NANTES: Passeig cap al castell, residència d’Ana de Bretanya.

Sempre hi ha llocs que et quedes amb la gana de més, és el cas de Nantes.

Ana de Bretanya, a la porta del castell.

Eixa nit al hotel de France no vaig dormir res. Al dia següent quasi férem el mateix recorregut de la nit anterior, però esta vegada amb una destinació clara, la visita del castell. Només eixir, encara al carrer Crébillon, trobàrem les galeries cobertes més afamades de Nantes,  hi entràrem, no per comprar sinó per veure l’antic i preciós edifici de tres pisos. Era el Passage Pommeraye, construït l’any 1843 molt elegant i amb valor arquitectònic.

Interior del Passage Pommeraye

Entràrem per una porta i eixirem per altra, meravellant-nos de les columnes, de les estàtues de les escalinates...i dels preus desorbitats dels productes mostrats als escaparates.

Porta d’accés a les galeries cobertes del segle XIX.

I després seguint carrers i avingudes admiràrem alguns edificis monumentals, com la Bolsa, del segle XVIII, actualment edifici de FNAC.

Edifici antic de la Bolsa.

I una cosa ens sorprengué, hi havia carrers sencers on les cases senyorials i privades estaven clarament inclinades. I és que al segle XIX el riu Loira travessava Nantes en forma de canals, però per necessitat d’espai, per evitar inundacions i també, segons diuen, perquè no sabien com es netejaven els canals, es va creure convenient desviar el riu i crear nous carrers cegant els afluents. Estes cases, que en aquell moment veia clarament inclinades, estaven sobre la part guanyada a les aigües i eren cases edificades sobre terreny inestable.

Els edificis sobre terreny inestable tendeixen a inclinar-se.
Generalment davant un gran jardí mostra que era el lloc per on passava el riu.

També trobàrem de camí una església amb una particularitat, era l’església Santa Cruz, que tenia una torre octogonal, element recuperat del castell del Bouffay, amb un bonic rellotge.

L’església de Santa Cruz es distingeix per l’element recuperat d’un castell col•locat dalt de la torre....

Nantes, declarada en temps del general de Gaulle bressol de la resistència, va estar ocupada pels alemanys, des de juny de 1940 fins a l’agost de 1944. Un atemptat contra un militar va provocar la retenció i afusellament de 50 francesos.  Passàrem per l’avinguda que recorda este malaurat fet, la que separava la zona de vianants medieval de la part comercial. És una avinguda ampla per on passa el tramvia i que està construïda sobre el llit del riu.

I arribàrem al castell, amb un exterior i interior que contrastaven.

Pel costat que dóna al  la ciutat s’hi veia la porta d’entrada i la muralla amb les 7 torres. La fortalesa va ser construïda  a finals del segle XV pel duc Francisco II, últim duc de Bretanya i més endavant per la filla Ana de Bretanya duquessa i dos vegades reina de França, amb la finalitat de defensar la independència del ducat de Bretanya front al regne de França.

La porta i algunes de les torres, s’hi veu el fossat i en la porta el pont d’accés

-.

Pel costat del pati, on la nit anterior tothom ballava escoltant el conjunt de música en directe, estava el palau ducal el segle XV, fet amb pedra “tuffeau” i d’inspiració renaixentista,  així com hi havia altres edificis del segle XVI i XVII. La pedra tuffeau empleada és una roca sedimentària marina que s’hi troba al vall del Loira exclusivament, per això veure-la al castell de Nantes li donava un toc especial. No l’havíem vista mai.

Els palaus del pati, on hi ha un pou.

. 

Si va ser bonic veure el castell de nit, més encara ho era de dia, enlluernaven les façanes blanques, més si cal, amb el sol il•luminant-les. La blancor i refinament de l’interior era el que contrastava amb l’aspecte consistent i més vast de la muralla.

A la muralla, a la part del pati, hi ha inscripcions commemoratives del passat.

El monument va ser restaurat i albergava el museu de Nantes provist de tots els avanços multimèdia per mostrar la ciutat i la seua història. També mostrava el present i el que s’esperava del futur.

Donàrem una volta al pati i pujàrem a fer un tram del passeig de ronda, quan més alts, més es podia comprovar com era el pati de gran. 

De Nantes poc més vam veure. Hi havia algunes cases de l’època medieval situades en carrers empedrats.

Casa medieval, una de les moltes que conserva Nantes.

De camí a la catedral, de lluny veiérem la torre de “Le Leu Unic”, que siginifica lloc únic, i que és l’ antiga fabrica de galetes LU convertida en un espai d’art contemporani. Casualitat o no, les inicials del nom del recinte: LU, són el nom de les afamades galetes.

La torre de Le Lieu Únic té unes vistes molt boniques de la ciutat.

I també vàrem veure la columna de Luis XVI, recordant al rei, i restes de la muralla al costat d’una de les portes d’entrada a la ciutat, la de sant Pierre, construïda al segle XV en estil galo.romà. Esta porta travessa un elegant edifici amb una torre.

Monument a Luis XVI

Part de la muralla

Antiga porta d’entrada a la ciutat 

. 

Tot estava molt a prop de la catedral.

La catedral de san Pedro i san Pablo, molt gran i alta, més que Notre Dame de Paris, també l’havíem vista de nit i il•luminada. Es va començar a construir l’any 1434 però les obres no acabaren fins a l’any 1891. Passats els anys, els bombardejos de la segona guerra mundial destruïren moltes parts i es va reconstruir. I si no era poc, l’any 1972 va sofrir un incendi i una part del sostre es va cremar. Així que el que s’hi veu, encara que és gòtic, particularment em resulta artificial. Hi estan les tombes de Francisco II i la seua esposa Marguerite de Foix, tal volta és el més rellevant que s’hi pot trobar.

La catedral

I sobre l'ambient, a més a més de la varietat racial, predominant la raça negra, també vaig veure molta gent demanat pels carrers, no sé si eren francesos o estrangers, però això denotava eixos aires de gran ciutat que vaig notar en el primer moment. I els pidolaires estaven per tot arreu, a més de davant dels edificis religiosos també als carrers comercials que tenien preus exclusius, abusius segons el meu punt de vista.

Al final, per acomiadar-nos-en de Nantes i de França, per què no comprar uns formatges? Hi havia una tenda que els envasaven al buit, tot preparat per emportar sense perill de desprendre olors. Jo no vaig voler entrar a la botiga, em vaig quedar a la porta i ben allunyada, perquè no suporte el formatge i menys l’olor. I vaig aprofitar per parar l’atenció en la bonica façana.

França i la paraula formatge són dos termes que van units.

A Nantes tornaré però sense presses, amb temps. Entre altres coses, he de descobrir a Julio Verne, fill de la ciutat, he d’anar a “Le Lieu Unic, he de passejar-me per l’illa de Nantes i també pels jardins exòtics de la ciutat. He de visitar el poblet veí, Trentemoult, de pescadors i anar al Edre, navegar o anar a peu per descobrir els meandres envoltats de paratges naturals. He de seure tranquil•lament en les seues terrasses, cada dia en una d’ambient diferent...i he de menjar el seu marisc del qual presumeixen tant, acompanyat d’un vinet.

Ja pots estar més o menys temps...passa en molts viatges...sovint et quedes amb ganes de més.

QUADERN DE VIATGE,  FRANÇA, estiu 2012

* En este bloc pots llegir més sobre la Bretanya i sobre França, en l'etiqueta corresponent.

FRANÇA: Una nit a NANTES

Nantes és una ciutat molt gran, massa, si es disposa de poc temps per visitar-la. En deixar-la queda el sabor agre-dolç d’haver vist solament una xicoteta porció d’eixe gran pastis que és la totalitat.

La place Royale es mostrava enigmàtica.
Les ciutats de nit es transformen, el color de la nocturnitat és especial.
Malauradament no tinc fotos de la nit, encara que si, i moltes, de la visita de dia.  

Nosaltres estàvem de pas, arribàrem de nit i després d’una ràpida visita nocturna primer, i diürna al dia següent, ens en anàrem. La ciutat requereix temps per recórrer-la més pausadament, mereix veure millor els monuments i poder estar prenent qualsevol cosa en una de les terrasses que té en alguna de les avingudes o places, en plaçoletes o raconets. 

Al primer colp d’ull s’hi veia que era una ciutat important i activa, tenia un  bullici especial amb varietat racial al carrers, un ambient cosmopolita que en cap moment havíem vist al llarg de tota la Bretanya i Normandia visitada els dies abans. Em recordava la multiculturalitat de Paris, la capital de França, no molt allunyada de Nantes. I a més a més, hi havia un ambient fresc estudiantil agradable i contagiant.... I  tot s’endevinava al primer moment. 

L’hotel de Nantes on ens vàrem quedar a passar la nit estava molt cèntric, a l’exclusiu carrer comercial Crébillon. Era vell i amb poques comoditats, comoditats que actualment i en estiu constitueixen quasi una necessitat. I és que no tenia aire condicionat i just eixe dia havia sigut un dels més calorosos de l’any. Era antic però al menys ens quedava l’al•licient, per compensar, que era un edifici històric, fins i tot catalogat, que per altra banda estava a punt de tancar durant una temporada perquè havia sigut comprat per una cadena hotelera que l’anava a remodelar. Això si, la remodelació obligava a  mantenir l’estructura i els plànols originals. Perquè, en el seu estil, i llevat dels estralls que fa el pas del temps, era un lloc bonic.

Al cancell de l’hotel hi havia dos figures representant dos esclaus que feien de suport de lampada.

L’edifici de l’hotel havia estat construït al segle XVIII, residencia de M. Grasin, fundador de la plaça i del teatre del mateix nom. Entrant per un corredor amb sostre de volat s’hi podia llegir una placa: “HOTEL de M. de GRASLIN Ecuyer. Receveur Géneral des Fermes du Roy, Economiste, Fondateur du quartier de La Place et du Theatre qui portent son nom à NANTES, 1728-1790.” 

Placa commemorativa recordant al resident de la casa convertida en hotel. tal volta en la remodelació la conserven. És important saber la història.

El corredor donava pas al vestíbul. Tot el conjunt inicial ja denotava poder i majestuositat. Graslin era un home ric i lletrat, relacionant amb el rei de França. Dos estàtues d’esclaus negres a l’inici de l’escala donaven a entendre l’època en la qual l’edifici havia estat edificat. Així que vàrem patir calor i concretament la meua habitació no era de les millors, però almenys va ser en una residència important per a Nantes i per a França.

I és que a Nantes va haver molta gent, com Graslin, que van contribuir a l’engrandiment i embelliment de la ciutat. Antiga capital del poble gal anomenat dels nannetets, Nantes va ser residència dels reis i després dels ducs de Bretanya, fins a la unió de Nantes a França l’any 1532.Gràcies a l’estratègica situació es va convertir en una plaça fortificada i des del segle XV començà a adquirir importància comercial. El màxim apogeu del port va ser al segle XVIII amb l’explotació d’Amèrica arribant a ser una de les ciutats amb més tràfic d’esclaus negres de França. El comerç d’esclaus va comportar el desenvolupament d’altres activitats i tot va portar a una prosperitat de la ciutat i Graslin va ser un dels rics comerciants que ajudà a fer de Nantes una ciutat més bonica i gran. 

Foto de l’hotel i la place del teatre, encontrada a la publicitat de l’hotel.

Eixirem a donar una volta abans de dormir. Primer pels voltants i només eixir teníem la plaça Graslin. Fent-li els honors a l’antic “amo” de l’hotel i fundador de la plaça  hi anàrem. Del teatre del segle XVIII, no s’hi podia veure ni la façana per estar de reformes, però si paràrem, per escodrinyar, al restaurant “La Cigale”, bar d’estil modernista del segle XIX, amb decoració d’Art Nouveau, inspiració d’artistes surrealistes i escenari de pel•lícules. Cert que cridava l’atenció i era un punt d’atracció. Pobres comensals que tenien la taula a la finestra...no podien menjar tranquils amb tant de flash!.

I després anàrem a La Place Royale, preciosa, sorprenent i gran, que edificada entre 1790 i 1794 unia la part nova amb la vella.

Les ciutats són diferents quan focus de llum, estratègicament col•locats il•luminen els monuments, els carrers i avingudes, les fonts... Tot canvia de la nit al dia. De nit trobàrem molt d’ambient en les terrasses a l’aire lliure,  gent local i turistes, que gaudien del bon oratge. França aleshores patia una onada de calor a la qual no estaven acostumats, tanmateix els francesos l’estaven rebent amb satisfacció. Molt contents, gaudien de calor i xafogor sense fer falta anar a buscar-la, a altres països més al sud com Espanya. Les noticies de la tele i de la premsa, només parlaven d'alerta, de recomanacions, dels perills de la deshidratació. I era cert que feia un calor humit que jo particularment no esperava i en conseqüència a la maleta solament portava roba menys fresqueta i més abrigada. 

Que bonica la catedral de nit il•luminada...i quina originalitat els rajos de colors sobre la muralla: eren línies corbes, arcs..Uns focus blaus ressaltaven altres parts, i les portes també estaven focalitzades convidant a passar lliurement tothom. Entràrem dins, passant pel pont i hi havia una actuació musical en directe, mescla de ritmes tradicionals i new age. I la gent de totes les edats, molt animada ballant eixa barreja musical.

El calor m’angoixava i més ho va fer en arribar l’hora d’entrar a l’habitació. Deixàrem les finestres obertes de bat a bat i ni l’aire que entrava minorava el calor que feia. Tenia els ulls com a plats hora darrere hora escoltant la gent passar per la vorera del carrer tres pisos més avall. Però això no era res per al que anava a passar. 

Tal volta vàrem ser dels últims "inquilins de "l’hotel de France, segons ens digurens estaven a punt de tancar-lo per renovar i rehabilitar.
Possiblement en obrir de nou les portes i per estar en zona exclusiva serà de més estrelles i conseqüentment més car. 

Serien cap a la 1 i mitja de la nit vaig escoltar uns crits, acompanyats de llaments i plors. Era un jove que semblava drogat i altre seré, que deuria ser amic, intentava retenir-lo i fer-lo callar. No vaig poder evitar treure el cap de la finestra i em vaig espantar perquè just tenia el xic drogat davall i, gitat al terra com estava cara amunt si mirava, el primer que veuria seria la meua cara. I no parava de donar cops de peu i manotades sense deixar de cridar i plorar. 

De sobte es va escapar dels braços de l’amic, va començar a córrer carrer amunt, posant-se just davant d’un cotxe ple d’africans. No sé que els tiraria al cotxe però el cas és que els va trencar un cristall. Els africans van parar i van baixar per demanar explicacions. Tot va passar en segons. L’amic corria per parar la lluita que l’amic drogat havia provocat. El va agafar amb tant d’ímpetu que li va llevar la samarreta. El drogat volia pegar als africans, que n’eren més i tenien les de guanyar. En eixe punt me’n vaig anar al llit, imaginava que anava a córrer la sang i em vaig espantar, no volia veure-ho. Per sort tot acabà quan va arribar la policia i se’l va emportar.

QUADERN DE VIATGE,  FRANÇA, estiu 2012

* En este bloc pots llegir més sobre La Bretanya i França en l'etiqueta corresponent.

ITÀLIA: POMPEIA I ERCOLANO, a l’ombra del VESUVI napolità

I quan el volcà es desperta…per allà on passa, ho fa tot cendra…

El Vesuvi, fascinant i atemoridor, està considerat un dels volcans més perillosos del món. Dorm des de l’any 1944. Havíem començat amb entrebancs el viatge i llegir esta informació sobre el volcà de Nàpols no era res encoratjador.

És perillós perquè al seu voltant viuen al voltant de tres milions de persones i les seues erupcions han sigut violentes. A Nàpols hi ha anualment plans d’emergència per si de cas... i en dates previstes, conviden els ciudatans a fer un simulacre d’evacuació. Hi desenvolupen estratègies per salvar vides, bens materials i arqueològics. Val més prevenir que curar. Se sap que les erupcions són cícliques…se sap que produirien terratrèmols forts i molt destructors.

Però estàvem a la ciutat catalogada popularment de “perillosa” , a més a més del volcà, pels nombrosos carteristes que ronden pels carrers i  nosaltres, després d’haver passat l'entrebanc malaurat dels robatori amb violència, en primera persona, ja no teníem por de res.

La ciutat de Nàpols des del camí de pujada al Vesubi.

Així que malgrat saber allò de les erupcions cícliques, volíem veure’l de prop, volíem trepitjar la seua arena volcànica i respirar l’aire del seus voltants. No ens  importà l’ ingredient de perillositat, al cap d’uns dies a Nàpols ja tan se valia...així que ens buscàrem un transport que ens portà allà dalt.

Hi havia autobusos però també nombrosos vehicles que estaven dispostos a porta-nos-hi. Tinguérem sort perquè quan anàrem a contractar-ne un va acudir més gent que buscava el mateix i el preu minorà perquè compartírem vehicle. Va ser un ajust entre viatgers.

El Vesubi  no està lluny de Nàpols, solament a 33 quilòmetres. Sabíem que el vehicle pujava fins a un punt determinat i després havíem de caminar un poc per una ruta establerta que arribà al cim perquè el volcà està a 1270 m d’altura. Pel camí obsevàrem la quantitat de pobles que hi viuen aprofitant-se de la fertilitat de les terres.

Baixàrem del vehicle i començàrem la caminada. No és difícil, no és complicada. Les vistes en tot moment eren espectaculars mirant la badia de Nàpols i l’illa de Capri.

I al final arribàrem. Hi veiérem un gran con, era  el que més destacava. Li donàrem la volta. Lava i més lava. Observàrem els vapors de gasos procedents d’esquerdes, eren fumaroles. Observàrem i callàrem. Els volcans imposen, els volcans obliguen a un respecte. En cap moment oblidàrem que el Vesuvi estava actiu i podia fer-se de notar quan volguera.

L'acces no era dificil, tal volta un poc fatigant...
Conserve poques fotos i de poca qualitat. 
No hi havia temps per a fotos durant l'ascens.

Amb este visita havíem complit el desig despert des del mateix moment d’arribar a la ciutat  quan vàrem veure la silueta del  volcà a la badia de Nàpols. Personalment havía satisfet la curiositat que em desperta cada volcà que m’hi trobe pels camins. Així, ja en tenia un més al meu llistat, perquè com he dit en nombroses ocasions, allà on vaig els busque.

El cràter, imponent, com en tots els volcans.

Faig dos fotos i les ajunte...és el mètode rudimentari però en esta ocasió és suficient per poder comprovar com és de gran el cràter del Vesubi.

I si el volcà Vesuvi és tan afamat és perquè l’any 79, concretament el 24 d’agost, una erupció va arrasar Pompeia i Ercolano. Els  terratrèmols destruïren  les ciutats i tones de cendra les sepultaren.

Visitàrem primer Pompeia i férem una passejada en silenci per les ruïnes. Diuen que la majoria de gent va morir en enderrocar-se els edificis i no per la pluja de cendres. Millor pensar-ho així, encara que qualsevol mort és roina i irremeiable i el sentiment que sentiria aquella gent en veure la mort arribar, en adonar-se’n com el Vesuvi tirava el foc i que els arribava de sobte, deu ser d’una esgarrifosa angoixa intentar respirar i no poder per l’asfixia, intentar fugir i no saber com ni on.

En Pompeia causa gran respecte observar com va quedar la ciutat despres del desastre, és dificil imaginar la desgràcia, el caos...

Després visitàrem Ercolano, i m’agradà més...tal volta perquè no té tanta publicitat darrere i era una ciutat més menuda, se suposa que n’eren al voltant d’un 5000 el que l’habitaven mentre que a a Pompeia s’estima que n’eren de 10000 a 25000. Ercolano estava més propera al cràter però la direcció del vent va minvar el desastre, així i tot quedà sepultada sota 23 metres de material arribat des del cràter i la majoria de víctimes foren per estes onades dipositades i les altes temperatures.

Ercolano també va sofrir les conseqüències del despertar del volcà.
Estes ruines són ménys visitades que les de Pompeia, que són les més afamdes.
Particularment m'agrada més Ercolano, tal volta perquè hi havia menys gent visitant la ciutat.

Ni una ni altra ciutat foren reconstruïdes i encara que van haver sobrevivents de la catàstrofe, la seua localització va ser oblidada fins el segle XVIII. 

Per la meua banda, en una i en altra el sentiment era el mateix,  una mesclà  d'agre-dolç que tantes vegades experimentes en veure una cosa desitjada. No m’agradà el que estava veient. Pompeia i Ercolano, tan afamades i tan visitades estaven descuidades, tota Nàpols ho estava, tota la ciutat s’hi veia deteriorada, però Pompeia..Ercolano....em dolia en l’ànima veure un Patrimoni de la Humanitat en eixes males condicions. Hi havia brutícia i descontrol. La gent tirava deixalles per on volia, en racons amagats que alhora eren fàcilment visibles per a tothom. I que és el que sempre passa? Que si veus brutícia no importa embrutar. Total un paper o pot de llanda més! Que li fa?

Actualment Pompeia i Ercolano són dos ciutats que estan en perill de perdre la catalogació de Patrimoni de la Humanitat, s’han trobat humitats, han caigut edificis...la brutícia continua...Pompeia està abandonada per part de les autoritats competents. Cada dia la visiten milers de turistes, i eixe allau també fa malbè. Són massa gent trepitjant uns carrers històrics... i no per l’allau, que també pot ser, sinó per la falta de vigilància. Hi ha parets ratllades amb escrits, símbols d’amor...no hi ha altre lloc?...unes parets que guarden tanta història! La falta de vigilància és la culpable d’este aspecte i la falta de dedicació pressupostaria en matèria patrimonial és el que fa que els edificis acaben per caure després de sofrir les intempèries de l’oratge i la decadència pròpia del pas del temps. El desastre va arribar l’any 2010, quan  caigué un edifici situat a l’avinguda principal, “la Domus de los Gladiadores” on s’entrenaven els atletes en l’antiga Pompeia i l’any 2011, altre mur va caure, el del pati de “la casa del moralista”.

Dos anys  ha donat la Unesco a Itàlia de termini per posar al dia la conservació de les zones arqueològiques i fins final d’any té de temps per explicar les mesures de protecció que ha de portar endavant. Sinó d’estar a la llista de Patrimoni de la humanitat passarien a formar part del llistat de patrimoni en perill http://whc.unesco.org/en/danger/. Seria un desprestigi per al país que per altra banda és el que més patrimonis de la humanitat conserva.

L’amenaça és ferma però el govern italià fa poc cas, no li dóna la urgència que reclama la Unesco. Seria una llàstima. Itàlia i Nàpols perdrien una font d’ingressos turística important...però sembla que l’ interès per mantenir la cultura estan en segon pla,  hi ha retalls en Patrimoni i això està fent-se de notar.

Cultura, Patrimoni i educació són intocables per a una nació i qui no li dóna valor, sofrirà conseqüències. En el cas de Pompeia i Ercolano corren el perill de quedar de nou soterrades, i esta vegada no per la cendra.

REFLEXIONS POSTERIORS, NÀPOLS, estiu 2004

* Pots llegir més sobre Nàpols:
NÀPOLS, Passeig per la ciutat
AVENTURA DESVENTURADA-I
AVENTURA DESVENTURADA-II
AVENTURA DESVENTURADA-III
AVENTURA DESVENTURADA-IV
*I sobre altres parts d'Itàlia en l'etiqueta corresponent.

FOTOS i MÚSICA: DERRY (Irlanda del Nord)

De lluny s'hi veuen uns grans murals...són una manera d'expressar desig de PAU, de reivindicar que  no es vol més violència com la que sofriren anys enrere en l'anomenant diumenge sagnant.

Música:

"Bed and Breakfast" 

Randy Edelman

Si vols, en este bloc pots llegir el text:

IRLANDA NORD: Les ciutats de Belfast i Derry.
tot el que hi ha sobre Irlanda del nord, clicant ací

i el que hi ha sobre Irlanda en l'etiqueta corresponent

GUATEMALA: Llac ATITLAN, caminant entre panís

El millor per conèixer un país és capbussar-se en la vida de la gent local per adonar-nos-en del que passen cada dia i així arribar a entendre’ls.

Va ser un dia complet, preciós, primer barrejant-nos entre indígenes, després endinsant-nos entre el panís i al final fent un dinar molt familiar. Començàrem pel matí coneixent millor a Romeo, un ladí casat amb una italiana que era qui anava a acompanyar-nos en este dia de caminada entre panís. A Guatemala conviuen indígenes i ladins. Els ladins tenen mescla de sang, no arriben a ser indígenes ni tampoc blancs. Romeo era guia i li agradava la muntanya, amb ell férem una caminada de dos hores. Però abans descobrirem l’autenticitat dels mercats rurals locals, allunyats del muntatge turístic. Estos mercats, el de  Sololà i el d’Almolonga, “d’ells i per a ells” es mereixen capítol a banda i ja el tenen.  

La caminada seguint una senda guiada per Romeu en portà fins el cim, de d’on s’hi veia el llac Atitlan preciós.

Romeo, amb la seguretat que dóna ser un ladí amb estudis, ens explicà moltes coses que ens feren veure la realitat passada i la present que estàvem trepitjant. Ens parlà de religió, de política, de societat...de vegades la mateixa gana de parlar i la confiança que fàcilment es creà, el feren expressar opinions molt personals que als nostres ulls, tan allunyats, de vegades podien resultar radicals, però cadascú té la seua opinió i la seua perspectiva i en este cas ell tenia el màxim coneixement del tema del qual es parlava. 

Aquell dia després d’endinsar-nos entre la multitud de colors uniformes al mercat de Sololá  i adonar-nos-en que malgrat la quantitat concentrada s’hi respirava un aire de tranquil•litat lluny de crits i sorolls, Romeu ens va portar al seu café, per mostrar-nos així que, a més amés, era un ladí amb èxit, que havia aconseguit portar endavant un negoci propi. Era amo d’un cafè modern i ben condicionat, molt acollidor, amb una llibreria inclosa i una bugaderia que regentava la seua dona italiana. A més a més s’hi dedicava a preparar també turisme de l’estil mig solidari com el que estàvem fent nosaltres.

El café de Romeu era molt acollidor i complet:: servei de bugaderia i cafeteria, alhora que llibreria.

Amb el sabor del bon café expresso preparat per Romeo, anàrem a fer la caminada prevista que ens va portar per les muntanyes que voregen el llac Atiltlan. Primer vam pujar una costera que donava a unes granges habitades. 

En el primer tram de la caminada, sempre costera amunt, trobàrem moltes granges i alguns xiquets en el camí. Quan hi havia una porta entreoberta, no dubtàvem en mirar per poder xarrar amb els grangers. L’amiga Vicen sempre estava a punt per a la conversa, tot ho volia saber, res se li quedava per preguntar... 

Per estos paratges, Romeo ens contà com Patrick, el belga que ens havia organitzat el viatge, va iniciar el seu periple guatemalenc. Patrick va arribar de Bèlgica per encetar un projecte amb animals i el destí el va portar a una d’estes granges envoltades de conreu de panís. L'amo de la granja on va parar Patrick en primer lloc, tenia unes quantes filles i el belga, que no va aconseguir portar endavant el seu projecte, si va conquistar a una de les filles, a Glòria, a la que no va dubtar en emportar-se al seu país. Però Guatemala atrau i ell va tornar canviant el seu projecte inicial per altra empresa ben diferent però amb la qual dóna de menjar a molta gent que ho necessita.

Veritablement va ser un privilegi poder admirar tanta bellesa caminant entre camps de  milpas, configurats geomètricament. Milpas és la manera com anomenen allà el panís. A un costat veiem el conreu que seguia fins quasi el cim de la muntanya, a l’altre costat, més conreu que arribava quasi fins l’aigua verdosa del llac. Amb els volcans com a fons tocant els núvols i de vegades el núvols tocant els volcans.

El llac Atiltlan, segons diuen, el més bonic del món...està envoltat de milpa, el panis, sustent dels maies i dels guatemalencs des de sempre. 

Tinguérem algú que altre tram de costera forta i un poc dificultosa que vam passar com vam poder perquè Romeu, que caminava àgilment com les cabres, creient que tots ho fèiem igual que ell, no ens va donar cap cop de mà en moments que ho necessitàvem.

 Cadascú caminava al seu aire...i en moments de costeres més empinades , com no podiem seguir el ritme de Romeu anàvem a soles..

Un goig de passeig i una plaer per les vistes que trobàrem en arribar al punt més alt. Era inevitable fer parada per contemplar la vista dels volcans contemplant el llac i fer fotos.

Quina meravella, solament per admirar en tot moment tanta bellesa, val la pena fer la caminada...

Després tocava baixar. El descens el férem per altre caminal, sempre seguint les passes del guia expert que dominava aquells camps.

La baixadava ser menys pesada i en alçar la vista continuàvem contemplant i gaudibt del paisatge que era el mateix llac Atltlan però des d’altra prespectiva.

El passeig va ser gratificant, però més si cal el final, quan de tornada paràrem en una caseta a la muntanya prop de la carretera que portava directament a Panajachel, era la casa de la germana de Glòria que ens havia preparat el dinar. Un dinar pel que pag'arem solament 3 euros.

I després de l’esforç... a parar la taula i a dinar...i les vistes impressionants...

Hi estava també Glòria ajudant a preparar el menjar a la germana, i el seus juganers nebots que eren un encant. Els xiquets reclamaven la nostra atenció i jo els la donava. Sovint preguntaven i jo, sense poder-ho evitar els contestava. 

M’agradaven eixos xiquets tan espavilats. Entre rialles notava que estaven fent-se escoltets a l’orella uns a altres i els vaig demanar que volia saber què era. Aleshores em digueren la coseta més bonica del dia i del viatge, bonica i alhora sorprenent. I és que vaja on vaja em troben dobles...fins i tot en Guatemala...i este no va ser l’únic cas. La coseta bonica que em digueren, més per la forma que pel contingut, era que em semblava a una nina que eixia a la tele. Una ocurrència infantil realment afalagadora...

Els xiquets de la casa...sempre a punt per jugar...

Esta clar que els xiquets són el meu fort... siguen d’on siguen, tots me’ls emporte al meu terreny...Em vaig fer una foto amb ells prometent-los que els la faria arribar per correu electrònic per mig de l’oncle Patrick. I així ho vaig fer.

Va ser una situació molt familiar. No ens comportàrem com convidats passius perquè ajudàrem a parar i desparar taula. Ens feren arròs blanc amb carn a la brasa i meló d’alger de postres. 

Parlàrem dels problemes que els envolten: tràfic de drogues, corrupció, delinqüència...del tema de la religió. Això de parlar amb gent local, ho estàvem fent tots els dies i va ser una sort perquè al final del viatge després d’haver escoltat al voltant dels mateixos temes diferents versions, segons zones i gent, poguérem contrastar les opinions i no es quedàrem amb la subjectiva d’una sola persona. 

Un goig de dinar pel lloc, per les vistes al llac i als volcans, per la tertúlia en acabar...i també per la tornada a Panajachel, que va ser divertida anant amb picop, la furgoneta destapada que a Guatemala fa de transport entre pobles i on anàvem asseguts i acoblats per no caure.

Amb el picop, la manera local, anàrem des de casa de la germana de Glòria fins a Panajachel.

Amb este curt viatge en picop no va acabar l’odissea del dia perquè en entrar a Panajachel vaig haver d’anar amb Glòria a comprar-me unes botes de muntanya perquè les meues xiruques les havia destrossat en la caminada entre panís. Això em va permetre veure el Panajachel allunyat del turisme. Vam estar buscant per les tendes locals on van a comprar solament ells i per on Glòria es movia com peix en l'aigua. Al tercer intent les trobàrem, no va ser fàcil, però... quina sort!. Per 160 quetzals (al voltant de 16 euros) tinc unes botes que en Espanya no m’hagueren costat menys de 60 o 70 euros...També s’ha de dir que va haver molt de regateig.

Panajachel és un del pobles del llac Atitlan més conegut i turístic.  

Nosaltres vam poder veure tambè la part més desconeguda.

Amb la satisfacció del dia passat de manera tan agradable, arribàrem a l’hotel, descansàrem, donàrem una volta sopàrem i a dormir...Els costums canvien quan s’eix de viatge i en esta ocasió les circumstàncies portaven a anar-se’n al llit promptet. Les circumstàncies i també el cansament del cos pel trot del dia caminant i les matinades voluntàriament obligatòries. No estàvem fent un viatge estressant però si ple, amb tots els moments del dia ocupats. 

I quan el sol s’amaga...és l'hora màgica...
però estem tan cansats que toca descansar...

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009

* Pots llegir més sobre Guatemala en l'etiqueta corresponent