RESSENYA de cine: PERDIENDO EL NORTE

PERDIENDO EL NORTE

Nacho G.Velilla

Qui segueix les meues ressenyes sap que m’agrada el cine, però no tot, sap que tinc preferències i que em decante pel cine europeu, de vegades no molt comercial,  i que opte per l’espanyol, per suposat. Sóc de les que intente veure cine de casa, comèdia o drama, si el que tracta és un tema que em diu “alguna cosa”. Els actors importen, però també de vegades hi ha desconeguts que donen alguna que altra sorpresa interpretativa.

Fa unes setmanes vaig veure la que s’està catalogant com la nova comèdia espanyola, després de la premiada “Ocho apellidos vascos”, ém refereixo a ”Perdiendo el norte”. I m’ha agradat, encara que no crec a que arribe al cim de quantitat d'espectadors que ha  arribat la pel•lícula amb el tema basc de fons.

I m’ha agradat malgrat ser comèdia amb acudits senzills i tòpics com el que els alemanys són d’idees fixes “caps quadrats” o que demostren poca afectivitat, també parla del tòpic de la dificultat de l’idioma alemany, al qual segon paraules d’un dels protagonistes li falten vocals. 

La pel·licula tracta un tema plenament d’actualitat, la migració social ( inmigració-emigració) i solament per això hauria de veure-la quanta més gent millor. A més a més, els viatgers podem gaudir d’imatges boniques de Berlin, que sempre està bé. Aixi mirant la pel.licula fem un passeig pel Berlin monumental i de postal, amb edificis emblemàtics, o del Berlin que acull la immigració. Malauradament molts estudiants es veuen en la situació que “Perdiendo el norte” mostra, van a cegues a una ciutat a menjar-se el món i el món acaba menjant-se’ls. 

La pel•lícula ens fa riure sobre temes socials i també sobre uns drames, i ens fa riure per a no fer-nos plorar. Per això entenc qui diu que "tampoc és per a tant".  Puc entendre qui s’indigna per la lleuregesa com es tracta el contingut, però s'ha de veure l'altra vessant, és una manera de convidar a parar l’atenció sobre alguns aspectes que són importants i que si no es presenta amb humor se'ns passen per alt.

Un dels drames que de manera secundària toca, i quasi quan està acabant la pel•lícula, és l’alzeimer, sortosament este tema es resol amb esperança. I és just el personatge afectat el que sentencia una de les reflexions més importants, la que diu clarament que la història es repeteix. I és cert . “Perdiendo el norte” m’ha recordat a la pel·licula del passat que hem vist i revist un grapat de vegades perquè l'han posada a la tele “Vente a Alemania Pepe”, en la que eixia Alfredo Landa. Quan aquells espanyols emigraren a Munich pensant que hi estava la solució als seus problemes i una vegada al lloc es trobaren que les coses no eren tan fàcils com es pensaven.

És el que es passa a Hugo i Braulio, dos joves preparats: Hugo amb titulacions sota el braç però sense feina i Braulio amb cervell  científic que no pot desenvolupar el seu talent en Espanya per culpa dels retalls. I esta és altra reflexió que haurien de fer-se els politics que han portat Espanya a eixos extrems, sobre tots els politics delinqüents que s’han embutxacat el pressupost que estava destint a altres finalitats ben diferents que no eren el benefici personal. 

Altra reflexió se la faran les mares o pares dels milers d’estudiants espanyols que a partir d’este moment dubtaran que els fills estan contant la veritat o no sobre la situació que estan vivint. I és que Hugo, que té uns pares que ho han donat tot per a que ell estudie, es veu “obligat”  una vegada a Berlin a no defraudar-los, per la qual cosa s’inventa un treball que no existeix í i una vida còmoda que no porta. Esta clar que la pel•licula mostra amb to humorístic i de vegades exagerat el tema de la doble vida, la que porta i la que conta, però el que és cert és que al meu costat al cine hi havia una xica, amb edat de tenir un fill de la mateixa edat que el protagonista, que no va soltar ni un simple somriure en tota la pel•lícula i jo, que li trac punta a tot el que m’envolta, vaig pensar que no gaudia dels diàlegs perquè estaria angoixada pensant en la filla o el fill que en eixos moments estaria a Anglaterra, a França, o a tal volta a la mateixa Alemanya. Però també pot ser foren imaginacions meues, segurament, i simplement la xica tenia un mal dia.

Se m’ocurreix que també la pel•lícula pot fer pensar als futurs joves amb aspiracions  de conquerir el món amb la seua saviesa i els seus diplomes... Ara dubtaran de les paraules que els puguen dir per no caure en la trampa en la que Hugo i Braulio cauen en escoltar al programa de la tele en el qual un tècnic mediambiental triomfava, descobrint-se després, que també és un mentider i el que ell anomena tècnic mediambiental és ser un simplement femater.

I sobre els actors... de vegades mostren personatges estereotipats que recorden altres ja vistos en altres pel•lícules... és un poc la part negativa de la pel•lícula, que no hi ha novetat.  Una cosa és certa i és que s’han buscat cares que enganxen: Javier Camara o Carmen Machi, per exemple. Però també hi ha altres cares més o menys conegudes que fan els rol que els toca.

Yon Gonzalez, el guapo i “triomfador” que fa el paper de jove que ho sap tot. Actua bé.

Però el que més m’ha agradat és el que representa Braulio, Julian Lopez, representant la fuga de cervells. No l’havia vist mai actuar i té molt de talent ple de comicitat. Les últimes imatges amb el professor xines són molt gracioses i les que continuen quan estan posant els crèdits fent parlar al xines encara ara, les recorde i em fan riure, tal volta perquè em sent identificada amb això de l’aprenentatge d’un idioma.

El paper de Miki Esparve, que fa de “sonat", em va recordar per moments un que eixia a “Noting Hill”, el company de casa de Hugh Grant...

Blanca Suarez és la xica de moda, la cara sensata però que no encerta en l’amor que escull, el seu final és totalment predicible des del primer moment.

I Malena Alterio i Younes Bachir fan un matrimoni mixte espanyola-turc, i m'agrada este detall d'apostar per mostrar una unió amb diversitat racial amb final feliç.

I deixe per acabar el gran José Sacristan, amb un paper que li ve al pèl, és la veu que coneix el present i el passat i sap al primer colp d’ull de quin peu coixegen els espanyols que arriben a la ciutat amb aspiracions irreals.

Amb tot, com este és un racó viatger i jo sóc una amant dels viatges, pense que s'ha d'experimentar "in situ" i no hem d'abandonar els somnis d’anar-se’n fora d’Espanya i descobrir noves realitats, el que s’ha d’anar és sabent que no és or el que rellueix i que tot no és tan fàcil com es pensa.