Director: Dany Boon
“Bienvenidos
al Norte” és una pel·lícula singular, simpàtica, tal volta és més que
simpàtica, té un humor dolç que fa pensar en els prejudicis que tenim, els estereotípics
que sovint ens creem i cegament seguim i difonguem sense raó de ser. És una
pel·lícula que ha fet canviar mentalitats i eixa era la finalitat del director.
L’he
vista dos vegades. Em va agradar molt la primera ocasió i en tenir
l’oportunitat de veure-la de nou, ni ho vaig dubtar. M’abellia, sovint l’he
qualificada com una d’eixes de no perdre-se-la. La segona vegada que la vaig
veure em va tornar a agradar i vaig riure de les mateixes absurdes situacions.
Fa un temps quan estava visitant la zona
de Bretanya, tenint el mapa de França davant meu em va vindre al cap la
pel·lícula i buscava la situació exacta de la zona a la qual s’hi refereix, una
zona que abans d’esta pel·lícula pocs hi volien anar per ser particular, entre
altres coses per l’ idioma.
A
esta zona del Nord pas de Calais s’hi parla l’idioma Ch'ti. És un fet real, que per este motiu i per la manera de
ser o que se’ls ha adjudicat, els habitants han estat sempre motiu de burla constant.
El director de la pel·lícula hi va nàixer i va voler trencar les idees preconcebudes
que arrosseguem de manera automàtica sense pensar en la raó de ser. I l’èxit de
la comèdia burlant-se dels estereotips marcats en part ho va aconseguir. I tot
per la simplicitat, per mostrar personatges reals, humans, sensibles, amics
dels seus amics, entranyables...personatges amb qui, al final tots els
espectadors acabem volent compartir amistat.
La pel·lícula arranca quan un director de correus del sud de França es “desterrat”a
treballar al Nord pas de Calais, frontera amb Bèlgica. Cal matisar. La
pel·lícula concretament no arranca amb este fet perquè l’explicació prèvia que
motiva el trasllat ja és un ingredient ple de comicitat que no vaig a
desvetllar.
El
carter creu que el treball i la vida al nord serà un infern perquè té la idea
preconcebuda que al poble on està destinat tothom és vulgar i amb poca cultura,
i que “fa un fred que pela”. El poble és menut i cert que és peculiar, la gent
parla l’estrany dialecte que no és comprensible per qualsevol. Però la gent és
amable i el funcionari de correus acaba integrant-se a la vida del poble. I no
només s’adapta, és veritablement feliç entre la gent que l’ha acollit com un
més dels seus.
El
protagonista està casat però està passant una crisi matrimonial per la qual cosa l’esposa decideix no anar-hi a acompanyar-lo. Amb la
distància la relació millora perquè ella creu que el marit està patint un
suplici vivint al nord. I per esta raó el director de correus fa creure
l’esposa que s’hi viu molt mal i no desmenteix els estereotips que tothom diu, i
és més, el que fa és cada cap de setmana quan torna a la ciutat del sud, inventar
horrors viscuts. I amaga que ha aconseguit la veritable amistat al poble del
nord.
Així
va transcorrent el temps, ell vivint feliç entre els seus nous amics i el cap
de setmana fent creure a la dona que per a ell de dilluns a divendres és un
suplici.
Van
passant els mesos fins que un dia la dona decideix anar a fer-li una visita. És
quan el carter ha de confessar als seus nous amics que ha estat amagant a
l’esposa que la seua vida és molt més feliç des que està amb ells . I de nou la
gent del poble en un gest de fidelitat
que els honra, entren en la roda de la invenció exagerant davant l’esposa comportaments
i donant vida als estereotips que pateixen en la pròpia pell.
Cert
que és una pel·lícula entretinguda, amb fons, amb contingut, dolça i tendra, ingènua
fins i tot per a mostrar la relació d’amistat i també l’amorosa entre els dos treballadors
de correus ajudants del protagonista.
Recomanable,
cent per cent, si es vol mantenir el somriure durant tot el temps que dura la
pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada