LE MANS : Passeig diürn i nocturn per la ciutat francesa

Descobrim la ciutat de dia recorrent els carrers a peu...i després de nit, mirant uns espectacles de llums que són fascinants.

Sorprenent. Este és el qualificatiu que millor descriu el que pense al dia següent després d’haver recorregut a peu eixos entramats carrerets, després d’haver presenciat uns espectacles de llum, que cert i comparant amb altres de diversos països, és un dels més bonics de tots els que he tingut la sort de veure. 

Amb la llum del dia, d’un dia solejat, visitem la “Cite Plantagenêt, o “le vieux Mans”, que és la part antiga de la ciutat de Le Mans. Ha adoptat el sobrenom de Plantagenêt per reafirmar la identitat, en honor de la dinastia anglesa dels Plantagenêt, perquè el seu fundador era fill de la ciutat.

I el primer que em sorprèn és un menhir que hi és des de fa 4000 anys, i sorprèn a més a més per estar a la porta de la Catedral. És la primera de les sorpreses, Le Mans, que jo pensava era simplement un circuit de carreres, guarda molts racons preciosos.

El menhir, arrimat a un racó de la façana de la catedral, és molt alt, no sabria dir cert si en són tres o quasi quatre metres d’altura. I és que no tinc cap cinta mètrica a la mà...quina ràbia! després, en buscar les dades concretes en altres fonts cadascú li posa una xifra diferent, així que ho deixe enlaire. 

El menhir de la catedral, el mesure a ull...comparant amb les persones que es posen al costat.

Estic llegint informació al respecte i diu que el menhir hi està des que es va construir la catedral en temps medievals. Abans hi havia altres temples cristians. La primera església data del segle VI ubicada entre el menhir i un dolmen que es va conservar fins 1778, quan un rector poc tolerant va aconseguir destruir-lo cansat de les nombroses supersticions que despertava el megàlit. Més endavant, l’any 1060 es construí altra església respectant el menhir però no va resistir i al final es va construir la catedral. 

El menhir indica que aquell lloc era sagrat i l’envolta molta màgia inventada per crear il•lusió al seu voltant. Diuen que sembla un gegant, i és un efecte òptic depenent de la llum perquè s’hi veu fins i tot una túnica. També diuen que dóna bona sort a qui el toca, així com que ajuda a combatre la infertilitat...Llegendes sempre han existit i existiran...

Vista de la caltedral des d'on s'hi troba el menhir

El menhir és la primera sorpresa. La segona és la magnifica catedral de san Julian construïda entre els segles XI i XV en honor a qui va cristianitzar la ciutat. Des que començàrem este viatge hem vist moltes esglésies i catedrals bretones i normandes, però esta, on estic ara, té un encís especial i no sabria dir per què. 

La catedral. A la dreta, el lateral on per la nit es projecten les imatges. A l'esqurra la porta sud.

Els que no sabem d’art analitzem l’entorn pel subjectiu sentiment, per la sensibilitat que ens desperta. I esta catedral desprèn un ambient que trobe especial. M’agrada i em fa sentir realment en pau. És gran, i llig al llibre-guia que és una de les més grans de França. Hi ha un orgue immens, diuen que el més antic de França, que dóna concerts cada vesprada. Just en estos moments estan assajant i eixa harmoniosa música que escoltem de fons contribueix a crear un ambient celestial. 

Em pare a la nau romànica i ho mire tot amb deteniment. La catedral es va ampliar a l’estil gòtic. Em pare després a les capelles, amb unes impressionants pintures d’àngels que s’hi conserven perfectament.

En esta catedral es casà al segle XII el comte d’Anjou, el fundador de la dinastia de Plantegenêt, amb Matilde, única filla hereva d’Enrique d’Anglaterra. El fill Enrique II va ser un dels homes més poderosos de França, a més a més per casar-se amb Leonor d’Aquitània. Eixe poder es va fer de notar en la ciutat, on malgrat guerres i altres infortunis s’ompliria de palaus i edificis importants.

De la part romànica es passa a la part gòtica, i la barreja crea bellesa.

Interior de la catedral, vidrieres i columnes amb mescla d'estils, els que van succedint-se mentrestant  s'edifica.

La capella amb les pintures d'angels que per la nit són protagonistes en l'espectacle de llum i so.

I anant pels carrerets estrets del casc antic, hi ha dos coses més que em sorprenen. I com el pas relaxat ho propicia, jugue amb la gent que m’acompanya a especular què pot ser. 

Una de les coses, i ja en van tres les que em sorprenen, són els fanals vidriats. Imaginem que són complements per a la il•luminació de la nit i segur que ho encertem. 

M'agraden els fanals pel colorit, per originals...després trobem la funció: projectar imatges a les parets o al terra.

L’altra cosa estranya i que em sorprèn, i ja en van quatre, són unes pedres adossades a les parets de les cases cara al carrer, algunes recolzades, altres uns centímetres separades.. Què són les pedres i per a què serveixen? Tot són preguntes sense respostes. Hi ha qui diu que són més menhirs, com hem vist un en la catedral, estos deuen ser altres que hi havia. Altres diuen que són com impediments per a que no s’aparque el cotxe, o que els vehicles no entropessen amb les cases. Altres pensen que fan de suport per a que les antigues cases de fusta, algunes inclinades no caiguen... Entre dubtes seguim mirant. S’hi conserven cases amb el pilar d’angle anomenat “canaló” que antigament servia de cartell per als comerços i també era una manera d’orientar-se quan no hi havia numeració a les cases.

Els "canalons"

Al final ningú ens trau de dubtes. Tan se val...em quede amb la intriga i tal volta algun dia, algú m’ho sàpiga contestar. 

La part antiga de Le Mans és un lloc acollidor, eixes cases de fusta algunes datades al segle XIV i la majoria del XV i del XVI, eixes façanes amb colors medievals: blau, lavanda, groc, verd o roig...però en tons suaus...No m’estranya res que siga constantment escenari de pel•lícules, de fet ha sigut "el plató" de moltes afamades....En estos carrers es va rodar “Cyrano de Bergerac”. “La mascara de Hierro”...entre altres. Així que estic trepitjant pels mateixos carrers que ho ha fet abans Gerard Depardieu, Jeremy Irons, Leonardo di Caprio o Vicent Perez...

És una ciutat agradable i acollidora

“A la nuit tombeé” és a dir en fer-se de nit, la ciutat de Le Mans canvia, s’ompli d’elements virtuals, persones o criatures estranyes que eixien de les ombres, àngels i dimonis...somnis, realitat... una magnífica representació que és el colofó final de la visita a una ciutat que m’ha agradat molt, colofó per ser final d’un viatge per esta zona nord de França preciosa i a més colofó per ser un dia de celebració perquè hui compleisc anys i m’alegra el fet que siga a esta ciutat de Le Mans. 

I esta nit inesperada plena de llums i misteri és la cinquena sorpresa. 

Hi ha per tota la ciutat Plantagenet 7 punts de projeccions, 7 edificis i llocs transformats per efecte de les llums en pantalles màgiques...perquè un poc de màgia es la que desprenen fins a meitat nit. 

Primer veiem com una successió d’imatges es superposen damunt de la façana del lateral de la catedral, ja des de l’inici pense que no es comparable a altres espectacles de llum i so. Hem acabat de sopar i en eixir ens trobem que ja ha començat. Però no importa si et perds el començament, en acabar el seguit d’imatges, comença de nou. 

Portada del fullet publicitari i informatiu de la nit de les llums. La nuit des Chímeres, la nit de les quimeres...

Mai podria explicar en paraules el que s’hi veu. Els murs de la catedral i l’escalinata lateral s’han convertit en pantalles de cine. Estem veient una pel•lícula, no una, moltes pel•lícules. És uns successió d’imatges que van relatant  la historia de Le Mans. Colors vius, impactants deixen passar a altres per fer contrast.

Recorde en especial la imatge on s’hi lligen paraules. Tot l’edifici és com una fulla de llibreta carregada de paraules significatives. Després són paràgrafs el que podem llegir...no done a bast, no vull que se me perda cap línia...es un deliri impactant perquè llegir-ho és impossible.

Després pugem per l’escalinata que alhora està sent pantalla il•luminada i parem en la façana de la catedral. En este punt la successió d’imatges ressalta pels colors vius i sobre tot centrats en els àngels, els que pel mati hem vist al sostre d’una capella de la catedral. 

Diverses instantànies de la projecció sobre façanes monumentals. Composició feta amb les fotografies del fullet informatiu que corresponen a l'estiu 2012

Ara els àngels apareixen tocant unes melodioses musiques, cobren vida amb moviments...tota una meravella. En esta façana el relat visual és més tranquil que l’anterior on les imatges es succeïen més ràpidament.

I el tercer lloc-pantalla on parem amb deteniment és la llarga muralla romana de 180 metres, la millor conservada d’Europa després de la de Roma i la d’Istanbul. De nou va passant davant nostre les imatges de la historia de la ciutat i de França també.  

A més d’estes pantalles gegants que són els monuments de la ciutat, estan els raconets del casc antic ressaltats amb la il•luminació dels fanals acolorits que pel mati havíem descobert, i així mostren a les parets, gràcies a l’efecte de la vidriera, diverses formes.

Entre uns i altres, són mils els decorats. Hem vist des dels atacs de l’exèrcit romà fins la guerra del cent anys. Hem vist dimonis, quimeres i altres monstres, que segons la gent local, eren invocats per espantar a les bruixes i mals esperits. Hem vist tant que seria impossible fer un llistat És una experiència única que cada estiu canvia així que si torne a Le Mans, procuraré que siga en estiu per veure-ho altra volta amb les novetats de l’any.

.

 QUADERN DE VIATGE: FRANÇA, estiu 2012