JEREZ DE LA FRONTERA: visita a la ciutat

“La Camara oscura”és un invent de l’antiguitat aprofitat en l’actualitat: amb un espill i dos lents a manera de periscopi, com si fóra un efecte de  màgia, s’hi pot veure en directe la ciutat. 

Estes Pasqües ens anem a Xeres de la Frontera, l’atzar ho ha decidit i també el fet que la ciutat tinga aeroport. Encara que després de mirar preus, no fem el vol directe des de València perquè costa un ull de la cara.

I arribem a la ciutat de Xeres a la província de Cadis, un inesperat acollidor lloc que és el nostre punt d’eixida des d’on anem a visitar els pobles del voltant. És inesperat perquè tot el que trobem és nou per nosaltres i perquè poc sabem de Xeres, només que és bressol d’una afamada marca de vins i també de la cria de cavalls.

Als carrers de Xeres predominen les antigues cases senyorials, moltes de les quals restaurades i utilitzades com a vivenda o local comercial.

Però com volem saber-ne més, el primer que fem és anar a informació i turisme de la ciutat per a que ens aconselle rutes i diversió. A l’oficina trobem un entusiasta personatge que fa molt bé la promoció de la ciutat, que ens conta el que podem veure de dia i on podem anar a la nit. És informació de primera mà detallant descripcions subjectives del que hi ha. 

I amb tot el que ens diu i plànol en mà ens organitzem. La rutina diària comença cada dia quan eixim de l’hotel de bon matí amb intenció de no tornar fins la nit. Només si estem pel centre a mitjan vesprada anem a l’hotel a fer una migdiada. 

Així comencem, una vegada les maletes a l’hotel, i el que fem és passejar pel centre, observant les façanes dels palaus i cases riques. Alguns d’estos edificis són residències habituals, altres estan abandonades i moltes estan rehabilitades i són botigues. Això li dóna un encís especial a la ciutat. M’agrada este gust per conservar i no enderrocar edificis que canviaria l’ambient a aires moderns que per altra banda desentonarien i trencarien l’harmonia arquitectònica heretada del passat. 

Visitem L'Alcassar i el palau de Villacencio, família a qui Felip IV atorgà l’heretat de l' Alcassar. En 1926 els hereus el van vendre al vinater Salvador Diez, qui el va rehabilitar.

Palau Vicencio

Al mateix conjunt monumental on encara s’estan fent troballes arqueològiques, s’hi troba la mesquita. Tot està envoltat per un jardí. I és en este entorn, dins del palau, on trobem un element turístic res convencional. Dubte sobre si és un qualificatiu correcte. Potser seria millor dir estrany? Cert que és difícil de catalogar. És la CAMARA OSCURA.

A l'interior del palau Vicencio destaca una antiga farmàcia.

Ens decidim i entrem, visitem la “camara oscura” sense saber exactament què és i què anem a veure. I ens sorprèn perquè fem un recorregut turístic molt original: amb un espill i dos lents a manera de periscopi es pot veure en directe la ciutat. És màgia? No, ens conten que és un invent ja emprat pels musulmans i al renaixement per a fer art. En l’actualitat hi ha poques càmeres obscures al món, en Espanya dos, esta, de Xeres, i altra a Cadis. D’este “artilugi” salvaguardat en una menuda dependència fosca en la part alta del palau, no tenim fotos, però si ens quedarà el record d’haver gaudit de la ciutat emprant una tecnologia tan antiga.

També entrem a la mesquita i als banys àrabs. Construïda pels sobirans almohades, la mesquita de Xeres és l’única que s’hi conserva de les divuit que hi havia durant l’època islàmica. L’interior restaurat conserva els arcs de ferradura clàssics i les dependències per al ritus musulmà: el pati de les ablucions, la sala d’oració o el “mirhab”, així com un altar que recorda que hi estava la primera capella cristiana de santa Maria del Alcazar. 

Els banys àrabs conserven en bon estat les sales i des de les cúpules entra el llum solar en forma d’estrelles.

Exterior i interior de la mesquita

I donem una volta relaxada pels jardins.

Jardins que envolten el palau i la mesquita.

Tenim molts dies per davant per visitar la ciutat i els voltants. Mentre anem pels carrers, les places, els jardins i el seus palaus descobrim un mercat d’artesania. Els vestits de flamenca són un art i una tradició en Xeres.

Diferents vistes, aspectes i monuments de la ciutat.

En Xeres visitem la bodega Gonzalez Byass seguint les explicacions d’una guia. És l’única manera de no perdre detall. La bodega es va crear fruit d’una societat amb l’anglès Byass, que era el principal distribuïdor en Anglaterra. La societat es va trencar en 1988. Des d’aleshores el vi “Croft” que era exclusivitat anglesa, ja es pot beure en Espanya, sortosament...perquè cert que està molt bo.

Entrem a les bodegues i vom volem saber més esperem el torn per entrar i seguir les explicacions d'un guia que ens conta la història de les bodegues mentre ens mostra totes les dependències.

Caminem entre tonells plens de vi, impregnant-nos alhora de l’aroma que desprenen. De sobte s’hi trobem amb una sorpresa, és un tonell firmat pel meu paisà Nino Bravo, el recordat Nino Bravo que ha fet que el poble d'Aielo siga conegut arreu del món. I és que una de les sales està dedicada a les celebritats. Hi estan les firmes de personatges que van des del món de l’espectacle fins l’aristocràcia o la reialesa, famosos i famoses que en algun moment passaren per les bodegues per visitar-les de la mateixa manera com ho estem fent nosaltres en este moment.

L'any 1971 Nino Bravo va visitar les bodegues, en lloc d'honor, junt a altres personalitats està la seua firma.

I este és el moment exacte quan estava firmant, foto cedida pel museu de Nino Bravo a Aielo de Malferit.

Però el que més m’ompli d’orgull és que aquella jove guia, que segurament no hauria nascut encara quan Nino va morir, ressalta el tonell i la firma del cantant valencià i aieloner entre molts altres importants, sense saber que al grup que l’escolta hi ha dos persones que tenen el privilegi de ser del mateix poble que el cantant i haver-lo conegut en vida. I és que de tant en tant, fa moltíssims anys, quan Nino arribava al poble d’Aielo tots els xiquets i xiquetes en massa ens saltàvem les classes de l’escola per seguir-lo pels carrers per on anava.

El logotip de la bodega és la firma de Luis Perez Solera, un logotip curiós per la difusió mundial del dibuix. Es poden obervar les inicials L, P, S

Qui no ha vist alguna vegada este logotip? Estàn les inicials de Luis Perez Solera.
L en un lateral, P central i S a la part de davall.

Acabem la visita a la bodega, com toca, seguint el ritual turístic fent-se un vinet amb pernil...i  més contentes que unes Pasqües...

No seguim les recomanacions nocturnes d’aquell entusiasta marxós que hi ha a l’oficina de turisme i optem per un ritme més pausat per acabar el dia. Totes les jornades d’un lloc a altre requereix d’un merescut descans i no buscar festa, que al final en tots els llocs és la mateixa. I així les nits a Xeres són tranquil•les i també ho passem d’allò més bé, la majoria dels dies parem a  un lloc cèntric i estratègic anomenat “El gallo azul”, molt a prop de l’hotel, un  restaurant de renom i prestigi on es menja barat (perquè no sóm de menjar molt) i bé. 

Recomane la visita de Xeres, us agradarà. A més a més és un punt idoni com a seu per a moure’s per la província.

Estació de trens de Xeres.

QUADERN DE VIATGE Xeres de la Frontera (Cadis), primavera 2010

Un dia 16 d’abril, fa ara 40 anys, va  morir Nino Bravo, el cantat d’Aielo de Malferit que traspassà fronteres amb la seua potent veu. Recordant aquells moments a la bodega de Xeres vull fer-li el meu particular homenatge a aquell veí que quan arribava al poble que el va veure nàixer i on tenia la família, els carrers es tornaven llocs de festa, els xiquets i xiquetes eixíem de les classes i corríem darrere del cantant, el perseguíem seguint cada pas, Nino era un cantant ja afamat, la seua veu ja havia traspassat fronteres i per a tots nosaltres, xiquets i xiquetes d’Aielo era l’ídol més important. A les parets del seu museu estan les fotos testimoni d’estos fets, jo estic en una d’elles, corrent en grup amb els meus amics i companys.   

REFLEXIONS POSTERIORS de XERES.