nº26- RESSENYES LITERÀRIES: Acabaren con Camot LLIBRE

nº26-ACABAREN COM CAMOT

Manel Arcos

Transcripció del text escrit pel rector i historiador Pedro Sucías Aparicio l’any 1911 detallat a la pàgina 108 del llibre. Edicions Tivoli 2011

(...) Durant el trajecte que va recórrer, carrer Montcada, plaça de l’Almodí, plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa, no va pronunciar unes altres paraules que aquestes: “Sóc molt desgraciat!. No he mort ningú i tanmateix vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat! Quan va veure entre dues altes fustes una gran corda que estava lligada en les dues puntes més altes, i al centre una corda on ell havia de perdre la vida, va trencar a plorar fortament, i entre grans planys repetia les paraules dites en el camí fatal: “Què desgraciat que sóc!”

Cap paraula més no volem afegir sobre aquest cas. La bèstia humana desitjava acomplir prompte la seua comesa. Així va pagar davant la Justicia els delictes que havia comés tota sa vida el desgraciat Francesc Navarro, Camot. I quan a Xàtiva es veu algun home desgraciat que lluita amb la fortuna i el derrota la desgràcia, sol dir-se, a manera d’adagi: “Has quedat com Camot”(...)

Opinió personal

Hui no vaig a parlar de cap llibre que us convide a anar de viatge. Hui ressenye un llibre dels nostres, dels que ens ensenyen d’una o altra manera com som i com érem, que és altra manera de fer viatge: el viatge del coneixement propi de com som analitzant com eren els avantpassats.

M’agrada saber del passat, del propi i el d’arreu de món. D’allà on vaig m’agrada escodrinyar la història que amaga, no ho puc evitar, ja ho he dit i repetit alguna vegada. La història m’ajuda a entendre el que veig, siga el lloc que siga: tan se val Europa com Amèrica. I  m’agraden els llibres que desgranen maneres de viure i situacions difícils...amb tot  jugue a analitzar comportaments de la ment i de les persones. Per això este llibre del periodista, escriptor i investigador de la comarca de la Safor Manel Arcos m’agrada, “Acabaren con Camot” trau a la llum moltes vides.

“Acabaren com Camot” mostra el bandolerisme a la governació de Xàtiva de 1814 a1833.

Començar la ressenya amb esta frase dóna peu a que qualsevol persona es puga preguntar: És història? És ficció? És novel•la històrica?. Què és realment este compendi d’informació? Vaig a intentar desgranar un poc què és i donar respostes a estes qüestions. I no és fàcil, tanmateix, després de llegir tot el que conta el llibre, m’aventure a dir, subjectivament i amb matisacions, que “Acabaren con Camot” és un assaig que té un poc de tot. 

Està clar que el que ens conta Manel és història, conseqüentment queda clarament descartat que siga ficció novel•lística donat que tot el que hi apareix ha existit, tot el que s’hi conta ha passat o al menys està documentat encara que de vegades no estiga molt clar, com és el cas de la identitat real del roder Camot. Però, malgrat no ser ficció, el contingut té trets novel•lístics perquè Manel descriu fets i personatges com si es tractara d’una novel•la, així que es pot llegir com un llibre d’aventures i desventures, un llibre que detalla històries que bé podrien formar part de pel•lícules. 

També dic que és un assaig rigorós, per la quantitat d’informació que mostra fruit de la investigació, i també afegeisc que no és difícil entendre i hi ha episodis que enganxa perquè una vegada coneixes un bandoler intriga saber com acaba. El llibre està escrit amb intenció de divulgar i Manel utilitza un ric llenguatge que de vegades és col•loquial. Este detall junt al constant ús de gentilicis quan parla dels roders m’agrada, així identifiquem en tot moment el roder i sempre sabem de qui parla en concret. 

I és que l’autor, Manel Arcos, possiblement la persona que més sap sobre el bandolerisme valencià del passat, va mostrant -nos en este assaig, el què feien (i desfeien) els roders per estes terres, centrant l’acció en els que van viure a la “governació de Xàtiva en temps de Ferran VII”, on estava inclosa la Vall d’Albaida.

De la mà de Manel Arcos, seguim pas a pas el devenir d’estos personatges, més o menys cruels, més o menys innocents i entrem en la seua vida. De la mà de Manel ens assabentem de les diverses maneres  de “perdre la vida”que tenen tan temuts personatges: uns roders acaben esquarterats i escampats per diversos paratges de la zona, altres penjats, altres afusellats... el llibre ens conta quines decisions prenien les autoritats pertinents que estaven aleshores al càrrec.

M’agrada que el llibre tracte sobre el meu entorn i parle de personatges que en el passat visqueren i trepitjaren les mateixes terres que jo trepitge. Pàgina a pàgina llegim al voltant dels nostres pobles i els pobles del costat, llegim per quins racons de la zona s’amagaven els roders, ens parla de carrers coneguts, de places, d’estimades serres... Tot sona familiar, també els noms de roders, cognoms, malnoms, noms de pobles... perquè són els nostres. 

Està bé saber el què feien els roders avantpassats, que són avis i besavis de gent que viu al nostre voltant. Els estudis de Manel amb luxe de detalls i de dades, sempre anomenant les fonts d’informació, són valuosos perquè descobreixen una porció d’història que és poc coneguda i de vegades fins i tot en algun temps, i en part, amagada pel mateix entorn familiar que podria haver donat informació de primera mà. I este últim detall s’entén, perquè... a quina persona li agradaria, en aquells temps, dir que era fill o nét de bandoler? 

Manel sap molt al voltant dels roders i, a més a més, té tota la informació al cap. Cert. No solament demostra saber deixant constància escrita de les malifetes, de les persecucions que pateixen i a la fi de com moren els “seus roders”, sinó ho demostra quan parla del tema. 

És un goig sentir-lo parlar, ho dic sincerament. Manel desborda entusiasme pel tema, els ulls li brillen quan desgrana la vida, la “malavida” i la mort dels roders dels quals sap tant. Així que s’han de llegir els llibres de Manel Arcos, però, si es té l’oportunitat,  val la pena també escoltar-lo.