nº43-RESSENYA de cine: OCHO APELLIDOS VASCOS

Ocho apellidos vascos

Emilio Martínez-Lázaro

“Ocho apellidos vascos” és una pel·lícula de tall romàntic sense més pretensions que les de trencar idees preconcebudes i fer riure, i ambdues coses ho compleix a la perfecció. En este racó viatger té cabuda perquè parla de la nostra Espanya, que sembla tan diferent però que en el fons no ho és, i a més a més, apareix un bonic poble basc,"tipic" envoltant de muntanyes i verd.

La pel.lícula té un humor per a tota la família i este aspecte ajuda a la difusió. Només estrenar-se ha aconseguit èxit de taquilla i en este cas ho entenc. El boca a boca ha fet molt, la promoció també, el que demostra que també se sap vendre el producte. Però sobre tot ho ha aconseguit per mèrits propis, donat que, segons el meu parer, és una pel·lícula divertidíssima, de les que ja feia molt de temps no havia vist. M’ha recordat a “Bienvenidos al Norte” i ara us explique per què.

“Ocho apellidos vascos” com la pel·lícula francesa, està plena de tòpics, cert, i com passa amb l’altra, estan ben posats. D’ací ressalte el treball dels guionistes Borja Cobeaga y Diego San José per haver escrit uns acudits tan ben ideats, tan redons, tan ben col·locats en el context. Si, són estereotips, però aconsegueixen fer-nos riure sense parar.

Quin goig, que be s’ix d’una cine després d’haver estat rient i rient durant tot el temps. Està bé també riures dels tòpics, d’allò que creguem sense raó de ser, en este cas se centra en els tòpics bascos i andalusos que no en són pocs: menjar molt, la kale borroca, el terrorrisme... la frase feta de “mi arma,” o ser uns malfeiners … no hi ha tòpic que s’escape en este fabulós guió on, els disbarats, com en un còctel, es barregen i formen una combinació boníssima.

Ens riem amb Rafa- Antxon, un senyoret andalús d’arrel, dels que no ha eixit mai de Sevilla natal perquè tot ho té allà on viu. Però un dia coneix una basca, Amaia i se li trenquen els esquemes. Rafa s’enamora i necessita anar al poble de “las bascongadas” d’on és ella i és més, per aconseguir el vist-i plau del sogre, ha de passar-se per basc, complint amb tots els tòpics que des de sempre s’han atorgat a la població basca.

Ens riem amb Amaia, la jove del nord que no pot veure als del sud d’Espanya i que a poc a poc va capficant-se en la xarxa amorosa. És una comèdia romàntica i la parella”enamorada” juga constantment al “ara si, ara no” i al final acaba, com esperem tots que acabe, sense sorpreses.

Ens riem amb Merche-Anne- una extremenya resident al Pais basc, sense moltes coses que fer, sembla que porta una vida sense  emocions i l’arribada de Rafa l’endinsa en una aventura que li trenca la rutina.

I ens riem amb el pare-sogre que és un mariner que fa temps que no veu a la filla i retorna per exercir el rol de pare.

I que dir del paper que fan els dos amics andalusos de Rafa?, amb les seues pors sense trellat, cada vegada que apareixen fan riure sense parar.

Un factor d’èxit és l’elenc d’actors: Dani Rovira està genial amb el seu doble paper d’andalús i basc, el seu paper protagonista porta el fil de la història i no hi ha seqüència que no faça esclatar de riure. Karra Elejalde també està molt convincent amb el seu rol de pare amb l’arrel basca enfonsada. El paper de Carme Machi com a extremenya i mare postissa i fictícia és molt graciós. I sobre Clara Lago, la jove Amaia, nomes pense que la seua actuació no ressalta especialment, però simplement perquè les dels altres tres que l’envolten brillen en excés. Hi ha moments que sembla que Clara-Amaia no pot evitar el somriure front les eixides del company i és que sembla, que Dani-Rafa  en ocasions improvisa encertadament i front el factor sorpresa imagine que no es pot evitar el somriure. Dani és un gran actor còmic, dels quatre protagonistes és el més novell, però el que s’ha emportat la millor part i ha sabut fer un gran treball. A partir d’ara si hi havia algun dubte sobre la validesa d’este “monologuista”com actor, després d’esta comèdia ja no hi haurà.

Tornaria ara mateix a veure la pel·lícula per retenir alguns dels acudits, segur que tornaria a riure amb ells. I és que és difícil creure que un tema tan simple i uns acudits fàcils hagen funcionat tan bé, és difícil creure però és cert. Em quede amb el dubte de saber què pensen realment al País Basc sobre  la pel·lícula sobre el tractament dels seus temes base, imagine que es riuran, com ho estem fent tots, perquè no hi ha res millor que riure’s d’un mateix.