RACÓ VIATGER de Mariló: ITÀLIA: passeig per URBINO

Urbino, capital de l’esperit, de l’art i de la poesia.

El trajecte des de Bolonya fins Urbino s’ha fet molt llarg. Primer hem agafat un tren fins Pesaro, quatre parades després de Rimini. Han estat més de dos hores. A més a més el tren anava ple i no s’ha fet còmode el trajecte. Una vegada a Pesaro, hem buscat l’autobús fins a la població d’Urbino que encara que està solament a 30 quilòmetres tarda una hora, perquè entrem a una zona de muntanya ja fora de l’àrea Emilia Romaña.

Mural ceràmic que representa Urbino.

Ja amb l’autobús d’Urbino localitzat, hem de comprar els bitllets. No sabem ben bé on es venen, però ho trobem preguntant. Resulta ser un estanc on la venedora no té paciència i molt poca diligència. No s’hi para a explicar-nos el tema dels horaris i ens ven 2 bitllets d’anada i dos de tornada del bus que va més ràpid que és el que està a punt d’eixir. Però el que no té en compte és que l’últim ràpid de tornada ens ve molt just i si l’agafem no tindrem temps per veure Urbino. Per sort ens adonem de la falta de coordinació horària i aconseguim que ens canvie els bitllets.

Ara si. Ja tenim a la mà els bitllets correctes, amb la tornada en autobús “lent”, perquè fa més parades, però és l’únic possible a agafar.

Per fi arribem a Urbino i plànol en mà iniciem un recorregut sense ordre perquè tot està a prop. Urbino és una antiga ciutadella que és interessant i atractiva per la quantitat de monuments que concentra. S’hi respira història, passat, esplendor, art...

Fem una ullada al planol per situar-nos...però no hi ha pèrdua.

Tanmateix al primer colp d’ull hi ha una cosa a l’ambient que no m’agrada: veig molt de turisme, sobre tot familiar, també botigues. Però conforme vaig passejant i descobrint monuments, racons, carrers... vaig canviant de parer i al poc ja vaig mirant-ho tot amb altra perspèctiva, a més a més, he de pensar que jo també sóc turista.

Tot en Urbino et transporta al passat...

Urbino és més gran del que esperava trobar, encara que només té al voltant de 15000 habitants. I meravella la quantitat de magnífics monuments enormes i importants que concentra en tan poc espai. Hi ha palaus, residencies senyorials, esglésies, places... és tot un conglomerat que concentra història, art, però també visitants, per la qual cosa, els negocis aprofiten per posar preus desorbitats.

Places i racons...llocs especials..

Encara que caminem sense saber per on, no hi ha pèrdua, sabem que en girar el cantó trobarem un lloc interessant o retornarem on abans havíem estat. Sovint ens enfilem per on no va ningú, trobem uns carreronets més amagats i ens estalviem veure gent, i és que de vegades tant de soroll i maremàgnum atabala.

Busquem carrerrons amagats...i els trobem...

Urbino es veu en un tres i no res, dos hores hem tingut suficient. Vegem un carrer estret i costerut que ens convida a que ens hi enfilem, i ho fem.

Pugem a la fortalesa per una costera i escalinata amb encant.

El carrer és bonic i la costera que acaba en escalinata augura que quan arribem a la part alta valdrà la pena la panoràmica. I així és, ho encertem. Hi està la fortalesa Albonoz, que està en un jardí públic i des d’on s’hi veuen les teulades roges del poble per un costat i les muntanyes verdes per l’altre, en realitat la panoràmica es de 360 graus.

La fortalesa es va manar construir en 1367 i està al punt més alt de la població. Al llarg dels anys ha tingut diversos usos a més de fortalesa militar va ser monestir carmelità, refugi d’orfes i després d’un temps abandonat és seu actualment de l’acadèmia de belles arts.

Des de la fortalesa hi ha bones vistes.

Després de nou baixem, però no abandonem les costeres, molts carrers en tenen. Passem per la casa natal de Raffaelo Sanzio nascut l’any 1482 al poble, un dels pintors més famosos de la història junt a Leonardo i Miguel Angel.

Casa de Rafaello

I seguint deambulant arribem al jardí botànic on hi ha una gran font que mirem amb deteniment.

Tot Urbino és art.

Anar a Urbino és transportar-te a altra època perquè t’absorbeix el passat: les places acollidores no falten i és un goig observar els edificis que les envolten. Però si hi ha un punt neuràlgic que ressalta a Urbino és la plaça del Rinascimiento on està el palau Ducal, grandiós i espectacular.

Palau ducal

Davant hi ha un obelisc egipci del 560a.C. que arribà a Urbino l’any 1737. L’obelisc, lluny de resultar un ingredient estrany, ajuda a magnificar l’escenari que es completa amb el Duomo, la principal església de la ciutat, erigida l’any 1063 i dedicada a Santa Maria en los cielos.

El Duomo i l'obelisc

L’església té quasi mil anys i ha estat restaurada en moltes ocasions. L’aspecte que té en l’actualitat data del segle XVIII quan va ser reconstruïda quasi totalment en estil neoclàssic.