RESSENYA de cine: PARAISO: AMOR

Paraiso: AMOR

Ulrich Seidl

Paraiso AMOR pertany a una trilogia, és la primera de les pel•lícules, la completen Paraisó FE i Paraiso ESPERANZA, i  les protagonistes són tres dones membres de la mateixa família que van de vacances per separat.

Paraiso AMOR és una pel•lícula impactant en contingut i en forma. Tracta el tema del turisme sexual des de la vessant femenina, que és la menys coneguda. Visitant països com Tailàndia , jo mateixa he vist a Pattaya eixe comerç carnal que tan bé tracta esta pel•lícula, però és l’home el qui busca i és allà on troba, de la mateixa manera que passa a Cuba. A la ciutat costanera de Pattaya vaig veure com les joves, quasi xiquetes són acompanyants sexuals dels madurs que cobreixen totes les seues despeses mentre dura l’estada al paradís sexual.

Jo diria que esta pel•lícula, Paraiso AMOR, és una oda a la desesperació tractada des de dos vessants.

Primer està la desesperació de Teresa, que és una dona austríaca de 50 anys, o més, i ama de casa, que viatja de vacances a les platges de Kenia com turista sexual i ho té ben clar. Sap on va i el que vol trobar. Encara que al principi en una conversa amb altra dona que comparteix amb ella hotel i edat generacional, sembla que va “simplement a mirar i que no podrà anar més enllà”, però esta amiga li dóna lliçons i al final resulta ser l’alumna més avantatjada.

El país rep cada any nombroses turistes, dones, catalogades com les Sugar Mama que volen satisfer demandes sexuals que a casa seua no poden trobar. Potser Teresa siga prototip d’un grup de dones, però no crec que represente a la majoria, perquè la Teresa de la pel•lícula és increïblement ingènua i està increïblement desesperada. L’espectador presencia de manera impassible la degradació humana, com cau i torna a caure, i jo, que sóc dona, mirant tanta caiguda no entenc com continua i continua cometent les mateixes errades. Com pot pensar Teresa que l’amor dels joves de platja, els beach-boy, és real? Com pot pensar que en eixe paradís creat a consciència el pot trobar? Com no veu que tot és un negoci i que per molt que s’entossude no van a mirar-la als ulls i a l’ànima com ella vol?

També és cert que no hi ha més cec que el que no vol veure. I en este cas, fins i tot quan ja veu coses que no li agraden encara continua tancant els ulls perquè li interessa no veure-les. I al final en l’intercanvi plaer-diners, troba tendresa on no existeix perquè urgentment la necessita. Per això li pose a la Teresa el qualificatiu de desesperada, perquè ho demostra buscant una falsa felicitat i estima i s'hi conforma.

I després estan els altres desesperats, els joves negres, que trauen profit del valor sexual en el mercat que té el color de la pell negra. Són subtils i no demanen diners directament, saben fer molt bé el seu paper de jove acompanyant sexual i cobreixen les "Sugar mami" de mentides camuflades entre carícies fictícies i paraules afalagadores. I la desesperació porta a suportar l’explotació i en este cas Teresa representa la part blanca occidental que tot ho pot comprar i dominar en la part negra africana.

Hi ha escenes magistrals i molt significatives.

El primer dia en arribar a l’hotel, a Teresa li apareix un mico al balcó de l’habitació i ella li dona de menjar per a poder fer-li una foto, el primer mico s’escapa però arriba altre i després altre més, i ella no aconsegueix l’objectiu que es quede quiet un moment. Pense que esta escena és premonitòria amb el que li passa després amb els xicots de platja, ella va donant i donant però no rep exactament la compensació desitjada. El mico també pot ser metàfora de com tracta els amants, com si foren micos que han d’imitar,  explicant-los pas a pas tot el que han de fer en els seus tractes carnals.

Altres imatges reveladores són la dels turistes prenent el sol a les gandules i els joves, com estàtues, mirant, esperant, a veure quina de totes caurà a les seues xarxes.

I realment impactant i degradant és l’episodi quan el grup d’amigues de la Teresa li regalen un striper pel seu aniversari, l’estriper no cobreix les expectatives front un assetjament tremend, en el que acaben per sortejar-se’l. Són escenes que desperten tristor de com es pot arribar a ser tan explotador i com es pot ser tan explotat.

És una pel•lícula que busca la comicitat en el melodrama, és cruel, violenta i de vegades incomoda, la posada en escena és tremendament realista, sense escatimar en escenes on els cossos nus apareixen contínuament, barrejant els negres perfectament esculpits d’ells amb i el de la protagonista Teresa o els de les amigues, totes elles ben lluny de ser perfectes físicament.

En quan a l'actuació, l’actriu  que interpreta la Teresa es mereix totes les ovacions, no es fàcil mostrar-se en la major par de la pel•lícula nueta o quasi nueta, no és fàcil quan no es té “un cos deu” que és el que en totes les pel•lícules sempre es mostra. I la seua actuació és perfecta, passant del riure al plor, de la felicitat al desengany, tanmateix si el personatge de Teresa buscava l’empatia, en mi no l’ha trobada, jo que presumeisc de ser empàtica per excel•lència,  perquè el seu paper, demostrant tanta ignorància no l’acabe d’entendre, ni siquiera pensant que tal volta en el fondo el que busca és explotar el més dèbil perquè ella mateixa se sent explotada.

FRANÇA: Les platges del DESEMBARC DE NORMANDIA

Tot el que a Normandia s’ha creat rememorant la guerra, pretén ser símbol de pau. Però per moltes pretensions que tinga és massa la sang escampada la que s’hi mostra per poder oblidar.

Una pistola és simbol de pau.

En el trajecte pel nord de França arribem a Normandia. Després de fer nit en la ciutat de Caen, ens dirigim uns quilòmetres fora del nucli urbà per anar a visitar un memorial dedicat a la Guerra mundial. Un de molts, però este és particularment important perquè va ser el primer museu consagrat a la història del segle XX des de la segona guerra Mundial fins a la caiguda del mur de Berlin. És el segon museu més visitat de França després del Louvre i esta informació que escolte, i corrobore per altres fonts, m'espanta.

Porta d'entrada al memorial de Caen, una esquerda fa de porta d’entrada, símbol del trencament que suposà la guerra.

L’edifici commemora la ruptura del mur de l’atlàntic i així la façana exterior és un gran mur trencat. L’edifici s’anomena "La ciutat de la història per la pau", i recorda el desembarc de Normandia i la guerra per a que no torne a passar. L’entrada amb una esquerda, és impactant, és l’obertura la que fa de porta.

Porta d’entrada al modern edifici amb un sostre en espill.

A la façana, símbol de ciutat destrossada, la inscripció a la paret en francès també impacta i diu: “El dolor em va enfonsar, però  vaig recobrar la vida amb la fraternitat, i de la meua ferida va bortar un riu de llibertat”. 

A l’interior hi ha una multitud d’exposicions multilingües, amb cartells, documents, fotografies, projeccions de curtmetratges...Hi ha molt per a veure i nosaltres no ho vegem. Faltarien moltes hores per completar la visita, però sincerament no m’abelleix. Este edifici creat per a buscar la pau, té massa present la guerra.

I dins del Memorial de Caen, hi ha de tot per mostrar de manera didàctica i en multimedia la història del segle XX des de la segon guerra Mundial fins la caiguda del mur de Berlin.

Una gran fotografia a la paret mostra les platges on va transcórrer el desembarc de Normandia.

Una escultura exterior corrobora el desig de pau, es tracta d’una pistola amb un cartell de no violència. Esta be l’escultura, està be l’edifici però no m’agraden els assumptes de guerra.

A l’entrada, en la zona ajardinada, una pistola és simbol de la no violència

És per no oblidar. Esta zona es va veure molt afectada, es veu una clara pretensió de donar-li la volta al tema i el que va ser guerra, es vol transformar en pau. No sé...sense infravalorar el tema, ni el magnífic museu creat, parlant des del sentiment que em provoca, a mi no m’agrada veure tant de tanc ni tant d’avió militar.

Vista de l’exterior del museu memorial, des de la porta.

Però estic en Normandia, zona crucial en la guerra, així que una vegada començada “la ruta” recordant  el desembarc seguim cap a les platges del dia D. Són un tram de 80 quilòmetres d’arena daurada escenari de la major operació militar de la història. 

L’operació militar va començar a primera hora del dia 6 de juny de 1944, un grapat, part de les 6000 embarcacions que foren en total, arribaren a esta costa i desenes de soldats del Regne Unit, Canada, EEUU i altres països començaren a ocupar el terreny. Nosaltres visitem la platja de Omaha i a La punta d’Hoc.

Primer anem a la platja de Omaha, on va tindre lloc el combat més brutal. És visita “obligada”. Vaig a intentar pensar en la història objectivament i no en els morts que hi va haver. Crec que serà difícil desvincular-ho.

Des d’un mirador a la platja d'Omaha, podem imaginar el desembarc. Mirant la platja es fàcil fer-se idea perquè hi ha moltes pel•lícules, com “Ayudar al soldado Ryan”, que ajuden a crear la imatge mental.

La platja de Omaha, escenari real que ha servit per rodar pel.licules mostrant els fets.
Per això no és dificil imaginar el que va passar, encara que mai podrem arribar a saber tot el sofriment patit.

Un panel gran explica el procés d’arribada dels aliats. Continue tenint  una sensació agra de veure’m envoltada per un paratge on s’ha patit tant.

Panells expliquen com va ser el desembarc, qui arribava i per quin lloc. Tot està fet per deixar a la posteritat la magnitud dels fets.

I ara toca anar a un cementeri militar americà, molt a prop. Al cementeri  els protagonistes són els soldats morts en combat, molts encara xiquets. Donant un passeig al voltant de les tombes s’hi pot llegir l’edat.  Hi ha 9000 enterrats, creus blanques perfectament col•locades cobreixen les extensions de terreny. I a més a més de les creus de tant en tant s’hi veu alguna estrella de David. Diversos edificis emmarquen el cementeri.

El cementeri americà impressiona per uniformitat, per ordre, per`llegint i fixant-nos trobem els elements diferenciats: els noms de les victimes i algunes creus diferents.

El recinte agrupa la part on estan les víctimes i edificis commemoratius envoltats de jardins.

També hi ha un lloc dedicat als desapareguts, als que no trobaren el cos, és un jardí de roses de color rosa, envoltat d’un mur amb tots els noms.

Anem a La punta de Hoc, on veig clarament el que significa destrucció. De nou em ve al cap el pensament que estos llocs pretenen ser símbol de pau i jo no puc més que veure el contrari.

La punta de Hoc, escenari de guerra, escenari d’heroicitat.

Per apropar-se a la part de penya segat hem caminat enmig de forats, cràters, (no sé exactament quina seria la millor paraula per definir-ho) que s’hi feren en bombardejar la zona. Imagine la situació: avions alemanys alertats del desembarc posen en funcionament l’artilleria militar, i esta platja és el punt principal. Ara els forats serveixen de jocs per als xiquets. Jo mirant-los, no pare de pensar sobre la potència dels artefactes que caigueren  i feren forats, unes petjades de destrucció que el temps  no ha esborrat quedant perenne per a la posteritat.

Craters formats per l’efecte de les bombes...senzillament esgarrifant.

També trobem búnquers, i entrem per veure’ls per dins. Estan mig enderrocats però mirant la ferralla empleada s’hi pot endevinar com estava de ben construït per a garantir la màxima protecció.

El búnquers amagatalls dels alemanys, ara en ruines, però s’hi veu els materials i la consistència de la construcció.

Quan arribem a La punta, després del passeig entre forats fets per les bombes i entre búnquers en ruïnes, trobem un bonic mirador, una vista panoràmica al mar que és bonica, tanmateix el meu subconscient està ennuvolat i solament veu una imatge del mar, simple i, senzilla.

Estem dalt de tot,  un lleuger reixat impedeix la caiguda. 

. 

No puc evitar pensar en la sang escampada en esta zona. Una pedra commemorativa recorda l’acció heroica del dia D, just a les 7’15 del matí, quan 225 membres de l’exèrcit d’EEUU escalaren 30 metres de les roques escarpades on els alemanys havien situat molta artilleria.

El monument al herois.

Ja n’hi prou, ens anem a dinar a Port en Bassin i així desconnectem de la Guerra. Parem a un poblet pesquer i turístic, tanmateix els turistes no han fet malbé la població que conserva l’essència perquè els hotels están als afores per no trencar la línia arquitectònica.

 Port en Bassin port pesquer i bonic.

Al poble hi ha una torre. Hi pugem per tenir millors vistes. També tenim vistes al mar i a la platja on s’hi veu l’efecte de les marees deixant per tot arreu les closques dels mol•luscos. Al menys  des d’este mirador alt se’ns va un poc la imatge de tot el matí recordant la guerra i el desembarc.

Des d’una torre es divisa millor el poble i la platja i les conseqüències de la marea baixa.

QUADERN DE VIATGE, NORMANDIA, estiu 2012

FOTOS i MÚSICA: Salzburg (Àustria)

                             A Salzburg, ciutat de Mozart, 

                 les notes i acords musicals floten en l'ambient, 

                          i ho fan sempre, amb sol o pluja. 

Música

"Tempo de menueto" Mozart

Pots llegir el post de Salzburg clicant ací.
i tot el que hi ha al bloc sobre Àustria en l'etiqueta corresponent.

TAILÀNDIA nord: CHIANG MAI i CHIANG RAI

El fet de viatjar obri la ment, ens dona a conèixer la diversitat i ens fa ser més tolerants amb la diferència. 

Estem en Chiang Mai a la zona Nord de Tailàndia. Generalment el turista que visita Tailàndia va a Bangkok i tot seguit busca una paradisíaca platja. I no és un mala previsió, tanmateix jo recomane que una vegada s’arriba a Tailàndia, després de tantes hores de vol, s’ha d’anar a esta zona menys visitada, encara que això supose tornar a casa amb la pell menys bronzejada. 

A Chiang Mai hem arribat amb tren nocturn des de Bangkok. Estem visitant els temples. Hem començat per DOI SUTHEP MAI, i només el fet d'entrar-hi et transporta a altra realitat. Anem al nostre aire, som set persones les que formem el grup, ens compenetrem bé; a uns els toca mirar el plànol i dirigir, altres han decidit deixar-se portar. Quan arribem al lloc parem front les meravelles que tenim al davant i mirem amb atenció, llegim informació, fem fotos, observem, callem, contrastem impressions... I jo no perd oportunitat per treure la llibreta i escriure la sensació del moment. No anem amb presses fem el que volem i quan volem,  l’itinerari l’hem marcat entre tots. 

Chiang Mai

Chiang Mai té més de 300 temples budistes, i hem de conformar-nos en parar l'atenció en dos o tres només, depèn de les distàncies i el temps que emprem. Alguns els veiem de passada, en altres parem, entrem i hi deixem passar el temps. És un goig fer este passeig.

Anem al CHEDI LUANG, fundat l’any 1401. Un terratrèmol al segle XVI el va destrossar parcialment, abans mesurava 90 metres d’altura, després de la restauració arriba a 60 metres.

El temple Chedi Luang és un dels més importants de la ciutat. Al complex hi ha altres edificis com el d’una universitat budista per a monjos que formen una secta reformista.

Chedi Luang

De nou em sorprèn la imatge dels monjos, serà que el color taronja de vestimenta és tan cridaner que crida l’atenció, potser. Però també és que n’estic veient molts. Uns fan esport, altres agranen, altres estenen roba...i uns quants xerren.

Cada novici fa el que vol al seu temps lliure.

També em sorprèn un fet, i és que els monjos novicis desitgen parlar amb els viatgers estrangers, volen saber què passa a l’exterior. Comprove que darrere la façana de pèl rapat i túnica taronja són un joves “normals i corrents” com qualsevol dels que m’envolten quan estic a casa. Però estos tenen curiositat, que és una de les coses que els nostres joves espanyols estan perdent. Estos volen saber qui som i d’on venim i només mostrar receptivitat cap a ells, no dubten en donar el primer pas. I parlem amb ells. Responen a les nostres curiositats i nosaltres a les seues. Així que contràriament al que mai haguera pensat, em trobe de conversa amb un grupet de monjos joves, simpàtics i riallers. Tot es pot fer mentre es guarden les normes que imposen. L’amiga més posada amb l’anglès és la que porta la iniciativa de la conversa i ells, contents, accepten amb predisposició les preguntes, en part també, perquè volen practicar l’anglès. Al menys, és una de les coses que ens diuen. També ens conten un poc de la seua manera de viure.

El Chedi Luang és un dels més importants de la ciutat.
 Els monjos novicis desitgen parlar amb els viatgers de fora per tal de practicar l’anglès,
volen saber què passa a l’exterior.
Amb els monjos es pot parlar sempre que es guarden les normes que imposen.

El budisme és la religió oficial i en Tailàndia els joves (xics) han de conviure en algun temple amb altres monjos durant al menys 3 mesos. És una tradició, després d’acabar estudis i abans de començar ofici passen per període de novicis.

És per això que en veiem tants, és per això que la imatge de monjos està associada a Tailàndia. Viuen als temples sagrats i es dediquen a l’estudi dels ensenyaments de Buda, meditació i entrenament. És un gran honor per a una família que el fill entre a un monestir. Els joves poden estar tres mesos o quedar-s'hi i dedicar-se a ensenyar els preceptes de Buda a les noves generacions.

És un honor per a la familia quan un jove decideix  entrar a un monestir.

Després visitem el temple CHIENG MAN, també a la ciutat antiga emmurallada, és més menut però igual de bonic que els altres, i és que cadascú té les seues coses...Com la resta de temples, conté importants relíquies sagrades i venerades però este en guarda dos molt especials: el Buda de marbre i el Buda cristal.lí. És el temple més vell de Chiang Mai. 

Chieng Man

De  tot el temps que portem en Tailàndia, hui és el dia que més monjos estem vegent, i  més si cal, just on ara estem. I és que al temple WAT PHRA SINGH ens sorprèn, de nou utilitze l'adjectiu perquè és el més escaient, la quantitat de joves amb la túnica taronja que hi ha. Preguntem. La resposta és breu, hi ha una convenció o congregació de joves religiosos, tal volta un aniversari. No ens diuen més. No sabem exactament què estan fent. El temple està dins les muralles de la ciutat i data de 1345. És exemple d’estil d’arquitectura tailandesa del nord clàssica. Com en tots els wats que hem vist abans, ací també tenen la seua residència els monjos i els estudiants. I en tot moment en vegem resant, dormint, xerrant... 

Quan anem al Wat Phra Singhhi, ha una congregació o convenció de monjos celebrant un aniversari, no sabem exactament quin. 

Els monjos hi tenen residencia.

De Chiang Mai anem a la ciutat de CHIANG RAI i per la nit gaudim del seu ambient i del seu  mercat, afamat com el de Chiang Mai per la quantitat, qualitat i varietat dels productes que s'exposen per a vendre, procedents dels poblats del nord. Hi ha turisme, com en tota Tailàndia, però en esta part ja no hi ha tant. A les muntanyes ja no puja tanta gent. Per això m’agrada esta part de Tailàndia, està menys explotada turísticament, hi ha menys occidentals pels carrers, el sabor i essència es mantenen millor.

Chiang Rai és el punt de partida per anar a visitar el triangle d’or. Esta població la recordarem sempre. És una nit especial, eixe vagar lliurement per una ciutat menuda i acollidora li dóna eixe caràcter, estem en un entorn totalment diferent, mentalitat i costums. M’agrada observar la diferència, m’agrada analitzar-la i contrastar-la. 

Des del nostre punt de vista, tot és exòtic.

Tota casa tailandesa tñé un xicotet altar construït en honor de l’esperit tutlar propi de la casa,
sempre està adornat amb flors i cintes de colors.

Després de donar una volta  anem a parar a una plaça molt plena, on hi ha un escenari en una part i carrets de menjar envoltant-la. Enmig hi ha taules, moltes taules i totes amb gent, colles d'amics i famílies. Hi ha molta gent. Fem una ullada per veure si n’hi alguna taula lliure i poder seure. L’espectacle que estan fent a l’escenari és vistós i atraient, hi ha dansarins amb unes precioses vestimentes tradicionals que estan ballant uns ritmes orientals. Volem passar més temps en esta plaça i acabar de veure’l. Trobem una taula, volem beure i menjar qualsevol cosa perquè és l’hora de sopar. No sabem com demanar ni què menjar, mirem al nostre voltant per això de “fer com fan...” Ens adonem que no hi ha cap occidental. Mirem amb deteniment i curiositat. Què mengen? Fem una mirada al que venen els carros ambulants i decidim que millor no menjar... són formigues, mosques, cucs, llagostinets, això si, tot ben fregit i “tostorrinat”.

Este és el menjar que tothom pot comprar per a menjar a les taules de la plaça.

I és que no som tan atrevits de tastar el “manjar” que tan gustosament s’estan menjant en les taules que ens envolten. Mentre miren l’espectacle o xarren, caputxo en mà van ficant-se a la boca els cuquets fregidets, els llagostinets o les mosques. Decidim només beure una cervesa mentre no donem a bast per mirar l’escenari i la cara de satisfacció de la gent menjant al nostre voltant. Nosaltres en canvi no posem tan bona cara, no podem evitar els gestos de fàstic. I front semblant espectacle “fem filosofia” rudimentària amb la conclusió que  tot és cultural, si fórem tailandesos estaríem menjant sense prejudicis el cucs i tot el que es presentés. 

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA, zona nord, any 2001

*Per saber més sobre el que hi ha publicat en este bloc sobre Tailàndia, clica a l'etiqueta corresponent

CANALS (València): LA FOGUERA de SANT ANTONI

I durant les festes de Canals sovint s’escolta allò de : Vitol i vitol al nostre patró del poble!!" i la gent contesta de manera fervorosa, "¡¡Vitol!!".

Foto comparant la foguera al llarg de diversos anys. Este any és més alta, mesura 21 metres, en la foto encara no està acabada. Foto procedent de l'arxiu personal de Vicent Jordá.

Hui no vaig a parar-me en mostrar un lloc convidant-vos a passejar per racons i gaudir de monuments, hui us mostre una festa, una tradició que fa que el nom del poble on es fa es conega, parle del poble de Canals i de la seua foguera, des del l’any 2009 declarada d’interès turístic.  I és que, com només contar sobre la festa ja és prou extens, deixe per a altre moment el passeig que ens portaria a admirar La lloca o l’arbre monumental plantat fa cent anys, o l’església de Sant Antoni del segle XVIII amb decoració xorigueresca o el Casino. Tampoc anem a fer la ruta dels Borgia.

El dia 16 en la visita a Canals, la  finalitat  és veure la foguera, tanmateix no podem deixar de parar l'atenció en l'esglèsia.

I també parem l'atenció en els retaules del sant que hi ha  pel poble o en La Lloca, arbre monumental centenari.

I és, aprofitant l’avinentesa i el màxim representant de la festa de Canals d’este any Vicent Jordá és un company de treball, que li he preguntat sobre eixa foguera que tant de renom té. Millor que ell pocs podran explicar com és esta festa i com es viu. Vicent ocupa este any el càrrec de Bandera, i des de fa un any, i fins i tot més, porta molt de tràfec. En els últims mesos i setmanes el tràfec ha augmentat i se li nota en la cara de cansat que porta cada mati quan ve a treballar. Quan li preguntem el per què de la mala cara, ens conta tot l’embolic fester en el que està capficat, així que, dia a dia, ens ha anat fent la crònica dels nombrosos preparatius que es necessiten per a que tot quede perfecte els dies principals.

I  amb tant de contar i contar fa ganes de conèixer de primera mà allò que conta. Vicent viu intensament la festa i el càrrec que ostenta. Fa 27 anys que es va apuntar junt a la colla  d'amics en l’ajuntament per a ser fester. N'eren onze, i és en este any 2014 quan els ha tocat ser. En les festes de l’any anterior van ser presentats al poble. Després, en octubre, es va fer el sorteig que dictaminà quins dels onze festers anaven a ostentar els càrrecs de Bandera i de l’acompanyant Cuiro. I el càrrec de Bandera, li va tocar a ell.

Des de fa setmanes la premsa, radio i televisió aborda els màxims representants per a que expliquen sobre la festa, en la foto entrevisten al fester Bandera i el fester Cuiro. Jo aprofitant que al fester Bandera  el veig cada dia, li pregunte també. Foto procedent de la web: Cóneixer Canals.

Les festes de sant Antoni són en gener, però per als festers comencen molt abans buscant maneres de finançar i organitzant, també acudint a  actes i complint protocols. No vaig a parar-me en este apartat que es centra en la figura dels festers perquè es faria massa llarg.

Les festes de Canals, que venen fent-se des dels segle XVII en honor al patró sant Antoni que va protegir a canalins i canalines dels estralls d’un terratrèmol que va assolar la comarca, comencen ja la nit del 7 al 8 de desembre, quan després de les campanades rituals, entra la primera soca, el primer pi. En realitat en són tres i entren arrossegats per cavalls, seguint la tradició com s’ha fet des de sempre. Un pi és el dels festers, que este any era arrastrat per onze cavalls, un per cada fester, altre és el de les festeres i el tercer és el dels festers de l’any següent. És com un ritual, i puntual es fa cada any com inici de la festa. Els pins es deixen en meitat plaça i a partir d’eixe moment la gent pot anar deixant troncs.

Fotos procedents de la web: Cóneixer Canals.

 El dia 1 de gener a les 4 de la vesprada es planta el pi central. Es tria un pi recte de 17 o 18 metres que serà l’eix principal. 

Fotos procedents de la web: Cóneixer Canals.

Els encarregats d’anar donant forma a la foguera són els muntadors, i no tothom seria capaç de fer esta tasca. Enguany en són dotze. Ells són qui van cobrint els troncs amb la ramulla que són les branques amb pinotxa verda i damunt com a capa final posen la pinotxa de “rodeno”, pinastre o pi rodó, que amb el verd tan intens característic li dóna el color especial a la foguera.

Sant Antoni 2014. foto procedent de l'arxiu personal de Vicent Jordá.

El dia 15, dia d’abans del començament oficial de la festa, els muntadors entreguen la foguera als festers en un acte oficial i és a partir d’eixe moment quan la foguera és propietat dels festers perquè fins el moment encara no ho era. I és també quan a la foguera se li posa un nom.

Hi ha molts actes previs als dies principals, és una gran festa, i els de Canals presumeixen que fan una de les fogueres més grans del món, fins i tot està inclosa en el llibre Guinness dels rècords. La altura de la d’este any és de 21 metres, des de la base fins el taronger que la corona.

Els festers 2014 pugen a la foguera. Foto procedent de l'arxiu personal de Vicent Jordá.

El dia 16, vespra de sant Antoni,  la festa cobra força i  per la nit el foc  protagonisme.  Comença el primer dels tres dies on estar de festa en Canals és no parar. Pel mati, a les 9, comencen els actes amb el primer vitol a la plaça de l’ajuntament, l’alcalde entrega la bandera al fester Bandera anunciant oficialment qui és qui ocupa el càrrec. I bandera amb mà es va al convent de les clarisses a fer una ofrena per demanar que no ploga durant eixos dies. L'ofrena són tretze tretzenes d'ous, no us sembla curiós?

En este dia 16 de gener, el fester Bandera és el nostre amfitrió ,  després de dinar és un dels pocs ratets que té per descansar i l'ocupa  mostrant-nos la foguera i els actes del moment.

És el dia en que els parellets infantils, dos xiquets, el Bandera i el Cuiro damunt de cavalleria, cobren protaginsme.  Després de dinar es va al Casino a tirar el vitol i proclamar els festers de l’any següent. Per la vesprada junt a les carrosses, els parellets van repartint joguets i caramels pels carrers del centre. Fan el mateix, però menys trajecte, que el que faran el dia 18 els parells adults.

Les carrosses de xiquets i els parells infantils passen per l'avinguda , uns miren la desfilada des dels balcons, nosaltres ho fem des d'una cafeteria a traves de la finestra, el fester necessita descansar, encara li queden hores de no parar per davant. 

I és a les 7’30 quan es fa el cant dels maitins en l’església i dura fins les 9, que és el moment d’encendre la foguera, el moment que tothom espera i que concentrar milers i milers de persones.  Hi ha qui diu que donant tres voltes a la foguera es compleixen desitjos...qui sap? És la nit del 16 al 17, és la nit màgica del foc, perquè el foc sempre és misteri i màgia, el foc sempre inspira esperances. Després hi ha un sopar d’etiqueta amb menú especial i bona orquestra.

Foguera de sant Antoni 2014, procedència: Coneixer Canals

El dia 17, dia de sant Antoni, és el dia religiós per excel•lència, comença amb missa al patró i la posterior repartició de pans beneits, primer dins l’església i després als que estan fora, enguany 125 quilos. I en comitiva es va a la mascletà, una de les tres o quatre millors d’Espanya, segons conta Vicent Jordà, és de Cavaller i ja podem imaginar que no deu ser res barata. A la mascletà segueix altre dinar. Tots els dinars són públics prèvia compra de tiquet, amb preus populars excepte el dia de gala que és un preu més car. I al dinar continua la processó, que en Canals continua sent una tradició arrelada que es compleix amb fermesa, és una processó molt llarga. Antigament era només d’homes però les dones s’han anat incorporant i sobre tot se’n veuen enmig de la processó, moltes van descalces fent promesa.

I si este dia és important no ho és menys el dia següent, el dia quan tothom s’ho passa bé, quan la gent de Canals passa el temps al carrer. És el  dia dels parells, quan els festers Bandera i Cuiro, a lloms de cavalls carregats de sàrries plenes van repartint per tot poble joguets i caramels. I això de tot el poble és literal perquè comencen de mati i fins la vesprada no paren, només descansen una hora per a dinar la sopa de putxero amb pilotes, que com una ritual més en estes festes santonianes es fa tots els anys.

Els festers comencen la festa esmorzant coca en llonganissa però ho han de fer ràpidament, sobre tot el fester Bandera i el Cuiro que han d’anar a casa perquè les cavalleries han d’arreplegar-los i portar-los a la plaça l’església a rebre la benedicció religiosa. A partir d’eixe moment els parells  ja comencen la ruta pels carrers del poble que durarà tot el dia buidant les sàrries per tot arreu. Els parells congreguen al seu voltant gent que els segueix en comitiva, el seu pas és una festa acompanyada de la xaranga “Los Rosales”. Altra gent en lloc de seguir els parells continuarà en la plaça l’església perquè el rector fa la benedicció dels animals mascotes com gossos, gats, pardalets, tortugues...donant alhora un panet beneit a l’amo.

Dia 18, dia dels parells. Despres de llençar el vitol el fester Bandera i l'acompanyant el fester Cuiro a lloms de cavalls, van pel poble repartint joguets i caramels. Els camions darrere van omplint les sàries segons van buidant-se.Fotos procedents de la web Coneixer Canals

I altres quadrilles d’amics segueixen el costum d’anar de casa en casa a fer-se una copeta o un aperitiu, i és per això que la majoria de les cases tenen la taula parada i les portes obertes disposades a rebre familiars, amics, o desconeguts que són amics dels amics, tan se val, és dia de relacions socials.

Els parells reparteixen durant tot el dia milers de joguets. Fotos procedents de la web Coneixer Canals.

Mentre les colles van de casa a casa tal volta troben els parells i els segueixen un tram en el trajecte, per després seguir amb el ritual de menjar i beure en la casa d’uns i altres. Eixe dia no es dina a l’hora normal, es va picant i bevent de casa en casa i a les 9 de la nit es fa el dinar de les cassoles.

Però abans, a les 7, s’ha de complir amb altre ritual: les voltes. El Bandera entra a la plaça l’església tirant joguets i ha de donar tres voltes a l’edifici religiós, mentre el Bandera està per la part de darrere l’església els camions continuen tirant joguets, quan reapareix el Bandera, els festers dels camions paren, és ell qui tira els joguets, i així fins donar les tres voltes reglamentàries. Quan acaba de donar-les es posa davant l’església i acaba de tirar totes les existències dels sacs i quan ja no queda res li dóna la volta als cabassos per demostrar que l’acte ha finalitzat. És quan els dos càrrecs principals tiren el barret a l’aire i l’afortunat o afortunada que l’agafa queda convidat amb la seua colla, màxim quinze amics, al dinar de les cassoles d’eixa mateixa nit. El Cuiro i el Bandera se’n van a casa i encara tornen a tirar més joguets fins l’hora del dinar-sopar.

Abans d’entrar a menjar-se les cassoles, este any, com una novetat, hi ha una mascletà nocturna, és el final de las festa, però no totalment, perquè encara hi ha un acte pendent, el del diumenge següent, quan el fester Bandera torna, en acte oficial, la bandera que ha estat durant tota la setmana en sa casa.

Com heu vist, en les festes de Sant Antoni, cap persona s'avorreix. Cada any la foguera és més coneguda i visitada, i si la gent hi va i cada any hi torna... serà per alguna cosa.

NOTES resultat de l'ENTREVISTA a VICENT JORDÀ, fester Bandera de les festes de sant Antoni de Canals 2014.
*Este post anirà actualitzant les fotos, afegint les que corresponen als actes del present any 2014.

ALGÈRIA :En casa de Hamid a GHARDAÏA

Religió no és sinònim de fanatisme i els mateixos que resen les cinc vegades al dia, desprès es mostren amb ganes d’evolució i esperit obert cap a l’exterior. A la fi, una cosa no li lleva l’altra, voler millorar les condicions de vida no vol dir abandonar la religió, sinó adaptar-la als temps actuals. 

Ghardaïa és la ciutat que està al final de la pista que hem agafat partint des d’Alger i que acaba al cor del desert. És una pista que comença envoltada per roques, segueix barrejant terreny pedregós amb arena i acaba entre dunes gegantes, incitadores de somnis meravellosos. 

D'Argèlia  no tinc moltes fotos pròpies, la càmera es va estropear en entrar-li arena del desert.
La majoria de les que conserve són del company de viatge Jaume Sió, així que gràcies a ell, que en acabar el viatge me'n passar, en  tinc unes poques.
De camí, abans d'arribar a Gardaia anem a un turó per observar des de les altures la vall dels mozabites.

Segons ens conten, no sempre és tan idíl•lic, en ocasions les dunes són culpables de parades involuntàries perquè envaeixen el trajecte. En eixos casos la paciència ha de ser la companya perquè no hi ha més remei que, a força de braços i amb una pala, llevar tot allò que suposa un destorb. 

De vegades les rafegues de vent fan fatigós el viatge, sobre tot al febrer, al març o l'abril, quan freqüentment l’arena enfosqueix l’horitzó. Els milers de grans d’arena transportats per l’incontrolat vent, penetren per tots els indrets on poden, bé l’oïda, les narius, els ulls, entre la roba... i també es fiquen, intrusos i escodrinyadors, als motors dels camions i a la carrosseria no protegida. Front semblant situació cal parar perquè avançar pot resultar perillós. Per sort les fortes ventades són passatgeres i passen ràpid. 

Tot açó és, segons ens conten. Nosaltres fem un trajecte sense impediments, directe, lent, pausat i llarg, però sense entrebancs meteorològics.

És un lloc amb les peculiaritats pròpies del sud saharià però alhora és singular. Ghardaïa és gran, extensa, uniforme, formada per unes cases quadrades situades en carrers plens d’arena dels desert, una ciutat,  que segons entesos és model d’urbanisme. Cert que la vista aérea corrobora una configuració arquitectònica estudiada. M’agrada, és una ciutat que, entre tanta sequera, té una vida pròpia i inesperada. 

Imatges aèries de la ciutat procedents de :www traveler es i wwwpme.

Recorrem el seu mercat on no s’hi veu cap persona occidental, solament nosaltres. I em passa un incident quan vull comprar una cinta de música i ningú sap què és el que vull dir quan vull pagar-la. No oblidaré mai com de sobte s’han concentrat al meu costat al voltant de deu voluntaris per ajudar, tots diligents i amb un somriure. En cap moment m’ha angoixat la situació en veure’m a soles enmig de tots mentre la meua acompanyant-amiga-germana, està un poc apartada buscant els amagats dirhams que guarda ella com a "tresorera oficial en viatges" que és. Quan es viatja en companyia cadascú adopta un rol diferent.

Estem enmig d'un "maremagnum ordenat", i és que sembla caòtic als nostres ulls però guarda el seu ordre estipulat.
No hi ha cap occidental més que nosaltres,  

El mercat ajunta animals i persones, bruticia i menjar. 

Escoltem uns crits que se n'ixen de la normalitat... és un tancat preparat per a fer lluita d'animals? Quan es viatja sempre trobem situacions que se'ns escapen a la incomprensió.

La ciutat de Ghardaïa és bressol de la secta m’zabita, puritana de la religió i dels costums ancestrals, guardiana de la tradició. No s’hi veu l’ambient estricte i tancat de l’anomenada ciutat santa de  Beni Isguen  perquè és la capital de tota la zona dels m’zabites i és la més gran i activa de totes les poblacions que l’envolten.

Imatges de carrers i del mercat de la plaça principal procedents de:

Wwwtripadvisor, club doctissimo, algerieterredafrique blogspot, wwwskyscrapercity.com, algerianland canalblog.com, commonswikimedia, www vitaminedz.com, www voyages virtuels, wwwmorial, algerianculture tumblr com, algerie voyage over blog com, www trekearth

I de Ghardaïa és Hamid, un jove empresari del tèxtil que coneguérem a l’avió, quan ell tornava al seu país després de fer negocis en una ciutat catalana. Hamit ha vingut a buscar-nos a l’hotel per anar junts a sa casa. Per arribar-hi, calia travessar carrers coberts d’arena, estrets, plens de vida i animació, en part per ser època de Ramadà, carrers en cap moment laberíntics com en altres indrets s’hi pot veure. Hem arribat desprès de creuar-ne molts. Hamid tenia clau de la porta d’entrada a sa casa, tanmateix m’ha estranyat que trucara a la porta. Després ens ha explicat la raó. Era per posar sobre avis a les dones de l’interior que altres homes estaven amb ell. Elles saben que s’ha de fer en eixos casos, o bé s’han d’amagar o bé tapar-se amb el vel. És el que passa en totes les cases musulmanes, més si no, en esta ciutat poblada per habitants puritans de la religió.

Crida l’atenció com van de tapades les dones, imatges procedents de:

alegerieterredafrica blogspot, wwwtravelimagescom, stephencondrington com, ledivinparadoxe over blog com, www flickr com, www pbase com, www travelimages com, www trekearth com, milcamins blogspot com. 

Segurament tots els autors de les fotografies mostrades són grans fotògrafs o viatgers, però ressalte l’últim bloc, el de la Mercè, de Mil Camins, perquè és una viatgera que allà on va, fa bon paper. 

Hamid s’havia fet construir la casa que enorgullit ens estava mostrant en esixe moment. Hi vivia amb la família: sogres i també convivia amb els germans de la dona i les respectives famílies. Era una casa gran. Cada nucli familiar ocupava dues dependències, una per dormir el matrimoni, l’altra per estar i dormir els fills, era on estava el televisor. Cada família feia vida independent quan volia. 

Hamid és un home ric, ho demostra l’enorme habitatge costejat amb els seus guanys. Ens ha mostrat la casa i cadascuna de les dependències. Després hem passat a una estança plena d’estores, on ens hem assegut al terra sobre molsuts coixins, això si, complint prèviament el ritual de llevar-nos les sabates. La sala tenia una ampla taula baixa i rodona al mig. Ens hem posat a parlar acompanyant l’animada conversa amb te i els dolços melosos i embafosos que nosaltres, com toca als convidats, hem comprat en una pastisseria menudeta que hi havia a prop de sa casa. 

La taula en casa de Hamit.
Eixa nit férem fotos del grup, amb Hamid i els amics, rient i xerrant sobre Algèria sobre el seu passat, el present i el futur, però me les guarde perquè el que vull és compartir fets i no la identitat de ningú.

Després han vingut dos amics seus que han enriquit la tertúlia. Hem estat enraonant sobre els diferents costums, les diferents mentalitats. A la dependència on hem conversat, Hamid té un armari encastat tancat amb pany i forrellat. Al cap d’un temps de xerrameca l’ha obert. Dins hi havia una maleta tancada també amb clau i a la maleta guardava unes botelles de whisky. Tot ben amagat. Mentre assaboríem el prohibit alcohol, hem entrat en discussió del per què les ensenyances religioses prohibeixen un beuratge tan bo. I ho hem parlat amb el to de veu molt baix, no fóra que ens escoltara algun membre de la família i no li agradara allò què dèiem. Al nostre parer no estàvem fent res de dolent però segons l’opinió tradicional estàvem incomplint un precepte religiós. 

Fotos procedents de : www routard com, www photosdalgerie com, wwwroutard com

En acabar la tertúlia, molt amables, els amics ens han acompanyat amb la seua furgoneta a l’hotel. Han estat unes hores úniques, irrepetibles, aprofitant l’oportunitat caiguda del cel de conèixer de primera mà, un país tan desconegut i una mentalitat tan allunyada a la nostra.

QUADERN DE VIATGE: ALGÈRIA, primavera 1990

*En este bloc pots llegir més sobre Argèlia;  la ciutat d'Argel, el desert o la ciutat de Ben Isguen en l'etiqueta corresponent

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·la