RESSENYES LITERÀRIES nº 38: El pollastre de Nadal. CONTE

EL POLLASTRE DE NADAL

Mariló Sanz

Hui us ressenye una novetat editorial, un conte que he escrit procedent de la tradició oral. El conte porta per títol EL POLLASTRE DE NADAL i ha estat editat per l’entitat bancària obra social Caixa Ontinyent.

La persona que me’l va contar, Maruja Colomer, el contava als seus fills i després als néts, perquè a ella de menuda també li agradava escoltar-lo. Tan de bo que esta versió li agrade, i espere que des d’allà on estiga, que serà el millor lloc, em done el vist i plau pels canvis que aporta la versió. Totes les versions orals i escrites fan aportacions noves perquè cadascú té la seua manera i la seua personalitat de contar-ho. És una característica de la narració tradicional, són contes vius que van evolucionant. Per això trobem un mateix conte contat en cada poble de manera diferent. Al final ja no és el mateix, però l’essència primera si que ho és.

En este apartat de ressenyes, ja vaig anomenar en una ocasió Caixa Ontinyent i la col•lecció la cadireta de boga parlant de la importància de llegir tradició. Aleshores us mostrava altres contes que també he recuperat de la memòria dels majors.

En este moment, quan el conte acaba d’eixir, aprofite l’ocasió de fer-li difusió en este bloc de viatges, que també inclou  llibres que tracten de viatges, així com dels que parlen d’història i tradició dels llocs i ajuden a entendre el món que ens envolta.

Mires per on mires, el conte “El pollastre de Nadal” es mereix este raconet virtual  perquè  ho té tot, és tradició, i a més a més té un ingredient viatger. I sinò pareu-se a pensar un moment. No és escapar-se o eixir de casa sense rumb propi dels grans aventurers? Si, el protagonista així ho fa per la qual cosa és un rodamóns amb totes les de la llei. I tan se val que siga persona o pollastre, és el qualificatiu que li va.

I és que un pollastre és de qui parle.  El conte és una adaptació lliure de la història dels germans Grim sobre els músics de Bremen, en este cas un animal per fugir del seu fatal destí mamprèn una fugida. De camí troba altres animals i un a un van incorporant-se al seguici. És un tema que sovint trobem en el contes de tradició oral, siga del país que siga. En este bloc ja vaig fer ressenya de la truita corredora, procedent de la tradició oral xilena, que també fugia perquè se la volien menjar. A este conte li vaig dedicar fins i tot un video, i va ser un treball entranyable i especial. 

En esta ocasió no són músics, ni van tocant instruments, ni van a Bremen, però el conte té altres ingredients que resulten atractius. I no ho dic jo solament, que això no té mèrit. Així m’ho han fet saber alguns xiquets, que són els que més ho entenen, i  que he utilitzat de jutges abans de l’edició. I és que per assegurar-me que el conte anava a agradar a estos futurs lectors i receptors, els el vaig contar per a que em donaren l’opinió. Però no solament els vaig contar “El pollastre de Nadal”, també en vaig contar altres. Així, un dia els vaig sotmetre a la proba, jo anava llegint històries i ells havien de puntuar. Triaren i explicaren la raó de la puntuació, foren molt bons crítics i es mostraren atents durant la narració.

I les raons foren clares, una era que els agradava que els protagonistes foren animals. Es curiós com agraden els animals, tan se val que siguen de selva o de granja...però és així...en això sempre hi ha unanimitat.  També tots coincidiren en dir que els havia agradat per la musicalitat, per eixe conjunt de paraules que sonaven com una cançoneta. És la musicalitat de les frases que busque en estos contes infantils i que ja havia utilitzat en altres relats i havia vist que agradava molt i captava l’atenció. Altre aspecte que afavoreix i que em feren saber, era que el  varen entendre fàcilment. I sobre tot els captivà poder intervenir sovint fent onomatopeies perquè de tant repetir-les ja les havien memoritzat.

Així que, eixes són les opinions esposades pels menuts, a partir d’ahi podeu fer cas o no.  

No vull fer punt i final sense parlar de les fabuloses il•lustracions que acompanyen el text i que ha fet Vicent Beneito, que ja havia il•lustrat altre conte meu. Són dibuixos divertits, expressius i amb uns matisos de colors adequats en cada moment. I com a novetat, l’il•lustrador ha volgut donar una nota de color al text. No us desvetlle com ho ha fet. A mi particularment m’agrada esta innovació que dóna alegria a la monotonia cromàtica del text escrit.

Si us agraden els contes de tradició oral, esta simple història no us defraudarà. A mi m’encanta este pollastre desesperat que opta per la lluita de seguir vivint, un pollastre que té fusta de líder, té poder de persuasió i arrossega amb ell altres animals. 

I a més a més d’haver gaudit escrivint-lo, em quede contenta sabent que fent difusió d’esta història estic contribuint a no oblidar el que contaven els avantpassats.

NOTICIA A VILAWEB sobre la publicació

LIGURIA ITALIANA Un passeig pel port de CAMOGLI

Resulta estrany trobar un poble mariner amb unes edificacions tan altes que, a més a més, denoten una  riquesa al passat.

Camogli des de l'aigua...

Estem a la Liguria italiana, a la província de Gènova. Camogli forma part del Parc Natural i de la zona marina de Portofino, poble que visitàrem ahir després d’una caminada des de santa Marguerite i que ens va encisar.

I hui seguint per la zona i després del desassossec que hem patit caminant per la muntanya fins arribar a sant Fructoso,  trobem la pau i la tranquil•litat passejant per este preciós poble. Així que sota la benedicció de sant Fructuos se’n tornem cap a “casa”, la nostra casa provisional italiana, a Rapallo.

Encertadament  hem fet parada, poc despres d'eixir de sant Fructuos, en un poble molt bonic. És inevitable no parar. La tornada la fem en vaixell i des de l’aigua i des de lluny veiem que és preciós. I conforme ens apropem, la bellesa augmenta.

Abans d'arribar...ja ens agrada.

Cert, no exagere. La vista des de l’aigua és encisadora. Les cases són altes, amb colors variats i l’estampa del port, l’ambient, la platja ens quedarà a la memòria magnificada, a més a més, pel contrast viscut amb l’aventura negativa passada en la senda que hem recorregut fins arribar a la badia.

El poble no és molt gran...anem on anem sempre acabem al port.

L’antic port de pescadors és bonic i amb tant de colorit i bullici anima. Els colors de les cases ajudaven els pescadors a identificar les seues cases des de la llunyania.

I al port tohom segueix la seua rutina..malgrat els turistes que no en som pocs.

Bocabada veure els alts edificis, la qual cosa no és usual en un poble mariner.

Camogli no m’agrada solament a mi. Hi ha turisme per tot arreu. Però la riquesa de Camogli és anterior a este turisme. La ciutat era afamada pels armadors i artesans que hi havia. Camogli va ser un port important a l’Edat mitjana, se l’anomenava “la ciutat de les mil veles blanques”. Conta la història que l’any 1880 tenia 500 capitans de vaixell, no està gens malament en un a ciutat, que aleshores comptava amb 12.000 habitants. Actualment en són menys, possiblement al voltant d’un 6000.

Deambulem per observar racons, detalls, aspectes que fan de Camogli un lloc diferent.

Hi havia, segles enrere, una de les fàbriques més importants de vellut i brocats de la mediterrània. És per això que les cases denoten esplendor del passat, algunes cases tenen fins a sis plantes d’altura i les façanes decorades a “trompe l’oeil”.

També és curiós l’origen lígur i el significat del nom. Especifique, no és un, en són dos, els  significats que segons traducció de l’italià té la paraula Camogli: Casa delle Mogli, significa per una banda “casa de les dones”, referint-se a les dones dels pescadors capitans i mariners que es quedaven a casa esperant l’arribada dels marits; i per altra banda significa “cases molt juntes”, la qual cosa s’evidencia quan ens passegem pels estrets carrers de la ciutat.

Esta zona i esta població té fama i més si cal, perquè algun que altre actor americà hi va per passar, de tant en tant, una temporada.

Passejar per Camogli és un plaer, perdre’s entre carrerons, sense pressa, assaborint cada passada, sens saber on es va...trobant-nos de sobte amb una església, la de santa Maria Assunta, o un castell, el de la Dragonera...sempre passant de camí per milers de botigues i restaurants. 

Les costeres abunden, les costeres li donen encant.

Camogli es mereix més temps del que li he dedicat. Però el vaixell ens reclama i hem de tornar a Rapallo, on tenim la seu nocturna en esta ruta per La Liguria italiana.

I la seua platja és molt estimada...per això hi ha tant de turisme, 

QUADERN DE VIATGE, LA LIGURIA ITALIANA, 2007

*Pots llegir més sobre  LA LIGURIA en l'etiqueta corresponent d'Itàlia.

RESSENYA LITERÀRIA i de cine nº 37 :Maria, llena eres de gracia. PEL.LÍCULA

nº 37-Maria, llena eres de gracia

de Joshua Marston

“Maria llena eres de gracia” és una pel•lícula colombiana en col•laboració amb Estats Units, i és tremendament dura, sobre droga i comerç, sobre la desesperació d’algunes dones que treballen de "mules" passant fronteres, "mules" és el terme que s'utiltza per dir que treballen transportant droga.

És un pel•lícula que no deixa impassible, més bé encoratja veure la realitat del comerç de drogues, encoratja com, per diners, algunes xiques es veuen obligades a amagar-se droga a l’estomac. I "l’obligació" de vegades és una imposició voluntària però ve abocada per la societat que priva d’oportunitats a qui ho necessita. 

El nom de mules té una explicació, a la dècada del 1960 els traficants utilitzaven mules per al contraban. Actualment la cosa és diferent, els animals els han per missatgers humans. Estos són més eficaços perquè els gossos policies a les duanes no detecten la droga dins de l’estomac humà, només es possible amb una radiografia abdominal.

Tots els anys detenen moltes dones “mules” a les fronteres. Per als traficants no és important, la pèrdua de droga és mínima en proporció a tot el negoci muntat. A la pel•lícula s’hi veu tot el procés, des de l’inici fins el final, sempre és el mateix. Els traficants busquen persones innocents, generalment amb mancances de diners. Fer de "mula" és arriscat però dóna diners fàcils, si al final s’aconsegueix passar.

La protagonista de la pel•lícula és una jove infeliç en la vida i en el treball, té desset anys, viu amb sa mare i la germana, té una amiga i una parella. Un dia Maria té una discussió en la fàbrica on treballa i abandona el treball. És aleshores quan  decideix anar-se’n a Bogotá a buscar altra ocupació i manera de guanyar-se la vida. A més a més la situació se li complica perquè està embarassada i no vol seguir amb el pare de la criatura. La jove vol trobar una nova oportunitat en la vida, encarrilar per altre rumb diferent al que porta i que li desagrada.

,

En una festa coneix un xic que és qui la introdueix al món de les drogues i li proposa el treball de ser “mula” que li dona de manera ràpida els diners que tan desitja. El xic sap com capgirar les joves i no li costa gens que la protagonista accepte, li explica els avantatges però no les conseqüències ni la realitat del perill que s’hi passa.

Els diners són "fàcils" però tot és relatiu. Per a poder ingerir les bosses de droga, el cos necessita preparació, les xiques han de menjar quantitats grans de safanòries, salsitxes i raïm sense mastegar perquè han d’acostumar el cos per evitar vòmits després quan en el moment que tinguen que fer el transport hagen d’introduir-se al cos la bossa de droga. Dos dies abans no poden menjar, solament poden beure sopa. 

La droga que ingereixen està dins de globus de latex, com càpsules, i no en són poques, de vegades quinze i setze, que són al voltant de cinc o sis mil dòlars en droga.

La pel•lícula mostra tot pas a pas. És esgarrifant,  i Maria, la protagonista, és la que ho mostra. La preparació també suposa prendre molts medicaments abans de pujar a l’avió per evitar els moviments digestius durant el vol. A la pel•lícula s’hi veuen les dificultats, les angoixes, les pors, la tensió... no solament de Maria, al mateix avió en són quatre joves més i han d’evitar parlar-se entre elles per a no ser identificades.

 Arriba el moment crucial del control duaner i a Maria, inexperta que no sap dissimular la pillen, però aconsegueix escapar perquè com està embarassada no li poden fer cap radiografia.

Els traficants esperen les mules impacients i desesperats, si falla una no importa, el que interessa es evacuar del cos la resta de droga que porten les altres. Els globus poden esclatar i de fet passa. En la pel•lícula un globus esclata i mata una d’elles, Lucy. Els traficants no perden la droga, tot és negoci, insensibles i radicals, sense contemplacions obrin l’abdomen a la jove morta, agafen la droga i la deixen.

Este fet és el que fa que Maria obriga els ulls i se n’adone que no vol seguir el mateix camí que l’amiga i escapa, junt a Blanca, l’altra amiga “mula”. 

Juntes van a Nova York on viu una germana de Lucy, la que ha mort, Maria vol dir-li què ha passat. I sortosament en la ciutat dels gratacels, a Maria se li obri un camí d’esperança en trobar un personatge Don Francisco que es dedica a ajudar als immigrants. 

Este personatge no és fictici, és real, i ajuda les xiques a destapar la veritat sobre el tràfic de drogues i a començar una nova vida. Maria és valenta i amb l’ajuda de Don Francisco aconsegueix sortir del món negre on estava capficada i iniciar una nova i totalment diferent vida, encarrilada per altres vies i sobre tot destinada a criar el fill que espera.

Després de tot el patiment que ens fa sentir cada minut de la pel•lícula, reconforta el final dolç i feliç per a la protagonista i saber que existeixen en el món personatges com Don Francisco que ofereixen ajuda a qui tan desesperadament ho necessita.

COSTA RICA: Passeig en barca i a peu per TORTUGUERO

Quin goig! Quin aire més pur que s’hi respira!... Ara entenc allò del sobrenom que té Costa Rica de "pura vida"...És el que hi ha, vida pura i tranquil•la, vida sana sense contaminació, vida senzilla sense preocupacions. 

Al parc de Tortuguero ens esperen imatges meravelloses com esta.

El passeig en barca és relaxat, només el soroll dels animals trenquen el silenci del matí. La barca va a poc a poc però encara ho fa més quan descobreix alguns animals que eixen al nostre pas. I el motor para quan el conductor de la barca vol que mirem entre les branques dels alts arbres l’animal que eix a saludar-nos, i l'animal no es conforma en deixar-se veure sinò també ens crida per dir-nos bon dia. 

Comencem el trajecte...

Els primer que hem vist han estat un parell de voltors que immòbils ens vigilaven de lluny i ens hem apropat de manera molt silenciosa per no ser un destorb en el seu despertar. 

De vegades han estat necessaris uns prismàtics per poder trobar l’animal enmig de l’espessor de l’arbre, però en altres moments no calia res, els voltors visibles estaven mirant-nos de manera descarada i provocadora, de la mateixa manera que nosaltres els estàvem mirant a ells. 

És un goig gaudir de tanta tranquil.litat...quan els motors es paren només escoltem el soroll de la natura.

Després dels voltors hem continuat vegent un seguit d’animals diferents. Hem vist els micos del Congo i també els micos Cara Blana i també els anomenats Aranya, que es mouen amb més agilitat que els altres quan van de branca en branca. Hem vist els coloms de muntanya, els falcons, els colibrís, els flamencs de color rosa, lloros,  ànecs agulla o aninga,  una iguana gegant que deuria ser verda però al moment de veure-la era de color gris perquè estava absorbent el calor, una garsa imperial que sol descansar sobre una pota; també unes cries de caiman que es deixaven veure entre l’aigua i nombroses aus que no sabria mai identificar a quina classe pertanyen. 

Els ocells eixen a veure'ns, els tenim prop no cal utilitzar grans teleobjectius, estes fotos  no estan fetes amb camera de professional.

En fer este tranquil primer contacte amb la fauna i la flora del Parc Nacional, hem seguit admirant vegetació i vida animal enfonsant-nos de ple a l’interior del bosc. 

Esta vegada havíem de caminar entre els arbres, per senders intransitables per les pluges. Al lodge ens proporcionen unes botes. A saber on anem, pense en un primer moment. I sort que ha sigut així. El dubtes desapareixen en no res.

A punt per a la caminada...que netes estan les botes! en acabar, ja són altra cosa...

I ara toca fer un passeig...travessant bassals de fang

El fang era el que més predominava en cada tram, les botes de goma que ens han prestat ens han protegit perquè en ocasions les cames s’enfonsaven quasi fins ells genolls.

De camí entre bassals, de nou hem pogut observar el passeig dels micos de branca a branca, les aranyes tranquil•lament teixint la seua tela i hem patit els mosquits...molts mosquits.

 No em faces fotos!!!...dic. Però al final és una imatge que explica bé el que hem fet i vist.

Hi ha trams realment lletjos...per on inevitablement s'havia de passar.

 Sortosament els mosquits no han vingut a buscar-me a mi, els meus remeis protectors han estat eficaços, l’aparell que emet sorolls és infalible. El recomane. M’he espantat en veure com voleiaven pels caps de tots i en algun cas formaven com si es tractés de l’aura del cos. Ha estat curiós veure les bandades de mosquits en els companys de grup i adonar-me que a mi no s’apropaven. En estos casos un bon repel•lent és el que fa que l’estada siga millor, perquè els insistents mosquits són molestos i no paren fins que aconsegueixen el seu objectiu. 

A banda de mosquits, el que ha resultat més curiós en el passeig entre fang, ha estat veure granotes, moltes i variades en grandària i en color. Sobre tot m’ha agradat veure’n una roja molt menuda, la granota brillant del bosc, de la qual es diu es tòxica si pren contacte amb alguna ferida. 

Granota tòxica...amb precaució ens la mostren sense tocar-la.

En acabar el passeig teníem fang fins els ulls. No passa res. El fang es neteja i desapareix. El record del que hem vist i segurament no tornarem a veure més sempre queda.

A l’hotel, el lodge, parlem amb treballadors que ens conten el seu dia a dia, un viure simple i sense complicacions, lliure i en la majoria feliç. La majoria de la gent que hi viu, no coneix altra cosa i desitgen seguir així, les persones procedents d’altres indrets de Costa Rica que hi han muntat negoci, s’ha establert al Parc Nacional i continuen perquè els agrada l’estil de vida que comporta.  

El lodge i l'habitació on passem estes nits.

Per la vesprada hem tornat a pujar en barca per anar pel canal, en esta ocasió ha estat per l’altra vessant del Parc Nacional i de nou ha estat un plaer anar assaborint cada imatge que el parc ens oferia. De camí hem pogut observar una barca que transportava mobles i que anava de gom a gom. No sé si el sofà verd i la taula del menjador hauran arribat a la seua destinació final perquè semblava que se n’eixien de la barca i que en qualsevol moment anaven a caure a les aigües.  

No li cap més!

M’agrada observar i endevinar la vida que portarà esta gent que necessita sempre una barca per moure’s d’un lloc altre, com quan es viu a una illa, sempre he pensat que sentiria una sensació de claustrofòbia. Tanque els ulls i imagine qui viurà en les cases que  trobem al nostre pas i mirant la roba estesa al sol, pose cara i nom als qui hi habiten... i és que és una vida tan diferent a la nostra...

El passeig enmig del silenci, només trencat pel crit dels animals, ha continuat convidant a seguir somniant desperta, imaginant vides alienes i diferents. En una ocasió hem parat per observar de prop una llarga boa que descansava en un arbre vora l’aigua, els micos no han deixat de cridar al nostre pas i les aus diverses s’han deixat veure. 

La boa s'amaga entre el ramatge

Entre la vegetació m’ha agradat veure l’ametller de les muntanyes del qual es diu és el que té la fusta més forta d’entre tots els arbres, un moble fet amb este arbre dura tota una vida i també la vida dels descendents. També hem vist la flor anomenada helicònia molt vistosa i bonica.

La vegetació abunda, de tant que hi ha quasi ni parem atenció en el que hi ha...

En una ocasió la barca s’ha endinsat per trams molt estrets que guardaven una bellesa espectacular i encisadora. Les imatges que es repetien no han deixat de sorprendre per la seua magnificència, per la seua perfecció i és que les aigües són com un espill i és un goig observar la simetria aconseguida.

Les aigües com espills...

 I tot ho hem observat en silenci només amb el soroll dels amos de l’entorn que són els animals, sorolls alguns dels quals són ensordidors, altres més delicats.

Per tornar i avançar, la barca encega motors i agafa una velocitat de vertigen que ens refresca del calor patit. Ens ha vingut al cap que estes aigües són habitacle de cocodrils, pero...la barca sembla resistent i segura...millor ser optimista. 

La barca pren velocitat!!!

QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA estiu 2006

*Pots llegir tot el que hi ha sobre Costa Rica en l'etiqueta corresponent.

FOTOS i MÚSICA: tombes de NEWGRANGE (Irlanda)

Viatjar suposa fer exercicis d'imaginació en trobar vestigis del passat que mirant-los ens conviden a transportar-nos en el temps...i és un joc bonic el deixar-nos portar i pensar què fariem nosaltres vivint en eixe temps i en eixes circumstàncies.  

Música:

"Newgrange"

Celtic woman

Pots trobar el text complet sobre estes tombes megàlitiques clicant ací.

I pots trobar més sobre Irlanda clicant sobre l'etiqueta corresponent.

La LAPONIA NORUEGA: camí del CAP NORD

És sorprenent...una vegada amagat el sol, la nit es queda blanca.

CAP NORD, el punt més septentrional del país...encara que no és del tot cert...

Estem en Noruega terra de fiords i muntanyes, de trolls i llegendes, sol de mitjanit i nits clares estiuenques. Aire fresc, aigües cristal•lines i tranquil•litat són els valors naturals dels quals el país gaudeix. En este moment ens trobem al nord del país i volem pujar més amunt, volem arribar fins al punt més septentrional del país, el CAP NORD.

Parem al poble de BJERVIK. Les cases construïdes en el turó tenen com a vista el fiord d’ Ofot on les gavines voletegen per l’aigua. Les cases de Bjervik formen un conjunt de colors molt vius totes amb els seus jardins davant.

El fiord d’Ofot

La següent parada és la cascada de MALSEV. L’aigua és l’element més característic de Noriega: fiords,llacs, rius, mar..i cascades, xicotetes com les que sovint es veuen baixar del cim de les muntanyes nevades, o grans, que  són les que es veuen moltes vegades en esta època quan remunta el salmó. 

La cascada de MALSEV.

Parem al fiord de LYNGEN.

Fiord Lyngen

Després passem pel fiord KAFJORD. Els fiords són valls soscavats per rius, ampliats i allargats per enormes glaceres que començaren a desgastar la superfície fa un milió d’anys.

Tenim un dia gris, la boira tapa el cim de les muntanyes als 2000 metres, però quan per moments ho deixa veure, observem la neu perpetua que s'hi conserva.

Fiord KAFJORD

En el nostre camí cap al Cap Nord passem per la tundra de SENNALAND. Els rens són de gran utilitat per als pobles del nord europeu: donen carn, llet pells, i força motriu per als trineus.

Tundra de SENNALAND

Parem al poble de REISAFJORD, és menudet i amb cases molt disperses. Ens envolten les muntanyes de KVAENANG. La vista és espectacular, dins del fiord hi ha una illa i dins de l’illa hi ha un llac. La vegetació és escassa en esta latitud, la boira escampa molt a poc a poc i fa un fred que pela. Estem en estiu, jo porte un anorac i no em sobra.

 Ens envolten les muntanyes de KVAENANG.

Seguint la ruta parem a mirar de prop una vivenda típica lapona. Se’n veuen de dos tipus.
Una és la cabanya cònica anomenada tipi, que quasi no s’utilitza. Esta cabanya està feta amb troncs i la revesteixen de pells de ren, es pot desmuntar i transportar quan es desplacen.
I també s'hi veu la vivenda estable, revestida amb terra i l'herba que creix de la terra.

Vivenda típica lapona

Anem a ALTA. A la ciutat se la coneix com la ciutat de les aurores boreals, però malauradament esta no és època, tal volta en altra ocasió torne a esta zona, haurà de ser de setembre a març si vull admirar eixa meravella espectacle  de colors i llums nocturns que brinda la naturalesa. Queda pendent, queda apuntat. Ja tinc altra excusa per tornar a este país. 

Ara  estem  a Alta per trobar-nos amb el passat prehistòric. El conjunt de pintures i gravats que es poden veure en el fiord d’Alta demostren la presència humana en estes latituds entre els anys 4200 al 500 a de C. Parem atenció i observem escenes d’alces, rens, caçadors dins les seues embarcacions. Tot este conjunt dóna a conèixer la vida en temps passats.

Pintures de la Prehistòria en ALTA.

Seguim el nostre camí, seguim trajecte. Sovint es veuen els rens al costat de la carretera, fins i tot envaeixen i travessen sense contemplació. Una vegada més som uns intrusos i ells tenen preferència perquè són a casa seua. En vegem molts. Ja comencem a diferenciar quin és més vell i quin és més jove. Els més vells tenen la cornamenta més gran.

Els rens van per tot arreu...

El paratge per on circulem està poc poblat. Parem un moment quan trobem alguna curiositat. Una d’elles és veure peix exposat a l’aire lliure posat a assecar. El peix curat és una de les especialitats gastronòmiques noruegues. La vida dels lapons o samis ha anat evolucionant, van deixant les vivendes fetes amb pells d’animals i les substitueixen per roulottes o caravanes, van abandonant la cura de ramat i ho van substituint per diversos negocis que els són més rentables. Actualment poc es distingeixen els samis o lapons de la resta dels noruecs.

Sovint es veu el peix deixat a assecar. 

Per tal d’anar al punt més septentrional s’ha de passar a l’illa MAGEROVA. Però abans no podem més que parar per gaudir d’una preciosa panoràmica en la que es veu el fiord i el mar Àrtic al fons. Una meravella. 

Tenim el mar Àrtic al fons.

Després hem de passar per un túnel de 7 quilometres construit a 212 metres per davall de l’aigua. Si, ho he dit bé, per davall del mar. No és impressionant?

I per fi arribem. Ja estem al Cap Nord. Ja no podem seguir per la part continental d’Europa, és com si estiguéssim a la fi del món. És un lloc especial  que té certa màgia, malgrat la quantitat de gent que hi  estem  concentrada. En som molts. És un privilegi per als qui arribem a este punt tan allunyat gaudir d’esta visió. Hi ha núvols i tal volta no s’aprecie bé l’efecte de la nit blanca. L’estiu, l’estació de la llum té uns dies interminables que quasi ni es debiliten durant les hores nocturnes.

El sol s'amaga i la nit es queda blanca.

Són les 10 i passen cinc minuts. Ens dirigim cap al penya-segat de 307 metres que és el punt d’observació del capvespres. No és exactament el punt més septentrional però si el més accessible. Una vegada amagat el sol es queda la nit blanca.

Tothom es concentra al mirador, però qualsevol perspectiva és bona.

L’efecte fotogràfic fa que la nit semble més fosca del que en realitat és. Puc llegir fàcilment el que escric, hi ha llum suficient. Ara entenc el significat de nit clara, nit blanca.

Hi ha núvols, la gama de colors va variant, juguem amb els contrastos de llum fent fotos, sense deixar de mirar l'espectacle visual.

Ara entenc per què es parla tan bé d’esta meravella i perquè es tan visitada i estimada, és pel que et fa sentir: un corrent de llibertat envaeix l’ambinent, i és que està tan a prop el gelat nord.... Conten que l’any 1664 va arribar el primer turista i que des d’aleshores no han parat curiosos d’arribar-hi. 

En un parell d’hores, a les 2, de nou tornarà a eixir el sol amb força. 

Reprenem el camí de tornada, hem de descansar, demà ens espera altra jornada.

Ara ja entenc allò de la nit blanca...puc llegir i escriure sense cap llanterna...

I descansem en un hotel que, com  la resta dels que hi ha al nord de noruega, no té cortines. Ja ens estem acostumant a dormir amb llum sempre.

QUADERN DE VIATGE, NORD DE NORUEGA, estiu 1999

*En este bloc pots llegir més sobre Noruega en l'etiqueta corresponent.