RESSENYA de cine: LA BICICLETA VERDE

LA BICICLETA VERDE

de Haifaa Al-Mansour

La bicicleta verde és una pel•lícula atrevida, valenta, dolça, didàctica, intel•ligent, és engrescadora, està molt bé. I  m’ha agradat, a més a més, per senzilla, natural  i per camuflar tanta critica social i també per altre detall, que és dels més importants, per haver sigut dirigida per una dona en un món d’homes. 

El món del qual parle és Aràbia Saudita i  la dona a la que em refereixo és Haifaa Al-Mansour, la primera entre el seu sexe que s’atreveix i aconsegueix fer cine amb critica del que viu i del que veu al seu voltant. S’ha de tenir en compte que durant 30 anys les sales de cine han estat prohibides a Aràbia Saudita i que només, fa un poc més d’un lustre que començaren a obrir-se sales de cine. Tanmateix no vol dir això que s’hi visquera al marge, la televisió i els vídeo clubs assortiren a qui volia buscar i la mateixa directora és un exemple, perquè va anar creixen, junt a 11 germans mascles, entre cintes de Bruce Lee i Walt Disney.

Però dirigir no va ser fàcil per a ella, havia d’acatar les normes imposades a les dones. Es conta que com no podia parlar directament a homes, quan havia de dirigir a un intèrpret masculí ho feia indirectament a través d’un micròfon a distància. Este fet pot semblar incomprensible per als nostres ulls, però no per als d’ells perquè forma part del seu dia a dia. 

La directora conta una història simple d’una xiqueta de 12 anys, basada en la pròpia neboda. La xiqueta vol veure la vida diferent a com la veuen els adults que l’envolten on les dones viuen per als homes i on tot està prohibit per a elles.

La pel•lícula mostra una realitat social, una doble vida i moral. Per a la mirada occidental pot resultar asfixiant tanta repressió i submissió que a més a més  contrasta amb la vivacitat i frescor de la xiqueta protagonista que fuig d’acatar normes. La xiqueta no vol seguir la mateixa fortuna que les dones que l’envolten. I és que apareixen dones com  la mare, abandonada pel marit, pare de la xiqueta,  per no poder engendrar un fill mascle o altres, també estan les que tenen amants clandestins mentre inculquen moralitat estricta o a altres a les que casen quan tenen 10 anys. Ella ho té clar, no vol seguir amb el conformisme imperant. 

L’excusa per tractar el tema és que la xiqueta Wadjda desitja una bicicleta, tanmateix és un joc prohibit i mal vist per a xiquetes. I la vol per poder competir amb el seu millor amic, que és el xiquet Abdullah, amb qui s’ho passa molt bé. Ella gaudeix amb ell i ell l’estima com és, valenta i decidida, amb empenta i decisió i la tossuderia suficient per aconseguir el que vol. Eixa relació d’amistat ja és anar contra corrent, perquè xiquets han de jugar amb xiquets i xiquetes amb xiquetes. 

La xiqueta Wadjda, és intel•ligent i té picardia, troba maneres de guanyar-se els diners que li fan falta per a comprar-se-la. I fa un magnífic paper caminant entre el que està dins la norma i el que no i, llesta i espavilada com és, sap quan ho fa bé o malament.  És divertida i li agrada la música moderna, i no entén la raó per què no ha d’escoltar-la. Li agrada portar esportives i no sabates negres com les altres xiquets i malgrat els tocs d’atenció, ella no fa cas i continua portant-les perquè li són més còmodes. Sovint no porta el vel cobrint-se el cabell... i és una temeritat castigada, però es protegeix en el fet de ser i així reivindica la diferència. I així el que fa és dir indirectament com és i què vol ser diferent a totes les altres xiquetes. 

La mare no veu amb bons ulls el comportament, tampoc la mestra. Ambdues pateixen les conseqüències de ser dones al país musulmà que imposa tanta regla en contra de la dona. En el fons les dos adultes entenen la menuda però han de complir amb els rols que els toca fer, una de mestra censuradora vigilant la moral i inculcadora de la fe  i educació religiosa i l’altra, la mare, com inculcadora dels valors que a ella també li han imposat i ha hagut d’assimilar.

Generalment m’agrada veure pel•lícules orientals perquè em mostren altres mons i realitats ben diferents al que conec de primera mà i sempre pense que fan una grana funció social perquè sacsegen l’espectador mostrant la diferència. Sovint associem el món àrab a països endarrerits, i no sempre és el cas,  a La bicicleta verde es veu com a Arabia Saudita viuen en el mateix món modern que ens envolta a nosaltres, només que a ells els regeixen unes normes morals ben diferents. I eixe contrast és el que ens xoca i ens fa pensar sobre la diversitat.

Particularment esta pel•lícula m’agrada per l’optimisme que desprèn  i l’aire de llibertat que respira la xiqueta i que contagia convidant, com ho fa ella, a trencar barreres. Per això esta xiqueta és símbol de futur i de lluita, exemple per obrir nous camins i obrir mentalitats tancades. 

TUNISIA: OASIS DE MUNTANYA, MIDES, TAMERZA, CHEBIKA i NEFTA

Són paratges muntanyencs allunyats, situats enmig del desert,  semblen oblidats, perduts allà on estan amagats.

Estem a l’Atlas tunesí, al nord de Tozeur, a prop de la frontera algeriana, són muntanyes àrides i abruptes on solament un vehicle tot terreny pot anar-hi, només conductors experts mostren destresa per estos caminals que ells coneixen tan bé. I és que una visita per Tunísia ha d’incloure visitar els oasis de muntanya, visitar els seus poblats i els palmerals, per així poder adonar-nos-en de la diversitat paisatgística que ajunta el país.

De camí la vista es perd, el desert és immens, el paisatge àrid predomina, anem a buscar els oasis que donen vida front tanta sequera.

Quan hi ha una imatge de desert, sobren les paraules...

Parem a MIDES “gargantas del wadi el Oudei” just en la frontera amb Algèria. Va ser assentament romà. Actualment la gent que viu en estos poblats sobreviu com pot, alguns aprofiten el turisme que hi arriba per vendre artesania que ells mateix fan.

Mides.

Després anem a TAMERZA, antic poblat berber on visitem la gran cascada. La cascada és una atracció per al turisme, els berbers ho saben i volen vendre exposant el que fan. En este lloc hi ha moltes paradetes de venedors, hi ha molt per triar: roses del desert, mocadors, teixits, dàtils...rèptils embotellats...turbants tuaregs i fins i tot fan tatuatges utilitzant genna. Tot sempre regatejant. 

Tamerza

Tamerza té passat històric que es remunta als romans i va ser també bisbat cristià durant l’època bizantina. El paisatge és en tot moment espectacular. Canvia de color segons l’hora del dia, les tonalitats blanques, roges o violeta es succeeixen conforme passen les hores.

Tamerza: aigua que és vida enmig de la natura àrida i seca

A 14 quilòmetres de Tamerza està CHEBIKA, on  visitem el poble, anem a l’oasi i el Palmeral. En temps dels romans va ser un lloc defensiu. Destaca pet la bellesa del paisatge, a la falda de la muntanya s’amaguen les cases construïdes amb pedra i adob. 

Chebika

Després anem a NEFTA, que compta, com tota la zona, amb vestigis romans i és coneguda per les fonts termals i l’oasi. Nefta és lloc espiritual de peregrinació, el segon del país degut a les mesquites. Hi ha més de vint. 

Nefta.

A més a més està La corbeille, conegut com el cistell de palmeres, el majestuós oasi que compta amb més de 4000 mil palmeres envoltat de parets rocoses, d’on broten fonts naturals d’aigua que s’arreplega i es canalitza.

Le Corbeille.

Estem en terra de dàtils però també de roses, les del desert, que són blocs d’arena cristal•litzada degut als canvis bruscos de temperatura de la nit al dia. Com m'agraden estes roses, més si cal que les altres.

Rosa del desert, que no és més que  arena capriciosament formant escultura.

I no deixem de visitar TOZEUR, la capital de la regió, una ciutat tranquil•la on s’hi respira i contagia calma. No ens podem perdre el suc i la medina amb carrers estrets i foscos, barris estancats al segle XIV.  A Tozeur se la coneix pels seu magnífic Palmeral, és l’oasi de Tunísia per excel•lència, les seues palmeres que ocupen molta extensió de terreny i per la varietat de dàtil que proporcionen. Les cases, són com en la resta de llocs que hem visitat, d’adob i estan decorades amb dissenys geomètrics. 

Tozeur.

QUADERN DE VIATGE, PRIMAVERA, Ruta per TUNISIA 1998

Per saber més de Tunisia clica a l'etiqueta corresponent.

RESSENYA LITERÀRIA: Viaje al blanco

Viaje al blanco

Jordi Canal-soler

Des que vaig saber de la publicació de “Viaje al blanco” tenia ganes de llegir-lo. Conec al seu autor Jordi Canal-Soler, però no en persona, per ara només és un amic virtual de les xarxes, algunes vegades hem intercanviat paraules. I és que ens uneix l’esperit viatger. És clar, jo em quede sovint en “l’esperit”i amb les ganes, i ell passa directament als fets.

No vaig a parlar dels seus altres viatges, tots tan interessants com aquest que hui ressenye. No cal perquè els té publicats al seu bloc viatger i a nombroses revistes especialitzades, i és que Jordi no para... també té entrevistes enregistrades a la radio i  a la tele. 

En “Viaje al blanco”, Jordi conta el viatge al Pol Nord fet l’any 2009, foren 9 dies en una expedició que va recórrer 111 quilòmetres. Jordi ho conta en primera persona i com si fos una retransmissió en directe. Amb ell viatgen dos companys més, poc experimentats, com ell, en aquest tipus de viatge, Eusebio i Santiago. També va el guia Ramón Larramendi, l’expert que ja ha anat cinc vegades al Pol Nord i sap per on va i què fer en tot moment. El trajecte està controlat detall a detall, així i tot sempre hi ha imprevistos. Cada dia es connecten amb la base central russa a Barneo i amb Victor Boyarsky, que és qui controla que vaja tot bé.  

“Viaje al blanco” és un títol adequat, perquè blanc és el gel i també el cel que els acompanya en tot moment. Les nits són blanques durant tot el trajecte. És un detall al qual el cos, com al fred i a altres coses més, s’ha d’acostumar, així com al fet que van trepitjant sobre una superfície que contínuament es mou, un detall que als profans ni ens ve al cap i que fa que avancen o retrocedeixen per les nits quan estan descansat a les tendes i fins i tot, fa que necessiten un GPS per localitzar el punt exacte on és el Pol Nord quan estan només a 15 metres. 

Jordi a més a més de viatger és un bon escriptor que sap transmetre i ho fa amb realisme i humor fins i tot front a l’adversitat. El llibre està escrit amb detall, perquè Jordi mai oblida la seua llibreta per anotar apunts de viatge. La llibreta és necessària per a deixar constància del moment, dels sentiments... escriure-ho és un impuls immediat que s’ha de satisfer. A més a més estes notes fan recordar amb més fidelitat el que sentiren en el moment. També es nota que és fotògraf per eixa ànsia de plasmar-ho tot en fotografia, que ni el fred li ho impedeix!.

La meua lectura de “Viaje al blanco”, ha coincidit amb dies de fred, escoltava l’aire que bufava fora de casa i alhora llegia que Jordi patia 30, 40 i més graus sota zero i eixa manera d’escriure tan directa i personal em transmetia la gelor que ell sentia en aquell moment, un fred que fins i tot, a la suor la convertia en escarxa.

Que el text siga directe i detallat,  és el que ressalte: les descripcions minucioses que ens descobreixen aspectes com els diferents tipus de gel que troba, (hi ha més vell, més jove, amb esquerdes) o … quan expressa els sentiments d’ impotència, d’inseguretat, d’alegria, de frustració, d’angoixa...M’agraden les explicacions sobre què mengen o la roba que porten. Sabem que ha comprat del supermercat abans de la marxa, algunes són llandes que no sap ni que contenen. Aquesta anècdota em trau un somriure i em transporta anys enrere quan en Noruega em passà el mateix. Per a menjar-hi  tiràvem mà de supermercat i com la informació estava en idioma local, sovint compràvem i no sabíem si era peix o carn. De Jordi ho sabem tot (quasi tot): què menja sopes de sobre però també tallarines i macarrons, així com xoriç i formatge. Sabem que menja galetes i llepolies (que es congelen). I respecte a les peces de roba, Jordi ens diu quin tipus de roba porta i especifica quan va posant-se i llevant-se peces. Ho veig molt instructiu i ens dóna a entendre la magnitud del fred que pateixen. A més a més Jordi també fa altres referències sobre el fred que esgarrifen nomes pensar-hi: com les teles del trineu s’apeguen pel fred... com se li congela la barba i les peces que es posa a la cara se li apeguen també...i la pitjor...com nota indicis de congelació algunes vegades.

I a més a més el text l’acompanya amb històries d’altres expedicions pioneres, amb anècdotes, amb reflexions i fins i tot ens conta un somni.

L’últim tram és angoixant per l’esgotament físic acumulat i pel fort vent que és el major enemic de l’explorador àrtic, però ho aconsegueixen i així Jordi ha complit el seu somni, ja deixarà de somniar i ha comprovat que se sent en aquells paratges tan inhòspits i gelats. A partir d'aquell moment que trepitjà el Pol Nord, els seus somnis ja no han sigut imaginatius sinó amb referents propis.

Aquest llibre és és un relat de superació personal, una perfecta guia de viatge, un manual d’actuació. Si jo haguera de fer aquest trajecte, que no és el cas, me l’emportaria darrere per seguir pas a pas i veure què fa, podria fins i tot menjar el mateix, podria posar-me la mateixa roba. I és que fins i tot explica el sistema d’orientació que s’ha d’emprar. És com un vademècum descriptiu que vindrà molt bé per al proper valent que s’atreveisca a anar-hi. Si és que es pot fer el trajecte... i és que Jordi acaba contant, amb pesar, com està afectant el canvi climàtic de manera desastrosa, així possiblement en uns anys al Pol Nord s’arribarà en vaixell i no a peu.

*Gràcies a l’editorial UOC per facilitar-me el llibre.

LISBOA: El Castelo i voltants

Alfama és l’antic barri musulmà i els seus carrers són com una medina àrab, estrets, empinats i laberíntics en algun tram.

La silueta del castell, de dia o de nit...sempre hi està present...

Praça Figueira és el nostre punt de partida per anar a qualsevol punt de la ciutat, així que, per anar al barri d’Alfama ens enfilem per rua da prata, que hi ha menys gent que en la més famosa i transitada rua Augusta. Baixem cap a Praça da comerço, però no arribem fins el final, ens desviem per una perpendicular. I és que en primer lloc volem veure la façana de la Casa dos Bicos que és la seu de la fundació de Saramago. Qui em coneix bé, sap la meua devoció per l’escriptor portugués i esta visita no podia faltar. 

No entrem, els horaris no quadren i a més a més volem anar al Castelo. El Castelo és lloc turístic per excel•lència i imaginem les cues que hi haurà, més si cal per ser dia festiu i segons les guies d’informació, hui no cobren entrada. És una norma generalitzada en molts monuments de la ciutat. 

El Castelo, com no visitar-lo! des de cada racó de Lisboa s'hi veu.

Fem camí, no cal mirar plànol, anem arrossegats per un grapat de gent, tothom seguint la mateixa direcció que nosaltres. No cal pensar molt per endevinar que no estarem sols al castell.

Iniciem el cami, pujant costeres..comencem a trobar indicis de que és pas obligatori de turistes.

La nostra decepció ve,  a més a més de veure’ns envoltants d’un maremàgnum de grups de gent i soroll, per saber que hem de pagar entrada, i no és barata. Les entrades als monuments de Lisboa són cares, sobre tot les més turístiques. Així que toca pagar. La informació que teniem està desfasada. Diuen que la norma va canviar en juny, i que des d’aleshores l’entrada lliure solament és el primer diumenge de mes...Vaja! diem tots a l’uníson com si fórem una coral. La majoria de gent teniem programada la visita en este dia festiu per estalviar-nos pagar. Tot s’ha de mirar! Doncs, ja sabeu els previsors, la norma dominical s’ha restringit a una vegada al mes.

A les portes, abans d'enfilar-nos a la cua per entrar.

Ens posem en fila. La cua és llarga. Tenim paciència, malgrat el calor, malgrat el cansament... quin remei! I cert que estar de peu tant de temps és més esgotador que caminar. 

Aprofitem el temps per observar i escoltar parlar en diverses llengües.

Entrem. El castell és monument Nacional des de 1910, posteriorment se li van fer restauracions fins arribar a ser actualment un dels monuments més visitats de Lisboa. El recinte és gran i ens passem dos hores entre patis i torres, amunt i avall, i ho fem sense mirar el plànol, fem el passeig sense saber per on anem, no volem estar pendents d’anar per un lloc o altre seguint les directrius del paper. 

Gaudim pujant i baixant escales, buscant la millor vista, la millor presepectiva...

El que destaque de l’interior són les vistes des de les torres miradors. Són magnífiques.

Des de les altures juguem a buscar llocs, places, edificis...

I el que si m’agrada de debó és l’exterior, sobre tot veure des de lluny les muralles que l’envolten. I estem on estem s’hi veu la silueta, no cal busca, castell i muralles apareixen a la vista fent acte de presència.

Es fa l’hora de dinar, tenim sobre tot cansament i set. I casualment, d’entre tots els llocs de menjar que hi ha pel barri, entrem a un molt peculiar: sembla un tramvia per dins, les taules estan disposades com si fora l’interior del tan típic mitja de transport lisboeta.

Toca descansar..i trobem un tramvia-lloc de menjar!

I després amb les forces recuperades, comencem el passeig per l’Alfama. Anem per carreronets estrets i costeruts, alguns dels quals els havíem vist de passada quan anàvem amb el tramvia 28. És conserva l’entramat de l’antiga medina àrab, la Lisboa musulmana. 

Seguim fent passeig sense rumb, però continuem, inevitablement, guiats pel riu de gent.  Quin bullici! Hi ha pocs carrers on no hi haja persones o vehicles... però si que en trobem...perquè tramvies, tuc tucs i taxis tampoc en falten. Tant de moviment al meu voltant m’atabala.

Carrers estrets i empedrats...amb tant de turisme ja han perdut la tranquil.litat que s'hi respirava fa molts anys.

El barri d’Alfama ja no és el que era, almenys no és com jo el recordava. Del viatge passat tinc la imatge d’una Alfama més buida de gent, també més bruta, més deteriorada, tot s’ha de dir. Ha canviat radicalment, hui per hui, hi ha turistes per tot arreu i tot el que poden necessitar, com llocs per menjar o beure i botigues per comprar regals. I la brutícia ha desaparegut dels carrers. Una cosa porta l’altra: rebre visitants constantment fa que la zona es mantinga neta. 

El que no ha canviat, malgrat els anys, és la imatge de la roba deixada assecar al sol. Tanmateix en estos moments quan la veig estesa al carrer m’assalta un dubte,  no sé si està col•locada amb la intenció declarada que el turista li faça foto o en realitat és la bugada de l’ama de la casa deixada al sol i l’aire.

Vull pensar que és imatge real...però per moments pense que el veïnat sabent l'atracció turistica que suposa l'espectacle de traure la roba al carrer, ho fan amb més assiduïtat.

De camí veiem cases de fados. Diuen que Alfama és el bressol d’este cant d’enyor del poble portuguès. En Lisboa hi ha locals per tot arreu, uns són més “autèntics” que altres, alguns estan pensats per al turisme i negoci, en altres més xicotets, els cants de fados poden sorgir més espontàniament. D’estos hi ha algun que altre en Bairro de Chiado, ja els buscarem.

Així i tot...busquem racons buits...i en trobem...

El riu de gent ens du al cor d’Alfama, al Largo das Portas do Sol, amb un ambient acollidor, malgrat la gent i el soroll, malgrat tot. O és que ja m’estic acostumant al bullici i soroll...

Largo das Portas do sol

Hi fem un respir escoltant l’art d’un grup de Cabo Verde, en són quatre musics i altre més que balla rítmicament. M’agrada la seua musica, és alegre, és ètnica. Els compre un CD de música, així recordaré este raconet d’Alfama i a estos músics que es guanyen la vida com poden. 

Hi ha molta música i animació en el mirador.

Quan ens cansem de vagar per carrers i de veure gent anem a la Catedral Santa Maria Mayor, anomenada també Sé,  i entrem. Sé són les inicials de Sedes Episcopalis. És l’església més antiga de Lisboa, iniciada al segle XII, sobre una antiga mesquita després de restauracions diverses. Actualment s’hi veu mescla d’estils arquitectònics. A l’interior s’hi pot veure un testimoni del terratrèmol de 1755: és una columna desviada de la base. 

La catedral i els voltants.

QUADERN DE VIATGE, estiu, LISBOA 2014

Per saber més sobre LISBOA clica ací.

Per saber més sobre PORTUGAL clica aci.

VIATGE EN BLANC I NEGRE: Com si el temps no passara…

M’agrada viatjar i així com sempre porte el quadern de notes darrere, mai oblide la càmera de fotografiar. I és cert que el color és el que predomina en les instantànies que faig  actualment, però hi ha imatges on el blanc i negre, per dret, mana. Algunes perquè mostren realitats “fosques” difícils de digerir, com el dolor, la incomprensió, la pobresa... altres perquè la mateixa estètica fotogràfica requereix el contrast blanc negre que a mi, personalment tant m’agrada. També estan les imatges que jo catalogue de perennes en el temps. Aquestes són les que he escollit per a esta sèrie en blanc o negre.

nº1-VOLCÀ POAS de Costa Rica: 

Ja poden estar dormits o desperts, 

els volcans sempre desprenen poder, magnetisme... màgia...

Per començar aquesta sèrie en blanc i negre, he dubtat entre mostrar un volcà o un desert i és que m’agrada molt veure i trepitjar volcans, i el mateix podria dir dels deserts. Allà on vaig el busque, a uns i a altres. No sé què tenen que m’hipnotitzen, m’atrauen.

Al final he escollit aquesta imatge del volcà Poas de Costa Rica a l’atzar,  tal volta inconscientment per reivindicar la bellesa d'un país al que considere immerescudament un etern infravalorat i desconegut. I segurament el seus habitants ho prefereixen així. Ja m’ho deia Don Manuel quan hi vaig estar, era el dia que anàvem camí de Monteverde: Queremos turismo però lo queremos controlado , perquè el turisme massificat, on va fa estralls. 

Considere que els volcans, son imatges perennes, no canvien. Un viatger de fa 50 anys o més...podria guardar a casa una foto similar, perquè així és la naturalesa viva, canviant però a un ritme tan lent que en una vida no ens dona temps d’apreciar el canvi que fa. 

nº-2. L’arbre de la ceiba a Tikal (Guatemala)

Entenc que actualment siga considerat l’arbre nacional i que els maies el consideraren sagrat. Com no rendir homenatge a un arbre tan gran, tan alt, tan gros, tan robust...?

Mire la foto i veig que no fa justícia al que és. El recorde tan alt! I gros! Tanmateix sembla un simple arbre, fins i tot sembla de tronc prim, el que demostra , una vegada més, que no hem de fiar-nos ni del que veiem amb els nostres ulls. Aquest arbre és important, per aparença i per fets. És arbre històric i venerat, és arbre que els maies consideraven sagrat. Segons la creença maia els arbres de la ceiba o yaaxché, aquestos gegants, unien el món terrenal amb el cel de forma sobrenatural i mística. No és suficient raó per considerar-los especials? Els maies en sabien molt i si ells li donaven importància, per què no ho he de fer jo? Com no sóc entesa en religó maia, el valor que personalment li atorgue és l’estètic, la ceiba és realment un arbre bonic i imponent.

Estic segura que aquesta mateixa fotografia l’han feta mil vegades nombrosos viatgers, tan del passat com del present, per la qual cosa aquesta imatge entra a formar part de la sèrie “Com si el temps no passara...” perquè en any rere any, des del temps maies, la ceiba  hi està.

nº3-Detall d’un mur al temple egipci EDFÚ 

Sovint escoltem dir allò de: Aiii... si les parets parlaren! Doncs en aquest cas ho fan, en Egipte les parets parlen.

Els egipcis escrivien als murs els esdeveniments importants, també la vida social pròpia o la familiar. És per això que sempre he pensat que els murs dels seus temples, de la mateixa manera que les pintures que mantenen vius colors dins les tombes, són com llibres oberts. I com m’agraden els llibres, quan he estat front a murs plens de jeroglífics i escenes, m’he quedat mirant-los amb deteniment, inventant o deduint què ens voldrien contar amb ells. Els experts en el tema ja saben desxifrar-ho, i ho saben gràcies al filòleg fiancés  Champollion  i el seu estudi de la pedra rosseta descoberta l’any 1799.

Si, els murs dels temples són “llibres-testimonis”que romanen intactes per a que tothom sàpiga quina civilització més avançada hi havia en altres temps.  

nº4- Les ghorfes de Tunísia

I allà on estiguen els antics habitants, avantpassats ja dels que viuen en l’actualitat, veuran com els edificis s’hi mantenen però no entendran què fan tants curiosos amunt i avall.

Les ghorfes són fortificacions del segle XVII fetes d’adob on el berbers guardaven el grà, a més a més, servien de vivenda, de lloc de comerç, lloc d’ensenyar o per celebrar festes en temps de pau i també lloc de refugi en època de guerra. Els berbers, en temps de migracions pagaven guàrdies per a que vigilaren les pertinències. Perquè hi guardaven el que era valuós per a ells: el blat, les llavors i les verdures. Cada família en tenia una. Actualment els edificis s’hi mantenen, tanmateix  han perdut totes estes utilitats i les ghorfes que s’hi poden visitar s’han convertit en comerços destinats al turisme. L’estampa ha canviat amb el temps i els sacs de gra i llavors han estat substituïts per estores penjades a les portes.

Tanmateix aquesta fotografia es mereix estar en la sèrie perquè la construcció  s’hi manté tal com era abans, quan estaven els avantpassats dels que hui hi tenen les seues botigues.

nº5- Roba estesa a un  carrer venecià.

Quan viatge, a més a més de veure el que indica el llibre-guia, m’agrada observar la vida que s’hi viu, la que no està escrita, observar la gent que hi habita, analitzar les xicotetes coses , les simples, les quotidianes...

I perquè no parar l’atenció en la roba estesa? Esta imatge és de Venècia, però tinc altres fotografies molts semblants que són de Nàpols, Sicília o Portugal. També en tinc del meu poble a València, però són de fa temps. Ja fa  anys que una ordenança municipal ho va prohibir i ja no s’hi veu roba estesa.

Aquesta imatge l’associe al passat, són costums que venen fent-se des de temps enrere i que no s’han abandonat. Simplement és aprofitar el sol i l’aire i estendre la roba, sense importar que s’està exposant part de la  intimitat. Per què ha d’importar? És el que s’hi feia i s’hi fa. I això que  la roba estesa d’una persona diu molt... Hi ha tradicions i costums que ni perjudiquen ni molesten, aquest és el cas, si tot el veïnat ho fa, no té per què importunar. Hi ha tradicions i costums que interessa conservar-les, és el cas d’alguns llocs turístics on la gent expressament va a fotografiar l’espectacle visual i simple de veure assecar la roba a l’aire. 

*****

Com podeu veure, són imatges  que malgrat ser actuals, molt bé podríem posar-li data del passat... perquè arreu del món, llocs propers i allunyats, hi ha racons, imatges, situacions.. que no canvien mai.


Amb aquest post, diguem-ne especial perquè trenca la línia dels posts habituals, compleisc el repte que em proposà Carme de la viajera incansable.

La resta de participants que han complit amb el repte i han publicat post al seu bloc de viatges apareixen al bloc de Viajes de Pumuki:
repte VIATGE EN BLANC i NEGRE

El carrer Major d’ALCALÀ DE HENARES, II- PART

Carrer on estan els pòrtics que aporten un sabor antic especial...i on està la casa de Cervantes, “pare” del Quixot. 

Estem en Alcalá de Henares per una d’eixes casualitats de la vida i descobrir la ciutat ha estat una sorpresa. Com ha estat també descobrir i passejar pel carrer Major, el carrer més important. És per on nosaltres passem constantment i anem a parar sempre.

El carrer Major és especial, va ser construït al segle XII seguint el traç de la calçada romana i resulta acollidor siga l’hora que siga, tan si està buit per ser de bon matí  i l’activitat comercial encara està inactiva, com a mitjan vesprada on el bullici comercial, de bars i de passeig l’inunda.

El carrer Major està animat tan de dia com de nit.

Mentre passegem pel carrer major en un dels laterals una inscripció ens crida l’atenció, la llegim, és el corral de la sinagoga. I és que el carrer Major formava part de la part jueva. Com ens pica la curiositat, ens endinsem per la portalada oberta que dóna a una placeta, la plaça dels irlandesos, és el lloc on estava una de les dos sinagogues, la sinagoga Major. La presencia jueva era important en Alcalà com en moltes ciutats d’Espanya.

Al carrer major hi ha un acces a l'antiga sinagoga, i passem a la placa dels irlandesos. 

Els pòrtics em recorden la ciutat de Bolonya on hi ha tants... En Alcalá hi ha menys pòrtics i no són molt alts. Me n’adone que les cases tenen dos altures solament conservant l’estructura del passat. Mirem tots els detalls, cap amunt observant els balcons de forja i cap avall adonar-nos-en que els canalons de les cases baixen pels pilars i acaben a final amb una cap de drac amb la boca oberta que és per on eix l’aigua. M’agrada el detall.

Aspectes que donen singularitat a la ciutat.

Al carrer major està la casa de Cervantes i a la porta en un banc assegut hi està el seu principal personatge El quixot, acompanyat del seu fidel escuder Sanxo. Tots dos reben als visitants que no dubten, com jo, en fotografiar-nos al seu costat. Segurament tots els que ho fem envegem un poc la seua faceta de lluitador i alhora somniador, el seu grau de bogeria, que en xicotetes dosis i en segons situacions cal afegir-la en la vida. Particularment em sento un poc identificada amb este entranyable boig i me l’enduc a casa encara que siga en fotografia, mirant-lo quan estiga en ma casa, recordaré que cal tenir sempre encesa la flama de la il•lusió, i lluitar contra tot i contra tots per mantenir-la viva.

Casa de Cervantes i El quixot i Sanxo a la porta rebent els visitants.

La casa de Cervantes, típica casa hidalga del segle d’or,  té dos plantes i un pati central amb unes dependències que l’envolten: la cuina, la sala d’estar la cambra de dormir o la sala només per a dones. Són menudetes i difícilment ens imaginem com viuria en espais tan reduïts. No imagine a Cervantes dormint al llit exposat que també és de dimensions menudes. Hi ha una sala on s’exposen diverses edicions del Quixot, és molt interessant i bonic veure-ho.

Interior de la casa de Cervantes.

Però retornem a l’eix principal, abelleix barrejar-se entre tots els que hi estan, alguns de compres, altres asseguts a les taules exteriors de bars, altres mirant actuacions. Hi ha una que va captant a poc a poc espectadors, són uns titellaires, els titelles canten i ballen diverses cançons que van des de pas dobles a la versions d’Edit Piaf de “La vie en rose”. Arriba un moment que hi ha tants xiquets i pares hi concentrats mirant que tapen el pas dels vianants.

Espectacles a l'aire lliure contribueixen a ambientar el carrer.

Famílies senceres eixen al carrer per la vesprada, hui fa bonança climàtica i s’ha d’aprofitar, cal gaudir de la temperatura agradable, i no nomes són famílies, colles d’amics i d’amigues, que van des d’adolescents fins a la tercera edat. Parem a sopar en un restaurant que ens ha recomanant una persona local. Mentre fem cua i esperem ens adonem de la clientela que hi ha, és un abarreja curiosa, colles de dones ja grans, ocupen les taules junt a colles i parelles de gent de menys edat, sense complexos, i és que el lloc s’ho val. S’hi menja molt barat, només cal demanar una beguda i la tapa, quantiosa i excel•lent, ve incorporada.  Esta formula és comú a Alcalà i deu funcionar perquè el lloc està de gom a gom i no para d’entrar gent al local.

Alcalà té molts racons per a visitar i altres per a menjar.

Alcalà és una ciutat que passa desapercebuda per estar just al costat de la gran urbe, que és la capital, però és un lloc idoni per desconnectar del bullici i la contaminació, cert, val la pena conéixer la ciutat, per tots els monuments i història i per este carrer Major i les botigues que l’envolten així com per altre racons més que t’hi trobes tots a un pas.

QUADERN DE VIATGE, ALCALÀ DE HENARES tardor, del 2014

Vols llegir la PART-1?