RESSENYA de cine: IDA

IDA

Pawel Pawlikowski

Ida és una gran pel•lícula. Una pel•lícula de viatges, una road movie dirien els entesos i amants de qualificar amb anglicismes.  Ida és una pel•lícula on "es busca", una pel•lícula on "es troba", és una pel·licula de descobriments i de família. Ida és pura  fotografia de la que parla, de la que conta, de la que sobren les paraules i els diàlegs.

Any 1960, Polònia sota el règim comunista de postguerra. Una jove està a punt de fer-se monja, és   quasi una xiqueta, innocent, discreta, reservada i fràgil, també manipulada i anul•lada per la institució que l’ha envoltada des que hi arribà quan era bebé, com una orfe més víctima de guerra.

La monja viu tranquil•la al convent que és el seu refugi, un refugi catòlic que l’ha allunyada de la realitat personal i social, i té clar que és eixa la vida que vol seguir, encara que tampoc pot escollir perquè no en coneix altra i no pot comparar que és el que més li agrada. Però tot canvia quan la monja superiora obliga la jove a conéixer una tia, una jutgessa antifeixista, que és l’únic vincle familiar que té amb el món real i amb la seua vida.

Hi comença a tambalejar la bombolla on vivia reclosa, perquè amb la tia coneix altre tipus de vida:  la tia és mig alcohòlica, és llibertina, és lliure, és independent i una inconformista, la tia està decebuda amb la vida i la veu i viu amb rancor i melancolia. I tot ocupant un càrrec com a jutgessa. 

Tanmateix quasi tot comportament té una explicació i en este cas, la raó del viure portat a límits és per estar buida i arrossegar un secret del passat, que amb l’arribada de la neboda quedarà desvetllat.

La novícia també comença un període de descobriment: tot és nou per a ella. Primer descobreix una desconeguda tia que ha estat rebutjant-la fins el moment perquè la jove li recorda un passat no superat de dolor i tragèdia. També la jove Ida, descobreix qui és, qui són els seus arrels familiars i després descobreix la vida i el que comporta, el sofriment i també la seua femineïtat amb ingredients d’amor-estima-sexe. I així, la jove se n’adona que no pot decidir enclaustrar-se de per vida en el convent sense saber a què renuncia. És la tia la que l’alliçona en este aspecte i encara que no fa cas en un principi, al final sap que ho necessita per a tenir clares les idees.  

El descobriment crucial que fa la jove és que és filla d'uns jueus, assassinats per l’holocaust nazi antisemita. Ser una monja jueva és la seua contradicció, és la seua lluita interna, i  vol aprofundir en el tema per a arribar a conèixer-se un poc més perquè s’adona que no sap res d’ella mateixa.

El fons de la pel•lícula és la tragèdia dels jueus a mans nazis, però sense mostrar massacres, mostrant de manera subtil el tema. També la lluita entre fe i aspectes materials. Tots dos aspectes es veuen magníficament representats.

El viatge, la road movie que només dura un parell de dies i que tia i neboda mamprenen, és per buscar arrels, per recuperar el passat amagat per la història oficial, van al poble natal, mostrant així l’ambient rural ben allunyat de l’entorn urbà. Les protagonistes estan buscant la tomba dels pares d’Ida, i alhora el que es fa, és buscar la veritat nacional, la que conta com alguns catòlics contribuïren a la barbarie assassinant jueus en plena guerra.

Totes les guerres són cruels i en totes s’actua de manera extremadament irracional, com en esta. 

Les actrius fan un paper superb mostrant realitat i mostrant sentiments, i aprenent a estimar-se perquè el passat és més potent. Cadascuna fa el rol que li ha tocat, la tia més extremat i el de la neboda amb impassibilitat que també conta i mostra, amb pocs somriures o demostracions de tristesa, que és com ha estat educada, una educació on es mostra poc l'afectivitat i que a poc a poc va canviant segons esdeveniments.

I de tot destaque la fotografia, en blanc i negre, grisos, i de vegades per la neu o la boira, cobertes d’una nebulosa,una fotografia silenciosa i temps morts on sembla que la càmera s’ha quedat congelada. Són primers plans forts, efectius, és una fotografia preciosa, ànima mater de la pel•lícula malgrat la força temàtica i les actuacions perfectes de les actrius. La fotografia engrandeix el film, amb una lluminositat sobre la novícia que contrasta,  donant vida a una realitat miserable, pobra i fosca. 

Els tocs de música també m’han agradat, a ritme clàssic i de jazz, que denota llibertat: els més idonis per emmarcar la història. I és curiós el que passa mentrestant es mira la pel•lícula, i és que en cap moment ens fa  pensar en quin final tindrà, no crea intriga, simplement convida a deixar-nos  arrossegar pel que va passant.

I quan ja definidament el final arriba, després de només 80 minuts ben condensats, sorprèn amb un canvi de ritme que metafòricament diu molt. La jove corre amb moviments de càmera brutals cap al destí que definitivament ja te clar quin és el que vol.