TAILÀNDIA nord: Tribu els AKKA i tribu els YAO a les muntanyes baixes.

El llenguatge de gestos funciona arreu del món i el somriure és el millor vocabulari que s’hi pot emprar.

Després del contacte amb les tribus de les muntanyes, el karen  o Padaung, conegudes com les dones girafa,  i quedar-nos amb el dilema, i conflicte, de si són beneficioses o no estes visites turístiques, comencem un nou dia que es preveu tindrem molta activitat. De bon matí ja estem a punt per iniciar la jornada. 

El debat intern acaba amb un pensament. Els visitem amb respecte, amb interès de conèixer què fan i com viuen, si podem aportar-los algun guany millor que millor, també la nostra visió i posterior difussió pot contribuir a que es mire amb altres ulls esta tribu de dones explotades, marginades condenades a una manera de viure primer per tradició i després per interessos econòmics. La llàstima és l’idioma, m'hagura agradat tant saber per boca pròpia el què pensen de com viuen!. La persona local que ens acompanya ho intenta però estos grups tenen llegua pròpia i és difícil la comunicació. Tanmateix el llenguatge de gestos funciona arreu del món i el somriure és el millor vocabulari que s’hi pot emprar, però en situacions que volem saber més, el somriure no es suficient.

Amb esta reflexió final encarem el dia. Ens quedem moltes tribus per visitar.

Primer agafem un 4 x4 per visitar els poblats. Este tipus de vehicle és el més adequat per anar per estos camins de terra que després de la pluja estan plens de bassals.

No tot vehicle pot circular per estos camins... el tot terrreny és idoni.

La vestimenta de les dones Akka, tal volta siga una de les més vistoses comparant-la amb la de la resta de tribus assentades al nord de Tailàndia, excepte les Padaung, que són tan particulars. Actualment no tothom a la tribu porta la vestimenta tradicional, molta gent la barreja amb roba occidental. Trobem de tot, hi ha qui la porta ja amb la intencionalitat de treure profit del turisme, perquè saben que tant de colorit i complements, tant d’exotisme, atrau els visitant. Així que les dones de les tribus, en moltes ocasions, només veuen una càmera de fotos demanen diners. No dóna temps ni a demanar permís per a la foto, automàticament fan el gest assenyalant la quantitat de monedes que volen. Molta gent viu del turisme. I és que realment són vestimentes dignes de plasmar en fotografia i mirar en detall, riques en complements, en alguns casos amb moltes peces. Segons ens conten només es renten una vegada a l’any per no tenir molta aigua a l’abast.

Un euro...un euro..una foto...un euro...

Fem bé hi anant...? també és una manera de poder vendre el seu treball artisanal.

Les creences particulars formen part de la vida local i caracteritzen cada tribu, ens adonem només entrar-hi. Hi ha una part ritual a l’entrada. Tothom ha de passar per la “porta” per ser alliberats dels mals esperits. 

Porta ritual

Allà on s'hi va s’ha de respectar la norma i nosaltres entrem com cal. Fem una passejada  observant el poble on els camins de terra són ara bassals de fang. Mare meua quants bassals!, les pluges torrencials en esta època són una constant, a tot ens acostumem... però si he de fer honor a la veritat, tampoc molesten tant, perquè les pluges passen en un tres i no res.

Plou fort i sovint, de manera ràpida...i deixa uns bassals impresionants.

Observem la gent, les cases i les rutines que fan: fumar opi és una pràctica habitual dels habitants d’estes terres. El cultiu de l'opi és el mig de vida, mentre hi ha qui compre, hi haurà negoci. Des de la dècada de 1970 hi ha intents de canviar les coses, cultivar de manera sostenible, eliminar els camps d’opi i transformar-los en plantacions de cafe i enfocar així l’economia pel camp de l’artesania i el del turisme. Tan de bo que esta idea seguirà endavant i proliferara. 

El respecte és la premisa, sempre. Intentem contactar, els agrada més que si ens limitem a mirar. 

M’agraden molt els xiquets i sempre pare l’atenció quan en veig, tanmateix en este poblat, de vegades resulten angoixants, demanen i demanen... saben que el turista els pot donar coses. 

De nou me n'adone que els ingredients moderns interfereixen... la modernitat també afecta la vestimenta, les generacions més joves ja no porten la roba tradicional i prefereixen els texans americans.

Els xiquets...el futur...

Una vegada feta la visita al poblat de nou agafem el 4x4 i anem a visitar la tribu dels  YAO. Les ètnies conviuen però no es mesclen. No es casen entre ells. 

Despres d'un tram de trajecte arribem. Hi ha moltes paradetes per a vendre artesania. Estan acostumats a rebre visitants. Donem una volta, mirem el que venen, comprem... i així s’emporten guanys i nosaltres un xicotet record material que quedarà en una vitrina de casa i que farà que cada vegada que el mirem retornem a estos paratges allunyats de casa de la zona nort de Tailàndia.

Una cosa ressalte d’esta població i és el posat de les dones de la tribu. Les dones yao porten una vestimenta molt elegant, sense collars i complements vistosos com els akka. Només baixar del 4x4 trobem una dona yao, la senzillesa i elegància formen part d’ella. Porta una estoleta roja molt vistosa. La bellesa dels tailandesos eix de l’interior, les cares no estan ni tenses ni crispades. Esta dona té una bellesa serena i perfecta. 

Les dones yao són d'una bellesa extraordinària, transmeten serenitat...  

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001 

Per saber més de Tailàndia clica ací