RESSENYA de cine: Nader i Simin, una separación

Nader i Simin, una separación

Escrita i dirigida per Asghar Farhadi

Nader i Simin , una separación, és  una valenta pel•lícula d’ Iran rodada al mateix país. Malgrat desavinences politiques del director, al final es va poder estrenar en Teheran amb molt d’èxit, que ha continuat en altres països.

Una parella de joves amb una filla d’onze anys es volen separar després de catorze anys de convinença. O tal volta cal matisar que més que voler, es veuen abocats a separar-se per les circumstàncies. 

Ella, desitja per a la filla una educació diferent a la que s’hi dóna  al país. La pel•lícula està ambientada en Iran, on la modernitat conviu amb el fanatisme religiós. Són dos realitats que hi estan.  Ell tal volta vol el mateix, però no pot anar-se’n del país per responsabilitat filial, donat que té a son pare malalt d’alzheimer i no el vol deixar. És la raó per la qual se separen. 

Com el jutge no veu suficients raons per dictar a favor del divorci, la dona abandona el marit i se’n va  a casa dels pares, la filla mentrestant,  es queda amb el pare i el iaio. Per recomanació de la dona , el marit contracta una dona- cuidadora per a que l’ajude amb el pare i és en eixe moment quan comença la trama que desencadena en tragèdia. 

La dona contractada és una aferrada religiosa submisa d’un  marit sobre protector i controlador i a més econòmicament arruïnat, que no veuria amb bons ulls que la dona treballara en la casa d’un home separat, per la qual cosa, front a la necessitat d’aconseguir alguns guanys, la dona religiosa va a treballar i no diu res al marit. La dona-cuidadora  està embarassada però per por a no ser acceptada per al treball ho calla a tothom. 

Però la faena la desborda, no només per l’embaràs i perquè la tasca li suposa una càrrega sinó perquè atendre el iaio que pateix d’incontinència orinaria és un greu pecat que comet, segons la seua consciència religiosa, ja que no està bé dutxar l’ancià i veure’l nuet. 

Malgrat voler deixar la faena, la dona religiosa continua acudint al treball per necessitat. Però un dia passa un incident, desapareixen uns diners, i el protagonista l’acusa directament, també l’acusa d’haver deixat  son pare en casa a soles. Tot acaba fent-la fora de casa de males maneres, i en donar-li una empenta la dona cuidadora cau per l’escala i avorta. 

A partir d’este moment és quan comença la desgràcia per al protagonista al qui se l’acusa d’assassinar una vida. Els dilemes de si ell sabia o no sabia que estava embarassada, de si la discussió va provocar la caiguda…tot marca una trama molt ben filada que enganxa des del primer moment per ser creïble, on les mentides, les manipulacions, el silenci de les veritats, o veritats a mitges, i els dubtes marquen el ritme. Cada actuació comporta altra pitjor i així successivament, efecte bola de neu, on el problema va fent-se cada vegada major. 

La pel•lícula està basada en fets reals que magistralment el director barreja amb altres ficticis. Està molt ben dirigida. I  està tan ben feta i interpretada que empatitzes amb els personatges i arribes a comprendre’ls, fins i tot al que fa de dolent, la pel•lícula no convida a censures comportamentals perquè cadascú està immers en les seues circumstàncies: entenem les raons de la mare que vol eixir de país, també del  pare que ha de quedar-s’hi tenint cura del seu pare, entenem a la dona religiosa de classe baixa que es mou pel fanatisme, tal volta perquè per ignorància és l’únic que coneix, i s’entén el comportament del marit fanàtic i sobre protector, que front la situació que li ha caigut del cel li arriba l’oportunitat de traure diners. Este comportament és poc lloable, però actua com molts farien en les mateixes circumstàncies. La religió se l’agafa a la seua manera. 

I enmig de tot, com sempre en totes les separacions, la filla, que malgrat l’edat s’hi comporta de manera molt adulta, és la que no deixa de patir ni un instant perquè s’adona de tota la realitat cruel que l’envolta.

 És una història que t’absorbeix pels canvis argumentals i perquè representa una situació amb la qual molta gent s’hi pot sentir identificada. Per això emociona, ens fa sentir el patiment que els protagonistes senten. 

Hi ha qui vol veure critica social que mostra la diferència de classes, el sistema judicial i la lluita entre tradició i modernitat, potser, el que està clar és que la pel•lícula mostra una realitat, Iran és així i el que conta passa. La pel•lícula va ser rodada en la censura i ha acabat sent recolzada pel govern d’Iran en veure la collita de premis que està tenint. 

Va ser oscar, merescut, a la millor pel•lícula estrangera l’any 2012. I cal considerar un gran guany el fet d’obtenir tan gran reconeixement en EEUU, per ser una època on hi havia tanta tensió política entre els dos països.