nº27- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: MÓN PETIT. pel.lícula

nº27- MÓN PETIT

de Marcel Barrena

Quina  satisfacció dóna eixir del cine i pensar en la sort d’haver pogut conèixer un ser tan especial com l’Albert. Si, crec que Albert és especial, i únic també. “Món Petit” és la seua història, són parcel•les de la seua vida. Albert ens conta en esta pel•lícula- documental els seus anhels en la vida i l’esperit viatger que l’embarga. És un ser especial,  com he dit, no perquè vaja en cadira de rodes després d’haver patit una malaltia rara, la mononucleosi, i també haver superat una leucèmia, no és especial perquè la seua infància l’haja viscuda entre agulles i gran part d’ella sense la mare protectora, l’Albert és especial perquè és pur optimisme. Malgrat tot el passat viscut irradia alegria, irradia activitat i vida i sobre tot irradia valors, la qual cosa no està mai de sobra en esta cada vegada més insensible manera actual d’enfrontar la vida.

No és que l’Albert haja oblidat el seu passat, el que vol és viure el moment, experimentar noves aventures, conèixer nova gent i per aconseguir-ho necessitaviatjar per tot arreu  i viure lliurement, sense imposicions ni controls.

En acabar els estudis de l’ESO començà a viatjar tot sol, era un desig que li rondava feia temps i per al qual des de menut s’estava preparant. Des d’aleshores no para, tan se val Sud-àfrica o Europa i sempre viatja sense diners, comença fent autoestop i segueix segons les circumstàncies. La gent l’acull, l’empara. Tal volta hi ha casos que el fet d’anar en cadira és suficient per rebre ajuda immediata, però moltes altres, la majoria, aconsegueix per mèrits pròpis que li obriguen les cases, li donen menjar i fins i tot diners per seguir la marxa.

Amb 20 anys decideix anar-se’n al punt més allunyat de la seua Barcelona natal, a Nova Zelanda, i ho fa amb la mateixa filosofia, sense diners, només 20 euros i fent autoestop. Però esta vegada una cosa canvia, l’acompanya l’Anna, la seua nóvia. 

Este film-documental ens mostra este llarg trajecte creuant fronteres, travessant muntanyes i mars. Tots dos són els que enregistren les imatges. La pel•lícula ens deixa veure part d’eixa vida que porten durant 8 mesos i 200 quilòmetres, veiem el que fan a les cases que els acullen, coneixem als seus nous amics, passegem per alguns carrers o parcs de les ciutats per on van passant sense horaris establerts. L‘Albert i l’Anna necessiten poc i en qualsevol lloc dormen, com molt bé diu el jove,” a més de dormir i menjar, només cal, si es pot, una dutxa, perquè aixi fas més bona cara per a que t’obriguen les portes” .

M’agrada com esta feta i muntada la pel•lícula. Està ben narrada, perquè de manera amena i fins i tot divertida, va intercalant passatges enregistrats de manera casolana de la infància familiar, en casa, a l’hospital o de viatge, imatges que ens van explicant tot el que el destí li ha fet passar. També mostra  retalls d’entrevistes fetes per separat al mateix Albert, a la seua iaia, al pare i a la muller del pare, la qual té cura d’Albert des que era xicotet i va morir la pròpia mare.

També parlen els pares de l’Anna i les amigues, cadascú aportant la seua visió i la seua perspectiva.

S’ha de parlar de la valentia de la família, que no demostra cap egoisme i malgrat no agradar-los la idea, deixen fer, deixen anar el xic perquè entenen que és la seua vida. El pares de l’Anna també ho entenen així i accepten que Anna acompanye l’Albert en l’aventura neozelandesa. 

Albert té un innat esperit viatger i això el pare ho sap, ho veu des que era xicotet i endevinant el futur aventurer del fill el va preparant per a que siga independent, per a que puga eixir a veure el món que tan desitja i puga resoldre els entrebancs que sempre s’hi troben quan s’està en terra forastera. Albert domina la geografia, sap angles sap defensar-se tot sol front impediments. Sap enginyar estratègies per entrar sense pagar a llocs, per viatjar debades... Això d’anar en cadira de rodes no és cap impediment si se li posa estima i ganes,  perquè segons les seus paraules “anar en cadira de rodes és com portar ulleres”.

I s’ha de dir que el pare ha sabut donar una molt bona educació al fill perquè segons el que es veu durant els seu trajecte i conta en les entrevistes este jove rialler, sempre rialler, és model de sensatesa i alegria, de coratge, model de jove amb les idees clares. Albert té una personalitat que captiva.

La pel•lícula també mostra la cara amarga del viatge, patir una malaltia, Anna fins i tot torna a casa durant unes setmanes, encara que després mamprèn de nou la ruta. També Albert té unes fortes febres però amb la seua actitud tot ho supera. Segurament van haver altres moments amargs que no s’hi veuen, però eixa manera de fer front a tot, eixe “no passa res” i  constant dir “haguera pogut ser pitjor”, fa que tot ho supere i fa que al documental els moments negatius passen desapercebuts. 

Al final arriba a Nova Zelanda, hi està el far que busquen, el punt més allunyat de sa casa. I com a cloenda vol conèixer també la persona que  viu a la casa més allunyada de la seua Barcelona. L’amo de la vivenda es queda bocabadat amb la història de l’Albert i de l’Anna i en una conversa que mantenen expressa la seua filosofia de vida que és la mateixa que Albert manté des de sempre i que es resueix de manera simple: superació continua i viure per a ser feliç.