PALMERAS EN LA NIEVE
Pelicula dirigida per Fernando Gonzalez Molina
M’agrada el cine en general i el bon cine espanyol més encara, ja ho he dit més d’una vegada. Entre veure una pel•lícula americana i una espanyola tinc clara l’elecció. I sortosament el cine espanyol es fructífer en qualitat.
Fa mesos vaig llegir el llibre i la ressenya la podeu llegir més avall. La història que conta m’atreia amb força, l’ambient i els escenaris també, tanmateix no em va enganxar la manera com està escrita la novel•la, sé que sóc molt exigent i mire detalls i veig on ningú veu.
Però com la història que conta és bonica, esperava amb ganes la pel•lícula que podia compensar la narrativa que no m'havia acabat d'agradar. I l’esperava amb ànsia perquè la pel•lícula ha arrossegat molta publicitat prèvia que ha creat més expectativa encara.
I cert que està feta amb tots els ingredients per a enganxar: actors de renom, recreació d’escenaris paradisíacs, història de l’Espanya colonial de fons...música interpretada per un cantant de moda... Tota la barreja ja és prou per deisitjar no deixar de veure-la.
I al final...l’he vista...i m’ha agradat però no tant com pensava després de veure el màrqueting al seu voltant, el que s’ha fet i el que continua fent-se després d’estrenar-la.
Sense cap dubte, continue pensant que és una història molt bonica, una història que té dins altres més: històries d’amor i d’Espanya...els escenaris estan bé, ens situen en el lloc que representen, el vestuari també...la música és bonica i la cançó final de Pablo Alboran preciosa.
Però Kilian, el personatge principal, no m’ha convençut. I en això se que em pose a la majoria de dones en contra. I es que Kilian, és un personatge preciós per sensible, per respectuós, per demostrar amor incondicional... però malauradament tot este allau d’emocions no es veuen en pantalla com deurien veure’s. Ho sento molt per les fans, que ja m'estan criticant per dir estes paraules, però al meu parer, a Mario Casas, que sempre demostra impassiblitat interpretativa, ( ressenya de Ismael) li falta xispa per interpretar un personatge tan complet i la pel.licula hauria tingut molta més força amb altre actor diferent.
Destaque la interpretació de Berta Vazquez, la jove guineana que s'enamora de Kilian, és una nova actriu, però cert que cada vegada que apareix en pantalla anul.la la resta captivant amb la seua presència.
Destaque també l'ambientació i el vestuari, paisatges de Huesca es barregen amb els que et transporten a Guinea, que en realitat és Colombia i Canaries, però l'escenografia si que em convenç i m'ha agradat i ajuda a entendre la història. Una historia que també és un encert tracar-la, com dic a la ressenya de la novel.la, perquè poques vegades es mostra.
PALMERAS EN LA NIEVE
la novel.la de Luz Gabás
la novel.la de Luz Gabás
Extracte de la contraportada ed. Planeta
Un excel•lent relat que recupera els nostres arrels colonials i una extraordinària i commovedora historia d’amor prohibit que recorda a “Memòries d’Africa”
Opinió personal
Vaig començar a llegir el llibre sense saber què anaven a fer una pel•lícula. I m’ha fet més mal que bé, saber quina cara tenien els protagonistes, simplement perquè m’agrada imaginar i que no m’ho donen fet. I és que en moltes ocasions mentre llegia i passava pàgina, em venien al cap les cares de les actrius i dels actors escollits sense poder-ho remeiar. I com no ho podia evitar havia de seguir i m’he tingut que conformar. No he pogut posar jo la cara que volia, ja li l’havien posada, no tenia alternativa.
El vaig escollir com a lectura d’estiu perquè el llibre té 732 fulles escrites i les vacances és l’època quan tenim més temps per davant, però sobre tot el vaig triar d’entre un quants, perquè les paraules de la contraportada, les que he seleccionat i copiat al principi, em van agradar. M’atreia que tinguera d’escenari la Guinea colonial. Fa molts anys vaig conéixer un guineà a València, el veí del pis on vivia, que em contava aspectes del seu país, de com havien viscut els seus avantpassats i com vivien en l’actualitat. Llegint esta novel•la m’abellia contrastar. Aquell xic em va contar moltes històries i no totes agradables.
El fet que, com diu a la contraportada, hi haguera una història com la de "Memòries d’Africa" m’acabà d’engatussar. Qui no troba bonica eixa història que a més a més va passar a pantalla amb el Robert Redford i la Meryl Streep? Crec que poca gent, home o dona, diu el contrari. Així que en este cas el màrqueting creant similituds ha funcionat.
I vaja que ha funcionat, i funciona!. També va bé el marqueting col.locant exemplars en totes les llibreries del país, on només entrar-hi entropesses amb ells. Va ser (és, i a partir de la pel.licula ho serà més), un best seller llegit per moltíssimes persones, algunes de les quals només agafen un llibre de tant en tant. Així que estava clar que este llibre acabaria en pel•lícula i segurament també arrasarà en taquilla.
He fet un sondeig entre gent que l'ha llegida i tothom diu: ufff quina novel.la més bonica!. Per què?, pregunte jo. Veig que el que agrada, sobre tot, són les històries romàntiques que mostra però malauradament la majoria no mira més. Pense que una novel•la se l’ha de valorar, tan positivament com ha estat esta, quan tots els aspectes els supera amb creixents: el contingut, l’estil i la forma.
A mi m’agraden les històries d’amor. Com no? Amor és viure, però en este cas, en la meua subjectiva opinió (i no sóc cap experta critica literària) mentre llegia, em semblava un format de telenovel•la.
El context històric m’agrada perquè està bé mostrar el passat colonial tan desconegut i tan propi. És la nostra herència. M'agrada la història i reconec que em vaig enganxar a la lectura perquè volia saber el desenllaç final i com es desembolicava la trama. Dic en veu molt forta i amb convenciment, que té un inici apassionant, i que als que els agraden els relats viatgers, com a mi, els pot interessar. És quan el jove protagonista inicia el camí cap a Guinea, el viatge amb vaixell dies i dies... el contrast que troba entre la zona de naixença i on va a establir-se, tot està molt ben explicat. M’ha recordat uns testimonis reals que tinc enregistrats i relatats, de joves, avantpassats de coneguts, que anaren de soldats a Cuba. Gent jove i inexperta que no havia eixit mai del seu poble i de sobte es troba amb un món diferent, el calor sufocant, el color de la pell de la gent...
Esta part m’ha captivat.
Tanmateix, conforme avançava, cada vegada més anava passant pàgines sense l'avidesa de llegir "bona literatura", la que a mi m'agradava. Seguia per curiositat. I és que, i sempre subjectivament parlant, no m’atreia com està escrita la novel•la, la narrativa la trobava pobra, amb un estil que no m'estava "enganxant" en absolut i amb unes reiteracions, que no comprenia com, sent tan evidents, al corrector ortotipogràfic de l'editorial se li havien escapat: s'hi poden llegir 9 o 10 vegades les expressions morderse el labio inferior o pasar la lengua por el labio inferior. A Luz Gabás la puc disculpar en este apartat, segurament, l'autora delegaria en la correcció posterior de l'editor. A més a més per experiència pròpia sé com costa escriure un relat, s’han de mirar tants detalls, tants aspectes... si és llarg la complicació augmenta, s'han de quadrar dates, personatges, situacions...això es mereix totes les valoracions positives del món.
També pensava, mentre llegia la novel.la, que podria ser més curta i que l’autora havia perllongat situacions de manera innecessària. I és que de vegades a alguns escriptors els han fet creure que quan més llarg és el text, més "categoria" té. Jo crec que la "categoria" o qualitat no ve en nombre de paraules, s'han de tenir en compte altres aspectes. Es per això que pense i espere no enganyar-me, que la pel•lícula, em pot agradar. Primer perquè el guionista encarregat ha demostrat la seua valia prèviament i després perquè en la pel•lícula se cenyiran a la part fonamental perquè s’ha de resumir el total.
A qui li comente estos aspectes em diu: és que eixes coses només ho veus tu. i jo em pregunte: Jo només? Per què? És que no ens parem a analitzar el text?.Tal volta ho fem malament des de l'escola i no ensenyem als alumnes a ser critics i saber jutjar amb criteri propi, no els ensenyem a no fer cas de campanyes de marquètig que poden ser enganyoses. En la vida hem de ser crítics perquè això suposa pensar per un mateix i no deixar-se arrossegar.
A mi m’agraden les històries d’amor. Com no? Amor és viure, però en este cas, en la meua subjectiva opinió (i no sóc cap experta critica literària) mentre llegia, em semblava un format de telenovel•la.
El context històric m’agrada perquè està bé mostrar el passat colonial tan desconegut i tan propi. És la nostra herència. M'agrada la història i reconec que em vaig enganxar a la lectura perquè volia saber el desenllaç final i com es desembolicava la trama. Dic en veu molt forta i amb convenciment, que té un inici apassionant, i que als que els agraden els relats viatgers, com a mi, els pot interessar. És quan el jove protagonista inicia el camí cap a Guinea, el viatge amb vaixell dies i dies... el contrast que troba entre la zona de naixença i on va a establir-se, tot està molt ben explicat. M’ha recordat uns testimonis reals que tinc enregistrats i relatats, de joves, avantpassats de coneguts, que anaren de soldats a Cuba. Gent jove i inexperta que no havia eixit mai del seu poble i de sobte es troba amb un món diferent, el calor sufocant, el color de la pell de la gent...
Esta part m’ha captivat.
Tanmateix, conforme avançava, cada vegada més anava passant pàgines sense l'avidesa de llegir "bona literatura", la que a mi m'agradava. Seguia per curiositat. I és que, i sempre subjectivament parlant, no m’atreia com està escrita la novel•la, la narrativa la trobava pobra, amb un estil que no m'estava "enganxant" en absolut i amb unes reiteracions, que no comprenia com, sent tan evidents, al corrector ortotipogràfic de l'editorial se li havien escapat: s'hi poden llegir 9 o 10 vegades les expressions morderse el labio inferior o pasar la lengua por el labio inferior. A Luz Gabás la puc disculpar en este apartat, segurament, l'autora delegaria en la correcció posterior de l'editor. A més a més per experiència pròpia sé com costa escriure un relat, s’han de mirar tants detalls, tants aspectes... si és llarg la complicació augmenta, s'han de quadrar dates, personatges, situacions...això es mereix totes les valoracions positives del món.
També pensava, mentre llegia la novel.la, que podria ser més curta i que l’autora havia perllongat situacions de manera innecessària. I és que de vegades a alguns escriptors els han fet creure que quan més llarg és el text, més "categoria" té. Jo crec que la "categoria" o qualitat no ve en nombre de paraules, s'han de tenir en compte altres aspectes. Es per això que pense i espere no enganyar-me, que la pel•lícula, em pot agradar. Primer perquè el guionista encarregat ha demostrat la seua valia prèviament i després perquè en la pel•lícula se cenyiran a la part fonamental perquè s’ha de resumir el total.
A qui li comente estos aspectes em diu: és que eixes coses només ho veus tu. i jo em pregunte: Jo només? Per què? És que no ens parem a analitzar el text?.Tal volta ho fem malament des de l'escola i no ensenyem als alumnes a ser critics i saber jutjar amb criteri propi, no els ensenyem a no fer cas de campanyes de marquètig que poden ser enganyoses. En la vida hem de ser crítics perquè això suposa pensar per un mateix i no deixar-se arrossegar.
I ara algú em pot dir: I com t’atreveixes a parlar malament d’una novel•la que per contrapartida a tothom agrada? Justament tu que acabes de publicar-ne una!. T’arrisques a que et puguen també criticar... I jo els conteste que, les critiques benintencionades sempre ajuden a millorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada