GUATEMALA: Llac ATITLAN, caminant entre panís

El millor per conèixer un país és capbussar-se en la vida de la gent local per adonar-nos-en del que passen cada dia i així arribar a entendre’ls.

Va ser un dia complet, preciós, primer barrejant-nos entre indígenes, després endinsant-nos entre el panís i al final fent un dinar molt familiar. Començàrem pel matí coneixent millor a Romeo, un ladí casat amb una italiana que era qui anava a acompanyar-nos en este dia de caminada entre panís. A Guatemala conviuen indígenes i ladins. Els ladins tenen mescla de sang, no arriben a ser indígenes ni tampoc blancs. Romeo era guia i li agradava la muntanya, amb ell férem una caminada de dos hores. Però abans descobrirem l’autenticitat dels mercats rurals locals, allunyats del muntatge turístic. Estos mercats, el de  Sololà i el d’Almolonga, “d’ells i per a ells” es mereixen capítol a banda i ja el tenen.  

La caminada seguint una senda guiada per Romeu en portà fins el cim, de d’on s’hi veia el llac Atitlan preciós.

Romeo, amb la seguretat que dóna ser un ladí amb estudis, ens explicà moltes coses que ens feren veure la realitat passada i la present que estàvem trepitjant. Ens parlà de religió, de política, de societat...de vegades la mateixa gana de parlar i la confiança que fàcilment es creà, el feren expressar opinions molt personals que als nostres ulls, tan allunyats, de vegades podien resultar radicals, però cadascú té la seua opinió i la seua perspectiva i en este cas ell tenia el màxim coneixement del tema del qual es parlava. 

Aquell dia després d’endinsar-nos entre la multitud de colors uniformes al mercat de Sololá  i adonar-nos-en que malgrat la quantitat concentrada s’hi respirava un aire de tranquil•litat lluny de crits i sorolls, Romeu ens va portar al seu café, per mostrar-nos així que, a més amés, era un ladí amb èxit, que havia aconseguit portar endavant un negoci propi. Era amo d’un cafè modern i ben condicionat, molt acollidor, amb una llibreria inclosa i una bugaderia que regentava la seua dona italiana. A més a més s’hi dedicava a preparar també turisme de l’estil mig solidari com el que estàvem fent nosaltres.

El café de Romeu era molt acollidor i complet:: servei de bugaderia i cafeteria, alhora que llibreria.

Amb el sabor del bon café expresso preparat per Romeo, anàrem a fer la caminada prevista que ens va portar per les muntanyes que voregen el llac Atiltlan. Primer vam pujar una costera que donava a unes granges habitades. 

En el primer tram de la caminada, sempre costera amunt, trobàrem moltes granges i alguns xiquets en el camí. Quan hi havia una porta entreoberta, no dubtàvem en mirar per poder xarrar amb els grangers. L’amiga Vicen sempre estava a punt per a la conversa, tot ho volia saber, res se li quedava per preguntar... 

Per estos paratges, Romeo ens contà com Patrick, el belga que ens havia organitzat el viatge, va iniciar el seu periple guatemalenc. Patrick va arribar de Bèlgica per encetar un projecte amb animals i el destí el va portar a una d’estes granges envoltades de conreu de panís. L'amo de la granja on va parar Patrick en primer lloc, tenia unes quantes filles i el belga, que no va aconseguir portar endavant el seu projecte, si va conquistar a una de les filles, a Glòria, a la que no va dubtar en emportar-se al seu país. Però Guatemala atrau i ell va tornar canviant el seu projecte inicial per altra empresa ben diferent però amb la qual dóna de menjar a molta gent que ho necessita.

Veritablement va ser un privilegi poder admirar tanta bellesa caminant entre camps de  milpas, configurats geomètricament. Milpas és la manera com anomenen allà el panís. A un costat veiem el conreu que seguia fins quasi el cim de la muntanya, a l’altre costat, més conreu que arribava quasi fins l’aigua verdosa del llac. Amb els volcans com a fons tocant els núvols i de vegades el núvols tocant els volcans.

El llac Atiltlan, segons diuen, el més bonic del món...està envoltat de milpa, el panis, sustent dels maies i dels guatemalencs des de sempre. 

Tinguérem algú que altre tram de costera forta i un poc dificultosa que vam passar com vam poder perquè Romeu, que caminava àgilment com les cabres, creient que tots ho fèiem igual que ell, no ens va donar cap cop de mà en moments que ho necessitàvem.

 Cadascú caminava al seu aire...i en moments de costeres més empinades , com no podiem seguir el ritme de Romeu anàvem a soles..

Un goig de passeig i una plaer per les vistes que trobàrem en arribar al punt més alt. Era inevitable fer parada per contemplar la vista dels volcans contemplant el llac i fer fotos.

Quina meravella, solament per admirar en tot moment tanta bellesa, val la pena fer la caminada...

Després tocava baixar. El descens el férem per altre caminal, sempre seguint les passes del guia expert que dominava aquells camps.

La baixadava ser menys pesada i en alçar la vista continuàvem contemplant i gaudibt del paisatge que era el mateix llac Atltlan però des d’altra prespectiva.

El passeig va ser gratificant, però més si cal el final, quan de tornada paràrem en una caseta a la muntanya prop de la carretera que portava directament a Panajachel, era la casa de la germana de Glòria que ens havia preparat el dinar. Un dinar pel que pag'arem solament 3 euros.

I després de l’esforç... a parar la taula i a dinar...i les vistes impressionants...

Hi estava també Glòria ajudant a preparar el menjar a la germana, i el seus juganers nebots que eren un encant. Els xiquets reclamaven la nostra atenció i jo els la donava. Sovint preguntaven i jo, sense poder-ho evitar els contestava. 

M’agradaven eixos xiquets tan espavilats. Entre rialles notava que estaven fent-se escoltets a l’orella uns a altres i els vaig demanar que volia saber què era. Aleshores em digueren la coseta més bonica del dia i del viatge, bonica i alhora sorprenent. I és que vaja on vaja em troben dobles...fins i tot en Guatemala...i este no va ser l’únic cas. La coseta bonica que em digueren, més per la forma que pel contingut, era que em semblava a una nina que eixia a la tele. Una ocurrència infantil realment afalagadora...

Els xiquets de la casa...sempre a punt per jugar...

Esta clar que els xiquets són el meu fort... siguen d’on siguen, tots me’ls emporte al meu terreny...Em vaig fer una foto amb ells prometent-los que els la faria arribar per correu electrònic per mig de l’oncle Patrick. I així ho vaig fer.

Va ser una situació molt familiar. No ens comportàrem com convidats passius perquè ajudàrem a parar i desparar taula. Ens feren arròs blanc amb carn a la brasa i meló d’alger de postres. 

Parlàrem dels problemes que els envolten: tràfic de drogues, corrupció, delinqüència...del tema de la religió. Això de parlar amb gent local, ho estàvem fent tots els dies i va ser una sort perquè al final del viatge després d’haver escoltat al voltant dels mateixos temes diferents versions, segons zones i gent, poguérem contrastar les opinions i no es quedàrem amb la subjectiva d’una sola persona. 

Un goig de dinar pel lloc, per les vistes al llac i als volcans, per la tertúlia en acabar...i també per la tornada a Panajachel, que va ser divertida anant amb picop, la furgoneta destapada que a Guatemala fa de transport entre pobles i on anàvem asseguts i acoblats per no caure.

Amb el picop, la manera local, anàrem des de casa de la germana de Glòria fins a Panajachel.

Amb este curt viatge en picop no va acabar l’odissea del dia perquè en entrar a Panajachel vaig haver d’anar amb Glòria a comprar-me unes botes de muntanya perquè les meues xiruques les havia destrossat en la caminada entre panís. Això em va permetre veure el Panajachel allunyat del turisme. Vam estar buscant per les tendes locals on van a comprar solament ells i per on Glòria es movia com peix en l'aigua. Al tercer intent les trobàrem, no va ser fàcil, però... quina sort!. Per 160 quetzals (al voltant de 16 euros) tinc unes botes que en Espanya no m’hagueren costat menys de 60 o 70 euros...També s’ha de dir que va haver molt de regateig.

Panajachel és un del pobles del llac Atitlan més conegut i turístic.  

Nosaltres vam poder veure tambè la part més desconeguda.

Amb la satisfacció del dia passat de manera tan agradable, arribàrem a l’hotel, descansàrem, donàrem una volta sopàrem i a dormir...Els costums canvien quan s’eix de viatge i en esta ocasió les circumstàncies portaven a anar-se’n al llit promptet. Les circumstàncies i també el cansament del cos pel trot del dia caminant i les matinades voluntàriament obligatòries. No estàvem fent un viatge estressant però si ple, amb tots els moments del dia ocupats. 

I quan el sol s’amaga...és l'hora màgica...
però estem tan cansats que toca descansar...

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009

* Pots llegir més sobre Guatemala en l'etiqueta corresponent