FRANÇA: PENINSULA de CROZON a la BRETANYA FRANCESA

Aigua per tots els costats... aigua de pluja que no para... i aigua del mar que ens envolta a la costa atlàntica. 

Camaret sur mer

Estwm a la Bretanya francesa. De camí a la costa de la península de Crozon  no para de ploure. Havíem de visitar unes grutes a la població de MORGAT i per culpa del mal oratge s’ha anul•lat, pot resultar perillós. I encara que la pluja no ha d’entorpir mai cap viatge, que per això estan els impermeables, en estos casos s’ha de tenir precaució. Mai se sap què pot passar amb una mar embravida.

De Morgat no vegem res, fem una parada “tecnica”. La visita  a les grutes en barca s’ha suspès.

On si parem més temps per a dinar és al poblet mariner de Camaret sur mer, però continua plovent a mars, valga la redundància,  i no dona gana de passejar pel port. Massa aigua. 

Camaret sur mer.

És un poblet preparat per al turisme, amb pocs habitants, en temporada baixa només té al voltant de 2700 habitants. Però hi ha sis hotels, dos càmpings i altres llocs de dormir, tres ports esportius i moltes segones residències, així que en estiu la població es triplica. Encara que hui estan tots amagats, els carrers estan buits. Tothom té por a la pluja. Tothom s'hi refugiat en lloc tancat.

Camaret sur mer.

Jo mateixa ho faig. Primer intente el passeig després de dinar i encara arribe a fer alguna foto, banyant-se la càmera, i  jo, també, acabe remullada totalment. Com la situació arriba a ser insuportable, busque on amagar-me. Entre a una tenda de regals, i veig que no sóc l’única, en som molts que no volem comprar i solament ens estem aprofitant del sostre de la botiga. Tanmateix per dissimular done una volta i per fer alguna cosa, li faig fotos a la secció bretona. 

Camaret sur mer.

I plou... Com no para i el pla de les grutes s’ha tergiversat, decidim  anar a la PUNTA DE PENHIR, que és un paratge natural amb penya-segats i vistes precioses. Esperem que en el temps que dure el trajecte fins arribar-hi deixe de ploure.

Però el nostre goig acaba en un pou perquè La Punta de Penhir està molt a prop i quan arribem la pluja continua caient amb gana. És aigua a cànters, tanmateix és molt temptador baixar del vehicle i lluitar contra la pluja i el vent per gaudir d’un un paratge com el que s’endevina des de la llunyania, tan obert, amb sensació de llibertat. Ens deixem emportar per l’emoció i amb un bon impermeable, ens decidim a caminar cap a la Punta i veure les roques i els penya-segats. 

La Punta de Penhir

Un impermeable és el que correspon, però dels que tapen. Així i tot acabe remullada, sense saber per on ha entrat l’aigua, però no passa res perquè el mateix vent l’asseca. En esta ocasió els paraigües no valen, al contrari, qui s’atreveix a obrir-ne un, inmediatament se li trenca. 

La Punta de Penhir

A la Punta de Penhir hi ha dos punts on adreçar-se per mirar, el primer em defrauda un poc, pensé que no ha valgut la pena remullar-nos tant, però el segon és espectacular. Els penya-segats estan molt alts, ens han dit que més de 70 metres, les roques estan escarpades i les aigües xoquen embravides. Diuen, i m’ho crec, que en este lloc es roden moltes propagandes publicitàries de Bretanya. 

La Punta de Penhir

Les tres puntes que s’hi veuen aïllades s’anomenen Tas de Pois. Anem per on anem, sempre mirant l’horitzó hi ha bones vistes, però no hui, el dia està gris i en alçar molt el cap, la pluja ens remulla la cara.

La Punta de Penhir

Ens conten que la gent que vivia durament per estos paratges esperava amb ansietat els naufragis per a apropiar-se del que quedava flotant a la mar o enganxat a les roques. 

Esta zona té una vegetació baixa, el bruc que li dóna el color lila predomina amb flors grogues que l’acompanyen. De camí a la Punta de los Españoles anem per una carretera estreta i plena de revoltes però d’una bellesa extraordinària: és un conjunt de colors que la naturalesa regala, són unes flors silvestres disposades de manera cromàticament perfectament combinada. 

És un paisatge bucòlic. Pensé que tanta bellesa junta és impossible i tal volta són els meus ulls qui ho imaginen, per la qual cosa, incrèdula del que veig, pregunte a qui m’envolta si estant veient la mateixa meravella. I si, no són els meus ulls, tothom està gaudint d’este paratge. Bocabadada com estava ni he gosat traure la càmera de fotos, només quasi al final. I em penedeisc perquè hi ha una imatge, la de les flors silvestres, que no voldria oblidar mai.

De camí a la Punta de los españoles.

Este preciós paratge per on hem anat ens ha portat a la Punta de leos españoles, situada front a la ciutat de Brest. El nom es deu a que l’any 1594, part de l’exèrcit de Juan del Aguila, del que diuen va pasar de soldat a capità, després de desembarcar en Cameret anaren, per ajudar a les tropes contra Enrique IV,  a la punta de la península de Crozon, que estratègicament dominava el port de Brest. 

Punta de los españoles.

Hi construïren un fort que encara es conserva. Però van aparèixer en contra uns 4000 anglesos i francesos, tanmateix el grup de soldats espanyols dirigit per Juan del Aguila, resistiren fins a 6 setmanes. Solament va haver 13 supervivents.

Punta de los españoles.

Mapa de la penisula de Crozon.

QUADERN DE VIATGE, BRETANYA-NORMANDIA , estiu 2012