Pàgines

dimarts, 28 d’octubre del 2014

FOTOS i MÚSICA: ÀVILA


Àvila... 
la ciutat enmurallada bressol de Teresa, 
la santa.



Música:
Menestrils

Pots llegir més sobre Àvila clicanc ací.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

CADIS: Passeig per la ciutat

Cadis té una lluminositat que atrau i enganxa, regala una brisa que agrada.

Capvespre a la platja


En esta escapada andalusa  dormim a la ciutat de Jerez de la frontera des d’on cada dia busquem mitjà de transport per visitar els pobles i ciutats dels voltants. Per anar a Cadis ho tenim clar, volem pujar al vaporcito que eix des del Puerto de Santa Maria, és altra manera diferent de viatjar, una manera tranquil•la i relaxant. 

En Cadis hem quedat amb una amiga, Ana, però la retrobada no serà fins al migdia. Així que per aprofitar més el temps, com encara és matí, anem a l’oficina informació i turisme on ens expliquen les rutes que per visitar la ciutat podem fer. 

Les visites a la ciutat estan molt ben explicades en els fullets informatius, hi ha molt bona organització i una bona atenció al públic. Comencem el passeig per la capital seguint les línies de colors marcades en terra, cada color correspon a un itinerari diferent assenyalat en un plànol. Agafem una ruta, la comencem, però, sincerament us conte fent honor a la veritat, que no la seguim com toca. Sovint ens saltem d’un color a altre i anem al nostre aire. Però no importa perquè el que en realitat resulta agradable en Cadis és passejar, respirar l’aire i gaudir del blau de cel i del mar, per poder així endinsar-nos en la lluminositat pròpia i innata.

Ja anirem dirigits, d’un lloc a altre, quan a migdia ens trobem amb l’amiga, i ho farem amb molt de plaer, ella serà la que ens guie per la seua ciutat. 

Qui millor per mostrar una ciutat que una persona local? nosaltres tenim una a la nostra disposició en Cadis, ella ens mostra monuments i racons més amagats.

Així que al nostre aire, però plànol en mà per saber on anar, decidim entrar al museu de troballes romanes.

Visitem el museu romà.

També anem al teatre romà i és que ens agraden els vestigis que ens remunten al passat. El teatre romà construït al segle I aC, està situat al barri del Pópulo i s’utilitzava per a fer representacions teatrals gregues i romanes. És el segon més gran de tot el món romà després del teatre Pompeyo de Roma. De manera casual el descobriren l’any 1981 per un incendi en uns magatzems. Tenia de diàmetre 120 metres i un aforo de 20000 persones. Este important teatre dóna a entendre la importància que tenia la ciutat en temps romà. Malauradament poc hi queda.

Teatre romà, poc queda...

En el nostre passeig ens adonem del Cadis esplendorós del segle XVII i XVIII, el segle d’or gadità, per les edificacions que es nota van ser fetes amb poder adquisitiu i que ara passats els segles continuen perennes com herència. Vegem l’ajuntament construït sobre la base d’altres ajuntaments.

Ajuntament


I de camí també, vegem una gran plaça on està la catedral. Cadis és una ciutat bonica però contrasta veure just enfront d’este monument colosal, un conjunt de cases semi derruïdes. Imagine, vull pensar, que no tardaran en posar solució i edificar de nou. 


Plaça de la catedral

A migdia ens retrobem amb l’amiga Ana, a la que feia anys no veiem, i passem el temps entre aperitiu,  dinar, cafès, pastissos i un etern, relaxat i agradable passeig, unes vegades  anant per llocs emblemàtics i altres vorejant la ciutat i el mar. 

Històricament econòmicament parlant, Cadis ha mirat i mira al mar. El mar era abans la base del desenvolupament pel comerç marítim, Actualment, quan este comerç s’ha vist minvat, el màxim reclam és el turisme que busca les seues platges. 

Observem edificacions de defensa creades per contrarestar els atacs dels enemics, i imaginem la història. La torre Tavira construïda al segle XVIII d’estil barroc, és una torre vigia i el punt de major altura de Cadis , a 45 metres sobre el nivell del mar. Està situada al palau dels marquesos de Recaño i era el punt oficial de vigilància l’ant 1778. Es comunicaven amb senyals amb banderes amb la torre Alta en san Fernando i així controlaven els bucs i mercaderies del port de Cadis.

Torre Tavira i plaça que l'envolta.

Seguim passejant vora el mar... 

Fem un passeig agradable vora la mar.

I de sobte arribem a una de les platges més estimades, un dels racons preferits pels gaditans i forasters, La Caleta, la més menudeta però la més cèntrica. Hi està el Balneari de Nuestra Señora de la Palma i el Real inaugurat l’any 1926. I és que cadis és més, té uns carnavals amb fama mundial i un patrimoni important.

Platja de La Caleta

Quin goig de vesprada. 

Gaudim de les vistes, del passeig, de la brisa i de la bona companyia.


Es diu d’esta part del port de Cadis, que recorda el Malecó de l’Havana a Cuba. 

Diuen d'esta part que sembla el malecon de Cuba...

Amb la vista de l'antiga fàbrica de tabaco ens acomiadem de Cadis i de l'amiga...


Prenem un respir del passeig per contemplar la posada del Sol i donar així per finalitzada la visita a l’amiga i a Cadis, i ho fem amb pena perquè la ciutat atrau i enganxa. 




QUADERN DE VIATGE:CADIS i Provincia,  primavera 2010

Si vols saber més sobre la provincia clica en l'etiqueta corresponent.


dimarts, 21 d’octubre del 2014

RESSENYA LITERÀRIA: JOC DE LLUNES. novel.la



Joc de llunes
Emilia Illamola Ganduxé

Fragment de la contraportada: Ed. Nova Casa editorial, agost del 2014 
Joc de Llunes transcorre en un ambient rural i alhora de ciutat. Allunyant-se dels estereotips, cada veu narra a la seua manera la difícil comunicació que provoca la falta d’entesa, alternant claredat amb incertesa. L’escriptura és delicada, preciosista, quasi impressionista i amb una important presència de la natura.

Opinió personal
Quan viatgem sovint comparem els entorns que trepitgem i els analitzem: hi ha ciutats grans, menudes, pobles, llogarets, i tot pot ser costaner o de muntanya. Quan viatgem ens  adonem que l’entorn  configura la personalitat de la persona. També observem que hi ha molta gent que es mou entre tots els ambients perfectament i s’adapta siga on siga. Esta novel•la es mou en un lloc i en altre, no és el tema fonamental però si, les característiques d’un viure i altre van pul•lulant constantment. Tanmateix dic clarament, a qui busque en este moment llegir sobre un llibre pròpiament de viatges, que Joc de Llunes no ho és, que el fet de parlar d’entorns rurals o urbans és una excusa que he emprat per incloure’l en este racó dedicat fonamentalment a viatges. I ho he fet simplement perquè el llibre m’ha agradat, i molt, i vull difondre’l. 

I quin és el tema de la novel•la? Doncs  mostra el joc que és viure, que també és un viatge, el millor al qual estem tothom convidats i també mostra, com passa en totes les partides de joc, que unes vegades es perd i altres es guanya.

La Lia, protagonista d’aquesta història, canvia el seu entorn urbà per viure en un entorn rural, fuig d’un per anar a altre. És un canvi de vida total. La principal protagonista de Joc de llunes se’n va del bullici per anar a l’entorn tranquil i arrossega altra persona que al final acaba fugint. Però fuig perquè se sent una presonera en un món que creu limitat o per altra cosa? Molta gent no suporta la vida als pobles petits, és una realitat. Esta resposta, com moltes que van sorgint, només se sap si s’arriba al final de la novel•la i avise, de bestreta, que algunes preguntes queden sense resposta. 

M’agrada com comença Joc de llunes, m’agrada l’estructura i m’agrada com s’acaba, malgrat no seguir una línia recta ni en el temps, ni en el lloc. Joc de llunes convida a pensar, a parar l’atenció en la pròpia vida, a mirar els altres de diferent manera. Sé que actualment la gran majoria de gent  prefereix altra lectura, la fàcil i lleugera, la que no s’ha de pensar, la visual, la ràpida, per la qual cosa esta novel•la és com una joia, que hi ha però poques i amagades.  És una aposta valenta que es mereix tota mena d’elogis. 

Té un inici diferent i absorbent, i a més a més, quan l’autora escriu en primera persona fa que s’arribe a més gent. N’estic convençuda que així és. M’agrada que mostre les diverses perspectives sobre un tema, eixes diferents versions, eixos pensaments parcials que tots tenim sobre les coses. La novel•la ens fa pensar-hi sobre el fet que ningú té la veritat absoluta. Vegem les coses a la nostra manera i segons la nostra conveniència. 

No és una novel•la fàcil de llegir, tampoc és complicada, simplement té una trama que no s’entén en la primera fulla, ni en la segona ni en la tercera, qui és Bet? Qui és Lola? Qui és Lia i l’Andreu?, Quins són els lligams entre ells?. Són les primeres preguntes, però a mi no m’importa no tenir respostes, em deixe  arrossegar llegint perquè vull que les paraules m’emboliquen i més si cal, estes paraules tan ben escrites.  

I captiva perquè  parla de manera intimista de problemes personals fàcilment identificables. Les relacions interpersonals són úniques però al final són universals. A la novel•la llegim el que hem viscut en algun moment o hem vist viure a altres del voltant. Parla de les relacions entre parella, les relacions filials, el treball absorbent, la dependència afectiva, el voler continuar una relació acabada, l’enveja, la gelosia...tot temes simples i alhora complicats, que trobem en la nostra rutina del dia a dia.

És la història de la Lia, de la Lia i el personatge protagonista masculí que sempre està present però no té veu a la novel•la. És la història de la Lia i de les estimades veus que l’acompanyen , la Bet i la Lola, cadascuna amb la seua pròpia història i els seus deliris, amb la seua personalitat acaparadora. I mentrestant la Lia va complint anys.  Sovint recorda i la vida li passa per davant, així fins el final. Amb el seu monòleg ens la conta i els monòlegs de la Lola i La Bet la corroboren i van donant forma completa de tots els aspectes de la mateixa realitat. 

La Lia aboca els seus sentiments en un quadern i més tard també pinta, necessita desprendre’s de tota la càrrega interior que agombola i que  fa que la vida li siga pesada i dura. Escriu i després se n’adona del perill que comporta escriure i quedar-se nua front un paper i és que les paraules escrites mai poden explicar veritablement la totalitat dels sentiments, perquè estos canvien, evolucionen, perquè qui llig pot tergiversar, mal interpretar... És el risc de no explicar cara a cara el que se sent. Esta és un lliçó que es desprèn de la novel•la, una més.

I és la idea amb la qual em quede, la novel•la transmet la imperiosa necessitat de més comunicació, però de la real, no virtual, que és la que està de moda actualment. Perquè jo encara pense, tal volta ingènuament,  que parlant s’entén la gent. Conversant i exposant cadascú el seu parer  s’eviten les veritats particulars, totes parcials, que causen la majoria dels conflictes.  

dissabte, 18 d’octubre del 2014

COSTA RICA: Camí cap al CARIB


La persona a qui li agrada viatjar sap, exactament, el què vol dir la paraula diferència, tot és segons el punt de vista des d'on es mira. 

Envassadora de bananes, producte nacional emprat en la cuina tradicional.

Hui ens dirigim cap al Carib amb hotels predeterminats i trasllats coberts. Fins ara tots els trasllats els hem fet a soles, res de grups nombrosos. Això és tenir sort per haver escollit ruta diferent a la resta de gent. I amb conductors xerraires que ens han contat mil i una històries!

Hui hem tingut nou conductor, però a diferencia de les ocasions anteriors sembla mut, no ens ha dit ni el nom. Ni parlava ni convidava a parlar. A les dues hores d’avorrit i silenciós camí, ens ha deixat en un lloc d’on sembla partirem cap a la següent destinació. És el que deduïm preguntant a altres espanyols que trobem. Este és un punt de concentració d’on eixen junts els grups de viatgers cap a Tortuguero, on nosaltres anem.  Pel que es veu nosaltres formarem part d’un dels nombrosos grups que estan a punt d’eixir. No ho sabíem. Com fins ara, el viatge l’estem a soles... però Tortuguero és diferent.

I ací estem, sense saber en realitat què anem a fer en estos moments. Sabem la destinació però res més. Hi ha qui va a Tortuguero amb avioneta des de San José, però és altra història que no té res a veure amb el que estem fent nosaltres.

El lloc on ens ha “abandonat” el conductors és un restaurant, sense explicacions,  ni tan sols un adéu. Enmig de la multitud desdejunem, també sense saber si és el que hem de fer. Tanmateix ens agafem al peu de lletra allò de “allà donde fueres haz lo que vieres” i tambè l’altre que diu “on mengen dos mengen quatre” i ho adaptem a la nostra, donat que en este cas seria “on mengen cent poden menjar dos més”. Així que entrem al restaurant, ens posem a la cua del buffet lliure del menjar i omplim la safata amb el que ens abelleix. Una cosa està clara, tothom és espanyol i va en diferents grups grans, tothom menys nosaltres dues.

Com no sabem què fer, mengem i callem...i després ja veurem.

Entre la confusió i veient que no ve ningú per nosaltres, en acabar de desdejunar ens encomanem a un dels molts guies de turisme locals que hi ha i preguntem qui s’ha de fer càrrec de nosaltres dues. El guia que hem abordat pregunta a altre i l’altre a altre més i de sobte apareix Ignacio que estava tot apurat buscant-nos preguntant entre tots els grups organitzats si a algú d’ells els sobraven dos xiques que eren les que li faltaven. Una vegada ja ens hem trobat, Ignacio respira tranquil i  ja podem partir.

Junt a 25 persones més i amb el jove expert i simpàtic guia Ignacio, comença l’aventura esta vegada massificada al Parc Nacional de Tortuguero. De nou es trenca la rutinària manera de viatjar que fins ara estem portant, ara ja no ho fem les dues soles i sense horaris. A partir d’ara junt al gran grup, que serà company de viatge, tenim pas a pas marcat, està tot controlat i dirigit. En Tortuguero ha de ser així..

En autobús primer hem travessat una zona eminentment bananera. Les bananes estan cobertes de plàstics per crear-les el micro clima desitjat. Son quilòmetres i quilòmetres de camí amb bananes sempre a un costat i altre de la carretera. Passem per una envasadora d’este producte, d’importància nacional, i parem per escodrinyar el que estan fent perquè el seu treball està a la vista de tothom i a més a més és interessant.

Vegem com separen unes bananes d’altres, com les netegen, com les col·loquen en caixes... Els treballadors deuen estar acostumats a que els viatgers camí de Tortuguero paren per veure com fan el seu treball quasi a la intempèrie. Ni s'inmuten, ells estan concentrats a la feina.

Parem atenció en cada part de procés, no hi ha parets a l'edifici i el treball està exposat a les mirades dels curiosos que hi parem.

Un venedor de sucs de fruita natural, anomenats a tota Costa Rica “frescos”, està a la porta de l’envasadora, sap que sovint arriben clients estrangers assedegats i sufocats pel calor, que ara si és fa notar de debò d’una manera xafogosa per la humitat. Estem al Carib i no es podia esperar altra cosa. També hi ha una persona que té a la mà, per mostrar als encuriosits viatgers que tot ho volem veure, un pal amb un exemplar d’un escarabat gegant. L’animal és enorme, tan gran com una puny i no em suposa cap fàstic pensar que on anem a parar dins de poc hi ha bitxos com este  i altres espècies més. No m'agraden els bitxos però sé que vaig a envair el seu espai natural, així que m'hi he de conformar.




Després del trajecte en autobús admirant el paisatge caribeny bananer i havent conversat amb els nous companys de viatge amb els quals compartirem uns dies al Parc Nacional de Tortuguero, arribem a un embarcador i pugem a la barca que al llarg d’un trajecte que s’estima durarà al voltant d’un hora, ens portarà al que serà el nostre proper destí.





I pense que la persona a qui li agrada viatjar sap exactament el què vol dir la paraula diferència. Una persona del Carib amb la pell negra és diferent físicament, respecte a mi i té diferent mentalitat perquè l’educació rebuda no és igual. És una persona distinta en aparença però jo, amb la meua cara blanca i descolorida, també sóc diferent per a ell. La diferència ve determinada segons el punt de vista des d’on es mira.


QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA, estiu 2006


Si vols llegir més sobre Costa Rica, clica en l’etiqueta corresponent.
Si vols llegir més concretament sobre Tortuguero clica ací

dimarts, 14 d’octubre del 2014

RESSENYA de cine: Isla mínima


La Isla Mínima

Alberto Rodríguez

Has estat al Maresme del Guadalquivir? Vols anar-hi? Isla mínima és la pel•lícula que et porta còmodament assegut/da al seient de la butaca del cine o al sofá de casa. 

Any 1980, dos policies ideològicament oposats són expedientats i la sanció és anar a un poble, allunyat de Huelva, allunyat del món i dels temps canviants que a poc a poc van entrant després de la recent estrenada democràcia. La tasca és esclarir la desaparició de dos germanes. Crec no desvetllar el contingut de la trama s’hi afegeisc que les joves han estat assassinades i torturades. Ja no dic més però si vull esplaiar-me en l’actuació dels actors o la fotografia, que mostra en totes les dimensions la bellesa d’un riu i unes Maresmes, zona andalusa malauradament poc coneguda.

Raúl Arevalo és un dels policies, el més liberal, el que, fins i tot, s’ha atrevit a escriure una carta al periòdic censurant. La seua actuació és genial, sempre amb el semblant seriós, sempre impassible. Però és que l’actor, interprete el paper que interprete ho fa bé, un dia et fa riure i altre plorar i es pose en la pell del personatge que es pose, sempre fa una interpretació creïble cent per cent. Javier Gutierrez també actua magistralment i interpreta un paper més difícil, més complicat, més variable per la qual cosa se l’ha de valorar més i es fa mereixedor de tots esl premis que li vulguen atorgar. 
Tots dos junts formen un equip que a poc a poc s’hi va adaptant, compleixen ordres governamentals i no cal entrar en altres polèmiques que no venen al cas.  Hi ha canvis de comportament, reaccions viscerals molt ben interpretades, com la ràbia o impotència, sovint hi ha silencis perquè les mirades manen. També està el personatge que dóna vida Antonio de la Torre, que paper que interpreta, comèdia o tragèdia, el borda. I Jesús Castro, més conegut pels seu recent paper protagonista en “el Niño”, n'estic  segura que arrossegarà molt de públic només per veure’l.

És cine negre i el misteri enganxa, però cal avisar que no és d’acció com el que ens envaeix tothora des de l’altre continent. Així que quede dit que si entres al cine buscant acció americana quedes decebut/ada, perquè és cine  que camina a pas lent i te cura dels detalls, siga al poble, al coto, al riu... El director ens els vol fer veure, vol que gaudim amb ells, que parem atenció. Hi ha pauses, magnifiques pauses, que ajuden a digerir el que estem veient. 

Les màgiques i enigmàtiques Maresmes de Guadalquivir, les que poden amagar tants secrets per ser laberíntiques,  són protagonistes encara que ni se les anomenen, però no cal, hi està el riu present en cada escena, vigilant tot el que passa i testimoni de tots els fets. Tampoc el poble té nom però s’endevina que forma part de l’Andalusia profunda hereva d’un passat arrelat, on hi ha corrupció, on hi ha terratinents preocupats per explotar els jornalers als conreus d’arròs que en època franquista s’hi van crear, i on la dona està supeditada al marit com havien estat les dones del seu passat. És una realitat de la qual les joves adolescents volen escapar.

Les imatges aèries de la zona són precioses i més si cal quan es veuen les bandades d’aus  aquàtiques  migratòries que sobrevolen. Els flamencs que apareixen en una ocasió són d’una bellesa incomparable,  en veure’ls em va fer recordar la meua estada al parc de Doñana, quan els veiea de lluny i desitjava tenir-los més a prop. La pel•lícula també mostra la bellesa cromàtica del sol amagant-se o eixint, tan se val l’hora, és el color taronja mesclat amb el fosc del blau. El color està molt ben tractat, totes les escenes de la pel•lícula et remunten al passat, s’ha emprat un cromatisme creant l'atmòsfera adequada que embolica la pantalla.

Le pel•lícula es dura i alhora elegant, la pel•lícula atrapa per la trama i per la bellesa com esta narrada i entreté des de l’inici fins el final. La pel•lícula té un toc de critica social, mostrant una realitat que encara reobri ferides quan es tracta. És una època de transició la que mostra i encara s’estan donant els primers passos en la democràcia. 

Estic segura que el bon cinèfil sabrà trobar tota la potència que té Isla mínima, qui li agrada el cine espanyol, com a mi, quedarà satisfet i enorgullit per veure quin grau de qualitat s’hi pot arribar a aconseguir.

dissabte, 11 d’octubre del 2014

COSTA LÍGUR ITALIANA: passeig fotogràfic per SARZANA i VARESSE LIGURE

Són poblets menuts que barregen el sabor popular amb el nobiliari, llogarets que conserven l’atmosfera medieval als seus carrers i a les seues cases.

Castell de SARZANA

Seguint la nostra ruta per la Liguria parem a la població de SARZANA, ciutat natal d’un Papa: Nicolas V. Sarzana és un xicotet burg medieval que conserva intacte el seu aspecte urbanístic i arquitectònic del passat. Visitem la catedral on es troba un Crist de gran valor i el teatre, recentment rehabilitat. El guia de la fortalesa ens obri també les portes del teatre.

Cal destacar-hi la Ciutadella. Tenim sort de veure-la per dins i que un guia local ens explique part a part del recinte perquè encara no està obert al públic després de la seua rehabilitació. En estos moments la fortalesa es prepara per a una exposició fotogràfica i és just la fotògrafa autora qui ens dóna permís per entrar. És tot un privilegi inesperat.






Sarzana

VARESE LIGURE, és un bonic poble amb un conjunt de cases populars que es conserven perfectament des de l’antiguitat. Els “trapantojos” és un estil de decoració que estem veient constantment al llarg de tot el viatge, consisteix  en pintar la decoració simulant arquitectura. I cert que pareix de veritat i enganya a l’ull.

Trapantojo a Varese Ligure

Tot el poble té encant, per alguna raó, si més no, va ser catalogat com un del més bonics d’Italia.


Varese Ligure


Però sobre tot és interessant observar com estan configurats els carrers més antics, en especial l’anomenat Borgo rotondo que data del segle XIII a instancies de la família genovesa Fieschi, senyors feudals de Varese Ligure de 1161.

I així construïren un complex residencial que a és a més servira de fortificació, per la qual cosa té planta el•líptica envoltada per cases de planta baixa, en les quals la pat de baix servia de magatzem o tallers i la planta de dalt es feienn servir de vivenda. 

Actualment i des de 1987 el borgo rotondo és escenari anual per als amants de l’opera i aficionats a la musica, quan es converteix la plaça medieval en teatre sota a l’aire lliure i sota les estrelles.

Complex residencial amb forma el.liptica que servia de fortificació.

Entre altres monuments, també es interessant observar les cases palaus que hi ha pel poble, així com el castell i el pont de 1515.

Castell de Varese Ligure


El pont, un dels monuments més simbòlics de la població.

QUADERN DE VIATGE: La liguria ITALIANA , primavera del 2007

Si vols llegir més sobre La Liguria en este bloc, clica a l'etiqueta corresponent.
Si vols llegir més sobre Itàlia, clica a l'etiqueta corresponent.

dimarts, 7 d’octubre del 2014

FOTOS i MÚSICA: LA BASTIDA DE LES ALCUSSES a MOIXENT (València)


Entra i endinsa't en altre món, 
entra i visita el passat, 
entra i viu la vida del ibers...
Entra, t'agradarà.

Música:
Sarabande: Händel

 Pots llegir el text clicant ací


dissabte, 4 d’octubre del 2014

EGIPTE: ABU SIMBEL

No em pregunteu quin de tots els temples d‘Egipte m'agrada més...no sabria quin elegir...tanmateix sempre hi ha algú, i Abú Simbel és un d'ells, que sense raó aparent arriba més a l’ànima.

Retrocedeisc en el temps per a remuntar-me a la primera vegada que vaig contemplar ABU SIMBEL. Hi anàrem en un avionet xicotet, que només veure’l espantava per desarranjat i amb aparença clara d’inseguretat. El trajecte no va durar molt, encara que arribàrem quasi a la frontera amb Sudan, en territori nubi. I recorde que malgrat anar en un principi tranquil•la, contemplant el desert des de dalt, l’aterratge, res suau, em va fer pensar per moments que el viatge acabava mal.

La segona vegada hi vaig anar amb vaixell, altra manera diferent i no menys interessant. I a més a més vaig tindre el privilegi de gaudir d'un espectacle fabulós de llum i so, projectat a les façanes, que explicava la història egipcia.
ABU SIMBEL

Este temple és una joia arquitectònica i de bellesa incomparable. Són dos temples: El temple menor està dedicat a la deessa Hathor, personificada en Nefertari, esposa favorita de Ramses. La façana està decorada amb sis estàtues, quatre de Ramses II i dos de Nerfertari, que curiosament són de la mateixa grandària que les del faraó. Generalment les de Ramses eren sempre mes gran. 





Les dimensions són enormes.

I també està el temple major dedicat a Ra, Ptah i Amón. En la roca de la façana s’esculpiren quatre estàtues colossals que representen al faraó Ramsés II. Està considerat un dels més bonics construïts a l’època de Ramses i un dels més monumental d’Egipte. La façana fa 33 metres d’altura i 38 d’ampla. Les estàtues de Ramses assegut mesuren al voltant d’uns vint metres cadascuna. A més a més hi ha nombroses estàtues més menudes que representen la família.

Imposa l'exterior i també l'interior.

Malgrat ser construït, en teoria, per lloar els déus en la pràctica va ser erigit per donar glòria eterna al seu constructor Ramses II El gran. Hi ha estàtues del faraó per fora i per dins on a més a més hi ha gravats representant victòries guerreres. 

Abu Simbel no només és un dels monuments més majestuosos del món sinó que és també símbol de la gegantesca tasca de recuperació que s’hi va fer de 14 temples amenaçats pel llac Nasser. Va ser immens l’esforç que s’hi va fer per recuperar-lo de les inundacions del Nil, traslladant-lo a una zona més alta. I és de valorar com el tallaren per parts i peça a peça i després el muntaren. 

Són dos temples grandiosos recuperats de les aigües del Nil.

D’Abu Simbel ja he parlat i no vull repetir-me, però és un monument tan grandiós que no puc deixar de fer-li menció especial. Ja he dit en altra ocasió un poc de la història i també un poc del seu trasllat.

I és en esta part on vull parar-me en esta ocasió perquè si construir el monument en aquell temps del passat on no existien els avanços tècnics per construir ja seria un fet grandiós per les magnituds dels edificis construïts, el fet de desmuntar-lo i traslladar-lo a lloc més segur, fet en temps relativament més recents, no deixa de ser una odissea digna de comentar i detallar.   

El monument atrau a molts turistes.

Patrimoni de la Humanitat per UNESCO des de 1979 els dos temples excavats a la roca, formen part del Museu a l’aire lliure de Núbia i Assuan: Monuments de Nubia d’Abu Simbel a File.

Que Ramses II va ser el faraó que ho va manar fer ja està dit, no entre en més aspectes sabuts, tal volta cal anomenar anecdòticament que el temple al voltant del segle VI a.C estava totalment abandonat i l’arena havia començat a cobrir-lo, ja arribava fins els genolls de les estàtues. I així a poc a poc va ser abandonat i oblidat fins principis del segle XIX que va ser redescobert per un europeu. Primer un suís el va visitar, i en comentar-li-ho a l’explorador italià Belzoni, este no va voler perdre l’oportunitat. Va fer un primer viatge i entre tanta arena no va trobar l’entrada al temple. Però no va desistir i l’any 1917 tornà i va aconseguir entrar i emportar-se els objectes de valor que va poder transportar.

Però deixant a banda este fet, del redescobriment, de nou el temple corria perill. Abans era l’arena la que el va envair, ara serien les aigües les que l’inundarien amb la construcció de la pressa d’Assuan. Va ser necessari buscar nova ubicació a alguns temples, n'eren més de vint.  Abu Simbel, situat vora el riu era un d'ells. 

Va ser una gran mampresa, que comportà tallar el temple a peces de vint tones cadascuna i com si es tractà d’un trencaclosques muntar-lo en altre lloc. I tanta feina suposava moltes despeses. Diversos països contribuïren i foren recompensats amb alguns temples nubis. Es gastaren 36 milions de dòlars. Entre 1964 i 1968, els temples en perill foren desmantellats i tornats a muntar. 

Abu Simbel, com la resta foren col•locats perfectament al lloc nou, concretament el nou temple d’Abu Simbel quedava així resguardat a 65 metres més amunt d’on estava.

El tall es cobria d’argila i es va pintar del mateix color. En el cas de les pintures es pintaren del mateix color. En Abu Simbel hi havia especial dificultat perquè el temple estava esculpit en la roca i qualsevol errada podria suposar enfonsament.


Fotos procedents de google imatges.

Antigament el temple va ser construït amb l’orientació adient per a que els dies 21 d’octubre i 21 de febrer, (61 dies abans dels solstici) els rajos del sol penetraren al santuari. Es deia que eixes dates corresponien als dies d’aniversari i coronació respectivament. En traslladar el temple el fenòmen solar ocorre-hi en un dia de diferencia, és un dia abans.

Per això era necessària la perfecció del treball i el control exhaustiu matemàtic de col•locació de cada peça. Els rajos de sol havien d’entrar 60 metres per il•luminar les cares de Ramses i  dels deus Amon i Ra . La del deu Ptah no s’il•lumina perquè es considerat el deu de l’obscuritat. Per això es va crear un entorn similar: una muntanya artificial capaç de suportar tot el pes.

Tot un treball digne de valorar. Malgrat tot, l’edifici s’està deteriorant-se degut a l’erosió i a les filtracions d’aigua del llac Nasser. S'haurà de fer de nou esforç per evitar que esta meravella arquitectònica i històrica es faça malbé i acabe en enderrocs. Esperem Abu Simbel perdure en el temps tants anys més com els que ha perdurat. 

REFLEXIONS POSTERIORS: EGIPTE ANY 1987 i  ANY 2000

Si vols llegir més sobre Egipte, clica en l'etiqueta corresponent.