ALGÈRIA :En casa de Hamid a GHARDAÏA

Religió no és sinònim de fanatisme i els mateixos que resen les cinc vegades al dia, desprès es mostren amb ganes d’evolució i esperit obert cap a l’exterior. A la fi, una cosa no li lleva l’altra, voler millorar les condicions de vida no vol dir abandonar la religió, sinó adaptar-la als temps actuals. 

Ghardaïa és la ciutat que està al final de la pista que hem agafat partint des d’Alger i que acaba al cor del desert. És una pista que comença envoltada per roques, segueix barrejant terreny pedregós amb arena i acaba entre dunes gegantes, incitadores de somnis meravellosos. 

D'Argèlia  no tinc moltes fotos pròpies, la càmera es va estropear en entrar-li arena del desert.
La majoria de les que conserve són del company de viatge Jaume Sió, així que gràcies a ell, que en acabar el viatge me'n passar, en  tinc unes poques.
De camí, abans d'arribar a Gardaia anem a un turó per observar des de les altures la vall dels mozabites.

Segons ens conten, no sempre és tan idíl•lic, en ocasions les dunes són culpables de parades involuntàries perquè envaeixen el trajecte. En eixos casos la paciència ha de ser la companya perquè no hi ha més remei que, a força de braços i amb una pala, llevar tot allò que suposa un destorb. 

De vegades les rafegues de vent fan fatigós el viatge, sobre tot al febrer, al març o l'abril, quan freqüentment l’arena enfosqueix l’horitzó. Els milers de grans d’arena transportats per l’incontrolat vent, penetren per tots els indrets on poden, bé l’oïda, les narius, els ulls, entre la roba... i també es fiquen, intrusos i escodrinyadors, als motors dels camions i a la carrosseria no protegida. Front semblant situació cal parar perquè avançar pot resultar perillós. Per sort les fortes ventades són passatgeres i passen ràpid. 

Tot açó és, segons ens conten. Nosaltres fem un trajecte sense impediments, directe, lent, pausat i llarg, però sense entrebancs meteorològics.

És un lloc amb les peculiaritats pròpies del sud saharià però alhora és singular. Ghardaïa és gran, extensa, uniforme, formada per unes cases quadrades situades en carrers plens d’arena dels desert, una ciutat,  que segons entesos és model d’urbanisme. Cert que la vista aérea corrobora una configuració arquitectònica estudiada. M’agrada, és una ciutat que, entre tanta sequera, té una vida pròpia i inesperada. 

Imatges aèries de la ciutat procedents de :www traveler es i wwwpme.

Recorrem el seu mercat on no s’hi veu cap persona occidental, solament nosaltres. I em passa un incident quan vull comprar una cinta de música i ningú sap què és el que vull dir quan vull pagar-la. No oblidaré mai com de sobte s’han concentrat al meu costat al voltant de deu voluntaris per ajudar, tots diligents i amb un somriure. En cap moment m’ha angoixat la situació en veure’m a soles enmig de tots mentre la meua acompanyant-amiga-germana, està un poc apartada buscant els amagats dirhams que guarda ella com a "tresorera oficial en viatges" que és. Quan es viatja en companyia cadascú adopta un rol diferent.

Estem enmig d'un "maremagnum ordenat", i és que sembla caòtic als nostres ulls però guarda el seu ordre estipulat.
No hi ha cap occidental més que nosaltres,  

El mercat ajunta animals i persones, bruticia i menjar. 

Escoltem uns crits que se n'ixen de la normalitat... és un tancat preparat per a fer lluita d'animals? Quan es viatja sempre trobem situacions que se'ns escapen a la incomprensió.

La ciutat de Ghardaïa és bressol de la secta m’zabita, puritana de la religió i dels costums ancestrals, guardiana de la tradició. No s’hi veu l’ambient estricte i tancat de l’anomenada ciutat santa de  Beni Isguen  perquè és la capital de tota la zona dels m’zabites i és la més gran i activa de totes les poblacions que l’envolten.

Imatges de carrers i del mercat de la plaça principal procedents de:

Wwwtripadvisor, club doctissimo, algerieterredafrique blogspot, wwwskyscrapercity.com, algerianland canalblog.com, commonswikimedia, www vitaminedz.com, www voyages virtuels, wwwmorial, algerianculture tumblr com, algerie voyage over blog com, www trekearth

I de Ghardaïa és Hamid, un jove empresari del tèxtil que coneguérem a l’avió, quan ell tornava al seu país després de fer negocis en una ciutat catalana. Hamit ha vingut a buscar-nos a l’hotel per anar junts a sa casa. Per arribar-hi, calia travessar carrers coberts d’arena, estrets, plens de vida i animació, en part per ser època de Ramadà, carrers en cap moment laberíntics com en altres indrets s’hi pot veure. Hem arribat desprès de creuar-ne molts. Hamid tenia clau de la porta d’entrada a sa casa, tanmateix m’ha estranyat que trucara a la porta. Després ens ha explicat la raó. Era per posar sobre avis a les dones de l’interior que altres homes estaven amb ell. Elles saben que s’ha de fer en eixos casos, o bé s’han d’amagar o bé tapar-se amb el vel. És el que passa en totes les cases musulmanes, més si no, en esta ciutat poblada per habitants puritans de la religió.

Crida l’atenció com van de tapades les dones, imatges procedents de:

alegerieterredafrica blogspot, wwwtravelimagescom, stephencondrington com, ledivinparadoxe over blog com, www flickr com, www pbase com, www travelimages com, www trekearth com, milcamins blogspot com. 

Segurament tots els autors de les fotografies mostrades són grans fotògrafs o viatgers, però ressalte l’últim bloc, el de la Mercè, de Mil Camins, perquè és una viatgera que allà on va, fa bon paper. 

Hamid s’havia fet construir la casa que enorgullit ens estava mostrant en esixe moment. Hi vivia amb la família: sogres i també convivia amb els germans de la dona i les respectives famílies. Era una casa gran. Cada nucli familiar ocupava dues dependències, una per dormir el matrimoni, l’altra per estar i dormir els fills, era on estava el televisor. Cada família feia vida independent quan volia. 

Hamid és un home ric, ho demostra l’enorme habitatge costejat amb els seus guanys. Ens ha mostrat la casa i cadascuna de les dependències. Després hem passat a una estança plena d’estores, on ens hem assegut al terra sobre molsuts coixins, això si, complint prèviament el ritual de llevar-nos les sabates. La sala tenia una ampla taula baixa i rodona al mig. Ens hem posat a parlar acompanyant l’animada conversa amb te i els dolços melosos i embafosos que nosaltres, com toca als convidats, hem comprat en una pastisseria menudeta que hi havia a prop de sa casa. 

La taula en casa de Hamit.
Eixa nit férem fotos del grup, amb Hamid i els amics, rient i xerrant sobre Algèria sobre el seu passat, el present i el futur, però me les guarde perquè el que vull és compartir fets i no la identitat de ningú.

Després han vingut dos amics seus que han enriquit la tertúlia. Hem estat enraonant sobre els diferents costums, les diferents mentalitats. A la dependència on hem conversat, Hamid té un armari encastat tancat amb pany i forrellat. Al cap d’un temps de xerrameca l’ha obert. Dins hi havia una maleta tancada també amb clau i a la maleta guardava unes botelles de whisky. Tot ben amagat. Mentre assaboríem el prohibit alcohol, hem entrat en discussió del per què les ensenyances religioses prohibeixen un beuratge tan bo. I ho hem parlat amb el to de veu molt baix, no fóra que ens escoltara algun membre de la família i no li agradara allò què dèiem. Al nostre parer no estàvem fent res de dolent però segons l’opinió tradicional estàvem incomplint un precepte religiós. 

Fotos procedents de : www routard com, www photosdalgerie com, wwwroutard com

En acabar la tertúlia, molt amables, els amics ens han acompanyat amb la seua furgoneta a l’hotel. Han estat unes hores úniques, irrepetibles, aprofitant l’oportunitat caiguda del cel de conèixer de primera mà, un país tan desconegut i una mentalitat tan allunyada a la nostra.

QUADERN DE VIATGE: ALGÈRIA, primavera 1990

*En este bloc pots llegir més sobre Argèlia;  la ciutat d'Argel, el desert o la ciutat de Ben Isguen en l'etiqueta corresponent

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·la