nº 23- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: ELEFANTE BLANCO.PEL:LICULA

ELEFANTE BLANCO

Dirigida per Pablo Trapero

Sinopsis i opinió personal.

“Elefante Blanco” és una bona  pel•lícula, de les que, només acabar-la de veure, et deixa sense paraules.

No és una pel•lícula estrictament de viatges. No ho és,  encara que al principi eix la selva i el riu Amazones i després l’acció està situada a la ciutat de Buenos Aires. Cert que no és d’aquelles que fan l’efecte atraient de voler anar-hi per conèixer de primera mà la realitat que mostra. I és que, ni apareix la selva que agrada als aventurers que volen explorar territoris verds naturals, ni  apareix la capital argentina típica amb els  tòpics que comporta.

Quan s’hi visita un país, generalment la misèria s’hi veu de passada, la imagines però no la palpes en primera persona. “Elefante Blanco” ensenya l’altra part de Buenos Aires, res de tango, ni color, ni música, ni alegria...mostra una realitat que cap persona nega però que la majoria de nosaltres passem per alt perquè no volem veure-la, simplement perquè crea un malestar, crea remordiments per ser tan privilegiats, per haver nascut en una família allunyada d’eixa realitat.

Repeteisc que no és un film de viatges però cal dir que si és una pel•lícula on, metafòricament parlant, de viatges se’n fan molts.

Per una banda hi ha un viatge a la marginalitat de la ciutat argentina de BUENOS AIRES. Mostra els barris que aglomeren gent sense recursos i gent sense manies per delinquir, mostra la seu d’alguns narcotraficants enriquint-se a costa d’altres i també  gent honrada però amb vida miserable, així com gent que cau en la droga i en este racó sap que fàcilment la pot trobar.

Esta pel•lícula viatja al fons del món obscur de la gran ciutat. Asseguts als còmodes seients, les imatges explicites de la marginalitat i violència en la vida diària de la perifèria urbana, van calant-nos sense adonar-nos en. 

Pense que la  pel•lícula està ben feta, et transporta, sense voler, als carrers del barri suburbial de la ciutat, et fa sentir empatia amb els protagonistes, dos rectors lluitadors, i compartir els seus dubtes, els personals i religiosos, també el seu dolor i el  patiment. No sé la resta d’espectadors que en pensen però a mi la pel•lícula em va atrapar i no hi havia manera d’evitar-ho. Solament podia haver-me evadit  abandonant el cine i deixant de  veure la pel•lícula.

A més del viatge a la marginalitat,  també els dos sacerdots protagonistes fan viatges al seu propi interior, escorcollen al voltant de  les seues conviccions religioses i  s’hi plantegen diferents maneres d’abordar la realitat que els envolta. Els protagonistes contínuament analitzen què fan i com ho fan, ho necessiten per hi sobreviure i per trobar respostes. I de vegades necessiten amb força fer eixe viatge a l’interior i  han de retirar-se a un allunyat lloc, per buscar moments de reflexió, com queda patent  en  un del protagonistes  quan es tanca en un convent de clausura on el silenci és obligatori. 

Aconselle la pel•lícula per a sensibilitzar sobre la realitat que ens envolta, per a fer pensar sobre el paper dels que tiren una mà fins i tot en condicions perilloses, per a analitzar  la delinqüència, la droga...per pensar-hi sobre la religió i el seu paper en un món ple de tantes injustícies, tanta diferència social, tanta marginalitat i violència...i a més a més  l'aconselle perquè està magistralment interpretada (Ricardo Darin és un dels protagonistes)  

Com he dit en iniciar la ressenya, és una pel•lícula que en un primer moment deixa sense paraules però que una vegada digerit tot el que s’ha vist, convida a pensar i a valorar el que en realitat en esta vida s’ha de valorar, deixant de banda la superficialitat.