BURGOS: Passeig pels grans monuments

En tota la província s’hi respira religiositat. Quants monestirs, quantes esglésies...! i en la ciutat de Burgos estan els màxims exponents. 

La joia de Burgos, i d’Espanya, és la catedral. Em va impressionar. Em va meravellar tot l’art que hi concentra i que li ha donat el merescut títol de Patrimoni de la Humanitat. Dins del passeig per la ciutat és  una visita indispensable.

La catedral

No vaig a parar-me en detalls artístics que en són molts i importants, em quedaria a mitges i no arribaria a expressar tot l’esplendor i valor. Eixa part està tractada per experts, per la qual cosa jo em limitaré a seguir fent un passeig. De la catedral no s’ha de deixar de veure la capella del “condestable”, el cimborrio”, que està damunt de la tomba del Cid i del  claustre. Em va sorprendre un detall arquitectònic a l’interior de la catedral,  i és que el desnivell  sobre el qual està construïda va fer necessària una escalinata per tal que la porta d’accés no quedara com una finestra.

El desnivell en la construcció de la catedral s'hi pot veure en esta fotografia.

En eixir de la catedral es divisava a prop l’església de san Nicolas, que també és Patrimoni Nacional. En Burgos la deixa Patrimonial, des del punt de vista artístic i històric, és molt gran.

Monestir de Las Huelgas

Visitàrem el monestir de las Huelgas, de monges cisterceses, envoltat d’uns carrers acollidors, amb cases de poca altura i façanes arreglades. La documentació de l’època explica la procedència del nom. El monestir ocupa un antic prat, que ja era conegut com “las huelgas”, que denominava al terreny que no es podia utilitzar.

Els voltants del monestir de las  Huelgas

La finalitat del monestir era convertir-lo en panteó real. Hi està entre altres, a la nau principal, la tomba de Leonor de Castella i Alfons VIII, que foren els fundadors del monestir l’any 1189.

Tomba reial

Alberga el museu de Teles de l’Edat Mitjana, moltes de les vestimentes provenen dels reis i nobles hi soterrats. A més a més conserva de gran valor algunes de  les vidrieres més antigues de España. I també el “codice musical”, que és un manuscrit copiat en la primera meitat del segle XIV i enquadernat en època recent ( principis dels segle XX) que ajunta el repertori musical que cantaven les monges del monestir.

Va ser la reina Leonor qui va fer més força per aconseguir esta fundació femenina amb l’objectiu que les dones pogueren arribar a tenir els mateixos nivells de responsabilitat que els homes, al menys dins la vida monàstica. El papa Clemente III acceptà. L’abadessa gaudia d’una autonomia i poder tan elevats que només depenia del papa i estava per damunt de la curia episcopal. No podia, per ser dona, confessar ni dir missa ni confessar, però era la que atorgava les llicències per poder fer-ho. Era ama d’un senyoriu jurídic amb poder legal i jurisdicció sobre altres monestirs i també era ama de bens materials amb vil•les, terrenys, molins amb els conseqüents privilegis fiscals. Tots els privilegis es mantingueren fins el segle XIX que foren suprimits pel papa Pio IX.

Treballades vidrieres decoren l'interior.

En l’actualitat les monges tenen preparades deu habitacions per a retirament espiritual de les dones que ho sol•liciten. A canvi de dies de silenci i oració es paga la voluntat. Ara ja no tenen els privilegis d’abans i viuen dedicades a l’oració i a atendre unes mínimes possessions. Treballen decorant porcellana,  fent rosaris o  oferint servei de rentar roba als hotels i ho fan per subsistir i el que sobra és per a repartir als pobres.

Segons els meus ulls inexperts d’art, del conjunt arquitectònic m’impressionà més l’exterior. I em va decebre l’interior quan em contaren que les monges havien fet unes reformes que li havien llevat l’autenticitat del recinte. 

Una de les reformes va ser pujar el terra un metre per tal de crear una càmera d’aire i evitar la humitat. Del claustre original quedava també poc, en voler fer unes habitacions dalt, el sostre va cedir i va caure, el claustre també va haver de tancar-se per a que fera millor de suport.

Claustre

I si de monuments de Burgos parlem, no hem d’oblidar la cartoixa de Miraflores, església gòtica de gran valor artístic feta al segle XV situada a 3 km del centre històric i envoltada d’una frondosa pinada, la cartoixa de Miraflores. En la construcció treballaren els millors arquitectes, escultors i pintors de l’època. Va ser concebuda per ser sepultura dels pares de Isabel la Catòlica.

REFLEXIONS POSTERIORS, BURGOS 2002

FRANÇA : Més del PARIS exprés...

Les inesperades hores a Paris les havíem d’aprofitar...i ho férem.

El viatge a la Bretanya i Normandia ens havia eixit rodó. Tot ell va resultar perfecte, assaborint preciosos paratges, trepitjant ciutats acollidores i agradables. I a més a més, regalant-nos hores inesperades per a Paris abans d’iniciar trajecte i altres més en acabar-lo. 

I és que de nou vam tenir hores disponibles en Paris abans d’agafar el vol de tornada a casa, així que aprofitàrem per anar a un lloc especial, un dels seus grans monuments, Sacre Coeur en un barri singular, el de Monmartre.

Sacre Coeur! m'agrada i amb els ulls tancats tornaria hi anar...

L’aeroport Charles de Gaulle és un gran recinte amb tots els serveis per als usuaris, fins i tot, si s’han de passar hores dins de l’edifici, hi ha sales d’esplai, una de jugar al ping pong i una sala plena de gandules per descansar o dormir.

L'aeroport està preparat per si s'han de passar moltes hores esperant.

Una vegada a l’aeroport, el primer objectiu era buscar lloc per deixar les maletes i després averiguar com anar a Paris. Al final tot va resultar molt fàcil. Les maletes les deixàrem a BAGAGES DU MONDE, que fàcilment trobàrem seguint les indicacions de consigna de maletes. I la línia RER de tren cap a la ciutat també la trobàrem immediatament. Res complicat, està tot senyalitzat i sinó se sap per on anar, s'hi pregunta, que per això estan els punts d’informació...per als que no saben per on van i estan despistats.

Agafàrem el RER i en mitja hora justa i puntual, ja estàvem en la Gare du nord, d’on sense eixir i amb el mateix tiquet de tren, connectarem amb dos metros per anar finalment al Sacre Coeur.

Sempre mirant els plànols, baixàrem a l’estació corresponent, i sense perdre el temps i encara que feia un calor mortal, férem el que veníem a fer, pujar les escales de Sacre Coeur fins dalt, patir calor i suar. 

El carrer que va del metro als peus de Sacre Coeur està  molt ple, hi ha un grapat de tendes souvenirs per atraure el turista que busca un record o regal. Jo prefereisc  passar el temps mirant l''edifici, pujar les escales o passejar pels carrers dels voltant.

Hi érem molts, hi havia un grapat de joves exhausts i derrotats tirats pel terra, descansant a l’ombra, buscant on posar-se a la fresca.

Fa un calor sufocant...tothom busca l'ombra...

Nosaltres fidels al nostre gust per caminar, pujàrem a peu com ens agrada, res de funicular, assaborint cada pas, encara que penosament per la xafogor. De tant en tant paràvem pel cansament i pel calor. Aleshores aprofitàvem per mirar cap amunt l’edifici i mirar cap avall les escales, els jardins i al fons la ciutat.

Hi ha  funicular,  però nosaltres pugem a peu.

Pugem les escales i cada vegada les vistes són millors

I cada vegada més amunt les vistes eren millors, malgrat que ara totes les fotos semblen iguals. Vàrem pujar i vàrem entrar a l’església, abarrotada de gent buscant la fresca del temple.

Sacre Coeur

Després vàrem baixar i vàrem menjar una gran crêpe en un lloc inmillorable per situació, un que enfronta el monument. Assegudes a l’estil fiancés, totes les cadires de cara, mirant-lo i donant mossegades al menjar típic, vàrem descansar del trot que havíem portat. 

I en acabar, veient que teníem temps abans de tornar a l’aeroport, encara anàrem a fer una curta volta pel barri de Pigalle per veure si continuava igual com anys enrere, amb el gran assortiment de llocs d’esplai: sex shops, cabarets i clubs d’alternar. 

Barri de Pigalle

Va ser una curta volta perquè ja es feia hora de tornar. Ens va vindre el temps just, sense faltar-ne ni sobrar-ne, va estar molt ben calculat. A les huit ja podíem embarcar les nostres maletes direcció València, direcció casa. I ho férem amb l’enorme satisfacció d’haver fet un viatge doble, el previst de Bretanya –Normandia i un inesperat a Paris, d’on traient-li partit a les hores havíem vist molt.  

REFLEXIONS POSTERIORS sobre PARIS, estiu 2012

En este bloc, pots llegir més sobre Paris:
-I PART Paris exprés
-Paris: en la ciutat universitària
-

FRANÇA : PARIS exprés

Com desaprofitar l’ocasió de tornar a veure els grans monuments de Paris? Doncs...anem-nos-en. 

Paris no entrava en els nostres plans, però va haver sort...i quin goig tornar a Paris i veure estos monuments de nou! 

Pot passar, i de fet passa, que quan es viatja a un país molt allunyat s’ha de fer escala d’unes hores als aeroports mentre s’espera la connexió amb altres vols. De vegades són un parell d’hores però també està el cas que en són moltes més les que s'han d'esperar. Aleshores, si es possible, s’ha d’aprofitar el temps. Hi va uns exemples.

Anàvem a fer una ruta per la Bretanya i Normandia. El punt d'eixida era davant d'un hotel de Paris, a prop de la ciutat Universitaria i no eixíem fins les 4 de la vesprada. A les 9 del matí ja estàvem a l’aeroport Charles De Gaulle. Sabent que eren moltes hores les que podíem aprofitar per la capital de França des de casa teníem estudiades les línies de metro que podíem emprar per visitar “un poc” la ciutat. Tenia moltes ganes de tornar-hi, ja feia molts anys des d’aquell viatge d’estudiant.

Desitjava trepitjar Paris i una vegada deixades les maletes custodiades, la primera parada va ser al museu Le Louvre, volia admirar de prop la piràmide de vidre que no coneixia perquè al viatge passat encara no hi era. A partir d'eixe moment ja no va haver treva, ens dedicàrem a caminar i més caminar per impregnar-nos al màxim de la ciutat. 

El museu de Louvre vigila la piràmide...o és a l'inrevès?
Tal volta és la piramide la guardiana dels tresors que el museu amaga.

Recorde la noticia de quan construïren la piràmide fa anys, concretament l’any 1989. Des d’aleshores volia veure-la, tocar-la...I en eixe moment la tenia davant. Hi estava, enorme, més de vint metres d’alçada i feta de vidre i alumini, tot rombes i triangles...preciosa...encara que sense temps d’entrar-hi perquè la cua d'espera era llarga. 

Tots els angles...totes les perspectives em semblaven fabuloses.

Tanmateix el desig de veure-la, encara que fóra la part externa, estava complit. 

Vidre i ferro perfectament dissenyat. Una obra perfecta...com les antigues piràmides de l'antiguitat.

De la primera visita a Paris recorde les distintes sales del museu i algunes de les meravelles pictòriques custodiades. Amb més temps no haguera dubtat en tornar a admirar l’art que s'hi guarda però si el que volíem era veure un poquet més de la ciutat, eixe no era el moment.Ens havíem de conformar mirant la part externa.

El sol donava brillo especial al vidre.

La piràmide la fotografiàrem i la passejàrem per tots els costats, no ens cansàrem de donar-li voltes però arribà un moment que, mirant el rellotge i amb plànol en mà, havíem de seguir ruta. 

S'hi estava molt bé a prop de la font, refrescava l'ambient.

Eixirem per la porta del Carrusel, situada en un extrem de l’esplanada.

La porta del Carrusel

Anàrem pel jardí de les Tulleries cap a la plaça de la Concòrdia on està l’obelisc. A meitat del camí veiérem una font i unes gandules per prendre el sol, la gent gaudia de l’esplendorós dia radiant que havia eixit. Massa, per al meu gust, tant de calor esgotava.

Jardí de les Tulleries

I és que particularment el calor inesperat no em va agradar i el passeig no va resultar excessivament agradable. A més a més,  per autoexigència voluntària en cap moment va ser pausat, i és que teníem clara la meta on volíem arribar.

Al final del jardí de les Tulleries estava la plaça de la Concòrdia. I al fons s’hi divisava l’Arc de Triomf, però no ens hi dirigírem perquè mirant a la part esquerra veiérem que la Torre Eiffel no estava lluny. I eixe era el nostre objectiu. 

Plaça de la Concordia

Així que cap a la Torre Eiffel ens n’anàrem amb bona predisposició de caminada, vorejant el Sena i admirant tots els ponts que hi havia fins arribar. Paràvem i fèiem fotos de tant en tant, i tot seguit continuarem el camí marcat perquè la torre Eiffel estava “a un pas”. En tot moment la teníem davant, era com un far que ens guiava el camí per on anar.

Planol del sena i els ponts

S'hi pot fer passejos per riu...

Partint del pont de la Concòrdia amb l’edifici de l’Assemblea Nacional a prop, passàrem pel pont d’Alexandre III que s’identifica pels cavalls alats daurats a la part superior i també per estar Le petit i Le gran Palais al fons.

Edifici de l' Asamblea Nacional

En este pont paràrem més temps malgrat que l’ànsia per arribar a la Torre era gran i és que cada vegada estava més a prop...Esta escala en Paris estava resultant satisfactòria però alhora estressant.

Vorejar el riu és un passeig recomanable

Després passàrem pel pont dels Invàlids, pel pont d’Alma, tristament conegut perquè al túnel va morir la princesa Diana d'Anglaterra, també passàrem pel pont d’Léna i el de Bir Hakeim.

L'embarcador dels bateaux mouches està prop del pont d'Alma.

I la Torre, l'afamada Torre Eiffel, més propera.

Encara no estem a la Torre Eiffel, però falta poc.

Havíem caminat prou més d’una hora a bon pas i al final...hi estava magnifica i grandiosa, realment espectacular. 

Mirem cap amunt les entranyes.

Este monument, com la piràmide, la fotografiàrem per tots els costats, per davant, per darrere, un costat, l’altre...les entranyes...De nou no teníem temps per hi pujar, la fila de l’ascensor era llarga...hauríem d’esperar hores i hores...

De prop...

I just hores no era el que teníem. Però si ens quedàrem gaudint de la Torre a la gespa de davant intentant agafar la millor instantània, la millor perspectiva. Volíem que quedara constància que havíem hi estat, i és que esta visita a Paris era com un somni fet realitat, per desitjat i per inesperat.

No podíem parar de mirar-la i fotografiar-la.

De la vegada passada no conserve fotos de qualitat i tenia ganes de fer-ne, així que sense contemplacions no vaig parar de fer clic a la càmera. Tothom feia el mateix. Molta gent reposava a la gespa i aleshores vaig pensar que bonic seria estar-hi a la nit, mirant de prop la torre il•luminada. Algun dia ho faré. Paris és una ciutat acollidora i preciosa, i a més a més una ciutat on em funciona perfectament el sentit de l’orientació, que generalment em falla.

Espectacular!

Estàvem gaudint de debó de la Torre Eiffel...però malauradament no podíem quedar-nos més. Miràrem el rellotge i obrírem el plànol de la ciutat, i si anàrem a Notre Dame? ens preguntàrem. Només havíem de reprendre el camí fins El Louvre i seguir uns ponts més endavant. Això no era res per a nosaltres, ens agrada caminar...i sense dubte, hi havia transport públic per anar-hi però ni s’ho plantejàrem. 

Vorejant el riu Sena...

I val la pena la caminada perquè trobàrem altres perspectives d’edificis importants i ponts interessants. Així que caminàrem de nou seguint el Sena cap al pont de la Concòrdia i després paràrem al pont Royal i al pont des Arts, que està ple de cadenats enganxats al pont, símbol “d’amor etern”. Els enamorats hi van per deixar constància del seu amor i del seu desig de continuïtat. I queda realment original veure que no queda quasi espai de tants que n’hi ha, i a més des lluny brillen en donar-li el sol. Nosaltres com no portàvem l’enamorat al costat, seguírem el trajecte que ens deia el plànol fins a Notre Dame.

Pont Royal

Pont des Arts

Que bonic és el Sena!. Hi havia paradetes de llibres antics i moltes làmines de Paris. Esta part mostrava l’ambient bohemi que caracteritza la ciutat.

Un dels aspectes que més m'agrada de Paris...són les paradetes de llibreters, d'artistes pintant...és l'ambient bohemi que no solament s'hi respira en barris determinats.

I de sobte davant noste el Pont Nou, que contràriament al que diu el seu nom, és el més antic de Paris i naix entre les dos vores de l’ille de la cité, al cor de Paris. Al fons ja hi era el nostre següent objectiu: la catedral de Notre Dame. Acceleràrem el pas, creuàrem el pont i ja hi estàvem. 

Ja teniem Notre Dame més a prop.

El primer que veiérem era l’enorme cua per entrar-hi que de nou ens deia que en altra ocasió seria. La catedral també l’havia vista en la visita anterior a Paris i encara que no estava de sobra tornar-la a veure, estava clar que en esta visita expres no era el millor moment. 

Les llargues cues per entrar a la catedral...amb un calor sufocant.

Ho teníem clar. Esta escala en Paris era per admirar per fora els monuments i les façanes. Cert és també, que una vegada al punt final previst l'esgotament s'havia fet de notar. Davant de la catedral ens adonàrem de tot el que havíem caminat. 

Detalls de la façana de Notre Dame.

Dinàrem, ens refrescàrem i descansàrem, encara que malament per la quantitat de gent que ens envoltava que no deixava ombra lliure. I ens anàrem a agafar el metro que ens duria a l’hotel on teníem les maletes, i un xicotet grup de gent, esperant-nos.

Havíem vist molt de Paris però ens quedàrem amb les ganes de més. Personalment volia anar a Sacre Coeur i alhora donar una passejada per Montmartre.

Sortosament de nou, a la tornada de la ruta per la Bretanya francesa, vàrem tenir temps lliure d'anar-hi i vaig poder complir el desig.

A l'esquerra, l'interior del metro.
A la dreta Sacre Coeur, on no vam poder anar en esta ocasió...però si en altra...

CONTINUARÀ...

 REFLEXIONS POSTERIORS, PARIS, estiu 2012

nº 23- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: ELEFANTE BLANCO.PEL:LICULA

ELEFANTE BLANCO

Dirigida per Pablo Trapero

Sinopsis i opinió personal.

“Elefante Blanco” és una bona  pel•lícula, de les que, només acabar-la de veure, et deixa sense paraules.

No és una pel•lícula estrictament de viatges. No ho és,  encara que al principi eix la selva i el riu Amazones i després l’acció està situada a la ciutat de Buenos Aires. Cert que no és d’aquelles que fan l’efecte atraient de voler anar-hi per conèixer de primera mà la realitat que mostra. I és que, ni apareix la selva que agrada als aventurers que volen explorar territoris verds naturals, ni  apareix la capital argentina típica amb els  tòpics que comporta.

Quan s’hi visita un país, generalment la misèria s’hi veu de passada, la imagines però no la palpes en primera persona. “Elefante Blanco” ensenya l’altra part de Buenos Aires, res de tango, ni color, ni música, ni alegria...mostra una realitat que cap persona nega però que la majoria de nosaltres passem per alt perquè no volem veure-la, simplement perquè crea un malestar, crea remordiments per ser tan privilegiats, per haver nascut en una família allunyada d’eixa realitat.

Repeteisc que no és un film de viatges però cal dir que si és una pel•lícula on, metafòricament parlant, de viatges se’n fan molts.

Per una banda hi ha un viatge a la marginalitat de la ciutat argentina de BUENOS AIRES. Mostra els barris que aglomeren gent sense recursos i gent sense manies per delinquir, mostra la seu d’alguns narcotraficants enriquint-se a costa d’altres i també  gent honrada però amb vida miserable, així com gent que cau en la droga i en este racó sap que fàcilment la pot trobar.

Esta pel•lícula viatja al fons del món obscur de la gran ciutat. Asseguts als còmodes seients, les imatges explicites de la marginalitat i violència en la vida diària de la perifèria urbana, van calant-nos sense adonar-nos en. 

Pense que la  pel•lícula està ben feta, et transporta, sense voler, als carrers del barri suburbial de la ciutat, et fa sentir empatia amb els protagonistes, dos rectors lluitadors, i compartir els seus dubtes, els personals i religiosos, també el seu dolor i el  patiment. No sé la resta d’espectadors que en pensen però a mi la pel•lícula em va atrapar i no hi havia manera d’evitar-ho. Solament podia haver-me evadit  abandonant el cine i deixant de  veure la pel•lícula.

A més del viatge a la marginalitat,  també els dos sacerdots protagonistes fan viatges al seu propi interior, escorcollen al voltant de  les seues conviccions religioses i  s’hi plantegen diferents maneres d’abordar la realitat que els envolta. Els protagonistes contínuament analitzen què fan i com ho fan, ho necessiten per hi sobreviure i per trobar respostes. I de vegades necessiten amb força fer eixe viatge a l’interior i  han de retirar-se a un allunyat lloc, per buscar moments de reflexió, com queda patent  en  un del protagonistes  quan es tanca en un convent de clausura on el silenci és obligatori. 

Aconselle la pel•lícula per a sensibilitzar sobre la realitat que ens envolta, per a fer pensar sobre el paper dels que tiren una mà fins i tot en condicions perilloses, per a analitzar  la delinqüència, la droga...per pensar-hi sobre la religió i el seu paper en un món ple de tantes injustícies, tanta diferència social, tanta marginalitat i violència...i a més a més  l'aconselle perquè està magistralment interpretada (Ricardo Darin és un dels protagonistes)  

Com he dit en iniciar la ressenya, és una pel•lícula que en un primer moment deixa sense paraules però que una vegada digerit tot el que s’ha vist, convida a pensar i a valorar el que en realitat en esta vida s’ha de valorar, deixant de banda la superficialitat.

Llac PETEN- ITZA a GUATEMALA: FLORES i SANTA ELENA

Estem a Flores, el viatge avança. Dels llocs que visite en esta ocasió uns ja els conec, altres són nous per a mi, tanmateix en uns i en  altres sempre hi ha descobriments.

Després del merescut descans dinant i complint el ritual de beure una cervesa gallo, Israel, el conductor que ja coneixíem del dia anterior, va tornar a Tikal per traslladar-nos a la població propera de Flores on anàvem a passar la nit. El parc arqueològic Tikal és un  lloc, que com en altres ocasions havíem comprovat, limitaven el llum i al voltant de les 10 de la nit ja no hi havia corrent elèctrica. Eren les comprensibles normes per no interferir en la vida autòctona animal. No passava res, la llanterna era per a fer-la servir en estes situacions. Nosaltres vam anar adaptant-nos a les circumstàncies de cada paratge, de cada indret, sense problemes ni aprensions. Si tocava foscoreta i llum de llanternes, bé, si tocava conviure amb algun animalet també.

El pizote és un animal caracteristic de la zona. Hi ha molts i se'ls veu vagar lliurement.

Israel era picarol, rialler i espontani, vivia a un poble del costat de Flores. Tenia bona conversa, malgrat patir un fort constipat que l’afectava amb una gran i incomoda congestió. I amb ell i la seua nasalitzada conversa, arribàrem a Peten. 

Flores és una ciutat situada a una illa al llac Peten Itza, connectada a terra per una carretera i a l’altre costat està les ciutats bessones de Santa Elena i San Benito. Generalment tots tres llocs són anomenats Flores, encara que són tres diferents.

Flors, aigua, barques...són alguns dels ingredients que configuren este llogaret.

Flores és una localitat menuda i bonica, amb cases de colors per tot arreu, plena de tendes i restaurants turístics. Tal volta, per al meu gust, excessivament preparada per al viatger, massa menjar internacional i records-souvenirs, però és el meu subjectiu parer. 

Llocs de dormir hi havia molts...i per a menjar...i per a comprar: tot a punt per a qui passara i volguera gastar.

Per la nit es quan més s’hi veia que allò era un lloc turístic, hi havia bullici i vida als locals. Tanmateix pel matí i fora del carrer principal, els carrers estaven callats, com si estigueren abandonats. Estaven dormint encara, després de vetllar. 

Si, per a mi s'hi notava massa l’ànsia de turisme. Tanmateix és un lloc amb sensibilitat i calor caribeny que si s’escodrinya es troba. Les dos vegades que hi vaig estar van ser visites esporàdiques i tal volta la meua concepció és errònia i fàcilment discutible. Entenc que s’opine de forma diferent. 

M’agradaven les cases de fusta, d’estil colonial i colors suaus. M’agradava l’estil arquitectònic predominant mantenint poca altura en els edificis. M’agradava veure moltes flors pertot arreu. I ara, en este moment, mirant les fotos de l’àlbum em pregunte el per què de la meua obsessió per fotografiar-les, tal volta ho feia per fer honor al nom del poble.

Les cases de fusta tenien colors suaus...propi de la calidesa caribenya.

De tot, el millor és indiscutiblemenquan s’arriba a Peten, admirar el capvespre mirant el llac. Del primer viatge conserve foto, però no recorde més. Del segon tinc escrit al quadern de viatge el què vaig pensar i sentir quan el vaig veure des de la balconada que teníem a l’habitació de l’hotel. Quina meravella d’imatge, va ser un goig anar veient canviar les tonalitats grogues i rogenques de la nit i anar contemplant com la foscor guanyava la partida, com irremediablement té destinat fer cada dia. 

A poc a poc enfosquia...
La terrassa de l'hotel era el lloc idoni per contemplar la posta del sol, no calia buscar altre millor.

I en acabar d'admirar com s’amagava el sol, i seure per deixar reposar la ment i que acabara d'assimilar les precioses imatges que havíem vist, notàrem revolar uns mosquits, i va ser aleshores quan vaig rememorar l’anècdota del viatge anterior que ha sigut moltes vegades tema de conversació entre amics quan es queixen d’estos insectes tan insistents.

És un inesborrable record el que ens passà una nit, desprès de visitar les ruïnes de Tikal,  la primera estada a Guatemala. Al viatge passat este era el lloc seu per visitar les ruïnes maies, de les més importants del país, que estan de Flores solament a 45 minuts. Teníem l’hotel en este paratge, a prop de la selva de Peten, en este mateix poble, Santa Elena, a prop d’este mateix hotel i des d’este llogaret anàrem al recinte maia. 

Doncs, aquell dia després del cansament per la jornada caminant per Tikal, al voltant de deu quilòmetres, encara vam tenir ganes d’eixir de nit per conèixer un poc més l’ambient d’aquell lloc tan especial.

Estes són fotos conservades del primer viatge, este és el capvespre que vaig gaudir en aquella ocasió i també s'hi pot distingir el tram de carretera vorejant el llac . 

Recorde que per eixir de nit havíem de travessar el llac que separava l’hotel del poble. Recorde que era una nit sufocant i humida i una de les persones que m’acompanyava no va voler posar-se pantalons llargs, però per precaució contra els mosquits es va untar les cames amb el repel•lent que estàvem gastant des de feia dies. Recorde els advertiments que li férem: on vas amb les cames destapades? No tens por als mosquits que hi ha? i recorde la resposta: Tranquil•litat!...no passa res, tinc repel•lent... Com sabíem que al llac n’hi havia molts mosquits, va gastar quasi tot el pot sencer perquè no quedara cap part de la cama sense protegir. 

Ens vam oblidar per complet dels mosquits fins la tornada a l’hotel. Quasi a fosques, sense llum que il•luminara el camí, vorejant el llac caminàrem i vorejant-lo tornàrem i no notàrem cap incordi per part dels animalets. Aparentment no molestaren. I se’ns va anar completament del cap. Però una vegada arribats a l’hotel, amb llum elèctrica i recordant el pot de repel•lent gastat, miràrem les cames prèviament untades i...va ser un espectacle graciós observar-les.

No vàrem poder evitar esclatar de riure en veure-les totes plenes de mosquits enganxats formant com una capa negra. Els mosquits ho havien intentat però la capa untosa els ho havia impedit i s’havien hi quedat. Bon repel•lent, vàrem pensar entre un riure descontrolat, estos no han picat i tampoc s’han salvat.

Vaig agafar obsessió per fotografiar flors? o és que en realitat hi havien per tot arreu?

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 1998 i 2009