COSTA RICA: VOLCÀ POAS

La mare naturalesa mana sobre tot, està present, fa notar la seua presencia i quan vol parla.

Per anar al volcà Poas hem agafat la carretera principal que va a Alajuela, a només 20 quilòmetres de la capital. Al primer colp d’ull sembla una població gran, i ho és, segons les dades explicatives de José, el conductor que ens acompanya, un xicot xerraire i simpàtic que sap molt i ens ho conta. 

Alajuela és la segona ciutat del país, les edificacions són semblants a les que estem veient en tot moment, però es veu l’agitació que comporta albergar a molta població, alguna procedent de nuclis rurals, només per treballar. Des d’Alajuela ens desviem per una carretera secundaria de 37 quilòmetres per ascendir cap al volcà.

Plantació de café.

El conductor José, que sense ser-ho es mostra com el guia més expert, ens explica en cada punt el que estem veient, en les poblacions ens explica com són les construccions i la gent que hi viu, en la muntanya, ens conta coses sobre la vegetació que predomina i quan ens creuem amb un ramat de vaques, ens conta sobre la indústria lletera que genera. Este José és un eminència! Hui no anem a soles, com bé sent la tònica habitual en ese viatge per Costa Rica, també venen amb nosaltres uns portuguesos, però ells no parlen.

El volcà basàltic de Poàs està a 2700 metres d’altitud i nosaltres amb el vehicle de José, accedim fins els 2600 metres.  El camí per la carretera de pujada està envoltat per conreu de café. Passen per una plantació on es fa de manera exclusiva una curiosa varietat cafetera. Es l’anomenada PEABERRY. José ens proposa parar i tastar-la. Esta varietat està feta amb els grans de café que eixen junts del fruit. Segons ens conten, els grans quasi sempre estan separats i en esta plantació han tingut la paciència de destriar del total dels grans, els pocs que creixen junts per saber si fan un gust  diferent. I així és. El sabor és un poc més dolç i a més conté l’aroma i la força dels cafès de les terres altes. El 30% de la producció d’esta exclusiva varietat, s’exporta i la resta es ven en una xicoteta tenda que hi ha a la plantació.

Plantació de café on es fa la varietat Peaberry.

Una vegada assaborida esta varietat tan difícil de veure de café per laboriosa i minuciosa, seguim el camí de pujada cap al volcà. A 1500 metres generalment ja no hi ha café i canvia el conreu a falagueres que també s’exporten arreu del món. És zona de maduixes i també zona lletera, passem per un paratge on està ple d’uns arbres que tenen la fusta molt fluixa, creixen molt rectes i de forma molt ràpida. L'arbre s’anomena jaul i s’utilitza per fer mistos i escuradents. També s’hi veuen hortènsies per tot arreu que creixen silvestres, lliures, i que donen un toc de color entre els diversos matisos de verds que s'hi es veuen. Estes flors són un marcador natural del PH del terreny. Primer l’hortènsia és més groga i dependent de l’acidesa del terreny es torna més blanca o blava. 

Portar el ramat a esta zona va comportar realment problemes perquè va suposar la tala d’arbres de molta superfície de terreny de bosc nuvolós. Va ser aleshores quan es va crear la necessitat urgent de crear el parc nacional de Poàs per posar límits a esta destrucció d’arbres que no parava i que va arribar fins la porta d’accés a este paratge on està enclavat un dels volcans més espectaculars de Costa Rica. Era una necessitat parar esta destrucció que quasi arribà fins el volcà.

Tal volta la popularitat del Poas ve determinada per la facilitat d’accés ja que s'hi pot pujar amb vehicle fins quasi el mateix volcà. Des del lloc d’aparcament fins el cràter hi ha només uns cent metres de pujada còmoda, l’únic inconvenient és que es fa sentir l’altura en la que està i de vegades falta un poc l’oxigen. Tot és acostumar-se.

És molt fàcil pujar al volcà...

El camí de pujada al volcà és bonic, parem l’atenció en  unes plantes de fulles enormes que segons ens diu José, només creixen a partir del 1800 metres, s’anomenen “la sombrilla del pobre” i la fulla por arribar a tenir 2 metres de diàmetre. Hi ha per tot arreu, són espectaculars. Deduïm el per què del nom, i és que semblen certament ombrel•les i segurament es farien servir per a este menester temps enrere.

"La sombrilla del pobre"

De camí també parem l’atenció en una de les varietats de la bromèlia, de la qual ja n’ havíem vist abans, concretament la bromèlia que fa la fruita de la pinya que estava en casa de Diego a Monteverde. És una planta que s’alimenta del que li cau damunt, és capaç de mantenir aigua entre les fulles on van els mosquits per poder-s’hi abastar. Això les converteix en un ecosistema perquè proveeixen aigua quan no hi ha. Les varietats més grans poden guardar fins quatre litres d’aigua.

pinya

Generalment en altures tan elevades hi ha poca fauna, llevat d’aus, sobre tot colibrís que són  exclusius d’Amèrica.

Cartell informatiu sobre el volcà Poas.

En arribar a la part més alta, desprès del lleuger passeig contemplant la vegetació que ha durat escassament 15 minuts, ja el tenim davant, hi està imponent i majestuós el volcà Poàs, més bonic i espectacular del que esperava. És un dels més grans del món, amb un quilòmetre de diàmetre i a 2700 metres sobre el nivell del mar. Les boires que en tot moment van i venen li donen un aspecte bucòlic.

Espectacle magnific...olor a sofre...infernal.

De nou el bon oratge ens acompanya i ens deixa veure els dos cràters que la majoria dels dies estan tapats pels núvols. Hem tingut la mateixa sort que al volcà Arenal i el veiem completament. Impressionen els fumerols continus, tipus guèisers que segons conten  en ocasions han arribat a centenars de metres d’altitud i es tornen aterridors.

...i magnetisme...els volcans atrauen.

Ens diu José que l’any 1910 el volcà va “vomitar” de manera molt forta, és l’expressió que gasta. També diu que als anys 50, les columnes de cendra afectaren fins dos quilòmetres amb forma de pluja àcida. Des de 1989 el volcà ha incrementat l’emissió de gasos amb pluja àcida que ha perjudicat a les plantacions de maduixes i de café dels voltants. I afegeix impassible que només fa uns quatre mesos, eixien fumerols de cendra que feien pensar el pitjor. Me n’adone que la gent del país no viu amb temor tenir un volcà a prop, s’han acostumat al fet i simplement no pensen en si pot erupcionar. Si no fóra així, tothom viuria en una angoixa constant.  

La primera impressió bucòlica i romàntica canvia en passar un poc de temps observant el paisatge, és per culpa del fum continu que junt a l’olor penetrant a sofre, que és el que li dona el color verdós de l’aigua, fa que semble que estem en una part d’infern i que el dimoni de sobte eixirà per portar-nos amb ell al fons del cràter.

La boira i el fum va tapant i destapant el cràter.

Malgrat tot s’hi està bé i vull seguir gaudint de  la caminada entre el bosc nuvolós perquè és molt reconfortant.

Escodrinyen entre el ramatge i trobem esquirols.

Pugem per un camí que en trams es torna fosc i fred de tanta vegetació i humitat, i veig uns esquirols juganers que corren pels arbres seguint-nos en el camí que ens porta a la Laguna de Boto, a 2708 metres d’altitud formada per un antic cràter i plena d’aigua de pluja.

Laguna botos.

La zona estava habitada pels indígenes botos que li han donat el nom al cràter i al llac. L'estampa que contemplem és perfecta. El cràter està envoltat totalment de les ombrel•les dels pobres, i les enormes fulles vigilen el cràter. De sobte pense que hem deixat enrere els fumerols que pareixen infernals, ara  estem al cel i en este paratge de tranquil•litat mai podria arribar el dimoni.

Laguna botos i les ombrel.les dels pobres.

Dinem al poble de Fraijanes, nom que ve per un frare anomenat FRAY JONES. Pel que conten, els habitants de la població no sabien molt bé pronunciar el nom del frare. El lloc de dinar pareix més una casa particular que ofereix dinars als viatgers que passem per la porta. És un lloc modest i al pati cobert hi ha disposades unes poques taules. M’agrada, no és res turístic, fins i tot José ajuda a parar taula i a llevar els plats, sembla que està en sa casa.

QUADERN DE VIATGE, Costa Rica, estiu 2006