Pàgines

dimarts, 31 de març del 2015

RESSENYA de cine: LA PESADILLA DE SUSI



LA PESADILLA DE SUSI
Guió i direcció Eva Gardos

Sinopsis i opinió personal

Basada en l’experiència real de la directora, és  una pel•lícula que deixa entreveure  com era i què passava  a l'Hongria de l’any 1950, una Hongria d’ombres i secrets. Portant endavant esta pel•lícula la directora demostra molta valentia en escorcollar el seu passat turmentat, retornant a la seua infantesa i trobant-se amb uns sentiments que encara no tenia superats. 

Va voler rodar a Hongria perquè només hi podia recrear l’atmosfera real de l’època, i és que al país encara s’hi respira el passat, i ella ho fa amb la música o amb els actors recordant la vida sota el comunisme. La directora va aprofitar el moment per redescobrir les petjades de la seua infantesa. Amb tot, i en acabar la pel•lícula, per fi va poder afirmar que tenia dos pàtries Amèrica i Hongria.

És un drama politic-familiar, més sentimental que polític, i qui siga propens a plorar, mirant esta pel•lícula té moltes oportunitats.  Apareix l’Hongria rural, paisatges campestres, i la preciosa ciutat de Budapest, alhora que mostra l’Amèrica de la dècada de 1960, centrada en els tòpics que la identifiquen, tal volta este aspecte quede exagerat, mostrant l'Amèrica de la qual tothom sap.

L’any 1950, un parella es veu obligada a escapar de l’opressiu règim comunista del país, fugen amb la filla major però la menuda, de menys de dos anys, per entrebancs al moment de la fugida es queda a Hongria. Primer la confien als iaios i estos l’envien amb uns grangers on creixerà més segura i tutelada pels seus nous pares. La fugida està rodada en blanc i negre, mostrant la foscor de la situació.

Per altra banda, la mare, a Amèrica, es lamenta no estar amb la filla i és així com al cap de 6 anys Suzanne, Susi, que ja en té 15,  té l’oportunitat de retrobar-se amb la seua veritable família. L’adaptació no és fàcil, Susi s’ha educat amb restriccions i els seus veritables pares estan envoltants de comoditats. A més a més, tan els seus pares com la seua germana són per a ella uns estranys.

I el contrast és total per a una Susi adolescent, que  es torna rebel, inconformista i la mare és incapaç de controlar-la.  Susi que ha crescut allunyada  del món, ni tan sols tenia tele que l’haguera posat al dia del món exterior, s’hi troba amb la societat del rock and roll d’Elvis i festes de joves , la societat de les hamburgueses i front tanta novetat encara es veu més perduda. 

I passen els dies i no s’acaba d’adaptar ni a la vida social ni a la familiar. En la seua vida falten respostes i ha de retornar a Hongria per trobar-les i poder mirar el futur d’altra manera, Susi necessita trobar la seua identitat perduda. La pel•lícula fa pensar en el drama de la immigració, la quantitat de gent desplaçada de manera obligada, vivint en terra estranya.

En quant als actors, sent el més difícil, el paper de la xiqueta, una joveneta Scartett Johansson l'interpreta de manera fabulosa i creïble i el de Nastassja Kinski, fent de mare també ho és.

La pel•lícula tal volta siga qualificada de sensiblera, perquè les emocions són les protagonistes però s’ha de mirar més enllà i no jutjar-la de simple.  L’efecte de la música és molt important al llarg de tota la pel•lícula, marca les diferències d’on està passant l’acció: Hongria o Amèrica i també marca el sentiment del que està passant en pantalla. 

Esta part, la de la música, la destaque. Arriba a l’ànima.



dissabte, 28 de març del 2015

ASTÚRIES: La capital OVIEDO

És ciutat universitària i capital comercial del principat d’Astúries. M’agrada.

Comencem la visita d’Oviedo buscant les petjades del passat arquitectònic situat als afores de la ciutat. Santa Maria del Barranco, situada a quatre quilòmetres de la capital sobre la falda del Monte Naranco, és prototip del preromànic asturià, joia arquitectònica del segle XI. Actualment està catalogada com església, però abans no ho era. 



Santa Maria del Barranco
Conta la història  que l’edifici originàriament va ser palau del rei Ramiro I. Diuen els experts que el fet de no existir un absis destinat a tron reial ho corrobora, afirmant que l’edifici tenia caràcter de palau de camp o residencia dedicada a l’oci. No ens estranyà fent una mirada als voltants naturals, on diuen abans  existia un bosc amb abundant cacera. 

Santa Maria del Barranco de llumy

Així que la construcció de Santa Maria del Barranco no va ser concebuda amb finalitat religiosa, va ser manat fer com palau i formava part d’un conjunt arquitectònic on  també estava la propera església de San Miguel de Lillo a solament dos-cents metres de distància. 

San Miguel de Lillo

Esta seria, doncs, en un principi,  l’església palatina que en deteriorar-se va deixar de ser utilitzada per a finalitat religiosa. Va ser aleshores quan Santa Maria del Barranco es va convertir en església, probablement durant el segle XII.

Aparentment s’hi veu deteriorada i amb necessitat de reforma, encara que manté l’estructura que denota categoria reial, no tardaran en fer obres de restauració, el monument s’ho val.* l’any 2011 s’hi van fer reformes de restauració.

Es tracta del conjunt suburbà més representatiu construït per Ramiro I al segle XI. Tot  declarat per Unesco Patrimoni de la Humanitat l’any 1985.

Hui en dia és lloc de peregrinació no només dels amants de l’art, també dels amants de la natura en general, que troben un paratge verd molt a prop de la ciutat. Woody Allen també va quedar captivat pel paisatge que ens envolta i el va escollir per a la seua pel•lícula Vicky Cristina Barcelona. 

De baixada a la capital, al barri Naranco, no deixem de mirar cap a un costat i altre de la carretera els luxosos xalets. No ho podem evitar, competeixen en grandària i luxe, en estil i en bellesa.

Ja estem a la ciutat. Parem a la font FONTCALADA  d’aigua potable, construïda per ordre del rei Alfonso III, dins l’art preromànic, és l’únic exemple conservat fins l’actualitat, a més a més d’únic vestigi de construcció fet amb finalitat pública de l’Alta edat Mitjana dins de las ciutat.

Fontcalada

Oviedo és una ciutat acollidora, guarda harmonia arquitectònica i elegància i alhora l’encant de les xicotetes capitats on està tot a la mà. El teatre Campoamor, és símbol de la ciutat i l’escenari on s’entreguen cada any els premis prínceps d’Astúries, es fundà l’any 1892 per a representar operes i funcions teatrals degut a la incipient burgesia econòmica que començava a fer-se de notar.

Teatre Campoamor

Passejar per esta ciutat és molt agradable. Em sembla un museu a l’aire lliure, i és que hi ha tantes escultures pels carrers i places!

La Gorda de Botero

L’escultura de "la Regenta", obra de Clarin ambientada en Oviedo, ocupa un lloc privilegiat de la ciutat, just davant de la catedral. Però abans de para-nos a mirar-la entrem a l'edifici religiós. A la catedral hem accedit caminat des del carrer Mos. La catedral de San Salvador és  d’estil gòtic. S’hi va començar a edificar als segle XIII en el lloc on estava emplaçat un conjunt pre romanic dels segle IX, i va tardar tres segles en acabar les obres. Encara que posteriorment s’afegiren altres capelles annexes. La càmera santa dels segle IX, està declarada Patrimoni de la Humanitat per Unesco i custodia joies molt preuades, entre altres està l’arca santa que conté nombroses relíquies entre les quals està el sant sudari.

La catedral vista des de dues prespectives diferents.

En eixir de la catedral parem ja davant de la Regenta, com no? és l’obra més important de Clarin i convida a rememorar algunes anècdotes sobre la novel•la. Va ser una novel·la escrita com articles solts que segons anava fent anava enviant a l’editor. Se la considera el màxim exponent de naturalisme i realisme però en el seu moment va ser tot un escàndol, sobre tot a oOiedo. I és que mostra una aristocràcia decadent, un clero corrupte, la falsetat i els embolics politics, adulteri i amoris il•lícits.

La Regenta davant de la catedral.

M’agrada esta escultura. Quantes  històries ha viscut fictíciament la protagonista! Bo, m’agrada esta i també les altres. A Oviedo hi ha més de 100 escultures repartides per tota la ciutat. Totes són representatives de la zona. En un dels racons més bonics de la ciutat la plaça Transcorrales està “la lletera”.
Afegeix la llegenda
En una de les places més acollidores d'Oviedo està la lletera, esperant al visitant...

Oviedo és una ciutat neta,  no s’hi veuen contenidors de brossa, veig que el fem es trau al carrer a partir de les 7 de la vesprada fins les 10 i segons diuen qui no compleix la norma paga. 

I Oviedo és una ciutat per ser passejada. Hi ha més de cent carrers només per als vianants. En el nostre passeig un edifici ens cridà l’atenció: el Real hospici, acabat de construir l’any 1777 i  que actualment un hotel amb estrelles, l’hotel Reconquista.

hotel Reconquista

Seguim el tranquil recorregut passejant per la ciutat i anem a la plaça on està l’ajuntament, amb una torre de rellotge que data de 1940.


L'ajuntament
Però un dels racons que més m’agrada és la  plaça rectangular coneguda com Fontan, anomenada així perquè en esta zona hi havia una font. Està situada enmig del casc antic, té un mercat cobert permanent i l’envolten arcs. Cada dia s’hi munten les paradetes. 

Esta plaça fa uns anys va ser restaurada, començà l’any 1981 dels passat segle XX , l’any 1996 es vegué immersa en polèmica per la decisió de demolició total de la plaça per deteriorament de la majoria dels edificis. Després de l’enderrocament en maig de 1997 es va inaugurar la nova plaça. 

L'arquitectura del passat es conserva en molt carrers i places de la ciutat.


Dijous dissabtes i diumenges es fa mercat al carrer amb un maremàgnum matutí de gent amunt i avall que omplin l’ambient de sorolls i olors a menjar. També hi ha un mercat cobert que obri tots els dies excepte diumenge on es ven peix, carn, formatge i tot tipus de productes asturians. 

Amb els ulls tancats tornaria a Oviedo per seguir descobrint racons i perdre’m per esta plaça on predominen els crits de la gent  tan enfeinada que ni s’adona com puja el seu to de veu.

I edicis senyorials també es conserven i donen aire elegant.

QUADERN DE VIATGE. ASTÚRIES: Primavera 2006

Si vols llegir més sobre ASTÚRIES clica aci.



dimarts, 24 de març del 2015

CASTELLS d’IRLANDA: ROSS CASTLE, DUNGUAIRE i DUNLUCE

Testimonis de la història que queden perennes...per ara. 

ROSS CASTLE

Ross Castle, residencia de clans  poderosos, primer uns, després d’altres, va ser construïda al segle XV i va presenciar enfrontaments i batalles. Per alguna cosa es diu que va ser un dels últims a rendir-se a Cromwell durant  les guerres confederades.

Es troba a la vora del llac Leane al parc de Killarney i va ser a traves d’este llac que arribà l’artilleria que aconseguí prendre el castell.

Hi ha molta història bèl•lica al voltant d’este paratge però com a mi m’agraden més les històries i les llegendes,  em quede amb la que diu que O'Donoghue, el primer resident, va saltar a les aigües del llac des de la part superior del castell. Si va saltar, o va ser arrossegat...queda enlaire, i no només va ser ell qui caiguè a l’aigua, també el seu cavall, la seua taula i la biblioteca del despatx. El cas és que es diu que O'Donoghue ara viu en un gran palau dins del llac. Que bonic no? Hi està vigilant el seu castell des de les profunditats…














DUNGUAIRE CASTLE

Donem una passejada pels voltants del castell de Dunguaire, construït al segle XVI i situat a la badia de Galway, diuen que el castell més fotografiat d’Irlanda, de fet ha sigut escenari de pel.licula. Els jardins estan oberts al turisme... s’hi pot gaudir passejant entre el verd, nosaltres ho fem, relaxadament sense presses, gaudint del bon oratge i de l’aire pur i sa.

El castell va ser residencia real i posteriorment, al segle XX, va ser adquirit per Oliver St John Gogarty, poeta i cirugià que va iniciar unes reformes i va utilitzar el castell com lloc d’encontre de rellevants personatges de la cultura  celta.

L’any 1954 de nou va canviar de propietari, passant a mans d’una empresa turística que continuà les reformes i que en estiu organitza visites de dia i per a la nit sopars medievals acompanyats de música tradicional i de lectures dramatitzades de textos irlandesos.






EL CASTELL DUNLUCE

El Castell de Dunluce és parada obligatòria per les vistes que ofereix i per la silueta que forma. S’han trobat restes del segle XII, sobre les que es construiria el castell posterior, sobre tot les ampliacions es farien al segle XVI, és el que se solia fer, construir sobre el que ja existia, i més en este cas on no es voldria desaprofitar el punt estratègic on està situat.

Des de lluny és bonic, està sobre un promontori que va directament al mar, quasi aïllat de terra ferma, hi s’arriba a traves d’una caverna subterrània.

Antigament hi havia un poble al voltant que va patir un incendi al segle XVII, ara ja no hi queda cap evidència arqueològica.

Hi ha una tràgica llegenda que envolta el castell, si és certa o no, ni ho sé, ni ho sabrem. Es conta que al segle XVII durant una celebració de boda un dia amb oratge molt dolent, de trons i pluja forta i estrepitosa, de sobte una part del castell caigué a l’oceà, era la part de la cuina on estaven preparant el convit nupcial i conseqüentment morí gent que s’hi trobava dins en el fatídic moment.

Com la majoria dels castells de lluites i pugnes pel poder, també el castell l’any 1857 va ser testimoni d'història, en este cas de l’enfonsament d’una nau colonial que es va estavellar contra les roques i moriren 240 persones.









QUADERN DE VIATGE, IRLANDA estiu del 2008

Per saber més d'Irlanda clica ací.
Si vols saber d'Irlanda Nord, clica ací.

dissabte, 21 de març del 2015

RESSENYA de cine: PERDIENDO EL NORTE




PERDIENDO EL NORTE
Nacho G.Velilla

Qui segueix les meues ressenyes sap que m’agrada el cine, però no tot, sap que tinc preferències i que em decante pel cine europeu, de vegades no molt comercial,  i que opte per l’espanyol, per suposat. Sóc de les que intente veure cine de casa, comèdia o drama, si el que tracta és un tema que em diu “alguna cosa”. Els actors importen, però també de vegades hi ha desconeguts que donen alguna que altra sorpresa interpretativa.

Fa unes setmanes vaig veure la que s’està catalogant com la nova comèdia espanyola, després de la premiada “Ocho apellidos vascos”, ém refereixo a ”Perdiendo el norte”. I m’ha agradat, encara que no crec a que arribe al cim de quantitat d'espectadors que ha  arribat la pel•lícula amb el tema basc de fons.

I m’ha agradat malgrat ser comèdia amb acudits senzills i tòpics com el que els alemanys són d’idees fixes “caps quadrats” o que demostren poca afectivitat, també parla del tòpic de la dificultat de l’idioma alemany, al qual segon paraules d’un dels protagonistes li falten vocals. 

La pel·licula tracta un tema plenament d’actualitat, la migració social ( inmigració-emigració) i solament per això hauria de veure-la quanta més gent millor. A més a més, els viatgers podem gaudir d’imatges boniques de Berlin, que sempre està bé. Aixi mirant la pel.licula fem un passeig pel Berlin monumental i de postal, amb edificis emblemàtics, o del Berlin que acull la immigració. Malauradament molts estudiants es veuen en la situació que “Perdiendo el norte” mostra, van a cegues a una ciutat a menjar-se el món i el món acaba menjant-se’ls. 

La pel•lícula ens fa riure sobre temes socials i també sobre uns drames, i ens fa riure per a no fer-nos plorar. Per això entenc qui diu que "tampoc és per a tant".  Puc entendre qui s’indigna per la lleuregesa com es tracta el contingut, però s'ha de veure l'altra vessant, és una manera de convidar a parar l’atenció sobre alguns aspectes que són importants i que si no es presenta amb humor se'ns passen per alt.

Un dels drames que de manera secundària toca, i quasi quan està acabant la pel•lícula, és l’alzeimer, sortosament este tema es resol amb esperança. I és just el personatge afectat el que sentencia una de les reflexions més importants, la que diu clarament que la història es repeteix. I és cert . “Perdiendo el norte” m’ha recordat a la pel·licula del passat que hem vist i revist un grapat de vegades perquè l'han posada a la tele “Vente a Alemania Pepe”, en la que eixia Alfredo Landa. Quan aquells espanyols emigraren a Munich pensant que hi estava la solució als seus problemes i una vegada al lloc es trobaren que les coses no eren tan fàcils com es pensaven.

És el que es passa a Hugo i Braulio, dos joves preparats: Hugo amb titulacions sota el braç però sense feina i Braulio amb cervell  científic que no pot desenvolupar el seu talent en Espanya per culpa dels retalls. I esta és altra reflexió que haurien de fer-se els politics que han portat Espanya a eixos extrems, sobre tots els politics delinqüents que s’han embutxacat el pressupost que estava destint a altres finalitats ben diferents que no eren el benefici personal. 

Altra reflexió se la faran les mares o pares dels milers d’estudiants espanyols que a partir d’este moment dubtaran que els fills estan contant la veritat o no sobre la situació que estan vivint. I és que Hugo, que té uns pares que ho han donat tot per a que ell estudie, es veu “obligat”  una vegada a Berlin a no defraudar-los, per la qual cosa s’inventa un treball que no existeix í i una vida còmoda que no porta. Esta clar que la pel•licula mostra amb to humorístic i de vegades exagerat el tema de la doble vida, la que porta i la que conta, però el que és cert és que al meu costat al cine hi havia una xica, amb edat de tenir un fill de la mateixa edat que el protagonista, que no va soltar ni un simple somriure en tota la pel•lícula i jo, que li trac punta a tot el que m’envolta, vaig pensar que no gaudia dels diàlegs perquè estaria angoixada pensant en la filla o el fill que en eixos moments estaria a Anglaterra, a França, o a tal volta a la mateixa Alemanya. Però també pot ser foren imaginacions meues, segurament, i simplement la xica tenia un mal dia.

Se m’ocurreix que també la pel•lícula pot fer pensar als futurs joves amb aspiracions  de conquerir el món amb la seua saviesa i els seus diplomes... Ara dubtaran de les paraules que els puguen dir per no caure en la trampa en la que Hugo i Braulio cauen en escoltar al programa de la tele en el qual un tècnic mediambiental triomfava, descobrint-se després, que també és un mentider i el que ell anomena tècnic mediambiental és ser un simplement femater.

I sobre els actors... de vegades mostren personatges estereotipats que recorden altres ja vistos en altres pel•lícules... és un poc la part negativa de la pel•lícula, que no hi ha novetat.  Una cosa és certa i és que s’han buscat cares que enganxen: Javier Camara o Carmen Machi, per exemple. Però també hi ha altres cares més o menys conegudes que fan els rol que els toca.

Yon Gonzalez, el guapo i “triomfador” que fa el paper de jove que ho sap tot. Actua bé.

Però el que més m’ha agradat és el que representa Braulio, Julian Lopez, representant la fuga de cervells. No l’havia vist mai actuar i té molt de talent ple de comicitat. Les últimes imatges amb el professor xines són molt gracioses i les que continuen quan estan posant els crèdits fent parlar al xines encara ara, les recorde i em fan riure, tal volta perquè em sent identificada amb això de l’aprenentatge d’un idioma.

El paper de Miki Esparve, que fa de “sonat", em va recordar per moments un que eixia a “Noting Hill”, el company de casa de Hugh Grant...

Blanca Suarez és la xica de moda, la cara sensata però que no encerta en l’amor que escull, el seu final és totalment predicible des del primer moment.

I Malena Alterio i Younes Bachir fan un matrimoni mixte espanyola-turc, i m'agrada este detall d'apostar per mostrar una unió amb diversitat racial amb final feliç.

I deixe per acabar el gran José Sacristan, amb un paper que li ve al pèl, és la veu que coneix el present i el passat i sap al primer colp d’ull de quin peu coixegen els espanyols que arriben a la ciutat amb aspiracions irreals.

Amb tot, com este és un racó viatger i jo sóc una amant dels viatges, pense que s'ha d'experimentar "in situ" i no hem d'abandonar els somnis d’anar-se’n fora d’Espanya i descobrir noves realitats, el que s’ha d’anar és sabent que no és or el que rellueix i que tot no és tan fàcil com es pensa.



dimarts, 17 de març del 2015

ALBAIDA(València): EL MITA, museu internacional de titelles

Museus com el de titelles d’Albaida haurien de ser visitats no una sinó mil vegades, i no solament per xiquets i xiquets també per pares i per mestres.

Diuen que no s’ha de perdre mai el xiquet i xiqueta que portem dins. És cert, l’esperit infantil, la mirada i la innocència dels primers anys, no s’hauria d’oblidar quan som adults. 
Entrem al MITA... entrem al món de la fantasia...
I és que, a mesura que complim anys, si no tenim xiquets al voltant, ens oblidem de la “nostra” part infantil. I si passa el cas contrari i si que tenim menuts envoltant-nos, la majoria de les vegades ens endinsem al seu món com una obligació i no trobant el plaer en si, ni deixant-nos portar per la màgia que ells veuen en cada situació. Els xiquets contagien alegria i ingenuïtat i de vegades amb la seua perspectiva, diferent i lliure, veuen aspectes que altres adults mai veurien. Però també és cert, que ells ens contagien, només si nosaltres ens deixem contagiar. Obrim-nos, doncs, al món de la fantasia i de la il•lusió, entrem sense miraments al seu món, paga la pena.

Els xiquets s'ho passen d'allò més bé mirant personatges televisius que coneixen.

M’agrada xerrar amb xiquets i escoltar les seus històries i, sortosament, estic sovint envoltada d’eixa mirada màgica de la que hem d’aprendre a observar les coses. I per això pense que museus com el de titelles d’Albaida haurien de ser visitats no una, sinó mil vegades, i no solament per xiquets i xiquets, menuts i adolescents, també per pares i per mestres que poden trobar l’aprofitament didàctic de visitar un museu d’estes característiques. Hi ha tant a veure!. 

...però també els adults gaudeixen admirant el treball ben fet.
Jo tinc sort, visite el museu de la mà del seu director Josep Policarpo qui, amb entusiasme, explica els inicis del museu i el desenvolupament. 

Tot començà amb la creació de Bambalina titelles l’any 1981, segons les seues paraules, eren una colla d’amics d’Albaida amb inquietuds culturals i no sabien ben bé cap a on orientar-les. Els agradava el teatre però no tenien cap experiència i una mica espontàniament va sorgir la idea de fer espectacle de titelles, va jugar un paper fonamental que un integrant del grup, Jaume Policarpo, tenia, i té, una gran habilitat per a les arts plàstiques. 

Bambalina Titelles fa espectacles únics, singulars i divertits, espectacles que compten amb grans professionals del món de l’escena: actors, músics, escenògrafs, ballarins, etc. Ja tenen un nom, s’ho han guanyat a pols, ara ja són reconeguts per públic i institucions pel seu bon treball i dedicació.

Les parets estan plenes de mostres de titelles, mires on mires, tot és interessant, per això cal anar i tornar, per mirar i remirar detalls que en altres ocasions han passat desapercebuts.
L’any 1985 començaren a organitzar la Mostra de Titelles a la Vall d’Albaida. La idea del museu vindria més endavant ja consolidats com a companyia professional, amb un coneixement més ampli del món dels titelles i amb un bagatge viatger que els va fer canviar la perspectiva sobre eixe món de marionetes en el que s’havien endinsat. Van descobrir que hi havia una tradició molt arrelada arreu del món, i un grapat molt important d’artistes titellaires molt interessants. I eixe va ser el punt de partida del museu: crear un espai de reflexió i de difusió de l’art del titella. Malgrat semblar una idea extravagant, va rebre suport municipal cedint-los el Palau dels marquesos d’Albaida per a instal•lar una primera col•lecció i l’any 1997 es va inaugurar en les instal•lacions actuals.

El museu és espai didàctic perquè mostra diferents tipus de titelles i a més l'evolució al llarg del temps.

Es pot visitar el MITA seguint una trajectòria històrica i mirant l’evolució de maneres de fer titelles i espectacle o també podem fer rutes viatgeres, endinsant-nos en països diferents i observant les marionetes arribades de terres llunyanes. 


Visitem països d'Àsia...

Són més de 400 peces, cada titella “parla”, perquè la vestimenta, les faccions de cara o l’estil diuen molt sobre ella i d’on ve, també els cartells en cada titella ajuden a entendre. Però a més a més, hi ha uns grans panels informatius que expliquen cada apartat, i així en un recorregut pel museu ens transportem al món dels contes infantils, al món europeu, al món asiàtic o al món africà.

I també Europa...

De sobte...uns molt estimats i coneguts: Pinotxo i l'alcoià Tirisisti.

Jo, com a rodamóns aficionada que sóc, opte per esta mirada viatgera i em perd entre vitrines amb titelles europees o africanes, que m’evoquen històries imaginades allunyades entre lleons i tigres o entre lianes, i també entre vitrines i panels asiàtics que em recorden viatges fets o amb els somniats que encara estan al llistat dels pendents.  

I ens donem un passeig per Àfrica.

Però el museu és més que un simple edifici que custòdia marionetes, el museu està viu i cada any programa la mostra de titelles. Ja va per la XXVII edició, que és diu prompte, però que suposa molta feina al darrere, faena i diversió per a qui organitza i per a qui gaudeix de les actuacions. I afirme, sense por a equivocar-me, que és un plaer per als organitzadors perquè només parlar amb ells es nota com ho viuen amb passió. La mostra va acompanyada d’activitats paral•leles, tallers, contes animats, publicacions... 

Este és altre apartat interessant al qual se li dedica temps. Hi ha un catàleg que mostra totes les marionetes de l’exposició permanent amb informació d’especialistes explicant-la però també hi ha altres llibres que aprofundeixen en la història del titella o altre que explica els vint anys de mostra de titelles. I també hi ha editat un CD amb la música de les bandes sonores d’algunes obres. I és que la part audiovisual és important al museu i ha incorporat les noves tecnologies mostrant imatges que el fan més atraient encara.

El món audiovisual cada dia més present, la qual cosa denota modernitat i el fa més atraient.

Si, el MITA és un museu modern que va fent-se gran, on titelles tradicionals d’arreu del món, que estaven des sempre, es barregen amb altres més modernes, algunes d’actualitat perquè representen gent coneguda de l’espectacle i de la política, o personatges afamats per ser televisius: em refereixo als guinyols de QUATRO, a GOMAESPUMA de Tele 5, o a titelles fetes per a la sèrie FRAGUEL ROCK o els sets d’animació amb plastilina.

I també criden l'atenció els titelles que reconeixem les cares, són famosos de la politica o de la tele.

També hi ha un apartat que fa homenatge: a Francisco Sanz un titellaire músic i ventríloc valencià de principi del segle XX.

I com correspon a un museu, fa història i a més a més homenatge a un titellaire valencià, pioner en l'art i famós ja a principi del segle XX

El museu està obert a fer qualsevol activitat que se li proposa, no vol tenir les portes obertes simplement en un horari establert. Les marionetes volen xiquets i xiquetes al seu voltant, volen escoltar com riuen, com parlen, volen veure com es bocabada la xicalla mirant les vitrines que els resguarden. Perquè amb tot, els titelles aconsegueixen, un poc, tornar a la vida que, per ser el que són, tenen limitada als dies d’actuacions quan la mestria del titellaire converteix el tros de tela, fusta o cartró amb el que els han creat en el personatge en qüestió. 

I cada dia és més gran, ja han fet ampliació des de la inauguració. 

REFLEXIONS POSTERIORS: ALBAIDA, hivern 2015