REPÚBLICA INDEPENDENT DE SAN MARINO

Un estat independent amb història mil•lenària situat enmig d’Itàlia.

Hui anem a San Marino, lloc declarat Patrimoni de la humanitat per la Unesco, que és un menut estat independent amb només 62 quilòmetres quadrats i limita amb la comarca Emilia romaña italiana. Concretament anem a la capital, anomenada també San Marino, que té poc més de 4000 habitants i és la tercera ciutat del país després de Dogana i Borgo Maggiore.

Les tres torres són llocs emblemàtics de la capital. Estan en lllocs privilegiats i tenen unes vistes esplèndides.
Al fons Borgo Maggiore 

De Bolonya, matinet, agafem el tren que va a Rimini. Com és cap de setmana el tren va tot ple, a més a més ve de Piacenza i porta molt de tram recorregut, per la qual cosa passe l’hora i mitja de trajecte asseguda al terra en un replanell. Està ple perquè molta gent aprofita dissabte i diumenge per anar a la platja, Rimini està en zona costanera.

Quan eixim de l’estació trobem immediatament l’autobús que va a San Marino, està molt indicat perquè és una visita que molta gent fa. Una tauleta a la vorera ens indica que hem arribat al lloc, encara que no hi ha cap persona venent els bitllets d’autobús. Tanmateix, una senyora amb cara de pocs amics no tarda en arribar, la vorera ja està plena de gent fent cua per comprar el bitllet per pujar. La venedora dels tiquets ens dóna un plànol de la ciutat on anem a parar, ens dóna a escollir entre versió escrita en italià o en rus, evidentment preferim l’italià. 

Només arribar a Rimni ens ha sorprès la quantitat de cartells que hi ha en rus però abans, ja en la vorera esperant a la cua comprar el bitllet, més ens ha estranyat que compartirem trajecte cap a San Marino amb tants ciutadans de la Unió Soviètica. I és que Rimini és un paradís rus i San Marino un paradís de compres per als russos que des de fa uns anys quan els han anat deixant eixir de la Rússia natal, han anat trobant un món diferent on abastir-se de tota classe de complements.

En arribar a l’aparcament de la població de San Marino, un ascensor per pujar a la part alta de la ciutat, convida a evitar una escalinata en zig zag. No són molts escalons i la pugem a peu, encara no estem tan cansades com per emprar l’ascensor.

Ascensor i funicular, per poder escollir la manera de pujar a la part alta,

Passem per un porta d’entrada, la de san Francisco i ens endinsem a l’època medieval. Cert. És una sorpresa trobar-nos amb un espai històric tan bonic, més del que esperava.

Balcó de la porta d'entrada per la part exterior i porta vista des de l'interior.

San Marino és un dels microestats europeus i té una història mil•lenària, és una república constitucional i l’estat sobirà més antic del món. La religió predominant és la catòlica. Esta envoltat de territori italià, entre Emilia-Romaña i las Marcas, conté el Monte Titano de los Apeninos, de 739 metres i està solament a 10 quilòmetres de l’Adriàtic, encara que el país no té eixida al mar.

Al llarg de la història ha estat ocupada tres vegades, la primera l’any 1503 per Cèsar Borgia, fill d’Alejandro VI i germà de Lucrecia, va ocupar la república solament durant uns mesos, fins que va morir. L’any 1739 el cardenal Alberoni, va envair el xicotet estat però les protestes davant el Papa donaren resultat i s'alliberà. I per últim durant la segona guerra mundial, malgrat ser un país neutral, l’exèrcit alemany l’ocupà durant unes setmanes.

San Marino és l’única ciutat- estat itàlica que sobreviu en Europa, com Andorra, Liechesnstein i Monaco. Al primer colp de vist mirant els grossos murs que l'envolten, sembla un anacronisme de temps medievals, quan la jurisdicció d’una ciutat es limitava al que tancava la muralla i més ho sembla quan la ciutat guarda tants vestigis medievals i passejar pels seus carrers et transporta al passat. Junt al vaticà, és l’únic país europeu envoltat per altre.

Les tres torres són el símbol de la ciutat.

Deambulem. No importa per quin carrer pugem o baixem, al final sempre es va al mateix lloc.

Només entrar ens adonem de la quantitat de turisme que hi ha.
Passem per la Cava de Balestrieri.

Hi ha moltes costeres, la capital està situada a la part més alta de la muntanya, un funicular afavoreix la baixada a altre indret, Burgo Maggiore. 

A l'esquerra es pot veure un dels nombrosos carrers en costera i  a la dreta el funicular que baixa a Borgo Maggiore.

La plaçoleta on està el funicular.

Vistes a Borgo Maggiore des de l'entrada al funicular

I seguim deambulant, és el que tothom fa. Anem carrer amunt i carrer avall.

Agafem una posició elevada per veure els rius de gent passar.

Els dos punts principals són la piazza de la libertad on està la seu del govern de la república, el palau públic custodiat per la guàrdia di rocca, que fa canvi de guàrdia cada mitja hora. Nosaltres, com tothom, esperem l’hora per veure el canvi solemne de guàrdia. Sempre em sorprèn. quan veig este tipus de canvis de guàrdia, com estan d’impassibles els soldats davant tanta gent, i és que no mouen ni una parpella!.

Plaça de la seu del govern, des d'on hi ha unes vistes boniques. 

Esperant al canvi de guàrdia, el soldat no mou ni una parpella!

I el segon punt clau de la ciutat és el Duomo. Pujant per carrerons empinats arribem a la plaça del Duomo Plebis on està la basílica de San Marino, construïda a principis del segle XIX sobre les ruïnes d’un antic temple romà. La façana amb el frontal i les columnes és d’estil neoclàssic. Dins estan les relíquies del sant que li dona nom al país.

El Duomo i els voltants.

Conta la llegenda que allà pel segle IV un treballador a les canteres de l’illa de Dalmacia, va arribar a les costes  de l’Adriàtic fugint de la persecució que sofrien els cristians per part de l’emperador Diocleciano, per això ve el nom, Marinus significa “el que vingué del mar”. El canterer es va assentar al cim del monte Titano i va crear una xicoteta comunitat cristiana, el terreny el va acabar heretant anys després. Esta és segons conta la història com va nàixer esta xicoteta nació.

I seguim deambulant...

I a més dels dos punts principals també cal anar a visitar les torres, emblema de la ciutat. El passeig és agradable malgrat estar envaït de botigues i paradetes de menjar, de restaurants o de maquines de refrescs o llocs per a comprar gelats. I també, com cal esperar, també hi ha gent...molta gent!.

Hi ha botigues de menjar i de complemets i artistes exposant el seu art...

A la primera torre, la Torre Guaita anterior al segle XI, trobem vistes espectaculars. Originàriament el castell va ser una presó i encara s’hi poden visitar les dependències carceràries emprades.

La primera torre.

De la primera torre a la segona torre, Torre Cesta, construïda probablement entre el segle XIII i XIV, també hi ha un camí ben condicionat i amb vistes boniques, un poc amb massa gent, però és el que hi ha. Hi ha gent ara, i imagine que també en qualsevol època de l’any. La segona torre és el punt més alt del monte Titano, a 750 metres sobre el nivell del mar.

El cami a la segona torre és agradable i ben condicionat. Sempre tenim els iconos vigilant davant o darrere.

La segona torre.

El camí a la tercera torre datada al segle XIII, Montale, l’iniciem donant la volta al segon castell.

Donem la volta al castell per enfilar-nos pel camí cap a la tercera torre. No està ben condicionat ni està transitat.

Però a meitat camí el deixem, no està tan ben condicionat com els altres i queda un poc apartat. Tenim que anar mirant l’hora perquè estem lluny de “casa”, de la casa provisional d’estos dies a Bolonya. De San Marino hem d’agafar per tornar amb autobus cap a Rinini i despres un tren...hi ha molta distància. Així que no tenim temps d’exploracions per caminals intransitats i amb poca llum, ens conformem amb la vista des de la llunyania de la torre que és la més menuda de totes.

La tercera torre.

Vistes a la  tornada

M’ha sorprès el que estic visitant, m'ha agradat, i la gent...com esperava multitud, això no m’ha molestat. En este indret hi ha turisme de tot arreu del món, a més a més dels soviètics esmentats, crec que estic escoltant parlar al meu voltant en totes les llengües.

Hi ha arquitectura medieval per tot arreu.

Pensava que era una ciutat tot botigues on comprar lliure d’impostos i m’he trobat amb una ciutat medieval molt ben conservada, molt restaurada i agradable.

Hi ha trams amagats on no angoixa tant la gent.

Les botigues, principalment de pell, bossos, i sabates, ulleres i perfums, són un corrent continu de gent entrant i eixint. Totes les botigues ofereixen descomptes, no sé si per ser agost o passa sempre. El cas és que molta gent carrega.

Boitigues i més botigues...

I  en trobem una on exposen tots els complemets amb el mapa del món...

Una botiga em sorprèn, és una botiga d’armes i més si cal m’espanta veure com està la gent mirat interessada.

Nosaltres no venim amb ànim de comprar, encara que anar de botigues és una de les activitats que s’han de fer en San Marino per complir amb el ritual complet.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  SAN MARINO