FRANÇA: centre històric de CAEN a la NORMANDIA

Caen és punt de partida per descobrir un poc de Normandia i per adonar-nos-en del passat de guerres: la dels cent anys o la segona guerra mundial.

Caen és ciutat universitària edificada sota la mirada del seu Castell del segle XI. A la segon guerra mundial esta ciutat va sofrir molts bombardejos. De Caen queda poc, és una ciutat reconstruïda sense seguir models del passat, però el que hi ha no desdiu. Actualment les amples avingudes poden acollir el bullici de gent i de vida que va arribar quan a la postguerra la ciutat va créixer.

Fins al segle XI Caen no era més que uns poblats dispersats. Però tot canvià l’any 1050 amb el casament de Guillermo el Conquistador i Matilde de Flandes. Era una boda entre cosins que no va agradar al Papa i per aconseguir dispensa, cadascú dels contraents va prometre construir una abadia en Caen. Guillermo va construir, l’abadia dels homes i Matilde la de les dones. Després a Guillermo li va agradar la ciutat i després de coronar-se rei d’Anglaterra l’any 1066, va convertir Caen en la seua segona residencia manant construir el Castell. 

Sota el regnat de Guillermo Caen va prosperar, econòmica i intel•lectualment. La pedra calcària blanca, la pedra normanda, característica dels edificis de Caen es va emprar per a la construcció de l’abadia Wetminister i la catedral de Canterbury. 

Tanta riquesa va ser motiu d’enveja i així  els anglesos durant la guerra dels cent any  saquejaren la ciutat i l’ocuparen durant 33 anys. Aleshores va ser quan es fundà la universitat que actualment compta amb 30.000 estudiants.

Al segle XIX va créixer la industria de l’acer, primer motor econòmic de la ciutat. 

El primer que fem, només arribar a Caen, és visitar el Castell. De camí encara s’hi pot veure, com vestigi del passat, una torre normanda feta de la pedra amb la característica blancor, també vegem la catedral de san Pedro i el Castell.

Torre normanda.

El castell va ser creat per Guillermo el Conquistador i ampliat pel fill Enrique I, després va ser residencia real de Ricardo Corazon de Leon, també plaça fort quan Normandia va passar a formar part de França l’any 1204. Amb el temps va arribar a formar-se  una ciutat dins d’altra ciutat i fins 1944, encara hi havia un grapat de cases adossades a la muralla. Tot quedà destruït amb els bombardejos.

  

Vista externa de les muralles del castell.

El castell és aparentment molt gran, i ho és, però per dins no queda quasi res del passat. El més antic que s’hi conserva és un edifici romànic. Front a uns preciosos jardins amb herbes aromàtiques i medicinals que es cultivaven a l’edat mitjana.

Edifici romànic amb el jardí de plantes aromàtiques.

Actualment l’espai del pati i els edificis s’aprofiten per fer espectacles, per exposicions, com museus... I sorprèn a l’entrada, dins del conjunt antic, un edifici modern, museu de Belles Arts.

Explanada interior, gran i aprofitada actuament per fer a espectacles.

Des del Castell hi ha bones vistes de la ciutat. En primer pla vegem una de les poques cases de fusta que s’hi conserven que actualment és un museu.

Una de les poques cases de fusta conservades a Caen.

També vegem les torres de l’abadia dels homes que al dia següent volem visitar.

Vista de la ciutat i de les torres de l’abadia dels homes.

Eixim del Castell i al fons vegem l’església de San Pedro que abans havíem vist de més a prop, ressalta entre tot per gran i per l’estil gòtic flamíger i renaixentista. Restaurada a consciencia recuperant l’art i arquitectura destruïda  després dels danys soferts durant la segon guerra mundial.

Al fons la monumental San Pedro.

Encara tenim temps de donar una volta abans d’anar-nos-en a dormir. Sembla una ciutat fantasma fins que arribem a uns carrerets entramats i estrets que estan plens de gent jove prenent copes i turistes menjant en restaurants.  És el barri antic més popular de Caen amb carrers empedrats i cases de pedra del segle XVIII i de fusta del XVI.  I és que les cases antigues del passat són ara bistrots plens d’animació. Segons ens conten els iaios d’Edith Piaf, l’afamada cantant francesa, tenien un bistrot , un lloc de menjars, en este barri.

Ambient nocturn en un menudet barri antic, que conserva l’arquitectura medieval.

Al dia següent  de nou trobem la ciutat fantasma de la vesprada i nit  anterior. I és que primer, és molt matí i segon és dilluns, el vespre d’un pont i això s’hi nota. A més a més és agost i els francesos estan gaudint de les seues vacances, tal volta molts estan en Espanya, on trobem el calor i les platges.

Anem a visitar les abadies de la ciutat, la dels homes i la de les dones. L’abadia de les dones,  té la seua església de la Trinidad d’estil arquitectònic i artístic normand i unes torres que em criden l’atenció, les anomenades “llanterna”, creades per il•luminar els edificis per dins. I es veu l’efecte només entrar, és molta la quantitat de llum que entra amb eixe sistema de torre.

La façana i la porta.

Part de darrere de l’abadia de les dones.

Darrere de l’altar major està la tomba de Maltilde. La filla de Matilde i Guillermo va ser una de les primeres monges del convent, però l’abadessa més afama va ser Charlote Corday, que al juliol de 1973, va aconseguir permís per eixir de l’abadia i se’n va anar a Paris on va apunyalar a un revolucionari anomenat Marat. En menys d’una setmana la monja va ser guillotinada i el seu nom passaria a la posteritat.

Interior de l’esglèsia i la tomba de Matilde.

Després anem a la abadia dels homes, des del jardí vegem al fons una església gòtica en ruïnes que no va ser reconstruïda i la deixaren com  es quedà després de ser destruïda en un bombardeig. És una manera de no oblidar.

Al fons l’església destruïda pels bombardejos de la guerra mundial,
no reconstruïda per tenir present la destrucció de part de la ciutat.

Li donem la volta a l’edifici per accedir a la part més antiga, la part romànica del segle XI que no va ser destruïda. 

Façana romànica, no podem entrar dins, està “tancada per vacances”.

Volem entrar-hi i esta tancada, estrany, perquè és un monument important de la ciutat. Tornem a donar-li la volta per si trobem alguna porta oberta, i res, tot tancat. Ens dirigim a l’altra part, on està l’edifici de l’abadia i des d’on  s’hi veu la part gòtica de l’església de san Esteban.

Part trassera de l’esglesia d’estil gòtic.

L’abadia és la seu actual de l’ajuntament. Queda poc de l’abadia original, al segle XVIII va ser reconstruïda pel monjo arquitecte Guillaume de la Tremblaye a l’estil clàssic. Hi entrem per preguntar per què no està oberta cap de les portes d’accés a l’abadia. I tranquil•lament, com si fos la cosa més normal del món, ens contesten que està tancada perquè el guàrdia està de vacances i l’horari s’ha reduït a les vesprades fins les 6 i mitja. Tambè especifiquen que si hi ha boda tanquen. Nomes podem entrar pagant i seguint les seues visites guiades en hores concretes. La crisi està en tots els llocs. També el patrimoni artístic s’hi veu afectat, perquè no estem parlant de qualsevol monument, esta abadia és important. Ens hem quedat sense veure el lloc que va escollir Guillermo per al seu etern descans. Encara que actualment nomes queda la pelvis perquè la tomba va ser profanada.

L’abadia dels homes, actualment ajuntament.

Caen és un punt de partida per endinsar-se un poc en el que va ser la 2n guerra mundial, només a uns quilòmetres hi ha un memorial, record de guerra i monument a la pau, també és el punt idoni per explorar les platges del Dia D, les del desembarco de Normandia.

QUADERN DE VIATGE, NORMANDIA, estiu 2012

Si vols saber més sobre Bretanya Normandia clica ací

Pobles de CADIZ : PASSEIG FOTOGRAFIC per MEDINA SIDONIA

Medina Sidonia té una bellesa basada en la barreja de blanc i negre, de calç i ferro, així de simple.

Tenim l’hotel a Jerez  i després d’anar a Cadiz amb el vaporcito des del Port de Santa Maria i visitar l’amiga Ana, per recomanació seua, anem a Medina Sidonia, poble declarat conjunt històric artístic. S’ha de fer cas dels locals, els que ho entenen, i així nosaltres, ens deixem assessorar. Com és cap de setmana i hi ha menys disponibilitat de transport, hem d’anar primer a Cadis. És el que hi ha quan et mous sense vehicle propi i has d’ajustar-te als horaris establerts dels mitjans de transport.

Només arribar ens adonem que no ha estat una bona idea, la de visitar Medina Sidonia hui. Primer per estar llarg de Jerez des d’on anem i tornem en les nostres visites per la província i segon perquè ens trobem amb la sorpresa d’un vent tan fort que quasi no ens deixa caminar. És insuportable... però no ens descoratgem, hem fet molt de camí i hem de veure la part positiva, que encara no hem trobat però que ja trobarem. 

Sempre hi ha part positiva en tot i si en algunes negres circumstàncies no existeix realment se la inventem. En esta cas, la part positiva és que és un poble bonic i amb història present en cada racó, en cada ruïna que entre la llum dels murs blancs apareix. Es nota que s’hi té cura. Té la peculiaritat que en les finestres de les cases hi ha unes gran reixes que arriben fins el terra i que protegeixen per a evitar entrar als possibles "no convidats. Esta bé veure un poble tan blanc on cada casa està protegida amb un enreixat tan peculiar.

Malgrat la dificultat per poder caminar pugem per una costera amunt i amunt del poble... on hi ha unes ruïnes d’un castell. I no passa res... anem amunt “contra viento y marea”. Fem un gran esforç pujant la costera amb el vent de cara. És n vent que quasi ens tomba. D’on ha eixit tanta força? Precisament hui, que nosaltres estem ací i volem pujar a la part alta!

Malauradament durant la pujada, no apreciem si el que estem veient és o no bonic, el vent ho impedeix, hem de pujar mirant-nos els peus perquè el vent ens cega. Fem la visita ràpida i se n’ anem perquè  el vent en “les altures” encara és més fort i és l’amo i senyor, ací a més a més crida i crida com preguntant-nos què fem per allà on ell vol estar a soles i alhora acomiadant-nos.

Veiem, com podem, l’església Santa Maria la Coronada que és un temple renaixentista del segle XVI amb una torre enllestida al XVII considera bé d’interès cultural. El retaule i el Cristo de Perdon que custodia l’església són dos joies artístiques de gran valor.

I també les ruïnes del castell... al fons els molins eòlics ens diuen els que ja sabem i estem comprovant en estos moments, que és zona on sol bufar l’aire amb força i es pot traure energia eòlica. 

I també veiem, que estem trepitjant uns carrers amb fort sabor a història. Pels carrers el vent ja no es nota tant fort i ja podem apreciar eixe fabulós contrast del blanc i el negre de la calç i el ferro... senzillesa  és la base d’esta bellesa. I fa un sol molt bo.... pitjor haguera estat que a més a més de vent tinguérem pluja. Eixa és la part positiva del dia.

QUADERN DE VIATGE, JEREZ i VOLTANTS, primavera 2010

Si vols saber més sobre la provincia de Cadis, clica ací.

COSTA RICA: VOLCÀ POAS

La mare naturalesa mana sobre tot, està present, fa notar la seua presencia i quan vol parla.

Per anar al volcà Poas hem agafat la carretera principal que va a Alajuela, a només 20 quilòmetres de la capital. Al primer colp d’ull sembla una població gran, i ho és, segons les dades explicatives de José, el conductor que ens acompanya, un xicot xerraire i simpàtic que sap molt i ens ho conta. 

Alajuela és la segona ciutat del país, les edificacions són semblants a les que estem veient en tot moment, però es veu l’agitació que comporta albergar a molta població, alguna procedent de nuclis rurals, només per treballar. Des d’Alajuela ens desviem per una carretera secundaria de 37 quilòmetres per ascendir cap al volcà.

Plantació de café.

El conductor José, que sense ser-ho es mostra com el guia més expert, ens explica en cada punt el que estem veient, en les poblacions ens explica com són les construccions i la gent que hi viu, en la muntanya, ens conta coses sobre la vegetació que predomina i quan ens creuem amb un ramat de vaques, ens conta sobre la indústria lletera que genera. Este José és un eminència! Hui no anem a soles, com bé sent la tònica habitual en ese viatge per Costa Rica, també venen amb nosaltres uns portuguesos, però ells no parlen.

El volcà basàltic de Poàs està a 2700 metres d’altitud i nosaltres amb el vehicle de José, accedim fins els 2600 metres.  El camí per la carretera de pujada està envoltat per conreu de café. Passen per una plantació on es fa de manera exclusiva una curiosa varietat cafetera. Es l’anomenada PEABERRY. José ens proposa parar i tastar-la. Esta varietat està feta amb els grans de café que eixen junts del fruit. Segons ens conten, els grans quasi sempre estan separats i en esta plantació han tingut la paciència de destriar del total dels grans, els pocs que creixen junts per saber si fan un gust  diferent. I així és. El sabor és un poc més dolç i a més conté l’aroma i la força dels cafès de les terres altes. El 30% de la producció d’esta exclusiva varietat, s’exporta i la resta es ven en una xicoteta tenda que hi ha a la plantació.

Plantació de café on es fa la varietat Peaberry.

Una vegada assaborida esta varietat tan difícil de veure de café per laboriosa i minuciosa, seguim el camí de pujada cap al volcà. A 1500 metres generalment ja no hi ha café i canvia el conreu a falagueres que també s’exporten arreu del món. És zona de maduixes i també zona lletera, passem per un paratge on està ple d’uns arbres que tenen la fusta molt fluixa, creixen molt rectes i de forma molt ràpida. L'arbre s’anomena jaul i s’utilitza per fer mistos i escuradents. També s’hi veuen hortènsies per tot arreu que creixen silvestres, lliures, i que donen un toc de color entre els diversos matisos de verds que s'hi es veuen. Estes flors són un marcador natural del PH del terreny. Primer l’hortènsia és més groga i dependent de l’acidesa del terreny es torna més blanca o blava. 

Portar el ramat a esta zona va comportar realment problemes perquè va suposar la tala d’arbres de molta superfície de terreny de bosc nuvolós. Va ser aleshores quan es va crear la necessitat urgent de crear el parc nacional de Poàs per posar límits a esta destrucció d’arbres que no parava i que va arribar fins la porta d’accés a este paratge on està enclavat un dels volcans més espectaculars de Costa Rica. Era una necessitat parar esta destrucció que quasi arribà fins el volcà.

Tal volta la popularitat del Poas ve determinada per la facilitat d’accés ja que s'hi pot pujar amb vehicle fins quasi el mateix volcà. Des del lloc d’aparcament fins el cràter hi ha només uns cent metres de pujada còmoda, l’únic inconvenient és que es fa sentir l’altura en la que està i de vegades falta un poc l’oxigen. Tot és acostumar-se.

És molt fàcil pujar al volcà...

El camí de pujada al volcà és bonic, parem l’atenció en  unes plantes de fulles enormes que segons ens diu José, només creixen a partir del 1800 metres, s’anomenen “la sombrilla del pobre” i la fulla por arribar a tenir 2 metres de diàmetre. Hi ha per tot arreu, són espectaculars. Deduïm el per què del nom, i és que semblen certament ombrel•les i segurament es farien servir per a este menester temps enrere.

"La sombrilla del pobre"

De camí també parem l’atenció en una de les varietats de la bromèlia, de la qual ja n’ havíem vist abans, concretament la bromèlia que fa la fruita de la pinya que estava en casa de Diego a Monteverde. És una planta que s’alimenta del que li cau damunt, és capaç de mantenir aigua entre les fulles on van els mosquits per poder-s’hi abastar. Això les converteix en un ecosistema perquè proveeixen aigua quan no hi ha. Les varietats més grans poden guardar fins quatre litres d’aigua.

pinya

Generalment en altures tan elevades hi ha poca fauna, llevat d’aus, sobre tot colibrís que són  exclusius d’Amèrica.

Cartell informatiu sobre el volcà Poas.

En arribar a la part més alta, desprès del lleuger passeig contemplant la vegetació que ha durat escassament 15 minuts, ja el tenim davant, hi està imponent i majestuós el volcà Poàs, més bonic i espectacular del que esperava. És un dels més grans del món, amb un quilòmetre de diàmetre i a 2700 metres sobre el nivell del mar. Les boires que en tot moment van i venen li donen un aspecte bucòlic.

Espectacle magnific...olor a sofre...infernal.

De nou el bon oratge ens acompanya i ens deixa veure els dos cràters que la majoria dels dies estan tapats pels núvols. Hem tingut la mateixa sort que al volcà Arenal i el veiem completament. Impressionen els fumerols continus, tipus guèisers que segons conten  en ocasions han arribat a centenars de metres d’altitud i es tornen aterridors.

...i magnetisme...els volcans atrauen.

Ens diu José que l’any 1910 el volcà va “vomitar” de manera molt forta, és l’expressió que gasta. També diu que als anys 50, les columnes de cendra afectaren fins dos quilòmetres amb forma de pluja àcida. Des de 1989 el volcà ha incrementat l’emissió de gasos amb pluja àcida que ha perjudicat a les plantacions de maduixes i de café dels voltants. I afegeix impassible que només fa uns quatre mesos, eixien fumerols de cendra que feien pensar el pitjor. Me n’adone que la gent del país no viu amb temor tenir un volcà a prop, s’han acostumat al fet i simplement no pensen en si pot erupcionar. Si no fóra així, tothom viuria en una angoixa constant.  

La primera impressió bucòlica i romàntica canvia en passar un poc de temps observant el paisatge, és per culpa del fum continu que junt a l’olor penetrant a sofre, que és el que li dona el color verdós de l’aigua, fa que semble que estem en una part d’infern i que el dimoni de sobte eixirà per portar-nos amb ell al fons del cràter.

La boira i el fum va tapant i destapant el cràter.

Malgrat tot s’hi està bé i vull seguir gaudint de  la caminada entre el bosc nuvolós perquè és molt reconfortant.

Escodrinyen entre el ramatge i trobem esquirols.

Pugem per un camí que en trams es torna fosc i fred de tanta vegetació i humitat, i veig uns esquirols juganers que corren pels arbres seguint-nos en el camí que ens porta a la Laguna de Boto, a 2708 metres d’altitud formada per un antic cràter i plena d’aigua de pluja.

Laguna botos.

La zona estava habitada pels indígenes botos que li han donat el nom al cràter i al llac. L'estampa que contemplem és perfecta. El cràter està envoltat totalment de les ombrel•les dels pobres, i les enormes fulles vigilen el cràter. De sobte pense que hem deixat enrere els fumerols que pareixen infernals, ara  estem al cel i en este paratge de tranquil•litat mai podria arribar el dimoni.

Laguna botos i les ombrel.les dels pobres.

Dinem al poble de Fraijanes, nom que ve per un frare anomenat FRAY JONES. Pel que conten, els habitants de la població no sabien molt bé pronunciar el nom del frare. El lloc de dinar pareix més una casa particular que ofereix dinars als viatgers que passem per la porta. És un lloc modest i al pati cobert hi ha disposades unes poques taules. M’agrada, no és res turístic, fins i tot José ajuda a parar taula i a llevar els plats, sembla que està en sa casa.

QUADERN DE VIATGE, Costa Rica, estiu 2006