nº43-RESSENYA de cine: OCHO APELLIDOS VASCOS

Ocho apellidos vascos

Emilio Martínez-Lázaro

“Ocho apellidos vascos” és una pel·lícula de tall romàntic sense més pretensions que les de trencar idees preconcebudes i fer riure, i ambdues coses ho compleix a la perfecció. En este racó viatger té cabuda perquè parla de la nostra Espanya, que sembla tan diferent però que en el fons no ho és, i a més a més, apareix un bonic poble basc,"tipic" envoltant de muntanyes i verd.

La pel.lícula té un humor per a tota la família i este aspecte ajuda a la difusió. Només estrenar-se ha aconseguit èxit de taquilla i en este cas ho entenc. El boca a boca ha fet molt, la promoció també, el que demostra que també se sap vendre el producte. Però sobre tot ho ha aconseguit per mèrits propis, donat que, segons el meu parer, és una pel·lícula divertidíssima, de les que ja feia molt de temps no havia vist. M’ha recordat a “Bienvenidos al Norte” i ara us explique per què.

“Ocho apellidos vascos” com la pel·lícula francesa, està plena de tòpics, cert, i com passa amb l’altra, estan ben posats. D’ací ressalte el treball dels guionistes Borja Cobeaga y Diego San José per haver escrit uns acudits tan ben ideats, tan redons, tan ben col·locats en el context. Si, són estereotips, però aconsegueixen fer-nos riure sense parar.

Quin goig, que be s’ix d’una cine després d’haver estat rient i rient durant tot el temps. Està bé també riures dels tòpics, d’allò que creguem sense raó de ser, en este cas se centra en els tòpics bascos i andalusos que no en són pocs: menjar molt, la kale borroca, el terrorrisme... la frase feta de “mi arma,” o ser uns malfeiners … no hi ha tòpic que s’escape en este fabulós guió on, els disbarats, com en un còctel, es barregen i formen una combinació boníssima.

Ens riem amb Rafa- Antxon, un senyoret andalús d’arrel, dels que no ha eixit mai de Sevilla natal perquè tot ho té allà on viu. Però un dia coneix una basca, Amaia i se li trenquen els esquemes. Rafa s’enamora i necessita anar al poble de “las bascongadas” d’on és ella i és més, per aconseguir el vist-i plau del sogre, ha de passar-se per basc, complint amb tots els tòpics que des de sempre s’han atorgat a la població basca.

Ens riem amb Amaia, la jove del nord que no pot veure als del sud d’Espanya i que a poc a poc va capficant-se en la xarxa amorosa. És una comèdia romàntica i la parella”enamorada” juga constantment al “ara si, ara no” i al final acaba, com esperem tots que acabe, sense sorpreses.

Ens riem amb Merche-Anne- una extremenya resident al Pais basc, sense moltes coses que fer, sembla que porta una vida sense  emocions i l’arribada de Rafa l’endinsa en una aventura que li trenca la rutina.

I ens riem amb el pare-sogre que és un mariner que fa temps que no veu a la filla i retorna per exercir el rol de pare.

I que dir del paper que fan els dos amics andalusos de Rafa?, amb les seues pors sense trellat, cada vegada que apareixen fan riure sense parar.

Un factor d’èxit és l’elenc d’actors: Dani Rovira està genial amb el seu doble paper d’andalús i basc, el seu paper protagonista porta el fil de la història i no hi ha seqüència que no faça esclatar de riure. Karra Elejalde també està molt convincent amb el seu rol de pare amb l’arrel basca enfonsada. El paper de Carme Machi com a extremenya i mare postissa i fictícia és molt graciós. I sobre Clara Lago, la jove Amaia, nomes pense que la seua actuació no ressalta especialment, però simplement perquè les dels altres tres que l’envolten brillen en excés. Hi ha moments que sembla que Clara-Amaia no pot evitar el somriure front les eixides del company i és que sembla, que Dani-Rafa  en ocasions improvisa encertadament i front el factor sorpresa imagine que no es pot evitar el somriure. Dani és un gran actor còmic, dels quatre protagonistes és el més novell, però el que s’ha emportat la millor part i ha sabut fer un gran treball. A partir d’ara si hi havia algun dubte sobre la validesa d’este “monologuista”com actor, després d’esta comèdia ja no hi haurà.

Tornaria ara mateix a veure la pel·lícula per retenir alguns dels acudits, segur que tornaria a riure amb ells. I és que és difícil creure que un tema tan simple i uns acudits fàcils hagen funcionat tan bé, és difícil creure però és cert. Em quede amb el dubte de saber què pensen realment al País Basc sobre  la pel·lícula sobre el tractament dels seus temes base, imagine que es riuran, com ho estem fent tots, perquè no hi ha res millor que riure’s d’un mateix.

nº 42- RESSENYA de cine: LA GRAN FINAL

LA GRAN FINAL

de Gerardo Olivares

He vist dos vegades la pel.licula “La gran final” i no m’importaria tornar a veure-la. M’agrada per diverses raons. Primer perquè apareixen paisatges meravellosos i maneres de ser de diferents punts el món. Segon perquè analitza el comportament humà i al final conclou dient que tothom en diverses circumstàncies fem el mateix i tampoc som tan diferents.

Explique  pas a pas.

Un grup d’homes volen veure la gran final de futbol entre Brasil i Alemanya, és un fet esportiu transcendental que trenca la rutina diària de qualsevol siga d’on siga.  Passa als paisatges de Mongòlia on els protagonistes són uns nòmades que van canviant paulatinament la casa de lloc i que el dia en concret del partit han d’arribar a un punt determinat per enganxar-se el corrent elèctric que necessiten per encegar l’aparell de televisió. 

També apareix el desert on un grup de camellers s’enfronten al dilema si arribaran o no arribaran a l’hora puntual a “l’arbre”, un punt alt per connectar l'antena i poder veure el partit. 

I per últim apareix la selva amazònica del Brasil, on els protagonistes són una tribu que viu aïllada enmig de la selva però que busquen la connexió televisiva per poder gaudir de la final esperada.

El director mostra amb fragments alternats el que va passant en els diferents punt del món, conforme va apropant-se l’hora i en el moment del partit des de l’inici fins que s’acaba. La peli mostra les odissees que pateixen grups diversos de gent per aconseguir veure el partit i ho fa utilitzant un to d’humor.

De Mongòlia es veuen paisatges, les vestimentes adequades al fred que estan patint, malgrat el sol radiant que s’hi veu, les cases transportables per dins i el rol de les dones. Hi ha tres generacions convivint i la iaia és la gran “filosofa del grup” soltant sentencies del que veu i l’envolta. I també es veu com les àguiles i raboses són ames del lloc. Es veu com fan la cacera de l’àguila a la rabosa...El vol de l’àguila al son de la música del país és espectacular, preciós, captivador...Els cavalls mongols, una raça pròpia, també són protagonistes junt als nòmades i els militars que el dia de la final apareixen, primer per denunciar el fet d’agafar corrent elèctrica però que després són uns convidats per veure la final. Hi ha un detall curiós en este apartat, l’ullera llarga que usen per veure en la distància, realment curiosa.

La música del paisatge de desert encisa, com les dunes...les imatges estan molt cuidades i són espectaculars: siluetes dels camells i camellers amb el fons del sol amagant-se. Les nits sota les estrelles al voltant d’una foguera...Els camellers tenen problema de temps, al pas que van, no arriben a l’arbre que el servirà d’antena. Entre els camellers hi ha un, que és un noble que va amb un paraigües i només parla amb el nebot, però quan es tracta de futbol, les normes canvien. Els camellers troben un camió, atiborrat de gent i li proposen al camioner portar-los a l’arbre que els ha de servir d’antena per arribar a temps a canvi de deixar-los veure el partit. Les dones del camió es neguen però el camioner no les fa cas, accepta i canvia la ruta. La conversa entre els homes del desert plena de retafiles és una de les parts còmiques de la pel•lícula, una entre moltes. Sovint ens fa rure el poc trellat. També és còmic el fructuós negoci que porta un d’ells venent pàgines d’una revista amb xiques lleugeres de roba. Només un ix perjudicat, és un dels camellers que s’ha de quedar tenint cura dels animals en meitat desert amb l’única companyia d’una ràdio a la qual se li acaben les piles en el moment més important del partit de futbol.

També la música tribal de tambors, el fons de l’aigua del riu i el sorolls de les aus envolta les imatges de la part de l’Amazònia quan els indis van en canoa fins el poblat. Els indis estan caçant, van mig nuets, amb el tapa-rabos però un d’ells, el líder, porta una samarreta de Ronaldo i ho sap tot sobre ell. Xoca la tradició i la modernitat en esta part tan aïllada del món. Es veu la vida quotidiana en família, pintant-se , les mares donant de mamar i els homes fent els preparatius per a la gran final. Fins i tot es pinten a l’esquena el numero del jugador preferit. Només els falta un cable, que segons els homes han amagat les dones perquè ells no les deixen veure les telenovel•les. Per aconseguir un cable  han d’anar a una serreria propera.

Hi ha un moment que es succeeixen ràpidament les imatges del tres llocs, la música de samba els uneix: els indis van corrent pe la selva, mentre al desert van tots damunt del camíó...en Mongòlia la família protagonista avança camí. Els mongols abans  seguien ruta el camí dels millors pastos...però en este cas segueixen els postes de llum que els dona corrent elèctrica. Al cap d’una hora, el camió ha arribat al gran arbre i els indis a la missió a buscar el cable de l’antena.

Estan tots a punt o quasi. Els mongols i els militars que volien multar-los tots junts mirant la tele. Tots exaltats, a favor d’uns o altres.

A la selva la tele funciona amb una manivel.la i un d’ells ha de pujar a un arbre a posar l’antena en lloc alt i buscar la millor freqüència i la millor imatge.

Al desert inicialment falla la imatge, però amb les varilles del paraigües se soluciona.

I arriba l’hora del partit. I l’entusiasme i l’eufòria i l’alegria o la decepció és exactament igual en cada raconet del món.

L’únic aspecte que no m’ha agradat és la irrealitat d’escoltar parlar en castellà a gent de diferents races, si haguera estat feta emprant les veus originals haguera sigut una pel•lícula més seriosa,  d’esta manera cau un poc en la banalitat, i de vegades hi ha unes expressions posades en boca dels intèrprets que desentonen totalment i que fan il•lògic el que està passant. Però no ho tinc en compte, he gaudit amb la música i les imatges que m’han transportat a altres paisatges.

Rellig el que tinc escrit i veig que tal volta he destapat massa el contingut, la trama. A mi generalment no em molesta saber de bestreta què passa, fa que me n'adone més de detalls, però entenc si algú pensa el contrari. Crec que en este cas no importa saber de bestreta tot el que he contat, pense que és una pel.licula on sobretot s'ha de veure i escoltar i estos aspectes no els poden substituir estes paraules.

IRLANDA: PASSEIG per GALWAY

Galway és història i present. Cal recórrer la ciutat i els seus pubs, cal parar-se als seus carrers plens de música i seure a les terrasses adequades per aprofitar les ullades de sol, cal observar els estudiants per tot arreu...cal anar-hi i mirar-ho tot.

Galway, situada a Irlanda, és una de les ciutats més poblades del país després de la capital Dublín. M’ha agradat des del primer moment. M’agrada l’ambient jove, l’alegria que s’hi respira, la música que s’escolta als carrers, m’agraden les flors que s’hi veuen i s’oloren i a més a més decoren les finestres de les cases... Com no han d’haver flors per tot arreu amb tanta pluja? 

Per tot arreu hi ha flors... la pluja les rega continuament.

A Galway anem a passar dos dies i a les nits ens hostatgem en uns apartaments universitaris. I com viuen els estudiants de hui en dia!!! Quines comoditats!. Són apartaments suficientment grans per poder conviure tres o quatre persones. Disposen del més imprescindible: cuina, bany i sala d’estar. Només tenim un entrebanc en inspeccionar l’apartament on ens toca dormir, i és que la dutxa no funciona i hem de cridar a recepció per a que vinga l’encarregat de manteniment a arreglar-la. Ho fem emprant el nostre angles “d’anar per casa” i per telèfon, on el sistema de gestos facials i de mans no funciona. Però hem de solucionar-ho i ho fem amb una frase prèviament pensada: "The shower it’s broken" . I la frase és l’encertada, funciona, a l’altra part del telèfon ens han entès malgrat el nostre  particular accent.

Als carrers es respira ambient jove.

Esta ciutat m’ha captivat. Em ve la temptació de quedar-m’hi posant per excusa que vull estudiar l'anglès, malgrat no tenir ja edat de ser estudiant, o si? Per què no?, qualsevol edat és bona per aprendre. I és que a Galway hi ha per tot arreu acadèmies per a estudiants estrangers.

En no res d’estar passejant per la ciutat, ja la tinc catalogada com lloc per tornar, com lloc acollidor i amb un ambient obert que resulta familiar. I és que la petjada espanyola està perenne i intacta des del passat.

Caminem sense rumb...

Passejant pels seus carrers s’hi veu molt d’Espanya en el record històric. La ciutat de Galway va ser destinació habitual dels vaixells espanyols als segles XV i XVI. A l’antic moll encara s’hi conserven els arcs on antigament passejaven els antics comerciants espanyols i les seues famílies. 

La petjada espanyola està present.

Galway conserva encara les típiques cases d’estil espanyol que amuntegades al voltant de l’antic barri mariner recorden els antics vaixells de l’armada invencible trobats a la mar, la prova està en que encara hi ha cognoms llatins entre els descendents dels mariners espanyols que s’hi instal•laren.

I si la part històrica atrau, més si cal ho fa recórrer la ciutat i els seus pubs, els seus carrers amb música i terrasses per aprofitar les ullades de sol, estudiants per tot arreu...s’hi respira en l’ambient la joventut que l’habita i a mi em contagia tanta jovenalla i tanta alegria. 

I resulta agradable el passeig vora riu, que està dins l’entorn urbà. És un esguit de vida immersa entre edificis, és una part de naturalesa que no para, ni de nit ni de dia, mantenint el grau d’activitat perenne. Si, és un goig veure les aigües braves hi circular. Les aigües del riu Corrib travessen la ciutat i corren tempestuoses, braves, fortes...és un espectacle singular. 

Riu Corrib

Si em quedara més temps en esta acollidora ciutat, passaria hores i hores mirant les aigües passar.

QUADERN DE VIATGE, Irlanda, estiu 2008

Si vols llegir més en este bloc sobre Irlanda, clica ací

Passeig fotogràfic per COMILLAS en SANTANDER

M'agrada Comillas, i no sabria dir la raó, tal volta potser, pel fet d'haver passat una agradable vesprada prenent un cafè i el sol, alhora que escrivia notes al meu quadern de viatge.

Despres de Santillana anem a Comillas. La part del poble antiga i històrica que visitem té més sabor a real que en Santillana, que pareix un museu preparat  per al turisme. Ho sento, no puc evitar comparar, les imatges de Santillana del Mar les tinc recents quan visite la població de Comillas.

El que destaca a Comillas, al meu parer, és el Capritxo de Gaudí, que en este moment que jo l'estic visitant és un restaurant nipó, a saber si en uns mesos, l’edifici canvia i s’utilitza per a altre menester. I segurament en passar els anys el recordaré, a més a més per la seua incomparable arquitectura original i preciosa, perquè  ens ha costat trobar-ho.

També  de Comillas, quasi de casualitat, vegem el palau de Sobrellano.

Però els millors moments passats en este poble, han estat sense dubte, prenent un cafè al sol escrivint estes notes.

QUADERN DE VIATGE: SANTANDER i PROVÍNCIA, 2009

VALÈNCIA: PINZELLADES FALLERES

Quan visitem els monuments fallers sempre ens quedem amb algun ninot que ens resulta més simpàtic, tal volta és per la critica encertada, tal volta pel que representa… en esta ocasió em quede amb un ninot, el d’una xica turista que fa àvidament una foto per no perdre detall de la visita.

Este és el ninot que en les falles 2013 jo haguera indultat: la turista curiosa que no perd punt de cap detall.

I diu la cançó : Hi ha per ahí una estoreta velleta pa la falla de sant Josep, el tio Pep?… i és que així va començar…els xiquets anant de casa en casa buscant trastos per a cremar. Abans les falles eren altra cosa.

En la Valencià medieval, la paraula falla servia per anomenar les torxes que es col•locaven dalt de les torres de vigilància, ja ho diu al “Llibre dels fets”o “Crònica de Jaume I”, que les tropes del rei portaven falles per il•luminar-se.

Hi ha mitjans de comunicació de tota Espanya i del món. Cada any les falles són una atracció. 

La festa concentra molts turistes, que com mostra esta falla, pugen al tren turístic per recorrer la ciutat de manera cómoda.

L’origen de la festa no està clar, hi ha qui diu que respon al costum de fer fogueres per donar la benvinguda a la primavera, que en València deriva en cremar trastos vells que no feien falta, a la porta dels seus tallers, en carrers i places públiques. Era al final d’hivern i en particular ho feien els fusters el dia de sant Josep per ser el seu patró.

El caràcter jocós valencià, sempre rient de les seues coses, va fer que començaren a cremar figuretes que representaven persones o fets de l’any anterior, és per això que les falles s’ompliren de sentit irònic i crític.

I el que començà amb trastos vells va anar derivant a monuments més elaborats on aquelles figuretes iròniques del principi adopten el nom de ninots i es dissenyen i pinten amb un any d’antelació. Va haver èpoques en que les falles, com altres manifestacions populars foren perseguides, però alhora la pressió va provocar el ressorgiment amb més força. L’any 1885 es va crear un moviment en defensa de les tradicions típiques i començaren a donar premis als millors monuments fallers. La competició entre veïns va ser l’inici de la falla artística sense desaparèixer la critica predominava la preocupació estètica.

Els carrers s’omplin, les terrasses no tenen cap cadira buida.

També es pensa en la diversió dels xiquets...i no tan xiquets...

I els xiringuitos provisionals, bars i restaurants fan l’agost.

Amb l’arribada de la dictadura i de la censura, la festa va perdre part del sarcasme, tanmateix era una de les poques expressions publiques que es feien integrament en valencià. Durant este període s’instauraren moltes activitats religioses, com l’ofrena, en principi alienes, i que hui formen part principal de la festa.

Els monuments fallers mostren Valencia tal com és, la gent i els edificis, en esta falla la fallera està al costat del Miquelet i just al fons s’hi troba la torre representada.

Amb la democràcia les falles tornaren a ser crítiques i fins i tot obscenes sense cap tipus de censura. També els materials emprats van anar evolucionant. Els actuals monuments tradicionalment de fusta i cartró es fan hui en dia majoritàriament de poliestirè i fusta.

No sóc festera, parlant en termes generals, és a dir, que estes paraules dirigides a les falles bé es podrien subscriure també a les festes de Moros i Cristians, les meues, les que cada any veig passar per davant de casa. Així que ja que m'he sincerat sobre el tema festiu, també reconec que no sóc fallera. I segurament és per ignorància i falta de vivència interna de manera completa.

Part d’Espanya i arreu del món hi ha milers de persones amb ganes de conèixer què és això de les falles de València i jo que ho tinc a prop, no ho valore. Tal volta perquè ja no tinc el factor sorpresa. Però això no vol dir que renuncie a elles, més bé al contrari, de tant en tant visite les més grans de València i tots els anys les que tinc més a prop, les setabenses.

L’ofrena recorre molts carrers, cal veure-la des de diferents llocs i al final anar al a plaça de la mare de Déu per admirar el mant confeccionat amb flors.

Així que puc resumir dient que les falles m’agraden dosificades, un ratet i alguns actes. Però les recomane, no per patriotisme, sinó per admirar mestria i enginy o per admirar tradició i alegria. Cal veure-les per saber com són. No hem de conformar-nos amb les imatges que la tele ofereix, encara que, fent honor a la veritat, tal volta s’hi veuen millor des del seient de casa que no lluitant contra el maremàgnum de gent que per estes dates pul•lula pels carrers de la ciutat... i per les voreres... i pels racons... En dies de falles tota la ciutat està plena. De vegades, en hora punta, costa caminar, és impossible avançar. Si trobes gent que va “contra corrent” encara és pitjor. Imagine que l’opinió canvia si es té un balcó privilegiat per poder veure la festa sense incomoditats.

Jo sóc espectadora i amb eixe criteri parle, un criteri sempre personal i censurable. He presenciat les mascletades en directe i ben lluny d’admirar el ritme i la qualitat de l’efecte sonor he estat preocupada per les colzades que rebia del que tenia davant i darrere, a un costat i a altre.

Si la gent ho permet, cal donar la volta alk monument faller, hi ha detalls per mirar, podríem estar hores mirant una mateixa falla sempre trobant matisos xocants i interessants.

No visc l’emoció que senten els fallers i les falleres, grans i xicotets, en l’ofrena, un passacarrer que té com punt final arribar a la plaça la Verge on entre tots els rams de flors s’hi confecciona un mant a la mare de Déu dels Desamparats. I encara que no m’emocione veure-ho, m'agrada i dic amb convenciment que és molt bonic, tots els anys ho és, i és fabulós poder admirar l’originalitat en el disseny que cada any canvia.

En fer-se de nit la ciutat pren altre color, el de les llums artificials de colors i formes diferents que il.lumnen els monuments i els carrers

La meua visió negativa ve també perquè sempre vaig en el dia "gran", gent i més gent, quasi ni es pot veure res i generalment les crítiques escrites no les puc llegir perquè amb tant de maremàgnum al voltant, ni es pot. Per la qual cosa, directament faig com els estrangers que no entenen el que està escrit, no llig i simplement mire. I ja és prou.

Al final de la vesprada anem a la plaça de la mare de Deu, el mant ja de flors està fet.

Així que, mirant les coses bones, per a mi les falles, a més a més d’admirar el resultat artístic fruit de tant de temps de treball, que sempre és espectacular, són altres coses.

Anar a les falles és observar la gent amb la vestimenta tradicional i pentinats clàssics, que també és protagonista i passeja pels carrers valencians seguint el ritme acompasat de la música. També  és protagonista la gent espectadora que viu la festa.

I també...què dir del color i la música de bandes? Anar a les falles és omplir-se de l'alegria que pul•lula en l’ambient que sempre és contagiosa.

Per tota esta barreja captivadora i alhora esgotadora, si val la pena veure, al menys una vegada en la vida, les falles de València.

De totes les il.lumnicacions, sempre hi ha alguns carrers en els quals destaca. FALLES 2013

FOTO de FALLES 2014 procedent de Isabel Juan, directora de museu NINO BRAVO.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA; falles 2013

INFORMACIÓ HSTÒRICA treta de:
FONT-1
FONT-2