Pàgines

dissabte, 31 de maig del 2014

TURQUIA: Les ruïnes d'EFESO

És impressionant adonar-nos-en fins on arribà el domini de l’imperi romà. Allà on vaig hi ha petjades romanes.  


Venim de Patmos  i el vaixell va cap al port de Kusadasi, a Turquia. 

Hem canviat radicalment d’ambient, ara estem en terra àrab, occidentalitzada, però no deixa de ser àrab, amb els seus basars i nombroses tendes d’estores on el ritual és prendre un te mentre es fa una ullada a les mercaderies.

Des de Grècia...arribem a Turquia.
Parem a Kusadasi un poc intranquils perquè hem llegit als periòdics i hem escoltat a la tele que hi ha un brot de còlera. No serà molt, pensem per llevar-li gravetat a l’assumpte. Però no deu ser tan lleuger quan uns cartells al port ho avisen. 

Kusadasi és un típic poble d’estiu de la costa mediterrània explotat per al turisme i és en esta època quan, segons diuen, té una vida nocturna animada. Nosaltres no ens quedem a comprovar-ho, la nostra estada és curta, només uns minuts en arribar i unes hores abans de pujar de nou al creuer. I és que en baixar de vaixell un bus ens trasllada a les ruïnes d’Èfeso que estan a 30 minuts per carretera.

ÈFESO és una de les excavacions arqueològiques més extenses del món. S’hi pot dir, sense exagerar, que és un museu a l’aire lliure per la gran quantitat d’obres antigues exhibides al seu lloc original.

Són unes ruïnes afamades, el turisme és inevitable.
Fem un tranquil passeig per esta ciutat, abans tan esplendorosa i ara en ruïnes. No podem anar amb presses ni volent. Quina xafogor que fa!. Però val la pena. La ciutat va ser construïda quasi exclusivament en marbre. Quina meravella només imaginar-ho!

L’època daurada d’Èfeso va ser amb els romans. Èfeso es va convertir en un dels grans centres culturals i econòmics d’occident. Va ser l’època de construcció d’algunes de les millors edificacions, com el temple d’Artemisa, Diana per als romans, considerada una de les set meravelles del món. 

El temple d’Artemisa li donà renom a Èfeso, situat en una prospera regió per on passaven viatgers i mercaders de tota Asia Menor. La ciutat rebia  influencia de moltes creences i era símbol de fe per a molta gent.
Va ser un lloc venerat.

La glòria d’Èfeso va augmentar en acudir hi san Pablo en diverses ocasions per combatre la veneració a la deessa Artemisa. Poc després una de les set esglésies de l’Apocalipsi va ser hi construïda.

A Èfeso visitem els punts importants, a més del temple d’Artemisa del qual només queda una de les columnes, i ho fem seguint les indicacions d’un plànol. Parem l’atenció a la biblioteca de Celso, el Agora o mercat, l’estadi, el gran gimnàs o el bordell. No parem de fer fotografies malgrat el calor que fa. I és que volem emportar-nos un poc d’Efeso a casa, i la càmera és la manera de fer-ho. A l’antic amfiteatre parem i ens asseguem per descansar de l’esgotament pel calor. És un gran teatre, ho era, tenia capacitat per a 25.000 espectadors i és el lloc des d’on, segons ens conta la història, san Pablo el Diví, invità a la revolució dels artesans en predicar que només existia un Déu.

No importa el calor...deambulem admirant cada racó.

San Juan Evangelista va elegir esta ciutat per escriure l’Evangeli, mentrestant, com havia promès a Jesús, tenia cura de la Verge Maria, la qual  hi va viure fins la seua mort.


La decadència d Èfeso va arribar a principis del segle III d.C després de la invasió goda.



En acabar la visita a les impressionats ruïnes de l’immensa ciutat, tornem a Kusadasi. Encara no és l’hora de partir el vaixell i anem a un taller d’artesania tèxtil. Ja sabem que és la típica tenda de comprar, però hi anem perquè mai està de sobra conèixer el procés de manufactura que utilitzen en Orient per fer les afamades estores turques. 

Després d’estar en la ciutat d’Èfeso havíem oblidat allò del colera que tant ens havia espantat en tocar port, però de sobte ho recordem. Mentre ens mostren els amables turcs les estores ens conviden a un te.  En eixe moment una persona del grup diu: no hi havia còlera a Kusadasi? I el té? No serà perillós beure’n?. A poc, a poc, tots els del grup ens adonem del fet, tenim un got de té a la mà, el té està fet amb aigua i l’aigua podria estar contaminada. Altra persona assegura que l’aigua bullida, ja no està contaminada No sabem què fer. Uns opten per deixar el got a un raconet amagat, altres opten per dissimular i fer com si beguérem, altres simplement tenim el got a la mà i tambè estan els que tranquil•lament el beuen. 

Segurament tots els cartells anunciant el còlera eren exagerats i els turcs de la tenda en veure tots els gots intactes pensarien: Què estranys estos espanyols, a ningú els ha agradat el té...

QUADERN DE VIATGE  illes de GRÈCIA i EFESO, any 1994

Per llegir més sobre Turquia clica ací.
Per saber més sobre Grècia, clica ací.


dimarts, 27 de maig del 2014

ASTÚRIES: Un poc d’AVILES en fotos

Estem a la ciutat d’Oviedo i de sobte pensem,  per què no agafem un tren i anem a Aviles? Pensat i fet. 




Des d’Oviedo, amb tren, són 27 km de distància, molt a prop, massa per a desaprofitar l’ocasió. Ho fem i no ens penedim de la decisió.

El passeig que voreja la ria igual que el parc del moll que enfronta es creà furtant-li terreny a la ria. Avilés és el segon port més important de la regió.

El conjunt artístic de la ciutat està molt ben conservat, és un plaer donar una passejada pels carrers del casc antic, carrers com San francisco, La Ferreria, rivero, galiana son testimoni de la història albergant magnífics edificis: palau de Valdecarzana del segle XV ( casa de Baragana) el de Camposagrado, el de Ferrera, la casa de Rodrigo Garcia-Pumarino (palau del Llano Ponte dels segles XVII i XVIII...

L’ajuntament també és del segle XVIII, la plaça Major. El conjunt del casc antic d’Avilés ca ser declarat conjunt històric-artistic l’any 1955.

També els monuments religiosos tenen la seua importància representats amb esglésies com la de san Nicolas, de santa Maria Magadalena de Corros, església vella de Sabugo o l’església de Santo Tomas De Cantorbery

Per tota l’Astúries marinera es veuen cases de colors molt vius. Es conserva la tradició que ve d’antic quan els mariners pintaven les seues barques de pesca de colors vistosos per fer-se visibles en la mar i de la pintura que es sobrava es pintaven les seues cases.



















QUADERN DE VIATGE: primavera   2006, ASTURIES

dissabte, 24 de maig del 2014

TUNISIA: Les GORFES de MEDENINE i el desert que l’envolta.

Quins misteris que guarda el desert...quantes coses diferents!. La vida dels berbers s’adapta, evoluciona, no sé si és un mal o és un bé. En tot cas ells són els que han de jutjar en raó a les conseqüències. 
 Les gorfes: unes edificacions singulars refugi de berbers.
Seguim de ruta per Tunísia. Hem arribat a Medenine, que és una menuda ciutat dividida per un riu, és per això el nom: “las dos ciudades”. A l’oest d’esta ciutat catalogada en l’antiguitat com comercial, està la part moderna però és a l’oest on s’hi troba la part més interessant per visitar: les anomenades gorfes.

Anem-hi. No sabem exactament què és el que anem a visitar, ens diuen que eren uns magatzems de gra. Amb l’expectativa creuem carrers de la part antiga de la ciutat. Observem carrerons, observem els mercats a l’aire lliure on la vida transcorre quotidianament. Els mercats àrabs tenen un component social, no solament s’hi va a comprar, s’hi va per xerrar amb amics o familiars.

Creuant carrers i mercats.

I arribem al lloc. I quedem bocabadats perquè tenim al davant unes fortificacions del segle XVII fetes d’adob on el berbers guardaven el grà. Però el que tenim davant és més del que ens havien dit, estos edificis, a més a més, servien de vivenda, de lloc de comerç, lloc d’ensenyar o per celebrar festes en temps de pau i també lloc de refugi en època de guerra. 

Quanta varietat trobem viatjant, estes edificacions són un exemple.

Els berbers, en temps de migracions pagaven guàrdies per a que vigilaren les pertinències. Perquè hi guardaven el que era valuós per a ells: el blat, les llavors i les verdures. Cada família en tenia una.

 Els berbers aprofiten les gorfes per vendre records als turistes i per mostrar l’art tradicional.

Actualment han perdut totes estes utilitats i les ghorfes que s’hi poden visitar s’han convertit en comerços destinats al turisme. Malauradament l’estampa ha canviat amb el temps i els sacs de gra i llavors han estat substituïts per estores penjades a les portes. Pense que encara que es guanyaran més diners, les tendes banalitzen l’ús que s’hi feia i trenquen la realitat. Si estiguera en les meues mans, deixaria les tendes a banda i conservaria el recinte com un museu, però ja sé que és impossible i només demane que no es desvirtue més del que ja està. 
Actualment són explotades turísticament, la imatge de tanta tenda trenca la imatge real de la utilitat.

Antigament hi havia moltes més però a la dècada de 1960 la majoria les va enderrocar i deixaren solament unes poques. Tenen una construcció peculiar, juxtaposades, tenen cinc nivells, estretes, profundes i amb sostre de volta. Generalment tenien 9 metres de llarg, 2 metres d’altura i 2’5 d’amplària.

Les gorfes generalment tenen 3, 4 o cinc altures.

Esta zona, este Ksar, com moltes parts de Tunísia, també és escenari de pel•lícula. La més afamada és “La guerra de la galaxia” que també va buscar i trobar en esta ciutat on filmar, concretament les escenes quan apareixia el fictici planeta Tatooine. 

Deixem Medenine enrere i seguim ruta. Mirem a traves del vehicle que ens transporta el paisatge d’estepa que ens envolta abans d’arribar al desert. Després trobem dromedaris que lliurement corren solts al costat de la carretera.


 Dromedaris solts: són els amos, sorpren la velocitat que agafen quan tene per davant la immensitat del desert.

Però si he de destacar alguna cosa en este desert, són els miratges que intencionadament  ens  enganyen, perquè ens fan veure el que no existeix. Els miratges són imatges irreals, imaginaries, i alhora reals perquè la ment creu el que veu. Que difícil és d’explicar. Els miratges són màgia momentània. Sabem que el que s’hi veu no existeix i mentre dura la creença és un goig. Malauradament, com en la majoria de les vegades sol passar que la raó es superposa i explica que el s’hi veu i “que no és res” és degut a la refracció dels raigs de sol en l’atmosfera. 

Miratge. A l’horitzó jo veia aigua, els meus ulls la veien, la meua ment ho enraonava i ho negava.

QUADERN DE VIATGE, TUNISIA primavera de 1998

Per llegir més sobre TUNISIA en este bloc clica ací

dimarts, 20 de maig del 2014

FOTOS i MÚSICA: NOVA YORK i altres pinzellades d’EEUU


Es pot dir molt d'esta ciutat que concentra totes les races i vestimentes, algunes estrafolàries, altres més discretes...perquè tot cap i tot pot passar en esta ciutat tan atraient i tan variada.


MÚSICA:
"The long way home" de Nora Jones,
"New York, New York" de Frank Sinatra
 "New York New York "d’Anna Ternheim

dissabte, 17 de maig del 2014

AYNA (Albacete):LA SUÏSSA MANXEGA

Un inesperat paisatge enmig d’una planura, una agradable visita a un poble de pel·lícula.

Ayna des del Mirador del diablo.
Hui eixim de casa amb una clara destinació, volem anar al poble d’Ayna, a la província d’Albacete. Tenim decidit on volem anar perquè la fama li precedeix, els que han visitat el poble i els voltants parlen meravelles pel contrast que suposa estar en la planura manxega i trobar, de sobte, un paisatge ple de muntanyes altes i escarpades, ple de verd. Són molts quilòmetres d’anada i altres tants de tornada des de casa, però ho val. El nom d’Ayna significa fonts amagades i només això ja motiva i ens dóna la pista del paratge natural que l’envolta. També s'hi pot anar i fer nits en la zona, aprofitant per fer rutes de caminades i gaudir de tranquil.litat.

Cartell al mirador del diablo, parada obligatòria abans d'entrar al poble.

Mapa en mà i cotxe a punt, és l’únic que cal, amb la gana de conduir, clar!. En este cas, l’encarregat del volant gaudeix damunt del cotxe i ni es cansa, més bé és al contrari, només pujar al cotxe, se li’n van tots els mals.

Mapa i sutuació d'Ayna a la provincia d'Albacete.

El mapa ens indica quin és el trajecte més curt que tenim des de casa, direcció a Hellin, d’Hellin a Elche de la Sierra i després agafar direcció Albacete per anar a Ayna. Tanmateix anem direcció Albacete directes, optem per fer uns pocs quilòmetres més i circular per autovia i carretera nacional, així gaudim de bona carretera més temps, i és que una vegada estem en la Suïssa manxega, les carreteres són estretes i sinuoses, i també més perilloses.

Deixem enrere la planura de la resta d'Albacete i ens endinsem en un paratge que no té res a veure.

Estem arribant i quan falta un quilòmetre i mig parem en un mirador espectacular, és el “mirador del diablo”, que té unes vistes magnifiques sobre la Vall i el poble. És zona d’escalada per als intrèpids esportistes de muntanya. Ayna està enclavada a la Serra del Segura, en l’estret de riu Mundo i ha anat creixent segons orografia i cenyint-se a les parets que tanquen el riu.

Vistes d'Ayna i la serra que l'envolta.

Mirador del diablo.

Els 8 pics que l’envolten “los picarzos” són un atractiu més, perquè impressionen pera altitud, 800 metres, i en tot moment els tens presents. Són l’habitatge de les cabres munteses que per esta zona són les ames.

En estes muntanyes, les cabres són les reines.

És en este mirador on trobem el primer cartell que diu, per a qui no ho sàpiga encara, que el poble va ser un dels escenaris de la pel·lícula de Jose luis Cuerda “Amanece que no és poco”, que just fa uns mesos vaig veure.


"Amanece que no és poco", es va estrenar fa 25 anys.

No és l’únic cartell que hi ha, més endavant, abans d’entrar al poble, hi ha altre mirador. Hi, com reclam per a que qui tothom que pare al mirador no deixe de visitar el poble, també hi ha un sidecar similar al que eixia en la pel·lícula.


El sidecar, que és protagonista junt als actors, en la pel.lícula.

La pel·lícula és de les que s’anomenen de culte, una imaginativa originalitat entre poques, una d’eixes pel·lícules que no deixa indiferent, o es venera o s’odia, tot en extrem. Siga la que siga l’opinió que es tinga de la pel·lícula, no podem deixar de qualificar-la com humor surrealista i absurd i una mostra de l’essència albacetenya, la del poble i la seua autentica gent.



La pel.licula: "Amanece que no es poco"

Les vistes a les muntanyes són impressionants, els sotres es veuen de prop.

Parem en altre mirador, Ayna està més prop.

El poble es vanagloria de ser escenari de la gran pel·lícula i ho explota turísticament. O al menys ho intenta, perquè hui, sortosament per a nosaltres que no ens agrada la massificació de gent, no hi ha ni un ànima pels carrers. Cert.  

El primer passeig ens du a la plaça on està l'ajuntament i l'oficina de turisme.
No trobem ni a qui preguntar on podem dinar. Teniem l’esperança de trobar alguna persona local que haguera sigut extra en aquell pel-licula rodada ara fa 25 anys, segur que tindria anècdotes per començar i no acabar. Al final apareix un senyor, l’unic que ens indica és el millor lloc on menjar, però el que no sap el bon home és que hui està tancat.

Lloc que ens aconsellaren per menjar: Rincón de la toba.

No passa res, perquè just enfront hi ha altre lloc on podem menjar bé, quan estàvem al mirador del diablo ja l’hem vist, l'hotel FelipII, ens ha cridat l’atenció per les seues dimensions.

L'hotel Felip II (dreta) l'hem vist des del mirador (esquerre). Hi entrem, també el tenia com a lloc onn s'hi menja bé.

En este lloc, una vegada més, ens recorden que Ayna va ser escenari de pel.lícula. Hi tenim, només entrar dos cartells.fotografies  gegants de la pel.licula i a Jose luis Cuerda que una vegada dins ens saluda.


De nou, la pel.licula.
Seiem a la terrassa des d’on tenim vistes al racó de la Toba, on està el manatial. També hi ha pocs comensals, uns grups familiars que sembla estan fent rutes senderistes pels voltants.


Les vistes no poden ser millors, i el menjar tampoc.

Despres de dinar acabem de veure el poble, és la segona passejada que fem.  A la plaça està l’oficina d’informació i turisme, que alhora és el museu etnològic, però la porta està tancada, normal, són hores de dinar i descansar, però el viatger no para i no sap d’horaris, vol aprofitar el temps i deixa de banda fer la migdiada. De nou busquem a qui preguntar i malauradament la senyora que trobem no sap indicar-nos per on anar ni què fer. Optem per buscar l’església i seguir amunt. I sortosament ho encertem.


El poble té raconets bonics, que no s'escapen a l'objectiu de la càmera.
L’església santa Maria de lo Alto està construïda sobre l’antiga ermita de la Virgen, conserva la torre de silleria del segle XVII.

Esglèsia santa Maria de lo Alto.

Ens endinsem pels carreronets i arribem fins el Mirador los Mayos, situat junt al que queda del castell de la Yedra.
I de camí trobem uns carrers estrets i costeruts.
Ell castell de Yedra era una fortificació originària musulmana, aprofitada pels cristians a partir del segle XIII. Es va construir aprofitant l’existència d’un conjunt rocós amb entrada natural anomenat Cova dels Moros.

En arribar ens trobem una agradable sorpresa, és una cova natural junt al que queda del castell.

"El balcon de los mayos" està enclavat junt al que queda del castell de la Yedra-cova dels moros. Lloc des del qual, antigament cada 30 d’abril, els xics del poble cantaven estrofes donant així a conèixer possibles nuviatges.

La informació queda detallada.

Eixim a l'exterior, al balcó natural, on trobem, de nou, les vistes espectaculars.

I estes són les imatges que es veuen en les dos entrades de la cova, a l'esquerra la de darrere, a la dreta la de davant.

Hi ha una ermita, la de los Remedios, amb aparença externa com si fóra una casa més, tanmateix guarda a l’interior un artesonat mudèjar de fusta de pi del segle XVI, Va ser utilitzada com església principal fins a la inauguració de l’actual església parroquial l’any 1953. No podem entrar hi, perquè per visitar-la cal anar a l’oficina de trusrime, que està tancada.
.
També hi ha unes pintures rupestres, “la cueva del niño”, però no anem-hi, he llegit que es necessita reserva prèvia, millor així ja tenim excusa per tornar a Ayna.

Hi ha una cosa que no m’agrada del poble, no veig uniformitat urbanística, s’han deixat construir cases modernes entre les antigues, cada una està pintada a la seua manera. Això li lleva encant al poble que només per la manera com està construït, seguint la falda de la muntanya, ja té encant. L’encant seria complet si es vigilaren les normes urbanístiques a favor de conservar o recuperar la fesomia d’abans.


QUADERN DE VIATGE, primavera 2014, AYNA Albacete