aleshores, la segona vegada em vaig identificar plenament amb el que Terenci va escriure i vaig subratllar les frases que expressaven exactament el que jo havia sentit. 

Em vaig fer seguidora de l’obsessió de Terenci per Egipte i m’agradava escoltar i llegir tot el que al respecte deia. Cert és que trobava el seu deliri pel país exagerat però alhora entenia que estiguera captivat.  

Eixe autor em va enganxar i en certa manera em va provocar a fer el mateix que ell havia fet: a escriure el que veia, pensava o sentia. El primer quadern de viatge que vaig fer va ser en esta primera estada al país dels faraons. 

El llibre es quedà a la prestatgeria de casa i molts anys després, sense haver perdut l’encís que Egipte m’havia provocat (que encara dura), vaig  tornar de nou al país. En esta segona ocasió de nou vaig reprendre el llibre però com una guia de viatge, rellegint el que tenia subratllat i cert que vaig sentir el mateix d’anys abans.

Les frases escrites per Terenci no havien caducat. 

EGIPTE des de l’ÈPOCA GRECORROMANA fins ara, seguint el fil de la història

M’agrada llegir històries viscudes i escrites que fan viure experiències noves o reviure si ja les he viscut. “Terenci del Nilo” o “Sinoé el egipcio” són llibres que em “capbussaren” en Egipte i em temptaren a saber-ne més. Per això escric, per "temptar" a altra gent com abans ho feren amb mi.  

Les falues o faluques són el mitjà de transport tradicional per navegar per les aigües del riu,
actualment també estan a l'abast del turista que vol gaudir d'un tranquil passeig pel Nil...i val la pena...

Quin viatge més intens este primer contacte amb Egipte! Quant d'esplendor admirat en este viatge carregat d’història! Les meravelles no paraven d’eixir-nos al pas i no s’acabaven mai!

De l’època grecorromana (any 332-335 dC) vàrem visitar el temple ptolomeic KON OMBO, EDFU, dedicat al déu Horus i que recorde molt ben conservat, també el temple d’ESNA del qual, el primer que em ve al cap  són les enormes 24 columnes de la sala Hipòstila quie obligàven a mirar cap amunt per veure el final de la columna.

Kon ombo

Edfu

Esna

Després donàrem una passejada pel poble d’Esna adonant-nos, una vegada més, de la realitat rural del país, l'actual, molt allunyada de l'esplendor passat.

Al poble d'Esna s'hi respirava el món rural.

D’esta època també visitàrem el temple d’Isis en PHILAE, especialment bonic perquè vàrem arribar fins ell navegant per les aigües del Nil. Em va agradar molt, tal volta per haver-lo vist primer des de lluny i esperar impacient com a poc a poc arribàvem. El temple es feia d'esperar mentre seguíem el corrent de l’aigua que ens apropava. En Philae hi ha una reproducció de la pedra rosseta i tenia especial interès per veure-la. Tal volta pel meu vincle per ofici i per devoció al tema de la llengua.

Temple de Philae

La pedra rosetta és una joia en la història del llenguatge i la transcripció. Com amant de l'escriptura i de la lectura la trobe especialment valuosa. Es tracta d’una estela on hi ha escrit un text de l’any 196aC. En tres versions diferents: 14 línies de jeroglífics, 22 en demòtic i 54 en grec. Pesa 763 kg, té una alçada de 118cm, una amplada de 77cm i un gruix de 30 cm.

La pedra Rosetta, malgrat ser descoberta per francesos va passar a mans britàniques, on s’hi troba actualment. Sortosament els francesos van fer copies i així el jove investigador Champollion va començar l’estudi. S’anomenà rosetta per ser el poble natal de qui la va descobrir en temps de Napoleó. Però el valor li’l va donar Chapollion desxifrant-la i  per comparació d’unes llengües amb altres  va aconseguir desxifrar el que la pedra deia.

Temple de Philae: la pedra rosetta.

Este temple, com altres més,  tenia el valor afegit d’haver sigut rescatat de les aigües en construir-se la pressa d’Assuan. Foren desmuntats i reconstruïts en llocs allunyats fora del perill d’inundació per la presa. Esta mampresa magistral feta conjuntament per molts països, es mereix capítol especial. Va ser una tasca realment espectacular amb la  finalitat de salvar el Patrimoni.

Temple de Philae

Cap persona que viatge a Egipte pot quedar impassible. Malgrat haver vist moltes fotos i documentals...res és igual quan ho tens davant. Visitar els antics temples és coneixer el passat, passejar per les aldees o ciutats és apropar-se al temps actual. 

Un dia el dedicàrem a visitar Alejandria, la segona ciutat més gran del país: el far romà, les catacumbes, el palau de Faruk...El que més em va agradar de la ciutat va ser l’atmosfera clara, blava, tal volta per influencia de les aigües mediterrànies que contrastaven amb el gris ambient de la capital.

Alejandria

I com no, durant unes quantes jornades dies visitàrem El Caire, que bé que es mereix un capítol sencer i separat.

Part del viatge va ser en creuer pel Nil: des del Caire fins Assuan i d’Assuan a Luxor. 

Quin goig, quin relax, quina meravella contemplar les aigües del riu que donen vida al país, tan de dia com  de nit. Quin goig gaudir dels capvespres que eren un regal per a la vista. Des del vaixell, observant el verd esplendoros, com a la vora del riu les aigües havien  fertilitzat i  omplit de vida, mentre que dirigint la vista al fons, on les aigües ja no hi arribaven, estaven les terres àrides amb el monocolor desert.

Una de les moltes embarcacions que naveguen pel Nil. 

Va ser un plaer observar a la vora del riu gent nadant, pescant, aprofitant-se d’eixes aigües que tant de bé fan. Hi havia temps per mirar el riu i el paisatge, per observar els habitants de les aldees, recorde que imaginava el seu estil de vida i el meu cap inventava històries que malgrat ser fruit de la meua ment, podien ser vertaderes.

En Assuan visitàrem la pressa construïda l’any 1971 i el mausoleu de l'Agha Khan, residència de la Begum. Férem un encisador trajecte en faluka acompanyats d’un jove nubi de pell negra i fesomia perfecta, qui sempre amb el somriure a la boca, dirigia amb destresa l’embarcació i era tot amabilitat. 

Sovint s'hi  veuen barques menudes de pescadors de la zona.

Les eixides de sol i capvespres del Nil també són inoblidables, estampes que no et canses de mirar. És un deliri contemplar-ho, i com molt en Egipte difícil d’oblidar. Egipte encisa, Egipte no cansa, Egipte és més que història. Jo no en vaig tindre prou en veure'l una vegada. Anys després vaig tornar repetint llocs però anant a altres diferents. Volia veure el riu per beure de nou de les seues  aigües, i com la sed no s'apaga facilment vaig voler tastar també les aigües del llac Nasser que està envoltat de pur desert. 

Tan el primer com el segon viatge a Egipte, ambdós foren inoblidables. Escriure en este moment estos textos me’ls  fa reviure i de nou m’entren ganes de tornar hi. 

Mausoleo del Aga Khan, Assuan.

No es pot parlar de manera negativa de la gent d’este país que, encara que es pot malpensar que cuida al turista de manera interessada, s'ha de dir que també ho fa de manera natural. Hi ha de tot com en cada lloc del món. Però l'amabilitat és un dels seus valors. A nivell particular guarde l’anècdota d’un jove egipci que vaig conèixer en una fàbrica- taller-tenda de papirs. El primer dia, només coneixer’m, em va regalar un papir que ell mateix va dibuixar amb el meu nom i al segon dia ja volia casar-se amb mi. Ja en Espanya m’envià un carta insistint. Tinc com a record la carta de “l’enamorat” xicot i el papir que em vaig emmarcar. I si, clar que me'l vaig enmarcar... perquè encara que no sóc l'única persona a qui li escriuen el nom dibuixat amb jeroglífics egipcis, segurament a poques li ho han fet amb tanta “estima”com a mi.

Coses que passen...tothom busca la seua oportunitat, este xicot amb estudis i a més sabent parlar espanyol tenia clar que vindre a Espanya li obria un ventall de possibilitats.

Terra fèrtil en primer pla, i al fons la part àrida del desert. El Nil fertiliza les terres que el voregen i dóna vida.

Holtel Old Cataract, escenari de llibre, de pel.licula... Agatha Christie va residir-hi,. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre EGIPTE, primavera 1897