GUATEMALA: AGUATECA, ruïnes maies enmig de la selva

Estem a la casa de D. Julian, un home que és un pou de ciència, de la ciència que dóna l’experiència de la vida i no la dels llibres.

Després de visitar les ruïnes de Ceibal i dormir a la casa de Don Julian, toca altra incursió en la selva. Al primer colp d’ull ja sabem que no oblidarem mai l’amfitrió d’este hostatge, estem com a casa, no per confort, sinó per familiaritat, Don Julian ens tracta com si fórem uns familiars de visita.

D. Julian és un pou de ciència, de la ciència que dóna l’experiència de la vida i no la dels llibres. En els seu cas també li donen saviesa els documentals de la National geographic i la channel discovery, programes als quals és aficionat.

D. Julian, un pou de ciència, de la ciència que dóna l'experiència.

D. Julian és un personatge expressiu, emotiu, parla verbal i gestualment, amb entusiasme i devoció de la seua vida i la seua experiència, del seu negoci actual i els anteriors, dels temps excavant junt a arqueòlegs a les ruïnes dels voltants, de la seua amistat amb David, el nostre llantxer particular, i les trobades amb el president Alvaro Colom que va requerir els seus serveis en una ocasió. Parla i parla sense parar i la mateixa ànsia de contar, destapant sense pudor la seua vida, com tots els interlocutors que hem conegut fins el moment, converteix la xerrada en quasi un monòleg que només es veu trencat per les nostres preguntes. I si D.Julian és una font de coneixements, també ho és David.

David, el nostre llanxer i guia per la selva guatemalenca tan desconeguda per a nosaltres i tan familiar per a ell.

Amb David també compartim la tertúlia nocturna: D. Julian, David, nosaltres i els mosquits, hem passat hores i hores al ras, davant dels bungalows en un lloc on D.julian ha col•locat una taula i cadires com punt de trobada de tots. És el lloc on sempre hi ha preparat un recipient que crema un fruit anomenat “coroso” que serveix de repel•lent natural dels mosquits i on D. Julian ens deixa aigua purificada preparada o café soluble o té per si ens abelleix.

Moment de descans, moment d'escriure i d'assimilar el que estic vivint...
al costat s'està cremant coroso per evitar que els mosquits s'apropen.

Hem passat una interessant i agradable vetllada, amb el llum de ciris i llanternes, escoltant bocabadats el que ens han contat aquells personatges. I els mosquits ens han picat, però sense adonar-nos-en perquè l’atenció la teníem escoltant aquelles històries tan reveladores. 

Ha estat un privilegi gaudir de l’hospitalitat de Don Julian, d’escoltar la seua saviesa. I conèixer a David que ens ha contat aspectes de la seua vida en temps de guerra quan la dona estava a punt de donar a llum i els militars l’obligaren a fer guàrdia nocturna perquè no s'ho creien. Ell no va fer cas, se'n va anar i un veí el va delatar. Sortosament per a tots la dona va parir a les 4 de la matinada, confirmant que l'excusa era veritat. Ningú sap que haguera passat si el part s’haguera retardat.

O escoltar la història del iaio d’Anselmo que era un mestre que es dedicava a ensenyar de manera clandestina en els poblats indígenes i un dia de la nit al matí el van fer desaparèixer. I moltes altres més, no menys importants, i que són el reflex del que és Guatemala i per què és així. Seran històries que ens vindran al cap quan mirem les fotos que hem recopilat i que constitueixen una font imprescindible per no oblidar certs moments. Encara que hi ha persones, sensacions i experiències que no cal mirar cap referència gràfica per recordar-les. Han quedat impregnades a la retina i al cor i difícilment oblidarem.

Pel matí els micos aulladors ens desperten, els tenim just damunt del nostre sostre, però ja no importa perquè ens hem acostumat al seu crit, la seua manera de parlar. Desdejunem amb gana per agafar les forces que necessitem per al dilatat dia que ens espera.

Podem veure com els micos ens vigilen, són ins intrusos en casa seua, s’enten la curiositat que tenen.

Pugem als kayukos i tardem més d’una hora en arribar a Aguateca, el recinte maia que anem a visitar. Hem passat per trams de riu ample però en altres ens  hem endinsant per llacunes estretes amb revoltes. David guia un kayuko, el jove "mut" que coneguèrem el dia anterior en guia altre, en el que jo vaig. De tant en tant la nostra barca s’ha parat i el nostre mut conductor no ens diu el motiu i no saber el motuu del què passa de vegades espanta. Per sort David no ens ha perdut de vista i quan nosaltres parem, ell ens espera.

És encisador el que vegem. Mirem paisatges que ja havíem vist i ens havien meravellat, són miralls on ja ens hem mirat però que atrauen com imants.

Les aigües són espills..quina tranquil•litat dóna admirar tanta bellesa

Aguateca és possiblement el lloc més màgic de la zona, i tal volta del món maia perquè el president del govern Alvaro Colom, que ha demostrat sovint sensibilitat cap al mon maia, havia anat en una ocasió a fer ritus maies. Ens ho ha contat David i D. Julian perquè ells també hi anaren formant part del seguici del president que volia demanar als deus ancestrals la reelecció presidencial.

Així d’interessants són les històries que ens han relatat...i altres sobre militars i guerrillers, sobre la guerra patida i el sentiment que desperta.

Si la visita a Ceibal ens havia agradat, malgrat el calor humit o els mosquits, malgrat el cansament...la visita a Aguateca ens ha deixat encara més bocabadats i igualment suats i cansats.

Amb kayuko i creuant el riu i llacunes hem arribat al recinte allunyat de tot.

De camí a Aguateca...

Ja arribem. Ho esperem amb impaciència, és la visita a unes ruïnes maies d’un poble guerrer que havia viscut immers en la naturalesa.

I ja hem arribat, és el que queda d'un poble situat estratègicament entre una paret natural i una esquerda mil•lenària produïda per un terratrèmol.

En excavar els arqueòlegs havien aconseguit respectar l’entorn natural evitant al màxim la destrucció i tala d’arbres. 

Els arrels fan d'escalinata natural

Així hem trobat la plaça principal, que mentre que en altres recintes esta totalment lliure i amb gespa, en Aguateca està plena dels arbres 

I enmig del ramatge trobem les ruïnes maies.

Són arbres que amb el temps han crescut i que la sensibilitat cap al medi ambient dels arqueòlegs han evitat destruir.

I a més a més hem de lluitar contra els mosquits.

El camí seguint les passades de David s’ha fet cada vegada més insegur, més dificultós perquè el sòl que hem trepitjat estava humit i les pedres relliscaven en posar els peus, però nosaltres hem seguit caminat. I David ha aprofitat que responíem seguint sense queixa el seu pas, per portar-nos per llocs més inaccessibles però que ell confiava podríem superar. “Tu estas seguro David, que jo podré pasar por ahi? li he preguntat en diverses ocasions, i ell sempre m’ha contestat, “ Claro mujer, por ahi y por otros sitios mas complicados.”

La tovallola groga la fem servir per espantar els mosquits i per torcar-nos les gotes de sudor que ens rellisquen per la cara per la humitat de l'ambient.

 I ha arribat el lloc complicat, la falla natural, l’esquerda de dos metres d’amplària que hem baixat amb molta dificultat per culpa de les pedres que relliscaven i per la pendent pronunciada, però que hem superat amb l’ajuda de David, sempre atent per donar les mans i evitar caigudes. La pujada ha estat més fàcil  i ràpida. Una vegada fora la falla natural, hem respirat a fons i pensem amb alegria que el pitjor ja havia passat.

Traspassem l'esquerda: tota una experiència.

La part positiva ha estat que no ha plogut els dies d’abans i no trobem bassals en el camí, i les pedres hagueren pogut relliscar més. Sempre és un consol pensar que podria haver sigut pitjor. Al final ens queda l’enorme satisfacció que l’esforç i la suor patida ha valgut la pena, sentint a més a més el sentiment de ser com descobridors perquè en este cas i en este dia hem sigut els únics rondant per eixos allunyats paratges.  De tot ens queda una vivència que difícilment oblidarem.

De tornada pel riu de la Pasion, anomenat així pels espanyols per haver-lo vist per primera vegada un divendres sant i no ser capaços de repetir el nom maia, toca acomiadar-se del riu. Però encara tenim temps per davant de viatge per aigua. 

Primer durant una hora els kayukos ens han portat de nou amb D. Julian, que ha tingut l’amabilitat de deixar-nos tornar al lodge abans d’anar-se’n a Flores per dutxar-nos.

De nou en casa de D julian, que enns deixa dutxar-nos a les cabanyes abans de retornar a Sayatxe i agafar un avió.

I després una hora de nou seguint el riu, envoltats de paisatges- postal fins arribar a Sayaxche on el conductor Israel acudeix amb les nostres grosses maletes que s’havia emportat a sa casa.

Mentre esperem a Israel cau el diluvi que, a Déu gràcies, no ens ha molestat cap dia, malgrat les prediccions,  i que esta vegada tampoc ens ha molestat perquè a prop hi ha un lloc per refugiar-nos. 

Puntual Israel arriba per trasllar-nos a Flores on agafem un avionet que va directe a la capital.

Flores.

QUADERN DE VIATGE, GUATEMALA  estiu 2009

Per saber més de Guatemala, clica l'etiqueta corresponent.